Els projectes que duu a terme RDT a la zona d’Anantapur responen al desig d’aconseguir un desenvolupament integral de tots els seus habitants. En un inici van començar per l’educació i la sanitat, però, ràpidament es veia lògic anar abordant aspectes tan essencials per la dignitat humana com l’habitatge o la cura de l’entorn natural. Com una roda que gira sense parar cap al progrés i cap a la millora de la qualitat de vida dels indis d’Anantapur, s’han creat tallers d’artesania i de comerç just, a més de petites empreses creades i gestionades per les mateixes dones que són molt protagonistes dels avenços que es produeixen. Les millores han estat tantes, si es compara amb el punt de partença de cada problemàtica concreta, que gairebé es pot arribar a pensar que ja no queda res per fer…
En cadascun dels projectes que s’exposen a continuació, en un primer moment s’analitza quina era la situació amb què es trobaven els habitants d’Anantapur, què feia el govern indi, si era el cas, per ajudar-los i quines eren les problemàtiques relacionades amb cadascun dels projectes. En un segon moment, es presenten totes aquelles actuacions que, en diferents etapes, ha anat efectuant RDT així com la finalitat que es perseguia. Finalment, s’apunten quines són les línies de futur i els objectius que es volen assolir en cadascun dels camps, com també hi ha taules de dades que contenen els resultats[1] (els més actualitzats i objectius possibles) que fins a hores d’ara s’han aconseguit.
Projectes de RDT a Anantapur:
L’educació és la base fonamental del desenvolupament, possibilita el canvi social i econòmic, i és el primer pas per combatre la discriminació. Amb tota seguretat, l’educació és l’element més important en la lluita contra la pobresa, ja que potencia la dona, protegeix els nens del treball explotador i perillós i de l’explotació sexual, promou els drets humans, protegeix el medi ambient i controla el creixement de la població. L’educació bàsica o alfabetització, ja no és tan sols un dret fonamental, sinó una obligació legal i moral, així com una arma per fer front a l’entorn, que en cas contrari es pot tornar hostil. Però això no es compleix en països del tercer món.
A l’Índia hi ha escoles públiques, però els intocables no hi poden accedir pel seu estatus, perquè viuen molt allunyats de les escoles oficials i perquè la majoria de nens han de treballar amb els seus pares per al sosteniment de la família. Davant d’això, FVF-RDT sempre ha considerat una prioritat l’escolarització dels infants i la formació dels adults. El programa educatiu de RDT, iniciat el 1978, va rebre el suport d’Action Aid. Fins aleshores, els intocables tenien un accés a l’escola pràcticament nul.
El director d’Apadrinament de la Fundació, Thippeswamy, explica que els nens i nenes apadrinats comencen per l’educació perquè l’educació canvia la vida.
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/QBUcPNBfPY0" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
“Quan el nen d’una família s’incorpora al programa d’apadrinament, immediatament comença a rebre tots els beneficis, com el material escolar, una llibreta d’estalvis i l’uniforme per anar a l’escola. A més, tenen accés a l’assistència sanitària i hospitalària. La família esdevé membre de la fundació”. “En la població índia, hi ha quasi el mateix percentatge d’homes que de dones. Però, si ens fixem en la taxa d’alfabetització, la taxa femenina és molt més baixa que la masculina. Aquesta és la raó per la qual volem augmentar la taxa d’alfabetització de les noies”. |
El primer pas, doncs, per poder escolaritzar els nens al districte d’Anantapur va ser conscienciar i convèncer als pares de la importància de l’educació en el futur dels seus fills. Actualment, la tasca de conscienciació dels familiars ha aconseguit vèncer la tradició cultural índia que creia que els dàlits no podien aprendre. Ara creuen que l’educació és un dret.
|
I van defugir el problema econòmic incentivant les famílies amb una petita quantitat de diners, equivalent a l’aportació que suposava el treball dels nens en l’economia familiar. A més, també van iniciar un programa de menjars al migdia, així aconseguien animar als pares perquè enviessin els seus fills a l’escola[2]. |
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/MA7SmZy5rcs" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
FVF-RDT va crear escoles suplementàries a cada aldea que estigués massa allunyada dels centres governamentals. En aquestes escoles, professors de la mateixa comunitat formats per l’organització donen classe d’educació primària a nens de 4 a 9 anys. El programa escolar no és diferent del governamental perquè posteriorment molts dels nens puguin accedir als internats públics d’ensenyament secundari. I ara, s’intenta aconseguir que les escoles d’educació primària siguin homologades amb les escoles governamentals, i així fomentar la integració social. També es volen construir noves escoles o rehabilitar locals per al seu ús com a escola, en funció del nombre de membres i de les característiques de cada comunitat (el nombre de nens en edat escolar, la variació en les edats, així com dels programes de formació d’adults que s’hi poden portar a terme). El govern hi està molt interessat perquè les escoles governamentals són poques i amb places limitades.
|
Hi ha més de mil escoles suplementàries rurals, on s’han escolaritzat al voltant de 62.000 nens que reben anualment material escolar, uniformes i 700 rupies per la seva llibreta d’estalvis. A més, s’ha aconseguit que una gran part dels nens hi vagin amb regularitat. També s’ha iniciat un projecte per dotar amb el servei de biblioteques totes aquestes escoles, a fi de fomentar el gust per la lectura. |
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/H7vLNTp6Yi4" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
Amb tot això els nens tenen una base essencial i a partir d’aquí els joves que no poden accedir a un ensenyament superior, tenen l’oportunitat de realitzar l’aprenentatge d’un ofici, en algun dels vuit centres d’instrucció d’oficis manuals i tècnics (mecànica, fusteria, cistelleria,…) que ha creat FVF-RDT.
El 1999 es va crear un projecte específic per les nenes que abandonaven els estudis per motius familiars: les escoles pont[3] (n’hi ha 10, la gestió de les quals el Govern va confiar a la Fundació). En aquests centres residencials només hi ha nenes (romanen internes durant un o dos anys), que són preparades per reincorporar-se a l’educació reglada al curs que els correspon. Per a aquestes nenes també es va posar en marxa el projecte bicicletes, que consisteix en donar una bicicleta a les nenes que visquin lluny de l’escola per facilitar-los-hi l’accés.
A més, per a aquells alumnes de 10è curs que treguin bones notes, s’ha iniciat un sistema de beques per a què puguin continuar els seus estudis en col·legis superiors. Allà cursen l’anomenat Intermediate School, que és el cicle que els ha de capacitar per poder accedir als estudis universitaris.[4]
Ara per ara, la taxa d’alfabetització a Andhra Pradesh supera la de la resta del país, perquè FVF-RDT des del principi va tenir clar que per dur a terme un desenvolupament integral tots els aspectes essencials per viure amb dignitat s’havien de tenir en compte. Ja hi ha una generació de joves i adults alfabetitzats, que consideren que l’educació és el més important. Els pares alfabetitzats no permetran que els seus fills siguin analfabets. I a més, FVF-RDT ha aconseguit formar un equip de personal que majoritàriament procedeix de la mateixa localitat (els professors són nadius de la seva comunitat) i ja tenen experiència, coneixement i capacitació, tant en ensenyament com en els sistemes d’educació i d’organització.
S’ha aconseguit que tota la comunitat estigui implicada en l’educació dels seus fills gràcies al sistema de gestió comunitària anomenat “Community Managed System of Education“, en el qual la comunitat paga el professorat, avalua el seu treball i vetlla pel bon funcionament de les escoles i l’educació[5]. Són les anomenades “Tuition Schools” o escoles autogestionades pels estalvis comuns de les pròpies comunitats que, en ja més de 1500 escoles, han assumit el 100% de la responsabilitat educativa.
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/PHEnuvoJjys" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
Actualment el 100% de les nenes i nens del districte d’Anantapur van a l’escola. La tasca de conscienciació dels familiars, duta a terme per la fundació, ha aconseguit vèncer la tradició cultural índia que creia que els dàlits no hi tenien cap dret. Ara creuen que l’educació és un dret. |
|
Fins ara s’han construït prop de 1.700 escoles a Anantapur i han aconseguit que pràcticament el 100% de nens i nenes intocables del districte estiguin matriculats a primària. A secundària, el percentatge és similar. Des del 2004, la Fundació ha becat més de 800 alumnes, nois i noies, per facilitar el seu accés a la universitat. Aquests alumnes, que abans no haguessin pogut estudiar, ara estan rebent una formació acadèmica que els convertirà en portaveus i defensors dels drets de la seva comunitat. |
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/6YsbjRjm1nE" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
Els objectius de futur són: arribar a igualar la taxa d’alfabetització masculina amb la femenina i ampliar l’accés d’alumnes dàlits, tribals i backward castes a la universitat. També es vol incrementar la participació de pares i Comitès de Desenvolupament de la Comunitat (CDC) per millorar la qualitat de l’educació primària, potenciar l’educació secundària i millorar-ne les infraestructures perquè els alumnes continuïn estudiant en acabar la primària.
| Resultats: |  |
Tenir un habitatge digne cada vegada es considera un tema més important i a l’altura d’altres drets humans. L’habitatge i el desenvolupament són complementaris. L’habitatge ofereix una base per aconseguir objectius fonamentals en altres sectors de l’economia i millora la qualitat de vida, perquè els habitatges també requereixen una infraestructura urbanística que els sostingui, com el clavegueram, el subministrament d’aigua, el sanejament, el transport o l’eliminació de residus.
El govern de l’Índia ja fa uns anys que du a terme programes de millora i construcció d’habitatges als sectors més desfavorits, però sempre acaben beneficiant a les ciutats i les àrees menys allunyades dels districtes urbans, i els intocables viuen a les zones perifèriques o dins de les ciutats en barris marginals, a les zones rurals més incomunicades. Sempre lluny de tots els serveis estatals. Això és una marginació social conseqüència del seu estatus social. Viuen en cabanes precàries i insalubres, lluny de ser habitatges dignes, a més a això s’hi sumen les inclemències del temps i el risc de picades d’insectes i rèptils que entren fàcilment a les cabanes.
|
És important que les persones pertanyents a les classes més desfavorides puguin tenir un habitatge digne perquè així saben que tenen una propietat que els protegeix i, al mateix temps, els uneix a la seva terra i a la seva comunitat, es poden sentir segurs. És per això que FVF-RDT es centra en les aldees que no han estat beneficiàries de cap programa governamental[6]. Actualment, ja han construït i reparat milers de cases a centenars d’aldees d’Andhra Pradesh. |
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/JgplW5NekYA" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
El programa d’habitatges, iniciat el 1970, va ser fonamental des de l’inici de l’actuació de FVF-RDT, ja que a més de dotar d’infraestructures bàsiques on la gent podia viure, proporcionava un sentiment de dignitat, i la comunitat es podia establir de forma segura i estable en un territori i fomentar el sentiment comunitari. És per això que aquest programa va ser especialment agraït per les famílies de dàlits, grups tribals i backward castes.[7]
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/Q9clkoH4q5Y" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
Sagar, director del Sector d’Habitatge i Infraestructura: “No es tracta només de construir una casa, sinó que també es genera ocupació”. Construir una casa costa 1450 € i sempre s’escriptura a nom de les dones a fi d’assegurar que elles i els seus fills mai no puguin perdre aquella protecció. |
El Comitè per al Desenvolupament de la Comunitat, s’encarrega de detectar les necessitats (que poden ser des de l’edificació d’una casa a la construcció de ponts per unir aldees aïllades, per exemple) i de transmetre-les a l’organització. El projecte es planifica i es porta a terme tenint molt en compte els factors climàtics que puguin condicionar-los, sobretot les pluges monsòniques i la sequera.
A través del shangam ↑ de cada comunitat, l’equip de la Fundació realitza la selecció dels beneficiaris segons uns criteris molt estrictes: que no tingui casa de propietat; que tingui un terreny registrat en el seu nom on es pugui construir l’habitatge; que els seus fills vagin a l’escola de la comunitat amb regularitat, que almenys una dona de cada família sigui membre d’un dels shangams que treballen per millorar la seva situació laboral i social, i que participin de forma activa a la resta de programes de RDT.
Des del principi, tant la família beneficiària com la resta de la comunitat participen i s’involucren en l’edificació de l’habitatge, fent el seguiment del procés, l’aprovisionament de materials, exercint com a mà d’obra… La construcció de les cases esdevé un treball remunerat i genera ocupació. Els treballadors estan sota la supervisió de l’enginyer encarregat i de diversos paletes qualificats, i sempre es procura que el personal procedeixi íntegrament de la comunitat. Els diners, bàsicament els posa la Fundació, però una petita part és aportada per la família.
La majoria dels materials de construcció (excepte els metalls i la fusta) s’elaboren a la mateixa aldea, cosa que abarateix molt la construcció. Els habitatges estan dissenyats per optimitzar el màxim l’espai i amb els serveis mínims d’habitabilitat. Les cases són estructures rectangulars d’una sola planta, que consten d’una cuina, una sala d’estar (que s’utilitza també com a habitació) i un porxo.
 |
Aquest, el porxo, és un element essencial de les cases, ja que les protegeix de la intrusió dels animals i del sol ardent. |
 |
|
L’estructura de les cases s’ha dissenyat seguint el patró que tenen les cabanes, però els materials amb què estan construïdes són més resistents i procedents de la mateixa aldea. A més, per les persones que tenen algun tipus de discapacitat, la Fundació construeix habitatges adaptats (rampes, banys interiors, etc.) |
Colònia de cases (Foto del llibre d’Anna Ferrer) |
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/l6j0CGI_3wI" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
El futur d’aquest projecte és continuar construint colònies de cases en àrees noves (entre 50.000 i 60.000 nous habitatges en els pròxims 10 anys), que disposin dels requisits indispensables d’habitabilitat i projectades per aconseguir l’estabilitat de nous assentaments, i que aquests siguin més amplis (més de 100 cases en un mateix poble) allà on sigui necessari. També es pretén avançar en el propòsit de donar una casa a totes les famílies dàlits d’Anantapur i col·aborar amb el Departament d’Educació del Govern indi per fer possible la millora de les infraestructures educacionals (escoles, instituts, etc.) Moncho Ferrer explica quins són els resultats concrets i els objectius futurs de l’aplicació del programa de construcció de vivendes, fins a l’any 2006. |
|
Resultats: |
 |
|
|
Tenir aigua és imprescindible per a tots els pobles. Es necessària perquè els cultius puguin créixer, i que es potabilitzi perquè la gent en pugui tenir a les cases i no agafin malalties. Sense aigua es desencadenen moltes desgràcies.
A l’Índia hi ha fortes pluges torrencials durant el monsó. L’aigua de la pluja s’aprofita pels regadius i fertilitza les terres subterrànies. El monsó dura tres mesos amb una mitjana de precipitacions elevada, però durant la resta d’any hi ha sequera.
|
Anantapur és una de les zones més àrides del país. Les pluges són escasses, hi ha erosió (l’aigua no és absorbida per la terra, la pluja llisca i erosiona el terreny que es torna arenós i incultivable) i desforestació. Això fa que la població vulgui emigrar cap al nord. A més, com que el 80% de la població depèn de l’agricultura, la sequera té un gran impacte devastador entre les capes més pobres[8]. |
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/CssDRhF4vIE" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
Davant d’aquesta problemàtica era necessari engegar un projecte de tipus mediambiental[9]. Aquest projecte de desenvolupament ecològic va començar el 1969. Fins a l’any 1987, s’havien perforat centenars de pous, però a partir d’aquell moment es va començar a comptar amb la col·laboració d’organitzacions internacionals i es van dissenyar projectes de llarg abast, tant en el vessant agrícola com en el vessant domèstic[10]. Les línies d’actuació del programa d’ampli abast són:
1· L’excavació de pous perquè les famílies puguin tenir aigua és important, però els pous no són la solució definitiva ja que la sobreexplotació pot repercutir en el seu dessecament. A més, els intocables no tenen accés a l’aigua dels pous públics. Veuen aigua contaminada o bé les dones i els nens han de recórrer llargues distàncies per anar-ne a buscar, amb el desgast físic que això comporta. També hi ha pous avariats, compartits entre massa famílies, amb aigua contaminada, secs,.. i amb altres problemes. RDT recull la informació sobre les poblacions a través del Comitè Local i després els geòlegs s’encarreguen d’escollir les millors terres o les més necessitades per aplicar-hi el projecte.
Per tant, un primer pas de la lluita contra la desertització és la construcció d’estructures per emmagatzemament de l’aigua.
|
Preses, embassaments i tanques recullen l’aigua provinent de les pluges monsòniques per regar els camps de cultiu durant l’estació seca. És per això que s’han de construir també estanys, preses, dics, murs de contenció i sistemes de drenatge. |
Foto del llibre d’Anna Ferrer |
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/1ULq8I8OdM0" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
La feina de conscienciar les persones que poden fer coses per canviar les seves vides és molt lenta. Quan fan aquest pas es converteixen en els autèntics protagonistes de les seves vides. |
Ara s’està treballant en a construcció de watershed, que són petits embassaments, amb la finalitat d’evitar el ressecament de la terra. A més, a part d’aconseguir aigua de manera permanent, en la construcció dels projectes es dóna feina a moltes persones.
Actualment ja hi ha 500 embassaments, que beneficien l’agricultura, la ramaderia i frenen el procés de desertització.
2· La conservació del sòl per frenar l’erosió. Es construeixen murs de contenció per evitar el corriment de terres durant les pluges monsòniques i així frenar l’erosió i la desaparició de la capa fèrtil del sòl. També es delimiten les zones de cultiu per aturar l’arrossegament de les aigües torrencials i augmentar el rendiment de les collites. D’aquesta manera estabilitzen la producció.
3· Les estructures de reg. Construcció de preses i embassaments per a l’emmagatzematge de les pluges torrencials. S’implanten sistemes de reg per goteig i per aspersió. Així s’aconsegueix estalviar, multiplicar i compartir els recursos aqüífers de la zona.
|
Els wetlands són un sistema força eficaç per depurar i reciclar l’aigua de forma ecològica. Aquest projecte es va iniciar l’any 2006 i, actualment, ja hi ha una planta que depura i recicla més de 20.000 litres d’aigua al dia apta per el reg i se n’estan construint dues més. |
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/JUppAJc6ynI" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
4· Una part molt important del procés ecològic és la reforestació. Els arbres que es planten són necessaris per mantenir l’equilibri climàtic i per frenar l’erosió del sòl.
|
|
Gent capacitada treballa i cuida els vivers, i després fan un trasplantament, els pagesos només han de plantar les llavors cultivades. Es planten espècies autòctones (com el cacauet) però també arbres medicinals i fruiters per a l’enriquiment de la dieta alimentària, a més produeixen un petit excedent que es pot comercialitzar. Algun exemple de les espècies que necessiten menys aigua i són resistents a la sequera són el mango, la xirimoia, la magrana, etc. |
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/qbOSsF6_JZY" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
|
5· El desenvolupament d’energies alternatives i construcció de plantes de biogàs. L’ús de la llenya com a combustible, fa que es sobreexplotin els boscos, per això es necessari buscar energies alternatives. Cada vegada es construeixen més plantes familiars de biogàs, uns dipòsits que amb residus d’animals (excrements de vaques i búfales) creen prou gas per obtenir llum i foc per cuinar. És un sistema molt ecològic d’aprofitament de recursos, que evita la tala d’arbres per produir combustible. Així la feina de les dones també s’ha reduït, ja no han de passar-se hores caminant i buscant llenya, a més ja no inhalen el fum dels focs de llenya. És un sistema barat, ràpid i còmode.
6 La implantació de plaques solars és un altre dels avenços que s’han dut a terme a l’àrea d’ecologia. Amb elles, es proveeix d’electricitat els sistemes de reg per degoteig de prop de 2.000 km2 de terres cultivades d’Anantapur.
7· Les activitats agrícoles també inclouen l’horticultura de secà, l’horticultura familiar, la introducció de nous cultius, la creació de programes de salubritat en la cria d’animals, la promoció de la producció de llet, la cria de bestiar boví i oví, així com la fabricació i utilització de pinsos.
Actualment zones que abans eren ermes poden produir dues collites a l’any. A més, una part del projecte té com a objectiu que cada família disposi d’un hort on s’hi cultiven tamarindes, mangos, cacauets, perquè poden adaptar-se al règim monsònic. La base alimentària de la població són els cereals i també l’arròs, que es consumit per les classes més privilegiades, això ha provocat l’abandonament del “rangui”, un cereal semblant al blat, molt més nutritiu que l’arròs. Ara s’intenta recuperar el consum d’aquest aliment, encara que serà difícil perquè en totes les societats, les classes desfavorides, tendeixen a imitar els comportaments de les classes superiors encara que no tinguin lògica.
8· S’ha establert un Fons Permanent Contra la Sequera, que fomenta la creació de llocs de treball durant els mesos de sequera. La Fundació paga un petit salari als jornalers per que netegin les terres ermes, així es millora l’estat del terreny i també s’evita l’emigració.
9· Els camperols de molts pobles assisteixen cada any a cursos de formació impartits per especialistes agrícoles. En aquestes sessions adquireixen coneixements sobre temes com la rotació de cultius, l’organització de parcel·les pel regadiu o la plantació i la poda dels arbres fruiters.
|
10· Per evitar la dependència total a l’agricultura, la Fundació ha potenciat la ramaderia. Així, les vaques productores de llet que s’ha distribuït suposen una font d’ingressos segura i regular per les famílies. Últimament s’ha començat a treballar també amb la cria de porcs. |
|
Els objectius de futur són implantar nous sistemes de reg per degoteig (incrementant l’ús d’energia solar) i aspersió, seguir augmentant la diversificació de cultius, apostar per una agricultura ecològica i formar els agricultors d’Anantapur.
Cada poble compta amb un comitè, que és l’encarregat d’executar les obres, i les organitzacions es fan càrrec del finançament. FVF-RDT organitza i ofereix formació a les persones.
| Resultats: |  |
La major part de la població d’Andhra Pradesh viu en aldees rurals aïllades, de difícil comunicació per carretera, l’únic centre mèdic de la sanitat pública és a la capital del districte, de manera que, en cas d’urgència mèdica, una malaltia curable pot derivar en mortal de necessitat. A més, la població rural té més riscos ja que està exposada a factors com les inclemències del temps, la precarietat dels habitatges, les males condicions higièniques existents, les conseqüències de l’analfabetisme i la insuficient i desequilibrada alimentació. Les clíniques privades són escasses i, a més, discriminen el seu accés segons a quina casta es pertany i també són inaccessibles econòmicament per a aquells que estan privats de recursos materials.
A l’inici del programa de sanitat els coordinadors sanitaris van realitzar una gran feina de diagnosi, tractament i educació per a la salut en afeccions com la febre, diarrees, infeccions d’orelles i sarna. Anaven a les aldees rurals, on la gent és analfabeta, per poder dur a terme aquest programa, però la gent no en volia sentir parlar, només creien en el dishti. Poc a poc, això ha anat canviant i ara el dishti i els seus remei antics, la medicina moderna i l’educació per la salut coexisteixen en la majoria de les aldees[11].
L’àrea sanitària de la Fundació té com a objectiu millorar les expectatives i les condicions de vida de la població d’Anantapur mitjançant la prevenció, l’educació sanitària i la construcció d’infraestructures que garanteixin unes condicions higièniques adequades. El projecte sanitari es desdobla en dos camps d’actuació: l’àrea hospitalària i el programa d’assistència rural.
 |
Programa d’assistència rural:
|
Actualment, la xarxa sanitària de la Fundació, cobreix a més de dos milions i mig de persones. L’ànima del projecte de sanitat de RDT va ser, des del principi, Anne Perry, i van començar per intentar solucionar el problema de la malnutrició. L’àrea de sanitat la compon principalment personal pertanyent a la mateixa aldea.[12]
Al principi, als centres de nutrició s’acollien nens de fins a cinc anys i se’ls donava un plat al dia molt ben seleccionat. Però això no era suficient i van reconvertir-ho en centres de formació de la població en la prevenció de les afeccions derivades a la desnutrició. Com que aquests centres tenien un bon resultat, l’equip es va animar per emprendre el projecte de la creació de centres mèdics que poguessin atendre diverses poblacions. Però, sobretot les dones, tenien reticència a deixar entrar algú desconegut a casa, per això es va convèncer a les llevadores d’assistir a cursets de primers auxilis i d’atenció al part i disposaven de petites farmacioles amb el més imprescindible. A més, era difícil trobar bons professionals.
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/CyonPENPDkw" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
Programa producció de llet a fi de complementar la producció d’aliments provinent de l’agricultura. En aquest poble, per exemple, s’han comprat 33 vaques per pal·liar els efectes de la sequera. |
Actualment, el programa sanitari es basa en la constant formació de personal de les aldees, que puguin tractar i assessorar la població en temes com la vacunació, la planificació familiar, el tractament prepart i postpart, la importància de donar sang, la formació higiènica i la medicina preventiva. Aquest personal format actua com a enllaç entre la població i la infraestructura de metges i hospitals, proveïts de material mèdic tan necessari com els quiròfans o els raig X. També hi ha una dona instruïda en cada aldea que ensenya l’assistència sanitària primària : com tractar la deshidratació i les diarrees en els nens, la lactància natural, etc.
|
La caritat organitzada: S’ha establert un eficaç sistema de medecina preventiva i curativa, consistent en ensenyar a dones de les aldees que treballaran com a infermeres de “coses petites”. A més existeix personal sanitari amb més grau de preparació. La caritat desorganitzada: Puntualment es financien casos individuals que demanen una atenció urgent. |
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/KybYXVhKJCU" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
La Fundació s’encarrega de formar treballadors sanitaris locals o comadrones que, juntament amb les infermeres i els metges rurals, constitueixen una xarxa d’assistència primària molt eficaç. A més hi ha prop de 1.000 voluntaris sanitaris que estenen els seus serveis per tota l’àrea rural[13]. L’Escola d’Infermeria de Bathalapalli (Anantapur) cobreix la gran demanda d’infermeres qualificades que tenen els 5 hospitals de la Fundació. Així, s’ha aconseguit que el 100% de la població que habita a l’àrea del projecte de FVF-RDT estigui vacunada contra les malalties més freqüents, com el xarampió, la tuberculosi, la poliomielitis o l’hepatitis.
|
Els usuaris dels centres d’assistència sanitària creats per la fundació expliquen quins són els motius que els duen allí. Aquests es compten entre les persones que pertanyen a les classes més baixes econòmica i socialment. Els seus fills tenen pagat el cent per cent del tractament mèdic. Com que les dones i els minusvàlids són els principals afectats per la falta d’atenció mèdica, també són els principals beneficiaris del sistema, encara que se’n beneficia tota la comunitat. |
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/KnfQMtgk3MM" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
La planificació familiar és una qüestió molt important per afavorir el descens de naixements i de la mortalitat materna global. Però la disminució de les taxes de natalitat no s’aconsegueix només amb el fet de proporcionar mètodes anticonceptius a la dona. El govern ho ha de promocionar duent a terme programes integrals d’educació, salut i generació d’ingressos. A més les planificacions familiars no es poden dur a terme mentre existeixi la discriminació de les dones, que no tenen una opció educativa ni laboral, mentre la seguretat econòmica de la família depengui del nombre de fills que té, que facin falta molts naixements per assegurar la supervivència d’algunes criatures.
|
Centre de maternitat d’Anantapur a l’hora del bany dels nadons. Les germanes o les mares de les dones que hi assisteixen per fer-se el lligament de trompes cuiden dels nens a fi que les seves pròpies mares els hi puguin continuar donant el pit.
El vídeo és fruit d’una visita als nens apadrinats a Anantapur. |
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/imvCGzCcpeA" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
FVF-RDT ha dut a terme el projecte de les planificacions familiars ja que forma part d’un tot molt ampli, que engloba moltes àrees específiques i prioritza sempre la dona. Es procura el màxim benestar per a les mares i les criatures, s’intenta reduir la mortalitat materna i hi ha un procés de formació. En l’actualitat hi ha dos centres per a l’atenció a la dona, sobretot durant la gestació i el part. L’assessorament i el tractament prenatal i post natal són també molt importants, perquè a través d’aquestes intervencions es pot incidir a evitar malformacions i minusvalideses en els infants. En aquests centres també es fan intervencions en planificació familiar. A mesura que les dones, primer, i els homes, després, van prenent consciència, la incidència en esterilització ha anat augmentant.Ara, cada vegada hi ha menys famílies numeroses, perquè després del tercer fill les dones són esterilitzades a una sala d’operacions, els fan la lligadura de trompes.
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/pUH9ePEz1f4" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
La finalitat de crear un centre de planificació familiar era la d’equilibrar la taxa de natalitat. Sudheer, director del Programa de Salut Comunitària, explica les actuacions que s’han dut a terme per reduir l’elevada taxa de mortalitat materno-infantil. Per exemple, el desenvolupament del programa de nutrició ha reforçat el sistema immunitari dels nadons i ha fet possible la reducció de les malalties. |
En aquest projecte hi ha més d’un milió de persones, i més de mil pobles escampats per una superfície de 20.000 km2 reben assistència sanitària. Gràcies a la construcció d’hospitals a llocs estratègics i amb una eficaç xarxa de carreteres. Aquests hospitals cobreixen les necessitats bàsiques que puguin tenir els habitants del districte, hi ha 7 pavellons: la sala de dilatació i part, quiròfan i postoperatori; pacients interns; ambulatori; laboratori, raigs X, ecografies i electrocardiogrames; cuina, menjador, farmàcia i magatzem general; tractaments; dispensari, administració i recepció.
Es calcula, per altra banda, que entorn de l’any 2010 l’Índia serà el país del món amb més casos de seropositius. Hi haurà més de vint milions d’indis afectats per la malaltia.
|
L’any 1991 es va iniciar el Programa d’atenció per a persones afectades per la sida. L’any 2006 es va inaugurar l’hospital més avançat de la zona pel que fa al tractament dels malalts afectats per aquesta malaltia, on reben tractament adequat a les seves necessitats, així com recolzament psicològic.[14] Sirappa, director del Centre de Malalts de Sida. |
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/xe3R9gWAz6U" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
Aquest programa es desenvolupa seguint les línies d’actuació següents: Programes de conscienciació social pel conjunt de la comunitat i dins de la pròpia organització, atenció sanitària i nutricional als pacients en cadascuna de les fases de la malaltia, assistència social i psicològica als afectats pel VIH[15].
|
Hospital per a pacients amb VIH/Sida. La metgesa Marta Calvo Sánchez, des del centre d’assistència de Bathalapalli, explica que tenen diagnosticats més de cinc mil pacients de Sida, dels quals es fa un seguiment sistemàtic mensual d’uns 4000. Els nens són una de les seves víctimes principals, ja què la malaltia sovint es transmet per via materno-fetal. |
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/gHPO75lhaRk" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/D3LKKEGpE0I" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
La Coordinadora del Projecte Sida, Cristina Ramon Guasch fa més de deu anys que treballa a la fundació, actualment en el modern hospital de Bathalapalli[16]. La regió on treballa, tot i ser una de les més pobres, té un dels índexs més baixos de malalts de Sida de tota l’Índia. |
Entrevista a Ethel Sequeira, cooperant des de l’any 2000. Actualment coordina projectes sanitaris entre Espanya (Hospital Clínic de Barcelona) i l’Índia. Ens parla de l’impacte del virus del VIH al continent indi.
El sistema sanitari dissenyat per FVF-RDT es basa, doncs, en la creació d’una xarxa de petites clíniques rurals, ateses per personal local. Actualment, el districte d’Anantapur compta amb cinc hospitals generals en ple funcionament. També compta amb un centre de planificació familiar i un altre per a malalts de VIH/sida. Més 600 professionals capacitats per a l’assistència primària atenen més de 65.000 pacients. L’esperança de vida a Andhra Pradesh ha passat de 55 a 65 anys.
|
També s’han construït 11 clíniques rurals que permeten als pacients poder rebre tractaments mèdics bàsics sense la necessitat de desplaçar-se. Aquestes petites clíniques rurals porten a terme formació higiènica i sanitària, medicina preventiva i atenció primària. |
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/nZowsueLAts" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
Aquests nous centres proporcionen atenció global i estan preparats per atendre els àmbits relacionats amb les principals causes de mortalitat, i detectar, al seu torn, si algú necessita ser traslladat a la capital per al seu tractament. D’aquesta manera queden cobertes totes les possibilitats preventives existents.
Els projectes immediats de futur de l’àrea de sanitat són crear nous hospitals i clíniques rurals, a més de mantenir els que ja tenen, formar i retenir nous professionals mèdics locals de formació higiènica i atenció sanitària a les noves àrees i assegurar que cada poble o aldea disposi d’una llevadora.
Pel que fa als malalts de sida, l’objectiu real de la fundació consisteix en què el 100% dels pacients diagnosticats puguin rebre el tractament retroviral corresponent, de manera que la seva malaltia passi de ser una malaltia mortal a una malaltia que els permeti fer vida normal.
| Resultats: |  |
La dona, a l’Índia és el pilar fonamental de l’economia familiar i la transmissora de valors i tradicions. No obstant, ser dona a l’Índia, com en altres països del tercer món, és una maledicció. Estan molt més mal considerades que els seus marits, fan les pitjors feines, sovint no retribuïdes, i porten sobre elles la càrrega de la dot. Aquesta situació és més greu encara a les comunitats més pobres, on les dones pateixen una doble discriminació per la seva condició de gènere i per la seva pertinença a una casta baixa i exclosa, i en cap dels dos casos poden escapar del seu destí. La misogínia, el masclisme, la discriminació de la dona, sorgeixen per interessos econòmics i de poder en mans dels homes. Quan una dona es casa, la seva família s’ha de fer càrrec del cost del casament, aportar roba, joies… a més ha de fer front al pagament d’una dot (una institució desapareguda recentment a la nostra societat, però que està molt present en la societat índia). La quantitat de la dot varia en funció de la casta a què es pertanyi, però en tots els casos és molt més del que la família pot assumir, és una quantitat econòmica desproporcionadament elevada. La legislació índia persegueix i condemna les dots, però encara és una pràctica habitual entre totes les castes. Per tant, el naixement d’una nena a la família és assumible tot i que l’empobreix molt, perquè sovint per poder fer-hi front s’han de vendre terres o animals que són la seva principal font d’ingressos; però si n’haguessin de tenir una altra, els portaria a la ruïna.[17]
La gran majoria de matrimonis a l’Índia sempre són concertats i per assumptes econòmics. Els criteris essencials són la compatibilitat de casta, nivell racial i els diners. La majoria d’edat és establida als 18 anys, però moltes dones són víctimes d’un matrimoni pactat entre els 12 i els 14 anys, perquè l’abús sexual, com en totes les societats masclistes, és una constant, i casant-les en la pubertat eviten que siguin víctimes de l’incest i que quedin menysvalorades.
Després del casament la dona pertany a la família del marit, on la seva valoració dependrà del nombre de fills mascles que tingui (la dona es considera estèril, encara que tingui filles, fins que arriba un nen) i de la dot que hagi pogut aportar. L’atenció que reben les dones durant l’embaràs i el post-part és pèssima, les taxes de morbiditat són altes. La situació és tal que el naixement d’una nena en una família es considera una desgràcia. Milers de nenes no arriben a néixer i moltes altres moren en les primeres fases de la vida per falta d’atenció mèdica, també hi ha infanticidis i avortaments provocats. Un estudi recent d’un hospital de Bombai diu que de vuit mil avortaments, després d’una amniocentesi, només en un sol cas el fetus era masculí.
El pitjor que li pot passar a una dona és que el seu marit mori. La viuda índia no té cap lloc a la societat[18]. No pot tornar a la casa paterna, perquè el seu pare ja ha pagat per ella, no es pot tornar a casar, i en el millor dels casos, li espera una solitària i austera vida. En molts altres casos, el camí és el suïcidi, la indigència o la prostitució. També existeix la tradició del sutee, que va ser prohibida legalment el 1825, però que encara avui dia es practica. Aquesta cerimònia consisteix en incinerar la dona amb el seu marit quan ell mor.
A part d’això, la dona també tem per la seva vida perquè la dot també pot generar conflictes (sovint el pare no pot o no vol fer front al deute) i hi ha divorcis ràpids o «accidents domèstics» i «suïcidis» de les joves esposes.
A més és molt difícil millorar el seu estat ja que no tenen accés a la cultura i les seves reivindicacions estan limitades a petits canvis, que el feminisme militant no té gaire en compte o, pitjor encara, és el primer a menysprear.
El projecte de desenvolupament de la Fundació Vicenç Ferrer es va iniciar el 1984 a l’àrea rural d’Andhra Pradesh amb l’objectiu de revalorar el paper de la dona en tots els àmbits de la societat. FVF-RDT va ser conscient que la dona intocable pateix més obstacles afegits i per això es va crear el Consorci per al Desenvolupament de la Dona (WDT)[19]. A poc a poc, es va anar aconseguint que elles mateixes qüestionessin els seus costums i tradicions i que iniciessin un canvi radical de la seva situació, deixant de permetre els abusos dels homes de les seves famílies. La formació de les dones i l’escolarització de les nenes, concretament, van ser l’eix central del projecte, perquè així se’ls dóna l’oportunitat de decidir el seu futur.
Però l’obstacle principal per poder dur el projecte a terme, va ser l’oposició dels pares, que necessitaven el precari jornal de les filles per, més endavant, poder fer front al dot. Per això, FVF-RDT ha obert un compte a nom de cada nena escolaritzada on s’ingressa una petita quantitat mensual. Aquests diners sumats als que han estalviat els pares donen un resultat que puja aproximadament a 14.000 rupies, molt superior al que haurien pogut obtenir amb el jornal de la nena.
La dona havia de ser la protagonista dels canvis que es produirien en la seva vida dins la societat índia. Per aconseguir-ho, la Fundació va impulsar, el 1982, el Programa per al Desenvolupament de la Dona que consta de tres fases:
1. La formació dels shangams↑. Els shangams o grups de dones són associacions promogudes a les aldees, grups d’autodefensa i promoció de la dona. Aquests grups, d’entre 15 i 20 dones, tenen com a finalitat el recolzament mutu, oferir recursos econòmics inicials i l’assessorament necessari per aconseguir independència econòmica. A més, a través d’aquestes associacions, les dones adquireixen consciència dels seus drets i reconeixement per part dels seus marits i de la societat. Cada associació escull una de les seves membres, que rep una formació sanitariosocial i aprèn primers auxilis, educació sanitària i s’encarrega dels afers socials i econòmics de la dona.
La base per la creació d’un shangam és un fons inicial, per poder posar en funcionament el minibanc local, d’aproximadament 900 €, que servirà perquè les dones puguin demanar crèdits i fer petits negocis. El minibanc s’anirà nodrint de les aportacions que les dones facin, procedents del benefici del seu treball. Les que ho necessitin poden utilitzar els diners estalviats del fons comú, però després els han de tornar perquè algú altre se’n pugui beneficiar. Així, a part d’aconseguir evitar demanar préstecs amb interessos molt elevats als prestamistes locals, les dones senten que formen part del projecte i que hi tenen veu i vot. És com una cooperativa, els beneficis derivats del shangam són reinvertits en noves activitats col·lecives més rendibles. I reben suport i assessorament per decidir quines activitats són més idònies (depenent de la zona on s’ubiqui i de les característiques dels seus integrants) i pels processos de gestió.
2. La creació del Fons pel Desenvolupament de la Dona. Una vegada les dones del shangam, han demostrat la seva capacitat de gestionar els seus propis estalvis, és posa en marxa el Fons pel Desenvolupament de la Dona, que consisteix en un préstec d’entre 30.000 i 100.000 rupies. L’objectiu és aconseguir que les dones siguin autosuficients i puguin generar i gestionar els seus propis ingressos. Aquest fons ha de servir, o bé per iniciar noves activitats econòmiques, o bé per potenciar o acabar de consolidar les que ja s’han posat en marxa.
3. El Projecte de Dona a Dona. Que està dirigit a aquelles dones que han creat i dirigit el seu propi shangam i que han gestionat amb èxit el Fons pel Desenvolupament de la Dona. El programa de Dona a Dona potencia la unió entre les dones d’Espanya i les dones de l’Índia. Amb les aportacions realitzades per col·laboradors espanyols del projecte de Dona a Dona, un grup de dones poden estalviar durant 5 anys. Passat aquest període, poden utilitzar el capital i els interessos generats en allò que considerin més convenient. Tres són els seus objectius principals: que les dones tinguin estalvis suficients per poder ser econòmicament independents, garantir l’assistència sanitària en casos de malalties que demanin un tractament especial i promoure l’educació de les seves filles.
Al principi, els projectes que es duien a terme eren senzills (comprar bestiar, engreixar-lo i revendre’l, confeccionar estoretes de palma…) però ara la confiança i l’experiència han propiciat la creació de noves i variades empreses (explotació de molins, manufactura de cordes i elaboració de barretes d’encens, adquisició d’animals per explotar la llet, fer-ne productes derivats i així millorar també la dieta de la població…).
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/A2pO7ml7oMI" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
Hem assistit a la revolució pacífica de les dones dàlit. Avui, elles mateixes, organitzades en els shangams, gestionen el banc de la dona i el fons per al desenvolupament de la dona. Doreen Reddy, directora del Sector Dona, explica la importància que ha tingut el fet d’estalviar diners entre totes a fi que entre elles es puguin concedir petits crèdits en moments de necessitat. |
En definitiva, consisteix en autogestionar de manera independent i cooperant petites empreses de les dones, així aconsegueixen ingressos i que les seves famílies tinguin menys dificultats econòmiques, també se’ls proporciona una formació i el més important: seguretat en elles mateixes, que es revalorin i adquireixin independència econòmica.
|
Els casos de la Lakshmi Devi i la Putama són un exemple de com la comunitat del shangam els ajuda a muntar els seus petits negocis propis que són essencials per al sustentament de les seves famílies. |
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/f70mxQsUlfI" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
Recentment també s’ha posat en pràctica un programa d’orientació per conscienciar a les dones dels seus drets i per donar-los-hi recolzament psicològic davant de situacions domèstiques que a vegades impliquen greus abusos o maltractaments. En aquest sentit, és important mencionar el Women Core Team, que és un grup de diàleg de dones treballadores en el qual poden expressar les seves inquietuds i tractar temes que els afecten directament. Amb la feina d’aquests grups de diàleg s’està aconseguint incorporar a l’organització un codi de bones conductes de gènere.
Els objectius de futur són assegurar l’accés de les dones a la formació professional i vocacional, crear llocs de treball i aturar els maltractaments i els abusos sexuals. També es dedicaran a atendre el col·lectiu de dones d’edat avançada i organitzaran tallers de formació per a nois adolescents amb l’objectiu de conscienciar-los del paper de la dona i dels seus drets.
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/2CAeohsylJ8" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
Ana Ferrer comenta els canvis que ha vist en la formació de la dona. Queden llunyans aquells dies en què les dones tenien una gairebé total ignorància respecte al que calia saber sobre la salut de la seva família. |
|
Actualment moltes dones s’atreveixen a manifestar-se, participen en mítings reivindicatius contra el dot, contra l’explotació en el treball o contra la indefensió davant els seus marits. S’aconsegueix disminuir la dependència dels homes i poder controlar els seus destins. |
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/kxRYemY9220" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
| Resultats: |  |
En general, podem dir que hi ha tres tipus de minusvalidesa: física, retard mental i retard sensorial. A l’Índia, on l’índex de pobresa és gairebé del 100%, existeix una economia de subsistència, per tant, si no ets mínimament productiu ets una càrrega pels que t’han de mantenir, i no comptes per ningú: ni per les famílies, ni per l’organització social i governamental. Són els marginats entre els marginats. El seu destí depèn de la situació familiar en què es trobin. Igual que en la nostra societat, quan els pares moren, aquests nois queden desemparats en moltes ocasions. I si els pares no els volen, queden abandonats; les noies sovint pateixen abusos sexuals, i si viuen al camp, no tenen la possibilitat d’accedir a una educació especial.
A més, les persones amb discapacitats són víctimes de la caritat, estan atrapades en un espiral de dependència d’altres. Quan hauria de ser al contrari: potenciar la seva participació activa a la societat i minimitzar al màxim el risc de ser considerats una càrrega. Se’ls ha de donar els mateixos drets que la resta de ciutadans perquè es puguin adaptar i viure com a membres actius de la seva comunitat. Tenint en compte que l’actuació mèdica, la rehabilitació, és una part essencial, no ha de ser una finalitat en si mateixa. Cal invertir els termes: de la idea que un minusvàlid no és una persona, s’ha de passar a considerar que una persona pot tenir una minusvalidesa.
A l’Índia moltes persones pateixen alguna minusvalidesa lleu, moderada o greu. Com a conseqüència de les dures condicions de vida de la població rural, la taxa de persones amb discapacitats és molt elevada a la zona d’Anantapur. Molts nens estan afectats de poliomielitis, d’altres tenen els peus contrets i altres deformitats congènites, també hi ha nombrosos casos de ceguesa infantil i persones amb diversos graus de discapacitat psíquica. El 80% d’aquesta població està localitzada en zones rurals, però la major part dels serveis de rehabilitació estan ubicats en àrees urbanes. És per això que troben barreres socioculturals, físiques i econòmiques per accedir als serveis disponibles per a la resta dels ciutadans. A més, els més humils, que viuen en unes condicions miserables, estan més exposats a contraure deficiències, associades sovint amb la malnutrició, les malalties contagioses, accidents per ignorància, etc.
|
El programa de discapacitats de FVF-RDT té com a objectiu desenvolupar un programa de futur per a totes les persones que pateixen una minusvalidesa i lluitar per la igualtat d’oportunitats. Volen aconseguir la màxima integració d’aquestes persones en la seva societat, una integració que passa per la inserció laboral[20]. “Ells formen una nació, una comunitat, i s’han de tractar no com a individus sinó com a un col·lectiu que ja està format per unes deu mil persones”. |
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/fTVdS75AILU" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
Per al govern és molt difícil atendre a aquest gran problema a causa de la multitud de persones amb minusvalidesa. FVF-RDT ha ajudat a moltes persones a obtenir un certificat mèdic d’incapacitat, de manera que puguin accedir a petites ajudes oficials. I en els casos més extrems, de difícil rehabilitació, se’ls assigna una pensió vitalícia que els asseguri la manutenció. Però la majoria tenen discapacitats parcials, això vol dir que amb una intervenció adequada es poden integrar a la vida quotidiana de la seva comunitat i també s’intenta que puguin tenir un futur econòmic independent. Per això s’han creat bancs de discapacitats, que els proporciona els recursos necessaris per potenciar les seves capacitats i per deixar de ser considerats una càrrega familiar i social. FVF-RDT aporta un petit capital i el banc és gestionat pels seus membres. I gràcies a aquest fons comú, poden posar en marxa tallers o altres negocis i activitats que els proporciona independència econòmica i integració social.
FVF-RDT tenen tallers que s’encarreguen de fabricar pròtesis, crosses i tricicles que els permetin tenir més mobilitat física.
FVF-RDT ha establert quinze centres on els nens reben consell i fisioteràpia, s’avalua la seva condició i se’ls faciliten pròtesis i membres artificials. La Fundació va iniciar, el 1993, un programa de conscienciació per aconseguir que els pares amb fills discapacitats els portessin a l’escola. Des d’aleshores s’han construït 16 centres educatius residencials de primària adaptats a alumnes amb discapacitats visual, auditiva o mental. També s’han obert dos centres de secundària: el primer per a nens i nenes amb discapacitat visual, el segon per alumnes amb discapacitat auditiva. Amb aquests centres s’aconsegueix dotar-los d’una formació acadèmica completa i preparar-los perquè puguin tenir una vida autònoma i independent[21].
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/t-Tr2Bf94mE" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
Entre els dàlits, per motius associats a la pobresa, el nombre de discapacitats és molt elevat. Potenciar les capacitats d’aquestes persones i aconseguir la seva integració són els objectius prioritaris del Programa de rehabilitació. Dasarath, director del Sector Discapacitats, explica de quina manera agrupar-se en shangams els hi dóna una identitat dins el poble. |
Els nens cecs van a centres especials on aprenen a superar les dificultats pròpies de la ceguesa i on aprenen a llegir en braille. FVF compta amb dues escoles residència (amb vint nens cadascuna), mentre que altres membres de l’equip es desplacen als pobles per ajudar nens i adults que no hagin pogut ser acollits als centres. També hi ha especialistes (traumatòlegs, tècnics ortopèdics i fisioterapeutes) i cirurgians a Anantapur i altres llocs.
|
Són moltes les persones amb discapacitat que recuperen la seva dignitat i un lloc dins de la societat. Com en els cassos de les dues filles cegues de Pappamma, o el cas de Marenna. |
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/EWdZLXCbzAQ" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
La majoria de les persones que tenen una deficiència intel·lectual es podrien integrar fàcilment a la comunitat si se’ls donés un suport continuat. Poden accedir a un cert grau d’independència, són capaços d’aprendre a cuidar-se per si sols, d’estudiar i d’aconseguir una feina (realitzar tasques d’horticultura o ramaderia). Perquè és la discriminació i no la discapacitat la que margina.
FVF-RDT ha creat alguns centres específics, com el centre de Kuderu per a nens amb paràlisi cerebral, que ensenyen a llegir, escriure i realitzar amb independència les seves funcions diàries (rentar-se les dents, pentinar-se…) als nens amb discapacitats mentals. També s’ha d’ensenyar als pares a comportar-se amb fills en aquestes condicions, perquè no estan preparats ni orientats, els és difícil suportar les dificultats afegides a la pobresa i no hi ha serveis que els donin suport.
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/cpOtYtJN5OM" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
Tots els nens discapacitats tenen accés, d’una manera complerta als centres educacionals i assistencials. |
És essencial mantenir i crear el màxim nombre de centres possibles i formar el personal especialitzat que els pugui atendre convenientment. Actualment ja s’han organitzat més de 130 associacions que compten amb la participació activa de 1.400 membres.
La Fundació també ha creat a Anantapur associacions de persones amb discapacitat de recolzament mutu, gestionats pels propis membres. Són els vikalangula shangams. Aquestes associacions creen forts vincles d’unió i serveixen perquè els seus membres s’identifiquin com individus, es sentin part de la comunitat, potenciïn les seves habilitats i millorin la seva capacitat d’acció.
Gràcies a un Fons Comú les persones amb discapacitat posen en marxa tallers, negocis i activitats que els permeten aconseguir una certa independència econòmica. I així s’afavoreix la seva integració social.
Els objectius de futur són avançar en la igualtat de condicions i oportunitats per tots, protegir els drets de les persones amb discapacitat i assegurar l’accés a la secundària i a la universitat d’alumnes amb discapacitat.
| Resultats: |  |
Col·laboració Activa[22] és el nom que rep el comerç solidari de la Fundació Vicenç Ferrer, un programa que té com a objectiu combatre la forta discriminació que pateixen les dones amb discapacitat dàlits. Aquest projecte proposa una altra manera de ser solidari: un cicle de comerç responsable, que comença quan una dona amb discapacitat accedeix a una feina per la que rep una retribució justa i un reconeixement social, en el que el comprador final mostra un compromís social, cultural i humà. Els intermediaris són eliminats. Els beneficis obtinguts amb la venda d’aquests productes es reinverteixen directament al programa.
 |
|
L’any 2001, la Fundació va crear a Anantapur els primers tallers-residència per les dones dàlits amb discapacitat. En aquests grups, les dones reben formació en alguna activitat artesanal[23].
|
Als tallers se’ls ofereix també educació bàsica, seguiment mèdic, integració i un lloc de treball estable durant tot l’any. També compten amb un programa d’assistència nutricional, rehabilitació, economia familiar, higiene i salut. |
|
|
En els tallers d’artesania, actualment, més de 130 dones amb discapacitat integren el programa i elaboren productes de yute, paper maixé, brodats a mà, costura, joieria i crockery (vaixella fabricada a partir de fulles de palmera premsades). El medi ambient es respectat ja que utilitzen materials naturals. Des de que treballen i tenen un salari, la vida de les dones ha canviat: ha augmentat la seva autoestima i la seva consideració social. Els productes de Col·laboració Activa es venen a l’Índia i també a Espanya (hi ha una tenda a Barcelona, a Mallorca i a Menorca). A més, alguns productes també es poden comprar on-line des de la web de la Fundació. |
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/IQE5cA0Gz9I" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
En els darrers deu anys la Fundació ha intervingut en dues situacions d’emergència humanitària. En els dos casos, l’actuació de la Fundació es va organitzar en dues fases: la primera d’emergència, cobrint les necessitats bàsiques de la població (repartint aliments, mantes i atenció d’equips mèdics). Després ve la fase de reconstrucció, indispensable per retornar a les víctimes l’esperança en el futur i la possibilitat de recuperar i millorar les condicions de vida que tenien abans de la catàstrofe. Això ha servit a la Fundació perquè el seu personal adquireixi coneixements, humanitat i confiança. Poden afirmar que ja estan preparats i disposen dels recursos humans i tècnics que són necessaris per afrontar una catàstrofe de grans dimensions. Concretament han intervingut en:
- El terratrèmol del 26 de gener 2001 a Gujarat (nord-oest de l’Índia, a 2.000 km d’Anantapur). La Fundació va entrar en acció ràpidament enviant un equip d’emergència humanitària format per metges, infermeres, enginyers, treballadors socials, diversos camions d’aliments, aigua i màquines especials per la retirada de runa. En aquesta primer fase la Fundació va ajudar a 228.000 persones a 235 pobles. Després, gràcies a les aportacions dels col·laboradors a Espanya i de la Comissió Europea, es van construir un total de 16 escoles, 267 cases resistents als terratrèmols (construïdes amb la implicació i participació directa des afectats i, per tant, dels seus beneficiaris) i 322 tallers d’artesania. També es va treballar en el programa de rehabilitació de persones amb discapacitats. Un equip de 50 membres de la Fundació va romandre 2 anys allà. Finalment el juny de 2003, va tenir lloc a Bhuj la cerimònia de clausura del projecte de reconstrucció.
- El tsunami del 26 de desembre de 2004 a l’oceà Índic va desencadenar una de les majors catàstrofes humanes de la història. Com a conseqüència d’un moviment sísmic produït per l’ajuntament de les plaques de l’Índia i asiàtica sota el litoral de Sumatra (tercera illa més gran d’Indonèsia) es va originar un gegantesc tsunami que va arrasar les zones costeres de la immensa conca oceànica.
Malgrat la distància de l’Índia a l’epicentre, l’Índia no en va quedar al marge, el seu litoral oriental va patir els efectes del tsunami. A Andhra Pradesh, Tamil Nadu i Pondicherry l’aigua es va emportar ponts, carreteres, infraestructures, pobles sencers. Els que no van morir (la xifra exacta de les víctimes es desconeix, però el número més realista assenyala 50.000) van veure desaparèixer a una part o tota la seva família. Van perdre també totes les seves eines de feina: barques, xarxes i altres aparells de pesca. Més de 150 pobles i aldees de pescadors van ser arrasats per l’onada. Ningú no va avisar malgrat que hi va haver varies hores de marge per fer-ho.
La Fundació va tenir una reacció immediata[24]. Actua en cas de qualsevol catàstrofe, accident o pandèmia, per molt perillós que sigui. Per molt apartat que estigui el lloc, per molt destruïts i negats que estiguin els camins, els de RDT de seguida es posen en marxa i són els primers en oferir la seva ajuda. El poder de RDT va ser un cop més reconegut, quan al cap de pocs dies del tsunami els governs de Tamil Nadu i Pondicherry van demanar ajuda a Vicenç Ferrer per reconstruir les costes devastades. “Hauríem ajudat encara que no ens ho haguessin demanat. De fet, ja ho estàvem fent, no podíem perdre ni un moment, treballàvem a contra rellotge. Abans del tsunami aquesta gent era la més pobra de la Terra. La majoria són dàlits, els més marginats de totes les castes i l’oceà els va fer encara més pobres” va dir en Vicenç.
Un dia després del tsunami, Moncho Ferrer, Director Associat de Programes de la Fundació a l’Índia i responsable de coordinar els Equips d’Emergència, va arribar a la zona afectada. Amb ell, metges, enginyers, treballadors social i gent normal (voluntaris disposats a donar-ho tot pels desemparats). Així van cobrir les necessitats de més de 35.000 famílies. Al cap d’un temps rècord, van aconseguir construir 558 barques mecanitzades (cada una per diverses famílies). Aquestes barques incorporaven un petit motor i estaven dotades dels seus corresponents equips. La millora de les tècniques tradicionals de la pesca permetia als pescadors feinejar mar endins i incrementar el volum de captures de manera considerable, així s’aconseguia activar la precària economia de la zona. Les dones també van poder reemprendre la seva activitat econòmica, ja que podien tornar als mercats locals per vendre el peix. Per a la pesca d’altura, la Fundació es va encarregar dels costos econòmics que derivaven de la construcció de 5 grans barques pesqueres. Cada una va ser assignada a uns quants pescadors que formaven part d’entre 10 i 15 famílies.
Ajudats per la Fundació, els afectats van construir colònies de més de 400 habitatges. Aquestes cases van suposar una gran millora respecte les cabanes on vivien les famílies anteriorment. Comptaven amb una superfície de 40 metres quadrats i protegien als inquilins de les fortes pluges i dels vents, ja que eren estructures fortes i resistents. Un cop acabada la construcció els nous habitatges es van entregar en nom de les dones, així es va aconseguir que tingessin més confiança en elles mateixes i es garantia l’estabilitat del nucli familiar. És una manera de discriminació positiva que RDT/WDT s’aplica també a Anantapur. L’objectiu d’aquesta implicació al procés de construcció és que s’uneixin més a la comunitat i s’arrelin a la seva terra, evitant que emigrin a les grans cuitats com Chennai.
A més a cadascun dels pobles on va intervenir la Fundació es va construir una escola pública i un centre assistencial on es donaria assistència mèdica i es subministrarien suplements nutricionals als nens d’entre cero i quatre anys, amb l’objectiu de millorar l’estat de salut dels nens i de les dones embarassades o que recentment havien estat mares. En aquest centre també es durien a terme programes de vacunació.
RDT va aconseguir recuperar la vida a més de 3.000 famílies que van poder retornar a la seva activitat pesquera, que van tornar a tenir casa i, el que és millor que van seguir comptant amb el recolzament de la Fundació, que va romandre allà fins que la gent es va recuperar del tot socialment i també econòmicament quan van poder retornar a les activitats pesqueres, assegurant així la seva autosuficiència econòmica i reduint la dependència d’ajudes externes. De fet la Fundació considera la permanència un requisit essencial per treballar en el camp de la cooperació. A més, la seva implicació amb els habitants ha permès que alguns pobles hagin aconseguit un alt nivell de cohesió social, condició indispensable per assumir l’autosostenibilitat.
|
Són molts els projectes que han fet possible retornar la dignitat a la gent d’Anantapur. Pensats, dissenyats i executats amb la finalitat que es produeixi un desenvolupament integral de tota la seva població en tots els seus aspectes, però, en la ment de Vicenç Ferrer sempre hi queden coses per fer i nous reptes per superar. Així, en el seu afany que ningú quedi fora de la col·laboració, el treball i l’amor de tots, continua pensant en aquelles persones que veu encara desateses… |
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/_c07rOXQN0Y" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /] |
_______________
[1] Les dades dels resultats han estat obtingudes de les dues últimes revistes “Anantapur”, dels anys 2008 i 2009. (Consultar en un sol document).
[2] FERRER, Anna. Un pacto de amor, p.183.
[3] “Los estudiantes de ayer son hoy profesores de su comunidad”. Revista Anantapur, 2007, nº7, p.9.
[4] “Una nueva generación de jóvenes preparados para la universidad”. Revista Anantapur, 2006, nº6, p.21.
[5] “Inicio del curso escolar en Anantapur”. Revista Anantapur, 2004, nº4, p.12.
[6] “Por cada familia una vivienda digna”. Revista Anantapur, 2006, nº6, p.19.
[7] “Un hogar digno para todas las familias, la base para mejorar las condiciones de vida”. Revista Anantapur, 2007, nº7, p.11.
[8] “Rojo fuego, verde esperanza”. Revista Anantapur, 2005, nº5, p.22.
[9] “Ecología, el camino para multiplicar los recursos naturales”. Revista Anantapur, 2009, nº9, p.27-28.
[10] “Salvar la tierra para salvar el hombre. Infraestructuras para luchar contra desertización”. Revista Anantapur, 2007, nº7, p.22-23.
[11] “La història de l’Asha”, publicada el setembre de 2009 a El Periódico confirma que els remeis i creences antigues estan molt presents encara.
[12] “Una red sanitaria al alcance de todos”. Revista Anantapur, 2007, nº7, p.18-19.
[13] També compten amb col·laboracions puntuals d’altres ONGs, com per exemple Dentistas sin fronteras, a “Curarse en salud”. Revista Anantapur, 2005, nº5, p.23.
[14] “El centro de atención para enfermos con VIH/SIDA atiende cada mes a cerca de 3000 pacientes”. Revista Anantapur, 2008, nº8, p.27-29.
[15] “El programa de atención a personas con SIDA cumple diez años”. Revista Anantapur, 2004, nº4, p.20-21.
[16] “Un nuevo centro hospitalario en Bathalapalli“. Revista Anantapur, 2000, nº1, p.5.
[17] “El rostro femenino de la India rural”. Revista Anantapur, 2001, nº2, p.8-9. I també, “Mujer, nuevas alternativas para el cambio”. Revista Anantapur, 2009, nº9, p.22-25.
[18] És interessant veure aquest fragment de la pel·lícula “Agua” on es descriu amb exactitud què s’espera de les vídues a l’Índia.
[19] “Protagonistas de un cambio”. Revista Anantapur, 2007, nº7, p.24-25.
[20] “Ser discapacitado en la India”. Revista Anantapur, 2003, nº3, p.9.
[21] “Hacia la integración social y laboral”. Revista Anantapur, 2007, nº7, p.26-27.
[22] Neix el 2004 com a marca distintiva dels productes elaborats en els tallers d’Anantapur, amb l’objectiu de donar a conèixer aquesta forma de comerç solidari. “El comercio solidario de la Fundación”. Revista Anantapur, 2007, nº7, p.15.
[23] “Un gran abanico de productos”. Revista Anantapur, 2006, nº 6, p.23.
[24] ROVIRA, Bru. “Volver a casa tras el tsunami”. La Vanguardia, 20/02/2005.
_______________
Vés a 4.3 La Fundació Vicente Ferrer
Torna a 4.2.1 Organització i funcionament