Monthly Archives: June 2008

SETMANES DEL 20 DE MAIG AL 4 DE JULIOL

Estimats Crispetaires,

Així d’astorats us quedareu si feu un passeig pels cinemes de Tarragona aquests dies. Hi ha tal varietat de plats exquisits que no sabreu per on començar a clavar queixalada. Jo mateixa, he deixat d’escriure aquesta secció per fer deconstruccions després d’haver gaudit d’alguna de les especialitats que, ara, us passo a comentar.

 

Comencem amb un autèntic carpaccio italià: un plat que se serveix cru com el tema que presenta Antonello Grimaldi. Com afrontar la pèrdua de la parella i mare de la teva filla? Doncs, seient en un banc i veient passar la vida i descobrint que, molts cops, quant menys capficats estem en els atzucacs de la quotidianitat, més interès despertem en els altres.

Caos Calmo -mai un títol ha estat tan ben trobat- avança sense estridències, amb girs humorístics i mà ferma. Quan sortim de la sala de cinema haurem constatat que, com a El incidente, les coses passen i no podem fer res més que esperar perquè, molts cops, les respostes venen soles i per camins insospitats.

Els sabors francesos vénen, de la cuina de Jacques Rivette , que agafa el relleu del seu vell company de la Nouvelle Vague, Claude Chabrol que, les darreres setmanes, ens havia partit una xicota en dues.

La Duchese de Langeois és la posta en escena de la novel·la homònima de Balzac. Naturalisme sense destil·lar: fred, sec i descarnat. Passió despullada de tot romanticisme i radicalitat en el desenllaç. Història explicada a través d’un flashback que comença i acaba en un convent de l’illa de Mallorca.

L’altre plat és americà i és l’aposta d’un cuiner experimental. Noah Baumbach que ja ens havia servit altres propostes d’aires radicals com Una historia de Brooklin.  Margot i la boda és, sens dubte, una història que no agradarà als que us deliu menjant amb la família perquè es tracta d’un torpede en la línia de flotació de la digna institució social.

Dels actors podem dir que Nicole Kidman és un monstre quan es posa davant la càmera: capaç de transformar-se en el que convingui i, en aquest cas, perfecta com a histèrica, egocèntrica, desorientada, impulsiva, mare amant i saturnal a la vegada -pareu atenció a les ulleres de sol que regala al seu fill-. I el fill…, un jovenet anomenat Zane Pais, que en sentireu parlar amb la seva fina intuïció actoral. Jack Black, impecablement fastigós, Jennifer Jason Leigh al límit de la desintegració, gràcies al seu marit i director Noah Boumbach, en fi, una altra cuina americana que ens fa tenir esperances en el futur.

Si creieu en algun Déu de les penombres i la foscor, ja podeu començar a resar perquè la propera setmana tinguem la sort de poder veure, a Tarragona, Aliento de Kim Ki-duk -aquell coreà petitet, que porta una gorreta i que no deixa que els actors parlin-. Jo, ja la vaig veure al BAFF i és la resposta al que tots esperem del director que sempre és capaç de donar una mica més.

QUE TINGUEM SORT!

RATATOUILLE

THINGS HAPPEN!

Com anireu descobrint si llegiu aquest bloc, una de les meves fixacions és Jorge Wagensberg i el meu llibre de capçalera és Si la natura és la resposta, ¿quina és la pregunta?. Doncs bé, en aquest petit-gran llibre, Wagensberg es pregunta si l’atzar és el producte de la seva ignorància o un dret intrínsec de la naturalesa i, per aquest motiu, l’any 1985, va reunir tot un grup de científics al Teatre Museu Dalí de Figueres per tal d’intentar trobar alguna resposta o una altra pregunta més gran. En un moment crucial del debat, Peter Theodorus Landsberg el físic estudiós de l’atzar i autor de The Enigma of Time, va dir davant d’un públic expectant: “Things happen!“. Sí efectivament, les coses passen.

I jo, en primera persona i en contra de moltes opinions crítiques envers El incidente, he de dir que aquest és el nucli fonamental de la pel·lícula de M. Night Shyamalan i per aquest motiu em sembla una obra valenta i trencadora. El incidente és més que una broma, com escrivia Carlos Reviriego a Cahiers de Cinéma d’aquest mes de juny, és més que aterirrir somrient, és el muntatge de tot un aparell escenogràfic per dir que no es pot dir res, mentre ho explica tot.

Shyamalan parteix d’Els ocells de Hitchcock i va molt més enllà perquè, així com en la pel·lícula del seu mestre era evident i objectivable que els ocells atacaven la gent i es revoltaven contra el gènere humà en una mena de venjança col·lectiva, a El incidente, un professor de ciències d’institut (Mark Walberg) intenta donar una explicació perquè és un científic i cerca respostes però, ni ell mateix, està massa segur que, la seva, sigui l’autèntica resposta.

De sobte el món sencer perd les ganes de viure -potser no tingui massa sentit seguir existint en aquest món…?- i la resposta és la natura. Però la natura no es mou com els ocells de Hitch i els arbres només deixen que el vent vincli les seves branques. És tan terrorífic tot plegat? És possible que això ens espanti?. Evidentment Shyamalan sap moure amb mestratge els mecanismes que ens aterren; com el moment en què els protagonistes apareixen en la granja d’una dolça àvia i tot acaba recordant el clàssic conte de Hansel i Gretel.

Ens parla de terrorisme de paranoia americana, d’egoisme i de malignitat intrínseca a l’espècie humana. I tot, per acabar dient que no hi ha respostes, que l’única cosa certa en aquest món és precisament que les coses passen i que vivim sotmesos a la incertesa.

Les coses passen senyors i senyores…!!!! I que sigui per molts anys !!!

Les flaires d’un bon cuiner. Tommy O’Haver

Estimats deconstructors,

Inauguro la Categoria Deconstruccions amb l’objectiu de dedicar-la a l’anàlisi de seqüències d’especial interès que ens fan albirà la possibilitat de descobrir nous talents o noves flaires i sabors que ens criden l’atenció. Així doncs, a partir d’ara, ja teniu el nou raconet de participació per a tots aquells que no us conformeu amb la primera mirada i aneu directes a la deconstrucció dels text fílmic.

Veient An American Crime, he tingut la certesa de trobar-me davant d’un director de pols ferm que sap el què vol i que no torça el rumb. No cau en el “gore” sense sentit i narra el que cal i com cal. Insinua, utilitza el fora camp… i deixa que imaginem,  que és encara molt pitjor.

Però el que més m’ha conmogut de Tommy O’Haver és la seva capacitat de narrar en imatges i, al mateix temps, dominar el text.

En una de les primeres escenes Gertrude Baniszewski (Catherine Creener), demana a un dels seus fill que doni menjar al gos. Li ho ordena dos cops i el gos segueix lladrant. Llavors, la càmera surt fora de la casa i veiem com un nen angelical d’ulls grossos com fanals li posa el plat al gos però, tot just 10 centímetres més enllà d’on arriba la corda i la possibilitat que aquest es pugui alimentar. A partir d’aquest moment,  ja ho sabem tot del nen i també fins on pot arribar l’esmentada “criatura angelical”. Ens ha servit unes imatges premonitòries de primer ordre.

Al final de la pel·lícula, en les declaracions del judici, quan el fiscal pregunta a la germana de Silvia Likens si algun cop l’havia vist plorar a causa de les tortures i vexacions a que la sotmetia Gertrude, aquesta diu:

-No, no la vaig veure plorar mai, penso que no va tenir prou aigua per poder fer-ho.

Amb aquesta frase, ens acaba d’explicar tota la resta d’atrocitats inimaginables que va haver de suportar Sílvia en aquell terrorífic soterrani.

En fi, s’esperen comentaris….

RATATOUILLE

SETMANA DEL 6 AL 12 DE JUNY

Estimats Crispetairs,

De vegades, de tant desitjar, els desigs es converteixen en realitat i, llavors, és quan ens trobem amb un problema fregant-nos el nas (proverbi xinés d’algun segle o altre)

El problema d’aquesta setmana és la dieta. Durant tant temps, hem desitjat viandes saboroses que, ara que passem de la penúria més absoluta a l’abundància desbocada, haurem de combinar els excessos en els àpats amb l’esport o acabarem amb el cul ben quadrat.

Aquesta setmana comencem amb un plat de dieta mediterrània però, no es tracta d’unes postres dolces tipus menjar blanc, no; es tracta, més aviat, d’un xató amb gust fort. Sílvia Munt serveix el seu segon llarg, Pretextos que ens presenta una història creuada entre la narrativa que cuinava Chejov i Les històries d’un matrimoni de Ingmar Bergman. Pel·lícula d’actors (Ramon Madaula, Laia Marull i Àlex Brendemühl) en el seu punt i una història com la vida mateixa sobre l’amor, el desencís i els “pretextos” que tots necessitem per continuar vivint.

El segon plat és un calze amarg que ens costarà d’empassar en un primer moment però que, després, ens retornarà imatges que haurem d’anar paint lentament. An American Crime és una història basada en fets reals que parla d’abusos a menors i violència, també d’indignitat i abjecció i que Tommy O´Haver ha sabut dirigir esplèndidament, tot i la seva joventut. No fa sang i fetge, només narra amb tota l’objectivitat possible uns fets que durant mesos va documentar,  llegint-los i rellegint-los en les actes del judici del cas que va commoure els USA dels anys 60 i que posa damunt la taula una pregunta cabdal sobre l’origen i la reproducció del mal, quan la impunitat de la privadesa d’una llar serveix en safata la possibilitat de perpetrar una d’indignitat sense nom.

Catherine Keener (Capote) i Ellen Page (Hard Candy y Juno) duen a terme un autèntic duel interpretatiu que no es pot obviar. Ja penso en les nominacions als Oscars.

Night Shyamalan, és un home fosc, críptic i la seva darrera proposta ho és més encara perquè de El incidente, no se’n sap res de res. Només que canvia el perfil d’heroi amb Marc Wahlberg de protagonista i que alguna cosa terrible està a punt d’acabar amb la vida a la terra. Catàstrofe ecològica, guerra nuclear, virus mutants, armes biològiques descontrolades, “qui lo sa?”. Això sí, cuina sense additius i ens presenta una mena de recreació dels clàssics de ciència ficció de sèrie B, a pèl, sense efectes especials.

I per acabar, unes crepes suzette, molt franceses, cuinades pel mestre Claude Chabrol amb Cognac, Cointreau i una taronja ben fresca. La fille coupée en deux és un triangle amorós, servit sota l’embolcall d’una crêpe que és, no us enganyeu per les aparences, una àcida crítica a l’alta burgesia i les classes dominants  com La fleur du mal o L’ivresse du pouvoir. Tema recurrent en un director que, als 78 anys, segueix com Woody Allen, fent una pel·lícula per any.

Com en el cas de An American Crime està basada en els fets reals d’un assassinat perpetrat en el sí d’un triangle amorós, entre una jove i els seus dos amants: un vell escriptor d’èxit i prestigi i un jove benestant i capriciós.

I per si encara no estàveu prou estorats us presento un penúltim plat que és una especialitat russa: oladi (truites de fetge), servides per Nikita Mikhalkov , un dels referents del cinema rus que va ser premiat a Venècia 2007 amb el Lleó d’Or a una carrera cinematogràfica. Es tracta d’un revisió de la clàssica 12 homes sense pietat    de  Sidney Lumet  ( Antes de que el diablo sepa que has muerto)  que porta per títol 12.

Finalment us presento uns fruits secs a l’estil postres de music que ens serveixen INTERMON OXFAM. Es tracta del Festival de Curts ACTÚA 08 que presentarà el director tarragoní Jesús Monlleó i que tracten diverses temàtiques com el consum sostenible, el canvi climàtic o el comerç just. La cita és a l’Antiga Audiència, el divendres dia 13 a partir de la 19h.

Per cert, la setmana passada ja us vaig començar a deixar caure, com molletes al  cami, receptes del món per tal que, a més d’assaborir nous plats, gaudiu també cuinant-los.

Bon profit estimats i a reveure,

RATATOUILLE

 

 

 

 

NOU XEF ALS CINEMES OSCARS DE LES GAVARRES

Estimats Crispetaires,

Avui us faré contents amb una notícia que tots esperàveu de fa temps. Amb la incorporació de Josep Eduard com a Gerent dels cinemes Oscar Les Gavarres arriben èpoques millors pels nostres trastornats estomacs. Finalment podrem tastar cuines del món en versió original i, al·lucineu encara més, en llengua vernacla, sí, en la llengua de la calçotada, els canelons i el menjar blanc.

Ens ho va confirmar el mateix Eduard en una entrevista concedida al Ja tardes de Tarragona Ràdio, el passat dijous dia 3 juny. Una data històrica pels devoradors d’ombres que aspiren a menjar-se-les sense adulteracions, en la línia Santi Santamaria.

La iniciativa és adreçada als estudiants d’idiomes, als hipoacúsics i als “llepafilms” impenitents. La propera setmana s’espera l’estrena d’una plat cuinat pel mestre Claude Chabrol (La fille coupée en deuxi ) que omplirà de sabors francesos les nostres taules.

També ens va comentar que la VO no anava pas malament, tenint present que el públic tarragoní no hi està gaire avesat però, el que encara no acaba d’arrancar, és la versió en català. Així doncs faig una crida als addictes a la crema catalana per tal que no deixeu d’assaborir-la sempre que ens la posin a taula, no sigui que es perdi la recepta i no la tastem mai més.

Com que sembla que, a partir d’ara, haurem de tenir present la programació dels Cinemes Oscar he vinculat la seva web al nostre  raconet culinari.

RATATOUILLE

 

SETMANA DEL 6 AL 12 DE JUNY

Amants del moresc elevat a la categoria de núvol,

Quan tot ens feia pensar que, a les alçades de l’any en què ens trobàvem, ja no podríem assaborir viandes refinades, resulta que estem sortosament equivocats perquè els cinemes Òscar han decidit oferir-nos uns quants plats que ja no esperàvem degustar.

Aquesta setmana tenim cuina canadenca i turca. Una autèntica sorpresa! I, a més, la dosi de cuina americana però, en la línia de la graellada, tant típica als USA, amb bones matèries primeres.

Aritmètica emocional (Emotional Arithmetic ) és un plat que es va presentar en el darrer Festival de Donosti, en la Secció Oficial, i que va passar amb una certa discreció. Tanmateix, i seguint amb la línia de les bones matèries primeres, us he de dir que Gabriel Byrne, Susan Sarandon, Max von Sydow, Christopher Plummer i Roy Dupuis (Las invasiones bárbaras), estan en el seu punt. Actuacions impecables al servei d’un altre argument sobre el genocidi nazi, amb la novetat que, aquest cop, és recordat amb els ulls d’uns nens que ara ja són grans. Paolo Barzman, el director, és un home molt bregat en el camp dels telefilms (“The Dead Zone, 2007), que presenta el seu primer plat com a xef de llargs.

El plat turc no és precisament unes postres dolces tipus baklava, sinó tot al contrari, s’assembla més a unes fulles de parra àcides “waraq el enab”, farcides a base de carns amb picant. Fatih Akin és un turc que viu i treballa a Alemanya i que en aquesta ocasió ens explica una història d’anades i vingudes traumàtiques entre aquest país d’acollida i Turquia. The edge of heaven, estrenada aquí amb el no massa encertat títol de Al otro lado, és una història de crims i càstigs, culpes i redempcions on, a més, el director destil·la, com un licor amarg, la seva relació d’amor odi amb Turquia. En fi, tots aquells que no vàreu poder provar la cuina fusió d’Akin a Cruzando el puente o Contra la pared, no deixeu passar l’oportunitat.

El plat més lleuger és el tercer. George Clooney torna a dirigir desprès de Good Night, and Good Luck. Aquest cop, en registre de comèdia lleugera, ens presenta Ella es el partido on, ell mateix i John Krasinski, es barallen (i no m’explico el motiu) per l’amor d’una -jove??- periodista esportiva encarnada per la seva amiga Renée Zellweger que fa el seguiment de la gira esportiva d’un equip de futbol americà, en declivi, que cal rellançar.

Ideal, després de les propostes anteriors, per tornar a pensar que el món és un lloc on val la pena viure-hi. Però, si seguiu entestats en la idea que la Terra no és un racó habitable de l’Univers conegut, no us perdeu La niebla, que ja us vaig recomanar la setmana passada, perquè, al marge dels bitxos, que ben bé es podien haver estalviat, si no fos perquè al públic d’USA se li ha d’explicar tot, té un dels millors finals que he vist en molt de temps i que em quedarà ben enregistrat en la retina i en ell paladar.

Per acabar, dir-vos que gaudiu del que es serveix aquesta setmana perquè el bon “llepafilms”, mai sap quan tornarà a tenir la taula ben parada.

Bon profit,

RATATOUILLE