Monthly Archives: March 2009

AMB L’ENYOR DEL DEMÀ…


Benvolguts en les  ombres,

Que el cinema és màgic és quelcom que cada dia tinc més clar. Ja fa uns dies vaig anar a l’estrena de Gran Torino de Clint   Eastwood i em vaig quedar totalment captivada per la darrera actuació del mestre, però no acabava  de saber com transmetre tot el que vaig veure, viure i analitzar abans, mentre i després de veure la pel·lícula.  Avui he anat a veure Kirschblüten –Hanami,   ( Cerezos en Flor)  de Doris Dörrie i de sobte s’ha fet la llum en mig de la foscor i he caigut del cavall com Sant Pau. He vist la llum i  com les dues pel·lícules s’enllaçaven en una dansa d’ombres com la dansa japonesa del Butoh que en la pel·lícula de Dörrie pren un fort protagonisme a partir de mig metratge.

Tant una pel·lícula com l’altra ens parlen de l’enyor i gairebé de l’enyor d’enyorar i de com aquest ens pot fer sentir vius i ens pot ajudar a explicar la injustícia d’una pèrdua però, a més, estan protagonitzades per dos homes senzills, dos homes treballadors que ha vist créixer els seus fills com si fossin fills del veí i que mai s’han hagut de preocupar de la gestió domèstica perquè les seves mullers eren dones que havien renunciat a tot per amor a ells i als seus fills i també ens parlen, evidentment, de la pèrdua, de com esquinça l’ànima i fa embogir el cervell perquè cap explicació racional pot justificar la separació definitiva de l’ésser estimat. Fins i tot Eastwood va més enllà i pateix la pèrdua d’un món que ell vol pensar que va ser millor i que es resisteix a deixar, aquell món en què el seu país manava tota la galàxia i ningú no li replicava, mentre els cotxes Ford, que ell fabricava, eren els millors i totes les guerres que emprenien els Estats Units eren justificables i, més encara, necessàries.

Kowalsky, el personatge d’Eastwood, és doncs una ombra emprenyada amb el present per l’enyor d’un passat que només ell recorda i Rudy és un home que no entén res perquè la vida li ha passat tancat dins una oficina, i dient frases fetes que ni ells mateix es creia, mentre la seva dona tirava endavant la família però, a més, és un home que no ha conegut la dona amb qui ha compartit la seva vida; fins el punt que ha d’arribar la  pèrdua definitiva per poder afrontar el record d’aquella dona que enyora.

Rudy i Kowalsky, a la fi dels seus dies, esdevenen dos herois crepusculars i comencen un viatge iniciàtic que els durà a la reconciliació i la redempció per la via d’afrontar l’alteritat, posant-se en contradicció amb una cultura diferent, que en ambdós casos és una cultura asiàtica. I també en ambdós casos les seves escenes finals són d’una profunditat i una bellesa impagables:  l’un protagonitza el seu darrer duel al sol i l’altre s’afronta a una dansa Butho,  a les antípodes del seu Tirol,  on  per fi,  recuperarà la seva dona.

I per acabar, us  proposo una juguesca: aneu a fer una sessió doble i si no veieu les dues pel·lícules dansar la dansa de les ombres,  aquesta  rateta que signa,  us paga l’entrada.

RATATOUILLE

 

SETMANA DEL 13 AL 18 DE MARÇ

 

Estimats amants de la Crispeta,

He de confessar que aquesta setmana sóc un rateta amb una bona dosi d’estrès.  Tenim tant i tant cinema i és tant i tant bo que ben bé, gairebé, no sé quin menú aconsellar-vos i per aquest motiu,  declaro la setmana de bufet lliure.

Prepareu doncs les safates que comença l’espectacle:

En primer lloc encara us queden plats de la setmana passada que conserven tot el seu sabor i textures i estan preparats per poder menjar-los  en perfectes condicions: Gran Torino, El curioso caso de Benjamin Button , Slumdug Millionaire, Che: Guerrilla en fi que només amb això ja passaríeu la setmana però com que en aquests moments sembla que la crisi no va amb el cinema, si més no pel que fa a les idees, prepareu-vos  que passem a la secció dels segons plats.

Dues especialitats alemanyes. La primera en VOS (com Déu mana veure cinema) és Cerezos en flor, una deliciosa història d’amor d’aquelles que duren fins la mort. Un comiat al Japó de dos éssers que s’estimen. La segona , R.A.F: facción del Ejército Rojo, més “dureta”  es tracta de la recreació dels anys durs de la banda terrorista alemanya Baader Meinhof i segueix la línia de revisió històrica iniciada amb La vida de los otros,  que  ja voldríem per al cinema espanyol. Encara ha de néixer el director espanyol que portarà a la pantalla la revisió històrica dels anys del franquisme.

El següent plat té flaires portugueses però només pel que fa a l’idioma que comparteixen l’autor del llibre en què es basa la pel·lícula i el director. Es tracta de A ciegas basada en Ensayo sobre la ceguera  del portuguès  José Saramago, adaptada pel brasiler Fernando Meireles (Ciudad de Dios). Un plat amb regust a metàfora que agradarà a tots  els que se senten estimulats per  les flaires filosòfiques de qualitat.

I un tercer bloc format per dos plats de regust americà amb espècies “indie” que els hi  donen un sabor ben especial. The visitor signada per Thomas McCarthy és una història sobre l’avorriment d’un intel·lectual fins que,de sobte, i per un fet insòlit comença a xafar de peus a terra. Lejos de la tierra quemada és un proposta a l’estil “ fajitas de pollo con enchillada, guate! Signada per Guillermo Arriaga  guionista que, en altre temps,  fou parella de fet cinematogràfica de Guillermo González Iñárritu. Torna a presentar-nos una història amb càrrega de profunditat que parteix d’un garbuix  d’històries creuades.

I si no voleu barra lliure podeu anar al selecte restaurant totalment VOS de l’Antiga Audiència i tastar un documental dur com els torrons de Xixona, Deliver us From Evil (Líbranos del mal) d’Amy Berg,  divendres dia 13 a les 20.30, basat en els escàndols pels  casos de pedofília ocorreguts entre alguns sacerdots de l’església americana. Diumenge a les 20h Die Welle (La ola) sobre com educar els adolescents en la pedagogia activa i no passar-se a l’altre extrem convertint-los en autèntics fatxendes neonazis.

En fi, que si teniu prou estómac us ho passareu d’allò més be i anireu posant quilos com aquell que no vol la cosa …

Bron profit,

RATATOUILLE

MARÇ MARÇOT, MATA LA VELLA I LA JOVE SI POT…

Estimats,

Començo la setmana amb un refrany popular de la meva àvia perquè avui us torno a presentar un menú de plat únic, dels que es feien abans i que portaven un mica de tot i no hi faltava de res. Sobrietat i dieta equilibrada. I tot plegat, per què? Doncs, perquè aquest divendres l’avi Eastwood ens torna a posar el plat a taula i us asseguro que és per llepar-se els dits.L’avi que ja ens va fer els canelons per Nadal, té la saviesa suficient per agradar als més llepafilms que fan lectures tan profundes que arriben al soterrani, fins als que els agraden els personatges maldestres, remugadors i enfadats amb la vida com aquelles mules boges que anaven donant guitzes a tort i a dret.

Quan en Clint Eastwood interpretava en Harry Callahan, conten els més informats del lloc que agradava tant als republicans més conservadors com els afroamericans del Bronx i tot plegat perquè en el seus personatges hi ha registres on s’hi poden identificar diferents estrats de la societat.

En fi, que si deprès de veure Gran Torino voleu fer un mena de “revival” i veure el nostre heroi en els temps iniciàtics del personatge podem muntar una kermese i repassar tota la saga de Dirty Harry -el brut- en el cau de la rateta que us parla que, a més en plan fetitxista, compta amb una reproducció de l’original de la placa del policia més salvatge de la història del cinema.

I com que no us vull deixar sense les postres corresponents, només dir-vos que podeu triar entre els plats de l’Antiga Audiència. Divendres a les 20.30  un plat molt reposat però, al mateix temps, carregat d’exotisme i rotllo Integral; Samsara i diumenge a les 8 del vespre  In Search of a Midnight Kiss (Buscando un beso a medianoche) cuinada per Alex Hodridge que de ben segur ens recordarà sabors molt propers Antes del amanecer. Moments impagables del començament d’una relació que no té temps de consumir-se.

Que tingueu una excel·lent digestió.

RATATOUILLE

Hollywood redimeix els seus herois

Avui m’ha passat una d’aquelles coses que segurament us ha passat a més d’un de vosaltres quan us prepareu per una llarga tarda d’ombres.  Anava tota decidida a a veure una comèdia i he sentit l’impuls irrefrenable d’empassar-me un tragèdia i el resultat no ha pogut ser millor.

The Wrestler és un plat de cianur pur i dur i mai hauria pensat que m’empassaria tant gustosament un plat de verí en vena com aquest.  Sense concessions,  des del principi fins al final, Darren Aronofsky no ens promet el cel en cap moment i és implacable amb els seu losser, només li deixa albirar una petita possibilitat de salvació que li talla immediatement i, a partir d’aquí,  el personatge sap perfectament quin és el camí que ha de seguir.

En una anàlisi, gairebé indispensable, sobre Daniel Day Luis que va aparèixer en un monogràfic de Culturas de La Vanguardia quan s’estrenava There will be blood, es reflexionava sobre els aspectes camaleònics de l’actor que apareix, cada cert temps,  convertit en el personatge que ha d’interpretar,  per desaparèixer,  la  temporada següent,  perdut per La Toscana fent de sabater o qualsevol altre ofici  i   tornar a renéixer   com Au Fènix,  totalment transformat en un altre personatge, de tal manera que mai se’ns permet saber qui és la persona que hi ha darrera l’actor. El cas de Mikey Rourke és totalment diferent: va començar essent un executiu marcat per una infància difícil que tenia greus dificultats  per establir relacions amoroses estables  i, poc a poc, va anar fent personatges en declivi i perdedors, al mateix temps que la seva vida privada seguia camins paral·lels als dels seus personatges per una pendent difícil de remuntar.

A The Wrestler, curiosament, Aronofsky permet al seu actor la redempció que li nega al seu personatge. Mickey Rourke aconsegueix  interpretar-se a sí mateix (ja ho feia a Sin City) arribant a unes cotes d’excel·lència actoral que difícilment veiem fora del reduït cercle dels grans intèrprets, tot i que no sempre siguin els més reconeguts. El personatge de Randy ‘The Ram”  és el que ha interpretat en al seva vida el mateix Rourke fent de boxejador professional, consumint tot el consumible i destrossant el seu físic en una mena de càstig o suplici enviat directament per Ares deu de la força bruta, la guerra i la violència  i és precisament aquesta càrrega tan pesada  el que es converteix en un valor afegit que basteix el personatge de The Ram i que, sortosament,  se li ha reconegut amb el premi  al millor actor en els Premis BAFTA i també, a la pel·lícula, en  la darrera edició del Festival de Cinema de Venècia.

Només dir-vos que si l’Òscar no se l’hagués emportat Sean Penn -un altre dels grans indiscutibles-, a hores d’ara, el reclamaria  pel més gran perdedor de la història del cinema que, en la seva joventut,  ens va posar la líbido al límit de l’explosió nuclear.

I també, dir que Darren Aronofsky torna al terreny dels sense nom, dels perdedors i fracassats  amb un absolut domini de la història, la direcció i la càmera i amb un gloriós final,  fos en negre,  que només els molt valents són capaços de dur a terme.

Molt bon profit, i gaudiu d’una exquisida menja dels temps en què Rourke ens va mostrar una manera molt original de fer dieta.

RATATOUILLE