4.1 Els inicis

Vicenç no va començar la seva tasca humanitària a l’Índia, com hem pogut llegir en el primer apartat sobre la seva vida, però sí que va ser allà on la realitat del que veia el va impactar enormement. Era un lloc on tot s’ajuntava: la falta de menjar, de dignitat, de respecte, la manca d’opcions… la falta de “ser persones”. Eren els més pobres dels pobres els que va trobar en aquell territori que passava per ser un dels més pobres de l’Índia.

Eren els intocables, “los nadies” com els anomena el petit curt d’Eduardo Galeano.

Home d’acció com era va tenir clar des d’un primer moment que s’havien de començar a canviar les coses, posar fi a les situacions que abocaven a la misèria, fent tot allò que es pogués fer a cada moment, perquè cada home té el deure d’ajudar -ne un altre i tots tenim el deure de combatre la pobresa.

L’objectiu, doncs, era fer el bé concret. Plantejar-se què es podia fer concretament per aquella família: una feina, una casa, plantar arbres, fer un pou, les organitzacions de les dones a cada poble…

Al mateix temps anava trencant algunes de les cadenes que lligaven els camperols i treballadors d’Anantapur. Aquests, sempre dependents dels usurers que els explotaven, van començar a viure una mica millor quan van poder recórrer a les cooperatives creades pel Vicenç.

Joan Aragó, ex-missioner jesuïta a l’Índia, explica com va anar aquesta primera transformació entre les persones més pobres.

Uns inicis senzills però difícils, perquè a les dificultats pròpies d’aquesta lluita declarada contra la pobresa i el sofriment, s’hi va afegir el conflicte amb les autoritats, pressionades pels interessos dels poderosos que feien creure que en Vicenç volia convertir els camperols al cristianisme.

Aquests enfrontaments van tornar a aparèixer d’altres vegades al llarg dels anys que va treballar i viure a l’Índia.

“Però, com que el bé no té límits…”

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/aKIIggSSMCA" width="<350>" height="<250>" wmode="transparent" /]