“Des del meu punt de vista, el punt cec [dels polítics d’aquest món] és l’absència de l’únic Ésser que els pot treure de totes les catàstrofes que hi ha al món. A l’Univers hi ha quatre pilars existencials bàsics, Déu, l’Home, la Humanitat i el món tal com és. Hem de tenir en compte que tots ells són lliures i poden fer allò que vulguin. Però, si treus un d’aquests pilars bàsics, tot s’ensorra.“
Entrevista de Julián Peragón a Vicenç Ferrer. Concienciasinfronteras.
“Com que no disposem de tota l’eternitat per estudiar l’Univers immens, ho resumirem i ho sistematitzarem per poder-ne analitzar les parts fonamentals. Després de molt reflexionar acceptem que els elements essencials que componen l’estructura del món poden dividir-se en quatre. Els anomenarem els «Quatre Pilars Existencials»[1]. Segons en Vicenç, doncs, l’Univers té quatre parts fonamentals que sostenen el món i que, un cop revisats, ens donaran una visió organitzada del món sencer. Aquestes són:
Fa molts anys, així enceta la seva reflexió sobre aquests quatre referents, es va dur a terme la creació de l’Univers, que va anar evolucionant fins que va aparèixer l’home, que posseeix un cos, donat per la terra, i també un esperit, donat per Déu. “Déu ha donat l’esperit, i la Terra ha proporcionat el cos”. La multiplicació de l’home, a continuació, va donar pas a la Humanitat. I així comença la Història de la Humanitat que forma part de la Història de l’Univers. Això dóna sentit a la creació perquè l’Univers no tindria sentit sense l’home que esdevé la seva consciència. I la tasca dels homes es convertir el món en una veritable Humanitat, però, per això, abans el món i els homes han de patir una profunda transformació fins a assolir la plenitud humana. Malgrat tot, hi ha molts interrogants, i el final de tot és una incògnita, encara que el que és segur és que la vida mai no mor, i que sempre hi haurà una nova etapa per començar.
L’home, la Humanitat, Déu i la Naturalesa, actuen de manera independent, però estan tots vinculats. És paradoxal però tots tenen una llibertat màxima, al mateix temps que una unitat màxima. Dins de la realitat es troben aquests quatre elements inseparables i imprescindibles, tots ells lliures. L’home n’és el principal i el més vulnerable. La humanitat és la suma de tots els éssers i influeix en tots ells. La Naturalesa no té una ànima conscient, és imparcial. Déu és el creador i continua formant part de la Història.
Tots els elements que constitueixen l’Univers són indispensables perquè la resta se sostingui, tots tenen una tasca a complir que els justifica l’existència. Res és inútil i tot té una raó de ser.
“Es tracta d’una creació sublim, un Ésser únic a l’Univers, mai vist abans, anomenat «Home». És un TOT absolut. L’ésser humà ja no està constituït per dos components -cos i ànima- sinó per un element absolut l’essència del qual és tot l’Home. Sovint fem servir les paraules «cos i ànima» per entendre’ns millor, però en realitat ja no existeixen. No hi ha cos ni ànima: hi ha Home. El cos i l’esperit no existeixen per separat, sinó que junts formen l’Ésser Humà”[2].
L’Ésser humà és imatge de Déu. Déu ens va crear a imatge i semblança seva, és evident, ja que no tenia cap model d’ésser viu i conscient excepte ell mateix. Per tant, Déu també és una imatge de cadascun de nosaltres. L’Ésser Humà és una còpia finita de l’Ésser etern, “miniatura exacta de la seva Infinitud”, i posseeix de manera finita les virtuts i la grandesa de Déu. Per aquest motiu també ens reconeixem, essencialment tots som iguals. Degut a aquesta participació mútua, l’home pateix quan pateix un altre home, perquè cada home és carn de la nostra carn. Alguna cosa misteriosa i difícil d’explicar ens uneix a tots, tots som germans i som éssers d’un valor immens.
L’home té una raó de ser. L’Univers ha estat creat per Déu amb la finalitat de donar a l’home un cos mitjançant el qual podrà actuar l’ànima, a un nivell superior. “Gràcies al cos, l’esperit adquireix habilitats i duu a terme funcions més elevades que tot sol no podria exercir”. Podríem dir que dóna a l’esperit la possibilitat de ser home. I així es compleix l’inici del pla de Déu, crear l’home, que vagi evolucionant lliurement i creant la Història de la Humanitat.
“Des del big bang la matèria fou dotada de forces desconegudes i de l’impuls d’evolucionar amb un objectiu per complir: proporcionar un cos a l’Home. Tot es plantejà per a ell, l’Univers sencer fou creat per poder donar a l’home el fang amb el qual formar el seu cos”[3].
Cada home té una vida pròpia, individual, i el conjunt de totes les Històries Humanes formen la Humanitat. Però, en tant que individu, l’home té una raó de ser i un objectiu personal per complir que és arribar a la perfecció, ser una persona millor. És endut per una força interna cap a aquest objectiu. Pas a pas, primer hi haurà una evolució física (control del cos), després intel·lectual ( intel·ligència i coneixements) i, finalment, espiritual (dimensió humana).
L’home, utilitzant la frase de la revelació de Déu a Moisès, també pot afirmar: « jo sóc el que sóc », l’home és, és l’Ésser “l’última paraula de l’existència”, perquè cada home és la totalitat de l’ésser i de la persona. Som éssers existencialment iguals però cadascú té la seva pròpia personalitat. Déu ens estima a tots, tots l’estimarem i ens estimarem entre nosaltres. Tots nosaltres som, encara que és evident que ningú ens pregunta si volem existir. No tindria sentit: abans de néixer i mentre creixem no en som prou conscients, i a la maduresa, si som feliços, tots diríem que sí. La vida és un do que s’atorga sense permís. Tots som necessaris per no estar sols al món. A part d’altres dons que Déu ha donat als homes, hi ha el do de la vida, “no hi ha cap altra opció, res no existeix si no és viu”.
“Un dia que em trobava al meu despatx d’Anantapur van venir a veure’m tres voluntàries que treballaven al campus des de feia uns mesos. Pretenien que els resolgués alguns dubtes sobre la «vida del més enllà». (…) Em va semblar que em posaven a prova quan una d’elles em va deixar anar:
«-I tu, qui ets?»
(…) Vaig entrar en un espai de silenci i, sense mirar-les, em vaig sumir en una recerca profunda, forçant la meva voluntat cap a l’interior del meu ésser perquè em donés una resposta. (…) En un moment en què ja no podia més, la meva ment era a punt d’esclatar perquè era incapaç de trencar la muralla que m’impedia seguir pensant, de sobte va sortir espontàniament la resposta i vaig exclamar:
«- Jo sóc!»
(…) Em sembla que era el primer cop que ho sentien, i jo la primera vegada que vaig dir qui era amb la definició última de l’Home. (…) La nostra vida és feta d’un bocí de l’Ésser Infinit de Déu”[4].
Davant el problema del mal, cal dir que el mal és real. El mal és creat pels homes dolents, però aquests no ho són sempre, sinó que ho són segons les circumstàncies, en alguns moments i amb algunes persones concretes. La maldat humana, però, té una cura interna: el remordiment i el penediment. D’aquesta manera tenim la capacitat de reparar l’esperit i tornar al camí del bé. El penediment és un do diví vital per l’ésser humà. No el veiem perquè s’origina en el cor de l’home, quan aquest és injust o fa mal a algú. Després d’una mala acció apareix el remordiment, que és l’avís del cor quan l’ànima està ferida i necessitem demanar perdó. És necessari el do del penediment ja que la justícia humana no sempre perdona, en canvi sí que podem comptar amb el perdó de Déu que demana del penediment per ser atorgat. És la manera amb què l’harmonia i la pau tornen a l’esperit de l’home.
L’home té dos cors. Tots els homes tenim el cor físic, que és visible i tangible, i el cor espiritual, que ens guia assenyalant el camí del bé i gràcies al qual tenim emocions i sentiments. Tots dos junts formen el cor físico-espiritual que és el símbol que representa l’home total (enteniment, voluntat, emoció, amor). El cor fa que siguem capaços de sentir amor. L’amor que sentim és propi (envers nosaltres mateixos) i també sentim amor vers els altres.
“Va passar el 1952, en el transcurs del meu primer viatge amb vaixell a l’Índia. (…) En ple dia, des de la coberta, quasi podíem tocar els marges dret i esquerre de la terra. Em va treure del meu estat abstret el fet de veure una nena que sortia corrent d’una de les cases, pujava al trampolí d’una piscina a la vora de l’aigua del canal i des d’allà dalt ens saludava tot agitant un mocador blanc amb les mans. Instintivament cridava sense parar, amb totes les seves forces:
«- Bon voyage! Bon voyage!»
Mentre ens allunyàvem, els crits d’aquella nena ens seguien acompanyant. (…) Probablement aquella nena no sabia ni llegir ni escriure, però el seu cor entenia que érem seus, i que ella participava dels destins d’aquells viatgers. (…) Sempre recordo aquella nena quan penso en l’amor que, conscientment o inconscientment, ens tenim els uns als altres. L’amor viu ja dins de cadascú de nosaltres. Ella no ho havia après de ningú. Estimava espontàniament. El cor de l’home és així”[5].
Inconscientment ens tenim amor els uns als altres. És molt important que tots dos estiguin equilibrats perquè així els homes experimentaran una harmonia interna que farà que hi hagi harmonia al món. Aquesta és la clau de la felicitat.
|
Tenim un compromís amb nosaltres mateixos i, alhora, també amb els altres. És per això que tenim dues vides, la del cor i la del destí personal.Vivim dues vides al mateix temps que cal coordinar, lluitant pels altres i per tu mateix. |
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/I4HrRqcf1ME" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
Respecte a això, podem afirmar que hi ha dos evangelis: l’escrit i l’original. Aquest últim és el cor. Sovint per trobar respostes busquem en els llibres i en els evangelis escrits, però no ens adonem que tot surt del cor dels homes, el que ens guia i que és el més important. “El cor de l’home, l’Evangeli original, és més útil que l’Evangeli escrit, perquè hi accedeixen i hi recorren els homes de tots els pobles de la Terra”.
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/1YGbDDkiLck" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
Hi ha qui ha pogut desxifrar aquest evangeli del cor i ha escrit el seu Evangeli, per exemple el de Crist. Ell va entendre que s’hi trobava al fons dels cors dels homes i del seu cor. Això també ho han fet d’altres tradicions, per tant, hi ha molts evangelis escrits: els indis de la religió hindú, els textos del budisme, els evangelis cristians… Per això, en els seus missatges totes les religions s’assemblen.
|
També podem afirmar que hi ha dos possibles camins de vida: la vida mística, en la qual Déu o la pròpia persona són el més important (però és possible passar molt temps deliberant sobre les qüestions espirituals i no arribar a cap conclusió); I la vida com a acció, en la qual els altres són el més important, i on l’esperit té una trajectòria paral·lela fent que la vida interior també creixi, ja que “la vida com acció no representa renunciar a la vida espiritual”. Quan es du a terme una acció bona, no hi ha penediment, per tant seguim el bon camí. Fer el bé és suficient per omplir les nostres vides. “El qui creu en Déu i li neix del cor fer el bé i ajudar els altres té molt de mèrit. Però el qui de tot cor desitja fer el bé sense creure en un Ésser Últim, encara en té més, és signe de la presència genuïna de l’esperit, que ja forma part de la Humanitat com un germà per a tots”[6]. Dos homes són germans quan s’ajuden, un home es fa germà quan ajuda un altre ésser humà, i “si no ets germà, encara no ets home”.
“En el meu cas, la balança es va inclinar cap a l’acció i vaig decidir deixar de banda totes les arts espirituals. Vaig veure clarament que l’acció bona era la conducta prioritària en aquesta vida. Tenia al meu davant un món carregat de patiment i entretenir-me amb els llibres o ascetismes em semblava irrellevant”[7].
Actualment a occident molta gent utilitza mètodes orientals de meditació per aconseguir la perfecció espiritual, arribar a conèixer-se i estar millor amb ells mateixos, pensant que així es pot ajudar millor als altres. Però aquestes pràctiques poden tenir inconvenients: l’home es pot fixar massa en ell mateix, en el seu ego o imatge que té d’ell mateix, i oblidar que és necessari posar remei als patiments humans, alimentar l’esperit amb la pràctica del bé.
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/JkvEC3GsQh0" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
Davant d’aquestes noves pràctiques cal recordar que un sistema que tothom pot aplicar en la vida ordinària per arribar a la perfecció o il·luminació és el de seguir el cor i recordar, per exemple, les 7 obres de misericòrdia espirituals i corporals del catecisme. Tot està comprès dins de l’acció bona, que és la pràctica del bé. Això és el més important per alliberar-se personalment, fer el bé, “encara que sigui de qualsevol manera”. |
L’home desitja fer el bé. Donant un cop d’ull al món observem que la major part del món viu en la pobresa, moltes persones pateixen i això produeix que la resta de gent estigui ferida espiritualment degut al sofriment dels altres. Per això senten el desig de fer el bé real, i neixen així voluntaris i col·lectius disposats a ajudar el altres. “El tresor d’occident és precisament haver desenvolupat com no ho ha fet cap altra civilització la virtut de l’amor al proïsme plasmat en obres concretes”. La pobresa és una de les malalties més greus de la humanitat, l’altra és la de l’egoisme. Fer el bé vol dir, a més de no fer mal a ningú, ajudar i dedicar temps als altres. Tots els homes tenen ideologies i creences diferents, que els separen. En canvi, l’acció bona feta pels altres ens uneix a tots. Hem de donar amb humilitat, ja que poder ajudar és un privilegi que ens situa en un nivell superior. Fer accions bones és el nostre deure i responsabilitat envers la Humanitat. “Sense l’acció, els pobres esperen inútilment el seu alliberament. I nosaltres, sense els pobres, no entrarem al Regne del Paradís”.
L’home és lliure, la llibertat és un do que Déu li ha donat. Pot escollir com actuar i quin camí seguir en la seva vida, però aquesta llibertat té uns límits ja que està sotmesa a influències (socials, culturals…). Gràcies al nostre lliure albir podem crear i axií obtenim una abundància material i espiritual que fa la riquesa de l’home. Però no totes les decisions que prenem són encertades, totes tenen els seus riscos. Malgrat tot, sabem que el lliure albir és acompanyat per la raó i el cor de l’home, perquè l’home al llarg de la seva vida té dos guies: el cor, que el guia en el terreny dels principis, i l’enteniment, que fa que reflexionem, i que el guia en la vida pràctica. L’home, en definitiva, és lliure per crear i fer el bé.
L’amor és un altre do diví. Estimar és un fet, des de sempre som estimats. L’amor té diversos nivells, l’últim és Déu, font de tots els amors. L’amor busca la unió, el compromís que comporta a la renúncia de part de la nostra llibertat, com per exemple crear una família i així continuar la Humanitat. En el món modern, sovint no hi ha compromís, llavors ens trobem davant d’un amor breu, trivial i incomplet. El sacrifici, per contra, dóna valor, sentit i autenticitat a l’amor. Podem sentir l’amor de diverses maneres: l’exquisit (tendre, pur i delicat), el dels anys (madur i profund) i l’enamorament (apassionat).
El fet de creure dóna força a l’home. Qui creu té una convicció total que li dóna seguretat i més força per enfrontar-se a la vida. Déu és un company inseparable. També és veritat que es pot escollir confiar en el no-res, en la buidor, que cec, ens dóna la mà. Però la fe, la vida eterna, dóna lloc a una nova relació: una altra realitat, que dóna a l’home la possibilitat de moure’s i actuar en dos nivells, el terrenal i el món de Déu que, ambdós, constitueixen el món sencer.
L’home és una figura meravellosa, però és molt vulnerable. En la seva joventut l’home voldria ser immortal i sovint fa diferents reflexions (segons la seva doctrina: creient, ateu, agnòstic, indiferent) sobre la mort, i es pot sentir feliç pensant que hi haurà l’Eternitat, o bé pot angoixar-se i turmentar-se. Davant d’aquests dubtes hem de pensar que l’Ésser Humà posseeix els dons de Déu, la bondat, la bellesa, la saviesa, la intel·ligència, per tant també la immortalitat, la vida eterna. Som per sempre, el nostre ser és immortal. Déu ha creat la vida i no la vol destruir. La vida és per sempre, mai ningú no mor. Després de la mort, doncs, l’evolució de l’home va més enllà del món visible.
Pel que fa a la mort, és obvi que la mort és un fet real, una evidència, tots sabem que morirem. Vicenç es planteja que si aquest món ja és bonic, el de Déu com deu ser? En dues ocasions ha estat a punt de morir i diu que durant els segons abans morir va experimentar una sensació de pau i tranquil·litat indescriptibles[8]. Perquè la mort s’ha de considerar com la continuació de la vida per altres camins, una nova vida en la qual trobarem tots els difunts, perquè cap no s’ha mort. “L’home no mor, sinó que la seva essència pateix una transformació tan gran que els nostres ulls de fang ja no el poden veure”. Tots els que van morir viuen. Davant tenim un futur infinit. L’home no pararà d’evolucionar, sense límits, cada cop per ser més a prop de Déu.
La gent accepta la Vida Eterna, però rarament es comuniquen amb els vius que van morir. En Vicenç parla amb la seva mare, la sent a prop, busca consol i força en ella, “estic segur que Ella viu i sent les meves paraules quan li parlo”, igual que amb els seus amics, estan en un altre nivell de vida i del món. Si els parlem ens escolten i estan contents. Tothom viu.
El cos és el vehicle per l’ànima, que seria lliure sense el cos. Existeixen si estan junts. En el moment de la resurrecció l’essència de l’home pateix una transformació i evoluciona, a diferència de la creença en la reencarnació, en la qual la vida terrenal es viu una i altra vegada fins a completar el seu aprenentatge humà.
La Humanitat, com hem vist, és el cúmul de tots els éssers humans que han viscut, viuen i viuran, com una gran família. Això és un fet. Però també és alguna cosa més, que s’allunya del fet evident, perquè la Humanitat és com un nou ens, que va evolucionant amb una direcció i un objectiu concret.
Cada home, com a conseqüència, té una vida pròpia, una història personal amb un objectiu concret i una missió al món. Al mateix temps, de manera voluntària o no, contribueix a l’objectiu col·lectiu de la Humanitat, hi forma part, ja que la humanitat sencera està impulsada per les vides individuals. Tots treballem pels altres éssers humans, i és un fet que Home i Humanitat tenen una relació íntima. La Humanitat és el centre de l’Univers i té la facultat d’unir la terra i l’esperit. La seva història forma part de la Història Universal.
El cos de l’home i de la humanitat és: animal (estructura física, viva, necessari perquè l’animal neixi i visqui), humà (vehicle de l’ànima, el cos juntament amb l’esperit formen l’ésser humà) i místic (el cos del nou ens de la humanitat, per actuar en el més enllà, estimar, sentir, veure.. Déu). Déu crea la humanitat, que és el cos de la totalitat dels homes, el pont entre Déu i els homes.
De la mateixa manera que dèiem que l’home pot reparar el seu esperit ferit i recuperar l’harmonia interna mitjançant el penediment, la humanitat també pot. És un procés llarg i lent, que surt de la Història dels homes. Una part de la Humanitat està ferida per les injustícies dels seus membres i també té remordiments i es penedeix, per això sorgeixen col·lectius amb la finalitat de vèncer les injustícies. Ho podem veure en els esdeveniments històrics com les Nacions Unides, la declaració dels Drets Humans… La Humanitat ha d’anar avançant i ho fa en el seu camí de perfecció fins que arriba a la meta que Déu li ha preparat.
Possiblement es tracta de la “figura” més popular de la història, ja que tothom en parla o hi pensa, atraient l’atenció de tothom sense ser enlloc. Té un poder extraordinari. Però, a l’igual que l’existència de l’home és absurda (seria lògic que no existíssim, però sí que existim) el mateix passa amb Déu. Costa de creure en un ésser infinit, creador de tot, i tan poderós, però si Déu no hi fos, hi hauria el no-res, i això no pot ser, és absurd.
|
Hi ha persones que viuen a la Terra i no creuen en Déu, creuen que no hi ha ningú i això correspon al no-res, que no pot ser possible. Hi ha gent que ha intentat buscar un substitut a Déu, això vol dir que es necessita algun suport molt gran que ho aguanti tot. Si no hi ha algú, hi ha d’haver alguna cosa. “Sense Déu no creix l’herba”. L’ateisme és fruit de la ignorància i de la manca de visió de Déu, segons Vicenç Ferrer. |
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/Qh4gRokJxT0" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
Déu és. Déu no té cap creador. Si algú l’hagués creat, aquest creador superior també hauria de tenir un creador encara més poderós i així successivament, i això és impossible, és com contar totes les xifres numèriques que existeixen. Els fets mostren, però, que l’existència de Déu és una evidència. I els arguments són els següents:
- Tenim set, tan física com espiritual. Quan tenim set d’aigua, tenim aigua, les dues coses relacionades formen un tot, les dues són imprescindibles. Però també tenim set a l’ànima, que necessita ser contrarestada (com tot a l’univers) per poder existir. Com tenim set d’amistat, tenim amics; set de viure, i tenim vida; set de saber, i tenim coneixements. La humanitat té set de Déu, per tant hi ha Déu, és un fet. Cada realitat exigeix una set.
- Podem analitzar tres incògnites: la primera és una simple equació algebraica, 2+2 = X, i X = 4, només hi ha una possibilitat, ja que ha d’obeir per força les lleis còsmiques que ordenen i sostenen el món; en la segona considerem un rellotge trobat a la selva = X. La pregunta és: qui el va fer? La resposta és un rellotger. De la mateixa manera la tercera equació és: l’immens rellotge de l’Univers = X. El va fer un rellotger amb poder, saviesa i bellesa infinites, és a dir, Déu (encara que el podem anomenar de diverses maneres), perquè el gran rellotge de l’Univers ha estat creat per Algú.
- Alguna cosa o Algú… És una evidència que sempre hi ha algú que fa les coses, les guerres, les normes, els llibres…, veiem que no hi ha res que es faci a si mateix, per tant, podem passar a considerar o preguntar-nos qui ha fet el món, perquè darrere un què obligatòriament hi ha d’haver un qui. Un Qui que ha fet tot el món.
Vicenç no dubta gens de l’existència de Déu. El dubte causa patiment a l’ànima de l’home. Des de ben petit Vicenç sentia una gran curiositat per poder veure el rostre de Déu. Fins que un dia va trobar la resposta a l’Antic Testament: Déu es fet a imatge i semblança nostra. Per veure’l només cal multiplicar per infinit les nostres virtuts.
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/_85K58bd9_Q" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
No es tracta tant de creure en Déu sinó de saber que Déu és. La paraula “creure” és falsa, perquè si veus a Crist, que el tens al davant en cada persona, saps que darrere seu hi ha Déu. |
Des de sempre, la humanitat té por de Déu, perquè basen aquesta creença en la duresa de la justícia humana, i creuen que Déu serà igual que els homes a l’hora de fer justícia, però no, no podem oblidar que Ell és infinita Misericòrdia i Bondat. Per posar remei a aquesta por és necessari descobrir Déu tal com és, no com nosaltres pensem que és. La vida i l’home són sagrats, Déu no vol que ni la justícia s’endugui cap vida.
També és cert que l’home té un sentiment d’imperfecció, per això s’imposa penitències (dolor físic i espiritual) o exercicis ascètics, creuen que així arribaran a la perfecció o il·luminació. En canvi, Déu només veu les nostres virtuts, ens estima tal com som, com una mare. Entès així, s’ha de parlar amb Déu diàriament, atrevir-se a demanar-li coses que Ell ens pot donar, deixant a banda que som imperfectes, compartir els nostres problemes, agrair-li coses… I hem de tenir present, novament, que la millor ascesi és la vida ordinària.
L’amor dels homes és cap a ells mateixos i cap a la resta d’humanitat, i l’amor de Déu és com el que podem trobar dins dels nostres cors però infinit. El nostre amor i el de Déu poden semblar diferents, però quan estimem algú altre també estimem Déu. I també estimem Déu en els fets quotidians, en els instants feliços de gratitud, en la contemplació de la perfecció de l’univers, o quan li demanem ajuda o li agraïm coses…
La Providència. Déu creà el món i encara hi continua intervenint. Cada persona té un pla previ, l’Univers també, i Déu hi serà present mentre aquesta història estigui inacabada. Ara la seva funció és que les coses surtin bé. I això es veu al final de la Història de cada individu i de la Humanitat. Déu ens ajuda a tots (bons i dolents) a aconseguir el nostre objectiu. I sempre respecta les nostres decisions, perquè ens dóna llibertat.
|
La Providència, que és aquesta actuació de Déu en la història i la vida dels homes, és discreta, no fa miracles. Alguns en diuen casualitat, atzar, o diuen que succeeixen fets inexplicables, com una mà que ens ajuda. La Providència actua en petits fets quotidians, segurament els més crítics. “La Providència és la mà de Déu escapant-se de si mateix i del cel i de tot… i començant a treballar la terra amb els treballadors del món”. |
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/ekKvcCMBlgk" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
Respecte a això, per exemple, Vicenç aïlla tres moments concrets de la seva vida en que tot semblava enfonsar-se però en què al final alguna “casualitat” feia que se’n sortissin.
- “Aquí ràdio Pequín”. Era un moment de sequera extrema i no tenien gairebé res per menjar. Finalment en Vicenç va prendre la decisió d’utilitzar les tones de blat emmagatzemades per als nens. I en aquell moment a ràdio Pequín va sonar “el despertar d’una aurora” que els indicava que aquella era la decisió correcta.
- “La trobada amb l’Anne”. La Providència va ajuntar-los. L’Anne és la seva dona i incansable companya de feina, que reuneix un seguit de qualitats importants: és jove (podrà continuar l’obra), idealista, pràctica, senzilla, valenta, compassiva. També va ser casualitat que vingués d’Anglaterra i que no seguís el viatge amb el seu germà perquè va trobar feina. A més li va fer una entrevista a ell. Són moltes coincidències semblants, unes coincidències misterioses.
- “Espera un miracle”. En un moment de desesperació en què semblava que ho tenien tot en contra, apareix aquest missatge del no-res, que els deia que no estaven sols, que “algú” els volia ajudar. I durant tot el temps d’Anantapur n’hi ha hagut moltes d’aquestes “casualitats”, encara que potser només són coincidències.
Perquè Déu és com els pares, que estimen i volen el millor pels seus fills, i els protegeixen. Déu intervé perquè tot acabi sortint bé, si no és avui, demà. Tot necessita el seu procés. Els qui patixen i no es senten ajudats es queixaran, però la solució no és negar a Déu, s’ha de fer un esforç i veure el costat positiu de les coses, ja que al llarg del temps es demostrarà que allò que podia ser tan catastròfic en un moment donat resulta beneficiós per a les nostres vides.
“Un dia va entrar al meu despatx un jove que semblava sant Josep. Tenia una barba llarga i espessa, tan llarga com els seus cabells, i duia a la mà un bastó del qual no se separava mai. Em va explicar que estava viatjant per l’Índia i que havia vingut a Anantapur perquè havia sentit parlar del nostre projecte i el volia conèixer. També em va dir que era geòleg, però que havia decidit deixar la seva feina per convertir-se en teòleg.
-«De cap manera! -vaig exclamar. No sé quin to de veu vaig emprar per pronunciar aquelles paraules, però recordo que el jove se’m va quedar mirant com si es trobés davant d’un boig-. No cal que estudiïs Teologia perquè tot el que has de saber ja t’ho dic jo en dos minuts. Ja veuràs com t’estalvies cinc anys de carrera -vaig continuar.»
-«No l’entenc -murmurà.»
-«Déu és, i és infinitament bo. I amb això ja ho saps tot.»”[9]
El món és ple de desgràcies, és cruel, això és la realitat del món. Però no podem estar sense fer res; l’home, Déu i la Humanitat han de continuar lluitant. En la Història de la Humanitat hi ha hagut moltes persones que han donat la vida pels altres, pels seus ideals, pels pobres, indefensos… Això ens ha de donar esperança.
El “món tal com és” és totalment diferent al món “com hauria de ser”. El món real i el món ideal són contraposats (Si Vicenç hagués tingut el do de fer el món o canviar-lo, creu que l’hagués fet totalment diferent, molt més bé). Els homes s’adonen d’aquesta realitat cruel, se senten decebuts i arriben a la conclusió que Déu no hi és. Però aquesta no és la solució, perquè llavors continua quedant el sofriment, però no tenim Déu que ens ajuda i ens dóna seguretat. La pobresa, de la qual ja hem parlat abans, és dolenta pels pobres però també pels que no ho són, perquè produeix una destrucció espiritual de la Humanitat, perquè deixem de confiar en Déu.
Els homes perden l’esperança i deixen de creure que hi haurà un final que justifiqui tots els sofriments. Però Déu també es pregunta per què no ens posem tots d’acord i actuem junts, Ell també vol que desapareguin les coses dolentes que provoquen el sofriment, però li costa molt.
Hi ha d’haver alguna raó per la qual el món sigui així, fins i tot podria ser que fos el millor món possible. Cal pensar que dels esdeveniments negatius sempre n’obtenim conseqüències positives, com per exemple el sentiment de solidaritat que desperten en les persones les desgràcies que passen al món.
“El món «tal com és» fa possible l’evolució material i espiritual de l’home. El progrés espiritual de l’home i del conjunt dels éssers humans té lloc en el «camp de batalla del món tal com és». Malgrat la seva crueltat i duresa, potser finalment haurà estat útil per aconseguir que l’home assoleixi el seu objectiu, la gran victòria del col·lectiu humà: convertir-se en una veritable Humanitat. La pau entre els homes, i entre aquests i Déu.
Per fi, el món té una raó de ser «com és». El quart pilar de l’Univers continuarà ferm la seva obra al servei de la Humanitat. No té pas l’objectiu de destruir els seus companys”.[10]
Malgrat pugui semblar-ho, però, el món no és un caos, tot té una finalitat i una raó de ser, des de l’inici de la història tot ha anat evolucionant: l’home, el coneixement, la política… Tot segueix un camí ascendent continuo, i per molt difícil que sigui el camí, arribarem a l’objectiu.
Hi ha fets bons i dolents, però el mal acabarà desapareixent mentre el bé sempre romandrà, perquè pesa més. Podem vèncer els fets dolents si confiem que Déu traurà un bé de tots els mals. És un fet que en el món hi ha moltes coses dolentes, però n’hi ha moltíssimes de bones que superen a les dolentes. Ens hi hem d’aferrar, fixar-nos-hi més i valorar-les.
Al llarg de la Història hi ha hagut moltes persones disposades a ajudar i sacrificar-se pels altres. Independentment de la ideologia i raonaments de cadascú, tots són éssers humans i humanistes. Aquest sentiment, la força compassiva fa que s’uneixin els uns als altres. I en un futur també hi haurà persones unides per aquest sentiment, i arribarem a una veritable humanitat quan l’home sigui capaç d’equilibrar el seu amor.
Els responsables del mal som els homes. Com també som responsables del bé. Som éssers lliures perquè Déu ho ha volgut així. Sense llibertat seríem un altre tipus d’ésser, per tant és un error culpar a Déu del mal que hi ha al món. Els fets dolents sorgeixen a causa de la desharmonia entre l’amor dels homes. Quan hi hagi equilibri entre l’amor que senten els homes cap a ells mateixos i l’amor que senten cap els altres (estima els altres com a tu mateix), el mal deixarà d’existir.
El sofriment fa mal al cos i a l’ànima. Els budistes diuen que sofrim perquè desitgem posseir el que no tenim, sense desitjar l’home s’alliberaria del sofriment. Els hinduistes, en canvi, diuen que sofrim com a conseqüència dels actes passats (el karma). Déu és Bondat Infinita, per tant, el sofriment no existeix perquè sí, hi ha una finalitat encara que no l’entenguem. En tot cas, la contrapartida a aquesta incomprensió és acceptar-ho i posar-hi remei. “Ha de ser resolt”.
“Davant el mal, jo recomanaria tenir present una altra pregunta: Com és que hi ha tanta bellesa, esperit de sacrifici i bondat al món? En conjunt, el pes del bé supera el mal amb escreix. Quan mirem el mal, prèviament hem d’aferrar-nos al bé. És fonamental que construïm la nostra casa damunt la roca inamovible de les coses bones que trobem en els éssers humans i en el món, i, per descomptat, tenint en compte la Bondat Infinita de Déu.
Aquí és on es troben els meus fonaments.”[11]
Ens preguntem perquè és tan dolorós el procés del món i la resposta és Déu o el no-res. Aquesta pregunta i la de “per què he de morir” queda contrarestada per aquells que donen la vida per algú altre. El dolor i el patiment d’aquest món “queda atenuat davant del fet extraordinari d’un Home que dóna la seva vida per un altre Home”.
En aquest món “tal com és”, totes les relacions entre les persones són fruit de la confiança. Però al més enllà només pots confiar en Déu, malgrat això, hi ha homes (dotats de llibertat i intel·ligència) que es resisteixen a creure-hi. Per trobar la pau interna cal confiar en Déu, és el més raonable que podem fer. Déu ens guia i ens protegeix, no s’equivoca com els homes.
Arribarà un moment de la Història on hi haurà pau entre els homes, una autèntica Humanitat, plenitud, bondat. Es farà realitat la utopia que tots volem. Però després la Història continuarà, hi ha un Futur Infinit. Però per arribar a aquest punt, quan serem una verdadera Humanitat, encara queden molts anys, i hem de començar a actuar ara. Hem de lluitar per la dignitat, la igualtat i el benestar de tothom.
Déu creà l’Univers amb diversos objectius com ara donar lloc a l’home i a la Humanitat, arribar a la plenitud mitjançant la transformació i evolució de l’home i l’arribada triomfal, que és un nou començament perquè hi ha un Futur Infinit.
_______________
[1] FERRER, Vicenç. La trobada amb la realitat, p.35.
[2] FERRER, Vicenç. La trobada amb la realitat, p.48.
[3] FERRER, Vicenç. La trobada amb la realitat, p.51.
[4] FERRER, Vicenç. La trobada amb la realitat, p.58-59.
[5] FERRER, Vicenç. La trobada amb la realitat, p.73-75.
[6] FERRER, Vicenç. La trobada amb la realitat, p.82.
[7] FERRER, Vicenç. La trobada amb la realitat, p.81.
[8] La primera vegada, de jove, va agafar la malària al Front de Lleida; anys més tard, el 1997, va patir un atac de cor a Anantapur.
[9] FERRER, Vicenç. La trobada amb la realitat, p.154-155.
[10] FERRER, Vicenç. La trobada amb la realitat, p.200-201.
[11] FERRER, Vicenç. La trobada amb la realitat, p.216-217.
|
|
_______________
Vés a 3.3 Transformar la societat en humanitat
Torna a 3.1 “La trobada amb la realitat”