ratatouille

Benvolguts,

Us faig arribar totes les propostes culinàries de la Filmoteca   per a aquest hivern (Antiga Audiència, els divendres a les 9 del vespre) i dir-vos, també, que la proposta d’avui divendres no és Frost/Nixon, com us vaig fer saber ahir,  sinó En el séptimo cielo d’Andreas Dresen.

Que vagi de gust!

FILMOTECA 2010

Dv.29/01
Anticristo
Lars von Trier, 2009 · 109 min · VOSE
Dv.05/02
En el séptimo cielo
Andreas Dresen, 2008 · 98 min · VOSE

Dv.12/02                                                                                                                                   Ashes of Time Redux
Wong Kar-Wai, 1994/2008 · 93 min · VOSE

Dv.19/02
Il Divo
Paolo Sorrentino, 2008 · 110 min · VOSE

Dv.26/02
Despedidas
Yôjirô Takita, 2008 · 130 min · VOSE

Dv.05/03
Control
Anton Corbijn, 2007 · 122 min · VOSE

Dv.12/03
Paranoid Park
Gus Van Sant, 2007 · 75 min · VOSE

Dv.19/03
Tres dies amb la família
Mar Coll, 2009 · 86 min · VO

Dv.26/03
El desafio Frost contra Nixon
Ron Howard, 2008 · 122 min · VOSE

Dv.09/04
El primer día del resto de tu vida
Rémi Bezançon, 2008 · 114 min · VOSE

Dv.16/04
La cinta blanca
Michael Haneke, 2009 · 150 min · VOSE
Tgna, Antiga Audiència · 21:00 · 5 €

Benvolgudíssims,

A diferència dels caçadors recol·lectors, els cinèfils passen menys penúries alimentàries en temps de fred que a l’estiu. Entre Oscars, Gaudís, i Goyas no donem a bast a digerir tota la producció cinematogràfica que es concentra en aquesta època de l’any.

La setmana passada se’ns va presentar un plat que competia directament amb Avatar i que posava face to face una exparella de Hollywood: The Hurt Locker (En tierrea hostil) deir Kathryn Bigelow competeix directament amb James Cameron (Avatar) en la cursa per 9 oscars.

Tanmateix, si fos per aquesta rateta, tot estaria aclarit ben aviat perquè la senyora Bigelow ha fet una obra rodona sense efectes especials ni barrufets talla XXL. The Hurt Locker t’atrapa i no et deixa ni un segon. Et col·loca, just al clatell, la mirada de mil iraquians sospitosos de pitjar un botó i fer-te esclatar pels aires sense cap mena de compliment. En fi, una delícia que desferma la nostra producció d’adrenalina i ajuda a cremar calories quan et quedes assegut a la butaca amb la sang gelada.

Però com que estem condemnats a no parar de patir per culpa de la nostra addicció a la foscor, aquesta setmana hem de patir fins la desesperació amb La carretera. John Hillcoat adapta la novel·la homònima de Cormac McCarthy ( No es país para viejos) que va guanyar el Pulitzer 2007. Hillcoat només ha dirigit un western titulat The Proposition però ara, malgrat la divisió de la crítica, ja li plouen les ofertes i algunes impliquen Daniel Craig.

La carretera no és un festí sinó un sopar de caníbals en una món arrasat per un desastre que ha convertit la terra en un cendrer gegant. Al marge de l’apocalipsi,  Viggo Mortensen (Una historia de violència) encarna un pare que només lluita per la supervivència del seu fill. No cal que us digui que aquesta rateta faria quilòmetres per veure en Vigo encara que sigui, només, a la pantalla d’un cinema.

I per postres, una proposta contundent. La Filmoteca (TCC) presenta a les 9 del vespre de divendres Frost/Nixon que dissabte passat es va poder veure en format teatral dins una caixeta de bombons que, a Tarragona, anomenem Teatre Metropol . Sens dubte el nostre Lluís Marco no li arriba ni a la sola de la sabata al més pop dels Dràcula: Frank Langella que interpreta un Nixon incomparable i inimitable. Joan Carrreras, en canvi, sí que està a l’alçada de Michel Sheen. En termes futbolístics, Cinema/Teatre: 2-1. I que ningú pensi que em vull carregar la proposta del meu molt admirat Álex Rigola, no, simplement amb la comparació cinema-teatre es constata el poder del primer pla en cinema.

I res més per avui, bona nit i bon profit!

RATATOUILLE

Benvolguts,

La recomanació d’avui porta un títol dedicat a un dels crítics que  més ha fet per la meva formació devoradora.  S’anomenava Dr Maligne i escrivia al suplement Què fem? de La Vanguardia una petita columna anomenada 81/2 raons per veure….

Així doncs,  aprofitant  que corren temps fellinians amb l’estrena de Nine i que aquesta tarda   he fet una petita i sorprenent troballa, passo a donar-vos 81/2 raons per anar a veure Ricky de François Ozon:

1.  Per explicar la diferència de la forma més diferent.

2. Per saber usar la metàfora com ningú i mostrar-nos  imatges plenes de poesia intercalades amb la més crua realitat.

3. Per entrar en un terreny perillós del melodrama fàcil i sortir-ne indemne

4  Per explicar una història en clau màgica amb tot el realisme possible.

5. Per apropar-se als actors sense miraments i sense maquillatge.

6. Per en Sergi López que torna a fer d’espanyol lumpen,  a honor i glòria del cinema francès que mai li podrà agrair prou i que, de moment, no li accentua al cognom -fixeu-vos enel títols de crèdit-.

7. Per les extraordinàries mare i germana de Ricky.

8. Per un final obert com el cel d’un dia clar que no et permet aparcar la pel·lícula quan surts del cinema

1/2 Per Ricky,  el protagonista, que per la seva edat només arriba a mitja raó però que tot fa pensar que,  en el futur, serà un actor extraordinari,  tant si té ales com si no.

I per no ferme pesada, només  quatre ratlles del que s’estrena aquesta setmana. A l’Antiga Audiència, a les 9 del vespre,  la Filmoteca presenta Anticrist de Lars von Trier i a Les Gavarres podreu trobar la darrera aportació d’un dels directors millors de l’última dècada -segons Cahiers du Cinéma-: Invictus de Clint Eastwood.  Chèri que és el darrer film d‘Stephen Frears i repeteix com en Les amistats perilloses amb Michele Pffeifer i una pel·lícula que mourà tinta i debat  per la seva adrenalina i la seva valentia a l’hora d’abordar, altre cop, la guerra d’Iraq. En tierra hostil de Kathryn Bigelow s’estrena plena de nominacions als Oscars i és capaç d’arribar tant a un públic reflexiu, com als que cerquen risc i acció.

Així doncs, bon profit!

RATATOUILLE

Benvolguts,

Aquesta setmana he comprovat que per poder copsar la vostra opinió sobre el meu bloc, m’he de passejar per Tarragona perquè, tots plegats, sou un pelet reticents amb les noves tecnologies i l’era digital i  no hi ha manera d’aconseguir que em pengeu algun comentari. Així doncs, us proposaré  una petita juguesca i d’entre els em que doneu la vostra opinió sobre les millors imatges del 2oo9 que proposaven els companys de Mirades de Cine del post de la setmana passada, rifaré  Ciutadà Kane.  Sí senyor!, la millor pel pel·lícula de la història del cinema per al mes espavilat  que es miri les imatges del 2009, en una trii i ho argumenti.

I tot plegat,  més d’un pensarà si aquesta rosegadora està començant a embogir: doncs sí,efectivament el cor em batega fora del pit perquè aquesta setmana s’estrena  Nine de Rob Marshall (Chicago) i el seu protagonista és  l’ombra que em porta més de cap aquesta última dècada; l’incomparable,  el genial, el camaleó Daniel Day-Lewis

Podrem gaudir de Judi Dench, Kate Hudson, Marion Cotillard, Sofia Loren i la seva alter ego en versió hispànica Penélope Cruz-en altres temps P de Cruise- i la més refinada, estilitzada i meravellosa entre les dives  Nicole Kidman emulant les dones de Fellini a  Fellini 81 / 2 perquè Daniel Day-Lewis es posa a l’alçada del gran Marcello Mastroianni que, en el seu moment, es va posar a la pell del mestre del neorrealisme italià i ens delecta amb els seus excessos. Tot plegat i com es diria en italià: Bocatto di cardinale!

El segon plat  és una crema francesa anomenada Ricky cuinada per  François Ozon amb el toc català de Sergi López. Es tracta  d’una faula, d’un conte,  una delícia per la vista que no recomano a les senyores en edat de procrear.

I per acabar, després de l ‘afartament,  proposo que  passem de les postres i anem directament al Nespresso que ens serveix George Cloney que, per sort, tot i que en aquesta pel.lícula  vola molt, no arriba a veure Sant Pere (John Malkovich) a conseqüència de la topada amb un piano. L’argument de Up in the air que proposa  Jason Reitman (Juno) es redueixen a la  qüestió de si un tauró de les finances que va de ciutat en ciutat i  d’aeroport en aeroport pot  arribar a tenir, algun dia, llaços emocionals -si us plau absteniu-vos les impulsives-. Jo, personalment, penso que determinats homes és millor tenir-los al cel  que rentar-los els mitjons.

Així doncs, aquesta setmaneta, ja us podeu acomiadar de la família amb l’excusa que hi ha sessions de formació sobre Competències Bàsiques al Monestir de Poblet, li encolomeu  al o la  “partenaire” el bàsquet del nen i la festa d’aniversari de la nena, us compreu un targeta de descompte de cinc entrades i us i tanqueu sense treva al cinema.

I per acabar, us donaré una bona notícia.  Els companys de Tarragona Ràdio que em suporten tots els divendres  a les 7 de la tarda, han decidit penjar les meves seccions de cinema  al Ja tardes i per tal que hi pugueu accedir us he penjat un vincle permanent al  lloc web per si enlloc de llegir,  preferiu escoltar.

Que aprofiti!

Benvolguts,

La rosegadora ataca de vell nou i us proposa un tastet a manera d’aperitiu  que ens serveixen els companys de Miradas de Cine. Ens han preparat uns entrants  amb  les millors imatges del 2009 que us recomano molt i molt. Hi podreu trobar títols com Déjame entrar, Still walking, Malditos bastardos, Enemigos públicos o Anticristo, a banda d’altres joies que aquí encara no hem pogut veure.

Però anem al gra i resseguim què és pot veure a la Capital de la Cultura 2016 i, per començar,  deixeu-vos de dietes i manies perquè aquesta setmana hi ha un primer plat contundent i demolidor com l’escudella de l’àvia que ha cuinat Michael Haneke anomenat La cinta blanca , que és per sucar-hi pa. El director ataca de nou amb les seves reflexions sobre el mal i en aquest cas toca la línia de flotació dels espectadors perquè el mal està encarnat on menys ens ho esperem. Haneke sap posar-se a l’alçada dels grans mestres com són Bergman i Dreyer i els hi fa puntetes perquè Déu ni do quina pelicul·lasa. Metres i metres de cel·luloide en blanc i negre per a més de dues hores de cinema amb majúscules i a les antípodes d’Avatar,  per tal de recordar-nos que el cinema,  més que un espectacle de fira,  és l’art d’explicar històries amb imatges i que sempre és més difícil de dur a terme la segona opció que no pas la primera.

El segon plat que us proposo és de la setmana passada però, no patiu, si l’escalfeu al microones encara es pot menjar i no ha perdut cap de les seves propietats. Teniente corrupto de Werner Herzog ens demostra que el mestre encara és capaç de fer millor el pa amb tomàquet que la Carme Ruscalleda però que quan es posa a cuinar com Ferran Adrià també ho pot fer. Aquests darrers anys, després del trencament amb el seu millor amic Klaus Kinski a qui va dedicar Mi enemigo íntimo, ens ha ofert documentals  increïbles com Grizzly Man o  En los confines de la Tierra i,  tot seguit,  ha estat capaç de disfressar-se de cinema comercial en aquest Teniente corrupto i encadenar tot un seguit de seqüències de pel·lis de polis amb la seva personal visió que no es poden desaprofitar i s’han de tastar,  a la força,  encara que no ens quedi gana després de l’olla de l’àvia

I per acabar, Guy Ritchie ens presenta una especial visió-deconstrucció  de Sherlock Holmes, molt lluny de Billy Wilder i de la seva  La Vida privada  de Sherlock Holmes però que precisament, si te algun valor, és el de jugar al canvi de papers entre Watson i Holmes i, si més no, veure  Robert Downey Jr. excessiu i desmadrat,  com sempre, davant d’un mesurat i seriós Jude Law.

Que tingueu un bon appétit,

RATATOUILE