“Quin deure tinc en aquest món?
«Transformar la societat en humanitat».
Aquestes paraules són la resposta que vaig donar en un seminari a Bangalore,
on em van demanar que resumís breument la tasca de l’home al món.
Totes les persones tenim aquesta missió.
Aquest és el Dharma (el deure) individual i col·lectiu”.[1]
Els éssers humans tenim el deure de fer la societat més humana, el deure de transformar la societat en una autèntica Humanitat. Per això s’ha de començar primer de manera individual i arribar, després, a tota la societat.
|
Cal començar per l’individu i el seu entorn més immediat, la família, les relacions personals i laborals, les escoles, els hospitals, les empreses, els científics… per acabar transformant també els governs i les nacions. Sent conscients, però, que estem lluny de la perfecció humana que podem assolir, però poc a poc, amb l’acció bona de les nostres vides quotidianes, anirem reduint les injustícies, guerres, desigualtats… L’home ha de viure seguint les pautes del cor i de l’enteniment que, recordem, han de ser les guies de la nostra vida humana, i ha d’actuar amb esforç perquè la societat progressi. “Sense una estructura d’amor tot això possiblement no seria realitzable”. |
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/dFoMeg39R7c" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
Hi ha massa desequilibri en el món per a què l’home estigui de braços plegats. Cal actuar positivament i implicar-se, en la mesura de les possibilitats de cadascú, en totes aquelles qüestions i situacions on estigui en joc el destí de la dignitat i la justícia humana. I no cal, per fer-ho possible, emprendre grans empreses sinó que n’hi ha prou amb intervenir en el nostre entorn més proper. Ben segur que allà on vivim, en la nostra ciutat o en el nostre barri hi ha persones que no gaudeixen de tots els seus drets o que no viuen amb les condicions necessàries per protagonitzar una vida humana amb possibilitats de futur i felicitat. La persona té el deure d’esforçar-se i treballar per esborrar les restes d’inhumanitat que hi ha a la societat.
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/f3lctrA45no" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
La complexa i injusta realitat en què viu la societat, sumades a la urgència de posar fi als patiments humans, demana més que mai la necessitat de viure fent el bé, practicant el bé. “Arribarà un dia en què la humanitat sencera se n’adoni del que ells realment són.” |
Els homes i les dones d’aquest món han de convertir la societat en què viuen en humanitat, seguint unes pautes ètiques basades en un mètode pràctic i senzill com el següent:
“El cor et recorda els últims principis.
L’enteniment et dirigeix en la vida pràctica.
Les obres de misericòrdia, practicades en el teu camí diari”.[2]
Es tracta d’iniciar el camí de l’acció, de l’acció bona per altres, que, per Vicenç Ferrer, es troba perfectament exposada en la descripció del cristià universal que fa el marxista italià Lombardo.
|
Un tast d’aquesta transformació el podem contemplar en les persones i el territori al qual va dedicar bona part de la seva vida Vicenç Ferrer. El camí allí ja està iniciat, l’acció bona dóna els seus fruits i el “miracle” de veure un paradís a la terra es pot contemplar en aquesta zona de l’Índia. |
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/WhNANcHQKfY" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
L’acció més gran que un home pot aspirar a fer, la màxima plenitud, felicitat i humanitat, és poder donar la vida pels altres. Això, per exemple, ho tenien molt clar tots els novicis que l’any 1944 van ingressar al Monestir Jesuïta de Moncayo, inclòs Vicenç Ferrer.
_______________
[1] FERRER, Vicenç. La trobada amb la realitat, p.109.
[2] FERRER, Vicenç. La trobada amb la realitat, p.116.
_______________
Vés a 4. Obra
Torna a 3.2 Els quatre pilars existencials