Monthly Archives: October 2008

SETMANA DE CASTANYES I PANELLETS

Estimats en la foscor,

Aneu pensant en una castanyada amb els amics i coneguts, aneu a comprar ametlles i feu els vostres panellets segons la recepta adjunta perquè molta cosa més no us puc aconsellar si voleu passar un cap de setmana entretingut.

He de dir-vos que una bona llimonada de Los limoneros encara us la podríeu prendre a Les Gavarres i la resta són apostes que us diré amb la boqueta petita perquè després no voldria que ningú em vingui a reclamar els 7 € de l’entrada.

Uns entrants a base de “montadito Donosti” ens els serveix Jonathan Demme que va ser president del jurat d’aquest darrer festival de San Sebastián i va presentar La boda de Rachel en la Secció Oficial fora de concurs. Es va veure, es va degustar i va passar sense pena ni glòria.

Per començar una mena de remembrança de temps passats, quan les teles emetien propostes de qualitat. Es tracta de Retorno a Brideshead que és el remake de la sèrie que ens els 80 ens va formar com a televidents amb un Jeremy Irons jove i impecable. Aquesta proposta com és evident podrà decebre els seguidors de l’esmentada sèrie, una mica com quan després d’anar a un bon restaurant i degustar un plat exquisit, pretenem cuinar-lo a casa i mai ens surt igual.

Qui tingui ganes d’engreixar-se, segueix tenint la seva oportunitat perquè el cinema americà sembla que darrerament a posat a treballar la màquina de trinxar i ja només fan hamburgueses i hot dogs. Hermanos por pelotas és una gran bretolada protagonitzada per Will Ferrel -que tot sigui dit, també té els seus fans-, i John C Reilly. L’altra oferta de l’hamburgueseria és Disaster Movie de la que en veure el tràiler els meus fills em van dir amb mirada estorada: “Mama això és una còpia, no?” Pobres innocents que encara no saben que el cinema porta copiant-se a sí mateix fa més de 50 anys, si fa no fa la mitat del temps de la seva existència.

Agustín Días Yañez que des de Nadie hablarà de nosotras cuando estemos muertas ens va servir un àpat tant contundent que ens va tallar la gana de socarre. A Solo quiero caminar torna a comptar amb Victoria Abril que a més està acompanyada per Ariadna Gil -sembla que torna a treballar!-, Diego Luna i Pilar López de Ayala. Història dura que parla de dones dures que cerque el seu camí -com a mi m’agraden-.

Per a estómacs molt sensibles un plat servit per un heroi que salva 60 nens d’un orfenat i que té per títol Los niños de Huang Shi. Absteniu-vos detractors de Los chicos del coro.

Cuina d’alçada al TCC, per l’alçada sobre el nivell del mar de l’Antiga Audiència i per les propostes. La primera requereix portar les sals a la butxaca per si ens calen a la sortida del cinema. És un títol recuperat del receptari de Gus van Sant del anys 80. Mala noche és una pel·lícula feta amb els diners del mateix van Sant on hi ha tota la seva radicalitat dels primers anys. I diumenge un plat francès però cuinat per un americà. El pintor Julian Schnabel ens porta Le scaphandre et le papillon. Una història real d’un home aparentment superficial i profundament profund, una història que no podreu deixar de viure en primera persona perquè el director utilitza la càmera subjectiva amb un precisió miraculosa.

I com que tot no ha de ser menjar i als humans cal recordar-nos que som mortals aquí us embedeixo El dia de los muertos perquè els mexicans d’això en saben molt.
Bon appétit, mons cheris!

 

RATATOUILLE

Setmana del 24 al 30 d’octubre

Estimats Crispetaires,

La setmana passada us vaig deixar sense menú i us demano disculpes però els meus remordiments no van massa més lluny perquè les menges que us podia oferir i la dieta Pronokal de 700 calories, si fa no fa, no difereixen gaire.

Aquesta setmana però us proposo un primer plat portat directament de la cuina de Sitges, preparat per Brad Anderson (recordeu El maquinista amb Christian Bale?), amb un repartiment internacional que torna a posar Eduardo Noriega a l’alçada de qualsevol star de Hollywood com ara Woody Harrelson. Es tracta de Transsiberian i ja podeu suposar que el que comença com un agradable sopar a bord del famós tren pot acabar amb els nostres nervis destrossats. Intriga ben construïda i també bones actuacions.

Després greixos i hamburgueses servits a la High School Musical -em fa tanta engúnia que ni us poso l’URL- , uns hot dogs pestilents servits pel rei de la gosòfia Mike Meyers i el seu Guru del buen rollo. Una truita espanyola amb les patates mal fregides i l’ou sense quallar anomenada Los años desnudos que només serveix per deixar lluir les hores de gimnàs de la senyora -que no actriu- Mar Flores. En fi un desastre!

Em resta servir-vos un plat pera senyores a qui comencin a sortir cabells blanca i pensin que en Richard Gere encara és aquell d‘Oficial i caballero. Es tracta de Noches de tormenta. Un plat cuinat amb tots els ingredients d’una comèdia romàntia i d’una història impossible perquè, de fet, els amors impossibles són els únics que en les llargues i fredes nits d’hivern, ens permeten enyorar el que podrien haver estat i no van ser.

I per desembafar una proposta intel·ligent i sòbria com una bona llimonada que porta per títol Shajarat limon , servida per un bon cuiner d’origen israelià com Eran Riklis (La novia siria, 2004). Una història sobre una vídua palestina enfrontada a tot un senyor ministre de l’exèrcit israelià per uns llimoners que són la seva vida. Tot plegat podria semblar una història lacrimògena i melodramàtica però res de res: sobrietat, dues magnífiques actrius donant-se la rèplica i regust a llimonada amb certa amargor que no us penedireu de tastar.

A la cuina de la part alta, al TCC, podrem tornar a degustar un dels millors plats de l’hivern passat, una recepta  plena de regustos i  cites cinèfiles, un plat sobri però a l’hora desbordant i fort com una bona olla barrejada: There will be blood que promet sang i en dóna -no entenc pas per què es va traduir per Pozos de ambición– de Paul Thomas Anderson amb un Daniel Day-Lewis totalment insuperable. I per no carregar-vos tant l’estómac, diumenge un producte més light Irina Palm, un plat amb un bon guió que, d’entrada, pot semblar per a gustos forts però que, al final, deixa un regust endolcit, ideal per afrontar dilluns amb optimisme.

Bon profit!

RATATOUILLE

De com Werner Herzog es va menjar una sabata

Estimats,

Hi ha setmanes tristes pels devoradors d’ombres i com que aquesta n’és una, en lloc de recomanar-vos un menú amb entrants, dos plats i postres us explicaré una història: la història de com Werner Herzog es va menjar una sabata. La vaig llegir al suplement Cultures de La Vanguardia (1-10-08) dedicat a Errol Morris: El documentalista invisible, un home que ha declarat la guerra al cinema veritè, demostrant que no hi ha cap documental sota el sol que no estigui mediatitzat pel seu autor. Però, anem al gra; el cas és que Errol Morris volia fer un documental i va demanar en Werner Herzog que l’acompanyés a les localitzacions que estava triant. Herzog es va enamorar del paisatge que havia descobert Morris i llavors hi va rodar la seva pel·lícula. Aquest fet va provocar el trencament d’una llarga amistat perquè Morris tenia la teoria que a un director se li pot robar, l’actriu, el director de fotografia i fins i tot el guió però mai, mai, un paisatge.

Al cap d’uns anys Herzog va voler tornar a recuperar l’amistat amb Morris i li va proposar una juguesca: si acabava la pel·lícula que havia deixat a mig fer a causa del robatori del paisatge, ell es menjaria públicament una sabata en honor a la suculenta menja que ja havia degustat anys abans en Xarlot. Morris no ho va dubtar; va acabar la pel·lícula i Herzog es va menjar la sabata després de bullir-la durant cinc hores i de declarar que a MacDonalds menjava coses més dures. La famosa cadena de restauració mai va saber aprofitar la publicitat gratuïta que representava això però jo us convido a veure l’enregistrament de l’àpat que ha restat per la posteritat al cel de You-tube

I si, malgrat tot, encara voleu anar al cinema aquí teniu unes petites recomanacions. Burn after reading, la darrera aportació dels Coen que no és, ni de bon tros, No es país para viejos, perquè d’entrada el guió és dels germans i no pas basat en una novel·la de Cormac McCarthy, però de ben segur us farà passar una bona estona.

L’altra recomanació és Aliento de Kim Ki-duk, diumenge a les 8 a l’Antiga Audiència. Ja sabeu que la cuina asiàtica m’encanta i els plats d’aquest xef encara més. Aquesta és una cuina difícil d’assaborir però si hom està disposat a degustar-la sense prejudicis deixa bon sabor de boca per a molts dies. Una història d’amor al límit que ens posarà la carn de gallina.

Bon appétit!

HOMENATGE AL MESTRE KUBRICK

Estimats en la foscor,

Aquest any que Sitges ret homenatge a Stanley Kubrick commemorant els 40 anys de l’estrena de 2001, una odissea a l’espai, a Caixa Tarragona, tots els amants de les especialitats que va cuinar el mestre, podrem fer un petit menú degustació els dimecres a les 20 hores amb títols com:

Atraco perfecto Dimecres 8 d’octubre

Senderos de gloria Dimecres 15 d’octubre

Teléfono Rojo ¿Volamos hacia Moscú? Dimecres 22 d’octubre

i festa gran per atipar-nos de la millor ciència ficció de la història del cinema

2001, una odisea en el espacio Dimecres 29 d’0ctubre

És una ocasió que no podem desaprofitar.

Ratatouille

I per anar reflexionant fins a on ens ha portat la tecnologia…

Menú del 3 al 9 d’octubre de 2008

Estimats,

Com que l’estiu fa estralls a les nostres bàscules i també a les nostres butxaques aquesta primera setmana de Menú Crispetaire us faré una proposta sense calories però molt gustosa.

Avui dijous comença el Festival de Cinema de Sitges i la primera pel·lícula que es presenta és Mirrors d’Alexandre Aja -l’home que ens va aterroritzar amb Las colinas tienen ojos-. Es tracta d’una proposta tan baixa en calories que us arribarà a fer pensar que el que esteu veient possiblement no sigui cert. Al director se li va acudir fer el remake d’una cinta de terror coreana Geoul sokeuro a partir de la cèlebre seqüència de Sopa de Ganso on Groucho Marx -amb camisa de dormir i gorra- creu veure’s reflectit en un mirall però, en realitat, es tracta del seu germà Harpo que va repetint els mateixos moviments que ell. És evident que, en aquest cas, el director no ens farà riure, ni molt menys, però si que ens farà posar en dubte la realitat del que veiem o del que creiem veure….

 

En segon lloc us proposo que us desplaceu al restaurant de l’Antiga Audiència que obre temporada de tardor el proper divendres dia 10 a les 8,30h  amb En un mundo libre, pel·lícula molt coherent amb al línia del seu director. Un plat sobri, amb un sabor que reconeixerem de seguida perquè és el tipus de cuina que li agrada fer a Ken Loach tot i que a alguns, el cinema social del 68,  ens comença a repetir.

I de moment, no tindrem la sort de poder degustar Tiro en la cabeza de Jaime Rosales que es va emportar el Premi Fipresci de la Crítica a Donostia la setmana passada i de la que ja us he parlat a bastament però,  us deixo amb una entrevisa amb el director que us permetrà fer-vos una idea mes aproximada d’una obra que s’estrena en cinemes però també al Centre d’Art Reina Sofia.

¡Bon appétit!

Ratatuille