Comiat a Barcelona de l'”home del paraigua”

El dia 1 de juliol es celebrà a Santa Maria del Mar, Barcelona, una missa com a homenatge a Vicenç Ferrer. La catedral estava plena, sobretot hi havia gent gran. Jo també vaig assistir-hi amb la meva germana.

Al principi van fer una breu introducció que anaven traduint al castellà, a l’anglès i al francès. En acabar van llegir un fragment del llibre de Vicenç Ferrer (« La trobada amb la realitat »)  que parlava del que és l’home i el que representa dins de l’univers. Després van fer una missa acompanyada de cants d’una coral. I per acabar l’Anne, la seva dona, va dedicar-li un breu discurs.

Abans de començar tot això, però, vaig aprofitar per fer una enquesta a diverses persones. Els donava el full amb el qüestionari, el llegien i contestaven marcant creuetes. Però una dona gran, que s’havia deixat les ulleres no em va dir només que se les havia deixat, em va demanar que si li podia llegir les preguntes. Em vaig asseure al seu costat, i de seguida em va explicar que ella havia estat a l’Índia.

Estava emocionada. Es considerava molt afortunada d’haver pogut conèixer personalment Vicenç Ferrer. Va parlar-hi, i m’explicava que era una persona molt pròxima i humil, que li agradava estar amb la gent. Els cinc dies que va estar allà els va definir com una experiència inoblidable. Es sentia com a casa, no li faltava res, no necessitava res, una plenitud total. I en Vicenç li deia: « jo no faig miracles eh! ».

En acabar, els que ho desitjaven podien quedar-se i saludar a l’Anne. També hi havia altres familiars d’en Vicenç. Ens hi vam quedar. Els familiars saludaven i parlaven amb tothom, incansables. Per fi va arribar el nostre torn. L’Anne ens va donar dos petons, li vam demanar de fer-nos una foto i, contenta, hi va accedir. Després ens va donar les gràcies, somrient.

També vam parlar amb el nebot d’en Vicenç. Ens va preguntar si ja havíem estat a l’Índia, li vam dir que no, però que ja fa anys que tenim una nena apadrinada i que algun dia sí que ens agradaria molt anar-hi. Mentre em donava la mà, em va dir que allò era el més important.

La veritat és que no m’ho esperava, van ser dos minuts que vam parlar amb ells, però vam sortir d’allà emocionades, molt contentes, satisfetes. Va merèixer molt la pena fer l’hora de cua.

Afegeixo la imatge del recordatori que es va lliurar aquell dia. Com veieu, correspon a la silueta d’en Vicenç sota un paraigua i és, segurament, la imatge més familiar que en tenien d’ell els habitants d’Anantapur. El paraigua negre no el deixava mai de banda ja què es passava bona part del dia suportant un sol intens i unes temperatures que podien arribar als cinquanta graus.

A l’interior de l’esquela es podien llegir aquestes paraules del Vicenç: “Estem aquí per posar remei al sofriment i a les injustícies. Aquest és el sentit de les nostres vides, la resposta a què som, perquè i per a què estem aquí“.

(Cliqueu damunt la silueta si voleu veure la resta de l'esquela)