ratatouille

Estimats deconstructors,

Inauguro la Categoria Deconstruccions amb l’objectiu de dedicar-la a l’anàlisi de seqüències d’especial interès que ens fan albirà la possibilitat de descobrir nous talents o noves flaires i sabors que ens criden l’atenció. Així doncs, a partir d’ara, ja teniu el nou raconet de participació per a tots aquells que no us conformeu amb la primera mirada i aneu directes a la deconstrucció dels text fílmic.

Veient An American Crime, he tingut la certesa de trobar-me davant d’un director de pols ferm que sap el què vol i que no torça el rumb. No cau en el “gore” sense sentit i narra el que cal i com cal. Insinua, utilitza el fora camp… i deixa que imaginem,  que és encara molt pitjor.

Però el que més m’ha conmogut de Tommy O’Haver és la seva capacitat de narrar en imatges i, al mateix temps, dominar el text.

En una de les primeres escenes Gertrude Baniszewski (Catherine Creener), demana a un dels seus fill que doni menjar al gos. Li ho ordena dos cops i el gos segueix lladrant. Llavors, la càmera surt fora de la casa i veiem com un nen angelical d’ulls grossos com fanals li posa el plat al gos però, tot just 10 centímetres més enllà d’on arriba la corda i la possibilitat que aquest es pugui alimentar. A partir d’aquest moment,  ja ho sabem tot del nen i també fins on pot arribar l’esmentada “criatura angelical”. Ens ha servit unes imatges premonitòries de primer ordre.

Al final de la pel·lícula, en les declaracions del judici, quan el fiscal pregunta a la germana de Silvia Likens si algun cop l’havia vist plorar a causa de les tortures i vexacions a que la sotmetia Gertrude, aquesta diu:

-No, no la vaig veure plorar mai, penso que no va tenir prou aigua per poder fer-ho.

Amb aquesta frase, ens acaba d’explicar tota la resta d’atrocitats inimaginables que va haver de suportar Sílvia en aquell terrorífic soterrani.

En fi, s’esperen comentaris….

RATATOUILLE