“És el sistema de solidaritat més perfecte per contribuir al desenvolupament dels països pobres, donat que garanteix una donació permanent durant un llarg període de temps. Necessitem una continuïtat de deu o més anys en els ingressos a fi d’assegurar-nos que hi haurà diners per emprendre cada projecte”.[1]
L’any 1996, les entitats financeres (Action Aid i Aide-et-Action), que havien ajudat RDT durant molt més temps de l’habitual, es van començar a retirar. Així que havien de buscar altres socis o entitats, disposades a col·laborar amb els seus projectes, i que, a més, es comprometessin a estar amb ells un mínim de 5 anys (per no haver de tornar a començar i buscar una altra entitat una altra vegada). En Vicenç, que preferia seguir el seu model sobre la millor manera d’aconseguir el desenvolupament de les comunitats, volia dur a terme les seves idees i va decidir que crearien la seva pròpia organització a Espanya per disposar de la seva pròpia font de finançament. Així va néixer la Fundació Vicenç Ferrer. Tot això va ser possible gràcies a molts amics que els van ajudar durant aquells primers anys i sobretot a Jordi Folgado Ferrer (el fill de la Teresa, la germana d’en Vicenç) que va proporcionar l’estabilitat necessària i l’impuls inicial a l’organització.
|
Per decidir quina seria la seva manera per recaptar fons no van dubtar-ho: l’apadrinament[2], era el millor camí de finançament, per mantenir la tasca de RDT i donar continuïtat als seus projectes a Anantapur. A més, s’establirien relacions d’amistat i enteniment entre els dos països, Espanya i l’Índia. “El que volem és la continuïtat, que ens permet fer totes les coses que estem fent” |
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/9uilvUYXr7E" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
L’apadrinament, a la pràctica, és equivalent a ser soci d’una ONG. Això implica el pagament d’una quota mensual acordada voluntàriament i pel temps que es desitgi, a canvi de rebre de forma periòdica informació sobre les activitats i els projectes de l’organització. Bàsicament l’apadrinament funciona igual, tot i que la gran diferència és el llaç afectiu que els padrins estableixen amb una criatura real, de manera que s’humanitza de manera afectiva una aportació econòmica a un projecte concret de desenvolupament.
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/UvRlS-ePnlM" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
L’apadrinament és la fórmula ideal per a aquelles persones que necessitin sentir-se emocionalment vinculades, però que, per les raons que siguin, no poden actuar com a voluntaris en el terreny. |
Ser padrí de la Fundació Vicenç Ferrer, significa fer una aportació de 18 euros al mes. És una quantitat petita en si, però ajuntant-ho amb l’aportació mensual de més de 121.000 socis, permet traçar amb antelació i eficiència programes de llarg abast. Els padrins que ho vulguin, també poden participar a la llibreta d’estalvis que se li obren a tots els nens amb una col·laboració anual de 12,02€, si es volen fer aportacions més grans, la quantitat que superi els 12,02€ serà destinada a aquest projecte, no a la llibreta del nen. Igual que no és possible pagar la carrera a un nen ni deixar-li l’herència que, si es vol, es dóna a la Fundació. Això es fa per evitar que es creïn grans diferències socials. És important la transformació de la comunitat en conjunt.
La figura del padrí és en certa manera simbòlica i en certa manera molt real. El nen, tot i que existeix i el padrí el pot conèixer, és el símbol de la comunitat. Les aportacions individuals es destinen a afavorir tot el grup, o sigui, la família, el poble i la comunitat. D’altra banda, el padrí és algú molt especial per a les criatures, ja que els proporciona la seguretat que hi ha algú que els estima, per molt lluny que visqui. Els nens poden tenir padrí fins als 18 anys, és possible donar-se de baixa abans, i, després, quan el nen arriba a la majoria d’edat s’informa al col·laborador i si vol pot apadrinar un altre nen.
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/DUuyogPRXEM" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
Els padrins de la FVF reben informació sobre la seva evolució, una fotografia i cartes manuscrites; així mateix, poden enviar regals pràctics i lleugers, com ara material escolar, globus, postals infantils, etc., també cartes, que es tradueixen al telugu i s’entreguen als pares o als nens directament. Actualment hi ha més 121.000 padrins a Espanya. Els padrins també són benvinguts a RDT si volen visitar i conèixer personalment els seus apadrinats, per estrènyer més, si és possible, els llaços de solidaritat. Des del 1998 cada any passen per Anantapur prop de 1000 padrins que volen conèixer els seus fillols i els canvis que es van fent amb les seves aportacions[3]. |
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/YWZCQqNFfww" width="<325>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
Lancy Dodem és portaveu de la FVF a espanya, ell mateix va ser el primer nen apadrinat per la Fundació i gràcies a ella va poder estudiar i millorar la seva vida. A l’igual que ell, són milers els nens i nenes que ara tenen un futur millor. El Lancy va apadrinar una nena l’any 2001. D’altres padrins, la Noèlia Ferreiro i el Ferran Aguiló, expliquen què suposa per a ells apadrinar un nen. |
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/fTrzTLbCFm4" width="<325>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
_______________
[1] “Entrevista a Vicenç Ferrer”. Revista Consumer, 2002.
[2] En la nostra tradició, el padrí o la padrina són aquells que acompanyen i protegeixen fins a l’edat adulta un nen posat sota la seva tutela. Psicològicament i simbòlicament, el fet de comptar amb un padrí és tenir un suport extern , una garantia de supervivència econòmica i afectiva.
[3] En el reportatge “Padrins solidaris”, fet pel programa “Entre línies” de TV3, el 2002, podem acompanyar a alguns d’aquests padrins que ja han fet el viatge a Anantapur per veure els nens i nenes que han apadrinat.
_______________
Vés a Conscienciació
Torna a 4.3.2 Projectes