Monthly Archives: October 2009

L’imaginari del Dr. Gilliam

Please enable Javascript and Flash to view this Flash video.

Definitivament Terry Gilliam és el cuiner més creatiu del cinema contemporani, és un home que deixa córrer la seva imaginació, que no li posa fre i aquesta flueix com un riu que ens porta de riba en riba en un viatge de degustacions que, a cops,  sembla fet de viandes adobades amb bolets al•lucinògens. Fins i tot la solució visual que va haver d’adoptar per poder suplir Heath Ledger és tant encertada que si penseu la pel•lícula, només amb ell, en el paper de Tony, no us agradarà tant com en la forma en què el director ens la serveix.

Alguns em diran que és una cuina massa condimentada, massa recargolada i barroca i d’altres es deixaran portar per aquest univers d’olors, colors i sabors. El que no es pot negar, de cap manera,  és que Terry Gilliam és també un gran narrador d’històries que entren i surten d’altres històries en una mena de xarxa narrativa que esclata per tot arreu  com un castell de focs d’artifici.

És necessari que qualsevol bon narrador, com ho és ell, lloï l’art d’explicar històries i no parar de fer-ho mentre quedi un sol home damunt  la terra, encara que pugui semblar que ja s’han explicat totes, perquè només des d’aquesta postura es pot justificar la pròpia necessitat de seguir fent cinema. Però a més d’aquest primer al•legat,  Gilliam pot parlar-nos de l’eterna història de Prometeu en què els homes necessiten emular els deus i venen la seva ànima per tal d’aconseguir l’eterna joventut o la immortalitat, una història d’amor i també una història de denúncia social que no ve gens malament en temps d’aprofitats i estafadors de guant blanc.

En fi, que com diuen els firaires: “passin i vegin”  que no se’n penediran perquè, a més, cadascun podrà veure el que vulgui ja que a l’altra banda de l’espill tot és possible i només s’accepten les regles de la imaginació i com ja sabeu, aquesta no en té.

Bon profit amics,

RATATOUILLE

Please enable Javascript and Flash to view this Flash video.

MENÚ DEL 23 AL 29 D’OCTUBRE

Please enable Javascript and Flash to view this Flash video.

Benvolguts,

Aquesta setmana, a més del pica pica excepcional del Curtficcions,  que ja  vaig anunciar en l’anterior post, tenim altres delícies que ens alegraran la vida.

Divendres al TCC (que encara cueja) pastís d’aranyó a dojo am My Blueberry Nights del meu idolatrat Wong Kar-way. Una hibridació de cuina asiàtica amb autèntic sabor americà de cafeteria on es poden prendre  cafès amb gerres de mig litre i pastissos a dojo amb extensions de gelat de vainilla i nata per anar posant panxeta. Tot plegat servit per Natalie  Portman, Jude Law   amb la música incomparable de Norah Jones.  Jo, sens dubte, ja sé el què soparé divendres.

Però com que dissabte, segurament, tornareu a voler omplir el pap us recomano un menú d’un cuiner que sempre ens sorprèn. Es tracta de Terry Gilliam.

Imagineu-vos  per uns moments que esteu intentant fer una calçotada i a mig torrar calçots, s’acaben; doncs cap problema perquè hi podem posar seves tendres, i fins i tot pastanagues i no passarà res de res si som cuiners imaginatius. És el que li va passar al nostre director  a mig rodatge  amb El imaginario del doctor Parnassus , es va quedar sense protagonista i va haver de recórrer als amics  per tal d’acabar la pel·lícula donant als nous actors els mateix paper. Quan malauradament va morir     Heath Ledger    a meitat de rodatge, el director va demanar a Johnny Deep, Colin Farrell i Jude Law  que interpretessin el mateix personatge en diferents moments de la història i així va anar i aquesta setmana en podem veure els resultats. Tot un experiment cinematogràfic que cal tastar si som comensals agosarats però ens agraden les històries clàssiques perquè, en el fons, aquesta torna a ser una revisitació del pacte amb el diable.

Els estómacs més durs tenim un plat ideal que porta un nom molt llarg, com tots els de la bona cuina La noia que somniava amb un llumí i un bidó de benzina, que ben bé es pot resumir com Milenium i només es pot recomanar als addictes a la saga. Per cert,  si la noia de la  taquilla us avisa amb un cert to de demanar perdó, que la podeu veure amb català,  poseu una espelmeta a s’excel·lència el  conseller  Tresserras i aneu pensant com serà de bonica la vida a partir d’ara que podrem veure parlar els nostres actors preferits amb la llengua de Pompeu Fabra.

La cuina espanyola ens presenta After que només es pot recomanar als que els agrada menjar amb tres mans , cosa que resulta una mica complicada. Tot fa pensar que és l’invent més atrevit del cinema “comercial” del país veí.

Pels nostàlgics, un plat d’ultratomba This is it, la pel·lícula pòstuma de Michael Jackson on els nostàlgics recuperaran vell sabors i podran plorar a llàgrima viva per l’estrella perduda.

I per acabar, si en el seu moment no vàreu assaborir The Visitor encara hi sereu a temps i a més amb el seu sabor autèntic amb VOS i al TCC, diumenge a les 8 del vespre.

Bon profit estimats,

RATATOUILLE

PICAR I PECAR A LES GAVARRES

Please enable Javascript and Flash to view this Flash video.

Estimats educadors de foscaires,

Com ja sabeu aquesta rateta que us parla porta una doble vida; ara la foscor, ara la rauxa de les aules i per aquest motiu no me’n puc estar de dir-vos que la propera setmana la gent de Curt Ficcions arriben a Tarragona i podrem veure els millors curts de l’any. A més no els veurem com sempre, com si fossin quatre xuxes abans del dinar de festa, no, se’ns oferiran com un menú de degustació i els podrem tastar tots d’un sol cop.

Però el més important és que la gent de Curt Ficcions han pensat amb els nostres joves i ofereixen una degustació  dijous 29 per als instituts de la nostra ciutat. Us faig arribar la nota del seu lloc web on podreu trobar tota la informació i també tràilers dels curts.

“Los 7 cortos capitales” llegan a Tarragona del 23 al 29 de octubre, también con una sesión para los alumnos de secundaria
19 Octubre 2009 * admin

Los Ocine Les Gavarres acojeran el próximo 23 de octubre y hasta el jueves 29 el programa “Los 7 cortos capitales”. La selección de los mejores cortometrajes de la última edición del Festival Curt Ficcions podran disfrutarla todos los que se acerquen a las salas de los Ocine Les Gavarres esta próxima semana.

Sesión matinal de Curt Ficcions
También los alumnos de secundaria podran disfrutar de esthos cortos en una sesión matinal el 29 de octubre. Con ellos los jóvenes podran hacer un repaso a todo tipo de géneros como comedia, drama, falso documental y thriller, que seguro les haran reflexionar sobre distintos aspectos y situaciones que vemos en nuestra vida cotidiana.

Ocine Les Gavarres
del 23 al 29 de octubre
(Sesiones 16:00h., 17: 30h. y 19:00h.)
Centre Comercial Les Gavarres
Avda. Tarragona – Reus Parc 2 43006 Tarragona
Precio de la entrada: 4,5€

Sesión matinal con institutos de secundaria
el 29 de octubre, llamar al Tel. 93 320 80 92

Us desitja una feliç picadeta,

La Rateta

L’ENCANT DELS PETITS RESTAURANTS

Benvolguts ombraires,

Dilluns a la tarda , després d’un cap de setmana de retirada per tal de no topar amb cap celebració del dia de la Hispanitat que com ja sabeu, és del tot contraindicat per a les ratetes de la meva espècie, vaig decidir sortir mig d’amagat per anar a fer un tastet a Can Amenabar que ens havia cuinat una exquisidesa anomenada Àgora.

Després de dues hores llargues de degustació a base  de recuperacions dels plats més clàssics de la cuina de Grècia i Roma i d’un passeig per un dels llogarets amb més encant que mai no han existit com és la Biblioteca d’Alexandria, no entenia perquè no estava totalment captivada i seduïda ni perquè la meva petita panxolina no estava encara a punt d’explotar després de tan saboroses viandes i com que el cervell encara el tenia prou clar vaig arribar a la conclusió que tot plegat devia ser que el xef Amenabar havia comès dues errades: la primera era cuinar per més personal del que la seva cuina pot oferir i el segon el fet d’utilitzar molt bones olles però no tenir bones matèries primeres per cuinar.

I m’explicaré. Segurament Alejandro Amenabar acostumat a les distàncies curtes, als primers plans, a les històries petites però denses, s’ha trobat navegant per una cuina immensa amb una història filosòficopedagògica i al final només ha pogut fer reeixir un missatge que em sembla prou interessant que és el descobriment del dubte i l’amor al coneixement enfront del radicalismes, les seguretats extremes i la intolerància.

I pel que fa a les matèries primeres, podríem dir que el mindundi que les compra, altrament anomenat director de càsting,   la va errar totalment i després el xef no va trobar ni la sal ni el pebre per corregir un preparat tan sonso. Exceptuant Rachel Weisz i Michael Lonsdale (Hypatia i el seu pare) la resta són del tot tòpics excessius i per què no dir-ho uns actors pèssims que la mà d’Amenabar no ha sabut portar al bon port d’Alexandria.

En fi que jo, vist el que he vist, m’apunto als restaurants petits a la cuina íntima i al refinament en privat i deixo les grans recepcions per a qui prefereixi l’aparença als sabors que no s’obliden perquè tornen i retornen a la memòria.

Bon appétit i bona nit,


RATATOUILLEPlease enable Javascript and Flash to view this Flash video.

COM FILOSOFAR A COPS DE PLOMALL

Please enable Javascript and Flash to view this Flash video.

Estimats,

Amb la darrera pel·lícula de Jarmush The limits of control més d’un entès ha decidit que no tenia cap gràcia l’assaig del director sobre les variacions amb repetició i aquests mateixos, per altra banda, estan tan encantats amb les constants reiteracions del Sr. Woody Allen. Més d’un ha celebrat que l’home decidís tornar a Manhattan en l’enèsima vegada al quadrat de la celebració del dubte. Allen és un petit deixeble de Nietzsche  que al  moment  oportú, ja va escriure Com filosofar a cops de martell i va tenir la valentia de dir que  “eren moltes les coses que no volia saber perquè la saviesa sempre posa límits al coneixement”,  en canvi,   Allen insisteix sempre en el mateixos temes i es fa sempre les mateixes preguntes per arribar a desvetllar  no sabem ben bé què i, per aquest motiu, a diferència del seu mestre, en lloc de filosofar a cops de martell ha inventat la filosofia a cops de plomall que ve a ser una branca del coneixement que va molt bé per anar per casa.  Anar amunt i avall fent escarafalls de tota  la humanitat,  fent cites de filosofia i física quàntica per acabar tant feliços celebrant la parella en totes les seves variants: gai, trio, jovenets enamorats, madurs ressuscitats…. em sembla que és no arribar gens lluny en la recerca del pensament fora que aquest sigui una mena de cinta de Moebius.

Apuntar-se un tanto amb el principi d’indeterminació de Heinsenberg, l’entropia i el caos i, al mateix temps,  acabar professant  la religió de les vidents i la celebració de l’amor jovenívol és, francament,  una rebaixa d’expectatives bastant més forta que la davallada de la borsa en els darrers temps de crisi.

Fins i tot en Jaume Balagueró i Paco Plaza són capaços de fer millors variacions amb repetició que el consagrat Allen. En la seva   REC 2 hi ha condensat un esforç sincer d’anar més enllà amb uns recursos que prèviament ja estan assignats: una casa, uns personatges i una trama. Es tracta d’un joc amb les cartes marcades que només es pot continuar en una línia que és la d’aterrir, si es pot encara més, els espectadors.

Però es ben cert que no hi ha res com ser jove perquè introdueixen un nou element de reflexió i d’implicació del públic molt propi de la seva època que em sembla fonamental. En aquest segon REC hom pensa que haurà d’acabar pitjant el botó perquè,  a cada moment,  sembla que tot s’acabarà i el que és fa evident és que si no és a través de la càmera nosaltres no veurem res. Així doncs, a més de patir pel contagi i les mossegades hem d’estar pendents de la bateria, del punt de vist (hi ha més d’una càmera) i del bon estat de l’andròmina que pateix tant o més que els seus portadors. I la pregunta és: Ja no podem veure res si no és a través de l’ull de la càmera o de la pantalla de l’ordinador, ja no veurem res més que no estigui mediat mediatitzat pel punt de vista de l’observador? I , quin és el punt de vista de l’observador, qui és qui que observa  qui? I llavors,  se’ns desvetlla en mig de la foscor que el què estem veient és alguna cosa més que una simple pel·li de terror que han fet un parell de sectaris de les ordes de Sitges i que aquí potser sí que hi ha interès i ganes de filosofar d’una altra manera, potser a cops de càmera i per què no?

Però seguint amb els temes filosòfics només us recordaré que aquesta setmana un altre dels enfants terribles del nostre cinema estrena Àgora i porta a les nostres ombres una dona com  Hipatia  que en el segle IV  ja va lluitar, com el mateix Nietszche, perquè l’eixelebrament i el radicalisme religiós no destruïssin el saber emmagatzemat a la Biblioteca d’Alexandria.

L’altra possibilitat és fugir de tant coneixement i anar a París però sense poder-se lliurar de la reflexió perquè aquí del que es tracta és de pensar com seria el món si estiguèssim a punt de morir. Tindríem una altra mirada -com els de REC i la perspectiva-.

Però si definitivament teniu ganes de flors i violes aneu a veure la proposta VOS Taking Woodstock d’Ang Lee que no patireu tant.

I  per acabar us he de recordar que, definitivament, el TCC i la VOS a peu (Antiga Audiència)  fa el seu compte enrere si la política no ho esmena o Santa Tecla no fa un miracle. A mi que sóc descreguda d’ambdues coses,  molt em sembla que ho tenim magre tot i que sempre ens quedarà la rebequeria i fins i tot podem fer una mani, escriure cartes, sortir a queixar-nos…  O fer un dinar cinematogràfic a honor i glòria del nostre batlle que diuen que va tenir un passat de vídeo club que, ben bé,  deu ser com allò de ser d’esquerres que amb el pas dels anys ha acabat  anomenant-se, en clau d’eufemisme,  progressista.

En fi, bon profit i perdoneu els meus deliris rosegadors, però abans em permetreu que us deixi amb unes imatges que ja són de culte gràcies al darrer Festival de Cinema de Sitges. Es tracta de Moon , òpera prima de Duncan Jones amb un incommensurable Sam Rockwell lluitant amb la solitud de la galàxia.

RATATOUILLE

Please enable Javascript and Flash to view this Flash video.