ratatouille

Estimats,

Digueu-me rata pesada, si us ve de gust, però després de veure el darrer James Bond en una pantalla gegant, no em puc treure les imatges de sobre. Em persegueixen: em llenço per finestres, trenco tot el que trobo a Siena, viatjo a Bolívia i m’instal·lo als millors hotels. Estic ben atrapada per la ficció i no me’n puc sortir, tot i que el meu estimat 007 és més real que mai perquè ha canviat d’enemics: ja ha passat l’època de la Guerra Freda, de la Guerra del Petroli i, de sobte l’enemic és dins, -el gran argument de ficció de la postmodernitat-. Però, què o qui ens cal témer? El gran James ens ho descobreix i ens mostra com l’enemic interior són les multinacionals que juguen amb la vida del nostre planeta espoliant fins eixugar-ho tot: l’aigua i l’energia (ja sigui gas o petroli). L’economia global és una mena de metàstasi que s’ha estès a tots nivells i arriba a la més alta política que s’adapta a tot el que convingui amb el fals objectiu de preservar l’economia i les relacions internacionals. Tot plegat, podria ser que aquest Bond ens fes obrir els ulls a un tema que dóna tombs a les nostres vides des de fa alguns mesos: la crisi econòmica internacional que, ben bé, també podria ser una mena de conxorxa entre la gran banca, les multinacionals i els polítics atrapats en la xarxa de relacions internacionals per tornar-nos a les condicions laborals de fa 2o anys? “Reflexione-m’hi” -que deia Lluís Marco a Dinamita-. Podeu dir-me pesada, podeu dir-me paranoica, si voleu, però no em negareu que, entre realitat i ficció, sempre sorgeixen pistes que ens poden dur a la reflexió i d’aquesta a la sospita … o no? Sort que tots els nostres enemics temen James Bond!Però mentre reflexioneu no deixeu de veure el clip d’Alicia Keys i Jack White cantant a duet Another way to die; el tema principal de la banda sonora del darrer 007 que és, sens dubte, un altre encert.Bonne nuit, mons cheris,

RATATOUILLE