ratatouille

Estimats Crispetaires,

Quan ja pensava retirar-me al meu cau d’estiu per començar les meves vacances rosegaires, el Xef de les Gavarres, va i em posa un formatge emmental davant dels meus sensibles bigotis. I, com podeu endevinar, no me n’he pogut estar de tastar-lo perquè les flaires arribaven fins el meu cau. Però quina ha estat la meva sorpresa quan he descobert que era un plant d’autèntic emmental suís servit amb dauets de codonyat: quina delícia!

Els que em coneixeu sabeu, perfectament, que no m’agraden les ensucramentes però aquesta exquisidesa suïssa VOS, anomenada “Las chicas de la lenceria”, (Die herbszeitlosen) que signa una directora anomenada Bettina Oberli, m’ha alegrat una tarda de dilluns.

És un d’aquells plats que pot agradar a tothom perquè té bones matèries primeres: pura llet de vaca suïssa per elaborar un bon formatge i  uns codonys de primera qualitat i sucre  amb els quals  les àvies preparaven un codonyat deliciós, per posar un contrapunt dolç al plat. Aborda temes com la vellesa, les il·lusions, fins quan tenim dret a esperar coses de la vida… i es manté en aquella línia que no permet llagrimetes fàcils ni sensibleries. En fi, un cant a l’esperança i a la vida que ens fa apropar a la gent gran que tots volem arribar a ser algun dia.

L’altre plat de la setmana ve de l’est i el serveix un xef una mica juganer i experimental: es tracta d’Emir Kusturika, l’home que juntament amb Goran Bregovic, ha popularitzar la música dels Balcans. La juguesca culinària que ens presenta es diu Prométeme (Zavet) i és una mena de conte infantil, a estones molt adult, un pèl surrealista i totalment desmesurat que ofereix imatges d’una poesia que es desborda per la pantalla. I si no,  poseu atenció a l’escena entre l’avi i la mestra penjats dels dos extrems de la corda que subjecta la campana del poble, o en el moment del descobriment del sexe d’un adolescent  a través del voyeurisme , o també, el mateix  protagonista ,banyant-se en una bassa plena de pomes surant…

Amants de la crispeta, no perdeu ni un segon i sortiu cap al cinema, no sigui que quan arribeu ja no es servissin aquests plats.

RATATOUILLE

Us imagineu Ferran Adrià deconstruint-se a sí mateix? Doncs Michael Haneke és capaç de fer-ho perquè és un dels grans genis del cinema europeu. Us poso en antecedents recordant-vos sabors especials del mateix xef com com Código desconocido, La Pianiste, Le Temps du Loup o Caché?

Funny Games (1997)) va ser una pel·lícula que va remoure les butaques de les sales especialitzades en llepafilms. Ens va posar contra les cordes interrogant-nos sobre les nostres responsabilitats en la generació de la violència com a espectacle.

Deu anys després, la indústria americana li proposa rodar la pel·lícula Funny Games a Hollywood i Haneke diu que sí. Llavors, molts “hanekeans” impenitents, dubtem de les motivacions del director (diners, fama, una mica de tot…?) i recordem un experiment similar en mans de Gus van Sant que va rodar la seva Psyco (1997), seguint pla a pla la Psicosis del mestre Hitchcock, rodada el 1960. És evident que Gus van Sant no és un home sense idees ni recursos que necessiti copiar un story board al complert; es tractava d’un experiment que pretenia forçar el palimpsest fins les últimes conseqüències.

El perfil de “voyeur” de Haneke es fa evident en la seva filmografia més recent, com per exemple: Caché o La Pianista però, amb el re-remake, s’observa a si mateix com a director i tot fa pensar que després de revisar la seva pel·lícula del 1997 arriba a la conclusió que no és pot dir res més sobre la violència ni la postura abjecta de qui mira la violència -nosaltres espectadors assenyats-.  I és per aquest motiu que no hi canvia ni un sol pla, ni el camí, ni la casa, ni la tanca, ni els mobles la cuina o la disposició del menjar dins la nevera. Tots i cada un d’aquests elements són necessaris tal i com estaven disposats en la primera escena del crim. No hem d’oblidar que l’assassí sempre torna a escena.

Tots els objectes que recordem i paraules que vàrem escoltar en la primera versió, prenen una dimensió premonitòria que els dota de més força en la representació personal que els  espectadors ens fem  de la tragèdia, -encara més anunciada que la primera vegada-.  Acostumats com estem a l’ús del fora camp i els talls del racord de continuïtat tots els recursos utilitzats en la primera versió es sobredimensionen en la segona i reforcen uns significats que ja coneixem. Només canvien els personatges que representen els primers personatges representats. Tot plegat amb l’objectiu de fer-nos sentir tan culpables com sigui possible perquè, a la fi, tota la representació i l’espectacle sanguinari, només es fa per nosaltres.

Així que, estimats meus, ja podeu començar a cercar dins les vostres farmacioles alguna mena de protector estomacal d’aquells que es prenen quan un consumeix molts antiinflamatoris perquè, d’altra manera, l’úlcera d’estómac està assegurada. I per anar-vos preparant, ja podeu mirar els dos vídeos que us he embedit: el primer és un estudi comparatiu, pla a pla, de les dues pel·lícules i el segon, la primera part d’una entrevista amb el mateix Michael Hanneke que, si us agrada, podreu continuar veient a Youtube perquè té segona i tercera part.

Malgrat tot, bon apetit!

RATATOUILLE