Please enable Javascript and Flash to view this Flash video.

Benvolguts,

La recomanació d’avui porta un títol dedicat a un dels crítics que  més ha fet per la meva formació devoradora.  S’anomenava Dr Maligne i escrivia al suplement Què fem? de La Vanguardia una petita columna anomenada 81/2 raons per veure….

Així doncs,  aprofitant  que corren temps fellinians amb l’estrena de Nine i que aquesta tarda   he fet una petita i sorprenent troballa, passo a donar-vos 81/2 raons per anar a veure Ricky de François Ozon:

1.  Per explicar la diferència de la forma més diferent.

2. Per saber usar la metàfora com ningú i mostrar-nos  imatges plenes de poesia intercalades amb la més crua realitat.

3. Per entrar en un terreny perillós del melodrama fàcil i sortir-ne indemne

4  Per explicar una història en clau màgica amb tot el realisme possible.

5. Per apropar-se als actors sense miraments i sense maquillatge.

6. Per en Sergi López que torna a fer d’espanyol lumpen,  a honor i glòria del cinema francès que mai li podrà agrair prou i que, de moment, no li accentua al cognom -fixeu-vos enel títols de crèdit-.

7. Per les extraordinàries mare i germana de Ricky.

8. Per un final obert com el cel d’un dia clar que no et permet aparcar la pel·lícula quan surts del cinema

1/2 Per Ricky,  el protagonista, que per la seva edat només arriba a mitja raó però que tot fa pensar que,  en el futur, serà un actor extraordinari,  tant si té ales com si no.

I per no ferme pesada, només  quatre ratlles del que s’estrena aquesta setmana. A l’Antiga Audiència, a les 9 del vespre,  la Filmoteca presenta Anticrist de Lars von Trier i a Les Gavarres podreu trobar la darrera aportació d’un dels directors millors de l’última dècada -segons Cahiers du Cinéma-: Invictus de Clint Eastwood.  Chèri que és el darrer film d‘Stephen Frears i repeteix com en Les amistats perilloses amb Michele Pffeifer i una pel·lícula que mourà tinta i debat  per la seva adrenalina i la seva valentia a l’hora d’abordar, altre cop, la guerra d’Iraq. En tierra hostil de Kathryn Bigelow s’estrena plena de nominacions als Oscars i és capaç d’arribar tant a un públic reflexiu, com als que cerquen risc i acció.

Així doncs, bon profit!

RATATOUILLE

Benvolguts,

El divendres passat vaig tancar la meva etapa cinematogràfica a Cope Tarragona desprès d’un grapat d’anys de compartir pel·lícules i Festivals de Donostia. Però, com que tot arriba, un dia s’acaba I  el divendres 9 de gener,  vaig deixar la meva cadira a l’estudi de l’emissora a Marga Molero que és una cinèfila compulsiva que us farà vibrar a toc de Tarantino  tots els divendres a les l’una del migdia. I per guardar un bon record de tot aquest temps, us penjo el potcast del darrer programa.

ÚLTIM “ARA TARRAGONA”

La Caixa de Pensions organitza, al Caixafòrum a partir del dia 12 de gener,   un nou cicle de matinals per a tots aquells que tingueu la sort de no treballar els dimarts al matí.

Caixa Tarragona organitza també, com cada any,  el seu cicle anual de CINEMA ASIÀTIC els dimecres a les vuit.  Es tracta d’un repàs al millor cinema vist al BAFF en edicions anteriors. Aquesta setmana comencen amb El bosque del luto de Naomi Kawase que ja es va projectar el curs passat al TCC.

Com tots sabeu, aquests dies,  s’ha generat un debat sobre la política cultural a Tarragona i en aquesta línia tot un seguit d’entitats cultural, associacions i particulars han redactat un manifest sobre  la cultura a la nostra ciutat  per tal de  fer-lo arribar a l’Equip de Govern de l’Ajuntament. A continuació us faig arribar el text i un vincle al final del post per tal que us hi pugueu adherir.

MANIFEST PER UNA

NOVA

POLÍTICA CULTUAL

Contemporània, plural i participativa

En els darrers trenta anys la major part de ciutats del país han experimentat una transformació pel que fa a l’oferta cultural, la producció pròpia i els equipaments. Les institucions públiques, i particularment els ajuntaments, hi han assumit un paper capdavanter.

Tarragona n’ha quedat al marge a causa d’una política cultural erràtica i efímera: els pressupostos municipals no aguanten la comparació amb els d’altres poblacions de característiques similars, els equipaments són deficitaris, la formació, la producció i l’oferta de programacions són insuficients. No hi ha un pla cultural ni polítiques culturals compartides amb la societat civil, tot i que així ho marquen els programes polítics dels partits de l’actual govern municipal.

Les conseqüències d’aquesta política cultural dels darrers governs municipals ens obliguen ara, com a ciutadans, a manifestar que volem tenir els mateixos serveis que la resta de ciutadans d’aquest país.

Els sotasignats reclamem públicament:

1. Que la cultura sigui un element vertebrador i dinamitzador de Tarragona i del seu futur, per crear una societat integradora, solidària i dinàmica.

2. Que la cultura d’una ciutat no és només la que generen les institucions públiques sinó també la que fan els seus ciutadans i els seus creadors, i per això demanem diàleg i respecte. Les administracions estan al nostre servei, i no al revés. Les administracions han de deixar d’actuar com una empresa d’oci i han d’obrir les portes a la participació.

3. Que es treballi a fi de consolidar una oferta cultural potent, estable, plural i de qualitat a la ciutat.

4. Que es prioritzi la formació dels ciutadans impulsant la seva capacitat de creació i innovació.

5. Que es faci una planificació de les infraestructures culturals que Tarragona necessita. Un pla realista i seriós, amb compromisos de calendari. I amb un consens ampli que superi la frontera de la present legislatura.

Finalment defensem que l’accés a la cultura sigui un element vertebrador d’un projecte de ciutat d’acord amb els temps actuals. Volem avançar vers una definició de cultura, no entesa com a ornament, sinó com a servei públic i element de cohesió social. La producció cultural ha de ser factor d’innovació i de desenvolupament de la indústria i de l’estructura econòmica de la comunitat, i element distintiu i marca d’un territori.

Per tot això, demanem que el Sr. Josep Fèlix Ballesteros, alcalde de Tarragona, lideri un procés continuat de diàleg i consens entre les institucions implicades i el sector cultural aquí representat.

Tarragona, 11 de gener de 2010

ADHEREIX-T’HI

Please enable Javascript and Flash to view this Flash video.

“No es pot viure sense Rossellini”, és la frase que va dir un personatge de Prima della Revoluzione –primera part de Novecento - de Bernardo Bertolucci però després de veure Mishima i tot emulant la famosa frase, ens preguntem com hem pogut viure tant de temps sense aquesta obra d’art inqüestionable que ha estat amagada durant vint-i-cinc anys a l’Avern de les obres incompreses. De fet, el mateix Schrader ha comentat que la va fer per no ser vista. I ara, que veu la llum, descobrim que possiblement, és el moment de fer-ho perquè, va ser teixida amb un quart de segle d’anticipació.

Paul Schrader cuina la simbiosi perfecta entre cinema i literatura i ens porta a aquella Ítaca on mai no s’arriba per més llarg que sigui el viatge, en una mostra del més pur cinema com a art de la representació.

Mishima té tots els elements que persegueix Isabel Coixet des que va començar a hibridar-se amb el cinema asiàtic de Wong Kar-way amb els seus “shushi” a la catalana”: l’amor al límit; la sensibilitat sense màcula del cinema japonès; la bellesa forçada fins a l’extrem i el desig de convertir el cos i la vida en una obra d’art; la necessitat de transcendència mitjançant cada un dels petits detalls de la vida; la mort com a art suprema; la fi com a la màxima escenificació artística…, com ho exposa Rafael Argulloll en el seu llibre La fi del món com a obra d’art.

Dilluns passat vaig poder veure una de les obres més importants dels darrers 25 anys de la història del cinema: Mishima: A life in four chapters de Paul Schrader. Volia fer una sessió doble amb El primer dia del resto de tu vida, però no vaig poder perquè sentia que, tornar a entrar al cinema, era com menjar quatre llaminadures després d’un plat servit al Bulli. Hauria estat una mena de crim imperdonable perquè el visionat de Mishima incapacita per a l’acció i et porta a un estat semblant al de la hipnosi.

Sincerament, val la pena agafar un tren i fer un viatge a Barcino per veure-la.

Bon profit,

RATATOUILLE

Estimats devoradors,

Com que darrerament no paro de veure cinema no em dona temps a digerir-lo però no heu de patir gens perquè quan pugui reposar uns dies us cuinaré unes quantes deconstruccions  ben saboroses.

Només recordar-vos en plan fast-food que teniu el Festival REC a Tarragona i el BAFF a Barcelona i que haureu de desdoblar les vostres fràgils personalitats si voleu arribar a tot arreu;  però en el cas que preferiu anar a la sala de confiança us recomano En el séptimo cielo   d’Andreas Dressen.  El que vàreu assaborir amb ganes Intimacy de Patrice Cherau, ara encara gaudireu més de l’atreviment perquè Dressen  ens parla de sexe més que d’amor i si sou dels que penseu que mentre hi ha vida hi ha esperança, ja podeu anar directes a la VOSE de Les Gavarres.

Molt i molt bon profit!

RATATOUILLE

Estimats en la foscor,

Aquest any que Sitges ret homenatge a Stanley Kubrick commemorant els 40 anys de l’estrena de 2001, una odissea a l’espai, a Caixa Tarragona, tots els amants de les especialitats que va cuinar el mestre, podrem fer un petit menú degustació els dimecres a les 20 hores amb títols com:

Atraco perfecto Dimecres 8 d’octubre

Senderos de gloria Dimecres 15 d’octubre

Teléfono Rojo ¿Volamos hacia Moscú? Dimecres 22 d’octubre

i festa gran per atipar-nos de la millor ciència ficció de la història del cinema

2001, una odisea en el espacio Dimecres 29 d’0ctubre

És una ocasió que no podem desaprofitar.

Ratatouille

I per anar reflexionant fins a on ens ha portat la tecnologia…