Una de les estratègies d’aprenentatge a l’educació infantil és aprofitar les curiositats i les idees dels infants. D’aquí precisament, d’un diable, va sortir la següent idea.
Un infant de la classe dels diables va anar a visitar una granja amb la seva família, el dilluns vinent va voler portar a l’escola una panotxa de blat de moro que menjaven els animals de la granja. Degut a l’interès que va sorgir entre els infants que desgranaven la panotxa, les mestres vam decidir comprar-ne més i introduir-les als ambients (treballant així la motricitat fina).
Un cop els nens i nenes havien vist i desgranat el blat natural, vam portar blat cuit (panotxa i desgranat) del que podem menjar a casa. Perquè les mulasses, que tot ho volen tastar i sempre pregunten si s’ho poden menjar, el tastessin. Aquest, o bé els va agradar moltíssim i repetien, o bé no els va agradar gens. També alguns infants es van adonar durant aquells dies que les “tortitas” que porten per esmorzar tenien el dibuix del blat a l’embolcall i que en un conte dels animals de la granja sortien grans de blat.
Un cop descobert el gust del blat el dolç i cuit, vam portar a l’aula blat ja sec. Podríem menjar-nos aquell blat tan dur, nosaltres? Perquè devia servir? L’havíem de cuinar? Doncs, si! Era per fer crispetes! I així doncs, amb una màquina especial per fer crispetes, les vam poder fer a l’aula en directe i tastar-les! Mmmm que en són de bones! En volem més! Ens fiqueu una pel·lícula mentre mengem les crispetes, ens deien.
