LLUNES SENSE MEL

Please enable Javascript and Flash to view this Flash video.

 

 

Benvolguts devoradors d’ombres,

 

Aquesta setmana celebrem  un dinar de casament perquè s’acaba la temporada de la 8 i Mig,  però no sempre els casaments volen dir  final feliç.  Melinda i Nik dei­xen Albània per anar en vaixell a Ità­lia i poder viure allí el seu amor pro­hibit. Vera i Marko marxen de Sèrbia per anar a Àustria, on ell podrà des­en­volupar la seva carrera de violon­cel·lista a l’Orquestra Filharmònica de Viena. Veuran com els seus somnis es compliquen quan pretenen travessar unes línies arbitràries  anomenades fronteres.

 

Durant molts anys Emir Kusturica (Underground, 1995) va ser, gairebé, l’únic director de l’antiga Iugoslàvia, conegut  més enllà de l’Europa de l’Est i juntament amb les seves pel·lícules va introduir la música dels Balcans de Goran Bregovich. Posteriorment,  Danis Tanovic i la seva En terra de ningú (No man’s Land, 2001), ens oferia la visió del conflicte balcànic des del cantó bosnià i concretament,  des d’una trinxera, descrivia una situació del tot surrealista de la qual ningú en podia sortir airós. Ara, Goran Paskaljevic construeix el relat perfecte,  amb un visió molt naturalista i el recurs del muntatge paral·lel,  de dos casaments que,  segur que ens recordaran els de Kusturica però que, més enllà de la referència etnogràfica,   serveixen per escriure la història d’una impossible Europa sense fronteres que s’ha pretès construir en els darrers anys i que cau, com un gegant amb peus de fang,  a conseqüència de les batzegades del  terratrèmol econòmic.

 

Paskaljevic construeix un retrat molt crític de la situació d’Europa que ens arriba profundament perquè compta amb un seguit d’actors capaços de transmetre’ns unes històries molt humanes i rabiosament actuals. Certament,  una pel·lícula que cal veure i meditar,  si més no, fins al mes de setembre; quan  la Sala 8 i Mig tornarà a obrir les portes a la versió original amb noves propostes de bon cinema.

 

Bon profit, bones vacances i bon cinema que no ens falti!

 

RATATOUILLE

 

 

 

 

 

 

ENTRE TULIPES

Please enable Javascript and Flash to view this Flash video.

Aquesta setmana , a la Sala 8 i Mig, una especialitat  del Kazakhstan que farà les delícies dels paladars amb deliris d’exotisme. Tulpan és la història d’Asa, un soldat que  torna a casa, amb el seu cunyat i la seva germana, després d’acabar el servei militar i, com qualsevol jove que es vulgui establir pel seu compte i tenir el seu propi ramat, ha de tro­bar una xicota per a casar-s’hi. Tul­pan és, gairebé, l’única candidata, però vol marxar del poble per poder estudiar, i l’excusa per refusar el seu pretendent és que té les orelles molt grosses. Asa haurà de fer valer el seu enginy si vol aconseguir l’amor de la noia.

 

Sergei Dvortsevoy, que fa uns mesos va impartir classes a Barcelona, al Màster de Creació Documental de la UPF, és un dels documentalistes més reconeguts dels panorama actual. En aquesta ocasió, ens presenta el seu primer llarg de ficció i, de fet, Tulpan té la virtut del hiperrealisme d’un document gràfic sobre la vida dels pastors de l’anomenada “estepa de la fam” on el protagonista hi vol construir “un trosset de cel” amb la seva estimada Tulipà. La senzillesa de la proposta ens captiva i ens porta a deixar-nos arrossegar per les estepes amb els llarguíssims plans seqüència, que han fet famós al director que roda enamorat d’un espai i d’una forma de vida que, a nosaltres, ens resulta del tot excèntrica.

Malgrat l’estranyament que ens pot provocar els seu visionat, és una proposta que, com la vida, pot ser naïf, còmica o profundament dramàtica però que, sobretot, té la voluntat de ser molt humana. Potser per aquestes raons, ha tingut un llarg itinerari de premis que va començar amb el Premi al Millor Director al Festival de Gijón 2008 i ha seguit amb Millor Pel·lícula a Pusan, Montreal i Tokyo i a la secció An Certain Regard de Cannes 2009, per arribar, finalment, a ser candi­da­ta a millor pel·lícula de parla no an­glesa, a la darrera edició dels Oscar.

I per acabar les postres se serviran al Caixaforum i els amfitrions son la gent d’Intermón Oxfam que organitzen:

V FESTIVAL INTERNACIONAL de

CURTMETRATGES AcTÚa 2010

d’Intermon Oxfam

divendres 11 i dissabte 12

18’30h.  fins a les 21,30 h.

Més de 70 realitzadors de 22 països, competeixen en la V edició del Festival de Curts AcTÚa d’Intermón Oxfam que va néixer i existeix, com a eina de reflexió i sobretot de canvi per a sortir de la pobresa

Bon profit!!!

RATATOUILLE


 

NANJING! NANJING!

Please enable Javascript and Flash to view this Flash video.

Germans,

¡Quina gana que passaríem aquesta setmana si no fos per la Sala 8 i Mig! I és que quan s’acosta l’estiu  tot són  plats greixosos i amb trampa; d’aquells que un cop els has clavat la dent,  t’adones que en lloc de angules t’havien donat gules, i  ni tant sols d’Aguinaga,  que encara mantenen un certa dignitat.

City of live and death que es presenta aquesta setmana a la sala 8 i Mig,  narra un del fets més execrables de la II Guerra Mundial. El 1937, les tropes de l’exèrcit imperial japonès van entrar a la capital provisional de la Xina i van dur a terme el que després s’ha conegut com “La violació de Nanjing”. De la massacre que es va cometre, tant dins com fora de la zona de seguretat establerta per una vintena d’estrangers, no en van escapar ni nens, ni vells, ni les dones que van patir tota mena vexacions per acabar finalment, prostituïdes i assassinades sense impunitat.

Nanjing! Nanjing és el títol original de la tercera pel·lícula dirigida per Lu Chuan, un jove director format a la Beijing Film Academi que va fer la seva tesi doctoral sobre Francis Ford Coppola. La pel·lícula va rebre tot el suport del govern xinés, va comptar amb un pressupost de 12 milions de dòlars i el projecte es va iniciar el 2007, coincidint amb el setanta aniversari dels fets de Nanjing. Tot i el suport rebut, després del muntatge, el film va passar la censura durant cinc mesos en què es van eliminar les escenes més violentes.

Rodada en blanc i negre i gran angular, la pel·lícula és d’una bellesa formal incomparable tot i que la posada en escena –gran quantitat d’extres i escenaris de devastació- va ser un repte difícil de superar. La història alterna el punt de vista de xinesos i japonesos amb personatges ficticis i reals que es veuen obligats a posicionar-se davant el conflicte.

Representa l’entrada per la porta gran al cinema asiàtic per a tots aquells que encara pensen que és una cinematografia on  hi domina la lentitud. Una gran història imprescindible que fou premiada en la darrera edició del Festival de Donostia amb la Conxa d’Or a la Millor Pel·lícula.

Ningú ha dit que sigui un plat fàcil d’empassar,  però us asseguro que us deixarà regust a bon cinema …

Bon profit,

RATATOUILLE

BACANAL ROMANA

Ciutadans de la Colonia Iulia Vrbs Triumphalis Tarraco, i de la Hispania Citerior Tarraconesis,

Aquesta setmana que Tarragona es converteix en Tarraco,  el cinema també celebra una bacanal de les bones que omplirà les panxes, fins i tot,  dels més exigents. Per començar una sorpresa en forma de tapa que aquesta setmana m’ha fet arribar l’Ana Mortensen, una amiga amb perfil de “connaisseur”.   Veureu que per fer art en imatges  i comunicar,  no cal una hora i mitja de pel·lícula.  Això és: Atreveix-te. Canvia. Please enable Javascript and Flash to view this Flash video.

Un àgape fraternal entre França i Japó, cuinat per dues nenes anomenades Yuki i Nina,  és la proposta de la sala 8 i Mig.

Yuki és una nena de nou anys, filla de pare francès i mare japonesa. Els seus pares es volen separar i la mare vol tornar a viure al Japó, després de la separació.

Aquesta decisió canviarà la vida de la nena perquè, entre d’altres coses, haurà de deixar la Nina, que és la seva millor amiga. Per aquest motiu, totes dues decideixen escapar al bosc per poder estar juntes per sempre.

Yuki i Nina ens ofereix la possibilitat de veure Hippolyte Girardot i Nobuhiro Suwa codirigint una pel·lícula que ens recorda les essències del cinema japonès, lligat a la natura i la senzillesa minimalista i, per altra banda, el novíssim cinema francès.

Hippolyte Girardot va començar com documentalista i posteriorment ha actuat a les ordres de Jean-Luc Godard,  Arnaud Desplechin i Hou Hsiao Hsien, fins que l’any 2006 va conèixer Nobuhiro Suwa al rodatge de Paris Je t’aime i d’aquesta confluència en va néixer el projecte de Yuki i Nina.

Nobuhiro Suwa va descobrir Nouvelle Vague a la Universitat de Tokio. Posteriorment s’inicià al món del documental i més tard, al cinema en 35 mm. Es va donar a conèixer al nostre país amb la pel·lícula Una parella perfecta premiada a Locarno. També ha estat present a la Quinzaine des Réalisateurs de Cannes amb Yuki i Nina i amb la seva anterio H Story (2001), una mena de remake d’ Hiroshima mon amour d’Alain Resnais

La història que construeixen és petita, delicada i profunda i ens remet al “cinema de la pèrdua” que tan bé ha treballat la directora japonesa Naomi Kawase. La desintegració de la família, la pèrdua de l’espai de referència, de l’amistat i sobretot la pèrdua de la infància, són temes cabdals a les nostres biografies que, en aquesta pel·lícula, ens retornen transformats en imatges amb tot l’enyor dels millors anys de les nostre vides.

L’altra proposta és  Baarìa; cuina romana portada per Giuseppe Tornatore -director de Cinema Paradisso– que, aquest cop,  ens situa en els temps en què el fascisme dominava Itàlia. Una amanida de les clàssiques dels director amb tendresa, poesia, injustícia i amor triomfant. Altament recomanable per a esperits sensibles.

Dimecres Opera amb L’or del Rhin (Der Ring des Nibelungen) en una línia molt més dura de cuina alemanaya,  sota la batuta de Richard Wagner des del Teatro alla Sacala de Milano.

I res més,  que encara us empatxareu!

Bon profit en la companyia de Yuki i Nina.

RATATOUILLE



Please enable Javascript and Flash to view this Flash video.

MASCARES

Estimats,

Aquest proper divendres dia 14, a les 10 del vespre, tornarem a tenir sopar de gala a la Sala 8 i Mig. El nostre convidat serà Esteve Riambau que ens portarà la pel·lícula Màscares i s’estarà una bona estona amb nosaltres per parlar-ne tranquil·lament,  després del passi.

Després de La doble vida del faquir, Elisabet Cabeza i Esteve Riambau tornen a fer un duet per explicar-nos, des de les bambolines, com es gesta el procés de creació d’un personatge. I quan el mateix actor és tota una personalitat, com ara Josep Maria Pou, el procés es torna doblement apassionant.

Aquesta és la història de la gestació de l’obra de teatre Su seguro servidor: Orson Welles. Pou hi interpretava un Welles excessiu, vell, cansat i arruïnat que parlava de cinema i de teatre mentre esperava que li telefonés Stephen Spielberg per poder aixecar cap i acabar el seu Quixot.

El que ens proposen Esteve Riambau i Elisabet Cabeza és un apassionant viatge pels camins de la creació, la interpretació i la posta en escena. Josep Maria Pou es despulla davant la càmera per explicar-nos com n’és de dur deixar un personatge amb el que s’ha conviscut durant mesos, fins i tot anys, per passar a posar-se dins la pell d’un altre. Concretament, Pou acabava de representar La cabra de Edward Albee, on interpretava el paper d’un home de classe alta amb certes inclinacions zoofíliques, quan va haver de convertir-se en Orson Welles i afrontar, gairebé en solitari, una obra de teatre sobre el genial director de cinema.

Aquest procés metamòrfic és un d’etern retorn per als actors; com una mena de mort i de dol pel personatge perdut que contribueix a la gestació del nou i pera quest motiu. Màscares és, sens dubte, una proposta ineludible per a tots els cinèfils que tenen el cor partit entre l’escena i la pantalla, com el mateix Riambau que va dirigir l’obra de teatre alhora que feia el documental. Teatre dins del cinema; cinema dins del teatre: sens dubte un maridatge extraordinari.

Bon profit,

RATATOUILLE