ratatouille

Benvolguts,

Dir-vos que els temps estan canviant per al cinema,  no és pas una cosa nova. El 3D semblava la darrera revolució cinèfila i,  per a  alguns,  el perill que el setè art acabés presoner de la forma i no del fons: una mica com servir pizza congelada en safata de plata i cristalleria de Bohèmia.

Doncs no patiu resistents perquè l’òpera entra al cinema per la porta gran i entre tots haurem d’aconseguir que les retransmissions del Liceu o l’Scala de Milano,   siguin més nombroses que les del Camp Nou.  I és que sopar al Foyer no és el mateix que menjar un bocata, ni que sigui  a la catedral del futbol.

Però aquí no s’acaba tot perquè aquesta setmana podrem tornar al món dels somnis on els conills parlen, hi ha reines malvades i reines bones i els homes són molt rars i porten barrets grossos i rellotges de butxaca. Tim Burton ens servirà la seva visió personal i intransferible del text de Lewis Carroll, Alice in Wonderland. No oblideu que Burton és un cuiner creatiu i que davant de  la possibilitat de reelaborar un plat que ja s’excedia per la seva gosadia, podem quedar molt i molt sorpresos i, fins i tot, garratibats però, jo personalment, no m’ho penso perdre perquè les dents ja se’m posen llargues només de pensar que algú té l’oportunitat de guanyar-se la vida treien el fre a la seva imaginació.

La sala 8 i Mig ens ofereix un plat molt curiós: de fusió,  a mitges entre la cuina àrab i l’americana. Es tracta d’Amreeka, una història d’aquelles que ens arriben molt a fons perquè sap trobar la rialla en aquelles situacions que molts cops ens angoixen. Ha passat pels festivals de  Sundance, Valladolid i d’altres on ha estat reconeguda.

La Filmo s’acomiada amb un plat rodó, extraordinari, complexe,  difícil i imprescindible. Das weisse band (La cinta blanca) de Michael Haneke que si encara no heu degustat,  no podeu deixar de posar al vostre menú de cap de setmana. A l’Antiga Audiència a les 9 del vespre de divendres i,  a més a  més, és la darrera projecció de la Filmo organitzada per Anima’t i ens direm adéu esperant que des del Consistori es doni continuïtat a la Filmoteca el proper curs,  tot i que jo,  com a programadora d’aquesta iniciativa,  no deixaré de sentir la pèrdua i potser també deixaré  anar alguna llàgrima de rosegadora.

I per acabar, com sempre, us desitjo bon profit,

RATATOUILLE

Please enable Javascript and Flash to view this Flash video.

Estimats,

Amb la darrera pel·lícula de Jarmush The limits of control més d’un entès ha decidit que no tenia cap gràcia l’assaig del director sobre les variacions amb repetició i aquests mateixos, per altra banda, estan tan encantats amb les constants reiteracions del Sr. Woody Allen. Més d’un ha celebrat que l’home decidís tornar a Manhattan en l’enèsima vegada al quadrat de la celebració del dubte. Allen és un petit deixeble de Nietzsche  que al  moment  oportú, ja va escriure Com filosofar a cops de martell i va tenir la valentia de dir que  “eren moltes les coses que no volia saber perquè la saviesa sempre posa límits al coneixement”,  en canvi,   Allen insisteix sempre en el mateixos temes i es fa sempre les mateixes preguntes per arribar a desvetllar  no sabem ben bé què i, per aquest motiu, a diferència del seu mestre, en lloc de filosofar a cops de martell ha inventat la filosofia a cops de plomall que ve a ser una branca del coneixement que va molt bé per anar per casa.  Anar amunt i avall fent escarafalls de tota  la humanitat,  fent cites de filosofia i física quàntica per acabar tant feliços celebrant la parella en totes les seves variants: gai, trio, jovenets enamorats, madurs ressuscitats…. em sembla que és no arribar gens lluny en la recerca del pensament fora que aquest sigui una mena de cinta de Moebius.

Apuntar-se un tanto amb el principi d’indeterminació de Heinsenberg, l’entropia i el caos i, al mateix temps,  acabar professant  la religió de les vidents i la celebració de l’amor jovenívol és, francament,  una rebaixa d’expectatives bastant més forta que la davallada de la borsa en els darrers temps de crisi.

Fins i tot en Jaume Balagueró i Paco Plaza són capaços de fer millors variacions amb repetició que el consagrat Allen. En la seva   REC 2 hi ha condensat un esforç sincer d’anar més enllà amb uns recursos que prèviament ja estan assignats: una casa, uns personatges i una trama. Es tracta d’un joc amb les cartes marcades que només es pot continuar en una línia que és la d’aterrir, si es pot encara més, els espectadors.

Però es ben cert que no hi ha res com ser jove perquè introdueixen un nou element de reflexió i d’implicació del públic molt propi de la seva època que em sembla fonamental. En aquest segon REC hom pensa que haurà d’acabar pitjant el botó perquè,  a cada moment,  sembla que tot s’acabarà i el que és fa evident és que si no és a través de la càmera nosaltres no veurem res. Així doncs, a més de patir pel contagi i les mossegades hem d’estar pendents de la bateria, del punt de vist (hi ha més d’una càmera) i del bon estat de l’andròmina que pateix tant o més que els seus portadors. I la pregunta és: Ja no podem veure res si no és a través de l’ull de la càmera o de la pantalla de l’ordinador, ja no veurem res més que no estigui mediat mediatitzat pel punt de vista de l’observador? I , quin és el punt de vista de l’observador, qui és qui que observa  qui? I llavors,  se’ns desvetlla en mig de la foscor que el què estem veient és alguna cosa més que una simple pel·li de terror que han fet un parell de sectaris de les ordes de Sitges i que aquí potser sí que hi ha interès i ganes de filosofar d’una altra manera, potser a cops de càmera i per què no?

Però seguint amb els temes filosòfics només us recordaré que aquesta setmana un altre dels enfants terribles del nostre cinema estrena Àgora i porta a les nostres ombres una dona com  Hipatia  que en el segle IV  ja va lluitar, com el mateix Nietszche, perquè l’eixelebrament i el radicalisme religiós no destruïssin el saber emmagatzemat a la Biblioteca d’Alexandria.

L’altra possibilitat és fugir de tant coneixement i anar a París però sense poder-se lliurar de la reflexió perquè aquí del que es tracta és de pensar com seria el món si estiguèssim a punt de morir. Tindríem una altra mirada -com els de REC i la perspectiva-.

Però si definitivament teniu ganes de flors i violes aneu a veure la proposta VOS Taking Woodstock d’Ang Lee que no patireu tant.

I  per acabar us he de recordar que, definitivament, el TCC i la VOS a peu (Antiga Audiència)  fa el seu compte enrere si la política no ho esmena o Santa Tecla no fa un miracle. A mi que sóc descreguda d’ambdues coses,  molt em sembla que ho tenim magre tot i que sempre ens quedarà la rebequeria i fins i tot podem fer una mani, escriure cartes, sortir a queixar-nos…  O fer un dinar cinematogràfic a honor i glòria del nostre batlle que diuen que va tenir un passat de vídeo club que, ben bé,  deu ser com allò de ser d’esquerres que amb el pas dels anys ha acabat  anomenant-se, en clau d’eufemisme,  progressista.

En fi, bon profit i perdoneu els meus deliris rosegadors, però abans em permetreu que us deixi amb unes imatges que ja són de culte gràcies al darrer Festival de Cinema de Sitges. Es tracta de Moon , òpera prima de Duncan Jones amb un incommensurable Sam Rockwell lluitant amb la solitud de la galàxia.

RATATOUILLE

Please enable Javascript and Flash to view this Flash video.

Estimats Crispetaires,

Si voleu em podeu denunciar per abandó de la llar perquè és ben cert que us he deixat abandonats. Sort que sou prou espavilats i tot i que no teníeu menú segur que deveu haver trobat exquisideses on clavar la queixalada.

I parlant de queixalades no puc deixar de recomanar-vos una especialitat sueca titulada  Lat den rätte komma in (Déjame entrar). Sens dubte una de les millors propostes de tot l’any i si no em creieu mireu els rànquings més prestigiosos de la Guia Michelin de la Foscor i veureu que té un mitjana de 4 estrelles.

Dejame entrar és una pel·lícula que com els vampirs demana permís abans de robar-nos el seny amb una posta en escena impecable i un guió quadrat que, a cops,  presenta rampells d’humor negre.

En el fons es tracta d’una pel·lícula sobre la solitud; una solitud que de tant imposar-se acaba sent volguda pels protagonistes que es troben en la confluència de la fredor de les seves solituds. I per què no dir-ho és també poètica, tremendament poètica i descarnada, també, perquè ens parla de l’amor amb una cruesa irreductible que ens porta als terrenys dels sentiment en estat pur, quan s’arriba a donar la vida sense dubtar-ho perquè l’únic que importa és l’altre.

I, per descomptat, cal parlar  del càsting. Mai no hauria somniat una vampira com la protagonista ni un servent que s’esclavitzi per amor i agraïment. I com no pot ser d’altra manera, cal parlar dels temes recurrents del vampirisme: l’amor a la nit i la necessitat de fugir de la llum,  vivint en un piset de 4o metres en un barri obrer, el taüt improvisat per amagar-se del dia, la necessitat de sang quan no es vol fer mal a ningú i només es tracta d’una qüestió de supervivència.

Però també trobem temes més moderns com ara el bullyng que converteix el protagoniste en un ésser marginat desitjós de revenja que va construint una identitat psicopàtica a força d’acumular odi.

En fi en lloc de 8 raons i 1/2 per veure la pel·lícula, com feia el desaparegut Dr Maligno del  suplement Què fem? de La Vanguardia, jo us en podria donar 85 i 1/2 però,  prefereixo que les descobriu.

No tingueu por i deixeu-la entrar que mossega però és un plaer!

RATATOUILLE

Estimats foscaires,

Aquesta rateta que signa ha de confessar que és una treki impenitent i que el passat cap de setmana després de gaudir com una rata cosaca amb la darrera part del BAFF vaig passar una tarda immillorable amb la preqüela de dirigida per J. J. Abrahams  que va estar a l’alçada de les seves sèries de TV. Clucadetes d’ull als que seguíem la sèrie de la primera temporada (anys 60 de tele en blanc i negre)  i un càsting indiscutible pel que fa a les semblances dels protagonistes, al marge de molta acció i un guió que no deixa d’interessar en cap moment.

I ara el que us vaig prometre. El BAFF va complir expectatives abastament amb més de 40 títols gairebé, tots ells, imprescindibles.

Glasses de  Naoko Ogigami     va obrir el festival amb una mena de comèdia surrealista sobre una illa, on la màxima atracció turística era  contemplar les postes de sol i deixar-se portar per uns personatges increïbles que habitaven el lloc.  Alguns moments irrepetibles com les sessions de gimnàstica surrealista a la platja o els moments en que la protagonista teixeix una bufanda que no s’acaba mi més.

Naomí Kawase va presentar una pel·lícula perfecta d’una fisicitat brutal. Nanayo és la història d’una dona que es perd a la selva tailandesa i es deixa portar per la natura.

Breathless que també va estar present al REC de Tarragona va guanyar el Durió d’Or de la Casa Àsia   i també el cor del públic totalment abocat a una sessió de violència hard amb un mató de baixa estofa i extraordinàriament mal parlat.

Kim Ki-duk va tornar a donar una altra gir recargolat a l’ impossibilitat d’estimar per les vies ordinàries. Dream ens proposa una la història d’un home que somnia i allò que somnia li passa a una dona. Somni, realitat i   la seva articulació. Canviar el destí deixant de somniar, cosa que només es pot aconseguir mitjançant l’autotortura. Sincerament penso que en Kim Ki-duk, està malalt però,  què ens importa si la seva bogeria ens dona la possibilitat de viure històries increïbles.

How to live on Earth de Ahn Seul-ki és una rocambolesca història d’alienígenes que fan de Déu i controlen l’únic humà sobre la terra. Amor i diàlegs sense paraules amb una proposta visual molt original sobre com parlar telepàticament al cinema que li hauria encantat a Jaime Rosales.

Takeshi Kitano amb Achilles and the tortoise, arremetent contra el món de l’art en una sàtira en dos parts: la primera d’un classicisme quasi eastwodià i una segona totalment delirant i esbojarrada en el terreny on ell acostuma a sentir-se més a gust.

 Osaka Hamlet de  Fujiro Musubishi basada en un manga japonès de reminiscències shakespearianes és la història d’un adolescent orfe que després de llegir Hamlet, per atzar, comença a sospitar de la seva mare i del seu oncle. A més històries delicioses dels seus dos germans: un infant que vol ser nena i un jove que desperta a l’amor amb una noia més gran que ell.

Hirokazu Kore-eda amb Still Walking que ja havia vist a Donostia va encantar tothom, encara que no hagi tingut reconeixement, amb una història quotidiana d’un fill que torna a cas per acompanyar els pares en l’aniversari de la mort accidental del seu germà gran i preferit del pare,  no amb molt poques ganes perquè, com en tota família, hi ha molts deutes pendents. Farcida de mil detalls familiars on tots ens podem reconèixer malgrat els quilòmetres.

The blue bird, possiblement la millor pel·lícula de bullying que s’ha fe en aquest planeta que afronta amb molta valentia el fet de passar pàgina o viure amb responsabilitat amb el mal tràngol d’haver estat víctima o botxí.

I, finalment Departures de Yojiro Takita, premiada en els darrers Óscars coma millor pel·lícula estrangera sobre la història d’un violoncel·lista  que ha de fer d’enterramorts per sobreviure. Impecable presentació de la mort com quelcom inherent al què fer cada dia, revestida d’una absoluta polidesa en la representació dels rituals funeraris japonesos. I, al final, títols de crèdit també d’Oscar.

I ara, trista i desconsolada,  recordo els dies meravellosos en què, fins i tot,  em vaig aprimar,  perquè sortia d’una sala de cinema  i entrava en una altra o en  la mateixa -amb molt calor humà perquè no es podia ventilar- i no podia menjar altra cosa que una barreta dietètica. Ja he començat a descomptar els dies que em separen del proper BAFF.

Sayo nara,  arigató, que vol dir bona nit i gràcies, en japonès, com tots els rosegadors d’ulls ametllats sabem,

RATATOUILLE

Estimats Crispetaires,

Aquesta setmana com, com acostumem a dir els scatalans;  “totes em ponen”. I és que quan encara no s’ha acabat el BAFF -precisament aquest divendres degustarem Dream de Kim Ki-duk i Departures de Yojiro Takita, premiada als darrers Oscars de Hollywood com la millor pel·lícula estrangera- ,  tot plegat, resulta que a Les Gavarres s’estrena Le voyage du balon rouge del director  taiwanés How Hsiao-hsien; una de les pel·lícules patrocinades pel museu d’Orsay on podrem veure Juliette Binoche, com en el cas de L’ heure d’eté d’Olivier Assayas,  que ja vàrem degustar aquest hivern en la mateixa sala  i  que també formava part del mateix projecte.

Només pel fet que és la primera vegada que el director de Three Times i Millenium Mambo estrena en cinema comercial a Tarragona,  ja en hi ha prou per anar-la veure-la,  al marge de ser una autèntica delícia asiàtica. A més,  els amants de la Le Ballon Rouge d’Albert Lamorisse que va guanyar el premi a la millor pel·lícula al Festival de Cannes de 1956, tindran l’ocasió de teoritzar sobre quina de les dues és millor i potser el debat acabi en taules i per si de cas us en poso un trosset per anar fent boca.

Les amants de Colin Firth i el amants de Michael Winterbotom podran tastar Gènova, premiada a Donostia 08 amb la Conxa de Plata al Millor Director. Personalment, penso que el director té pel·lícules molt millors però com que Winterbotom és Winterbotom el festival donostiarra no volia perdre l’oportunitat de premiar-lo, en fi… al cinema també hi ha política.

Així doncs surto a velocitat ratuna cap al BAFF i us prometo que us en faré un resum.

Bon profit,

RATATOUILLE