Monthly Archives: September 2009

Una pluja de cinema

Please enable Javascript and Flash to view this Flash video.

Anar a Donostia significa, a part de poder degustar bona cuina canviar el xip del clima i agafar el paraigua i la gavardina i mentalitzar-se que l’única realitat existent viu al món de les ombres.

En quatre dies es pot veure molt cinema però no sempre qualitat i quantitat van juntes i per aquest motiu quan reculls uns bona pluja de fotogrames sembla que la vida et somriu encara que estigui diluviant a bots i barrals.

Vàrem obrir amb la Secció Oficial amb White Meadows de l’iranià Mohammad Rasoulof, una faula sobre un home que recull llàgrimes entre els ploraners habitants d’una  terra esquerpa i salada . Tot plegat acaba esdevenint una mena de laberint que, com l’aigua salada, costa d’empassar.
El secreto de sus ojos torna a ser un melodrama disfressat de thriller de Juan José Campanela en la línia del cinema argentí menys interessant però més comercial.
Yo también la representació espanyola dirigida per Álvaro Pastor i Antonio Naharro, explota el filó de la truita espayola en la línia Te doy mis ojos o Mar adentro. Pel·lícules tan políticament correctes que ningú s’atreveix a disseccionar.

Hedewijch és una mena d’intoxicació etílica disfressada de misticisme dirigida per Bruno Dumont que parla d’una noia tan desitjosa de Déu que acaba posant una bomba al centre de París en nom de l’Islam. Quines coses que s’han de veure!

Sort que Get Low va començar a aixecar el nivell cinemotogràfic i els nostres ànims amb una direcció molt correcta d’un novissim del cinema indie com és Aaron Schneider, amb la història d’un home que prepara el seu enterrament en vida per poder explicar els entrellats d’una culpa que l’ha tingut reclòs per voluntat pròpia durant 40 anys.

Blessed és una història sobre el fet de la paternitat que als que ens toca ens va posar bastant nerviosos per allò de la identificació amb la cinta. Històries no gaire creuades -que ja em sembla bé!- d’una sèrie d’adolescents que com aquell que no ho vol,  viuen al límit del risc. La narració  es gira a partir de mig metratge i llavors la visió de les diverses situacions és la dels pares.

City of life and death de Lu Chuan va ser una lliçó de cinema. Una mena de catedral cinematogràfica que anava de la poesia a la destrucció i el mal en el sentit més pur, mostrant la cruesa de la conquesta de Nanjin per part de les tropes japoneses -i després diran dels nazis…!-. Si no hagués rebut la Conxa a la Millor pel·lícula no hauríem tornat mai més a Donostia.

I a secció Zabaltegui Perlas va ser millor que passar un més a can Arzak. El mestre Michael Haneke amb Das Weisse Band ens va presentar un plat sobri però d’un gust que retornava als nostre paladars a cada moment. Una direcció d’actors contestable amb un tempo perfecte que anava graduant la tensió fins el punt de fer-se insuportable.

Mother de Bong Jon-ho va acabar convertint-se en un dels plats menys coreans de la seva filmografia. Va deixar els contrastos agredolços per agafar una línia de thriller maternofilial amb un principi i un final sorprenentsi un resulta final que ens va agradar força.
The limits of control va ser una mena de menú degustació amb una sola tapa que anava variant lleugerament cada cop que ens la presentaven. En paraules del director la seva inspiració va nèixer de la seva passió pel jazz i la idea de les variacions amb repetició.

Michael Winterbottom ens va servir un documental a partir de plats precuinats i basat en la recepta original de Naomi Klein titulada The Shock doctrine que a les quatre de la tarda i en plena digestió basca ens va obrir els ulls a tots amb algun calfred més propi de thriller que de documental. Un repàs a la història i la política dels darrers 30 anys que ens dóna les claus per a la interpretació del món on vivim i del qual us faig un tast amb el vídeo que us he embedit aquesta setmana .

I Five Minutes of Heaven va ser, sens dubte, les postres indispensables i per què no dir-ho immillorables. Un Olivier  Hirschbiegel  inspiradissim dirigint Liam Neesson i James Nesbbit en pur estat de gràcia a més d’una matèria prima de primeríssima qualitatcom el guió: ens presenta una altra visió del conflicte d’Irlanda del Nord que ens explica la història home decideix demanar perdó al germà d’un cristià a qui va matar 3o anys enrera i fer-ho en una mena de confessió reality-show. Vaja que si no s’estrena és que no hi ha justícia al món del cinema.

I fins aquí la gran bouffe de Donostia 2009.

És ben cert  que tot i que pensava que no podria tornar al cinema en un mes, el diumenge vaig anar a degustar el darrer plat servit per Soderbergh després de les seves especialitats cubanes que se servia en VOS i,  francament,  Matt Damon -que normalment no ens apassiona- amb 10 kilograms de més ens va servir una excel·lent interpretació i una gran comèdia humana amb un  regust amargant.

I és que davant d’alguns plats aquesta rateta golafre no es pot aturar.

Bon appetite mons cheris!

RATATOUILLE.

UN BON ESTIU A L’0MBRA

[kml_rm movie="

Más información sobre esta película” width=”322″ height=”288″/]

Ara que totes les configuracions, programes, planetes aliniats i Idus de març s’han posat d’acord per tal que la rateta pugui tornar a escriure retorno carregada de ganes de tornar a parlar amb vosaltres sobre cinema i així fer-nos passar la gana a base d’ombres que sempre deixen una silueta millor que els hidrats de carboni. Francament us he de dir que estius com aquests ben i ben pocs. Només per damunt, he de recordar-vos que s’han estrenat: Up, Enemigos Públicos, Pelham 123, Mishima: una vida en cuatro capítulos, Ases of Time, Paranoyd Park, Anticristo i la darrera Mapa de los sonidos de Tokio…. De tal manera que aquesta rateta tot i estar a la fresca, a la muntanya, va haver de fer algun viatge a la gran ciutat per posar-se com una porqueta amb tanta delícia a l’ombra. Però anem a pams: Enemigos públicos és la perfecta hibridació entre el que podria ser una cuina classica enriquida amb el bo i millor de la nova cuina, és a dir que el cinema digital en mans de Michael Mann és la creme de la creme i li permet rodar amb total llibertat (delecteu-vos amb plans impossibles, amb textures nocturnes….). Jonny Deep està d’Oscar i ens demostra que després d’arribar a creure que era la reencarnació de Jack Sparrow tot fent el ruc a dojo, és capaç de posar-se en el lloc d’un dels darrers grans antiherois d’Amèrica. Asaltro al tren Pelham 123 és la demostració a la família Scott (Tony i Ridley) encara hi ha talent i el germà menys famós ens posa al dia una pel·li de 1974 interpretada per Walter Matthau i dirigida per Joseph Sargen. Ara són John Travolta i Denzel Washington els que s’encarreguen de mantenir el nostre interès i ho fan molt i molt bé. El director sap donar el ritme adequat i trastoca els personatges per tal de posar-los al dia i fer-los creïbles. Si teniu l’oportunitat feu una sessió prèvia de la primera versió i deprés aneu al cinema i veureu com amb el seté art es pot explicar història comparada. De Mishima no us en diré res més perque encara em perseguirien les seves imatges si no hagués anat a veure Anticristo. Quina pena que la crítica sigui tan curta de vista i tant reprimida perquè realment aquesta és una de les obres més valentes de Lars von Trier. És cert que no es pot dissimular que és el fruit d’una depre de cavall però també és cert que ens endinsa en un laberint que comença amb la culpa i acaba en l’anàlisi més acurada del mal en estat pur i sense embuts. Això sí, tot ben adabat amb bones dosi de psicoanàlisi. Tot i que diuen que és missogina, jo personalment penso que és una pel·li per a les dones. Gus van Sant amb Paranoycd Park també em va tocar la línia de flotació durant alguns dies -absteniu-vos pares d’adolescents- perquè em va deixar clar que és un dels grans. Paranoyd té el ritme, la narració perfectes per a la història que ens explica; una història d’adolescents perduts i desorientats que viuen en una mena d'”stand by” permanent, en una mena de sedació natural -no prenen drogues- que els manté fora de les seves pròpies vides i tot plegat sense buscar ni víctimes ni botxins fins el punt que s’huria d’haver titulat “Més enllà de la culpa”. Francament per pensar-hi una bona estona – El mapa de los sonidos de Tokio també hauria de portar un altre títol: Com ser Wong Kar-way -copiant aquella meravellosa Como ser John Makovichi portar el subtítol de …I morir en l’intento. Penso com en Àngel Quintana que si tot plegat les localitzacions haguessin estat a La Boqueria, tot plegat, hauria estat un bluffff. Aquest cop la meva estimada Isabel Coixet, la ben espifiat: en Sergi López està penós, la japo és com un clau -de ferro és clar-, l’epíleg és de principiant i tot el que hi ha pel mig són les seves dèries japoneses -fideus, cementiris, Murakami, Tokio, cites al nipó, suposat exotisme…- i res més. Són tan evidents les ganes d’imitar Wong Kar-way que si us ha agradat la peli us convido a veure In the mood for love –Deseando amar– i veureu que és un pur plagi, fins i tot ella mateixa es plagia quan torna a utilitzar la música d’Anthony and de Jonsons per reforçar una situació dramàtica al límit com si se sentís insegura del que les imatges han de dir per sí elles mateixes.

Així que gabon i ongi etorri a la nova temporada rossegadora.

RATATOUILLE