Monthly Archives: January 2010

8 1/2 RAONS PER A LA DIFERÈNCIA

Please enable Javascript and Flash to view this Flash video.

Benvolguts,

La recomanació d’avui porta un títol dedicat a un dels crítics que  més ha fet per la meva formació devoradora.  S’anomenava Dr Maligne i escrivia al suplement Què fem? de La Vanguardia una petita columna anomenada 81/2 raons per veure….

Així doncs,  aprofitant  que corren temps fellinians amb l’estrena de Nine i que aquesta tarda   he fet una petita i sorprenent troballa, passo a donar-vos 81/2 raons per anar a veure Ricky de François Ozon:

1.  Per explicar la diferència de la forma més diferent.

2. Per saber usar la metàfora com ningú i mostrar-nos  imatges plenes de poesia intercalades amb la més crua realitat.

3. Per entrar en un terreny perillós del melodrama fàcil i sortir-ne indemne

4  Per explicar una història en clau màgica amb tot el realisme possible.

5. Per apropar-se als actors sense miraments i sense maquillatge.

6. Per en Sergi López que torna a fer d’espanyol lumpen,  a honor i glòria del cinema francès que mai li podrà agrair prou i que, de moment, no li accentua al cognom -fixeu-vos enel títols de crèdit-.

7. Per les extraordinàries mare i germana de Ricky.

8. Per un final obert com el cel d’un dia clar que no et permet aparcar la pel·lícula quan surts del cinema

1/2 Per Ricky,  el protagonista, que per la seva edat només arriba a mitja raó però que tot fa pensar que,  en el futur, serà un actor extraordinari,  tant si té ales com si no.

I per no ferme pesada, només  quatre ratlles del que s’estrena aquesta setmana. A l’Antiga Audiència, a les 9 del vespre,  la Filmoteca presenta Anticrist de Lars von Trier i a Les Gavarres podreu trobar la darrera aportació d’un dels directors millors de l’última dècada -segons Cahiers du Cinéma-: Invictus de Clint EastwoodChèri que és el darrer film d‘Stephen Frears i repeteix com en Les amistats perilloses amb Michele Pffeifer i una pel·lícula que mourà tinta i debat  per la seva adrenalina i la seva valentia a l’hora d’abordar, altre cop, la guerra d’Iraq. En tierra hostil de Kathryn Bigelow s’estrena plena de nominacions als Oscars i és capaç d’arribar tant a un públic reflexiu, com als que cerquen risc i acció.

Així doncs, bon profit!

RATATOUILLE

LA CUINA ITALIANA DE FELLINI

Please enable Javascript and Flash to view this Flash video.

Benvolguts,

Aquesta setmana he comprovat que per poder copsar la vostra opinió sobre el meu bloc, m’he de passejar per Tarragona perquè, tots plegats, sou un pelet reticents amb les noves tecnologies i l’era digital i  no hi ha manera d’aconseguir que em pengeu algun comentari. Així doncs, us proposaré  una petita juguesca i d’entre els em que doneu la vostra opinió sobre les millors imatges del 2oo9 que proposaven els companys de Mirades de Cine del post de la setmana passada, rifaré  Ciutadà Kane.  Sí senyor!, la millor pel pel·lícula de la història del cinema per al mes espavilat  que es miri les imatges del 2009, en una trii i ho argumenti.

I tot plegat,  més d’un pensarà si aquesta rosegadora està començant a embogir: doncs sí,efectivament el cor em batega fora del pit perquè aquesta setmana s’estrena  Nine de Rob Marshall (Chicago) i el seu protagonista és  l’ombra que em porta més de cap aquesta última dècada; l’incomparable,  el genial, el camaleó Daniel Day-Lewis

Podrem gaudir de Judi Dench, Kate Hudson, Marion Cotillard, Sofia Loren i la seva alter ego en versió hispànica Penélope Cruz-en altres temps P de Cruise- i la més refinada, estilitzada i meravellosa entre les dives  Nicole Kidman emulant les dones de Fellini a  Fellini 81 / 2 perquè Daniel Day-Lewis es posa a l’alçada del gran Marcello Mastroianni que, en el seu moment, es va posar a la pell del mestre del neorrealisme italià i ens delecta amb els seus excessos. Tot plegat i com es diria en italià: Bocatto di cardinale!

El segon plat  és una crema francesa anomenada Ricky cuinada per  François Ozon amb el toc català de Sergi López. Es tracta  d’una faula, d’un conte,  una delícia per la vista que no recomano a les senyores en edat de procrear.

I per acabar, després de l ‘afartament,  proposo que  passem de les postres i anem directament al Nespresso que ens serveix George Cloney que, per sort, tot i que en aquesta pel.lícula  vola molt, no arriba a veure Sant Pere (John Malkovich) a conseqüència de la topada amb un piano. L’argument de Up in the air que proposa  Jason Reitman (Juno) es redueixen a la  qüestió de si un tauró de les finances que va de ciutat en ciutat i  d’aeroport en aeroport pot  arribar a tenir, algun dia, llaços emocionals -si us plau absteniu-vos les impulsives-. Jo, personalment, penso que determinats homes és millor tenir-los al cel  que rentar-los els mitjons.

Així doncs, aquesta setmaneta, ja us podeu acomiadar de la família amb l’excusa que hi ha sessions de formació sobre Competències Bàsiques al Monestir de Poblet, li encolomeu  al o la  “partenaire” el bàsquet del nen i la festa d’aniversari de la nena, us compreu un targeta de descompte de cinc entrades i us i tanqueu sense treva al cinema.

I per acabar, us donaré una bona notícia.  Els companys de Tarragona Ràdio que em suporten tots els divendres  a les 7 de la tarda, han decidit penjar les meves seccions de cinema  al Ja tardes i per tal que hi pugueu accedir us he penjat un vincle permanent al  lloc web per si enlloc de llegir,  preferiu escoltar.

Que aprofiti!

Please enable Javascript and Flash to view this Flash video.

AQUELLES ESCUDELLES DE L’HIVERN

Please enable Javascript and Flash to view this Flash video.

Benvolguts,

La rosegadora ataca de vell nou i us proposa un tastet a manera d’aperitiu  que ens serveixen els companys de Miradas de Cine. Ens han preparat uns entrants  amb  les millors imatges del 2009 que us recomano molt i molt. Hi podreu trobar títols com Déjame entrar, Still walking, Malditos bastardos, Enemigos públicos o Anticristo, a banda d’altres joies que aquí encara no hem pogut veure.

Però anem al gra i resseguim què és pot veure a la Capital de la Cultura 2016 i, per començar,  deixeu-vos de dietes i manies perquè aquesta setmana hi ha un primer plat contundent i demolidor com l’escudella de l’àvia que ha cuinat Michael Haneke anomenat La cinta blanca , que és per sucar-hi pa. El director ataca de nou amb les seves reflexions sobre el mal i en aquest cas toca la línia de flotació dels espectadors perquè el mal està encarnat on menys ens ho esperem. Haneke sap posar-se a l’alçada dels grans mestres com són Bergman i Dreyer i els hi fa puntetes perquè Déu ni do quina pelicul·lasa. Metres i metres de cel·luloide en blanc i negre per a més de dues hores de cinema amb majúscules i a les antípodes d’Avatar,  per tal de recordar-nos que el cinema,  més que un espectacle de fira,  és l’art d’explicar històries amb imatges i que sempre és més difícil de dur a terme la segona opció que no pas la primera.

El segon plat que us proposo és de la setmana passada però, no patiu, si l’escalfeu al microones encara es pot menjar i no ha perdut cap de les seves propietats. Teniente corrupto de Werner Herzog ens demostra que el mestre encara és capaç de fer millor el pa amb tomàquet que la Carme Ruscalleda però que quan es posa a cuinar com Ferran Adrià també ho pot fer. Aquests darrers anys, després del trencament amb el seu millor amic Klaus Kinski a qui va dedicar Mi enemigo íntimo, ens ha ofert documentals  increïbles com Grizzly Man En los confines de la Tierra i,  tot seguit,  ha estat capaç de disfressar-se de cinema comercial en aquest Teniente corrupto i encadenar tot un seguit de seqüències de pel·lis de polis amb la seva personal visió que no es poden desaprofitar i s’han de tastar,  a la força,  encara que no ens quedi gana després de l’olla de l’àvia

I per acabar, Guy Ritchie ens presenta una especial visió-deconstrucció  de Sherlock Holmes, molt lluny de Billy Wilder i de la seva  La Vida privada  de Sherlock Holmes però que precisament, si te algun valor, és el de jugar al canvi de papers entre Watson i Holmes i, si més no, veure  Robert Downey Jr. excessiu i desmadrat,  com sempre, davant d’un mesurat i seriós Jude Law.

Que tingueu un bon appétit,

RATATOUILE

TASTETS MATINALS

Benvolguts,

El divendres passat vaig tancar la meva etapa cinematogràfica a Cope Tarragona desprès d’un grapat d’anys de compartir pel·lícules i Festivals de Donostia. Però, com que tot arriba, un dia s’acaba I  el divendres 9 de gener,  vaig deixar la meva cadira a l’estudi de l’emissora a Marga Molero que és una cinèfila compulsiva que us farà vibrar a toc de Tarantino  tots els divendres a les l’una del migdia. I per guardar un bon record de tot aquest temps, us penjo el potcast del darrer programa.

ÚLTIM “ARA TARRAGONA”

La Caixa de Pensions organitza, al Caixafòrum a partir del dia 12 de gener,   un nou cicle de matinals per a tots aquells que tingueu la sort de no treballar els dimarts al matí.

Caixa Tarragona organitza també, com cada any,  el seu cicle anual de CINEMA ASIÀTIC els dimecres a les vuit.  Es tracta d’un repàs al millor cinema vist al BAFF en edicions anteriors. Aquesta setmana comencen amb El bosque del luto de Naomi Kawase que ja es va projectar el curs passat al TCC.

Com tots sabeu, aquests dies,  s’ha generat un debat sobre la política cultural a Tarragona i en aquesta línia tot un seguit d’entitats cultural, associacions i particulars han redactat un manifest sobre  la cultura a la nostra ciutat  per tal de  fer-lo arribar a l’Equip de Govern de l’Ajuntament. A continuació us faig arribar el text i un vincle al final del post per tal que us hi pugueu adherir.

MANIFEST PER UNA

NOVA

POLÍTICA CULTUAL

Contemporània, plural i participativa

En els darrers trenta anys la major part de ciutats del país han experimentat una transformació pel que fa a l’oferta cultural, la producció pròpia i els equipaments. Les institucions públiques, i particularment els ajuntaments, hi han assumit un paper capdavanter.

Tarragona n’ha quedat al marge a causa d’una política cultural erràtica i efímera: els pressupostos municipals no aguanten la comparació amb els d’altres poblacions de característiques similars, els equipaments són deficitaris, la formació, la producció i l’oferta de programacions són insuficients. No hi ha un pla cultural ni polítiques culturals compartides amb la societat civil, tot i que així ho marquen els programes polítics dels partits de l’actual govern municipal.

Les conseqüències d’aquesta política cultural dels darrers governs municipals ens obliguen ara, com a ciutadans, a manifestar que volem tenir els mateixos serveis que la resta de ciutadans d’aquest país.

Els sotasignats reclamem públicament:

1. Que la cultura sigui un element vertebrador i dinamitzador de Tarragona i del seu futur, per crear una societat integradora, solidària i dinàmica.

2. Que la cultura d’una ciutat no és només la que generen les institucions públiques sinó també la que fan els seus ciutadans i els seus creadors, i per això demanem diàleg i respecte. Les administracions estan al nostre servei, i no al revés. Les administracions han de deixar d’actuar com una empresa d’oci i han d’obrir les portes a la participació.

3. Que es treballi a fi de consolidar una oferta cultural potent, estable, plural i de qualitat a la ciutat.

4. Que es prioritzi la formació dels ciutadans impulsant la seva capacitat de creació i innovació.

5. Que es faci una planificació de les infraestructures culturals que Tarragona necessita. Un pla realista i seriós, amb compromisos de calendari. I amb un consens ampli que superi la frontera de la present legislatura.

Finalment defensem que l’accés a la cultura sigui un element vertebrador d’un projecte de ciutat d’acord amb els temps actuals. Volem avançar vers una definició de cultura, no entesa com a ornament, sinó com a servei públic i element de cohesió social. La producció cultural ha de ser factor d’innovació i de desenvolupament de la indústria i de l’estructura econòmica de la comunitat, i element distintiu i marca d’un territori.

Per tot això, demanem que el Sr. Josep Fèlix Ballesteros, alcalde de Tarragona, lideri un procés continuat de diàleg i consens entre les institucions implicades i el sector cultural aquí representat.



Tarragona, 11 de gener de 2010

ADHEREIX-T’HI