Category Archives: Textos no literaris

Cap a un comerç més just…

Creiem que la lluita per un comerç just és la lluita per canviar les injustes estructures del comerç internacional, on unes poques empreses transnacionals que dominen organismes multilaterals com el Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial i la Organització Mundial del Comerç i les polítiques agràries i comercials dels principals governs estan impulsant un model agrícola, comercial i de consum injust i insostenible.

Donem un total suport a aquelles organitzacions com Vía Campesina que reivindiquen que l’alimentació és un dret i no una mercaderia i que l’ agricultura ha de produir aliments i no béns de mercat. Treballem a favor de la sobirania alimentària que pensem que és el camí per tal d’acabar amb la fam i la malnutrició i garantir la seguretat alimentària per a tots els pobles. Entenem per sobirania alimentària el dret dels pobles a definir les seves pròpies polítiques i estratègies sostenibles de producció, distribució i consum d’aliments que garanteixin el dret a l’alimentació per a tota la població, a partir de la petita i mitjana producció, respectant les identitats culturals i amb una orientació que tingui com a prioritat satisfer les necessitats dels mercats locals i nacionals.

Entenem que els nostres esforços per tal de comercialitzar productes d’organitzacions populars del sud són només una part d’ aquest combat… Participem en el moviment de resistència a la globalització, un moviment amb el qual dia a dia reforcem els nostres lligams. En el marc de les mobilitzacions on participem, treballem especialment en els aspectes vinculats al consum.

Creiem en el poder de la societat civil com a generadora de noves alternatives. Pensem que el comerç just no és un sector d’activitat sinó part d’un procés de construcció d’una altra societat. Creiem que el comerç just és una qüestió tant de responsabilitat col•lectiva com d’actuació individual; és a dir una qüestió de ciutadania. Creiem que el consumidor és un actor potent en la nostra societat i per això els nostres esforços s’encaminen a la construcció d’un moviment social de ciutadans conscients i crítics.

Lluitarem per aconseguir el màxim possible de justícia social i respecte al medi ambient en tota la cadena de comercialització, que és una de les condicions fonamentals per tal d’assolir un desenvolupament autèntic. Per això, sense amagar les contradiccions de comercialitzar en un món injust com l’actual, treballem per fer transparent tot el procés comercial, tan en el nord com en el sud, perquè el consumidor responsable pugui valorar la coherència del nostre treball amb els principis que defensem.

Principis que orienten la nostra actuació comercial:

– Els grups productors provenen de col•lectius organitzats compromesos amb la realitat del seu país, amb la implicació de les dones, amb un funcionament participatiu i amb unes condicions laborals dignes. Amb ells establim relacions el màxim d’àmplies possibles, participant en lluites conjuntes, cooperant i intercanviant idees i experiències. Les nostres relacions comercials són part d’unes relacions humanes de cooperació i lluita a llarg termini.

– En el procés de producció s’ incentiva la utilització dels recursos de la zona i tecnologia que no perjudiqui el medi ambient.

– Entenem el comerç internacional com un complement de la producció local. Per aquest motiu, treballem amb organitzacions que centren la seva producció vers un mercat local, no dependents de les exportacions. No importem productes que ja es produeixin aquí, amb components socials i ecològics equivalents.

– Creiem que l’ objectiu d’un comerç just s’ha de mantenir al llarg de tota la cadena de comercialització, per això:

• Quan és necessària una transformació prioritzem les empreses d’economia solidària, d’economia social i si no és possible, preferim treballar amb petites i mitjanes empreses. En cap cas treballem amb grans empreses multinacionals, a les quals denunciem i combatim.

• La distribució no és una acció purament comercial. Prioritzem els circuits curts, els serveis de proximitat i totes les formes que afavoreixin el consum crític. Avantposem els grups, les cooperatives i les botigues de comerç just i consum responsable. Donem suport i defensem el comerç tradicional de barri i ens oposem a les grans cadenes de distribució, autèntiques enemigues del consum responsable i el comerç just. La mateixa postura mantenim davant les grans cadenes de restauració.

La lluita per aquests criteris no està exclosa de contradiccions, com a conseqüència de la realitat on ens trobem. Per aquest motiu, busquem treballar amb una total transparència davant el consumidor, els proveïdors i les organitzacions de consum responsable. Amb la creació de vincles de confiança i transparència esperem que el control del sobre el treball que portem a terme ens ajudi a apropar-nos al objectiu que perseguim: un comerç just i sostenible.

Crida: Per un comerç just al servei del desenvolupament humà

Nosaltres, representants d’associacions i individus, reunits amb motiu de la trobada sobre “Un nou marc econòmic equitatiu i sostenible al servei dels Drets Humans”, que ha tingut lloc al local de l’”Espace Associatif” el dissabte 10 de desembre del 2005, hem decidit fer la següent crida a la Conferència Ministerial de l’Organització Mundial del Comerç (13-18 de desembre a Hong Kong):

Considerant que el model dominant de desenvolupament caracteritzat per les desigualtats polítiques i econòmiques i pel control de monopolis és la causa principal

(I) de l’agreujament de la pobresa al món

(II) de l’augment de les desigualtats pel que fa als drets d’accés a la sanitat

(III) del deteriorament de la diversitat biològica

Conscients que el model de desenvolupament actual limita la llibertat de circulació dels homes en favor de la dels capitals i que les modalitats actuals de llibertat de fluxos de mercaderies poden retardar especialment el desenvolupament dels països en vies de desenvolupament i dels països menys avançats; conscients del paper fonamental dels agricultors i de les pràctiques agrícoles i coneixements locals en la seguretat alimentària, així com en la conservació de la biodiversitat i la gestió sostenible dels recursos naturals; conscients de la destrucció de la biodiversitat, el deteriorament dels mitjans de subsistència i l’augment de les dificultats d’accés a la sanitat, té efectes nefasts sobre les condicions de vida dels grups més vulnerables, incloses les dones i els nens.

Fem una crida al Govern marroquí, als Ministres reunits a Hong Kong, a les organitzacions internacionals, a la societat civil internacional i a les organitzacions de la societat civil marroquina, a treballar cada un en l’àmbit de les seves competències, per

1. A nivell internacional
– Que es tingui en compte el respecte dels drets humans tant a nivell econòmic com polític, social i cultural en les negociacions i, en particular, els de les poblacions i capes més vulnerables.

– Que es tinguin en compte les preocupacions per la realització dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni i que s’obrin veritables oportunitats comercials als països en desenvolupament i als països menys avançats.- Reforçar les accions pel reagrupament regional dels Estats de les diferents regions d’Àfrica, afectats pels conflictes resultants de la descolonització, i en particular pel reforç de la governabilitat i la democratització i per l’aproximació de les organitzacions de la societat civil per tal de donar consistència al procés de construcció d’unions regionals viables, capaces de representar-los en les negociacions internacionals.

– Assegurar-se de l’equitat comercial i tecnològica a nivell internacional i tenir en compte la protecció de la biodiversitat i els coneixements locals, així com els seus efectes i importància en la seguretat alimentària.

2. A nivell de Marroc
– Posar a disposició de l’opinió pública una anàlisi dels efectes econòmics i socials de la política comercial seguida per Marroc per tal de clarificar allò que està en joc en les negociacions, especialment tenint en compte els efectes combinats dels compromisos de Marroc amb l’Organització Mundial del Comerç i els acords comercials bilaterals en vigor i en projecte.

– Informar a l’opinió pública de les activitats del Comitè de Negociació amb l’Organització Mundial del Comerç, establert al 2004, i ampliar la participació en aquest Comitè de les organitzacions de la societat civil.- Afavorir l’evolució de les capacitats de les organitzacions de la societat civil marroquina, per tal de permetre als diferents components de la societat marroquina estar més ben informats del que està en joc a nivells vinculats a les negociacions comercials internacionals i d’estar més presents al costat de les organitzacions de la societat civil internacional en aquestes negociacions.

Rabat, dissabte 10 de desembre de 2005

Espanyoles a París, “moritas” a Madrid

JUAN GOYTISOLO

En l’actual temporada turística, la presència espanyola a Marràqueix pot difícilment passar inadvertida. Grups de joves i menys joves, proveïts sovint de tot el que és necessari per a la seva aventura “personalitzada” al desert, passegen pels socs de la medina vestits de Coronel Tapioca o exploradors d’El Corte Inglés. Trepitgen fort i robust, en una actitud de condescendència simpàtica amb els indígenes. Discuteixen en el cafès de compres i regatejos, de les maneres d’eludir la invitació perversa dels basaristes, de les seves trobades “casuals amb guies no oficials”, del perill hipotètic d’hipotètics carteristes. Una amiga em va referir la irrupció d’un mosso de mils butxaques, distribuïdes en el seu pantaló, armilla i gorra, en un dels estancs més concorreguts de la plaça. S’havia avançat a la cua dels que esperaven i va assestar contundentment al seu amo: “Eh, tu, dóna’m un paquet de ros marroquí!”. Em vaig recordar de la frase de Borges: “Els espanyols no parlen millor que nosaltres; parlen més alt”.

Aquesta arribada massiva de nous ciutadans europeus -ho som ja, per la gràcia de Déu, des de fa 14 anys- em recorda de vegades la que, al començament dels seixanta, es va bolcar a Espanya, ansiosa també de sol i exotisme. Parlaven potser de nosaltres aquells francesos i alemanys com nosaltres parlem avui dels moros? Mentre intentava establir un possible paral·lel entre ambdues situacions i els seus protagonistes, una compatriota admiradora com jo, va dir, “del Marroc i els àrabs”, es va presentar a saludar-me en una de les terrasses a les quals solc anar al capvespre. Havia seguit la meva intervenció en algun acte cultural madrileny i sintonitzava, va afirmar, amb les meves idees i sentiments.

“Sí, és un país retardat, però m’agrada. Encara que molts diguin que els moros són molt diferents de nosaltres i que no et pots fiar d’ells, si els eduques una mica, et són fidels i es porten bé. Figuri’s que a casa tinc una moreta del nord, que parla espanyol. La pobra no sabia ni un borall de la nostra cuina ni dels nostres costums, i he degut ensenyar-l’hi tot: com guisar, rentar la roba a la rentadora, parar taula… Si no li dius ‘fes això i això i allò’, es queda asseguda en un racó, amb fatalitat d’aquesta gent. Però és neta i molt escrupolosa amb els diners de la compra. De vegades m’oblido el moneder a casa i no m’ha faltat res mai …”

La música sonava de mode familiar en les meves oïdes. Encara que els emigrants espanyols dels cinquanta i seixanta del segle que ens deixa no naufragaven en pasteres ni havien d’escalar tanques amb torres de vigilància i filferro de pues, patien no obstant això de les humiliacions del racisme quotidià i administratiu dels països d’acollida. José Ángel Valente em recordava fa poc que el 1955, els que arribaven a l’estació de Ginebra eren separats dels resta viatgers i desinfectats pels serveis sanitaris suïssos.

De tornada a casa, mentre m’esforçava -interès útil- a posar una mica d’ordre a la meva biblioteca, vaig donar amb l’exemplar d’un manual destinat a ajudar les serventes espanyoles nouvingudes a França així com a les seves mestresses encara no ensinistrades en el maneig del lèxic domèstic en la nostra llengua indispensable al bon funcionament de la llar. Es titula Guide bilingue­  ménager, amb el dibuix d’una espanyoleta, amb davantal i còfia, imprès a París en 1964.

Per una sèrie de circumstàncies que no vénen al cas, l’apartament en què vivia amb Monique Lange es va convertir a la tardor de 1956 en un punt de cita de nombroses serventes de la regió valenciana (va ser l’any de la glaçada que va cremar els tarongers i, a conseqüència d’això, milers de peons agrícoles van emigrar amb les seves famílies a la pròxima, però culturalment remota, Europa). Gràcies al cercle d’amistats de Monique, vaig aconseguir col·locar a una bona vintena d’elles, de vegades en famílies tan il·lustres com la de l’etnòleg Levi Strauss. Els diumenges i dies festius, les bonnes -així anomenaven llavors les senyores franceses a les seves espanyoles- acudien a casa, soles o amb els seus marits, i allí discutien de les virtuts i defectes de les seves patrones i patrons, dels seus ritus i costums domèstics i estranys ritus culinaris. Un periodista aficionat al comareig de què tant abunden ara, hagués pogut compondre un saborós article clapat de negretes sobre les intimitats, grandeses i misèries d’alguns famosos.

Però torno al Guide bilingue ménager que l’atzar va posar en les meves mans. El manual es divideix en una sèrie d’apartats referents a compres, cuina, rentat, planxat, servei de taula, etcètera, la lectura de la qual, trenta i pocs anys després, em va saber a glòria. Per això em permetré reproduir-ne alguns paràgrafs per a il·lustració del lector d’avui:

“Deu vostè saber que l’Espanyola no és gandula, sinó dura al treball (sic) i no se’n queixa, sobretot si se sent en confiança. No s’inquieti si un dia troba la seva i cuina envaïda per un grup d’amics o parents espanyols, nouvinguts a França sense res per menjar, ni on dormir… però sobretot no pensi que ha d’hostatjar, a la força, a tot Espanya i que els Espanyols són uns invasors i uns frescos…”.

“L’Espanyol té el sentit del deure i no el de la reivindicació, tan volgut del Francès. En general, no es queixa i accepta la seva condició, amb aquesta fatalitat heretada de l’ocupació àrab”.

“No intenti tampoc discutir i raonar, utilitzant la seva lògica deductiva francesa. En la majoria dels casos, l’Espanyol no el comprendrà, perquè és més aviat intuïtiu”.

“Amb bona voluntat de les dues parts per adaptar-se, per acceptar mútuament les diferències de mentalitat… tindrà a la seva casa a una empleada espanyola fidel, treballadora i alegre…”.

Després d’aquestes generalitats sociològiques -el possible semblat de la qual amb les exposades per la bona senyora sobre la seva “moreta” seria pura coincidència-, el manual s’estén en consells i explicacions tocants a la neteja, el silenci, les bones maneres, tots els quals mereixerien una reproducció in extenso. Davant la impossibilitat de fer-ho, em limitaré a espigolar d’exemple les reflexions sobre la cuina:

“El treball de l’empleada espanyola consistirà a fer bé la cuina quotidiana i els plats francesos més corrents… És necessari que en endavant aquella s’oblidi dels costums espanyols, molt diferents dels nostres, i no se’n recordi sinó el dia en què la família francesa, àvida de novetat i folklore, li demanarà de (sic) fer un plat espanyol típic. El francès té un privilegi respecte a les altres nacions: té un fetge! Cuidi’l i conservi intacte aquest òrgan al qual (sic) ens interessem tant. No volem dir amb això que la cuina espanyola sigui immenjable ni menystinguda a França. Lluny de nosaltres tal afirmació, que seria contrària a la realitat i als nostres propis gustos! Però el francès està molt orgullós de la reputació de la seva cuina etcètera.

Vaig fotocopiar algunes pàgines del manual amb la intenció d’oferir-les-hi a la meva simpàtica interlocutora madrilenya; però no vaig tornar a veure-la en el cafè. Vaig escoltar, això sí, diverses converses sobre els moros i El Marroc. Malgrat les incomoditats del viatge i altes temperatures de l’estació, el desert sembla haver fascinat a tot el món (els seus habitants, molt menys). Però no vaig sentir cap comentari dels meus compatriotes a la lectura dels diaris, amb titulars referents al mur de la vergonya de Ceuta, al naufragi de les pasteres i al ball de màscares dels gils i cretins de Melilla. Probablement perquè es tracta de successos i fets succeïts en un planeta distint.