|
Ahir, 2 d’agost, es va celebrar a Calella un acte en memòria de Vicenç Ferrer. Els calellencs consideren que Vicenç tenia dues cases: Anantapur i Calella, on visqué part de la seva joventut, i on actualment hi resideix part de la seva família. El poble de Calella va ser el primer en col·laborar i ajudar-lo en el seu projecte. |
 |
|
La primera part de l’acte es va celebrar al cinema del poble, la sala Mozart que, com d’altres entitats, participaven de manera altruista en la celebració. La dansa clàssica i el so del violí posaven marc a les paraules del poema de Jordi Cienfuegos: “Creu-me si et dic que el món es pot canviar amb una bicicleta i un somriure”. Tot seguit vam veure tres vídeos amb imatges i frases boniques que feien reflexionar, somriure i emocionar-se en algun moment. Imatges preses en les diverses estades que els calellencs han fet a Anantapur, perquè, tal i com va dir Papitu Sabater a ràdio Calella: “Ningú pot fer-se càrrec de la seva magnitud fins que no ho veus amb els propis ulls. Per molt que t’ho expliquin, és molt difícil imaginar”. Imatges que il·lustraven de forma visual la frase d’en Vicenç: “Sóc testimoni directe que és possible canviar aquest món”. |
 |
També vam tenir l’oportunitat, gràcies a les modernes tecnologies, de veure l’Anna a través de la vídeo-conferència. Encara que va haver-hi problemes de so, vaig poder entendre que l’Anna agraïa molt i estava molt contenta de tot el que van fer i feien els veïns de Calella. Un cop més l’Anna ens convidava a anar a l’Índia per veure personalment tot el que es feia per transformar la societat en humanitat.
 |
Va concloure, aquesta primera part, amb les paraules de l’alcalde de Calella i de Jordi Folgado, el nebot d’en Vicenç. Aquest va explicar els inicis i com van anar creixent els projectes d’en Vicenç. Va recordar una anècdota primera: com gràcies als ciutadans de Calella, que li van regalar una moto a Vicenç, va poder fer les llargues distàncies que hi havia entre poblets a l’Índia amb moto, evitant així haver de fer-les caminant sota el sol, tal i com estava acostumat i que més tard li hauria de provocar càncer de pell. |
Tot seguit, es va dur a terme la inauguració de la plaça Vicenç Ferrer. Alguns nens del poble van plantar-hi flors i, després d’alguns discursos, tots junts vam cantar l’hora dels adéus.
Hola,
Jo voldria saber si tu em pots aclarar una qüestió sobre unes opinions d’ uns sacerdots que conec sobre Vicent Ferrer. Ells creuen que Vicent Ferrer ha fet una bona obra a
la índia però que no tenia que haver deixat la seva vida religiosa i possar uns encarregats per la seva obra que ha ajudat tan a la gent de la India. Diuen que ha deixat la seva veritable vocació i que ells van parlar amb Vicent Ferrer i ell li va dir que estava content per lo que havia fet però que li faltava la plenitud que li donava Déu.
Tú qué en penses? És veritat que Vicent Ferrer es sentia buit encara que havia fet moltes coses bones?
Gracies.
Bé, què dir sobre aquesta qüestió. En principi, la dada que tu aportes i que jo desconeixia, té molta força i és prou rellevant i, per tant, s’ha de tenir present perquè pot ser la resposta vertadera.
Dit això, la meva opinió, que només es basa en l’aproximació a distància a la persona d’en Vicenç, això és, sense haver-lo conegut mai i recollint la informació de llibres, entrevistes i altres documents, és que Vicenç Ferrer no enyorava aquella vocació perquè, des de feia molt temps, havia vist que la seva anava per un altre camí. És un fet que en moltes ocasions recordava la seva marxa de la Companyia de Jesús com un alliberament que li va permetre fer el bé de la manera que ell entenia que havia de fer-ho. Ell treballava convençut que Déu tenia un pla que era, en aquest punt de la nostra història de l’Univers, fer evolucionar el nostre món, gràcies a l’home, fins transformar-lo en humanitat. Ell hi col·laborava amb l’acció bona, en la qual veia contingudes “totes les ideologies, totes les filosofies, totes les religions, l’Univers sencer i Déu mateix”. Eren molts els moments de la seva vida en què ell veia la intervenció de Déu (la Providència) i quan volia pensar o veure Déu allò que més clar se li representava era un altre home, perquè veia Déu en els altres. La seva vida, doncs estava plena de Déu, i sense Ell, gairebé es pot afirmar, no es pot arribar a entendre la seva vida.
Aquest, des del meu punt de vista, va ser el camí de perfecció que va triar: ser un home ordinari amb Déu i els homes.