L’ANIMAL SIMBÒLIC-EL LLENGUATGE

3. L’ANIMAL SIMBÒLIC

Què som? Com hem vist al tema anterior, des d’un punt de vista biològic ens classifiquem seguint les taxonomies de tot el món natural. Així: 

Però com també hem vist, podem acceptar altres definicions: l’homo faber, l’homo ludens… la resposta a la pregunta, pregunta que Kant plantejarà com a cimal de la filosofia, és difícil si volem una resposta global i que ens satisfaci a tots. 

Què ens fa humans i ens distingeix d’altres animals? Podem dir que el llenguatge, però els animals i fins i tot les plantes tenen sistemes comunicatius, però aquests sistemes de comunicació que tenen una articulació. Poden fer un seguit de sons, i aquests sons tenen un significat, però en quasi tots els casos aquest significat per a un significant concret és transmès via genètica, i no permet anar més enllà de la relació estricta entre el so, o l’olor i el seu significat. En els humans diem que hi ha una doble articulació: hi ha les paraules (1a articulació), però també una segona que esdevé de la combinació vocàlica i consonàntica; aquesta combinació permet una immensa recursivitat, això és creació de paraules noves en qualsevol moment, segons les necessitats i que seran transmeses culturalment.

La capacitat simbòlica ens permet figurar-nos el món i avançar en la comprensió del mateix, conèixer-nos a nosaltres mateixos i pensar. No pensem en símbols, no pensem de forma lingüística ? No és el pensar una conversa amb nosaltres mateixos? Està clar que el llenguatge és més ampli que la llengua, hi ha diferents formes comunicatives i que estableixen lligams diferents entre el que escoltem, oloren, veiem i els diversos significats, conceptes o també emocions, a les què ens remet.

Encetem un nou tema sobre l’home, perquè som els animals simbòlics. Ho som degut a la nostra constitució física – l’aparell fonador, la situació de l’epiglotis – i per la potència del cervell; podríem afegir-hi altres elements que fan més fort el vincle de la característica simbòlica, un d’ells són les mans. Cal recordar que Aristòtil ens anomena com l’animal posseïdor del logos, de la paraula i de la raó (com activitat).

Hi ha altres animals que tenen capacitat de fonació imitant sons que podem pensar humans, però són només sons, no són símbols, ells, els animals, no volen dir res amb la seqüència fònica. El símbol és la representació acceptada per convenció d’un objecte real o d’una idea. Hi ha senyals (indicis), en la natura per exemple, que poden ser interpretats per animals: el fum, el foc i el perill, per exemple; però no hi ha sempre intenció comunicativa (relació emissor – receptor) en tot això; el fum i els crits existeixen independentment que hi hagi algú que els interpreti. Doncs bé, he parlat de símbols i senyals i tots dos són signes.

Un signe és la relació que s’estableix entre un significant i un significat; alguna cosa que representa alguna altra, cosa que ha de tenir un suport, so, dibuix, tacte… ha de poder ser captada mitjançant els sentits i que ens remet a una imatge mental.

Hi ha dos tipus de signes: senyals on la relació significant i significat és natural, i entre tots dos podem establir una relació de causalitat (Causa-efecte). El fum assenyala el foc, un crit perill… però no sempre; i, ja us he dit, pot ser interpretat per diferents animals. És més, hi ha senyals que són captades per animals no humans. I l’altre tipus de senyals són els símbols. Aquí la relació entre significant i significat és convencional, l’hem d’haver decidit un grup de persones i conegut (codi de comunicació) per ells. El símbol no té lligam amb la natura ni relació causal, i, com he dit abans, la seva definició passa per ser un element que representa convencionalment i moltes vegades arbitràriament, alguna realitat o no realitat (idea, somni, esperança…). Hi ha un tipus de símbol que anomenem icona, i aquesta icona pot ser de dues maneres: un símbol convencional però no arbitrari ja que es basa, en la seva confecció, en l’analogia o la semblança. Un exemple seria la falç i el martell o una mà que tanca els llavis. L’altre tipus d’icona ens remet a una realitat (idealitat) que d’altra manera no es coneixeria; podem dir que les icones d’aquest tipus són sonsubstancials a allò que remeten. Com exemples les icones religioses o la música de Bach que ens remeten a aspectes religiosos concrets. Els senyals dirà Cassirer

La relació significant i significat ha de ser coneguda com part del codi de comunicació, de fet ens comuniquem simbòlicament, no sempre verbalment, i els actors de l’acte comunicatiu han de conèixer la simbologia. Hi ha un llenguatge corporal universal que manifesta estats interns, també un llenguatge corporal que forma part de codis comunicatius i pertany a societats determinades. Aprendre és conèixer símbols, saber interpretar-los; al tema 1 feia referència als conceptes, doncs bé, els conceptes són abstraccions mentals que remeten a una gran quantitat de coses. El concepte “taula” és mental i ens porta a les taules que hi ha, ha hi hagut i hi haurà.

Però l’esquema significant-significat s’ha d’ampliar per clarificar-nos les coses, cal afegir-hi el referent.

Concepte (abstracte, convencional, mental)  = significat del signe lingüístic, aquest signe seria el signe (símbol) pròpiament, i ens remet al referent que és la cosa.

“taula” = significant                    imatge mental = concepte = significat  referent (cosa),

que és la realitat externa a la ment.

Dins dels símbols lingüístics trobem bàsicament els verbals, però no tots ho són. Són símbols lingüístics però no verbals com la música, les fórmules matemàtiques, el codi morse… utilitzem altres símbols (icones) que no són lingüístics, així les senyals de trànsit, el gestos, les banderes, els ritus socials, polítics, religiosos. Del símbol no ens en podem sortir.

http://literauracolombianalol.blogspot.com.es/

Peirce distingue también tres clases de signos y los clasifica según cómo se presente a sí mismo, cómo se relacione con su objeto y cómo se relacione con su interpretante. De esta manera los clasificó en indicios, íconos y símbolos:

• Índices: El signo guarda relación física de causa-efecto o proximidad con el objeto al cual representa, y son espontáneos. Muestran algo sobre las cosas por estar físicamente conectados con ellas. Por ejemplo, el síntoma de una enfermedad.
• Iconos: Se dan cuando el signo se parece al objeto representado. Sirven para transmitir ideas de las cosas que representan simplemente imitándolas. Tiene la naturaleza de una apariencia y, como tal, sólo existe en la conciencia. Las representaciones artísticas (escultura, pintura…) son un ejemplo, pero las onomatopeyas, en el plano oral, también.
• Símbolos: Se dan cuando hay una relación injustificada entre signo y objeto, como resultado de la conveniencia. El símbolo está conectado con su objeto en virtud de la idea de la mente que usa símbolos, sin la cual no existiría tal conexión. Las palabras, números, signos religiosos y banderas, son, entre otros, algunos ejemplos.

http://liceu.uab.es/~joaquim/general_linguistics/gen_ling/estructura_linguistica/sistema_signes/Aspecte_comunicatiu_llenguatge.html

http://liceu.uab.es/~joaquim/general_linguistics/gen_ling/estructura_linguistica/relacions_operacions/llenguatge_sistema_signes.html#signe_linguistic

Si fem un resum de tot això tenim que la comunicació, sigui la que sigui, es fa mitjançant un sistemes de signes. Els signes són objectes que ens informen d’ altres objectes. La ciència que se n’ocupa és la semiòtica o semiologia: 

 “ciència que estudia les diferents classes de signes, així com les regles que governen la seva generació i producció, transmissió i intercanvi, recepció i interpretació” Sebastià Serrano

El_lleng_sistema_de_signes_Ling.pdf

Llenguatge (2).pps

Als documents anteriors la classificació és una mica diferent atenent a la relació entre el signe (significant) i el significat. L’important és la divisió entre senyals naturals basades en la causalitat (índex o indicis): febre, petjades, fum… i els senyals no naturals però amb algun vincle significant – significat (icones, senyals de circulació, emoticonos… on hi ha una codificació entre la imatge i el referent: ☺ = content) i finalment els símbols absolutament arbitraris entre significant i significat. Així els llums dels semàfors, les banderes, el logo dels Jocs Olímpics… si ens fixem són signes (senyals, icones i símbols) no lingüístics.

El signe lingüístic és el símbol, on el concepte és el significat i el so o la paraula escrita és el significant.

Llenguatge i metallenguatge.

Quan parlem del llenguatge no podem deixar de fer-ho a través del llenguatge mateix, llavors el llenguatge de comunicació a través del qual pensem sobre el llenguatge l’anomenem metallenguatge, i el llenguatge sobre el que pensem, comuniquem, etc. és el llenguatge objecte. Com exemple: les matemàtiques són un llenguatge, quan se’ns expliquen s’ha d’utilitzar un llenguatge de comunicació, el català, per exemple; llavors el català és el metallenguatge i les matemàtiques el llenguatge objecte.

La paradoxa del mentider és un bon exemple d’això. El mateix concepte paradoxa –contra l’opinió- ens posa sobre la pista. Si dic: aquesta oració és falsa què estic dient?

Solucionar això implica fer ús del metallenguatge, una manera seria: x diu que: “aquesta oració és falsa”. de manera que la V o F serà sobre el dir de X i no sobre el contingut de l’oració. Un altra exemple: Tots els cretencs són uns mentiders. Això ho diu Eubúlides, natural de Creta.

El llenguatge humà és divers i riquíssim perquè ens possibilita pensar-nos i comunicar-nos de formes amplíssimes. El joc que heu de recordar és el de significant alguna cosa que ens remet a imatge mental (concepte que fa el paper de significat) i un referent que seria la cosa mateixa. Els dos elements imprescindibles són el significant i el significat, després trobarem que poden haver-hi significats sense referent, per exemple, rei de França.

Pensament i llenguatge.

Què va aparèixer primer? aquest és un tema no solucionat i que ens porta diferents alternatives. Que pensament i llenguatge estan absolutament relacionats no ho podem dubtar; pensem en símbols, (siguin paraules o no), però per a poder aprendre aquests símbols, són l’eix fonamental de la cultura humana, hem de tenir capacitat racional, hem d’entendre’ls, així podem dir que hem de pensar. Es donen al mateix temps, el llenguatge transmet el pensament, però el pensament mateix ja és llenguatge. Els nostres límits són lingüístics, els límits del llenguatge són els límits del món que digué Wittgenstein. El llenguatge racionalitza el pensament.

Assenyalo tres postures cabdals en marxa:

1. El pensament és anterior i més potent que el llenguatge; el llenguatge expressa idees, conceptes a partir de signes, senyal sonors o dibuixos… i a de ser anterior el pensament perquè d’altra forma no es podria fer. Piaget dirà que el llenguatge és la part externa del procés cognitiu més ampli que és el pensament. Ara bé, amb el llenguatge és millora la capacitat de pensar. El pensament previ i el llenguatge depenent; per l’evolució cognitiva el nadó és capaç d’adquirir nous coneixements sense encara parlar. Reconeixement, coordinació de moviments, repeticions, relació causa efecte en fer alguna cosa i esperar-ne una acció…
2. El lingüista Sapir dirà que el llenguatge és previ ja que no es pot pensar sense llenguatge. D’aquesta manera defensarà el relativisme lingüístic que diu que el llenguatge determina el pensament, de manera que diferents comunitats humanes és el llenguatge qui organitza la pròpia visió del món. El llenguatge determinarà el pensament i no hi ha estructures universals comunes a tots els llenguatges.

Aquesta hipòtesi, coneguda com hipòtesi Sapir-Whorf, estableix aquest relativisme, i el relativisme l’hem d’entendre com una postura no dogmàtica. Seria la concepció del món que ens aporta el nostre llenguatge, la nostra llengua materna, la concepció de la nostra comunitat de parlants.

El lingüista Boas, en una recerca sobre les llengües ameríndies, trobà grans diferències entre les categories gramaticals, les categories gramaticals són les tipologies de paraules que utilitzem en una llengua, així noms o substantius, adjectius, determinants (delimiten el nom respecte la quantitat, el lloc, l’espai…), pronoms, verbs, adverbis, preposicions, conjuncions), i les formes de vida d’una comunitat de parlants. Aquesta cultura i concepció del món es reflexa en el llenguatge. Sapir (1884-1935), pensa que la naturalesa del llenguatge i la seva coherència interactua amb el pensament i la conducta, de manera que pensament i llenguatge tenen una relació de determinació, de manera que el llenguatge influencia el pensament.

Chomsky pensa també que el pensament depèn del llenguatge i que aconseguim aquest llenguatge perquè tindríem a nivell mental i innat unes estructures (universals lingüístics) que possibilitarien l’adquisició del llenguatge i a partir d’aquí el pensament. Les dificultats de traducció i el pes que té la llengua materna podrien servir de prova, també que totes les llengües del món tenen la mateixa estructura.

1. La interdependència pensament-llenguatge que les considera com un mateix procés, una part interna i una externa. No és possible pensar sense llengua, ni tenir llenguatge sense pensament. Hem d’acceptar però, que no són el mateix.

Aquesta és la postura de Vygotski i la podem resumir en pensem en i pel llenguatge, però no són el mateix.

PENSAMENT I LLENGUATGE

L’aparició del llenguatge

A partir de l’anàlisi dels cranis humans i la posició del seu aparell fonador es pot dir, sense més proves, que el llenguatge articulat era possible fa 200.000 anys; fa uns 40.000 ja es troben mostres culturals que han d’implicar l’ús del llenguatge.

FONAMENTS BIOLÒGICS DEL LLENGUATGE UAB

ELS ORÍGENS DEL LLENGUATGE EN L’EVOLUCIÓ HUMANA

Les hipòtesis sobre l’origen són:

Teoria mítica: Inclou la donació de la capacitat pels déus i altres aspectes que entren de ple en la mitologia. Dins d’aquesta podem afegir l’explicació del grecs que diu que el llenguatge neix a partir de la capacitat de fer onomatopeies (a partir, doncs, de la sonoritat original), d’aquí en sortiria la perfecció d’aquestes per posar nom a les coses. Si que podem pensar en algunes paraules que segueixen el so que farien els objectes, però si això fos real aquestes paraules no variarien gaire d’una llengua a una altra.

Teoria adaptacionista: On el llenguatge dels primats estaria a l’inici i l’humà s’hauria adaptat gràcies a la millora dels òrgans de fonació. És adaptacionista en quant el llenguatge apareixeria a partir de l’augment de les necessitats expressives que haurien estimulat els òrgans de fonació. Però ja hem vist abans les dificultats  del lamarckisme.

Teoria evolucionista: seguint els fets de l’evolució biològica i els avenços que s’han fet en els últims anys, podem dir que la capacitat simbòlica apareix com un tret biològic en l’espècia humana. Podria donar-se el cas, fins i tot, que fos anterior a un aparell fonador potent i que es comuniquessin amb, deixant de banda la càrrega instintiva, amb gestos. La capacitat consisteix en els universals lingüístics que ens permetrien construir pensaments a partir d’un nombre limitat d’unitats, la seva herència seria biològica, mentre que l’aprenentatge de les llengües particulars formaria part de la cultura. Cal veure també que si acceptem la interacció de pensament i llenguatge com expressió del pensament, entenem, sempre sense seguretat, la progressivitat en els avenços de l’espècie.

Universos simbòlics.

És gràcies a la capacitat simbòlica i la capacitat de comunicació com podem generar universos simbòlica en els quals habitem més enllà de la realitat quotidiana. Pensar en ciència, religió, filosofia és pensar simbòlicament i viure aquest univers que només té sentit com relació de símbols. La religió no existeix com la taula, o el número 1, o l’amor, o la ciència, o els mites, o l’art… La simbolització és mental i en alguns casos està per la realitat i d’altres no, però no és la realitat i sí ens permet fer ciència, literatura, música, etcètera.

Què són els universos simbòlics? Són representacions mentals, conjunts de conceptes relacionats sobre aspectes de la realitat o de la idealitat. 

ANNEXOS

Llenguatge (2).pps

indicio LENG. 

Según la clasificación de Ch. S. Peirce, tipo de signo que funciona en virtud de una dependencia real que mantiene con el objeto, de acuerdo con una relación causal que se establece entre dos fenómenos; es un signo que se encuentra en contigüidad con el objeto denotado, por ejemplo, el humo y el fuego, la veleta que indica la dirección del viento. Dado que los indicios son señales físicas que designan hechos físicos, no pueden existir indicios para conceptos abstractos.

signo LENG. 

(del latín signum, marca, enseña) En general, cualquier entidad sensible que permite reconocer un hecho que no se percibe. La parte del signo que puede hacerse sensible es el representante, y la parte ausente, el representado. La noción de signo es, no obstante, compleja, (ver texto 1  y texto 2 ) ya que abarca términos como símbolo, señal, síntoma, indicio, representación, imagen, etc., que comparten como característica común el hecho de que, para quien los percibe e identifica, evocan la imagen de otra cosa. Para algunos el signo debe ser convencional y destinado a la comunicación, con lo cual perderían el carácter sígnico el humo que produce el fuego u otros fenómenos naturales, que para otros son signos de comunicación. La definición más sencilla la ofrece F. de Saussure, que presenta el signo como la asociación de un significante y un significado, y denomina «significante» al representante y «significado» al representado. A la concepción diádica de Saussure, se opone la concepción triádica de Peirce, con «representamen», «objeto» e «interpretante» como elementos. El signo es, pues, para Peirce un representamen que envía a un objeto por la mediación de un interpretante. Esta formulación presenta el signo como un proceso, la «semiosis», que implica la cooperación de tres elementos y, a la vez, contempla la existencia del referente, que no aparecía en la concepción saussureana.Peirce distingue entre signos iconos, signos índices y signos símbolos, distinción que se ha generalizado en el ámbito de la semiótica y que está fundamentada en la relación que se establece entre el signo y el objeto. Si la relación es de tipo material, coincidencia en la categoría de la cualidad (categoría primera), el signo es icono: una fotografía, una estatua; si la relación es de contigüidad (categoría segunda, de objeto), el signo es un índice: una huella, el humo; si la relación es convencional (categoría tercera, de la ley), el signo es un símbolo: la palabra «signo». Hay que tener en cuenta que no existen los iconos, índices y símbolos en estado puro, sino que los signos contienen caracteres icónicos, indicativos o simbólicos, y en cada caso se actualiza uno de ellos más que otro.En lingüística, Saussure definió el signo como la relación existente entre una imagen acústica, el significante, que no es el sonido material sino su huella psíquica, y un concepto: el significado. El signo así definido posee dos características principales: su carácter arbitrario y su carácter lineal. Entiende Saussure la arbitrariedad como inmotivación, es decir, entre el significante y el significado no existe ningún vínculo natural (ver texto ). En cuanto a la linealidad, extensión mensurable en una sola dirección, permite diferenciar el significante lingüístico de otros significantes que se presentan en varias dimensiones.

símbolo GEN.

(del griego FL:$V88,4<, juntar, reunir, encontrar un signo de reconocimiento. De ahí Fb:$@8@<, nota, señal de reconocimiento. En sus orígenes, el símbolo era una marca o una partición en un objeto que permitía el posterior ensamblamiento de los dos trozos. Ello permitía el reconocimiento de cada uno de los poseedores de las dos partes divididas de, por ejemplo, una misma moneda. Actualmente este término no tiene un significado unívoco, por ello siempre es preciso delimitar la perspectiva desde la que se habla de los símbolos. De una manera general cabe hablar de ellos desde dos perspectivas completamente diferentes:1) desde el punto de vista de la filosofía del lenguaje, de la lingüística y del formalismo y2) desde la perspectiva que considera los símbolos y lo simbólico como una especie de revelación o de manifestación de una realidad otra, tanto de tipo religioso o sagrado, como de tipo psicológico, y que requiere una hermenéutica específica, como propone Ricoeur, por ejemplo.

1) LENG. Desde la primera perspectiva, y ya a partir de Saussure, el término símbolo se utiliza como una clase especial de signo o de significante. También para Peirce es un tipo de signo cuya relación con lo significado es arbitraria, esto es, entre el signo y el objeto significado no existe ninguna relación, ni de causalidad (lo que daría lugar a los indicios) ni de semejanza (que originarían los iconos). Así, pues, para Charles Sanders Peirce el símbolo es un tipo de signo inmotivado que representa su objeto por convención. Esta convención es explícita y casi absoluta ya que no hay ninguna relación sensible entre el significante y el significado. Los alfabetos, la notación química, lógica o matemática son ejemplos de símbolos ya que toda relación analógica correría el riesgo de alterar el sentido, transfiriendo al significado propiedades del significante (ver texto ). El signo lingüístico pertenece a esta clase de signos.De esta manera, un símbolo es un signo que perdería el carácter que lo hace signo si no hubiera algún intérprete. Por ejemplo, en nuestra cultura el color negro simboliza el luto, aunque entre los hindúes el color de luto es el blanco (lo que refuerza la condición arbitraria y convencional del símbolo). También Dewey, Ogden, Richards y la mayoría de los filósofos del lenguaje, los consideran como meros signos arbitrarios y convencionales de carácter social y colectivo, lo que los opone a los signos naturales. Así, las palabras también son de naturaleza simbólica, puesto que la conexión entre ellas y lo que representan es arbitraria, a excepción de las onomatopeyas, que serían en parte imágenes icónicas, ya que se refieren a un objeto en la medida en que imitan los ruidos de aquello que designan.Los símbolos no son exclusivos de los seres humanos, aunque sólo en el hombre adquieren su mayor complejidad. La danza de las abejas, estudiada por Karl von Frisch, y algunas formas de comunicación entre mamíferos descritas por los etólogos, también son de carácter simbólico.Los símbolos pueden entenderse también como una notación arbitraria, como el simbolismo lógico instaurado ya por Aristóteles, en cuyo caso son signos vacíos (dimensión meramente sintáctica), aunque susceptibles de ser interpretados (en una dimensión semántica). Ernest Nagel, en Simbolismo y ciencia, definió el concepto científico de símbolo como «todo acontecimiento (o tipo de acontecimiento), habitualmente de carácter lingüístico, que se adopta para significar algo más mediante convenciones tácitas o explícitas o de reglas de lenguaje», y S.K. Langer afirma que «todo arbitrio mediante el cual realizamos una abstracción es un elemento simbólico, y toda abstracción implica simbolización».2) GEN. Ahora bien, en cuanto que figuras que designan una realidad distinta de ellos, los símbolos también pueden entenderse -en el caso de las filosofías religiosas y en determinadas teorías psicológicas y estéticas- como expresiones de una realidad directamente inaccesible al lenguaje o al pensamiento conceptual.En las concepciones míticas y religiosas los símbolos se consideran como la manifestación de lo sagrado. Este es el punto de vista que también adoptan algunos filósofos de la religión, como Schleiermacher, por ejemplo. También en este sentido se formuló la teoría romántica del símbolo (todavía representada por Ludwig Klages), aunque en el caso del romanticismo se vincula más al símbolo estético y a una concepción del arte como reveladora de lo absoluto. Para Schelling, como para Goethe, en el símbolo, lo particular (la imagen) es, a la vez, lo universal (el sentido). Por ello, F. Schlegel sostenía que solamente el símbolo permite acceder a lo infinito o a Dios, y el arte, aparece así, como una vía privilegiada de conocimiento.

Entre los filósofos e historiadores de la religión que han dedicado una especial atención al estudio de los símbolos destaca el espiritualista Mircea Eliade, para quien el símbolo permite una forma de participación mística en lo sagrado, puesto que es manifestación suya, y aspecto esencial de la hierofanía. Mediante el símbolo, el hombre puede percibir la presencia de lo sagrado. Por ello, ocupa un lugar central en el culto, y en todo ritual, y constituye la base del lenguaje religioso. Existen muchos tipos distintos de símbolos que, en general, pueden agruparse en: cosmológicos, soteriológicos y

antropológicos. Existen símbolos que se refieren al espacio sagrado (cualitativo y anisotrópico, distinto del espacio profano o geométrico, isotrópico y homogéneo) de entre los que, según Eliade, el fundamental es el símbolo del centro del mundo; símbolos que permiten distinguir el tiempo sagrado del profano; símbolos de la naturaleza y su relación con el ser humano que establecen una relación entre el macrocosmos y el microcosmos. De esta manera, concibe el símbolo como un instrumento de conocimiento que forma parte de una esfera pre-lingüística: precede al lenguaje y a la razón discursiva. Los símbolos -según Eliade-, constituyen aperturas hacia un mundo transhistórico: «imágenes, símbolos y mitos no son creaciones irresponsables de la psique, sino que responden a una necesidad: dejar al desnudo las modalidades más secretas del ser. […] Si el espíritu se vale de las imágenes para aprehender la realidad última de las cosas es, precisamente, porque esta realidad se manifiesta de un modo contradictorio y, por consiguiente, no puede expresarse en conceptos».

El psicoanálisis dará también especial importancia a los símbolos pero, en lugar de considerarlos una manifestación de lo sagrado, los considerará como modos de representación indirectos y figurados de los conflictos y deseos inconscientes. De esta manera, para Freud la simbolización es la actividad de representación psíquica de las pulsiones, y se manifestarán tanto en los sueños como en los mitos o en la religión. En cuanto que manifestaciones de un significado oculto de pulsiones inconscientes poseen un significado que el análisis, a modo de hermenéutica, puede desvelar. Pero si, para Freud, los símbolos proceden de una elaboración psíquica enraizada en experiencias infantiles individuales, para Jung son producidos por un inconsciente colectivo y son manifestaciones arquetípicas. Jung distingue entre símbolos naturales, que proceden del contenido de dicho inconsciente colectivo, y símbolos culturales, que son imágenes colectivas que, partiendo de las mismas raíces han estado elaboradas y modeladas por la imaginación de cada pueblo.La hermenéutica de Paul Ricoeur se mueve, en cierta forma, a medio camino entre las interpretaciones psicoanalíticas y las puramente lingüísticas (ver texto ). Para Ricoeur, los símbolos son el «indicio de la situación humana en el corazón del ser, por ello tienen valor ontológico», y manifiestan una doble dependencia: dependen del inconsciente y, a la vez, de lo sagrado. Pero, cada símbolo sagrado es un símbolo infantil o arcaico que está en la base de una estructura profunda que nos relaciona con lo real y, de este orden simbólico, surge el lenguaje. Por ello, no todo el lenguaje es de tipo conceptual.Para Ernst Cassirer, que concibe al hombre como animal simbólico (ver texto ), el mundo no es sustancia, sino forma simbólica, y el símbolo permite abarcar la totalidad de los fenómenos en los que algo sensible se presenta como manifestación de sentido. Es la simbolización la que permite el ordenamiento de nuestro ambiente como un mundo. Cassirer, en su Filosofía de las formas simbólicas, estudia la importancia de la aparición de lo simbólico en la mentalidad infantil, cuando el niño descubre que todas las cosas tienen un nombre (lo que le anticipa al análisis realizado por Lacan de la fase del espejo). A partir de aquí, se manifiestan distintas formas simbólicas. Pero existen formas que permiten sintetizar las distintas apariencias, entre ellas, el mito y la ciencia,

pero también el arte y la religión. No obstante, todas ellas se manifiestan a través del lenguaje que es la forma simbólica que todas las otras presuponen. Por ello, lejos de las concepciones irracionalistas de Eliade o de Jung que conciben lo simbólico como perteneciente a una esfera pre-lingüística, declara que el orden simbólico es el orden mismo del lenguaje, aunque de origen no directamente verbal. Así, el símbolo no lo concibe, como Dewey, Peirce u otros filósofos del lenguaje, como un mero signo usado por consentimiento común para significar un concepto asociado. Para Cassirer una señal, un sonido, un objeto o un acontecimiento podían ser un símbolo para una persona sin que ella pasase conscientemente de él a su significado. Ello le aproximaba a la concepción de Freud, aunque Cassirer rechazaba ésta por considerarla arbitraria y subjetiva.

El hecho de que diversos pensadores, muy alejados entre sí, como el mismo Cassirer, Lacan, Lévi-Strauss, Freud, Peirce, Russell, Ricoeur y otros hayan utilizado amplia y eficazmente la noción de símbolo para avanzar en sus respectivos y alejados campos de investigación (filosofía, semántica, lógica, psicología, etnología, mitología, hermenéutica…) hace decir a S.K. Langer que el estudio de los símbolos constituye la nueva clave en la que debe fundarse la filosofía.

Diccionario de filosofía en CD-ROM. Copyright © 1996-99. Empresa Editorial Herder S.A., Barcelona. Todos los derechos reservados. ISBN 84-254-1991-3. Autores: Jordi Cortés Morató y Antoni Martínez Riu.

Diccionario de filosofía en CD-ROM. Copyright © 1996-99. Empresa Editorial Herder S.A., Barcelona. Todos los derechos reservados. ISBN 84-254-1991-3. Autores: Jordi Cortés Morató y Antoni Martínez Riu.

Diccionario de filosofía en CD-ROM. Copyright © 1996-99. Empresa Editorial Herder S.A., Barcelona. Todos los derechos reservados. ISBN 84-254-1991-3. Autores: Jordi Cortés Morató y Antoni Martínez Riu.