Hi ha pel·lícules que no seran de les que obtenen Óscars o Lleons o altres Premis, però que són bones. Una d’aquestes és la història de la relació entre Nelson Mandela (el líder sudafricà anti-apartheid i premi Nobel de la Pau) i el seu carceller. La vaig veure ahir a la nit.

Es titula “Adiós, Mandela” i ha estat dirigida per Bille August el 2007. Dura uns 135 minuts, i val la pena. Us en faig cinc cèntims, per si la voleu llogar a un videoclub: “El protagonista és un típic “afrikaner” blanc criat en una granja, que sap parlar xhosa, el principal dialecte dels negres sudafricans. Es diu James Gregory. És un home senzill, casat i amb dos nens (un noi i una noia) que és suboficial de presons: el destinen a la internacionalment coneguda presó de Robben Island (una illa davant de Cape Town) on tenen tancat a Mandela.

La seva feina és informar sobre ells al Ministeri d’Informació a Pretòria. la història és llarga i maca, i previsible: el carceller es va convertint. La pel·lícula comprèn des de l’inici de l’enduriment de la repressió contra els no blanc el 1968 fins a l’alliberament de Mandela ja als anys ’90.

És una pel·lícula que trata un tema dur però de manera conciliadora, amable i fa una defensa del penediment i del perdó. És ben atractiu. També és interessant anar veient l’evolució dels personatges. La història és la d’un home bo i noble, que troba problemes greus al seu voltant, però que se’n va sortint: és interessant per a fer-ne un cine-fòrum amb els alumnes o amb els amics o família.
Xavier Serra.