2.1 Inicis: Ferrer declara la guerra al dolor i la pobresa.

Vicenç Ferrer Moncho va néixer a Barcelona el 9 d’abril de 1920. De petit, era un nen inquiet, amb fusta de líder. Es va criar en els carrers del centre de Barcelona, prop d’on vivia, concretament en un bloc de cases del carrer de Ripoll, ara derruït, i que actualment ocupa la plaça de la catedral. Va ser quan va començar a cantar com a solista a la catedral que es va sentir cridat per Déu i, des d’aleshores, va començar a valorar petites coses que abans li semblaven insignificants, com ara la solitud i la tranquil·litat. En aquella època d’infant llegia molt i era un alumne exemplar.

La seva infància va transcórrer entre Barcelona i Gandia (València), que era el lloc d’origen dels seus pares. “Des de ben petit vaig tenir l’instint espontani d’ajudar els altres. No és res que aprengués als llibres ni a l’escola, sinó que era present en la meva naturalesa, com també hi és en moltes persones, en graus diversos”[1].

El seu pare, Vicente Ferrer no va perdre el vincle amb la seva terra de naixement, ja que l’assortia dels productes necessaris per fer funcionar les dues botigues de fruita i queviures de les quals vivia la família Ferrer a Barcelona. I encara que era una persona apolítica que confraternitzava amb tothom, la família va decidir deixar Barcelona quan va augmentar la inseguretat ciutadana i es va establir a Calella, població que esdevindria la seva autèntica llar. En Vicenç fill tenia tres germans més, la Teresa, que era la gran, i l’Amparo i el Tomàs que venien darrere.

Temps de guerra

Vicenç, entretant, havia ingressat al POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista), partit extremista d’esquerra, ja que se sentia afí a les seves idees humanistes. Quan tenia 16 anys, va començar la guerra civil (1936-1939). Va formar part de la quinta del biberó de la 60a Divisió, a favor del republicans, i li va tocar anar a lluitar al front de Lleida, a la batalla del Segre. Però de seguida s’adonà que allò no era per a ell. Més endavant  va participar en l’ofensiva de l’Ebre. Tot defensant la seva riba esquerra va tenir la revelació: la contemplació d’una petita llum enmig de la immensa foscor de la nit i de l’univers el va portar a la convicció que Déu és i que la seva vida ja havia pres una decisió respecte al sentit que calia donar-li.

La desbandada de la fugida cap a l’exili va acabar a la frontera francesa. D’allí, s’inicià un petit viatge des d’Argelès-sur-Mer fins arribar a Betanzos , on hi havia un camp de concentració. Va estar-hi un temps, un compàs d’espera, però hi va poder viure un tast de l’ideal llibertari en què tot era de tots.

En sortir d’allí, amb 19 anys, avalat per algú no marcat pel règim franquista, va ingressar a l’exèrcit, destinat a la caserna de Simancas (Gijón), on va poder acabar els seus estudis de batxillerat. Un any i mig després es va llicenciar, però, gairebé sense descans, va tornar a ser destinat a Menorca al cos d’artilleria. El treball de topògraf, amb moltes estones lliures, que allí desenvolupava li va permetre aprofundir en la seva «conversió». Ell tenia set d’una altra vida, emmirallant-se en la vida dels sants intuïa que seguiria nous camins, volia abordar grans i difícils empreses.

“En el terreny pràctic, vaig poder exercir el meu apostolat alliçonant trenta pagesos, la majoria gent analfabeta procedent de la Península. Els ensenyava a llegir i escriure i els comentava el catecisme. Em vaig convertir en el seu amic i també en el seu advocat defensor, davant els abusos de què eren objecte per part dels espavilats de la companyia i dels sotsoficials que abusaven de la seva ingenuïtat“[2]

Un total de set anys de mili, comptant amb els que va passar durant la guerra civil, tanquen aquesta etapa de la seva vida.  Se n’enceta ara una nova de vida contemplativa.

Va suposar un període de la seva vida en el qual va escollir dedicar el seu treball a Déu, aquesta va ser la seva decisió. A partir d’ara, cal veure en què concentra els seus esforços per posar-la en marxa.

La Companyia de Jesús

En acabar la guerra va començar els seus estudis de dret[3], però ja en aquells moments estava determinat a trobar el camí que l’hauria de portar a realitzar la seva autèntica vocació, que era ajudar els demés. Va deixar aquests estudis perquè va veure en la Companyia de Jesús la millor manera d’apropar-s’hi.

Encara jove, doncs, devia tenir entorn dels 24 anys, va entrar a formar part de la Companyia de Jesús amb la il·lusió de complir el seu somni i vocació: ajudar als altres. Va preferir l’heroisme de Sant Ignasi, l’estimulava pertànyer a l’orde més perseguida de la història, a més creia, com el seu fundador, que l’acció és la millor de totes les oracions. Sentia que dins d’aquest orde podia conciliar l’antinòmia de la seva personalitat ja que, per una banda, hi havia un costat meditatiu i visionari i, per l’altra, un aspecte dinàmic i missioner. Responia perfectament a la vocació d’un home que era místic però que volia passar a l’acció.

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/nXbZXAK-ewk" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /]

Volia ser un combatent de primera línia i, per això, després de visitar diferents congregacions, la seva inspiració interna el va decidir a fer-se jesuïta. Sintonitzava amb l’opinió que descrivia l’orde com la més perseguida de la història.

Va viure al Monestir de Veruela, situat a la falda del Moncayo, on dugué a terme la vida contemplativa que anhelava. La seva formació va ser llarga, severa i dura, però acceptà els sacrificis com la resta de novicis. En acabar, al cap de 9 anys, no volia una plaça sedentària com la de professor, sinó que aspirava a transformar el món, alliberar-lo de l’esclavitud i la injustícia amb la càrrega d’humanisme que comporta l’evangeli. Era hora d’escollir el destí, el lloc en el qual començaria aquesta feina. Estava captivat per l’esperit de sant Ignasi, un home molt pràctic i amant d’obtenir resultats. El seu model el va animar sempre, com quan aquest deia als seus seguidors: “Per vosaltres, els heroismes haurien de ser actes ordinaris.”

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/G50NiTn3Kb8" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /]

L’Índia l’atreia molt, potser per les lectures de Kipling o la mística de Mahatma Gandhi o la vida de sant Francesc Xavier, volia anar-hi de voluntari. També el seduïa la seva història, la seva religió, la seva filosofia, el seu exotisme… i, sobretot, la gent. Però, per raó de l’edat es considerava massa gran, va ser destinat al col·legi de Sarrià de Barcelona, on va acabar els estudis de filosofia i va treballar al Somorrostro, un barri de barraques molt pobre de Barcelona.

La seva missió de catequista la realitzava visitant els barris més pobres de la ciutat de Barcelona. Preferia el de Somorrostro perquè era el més dur i el més inhòspit. Situat a la falda de la muntanya de Montjuïc, estava format per xaboles i barraques fetes de fusta, plàstic, llauna i cartró. Allí la població gitana i la gran quantitat de delinqüents que hi havia, vivien en unes condicions infrahumanes, sense les mínimes condicions de sanitat o higiene. No cal dir que el futur que els esperava sempre era marginal.

L’Índia era més a prop. Concedit aquest destí, abans va ser enviat un temps a Roquetes, mentre esperava l’autorització oficial de les autoritats índies, a fi de tenir cura del pare Morán, que havia tornat de l’Índia amb Parkinson, i amb el qual va aprendre l’anglès i va començar a conèixer els misteris d’aquell continent.

Al cap d’un temps, l’any 1952, però, va poder anar a Mumbai com a missioner jesuïta per completar la seva formació espiritual, i allà va tenir el seu primer contacte amb l’Índia. Des del primer moment, en arribar a Mumbai va sentir que allò era la seva nova pàtria, casa seva.

L’slum de Mumbai, situat a l’extraradi, serà el seu primer camp de batalla. Conèixer aquesta realitat dels pobres de Mumbai farà que els conceptes de solidaritat i de compassió comencin a ser molt més que paraules.

“És en la pobresa quan uns necessiten els altres. És indispensable actuar junts. No hi ha individualisme que valgui. S’ha d’ajudar el veí, adoptar l’orfe, assistir el malalt. Qualsevol esdeveniment pren una dimensió comunitària. Tots participen en la festa, en el casament, en el naixement i en  l’enterrament.”[4]

Perquè volia parlar amb el poble i amb la llengua del poble, va començar a estudiar les llengües que el permetien entrar en contacte amb la gent del carrer. En la missió de Manipour, al nord de Mumbai, estudiava el marathi i també el tàmil, que es parlava al sud de l’Índia. Més endavant aprendria el telugu, llengua oficial d’Andhra Pradesh.

Seguidament, va anar a estudiar i a “interpretar” teologia, a la ciutat de Poona, on també va ser ordenat capellà el 1956. Quedava un any per endavant, ple de soledat i recolliment, abans de començar la missió. Durant aquest període es va adonar que en lloc d’un home d’oració, havia de ser un home d’acció. Havia de fer el bé i prou, ja que aquest és el camí segur per acostar-se a Déu. “Fins aleshores jo em volia dedicar a la meditació i, de sobte, la vida interior em produïa una mena d’angoixa i un crit va sortir del meu interior: «No vull llegir més llibres ni envoltar-me de teories i misticismes. El que he de fer és passar a l’acció». Des d’aquell moment l’acció ha dominat tota la meva vida.“ Entrevista d’Inma Sanchís a Vicenç Ferrer. La Vanguardia, 2002.

Vicenç veia que el patiment del poble indi no era derivat per problemes de religió sinó per la manca del pa de cada dia, és per això que opta per posar a l’home com a centre de la seva atenció, desplaçant d’alguna manera a Déu que fins aleshores havia estat el centre del món. A aquest canvi Vicenç el va anomenar “la rebel·lió humana”, això és, al descobriment de la vida com a acció on el centre de gravetat es desplaça de Déu a l’home. En aquests moments es pot afirmar que es dóna el pas del cristianisme a l’humanisme. La seva vida de missioner el va inclinar cap a l’obra social.

Mentrestant, les conviccions que tenia sobre aquell país i sobre la seva feina s’anaven afermant:

“No hi ha dubte. Aquí és casa meva”.

Missió a Manmad: els primers fruits (1958-1968)

Al cap de poc, sol, anà cap a Manmad, prop de Mumbai a la zona de l’estat de Maharashtra, una ciutat de cent mil habitants, grisa i anodina. Allà va ser on es va confirmar en la seva idea que calia anunciar l’evangeli, però no amb paraules sinó a través de l’acció i de l’exemple, tal i com ho va fer Jesús. Vicenç sentia que exercia millor el seu apostolat cavant pous o bé aixecant escoles, a fi d’eradicar la fam i la ignorància. Predicava les virtuts del treball i la cooperació, i rarament parlava de Déu en un país amb 30 religions i més de tres milions de déus. Aplicava uns mètodes que no acontentaven a la Companyia de Jesús, però ell es defensava dient que la seva missió no era augmentar el nombre de batejats.

“L’Església ha de ser l’Església dels pobres. Ha d’assumir una missió alliberadora, associant-se al destí dels condemnats de la Terra. Hem d’actuar i compartir el dolor, la lluita i l’esperança dels oprimits”.[5]

Va ser allà on va conèixer la verdadera Índia, l’Índia rural, i on es va guanyar la confiança de la gent i on aviat creà escoles, hospitals i hostels per a la residència d’alumnes. Va arribar per enfrontar-se a la pobresa absoluta, per retornar la dignitat als més pobres dels pobres, els intocables. Davant del rígid sistema de castes que existia a l’Índia, Vicenç agrupa i organitza els intocables en comunitats que es regeixen de forma democràtica.

Va començar a buscar recursos per solucionar el gran problema de la sequera i feia mítings amb organitzacions internacionals, per aconseguir suport i col·laboracions econòmiques. També conscienciava els pagesos que volien emigrar cap a les ciutats que no ho havien de fer, els demanava que resistissin en aquell lloc i van excavar pous i bombes d’aigua a canvi de blat i oli que en Vicenç aconseguia. Es va convertir en el “missioner dels pous” perquè va donar impuls a la creació d’una extensa xarxa de pous que van portar aigua a aquells qui mai l’haurien tingut per d’altres mitjans. Donava crèdits als camperols sense demanar avals, ni firmes ni interessos, a canvi aquests tornaven amb escreix tot el que els deixaven.

“També havíem elaborat una mena de catecisme universal, basat en l’encíclica Populorum Progressio, que propugnava l’adveniment de la pau i la justícia a través del desenvolupament. Pretenia que, a través d’una actitud espiritual, s’influís en l’àmbit econòmic, però perquè fos universal no podia tenir un caire religiós, ja que havia de ser acceptat per tothom, per hindis, per musulmans, per catòlics, etc.”[6].

Per tal de conscienciar tothom, va fer un muntatge teatral titulat «El miracle de donar», que tingué molt èxit. La majoria eren analfabets, per això la millor manera per canviar la seva manera de pensar era actuant. Els mostrava de quina manera les relacions basades en la confiança i en el fet de donar, sense esperar interessos a canvi, portaven al progrés i a sortir de la misèria. Recorda que ell no els parlava mai de religió o de Déu perquè les prioritats eren unes altres. Aquelles persones, que eren d’esperit pur, van obrir els ulls i les consciències i van respondre amb escreix a les ajudes prestades. De cop, les demandes dels pagesos van desbordar les previsions econòmiques i, ara, calien més diners per iniciar el projecte. “No podíem defraudar el fabulós moviment de solidaritat que s’havia creat”.

Per ajudar a Vicenç, va arribar el seu antic company de seminari Ángel Montalvo, tots dos feien un bon equip. Com que  l’orde només els donava el just per sobreviure havien de buscar altres mètodes per recaptar diners: demanaven de casa en casa, trucaven a amics espanyols, recorrien a ONGs de països estrangers i, fins i tot, anaven a restaurants i hotels de Mumbai on representaven el seu número de “El Gordo y el Flaco” i després passaven el barret. Amb tot això Vicenç Ferrer va començar a ser conegut com l’home boig de Manmad.[7]

Veient que el que feia funcionava, va voler anar a Espanya per aconseguir diners. Van recórrer gairebé tota la península buscant els recursos necessaris, però no va ser fins després d’aparèixer durant tres emissions consecutives a la radio, en el programa “Los formidables”, que, amb les donacions de la gent conscienciada per aquella campanya de captació de fons, van poder construir 3.000 pous més. La seva tasca funcionava bé, hi havia moltes millores, és el moviment de la revolució silenciosa. Aquest moviment s’havia anat forjant d’any en any en tot l’àmbit de Maharashtra, i la seva ona expansiva ja arribava als set-cents pobles. La idea-força que havia proclamat de “ajudar els altres és ajudar-se un mateix” havia calat fort i es trobava arrelada tant a la terra com a la ment dels camperols.

Temps difícils (1968-1969)

Quan va retornar a Manmad el panorama era desolador, la sequera persistia des de l’any 1962 i la situació dels camperols era insostenible, donat que els recursos estaven esgotats. Ell estava a l’espera dels diners que havien d’arribar d’Espanya, però ja no es podia esperar més perquè era qüestió de vida o mort. Finalment va prendre una decisió personal plena de coratge: obriria els magatzems de blat i de cereals, sota la propietat i el control de la Procuradoria de Bombai que estava prohibit tocar, i donaria al poble aquelles reserves tan necessàries per sobreviure. Vicenç recorda que, aquella nit per Ràdio Pekin, l’Orquestra Filharmònica de Pekin interpretava El despertar d’una aurora feliç…

Per desgràcia, però, la seva labor va generar suspicàcies entre els sectors dirigents, que veieren en ell una amenaça als seus interessos i van aconseguir una ordre per expulsar-lo del país. El detonador va ser un article titulat “La revolució silenciosa”, a l’Illustrated Weekly, un setmanari de molta difusió de l’Índia, on es parlava del progrés i solidaritat aconseguides en aquella regió de Manmad gràcies al treball de Vicenç Ferrer i de la resta de jesuïtes i voluntaris que col·laboraven amb ell.

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/vlQhgk4gYIA" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /]

El 27 d’abril de 1968 li va ser notificada l’orde d’expulsió del país. Davant d’aquest fet, es va organitzar un comitè de defensa del pare Ferrer coordinat per Madu Metha, un polític conservador, a fi d’impugnar l’orde. Milers de persones de l’estat de Maharastra es manifestaven periòdicament a Mumbai contra la sortida del « father » Ferrer, el Baba dels pagesos i dels intocables. Per l’altra banda, els qui el volien fer fora, l’acusaven de  promoure conversions massives al Cristianisme i de crear un govern paral·lel al legalment establert. Amb els esforços de tots s’havia aconseguit ajornar dos mesos l’orde d’expulsió. Les pròrrogues s’anirien succeint.

En aquells moments, Vicenç ja es considerava a si mateix espanyol de nacionalitat però indi de cor. I també va ser en aquella època difícil que va conèixer l’Anne Perry, periodista del diari The Current (a Mumbai), que s’hi havia desplaçat per fer un seguiment dels fets. La mateixa tarda del dia que es van conèixer, l’Anne va entrevistar Vicenç Ferrer en presència del director del diari. L’endemà l’editorial de primera pàgina es titulava “Déu ha visitat el meu despatx”.

Acabats tots els terminis i a dos dies del dia de l’expulsió del país, més de 30.000 pagesos, ajudats per intel·lectuals, polítics i líders religiosos, es van mobilitzar en una marxa de 250 km per protestar contra aquella mesura. El poble estava amb el sant de Manmad, que és com l’anomenaven.

En una entrevista a Vicenç, la que era la primera ministra, Indira Gandhi va reconèixer la seva gran labor, es va comprometre a buscar una solució i enviant aquest telegrama que ella mateixa va llegir davant d’una multitud de persones: «El pare Vicente Ferrer marxarà a l’estranger per fer unes curtes vacances i serà ben rebut una altra vegada a l’Índia.» A l’aeroport de Santa Cruz el van anar a acomiadar centenars de persones, era una gran festa per desitjar bona sort al jesuïta que se n’anava de vacances. Sense rancor ni amargura, Vicenç declara des de les escales del avió: “Estic segur que tornaré. Fins aviat”. L’any 2008, recordant-ho, comenta: “Jo mai no vaig marxar de l’Índia ni vaig ser expulsat oficialment… L’Índia no obra precipitadament, i té la flexibilitat suficient per acceptar la bona voluntat dels qui volen treballar per ajudar-la. Vaig tornar perquè no havia acabat la meva obra”. Entrevista a Vicenç Ferrer a Humaniatv, 2008.

El 1969 sortí del país i tornà a Espanya. S’havia fet molt popular entre la gent, van anar-lo a acomiadar com un cap de govern, un heroi. Durant aquelles vacances forçades a Espanya li van servir per acabar de plasmar el se projecte solidari, va néixer l’associació Acció Fraterna al Món.

“Acció Fraterna presentarà una gran batalla en dos fronts. L’objectiu és curar les dues malalties que pateix la humanitat: la de dos terços que pateixen fam i la d’un terç que pateix egoisme. Nosaltres volem lluitar contra totes dues.”[8]

Va engegar una enorme tasca de difusió del seu pensament per tot el país. Havia declarat la guerra al sofriment i al dolor i firmat un compromís de pau a fi de contribuir a la unitat entre les nacions i els homes.

Un exemple més d’això el trobem en la seva intercessió per l’alliberament de dos presos indis de Goa (estat de l’Índia que havia estat una colònia portuguesa) que estaven condemnats a perpetuïtat a Portugal. Portaven ja dotze anys de presó i, gràcies a en Vicenç, van ser alliberats al cap de dos mesos. La revista Life se’n va fer ressò i va publicar un reportatge de dotze pàgines titulat “Un sant desconegut de l’Índia“. Aquell mateix any era proposat com a candidat a rebre el premi Nobel de la pau, després d’una recollida de firmes popular de més de 25.000 signatures.

Ara era qüestió d’esperar que arribés el permís d’entrada, de nou, a l’Índia.

_______________