(Torna a la taula de contingut)
ESCENA I
(S’obre el teló: decorat d’un menjador senzill d’una casa de pagès)
(L’àvia seu en un balancí a un costat de l’escenari, com una espectadora més)
ÀVIA: Contes a la vora del foc. (PAUSA) contes vells, romanços nous.
MARE: (entra la mare amb una olla a les mans) Va nois, que el sopar és a taula!
ÀVIA: A la taula i al llit, al primer crit. Perquè a la taula d’en Bernat, qui no hi és no hi és comptat.
(Entren el pare i dos nens. S’asseuen a taula)
MARE: Com ha anat la feina?. El camp ja deu ser a punt de segar, oi?
PARE: Oi tant, els camps ja fan de bon veure. Aquest any em sembla que tindrem una bona collita.
ÀVIA: No diguis blat que no sigui la sac …I ben lligat.
NOI GRAN: Heu sentit a dir que a ca l’Ermengol tenen una plaga de rates?
MARE: Ai vés, quines coses.
PARE: Això els passa per no tenir gats ratoners, com Déu mana.
ÀVIA: Al pagès descuidat, les rates se li mengen el sembrat
NOI GRAN: Es veu que se’ls estan menjant tot el que troben al graner, i al rebost.
MARE: No serà tant! Sempre n’hi ha que exageren.
ÀVIA: Quan el gat no hi és, les rates ballen.
PARE: Mira, ja s’ho faran. Nosaltres no ens hem de ficar allà on no ens demanen.
NOI GRAN: El bo del cas és que ells dieu que no n’han vista mai cap de rata. Ho dedueixen pel gra i el menjar que troben a faltar.
MARE: Potser no són rates, doncs…
PARE: I què vols que siguin, doncs? Dracs, potser?
NOI GRAN: Dracs? I ara, quines ximpleries.
MANEL: Mare, i l’avi, que no ve a sopar?
PARE: L’avi és a la cuina.
MARE: Com que li costa de menjar, ell té el seu plat i cullera de fusta, i menja a la cuina.
ÀVIA: D’agafar les culleres, n’hi ha moltes maneres
AVI: (Entra en escena) És llei de vida, noi. Tot torna, com l’all (i discurseja de cara al públic)
Mireu, si no:
Als 3 anys, tots procurem no fer-nos el pipi a sobre
Als 6, mirem de recordar el que hem fet durant el dia.
Als 12 anys, volem tenir molts amics.
A partir dels 16 anys, ja empaitem les noietes.
Als 18, ja somniem muntar a cavall.
A partir d’aquí només pensem en casar-nos tenir fills i fer molts diners…. (pausa)
Fins que arriba un dia que les feines són per aguantar la dona, retenir els fills, i que arribin els diners.
(pausa)
Perquè, passats els seixanta, les noietes les veiem als calendaris
Als setanta, ja no podem muntar a cavall.
A partir dels setanta-cinc, els amics van desapareixent.
Als 80 anys, ja costa recordar el que hem fet durant el dia.
I als 85, procurem de no fer-nos el pipí al damunt.
MARE: Au, va avi, aneu a la cuina que se us refredarà la sopa.
ÀVIA: Fer com l’avi Julià: escoltar, veure i callar.
(L’avi surt a poc a poc)
MANEL: Però, i per què l’avi no menja aquí amb nosaltres?.
MARE: Ja t’ho hem dit, Manel. Com que a l’avi li tremola la mà, a vegades ho vessa, i sovint li cau el plat a terra.
PARE: Per això, ell ja té el seu plat i la seva cullera de fusta… i el seu racó a la cuina.
MANEL: Però, haver de menjar allà tot sol…
MARE: Ai, nen, que n’ets de pesat. L’avi prefereix que no l’amoïnin, no veus que s’atabala per tot, i llavors encara tremola més?.
NOI GRAN: A més, és sord com una tàpia, i tampoc s’assabenta de res del que diem a taula….
AVI: (cridant des de dins) A vegades val més ser sord, que haver de sentir certes coses!
ÀVIA: Ser cec, ser sord o ser mut és una desgràcia… Però, saber-ne ser…!
MARE: I així, què deies dels de ca l’Ermengol?
NOI GRAN: Sí, ves, que cada nit es troben que o se’ls han menjar els enciams o que els falta gra al graner…
PARE: Cadascú s’ha d’espavilar com pot. Si vigilessin una mica més això no els passaria.
(En Manel s’aixeca de taula i es posa a un costat tallant una fusta amb un ganivet)
PARE: Ja has acabat de sopar?
MANEL: Sí, i ja no tinc més gana.
MARE: I què fas amb aquesta fusta, que et tallaràs?
MANEL: Res, estic fent una cullera per quan vosaltres sigueu grans com l’avi i hagueu d’anar a menjar a la cuina.
ÀVIA: Ja costa d’entendre, ja. Tan espavilats com són els nens, i que els grans siguin tan rucs. (pausa) Deu ser cosa de l’educació, això.
PAGÈS 1: (entra esverat) Us heu assabentat de la notícia?
PARE: I doncs, què ha passat?
PAGÈS 1: A ca l’Arnau se’ls han polit tot el graner. Diuen que pot haver estat una plaga de rates.
MARE: A ca l’Arnau, no dèieu que era a ca l’Ermengol?
NOI GRAN: No, no. A ca l’Ermengol també.
PARE: És el que us deia. La gent és descurada i bruta de mena. Tinguessin els graners i els estables en condicions això no els passaria.
PAGES 1: Veig que teniu l’olla ben plena, Que us fa res que em quedi a sopar amb vosaltres?
(El pare i la mare es miren sorpresos i amb cara de no agradar-los la idea)
MARE: I a tu et fa res menjar les sobres del dia abans?
PAGES 1: Ah, no, no, a mi no em fa res menjar el que ha quedat del dia abans.
MARE: Doncs, torna demà, que ja et guardarem aquestes sopes
(El pagès se’n va emmurriat)
(Entra un pobre home que no hi és del tot)
LIRÓ: Bon dia a tothom.
PARE: Renoi, es veu que té poca feina, cada dia puntual a la mateixa hora ja el tenim aquí.
ÀVIA: Amb panxa buida, un bou no pot fer feina.
LIRÓ: (Com si ningú l’hagués sentit, i amb veu d’encantat) Bon dia !
NOI GRAN: Per a tu sempre és bon dia.
LIRÓ:Bon dia ! Bon dia!
NOI GRAN: I ja saps quin dia és avui?
LIRÓ: Avui, avui…. (dubta) Avui és avui, no?
NOI GRAN: Caram, fins i tot l’ha encertada.
ÀVIA: Com el savi Ripoll, que sabia quantes potes té un poll
NOI GRAN: Si avui és avui, saps quin dia serà demà?
LIRÓ: Demà… potser.
NOI GRAN: Caram, fins i tot l’ha encertada.
ÀVIA: Savi com en Rogent, que sap comptar fins a cent
MARE: Va, noi, no te’n riguis. No veus que n’hi falta un bull, al pobre.
PARE: No hi és ben bé tot, no! (s’adreça al públic) Fa pena, pobre noi, quan el veus així, que no sap ni quin dia som… Cada dia, sol venir a aquesta hora… Però és inofensiu, eh? Ja es veu… Fixeu-vos si n’és de ximplet que cada dia cau en el mateix parany: li ensenyem una moneda de cinquanta cèntims i un bitllet dels grossos, i…com que no hi toca… diu que prefereix la moneda!
NOI GRAN: Ja se n’ha de ser de ruc, ja.
MARE: Vine Blai, si et deixessin triar entre aquesta moneda i aquest paper, que preferiries.
LIRÓ: (senyalant la moneda) Aquesta és més maca, perquè brilla més.
PARE: Ho veieu? Pobre, si fa pena de veure’l així.
MARE: Au, té, vés (li dóna la moneda) Que demà serà un altre dia, però dubto que ho arribis a aprendre mai,
LIRÓ: (agafa la moneda i se la mira com sorprès, i també de cara al públic) És maca eh? Així tota rodoneta… i brilla molt!.
ÀVIA: Bojos fan bitlles!
MANEL: Però, Blai! Que no ho veus que t’estan entabanant. Aquell bitllet que t’ensenyava la mare valia cent vegades més que aquesta moneda.
LIRÓ: Noi, sóc una mica ximplet, jo. Però burro, no!. Ja ho sé que val més el bitllet que la moneda, però el dia que els ho digui el bitllet no me’l donaran pas, i ja no m’ho tornaran a demanar més. O sia que prefereixo seguir-los la beta i tenir la meva moneda cada dia.
ÀVIA: No hi ha millor plaer que el de l’home intel·ligent que aparenta ser beneit davant d’uns beneits que aparenten ser intel·ligents.
LIRÓ: (Tot marxant, amb la moneda als dits) Bon dia, bon dia…
PAGÈS 2: (entra esverat) Us heu assabentat de la notícia?
PARE: I doncs, què ha passat?
PAGÈS 2: A cal Pruner els han desaparegut les patates. Diuen que pot haver estat una plaga de rates.
PARE: A cal Pruner? No dèieu que era a ca l’Arnau?
MARE: A cal Pruner?, no dèieu que era a ca l’Ermengol?
NOI GRAN: No, no. A ca l’Arnau i a ca l’Ermengol també.
PARE: És el que us deia. La gent és descurada i bruta de mena. Tinguessin els graners i els estables en condicions això no els passaria.
PAGÈS 2: Aquestes rates seran la nostra ruïna.
PARE: Ja s’ho faran. Nosaltres no ens hi hem de ficar en aquestes coses. No és problema nostre.
MARE: Però sap greu, pobre gent! Tot l’any treballant, perquè al final se t’ho mengin les rates…
PARE: Perquè no vigilaven més, coi. Mira, ara em ve de gust un bon tall de cansalada. (S’adreça al Noi Gran) Noi, vés al rebost i porta la cansalada, que això s’ha de celebrar.
NOI GRAN: Què hem de celebrar?
PARE: Que nosaltres tenim el rebost ple, caram! Et sembla poc, amb els temps que corren.
(Se’n va el noi gran)
MANEL: Si nosaltres tenim el rebost ple, els en podríem donar una mica a ca l’Ermengol, a ca l’Arnau o a cal Pruner.
PARE: Si home, com si fóssim les germanetes de la caritat, nosaltres.
PARE: Potser, més aviat, encara podríem fer-hi negoci, si tan necessitats estan.
MANEL: Així farem com els banquers?
(entra el Noi gran esverat)
NOI GRAN: El rebost és buit! El rebost és buit, pare!
PARE: Però què dius, ara! Això és impossible… amb la mar de botifarres, fuets i cansalades; alls, cebes i patates; nous, ametlles i avellanes; mongetes, cigrons i faves…. Com vols que estigui buit?
NOI GRAN: Doncs, és ben buit, només hi queda un forc d’alls, … i encara.
MARE: Verge santíssima! I com ens ho farem ara?
PARE: Maleïdes rates! Per més que vigilis, i que ho tinguis tot net i polit, tancat i barrat, aquestes bestioles es fiquen per tot arreu.
MANEL: Com els de ca l’Ermengol, els de ca l’Arnau o els de cal Pruner.
PARE: Calla, nen, que això nostre és diferent.
MARE: I si fem venir el Flautista d’Hamelin?.
NOI GRAN: És aquell flautista que amb la seva música es va endur totes les rates i les va fer ofegar al riu?
PARE: Exacte, genial! Ho anirem a demanar al Rei
MANEL: Però, recordeu que si no se li paguen les cent monedes d’or, després amb la seva música s’endurà també tots els nens del poble.
MARE: No, no, aquesta vegada ja procurarem que se li pagui com Déu mana.
PARE: Quin remei.
(Sona la música i es tanca el teló)
ESCENA II
(Escena de Palau)
(entren els vilatans)
VILATÀ 1: Renoi, quin palau! Aquí sí que no hi deuen entrar les rates!
VILATÀ 2: Tan malament ho veus que ni les rates hi vulguin viure?
VILATÀ 3: No home, no. Suposo que es referia a què aquí hi ha una altra mena de rates, i aquestes no admeten competència.
VILATÀ 1: Calla que si ens senten estem perduts.
(pausa)
VILATÀ 2: Quanta estona fa que ens esperem?
VILATÀ 3: Ja s’estan passant de la ratlla, tu.
VILATÀ 1: Una mica de paciència, nois. Imagineu-vos que esteu fent cua al Dispensari…
VILATÀ 2: També és veritat. Tenir hora de visita, només és orientatiu.
VILATÀ 3: Sí, ben mirat, ja ens van dir que ens rebrien a les deu, quarts d’una.
(Entra un patge)
PATGE 1: El senyor Rei està molt enfeinat, i pot ser que encara tardi una estona a rebre’ls. Ara mateix té una audiència amb els nobles de la Cort.
(Es retira el patge)
VEU: (des de dins) Lladre, filibuster, bandarra, pocapena, xoriço, mentider, trampós, pocavergonya, trinxeraire, corrupte, caragirat, cara dura, miserable, usurer, escanyapobres, estafador…
VILATÀ 1: Em sembla que hem vingut en mal moment.
VILATÀ 2: Quin mal aire que gasten.
VILATÀ 3: S’estan esbatussant de mala manera.
VEU: (des de dins) Pispa, saltaterrats, poca-solta, ximple, estafador, no estafador ja ho he dit, capsigrany, tanoca, aprofitat, falsari, defraudador, carcamal, assaltataulells, borinot, brètol, malfactor…
VILATÀ 1: Potser serà millor que tornem un altre dia….
VILATÀ 2: Encara ens tocarà el rebre a nosaltres…
VILATÀ 3: Sí, no crec que avui estiguin per escoltar el nostre problema amb les rates.
VEU: (des de dins) Rata de claveguera, gata maula, porc, ruc de mal pèl, gos rabiós, bavosa morruda, carronyer, mula guita, mala bèstia, llepacrestes, babau, tros d’ase, cap de trons..
VILATÀ 1: Això pinta molt malament, nois.
(Entra un patge)
PATGE 1: Tranquils, eh?. Que ara de seguida us atendran.
VILATÀ 2: Però, i tots aquests crits?
PATGE 1: Ah, res. Només és que estan passant llista.
VILATANS: Aaaah!
(Es retira el patge, però torna a entrar de seguida)
PATGE 1: Sa Majestat el Rei, sa majestat la reina, i ses tres bessones majestats les bessones princeses.
(Entren amb tota pompa i s’asseuen al tron, les princeses a les escalinates als seus peus)
PATGE 1: Majestats, han vingut aquests vilatans, súbdits vostres, que diuen estar preocupats per no sé quina qüestió de ratolins.
REI: Parleu, vilatans. El vostre Rei és tot orelles per escoltar-vos.
REINA: Si podem fer alguna cosa per vosaltres, ja ho sabeu, només heu de fer que dir-ho.
VILATÀ 1: Mireu, Majestat, el nostre problema…
REINA: I qui no té problemes, avui dia?
REI: La qüestió és no perdre la calma, i afrontar-los amb serenitat.
PRINCESA 1: Com jo, quan tenia el cabell una mica massa arrissat.
VILATÀ 2: Es que en el nostre cas…
REI: Cada casa és un cas.
REINA: I cada cas és com una casa.
PRINCESA 2: I el meu cas és que se’m despinten les ungles amb molta facilitat.
VILATÀ 3: Nosaltres volíem parlar-vos de…
REINA: Parlar està molt bé, les coses ben enraonades sempre tenen solució.
REI: I si no tenen solució, com a mínim ja no es pot dir que no se n’hagi parlat.
PRINCESA 3: Per exemple, algun dia haurem de parlar del nostre príncep blau, oi?
PRINCESA 1: Què vols dir? Que haurem de compartir príncep?
PRINCESA 2: Una cosa és que des de petites compartíssim l’habitació, però…
PRINCESA 3: Que no, vull dir que bé haurem de parlar del príncep blau que ens tocarà a cada una de nosaltres.
VILATÀ 1: Perdoneu, Majestat, però, és que nosaltres…
REI: No patiu bona gent, esteu perdonats.
REINA: Teniu un Rei que no us el mereixeu.
REI: Podeu anar-vos-en en pau, perdonats i confessats.
REINA: (adreçant-se al patge) Acompanyeu-los fins a la porta. I que tingueu un bon viatge de tornada.
(Se’n van)
PRINCESA 1: I què volien, ben mirat aquesta gent.
PRINCESA 2: Ai, no sé. Ja són ben estranys, ja, la gent de poble.
PRINCESA 3: I mira que destorbar-nos total per això.
PRINCESA 1: Per què?
PRINDESA 3. Per això!
PRINCESA 2: I què era això?
PRINCESA 3: I jo què sé, si s’expliquen tan malament pobres…
REI: Noies, ha arribat el moment de pensar en casar-vos.
REINA: Ja sou unes princesetes de bon veure, i haurem de buscar-vos un príncep que us escaigui.
PRINCESES: Que bé!
REI: I no pot ser un príncep qualsevol, per a vosaltres.
PRINCESA 2: Jo el voldria rosset i amb els ulls blaus.
PRINCESA 1: A mi m’agradaria que tingués una bona cabellera, però sense barba, que diuen que pica.
PRINCESA 3: Doncs, a mi m’és igual, mentre no ronqui i li agradin els caramels de maduixa… M’encanta el gust de maduixa!
REINA: (S’avança de cara al públic) Princeses meves, si voleu ser felices de veritat, heu de tenir ben present els cinc consells que ara us donaré.
– El primer i un dels més importants és trobar un home de bona condició, noble, adinerat, amb castell i grans dominis. Com el vostre pare, per exemple, rei d’aquesta contrada.
– En segon lloc és important trobar un home que sigui alegre, divertit, que li agradi ballar i passar-s’ho bé, que us faci riure i passar unes bones estones.
– En tercer lloc és important trobar un home que sigui tendre, carinyós, que us afalagui i us ompli de regals
– En quart lloc, és important trobar un home que sàpiga estar al seu lloc, que no pretengui esclavitzar-vos i que us deixi fer la vostra; que el tingueu als vostres peus quan ho demaneu, però que no us estigui a sobre tot el dia.
(la reina es retira al seu tro)
PRINCESA 2: I el cinquè? Has dit que ens donaries cinc consells!
REINA: Ah, sí! En cinquè lloc, i aquest sí que és important, cal per damunt de tot que aquests quatre homes no es coneguin entre ells.
REI: Saps una cosa amor meu?
REINA: Digueu, Majestat.
REI: Quan et sento parlar… em recordes el mar…
REINA: Que bonic…, que romàntic!. No hauria dit mai que t’impressionés tant!
REI: No, si no m’impressiones… em mareges!
(Entra un patge esverat)
PATGE 2: Senyor Rei, senyor Rei. No ho entenc. És incomprensible. No m’explico com pot haver passat.
REI: I si no t’expliques millor, jo tampoc.
PATGE 2: El graner, la bodega, el rebost, les bótes, les sitges, el celler, la recuina, la despensa…
PRINCESA 1: Errada monumental: DESPENSA és un castellanisme inadmissible.
PRINCESA 2: La forma correcta és REBOST.
PRINCESA 3: Però REBOST ja ho havies dit; per tant, no siguis bocamoll i torna a començar.
PATGE 2: El graner, la bodega, el rebost, les bótes, les sitges, el celler, la recuina…
REINA: Ja sabem que al castell hi tenim de tot i molt. I ple a vessar.
PATGE 2: Això és el que volia dir-vos, Majestats.
REI: Doncs, això ja ho sabíem. No calia córrer tant per fer-nos un llistat dels llocs del castell on guardem les nostre provisions.
PRINCESA 1: I s’ha deixat l’armari de la cuina on hi guardem les llaminadures
PATGE 2: Això deu ser l’única cosa que han deixat…
(S’aixequen tots sobtadament)
REI i REINA: Què voleu dir?
PATGE 2: Que ens ho han deixat tot net com una patena, no hi ha deixat ni les engrunes… bé algunes engrunes, potser sí.
REI: Qui ha buidat el graner, la bodega, el rebost, les bótes, les sitges, el celler, la recuina…?
REINA: Verge Santíssima! I com ens ho farem ara?
PATGE 2: Sembla ser que hi ha una plaga de rates que s’ho mengen tot, tot i tot.
PRINCESES: Tot?
PATGE 2: És el que us venien a dir aquells vilatans…
REI: Maleïts vilatans! I perquè no ho deien, doncs?
REINA: Aquesta gent del poble, molta xerrameca però no s’expliquen gens bé.
REI: Heu cridat el Flautista d’Hamelin?
PATGE 2: Sí, senyor. I primer es negava en rodó a venir, deia que estava escarmentat de la darrera vegada que el vau contractar i no li vau pagar les cent monedes d’or que li havíeu promès.
REINA: Cent monedes per tocar un moment el flabiol… era molt car.
PRINCESA 2: La flauta, mare, la flauta.
PATGE 2: Més car devia resultar quan després es va endur la mainada del poble…
REI: Això ja és aigua passada. A més, només va ser la del poble i no del castell.
PATGE 2: I tan passat per aigua que va ser: les rates i els nens!
REINA: Però al final l’heu convençut perquè vingui? Li heu dit que aquesta vegada serà diferent?
PATGE 2: L’hem ben convençut, i ara mateix ja deu estar fent sonar la seva flauta per totes les estances del castell, pels carrers del poble, pels graners i pels camps del voltant…
REI: Com a mínim que tregui les del castell.
(Es retira el patge)
(Dansa o cançó: les princeses se’n van després de la cançó)
| Volem pa amb oli, pa amb oli volem Volem pa amb oli, pa amb oli volem. Volem pa amb oli, pa amb oli volem, si no ens el donen , si no ens el donen ens el prendrem! |
Volem fer forafer fora volemVolem fer fora,
fer fora volem. Aquestes rates del poble traurem si no en fugen si no en fugen les matarem! |
| En temps del rei en Jaume teníem pa al graner; mai no ens faltava l’oli, podíem fer i desfer. Fins que el duc d’Olivares va armar un sagramental i els segadors cantaren tot aixecant les falç. |
En temps del rei en Jaume teníem pa al graner; mai no ens faltava l’oli, podíem fer i desfer. Fins que el drac d’Olivares va armar un sagramental les rates no es menjaven rebost tot ple de gra,Era el drac d’Olivaresqui ens va fer el mal. |
| Volem pa amb oli, pa amb oli volem Volem pa amb oli, pa amb oli volem. Volem pa amb oli, pa amb oli volem, si no ens el donen , si no ens el donen ens el prendrem! |
Volem fer forafer fora volemVolem fer fora,
fer fora volem. Aquest mal dragui, si no l’atrapen si no l’atrapen ens morirem! |
| En temps del rei en Jaume teníem pa al graner; mai no ens faltava l’oli, podíem fer i desfer. Fins que el duc d’Olivares va armar un sagramental i els segadors cantaren tot aixecant les falç. |
Ens cal un bon Sant Jordi valent i gran guerrer; que nova falç esmoli, i el drac pugui desfer. Fins que el drac d’Olivares aquell tan animal no sigui a la fossa ben mort i ple de sang,no en sortirà la rosaque ens donarà al final. |
| Volem pa amb oli, pa amb oli volem Volem pa amb oli, pa amb oli volem. Volem pa amb oli, pa amb oli volem, si no ens el donen , si no ens el donen ens el prendrem! |
Volem un príncepun príncep volemVolem un príncep,
un príncep volem. Aquell que el mati, si ens el donen si ens el donen ens hi casarem! |
PATGE 3: (entra esverat) Senyor Rei, senyor Rei!
REI: És d’agrair que sigueu tan eficients.
PATGE 3: Bé, no és ben bé això…
REI: Ja sabem que és cosa del flautista d’Hamelin; però m’agrada que vingueu a dir-me tan ràpidament que ja no hi ha rates al nostre castell.
PATGE 3: No, no. No hi ha rates ni al castell ni al poble.
REINA: Fantàstic! Així, ja tot tornarà a ser com abans… bé, com a abans… tardarem un quant temps a tornar a omplir els graners i els rebosts.
REI: No us preocupeu: apujarem els impostos, reduirem personal del castell, i als que quedin els descomptarem un 10% de la nòmina, posarem un peatge per a passar el pont i un altre per entrar el castell. Aviat tot tornarà a ser com abans.
PATGE 3: Senyor Rei, és que tampoc és això….
REI: Oi tant que és això. L’important és poder tornar a tenir el rebost ple de llonganisses, fuets i cansalada…
PATGE 3: Vull dir, senyor, que no eren les rates les que buidaven els graners. Quan el flautista d’Hamelin s’ha posat a tocar, no han sortir rates de les clavegueres, ni de les cases, ni dels soterranis… sinó que ha sortit un drac! Un drac enorme que s’ha posat a perseguir el pobre flautista fins més enllà del riu.
REINA: I ja l’havíeu pagat el flautista?
PATGE 3: Per sort vam fer servir la dita que: “músic pagat fa mal so”. Hem trobat vora el riu, la seva flauta i una nota del drac en què reclama que li donem cada dia una vaca, un porc o una donzella. Així, alternant, un dia de cada, diu que és per a mantenir una dieta equilibrada.
REI: Doncs, que no se’n parli més. Doneu-li el que demana, i que ens deixi en pau d’una vegada.
PATGE 3: Però, senyor Rei…. es que el drac és del Barça.
REINA: Del Barça?
REI: Doneu-li animals de color blanc, i que les noies siguin de pell blanca…
REINA: com les nostres petites princeses…?
PATGE 3: Exacte, perquè a més diu que essent de sang blava combinaran millor amb la seva sang vermella.
REI: Impossible! Això ho hem d’impedir! Proclameu als quatre vents que donaré la meitat del meu reialme i la mà de la meva filla, de totes tres si convé, al valerós cavaller que sigui capaç de matar el drac. Correu, i aneu casa per casa fins que trobeu l’home que ens ha de salvar de tanta desgràcia.
(es tanca el teló)
ESCENA III
(escena del bosc)
HOME 1: Heu sentit que ha dit el Rei?
HOME 2: Què ha dit el Rei?
HOME 1: Que a qui sigui capaç de matar el drac, li donarà la meitat de tot el reialme…
HOME 3: Ostres, tu! Potser val la pena d’intentar-ho.
HOME 1: I que, a més, li concedirà la mà d’una de les seves filles…
HOME 2: La mà només?
HOME 1: S’entén la mà i tot el que segueix, dropo.
HOME 3: Així, potser serà qüestió de pensar-s’ho…
HOME 1: O totes tres filles, si convé.
HOME 3: Ah, no, així, no. Amb mi que no hi comptin!
HOME 1: Jo tampoc vull saber res d’aquestes princeses.
HOME 2: Ni jo! (pausa, i mira a un costat) Compte!, Que ve l’emissari del Rei
(tots tres es dispersen, un fent el coix, l’altre simulant ser un vell, i un altre xiulant fent el despistat)
EMISSARI: És que no hi ha homes valents en aquest poble? Necessitem un valent cavaller, un home alt i fort, que sàpiga fer anar l’espasa com ningú i que no tingui por de res…. per anar a combatre un temible drac.
A canvi, el Rei li promet (de cara al públic i com una confidència) Ei només és una promesa, eh?. El Rei li promet la meitat del seu reialment i la mà d’una de les seves filles.
(Es presenta un home petit, i mig coix)
VOLUNTARI: Senyor emissari reial, senyor emissari reial!
EMISSARI: (se’l mira amb menyspreu) Digueu, poca pena.
VOLUNTARI: Era per això que estan buscant un voluntari per anar a matar el drac.
EMISSARI: Tu? Amb aquesta pinta? Ja saps quina mena d’home busquem?
VOLUNTARI: Oi tant, ho he sentit perfectament com ho deia a tort i a dret.
EMISSARI: A veure si ens entenem. Tu et consideres un home alt i ben plantat?
VOLUNTARI: Em sembla que ja es veu que no, oi?
EMISSARI: I tu ets un home valent i sense por?
VOLUNTARI: Jo? Si amb prou feines puc amb la meva ànima, i em van por fins i tot les sargantanes.
EMISSARI: Com a mínim deus saber fer anar l’espasa, o la llança.
VOLUNTARI: No em parli d’aquestes eines, que amb prou feines si sé fer anar el ganivet per pelar patates…
EMISSARI: Doncs tens molt de coratge, tu, deus tenir pensat algun truc o algun enginy per a matar el drac…
VOLUNTARI: Jo? Ai, Déu meu. Si no sabria ni com posar-m’hi! Déu me’n guard de posar-me al davant d’aquesta fera!
EMISSARI: Però, així, per què carai et presentes si no reuneixes cap de les condicions que es demanen.
VOLUNTARI: Coi, precisament per això. Perquè no hi comptin amb mi. Ja ho veu, oi?
EMISSARI: Quines ganes de fer perdre el temps a la gent.
VOLUNTARI: Precisament jo el que volia era estalviar-los temps, no fos cas que se’n refiessin…
EMISSARI: Au va, aneu, aneu, abans que se m’acabi la paciència.
VOLUNTARI: (tot marxant, com a comentari personal) És ben bé que de desagraïts l’infern n’és ple.
(entra un noi tot tranquil)
EMISSARI: Aquest té bona planta, aquest no em podrà dir que no.
(s’hi adreça) Ei, vailet, com et dius?
TARTAMUT: Ca, ca, car carles Co, co, co, costa….
EMISSARI: Que ets tartamunt. O és que et fas el ximple?
TARTAMUT: Jo no, el tarmatut era el meu pare (pausa) i el ximple era el carcamal del registre que no se’n va adonar i ho anotava tot.
EMISSARI: I com es deia el teu pare?
TARTAMUNT: Què
EMISSARI: Què com es diu el teu pare.
TARTAMUT: Què.
EMISSARI: (cridant) Que com es diu el teu pare?
TARTAMUT: Coi, ja t’ho dic, es diu o li diuen Què, que és un diminutiu de Quecu.
EMISSARI: val més que ho deixem córrer, noi.
TARTAMUT: No, no no m’ho, ho ho faré ré ré dir du du du es vega ga ga des.
(I fuig corrents, creuant-se amb un altre de despistat)
EMISSARI: No hi ha manera de trobar voluntaris per enfrontar-se amb aquest carai de drac. (pausa) A veure aquest que fa cara de despistat.
PERDUT: Perdoni, que podria ajudar-me? És que he quedat amb un amic, li he promès que seria puntual a la cita, però pel que es veu m’he perdut. I ara mateix no sé on sóc.
EMISSARI: No es preocupi, per això. (senyalant cap a una banda) Miri, vostè es troba a unes 3625 passes del centre del poble, i a unes 50 més de l’entrada del castell.
PERDUT: Ja.
EMISSARI: (senyalant cap a l’altra banda) A poc més d’una tirada de pedra trobarà un pont que travessa el riu.
PERDUT: Ja.
EMISSARI: (senyalant cap al públic) Per aquest camí, en una hora i tres quarts, a bon ritme, arribarà al bosc de la Guinarda.
PERDUT: (amb cara de no entendre res) Vostè és funcionari, oi?
EMISSARI: Sí, senyor. I com ho ha endevinat?.
PERDUT: Home, doncs, molt senzill. Perquè tot el que m’ha dit suposo que és tècnicament correcte; però per mi, és completament inútil perquè continuo tan perdut com abans.
EMISSARI: I vostè és un noble ficat en política, oi?
PERDUT: Sí, senyor. I com ho ha endevinat?.
EMISSARI: Home, doncs, molt senzill. Perquè vostè no sap ni on és, ni cap on va, ha fet una promesa que no pot complir, i espera que els altres li resolguem el problema. (pausa) De fet, vostè està al mateix lloc on era abans de demanar-m’ho, però ara fins i tot voldrà fer veure que la culpa és meva.
(entra el sastre valent, donant cop enlaire amb un matamosques)
SASTRE: Set de cop n’he mort amb una ventejada! N’he mort set d’un sol cop!
EMISSARI: Ja tenim el nostre heroi! Aquest sí que ens deslliurarà d’un drac tan terrible, i salvarem les princeses. Si és que hi som a temps, perquè a hores d’ara ja se’n pot haver cruspit alguna.
(entra la gent del poble cantant i s’enduen el sastre, que no entén res)
| Volem pa amb oli, pa amb oli volem Volem pa amb oli, pa amb oli volem. Volem pa amb oli, pa amb oli volem, si no ens el donen , si no ens el donen ens el prendrem! |
Tenim sant Jordisant Jordi tenimTenim sant Jordi,
sant Jordi tenim. Tenim sant Jordi sant Jordi tenim, el drac ja plora el drac ja plora ben mort de por |
| En temps del rei en Jaume teníem pa al graner; mai no ens faltava l’oli, podíem fer i desfer. Fins que el duc d’Olivares va armar un sagramental i els segadors cantaren tot aixecant les falç. |
El nostre estimat Jordidel drac ens lliurarà;s’haurà acabat l’incordi
d’aquest mal arribat. Fins que el drac no es mori segur el poble no serà, amb la princesa es casi que ben feliç farà |
| Volem pa amb oli, pa amb oli volem Volem pa amb oli, pa amb oli volem. Volem pa amb oli, pa amb oli volem, si no ens el donen , si no ens el donen ens el prendrem! |
Tenim sant Jordi,sant Jordi tenimTenim sant Jordi,
sant Jordi tenim Tenim sant Jordi sant Jordi tenim, El drac ja plora El drac ja plora Ben mort de por |
ESCENA IV
PRINCESA 1: Si hores d’ara no han trobat cap cavaller disposat a arriscar-se per salvar-nos d’aquest drac…
PRINCESA 2: Ho tenim mal parat tot això.
PRINCESA 3: Nosaltres que somniàvem amb un príncep blau, i haurem d’acabar d’aquesta manera…
PRINCESA 1: Hem de ser valentes i fer el cor fort, que es noti fins al darrer moment que sabem estar al nostre lloc, com a nobles princeses que som.
PRINCESA 2: Més que témer les urpes del drac i els seus queixals afilats, em que em trenca el cor es pensar que hauré de veure com comença devorant a una de vosaltres…
PRINCESA 3: Això té fàcil solució, et cedim l’honor de ser la primera…
PRINCESA 1: I ja serem nosaltres les que passarem aquest mal tràngol.
PRINCESA 2: No em perdonaria mai un egoisme tan gran. (Pausa) Però, si fos així, ploraríeu molt, oi?
PRINCESES 1-3: Oi tant, ja saps que nosaltres som de llàgrima fàcil i plorem per qualsevol tonteria.
PRINCESA 2: Però, ben pensar, potser el més normal és que seguim l’ordre per edat, no?
PRINCESA 3: Primer la més gran, després la mitjana i finalment jo que sóc la petita.
PRINCESA 1: No, no. Això hauria de ser el revés, primer la més petita, després la mitjana i finalment jo que sóc la més gran.
PRINCESA 3: No, no, primer tu.
PRINCESA 1: Que no, la primera seràs tu.
PRINCESA 2: Sembla estrany que essent les tres bessones sempre ens hàgim de barallar.
PRINCESES: Bessones!!
PRINCESA 1: Això vol dir que totes tres som iguals d’edat, i tenim la mateixa preferència per a ser les primeres a ser menjades pel drac.
PRINCESA 2: I si ens ho fem a sorts? Tot i que en aquest cas no sé si en podem dir sort…
PRINCESA 3: Ja ho tinc! Podríem fer-ho en funció de quina és la més maca.
PRINCESA 1: I la més maca serà la primera o serà la darrera a presentar-se davant del drac?
PRINCESA 3. Ha de ser la primera, està clar.
PRINCESA 1: Que no que ha de ser la darrera. Faltaria més.
PRINCESA 2: I si deixem que sigui el drac el que digui quina és la més maca.
PRINCESA 3: Però llavors no sabrem si la que ha escollit el drac és la que ha trobat més maca, o la més gustosa….
PRINCESA 1: I si provem d’escapar-nos?
PRINCESA 2: On vols que anem així vestides, tothom ens descobriria.
PRINCESA 3: I si….
(Entren tres caputxetes vermelles)
PRINCESA 3: Ja ho tinc. Deixeu-me fer a mi, ja veureu com d’aquesta en sortirem.
CAPUTXETES: Hola, bon dia!
PRINCESES: Bon dia, caputxetes!
PRINCESA 3: On aneu amb aquests cistellets tan bufons?
CAPUTXETES: Són per a la nostra àvia que viu a l’altra banda del bosc, i està malaltona. I la mare ens ha dit que li portéssim.
CAPUTXETA 1: Galetes (les ensenya)
CAPUTXETA 2: Sucre (l’ ensenya)
CAPUTXETA 3: I uns pastissos (els ensenya)
PRINCESA 2: Però que no ho sabeu que el bosc està ple de llops?
CAPUTXETES: Per això la nostra mare ens ha dit que no parléssim amb desconeguts…
PRINCESA 1: I nosaltres no som desconeguts, oi?
CAPUTXETES: No, vosaltres sou princeses.
PRINCESA 3: Què és semblaria si féssim un joc.
CAPUTXETES: Sí, sí, Que bé! I a què juguem?
PRINCESA 3: Ens canviem els vestits, i vosaltres feu de princeses, i nosaltres de caputxetes.
CAPUTXETES: I les cistelles per l’àvia?.
PRINCESES: Hi podem anar nosaltres, mentre vosaltres us quedeu aquí jugant a princeses!
CAPUTXETES: Visca, visca! Jugarem a princeses.
(Es canvien els vestits i les princeses se’n van amb els cistells)
PRINCESA 3: Segur que l’àvia no ens reconeixerà amb aquests vestits.
PRINCESA 2: Tampoc no s’hi veu gaire.
PRINCESA 1: I és sorda com una tàpia.
(Les caputxetes es queden soles)
CAPUTXETA 1: I com se juga a princeses?
CAPUTXETA 2: Ah, no sé. Jo no hi he jugat mai.
CAPUTXETA 3: I jo tampoc…
(pausa, s’asseuen sense saber què fer)
CAPUTXETA 1: Doncs és molt avorrit, això de fer de princeses, no?
CAPUTXETA 2: I si juguem amb un drac?
CAPUTXETA 3: I d’on el traurem el drac?
CAPUTXETA 1: Calla que allà em sembla que n’hi ha un. Deu ser el que tenien les princeses.
(es posen a jugar amb el drac, estirant-la la cua, les orelles..fins que el fan fora de l’escenari.)
(entra el sastre poruc)
SASTRE: A mi sí que m‘han ben embolicat, amb aquesta història del drac. I total per haver dit que n’havia mort set d’un sol cop! Però jo el que havia mort eren set mosques i no pas set dracs.
(entren dos caçadors)
CAÇADOR 1: Què hi ha sastre valent!
CAÇADOR 2: Encara no has enllestit el drac. Tu que els mates de set en set, no ens tindràs ni per començar amb un de sol.
SASTRE: No havíeu d’anar a la casa del bosc on hi viu aquella àvia tota sola?
Avui que hi anaven les caputxetes vermelles… només faltaria que els sortís el llop que es menjaria l’àvia i les nenes, sense ningú per a salvar-les.
CAÇADOR 1: Vols dir? Això són històries que s’inventa la gent.
CAÇADOR 2: El que de veritat compte és que puguis salvar les princeses.
CAÇADOR 1: Mira, ara vénen cap aquí. Encara haurem sigut a temps per salvar-les.
(entren les caputxetes vestides de princeses)
SASTRE: D’on veniu tan corrents!
CAPUTXETA 1: Aquest drac és un desastre!
CAPUTXETA 2: No sap jugar.
SASTRE: I on és el drac?
CAPUTXETA 3: Ha fugit corrents esperitat, no crec que el vegem mai més per aquí. Estava mort de por.
SASTRE: El drac mort?
(entren el rei, la reina i els vilatans al darrere)
TOTS: Han fet fugir el drac.
REI: Us felicito perquè heu alliberat el nostre poble i el meu castell de tan temible fera.
REINA: Com te dius, sastre valent?
SASTRE: Jordi, senyora.
REI: en compliment de la promesa feta, us donaré un terç de les meves terres…
REINA: No havies dit que li donaries la meitat.?
REI: Calla dona, que a ell no li vindrà d’aquí. (tornant a agafar el to del discurs)
En compliment de la promesa feta, us donaré un terç de les meves terres, i la mà de les meves filles. Bé podeu escollir la que més us agradi, i les altres dues pels teus ajudants caçadors.
CAPUTXETES: Així som princeses de veritat? Ara sí que és divertit jugar a princeses.
REI: Jo, pel teu valor i valentia, et nomeno cavaller. A partir d’ara us direu Cavaller Sant Jordi. Bé, això de Sant ja vindrà més tard.
| Volem pa amb oli, pa amb oli volem Volem pa amb oli, pa amb oli volem. Volem pa amb oli, pa amb oli volem, si no ens el donen , si no ens el donen ens el prendrem! |
Tenim sant Jordisant Jordi tenimTenim sant Jordi,
sant Jordi tenim. Tenim sant Jordi sant Jordi tenim, el drac ja és fora el drac ja és fora i no el veurem |
| En temps del rei en Jaume teníem pa al graner; mai no ens faltava l’oli, podíem fer i desfer. Fins que el duc d’Olivares va armar un sagramental i els segadors cantaren tot aixecant les falç. |
El nostre estimat Jordidel drac ens va lliurar;ja s’ha acabat l’incordi
i ho hem de celebrar. Les princeses es casaren Amb aquell sastre valent Sant Jordi anomenaren, i ben feliç la gent |
| Volem pa amb oli, pa amb oli volem Volem pa amb oli, pa amb oli volem. Volem pa amb oli, pa amb oli volem, si no ens el donen , si no ens el donen ens el prendrem! |
Tenim sant Jordisant Jordi tenimTenim sant Jordi,
sant Jordi tenim. Tenim sant Jordi sant Jordi tenim, el drac ja és fora el drac ja és fora i no el veurem |