Tornada a l’Índia (1969)
Aquest visat d’entrada, que havia de demanar la jerarquia catòlica de l’Índia i que aquesta anava oblidant, va arribar gràcies de nou a la intervenció d’Indira Gandhi que va ordenar telefònicament que li fos lliurat de forma immediata. Però el retorn no seria fàcil, perquè calia que un dels vint-i-dos estats de l’Índia l’acollís. Només Brahmananda Reddy, primer ministre d’Andhra Pradesh, li va fer costat.
 |
L’any 1969, doncs, per fi pot retornar a l’Índia, per establir-se concretament en un dels territoris més secs i pobres, on s’havia aconsellat l’èxode de la població, i que era la resposta a la pregunta formulada per Vicenç Ferrer a la munió de periodistes que l’havien anat a rebre, “quina és la terra més pobre i més miserable?”. La resposta unànime va ser: Anantapur, la “Ciutat de l’Infinit”.[9] |
 |
|
Allà el van rebre unes pintades intimidatòries: “Ferrer go back”, obra d’una minoria fanàtica. Però era en va, allà Ferrer va continuar la seva lluita pels més desfavorits amb l’ajuda d’unes quantes persones que l’acompanyen de manera incondicional, entre elles Anne Perry, la seva futura esposa, que va conèixer com a periodista quan li va fer una entrevista pel diari on treballava. |
 |
Anantapur: la nova terra promesa (1969-1996)
Es van instal·lar, Vicenç i el grup de sis voluntaris incondicionals que l’acompanyava, entre ells l’Anne que des de Manmad ja formava part del grup, en un casalot a les afores d’Anantapur. Els problemes són els mateixos que va trobar a Manmad però multiplicats, calia tornar a donar aigua a la terra i torna a proposar el pla de donar blat a canvi de pous. Tots aquells que hi participaven, havien de contribuir i ajudar altra gent.
 |
 |
 |
S’inicia, a partir d’aleshores, una gran expansió, es van fer milers de pous que gairebé van cobrir tot el districte. Es va crear una organització científica i espiritual, apolítica i aconfessional anomenada Rural Development Trust (RDT), el Consorci per al Desenvolupament Rural.
Vicenç va començar una nova vida, al costat del poble, es volia identificar amb la gent, ser com ells. És per això que va renuncia ra la seva pàtria i demanà la nacionalitat índia. A més, veia com un enfocament erroni ser solidari des de fora i seguint les directrius dels mètodes tradicionals de la missió que havia aprés amb els jesuïtes. Per això, l’any 1970 es separà de la companyia de Jesús, fet que no fou trascedent a la seva vida.
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/GgHDFHDjMSo" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/NDFaP2v1JNE" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
|
La seva evolució personal el va fer marxar dels jesuïtes. |
Deixar l’orde dels jesuïtes per Vicenç va suposar un pas endavant, li va donar la llibertat de fer el bé. |
Vicenç es considerava la mateixa persona d’abans, fins i tot continuava usant la paraula “pare” davant del seu nom, però a partir d’aquell moment, va posar la seva persona i el seu destí a mans dels seus germans indis. En la seva idea de construir un món millor, va veure en aquesta part del món la possibilitat de crear la terra promesa, de construir-la a base d’alliberar els pobres gràcies a la solidaritat de la resta de pobles del món.
“La meva proposta consisteix, doncs, a donar a aquesta comunitat organitzada, al seu govern, els fons essencials i permanents que assegurin la continuïtat social i econòmica necessària per a un progrés continuat.”[10]
La relació entre Vicenç i l’Anne s’anava fent més propera, hi havia una profunda sintonia entre ells. L’Anne Perry era una periodista anglesa de vint-i-dos anys (27 menys que ell) que s’encarregava de cobrir les notícies sobre les manifestacions de Mumbai a favor d’en Vicenç. Es van conèixer el 27 de juliol de 1968, com l’Anne molt bé recorda perquè va tenir la impressió que mai no es separaria d’ell, i es van casar el dia 4 d’abril de 1970. Fruit del seu matrimoni, oficiat per un pastor protestant, són els seus tres fills: la Tara, nascuda el 1970, que viu a Austràlia i està casada amb un palestí; el Moncho, nascut el 1971, que viu a l’Índia seguint els passos dels seus pares; i la Yamuna, nascuda el 1974, que viu a Londres i està casada amb un indi. Però per en Vicenç sempre va tenir prioritat la seva feina. Actualment és avi de sis nets.[11]
 |
 |
Foto del llibre d’Anna Ferrer |
Foto del llibre d’Anna Ferrer |
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/3zYeXlUL80g" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
L’Anna i ell gairebé formen una sola persona. Per a en Vicenç, l’Anna té un gran sentit humanitari i un accentuat instint administratiu. L’Anna diu d’en Vicenç que tothora pensa en la feina i en què pot fer pels altres. No hi ha dubte: al costat d’un gran home sempre hi ha una gran dona. |
Els anys i anys de treball, de credibilitat i de confiança dels uns amb els altres han fet possible que hi hagi una simbiosi entre l’estructura creada per Vicenç, el RDT, i l’organisme social del poble. La seva íntima col·laboració fa possible superar tots els reptes que planteja el desenvolupament. El poble d’Anantapur ha iniciat i continua la marxa pel camí del desenvolupament autònom.
Un documental realitzat l’any 1985 per Alberto Oliveras, “Ferrer, el loco de Anantapur”, mostrava clarament aquesta realitat. La senzillesa del seu mètode consistent en formar la gent d’allí per a què es pugui valer per si mateixa i aprengui a utilitzar els seus propis recursos. En el reportatge, a més, es veia quina era la consideració que els habitants d’Anantapur tenien del “pare” Ferrer: representava per a ells gairebé un déu, un déu bo que els ensenya a treballar, els facilita menjar, salut i l’alfabetització que els ha de dur a l’autogestió.
Fent aquest camí, però, els moments difícils sempre apareixien, com per exemple durant els anys setanta amb l’arribada d’un nou collector que va posar contra les cordes tot el treball que s’estava fent. Fins i tot, Vicenç va haver d’exiliar-se durant sis mesos fora d’Anantapur. Finalment, la força del gran equip i de la veritat van ser més forts que l’adversitat. |
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/nDZDwA7TNcI" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
Per a en Vicenç, com es pot comprovar en molts episodis de la seva vida, l’adversitat no té una finalitat en si mateixa sinó que és el principi de la ressurrecció. La seva vida, així ho creu ell, ha estat tocada i guiada per la Providència, pel “Déu misericordiós, la bondat última, fent-se present en aquest món”.
L’any 1987 Vicenç Ferer va tenir un fort atac de cor, va estar en un estat molt crític, poc temps després en va patir dos més encara més forts. Va ser un miracle que es salvés. I va continuar, amb un cor feble però amb un esperit incansable, fent la feina que més li agradava en aquest món.
RDT + FVF: L’aventura definitiva (1996-2009)
Des d’aleshores, els avenços en la zona d’Anantapur han estat constants, en tot els camps que afecten el desenvolupament de la persona. Aquest increment qualitatiu i quantitatiu ha estat novament impulsat amb la creació de la Fundació Vicenç Ferrer, el 1996. Tant, que gairebé es pot dir que la terra promesa ja és real a Anantapur. I el que és més important, tot aquest camí s’ha fet comptant amb la participació activa i gradual dels seus habitants, de manera que possiblement avui ja no depenguin al cent per cent de l’existència de l’equip de Vicenç Ferrer.
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/cRkBskD4cA0" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/PCCdDQHQyCA" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/JnahSgZk5nA" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
La família Ferrer Perry ha fet de l’Índia casa seva. Cada matí, Vicenç contemplava una estona el retrat inacabat de la seva mare. Vicenç ens mostra unes fotografies dels seus tres fills: la Tara, el Moncho i la Yamuna. Uns moments en la vida de la família Ferrer. A l’hora de l’esmorzar i de dinar. El Moncho és l’únic dels tres fills que viu a l’Índia. S’ocupa de la construcció de vivendes i de projectes ecològics. |
L’any 2003 Vicenç va publicar el seu llibre “La trobada amb la realitat“. En ell, a partir de la seva experiència personal i dels fets que ha observat al llarg de la seva vida, s’hi exposa quina és la font de la seva filosofia de l’acció i la gènesi del seu pensament.
L’any 2007, Moncho Ferrer es fa càrrec del projecte del seu pare. Segons ells mateix afirma, ha heretat una mica coses del seu pare, que defineix com a creatiu molt carismàtic, i de la seva mare, que defineix com a gran organitzadora. Ara bé, ell també té quelcom que no tenen cap dels seus progenitors: és indi i sent com un indi. Recordant la seva infantesa diu:
“Uns anys meravellosos. Vaig créixer amb els nens d’Anantapur i dels pobles on acompanyava el meu pare. Jugàvem al camp, ens enfilàvem als arbres, xipollejàvem al riu. Anava amb ells al col.legi. Parlava com ells, en telegu. Sóc un d’ells. Fins als 10 anys no vaig començar a parlar anglès. Amb l’espanyol no em vaig atrevir fins als 22 o 23.”[13]
|
Tota una vida plena de sentit, posar remei als mals del món, i de treball ha donat uns fruits impensables però reals. En justa conseqüència, van ser també molts els reconeixements que se li van atorgar, i que rebia sempre amb la humiltat de reconèixer que sense els seus col·laboradors ell només seria una fulla que voleia al vent. Un dels últims, l’any 2008, va ser la seva elecció popular com a català de l’any.
|
|
El dia vint de març de 2009 va ser ingressat en un hospital d’Anantapur, a l’Índia, en patir una embòlia. No va ser assistit en un hospital pertanyent a la seva xarxa sinó en un hospital diferent perquè allà hi havia el cardiòleg de la seva màxima confiança, que uns anys abans ja l’havia tractat dels problemes de cor que va tenir. Un hospital que, d’altra banda, també es trobava prop de casa seva, prop del campus central del RDT, on hi ha la seu del consorci creat per Vicenç.
No podia parlar, és conscient que s’acabava la seva vida. Tot i això, volia sentir a parlar de com anava la fundació, de feina. Sabia que quan morís tot el que ell havia fet continuaria. Començarà la segona generació. La matinada del 25 d’abril va ser traslladat al seu domicili d’Anantapur des d’on seguia el tractament sota supervisió mèdica.
|
L’objectiu El somni L’apadrinament El projecte Els protagonistes |
|
La humanitat La Fundació La vida d’acció La mort El compromís |
Adéu a l’home que feia miracles (2009)
|
El divendres, 19 de juny, mor a Anantapur. No va poder superar una crisi respiratòria derivada d’una embòlia que va patir feia uns mesos. Segons el portaveu de la família, va morir envoltat dels seus i seré, com era el seu desig. Les multituds l’acompanyaven en el seu últim adéu. |
|
|
Van ser milers els qui van assistir al comiat d’en Vicenç a Bathalapalli, a 28 quilòmetres de la seu de la fundació. Més de vint-mil persones, arribades de tots els indrets de l’Índia. Multituds de creences hindús, cristians i musulmans, membres de totes les castes, sobretot de les més baixes, cooperants, polítics, treballadors de la fundació, etc., que volien donar l’últim adéu a l’exjesuïta, a l’humanista, al filantrop, al pare, a l’home de fe i d’acció que, ara sí, podem dir que feia miracles. |
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/ga48bfmWOHs" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/QSSuneSluQ4" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
El fill d’en Vicenç Ferrer, Moncho, va mostrar molta fermesa durant tota la cerimònia, va prendre la paraula, va organitzar les multituds de persones que hi acudien, va consolar els qui ploraven la mort del mite vivent en què s’havia convertit el seu pare i, sobretot, va garantir la continuïtat del treball de la oenagé. «Tenia por d’assumir un paper tan rellevant sense el meu pare a l’oenagé –va dir Moncho en telugu, la llengua d’aquesta zona del sud del subcontinent asiàtic–. Però gràcies a vosaltres he recuperat les forces. Intentaré fer més i més». |
Després va pujar a la tarima Raghuveera, ministre d’agricultura d’Andra Pradesh. En el seu discurs va esmentar en més ocasions el nom del fill i de l’esposa, que el del mateix Vicenç Ferrer. La seva declaració va sonar a us necessitem, per favor no us en aneu.
«El Govern sempre estarà allà per ajudar la fundació. El Govern vol que la fundació segueixi aquí durant dues o tres generacions més», va dir el ministre. «Demanem a Anna i Moncho que continuïn amb el treball del father Ferrer». Llavors el clímax de la cerimònia: després del seu llarg, llarguíssim parlament, Reddy va aixecar el braç i va anunciar que aviat, a la plaça més important de la ciutat d’Anantapur, es construirà una estàtua del filantrop català.
|
–«¡Father Ferrer!», va cridar el ministre.–«¡Vardhillali!» (¡llarga vida!, en telugu), va corejar l’auditori, que seguia la cerimònia a través de diverses pantalles gegants i estava repartit d’acord amb el sexe: les dones, amb els seus vestits multicolors, a un costat; els homes, a l’altre. –«Father Ferrer!» –«¡Vardhillali!» –«Father Ferrer!» –«¡Vardhillali!» –«Father Ferrer!» –«¡Vardhillali!» |
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/Py5V-1Jwbic" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/hPISTzioi9c" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
I tot es va acabar amb la lectura de textos sagrats de tres religions –primer de la Bíblia, després del Bhagavad Gita hindú i finalment de l’Alcorà–, dins d’una cerimònia de ritu catòlic, amb el taüt de Ferrer sota terra, amb la viuda asseguda plorant, amb els milers d’assistents mirant d’arribar a la tomba per llançar-hi flors seques, i amb Moncho, concentrat, contingut i conscient del repte que ara se li presentava, encarrilant la marea humana. En aquest moment, Jordi Folgado, nebot de Ferrer, va dir: «Ara vindrà la tranquil·litat»[14] És l’hora dels adéus… |
|
El llegat que ens deixa parla per si sol, prop de 30.000 habitatges construïts, més de 1.600 escoles, 5 hospitals i 14 clíniques rurals, i més de 2.200 estructures contra la desertificació, que beneficien a uns dos milions i mig de persones del districte indi d’Anantapur. Deixa moltes coses fetes, però també deixa el seu esperit i la seva filosofia de vida que transmeten optimisme i il·lusió a aquelles persones que queden al capdavant de la seva fundació, com són la Inès Milà i en Jordi Folgado. Vicenç Ferrer ha retornat la confiança i la dignitat a una multitud de persones que es trobaven a l’estrat més baix de la societat índia, els dalits, els més pobres dels pobres. |
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/MQcERc9uZks" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
La vida d’allí (2009-…..)
Vicenç Ferrer, fer possible l’impossible.
|
|
_______________
[9] En telugu, la llengua local, Ananta significa “sens fi”, i -pur, “ciutat”.
[10] OLIVERAS, Alberto. Vicente Ferrer. La revolució silenciosa, p 204.
[11] Va ser el Vicenç qui va posar el nom dels seus fills. El de Tara (un nom indi) perquè era similar al nom de la seva germana Tere, es diu Tara Teresa Ferrer. El de Moncho ve del cognom del pare: Vicenç Ferrer Moncho, i el seu nom complet és Moncho Vicente Ferrer. La Yamuna té el mateix nom que una de les filles de les primeres voluntàries a Manmad (tenia una altra filla que es deia Mathura) i el seu nom sencer és Yamuna Montserrat Ferrer. FERRER, Anna. Un pacto de amor. Mi vida junto a Vicente Ferrer. Madrid: Espasa, 2009, p. 135-136.
[12] Programa (S)avis, TV3, 2008.
[13] “Entrevista a Moncho Ferrer”. El Periódico, 2007.
[14] El Periódico, 23 de juny de 2009.
_______________
Vés a 2.3 Moments claus
Torna a 2.1 Inicis: Ferrer declara la guerra al dolor i la pobresa