|
Aquest és el títol d’una conferència que el passat 27 de maig va tenir lloc a la Casa Àsia a càrrec de Lancy Dodem, portaveu de la fundació. Lancy Dodem fa 8 anys que viu a Barcelona i és el portaveu de la Fundació. En la introducció, ens explica que actualment hi ha 130.000 padrins i 5 delegacions a Espanya (València, Madrid, Mallorca, Bilbao i Barcelona). |
 |
També comenta que en Vicenç, després d’una embòlia, no pot parlar, però és conscient que s’acaba la seva vida. Tot i això vol sentir a parlar de com va la fundació, de feina. Sap que quan mori tot el que ell ha fet continuarà, perquè segueixen havent-hi molts indis treballant i mantenint la Fundació, a més de la seva dona, els seus fills. Després d’ell començarà la segona generació.
El contingut de la xerrada és una explicació detallada de la feina que duu a terme la FVF a l’Índia. Explica que, amb 18€, que és el que donen els padrins cada mes, s’aconsegueix el sou d’una persona i i això implica moltes millores, però es necessita més ajuda, arribar a més gent, per això es fan xerrades de conscienciació.
« La gent aquí viu bé, però moren malament ». Lancy, va afirmar que una de les coses que més el va sorprendre de la gent a occident va ser que ningú somreia, som materialistes, tothom té els seus propis problemes i preocupacions, i malgrat no ens falta de res, no semblem feliços. Allà la gent passa gana, dormen al carrer, tenen problemes més greus però sempre tenen un somriure a la boca. La nostra era, diu, és una era egoista. És important tenir els propis somnis i objectius, però també s’ha de pensar en els altres. Nosaltres podem ajudar, a l’Índia necessiten menjar, roba i sostre.
A la Índia no hi ha pobresa, hi ha misèria i gent pobre. L’Índia és un estat democràtic, laic. Hi ha moltes religions, però el 80% són hindús. Hi havia establert un sistema de castes (bàsicament 4 castes i els intocables) que va ser abolit l’any 1950. Actualment hi ha una clara diferència entre l’Índia moderna i l’Índia rural. La primera s’està desenvolupant molt, no hi ha establert un estricte sistema de castes, només es té en compte a l’hora de casar-se. Només un 20% dels casaments són per amor, la resta són acords dels pares. Perquè dues persones es puguin casar han de ser de la mateixa religió, de la mateixa casta i tenir el mateix nivell econòmic. En canvi a la Índia rural existeixen els intocables, persones analfabetes. La societat actua damunt les vides. Viuen de l’agricultura, si plou tenen feina i menjar, si no, no. Aleshores la gent vol emigrar cap a les grans ciutats on creuen que tindran més possibilitats. Però el destí que espera a les dones és molt pitjor, la majoria acaben caient en la prostitució, i si aconsegueixen treballar, sempre serà cobrant menys que els homes. La FVF controla que la gent no emigri, ha aconseguit que es quedin 2 milions i mig de famílies.
« Tan sols un home pot ajudar a un altre home ». Els 18€ que es dones, no van a parar al nen, sinó a la Fundació i es reparteixen entre els 6 projectes que es duen a terme: dones, sanitat, habitatge, educació, discapacitats i ecologia. S’han creat, per exemple, els « shangams » que són fons per demanar crèdits i poder fer petits negocis. És una manera de lluitar pels seus drets i la igualtat. També hi ha fons de sequera amb l’objectiu d’evitar que els pagesos emigrin.
Un nen discapacitat és pitjor que un intocable. Perquè els nens neixen per complir els desitjos dels seus pares i ajudar la família. Les famílies no volen invertir en ells perquè és una vergonya i una càrrega, no els serveix per a res.
Per a les nenes s’han creat centres d’artesania. Poden aprendre i treballar. Els productes produïts es venen en botigues a Espanya i els diners obtinguts es destinen a aquests centres. Amb això han aconseguit que els pares respectin i valorin els nens discapacitats, fins i tot poden pagar el dot, i tenen l’autoestima més alta. A més, ara la gent els crida pel seu nom i no per la seva discapacitat com abans.
Perquè canviïn la seva manera de pensar cal actuar, no se’ls poden fer explicacions complicades, ja que la majoria són analfabets.
Les cases que es construeixen, amb ajuda de la Fundació i la comunitat, fan que es generin llocs de treball. A més, el fet que vagin en nom de la dona, els hi dóna molta seguretat. Ja s’han construït prop de 25.000 cases. Els diners, bàsicament, els posa la Fundació, però una petita part es aportada per la família que acostuma a estar formada per 6 persones aproximadament. També s’han establert beques per anar a la universitat fins per a 500 nens. Els que treuen les millors notes poden continuar els seus estudis i realitzar el seu somni, la resta poden treballar i aprendre un ofici. Les nenes ja no es casen amb 13 o 14 anys perquè ara estudien.