Primer premi al Districte de Nou Barris (maig 2010)

Primer premi a la Ciutat de Barcelona (juny 2010)

Exhaust, pronuncio unes notes que espero que siguin les últimes. Sons perfectes, melodies líriques que, el dia que vaig néixer, esperava que fessin feliç a qui les sentís, però, il·lús, com que era en la innocent i tendra infància, no sabia que la meva tonada semidivina conduiria el meu amo a la bogeria. Avui, en aquest ambient de desesperança, entre els gemecs del meu taciturn propietari, recordo la història, els moments en què vaig ser crucial.

Va ser a Viena, on l’arquet, en mans de lord Leopold De Lioncourt, el meu amo, refregava amb malenconia les meves cordes, on cada nota, més profunda que l’anterior, ressonava fent tremolar les plomes dels barrets de les dames. Aquell teatre no necessitava l’or de la barroca decoració per brillar. Em tenia a mi.

Observava des de l’escenari, amb una pueril però merescuda supèrbia, els rostres dels fascinats espectadors: Oh! A lord Cornèlius li ha caigut el monocle en obrir els ulls com taronges; i aquella que aplaudeix entre actes, no és lady Hildegard? Mortals, que impressionables que són!

Però, en aquella sala, hi havia una noia els ulls de la qual no eren oberts com taronges, ni plats, ni tan sols com nous. Els tenia tancats, plorava. La seva respiració semblava dolorosa. Leopold la va veure, i sé que en aquell moment se’n va enamorar. Agafava l’arquet amb força, m’oprimia les cordes amb nerviosisme. Va accelerar el compàs, va perdre el ritme; però, misteriosament, el meu so va ser més dolç que mai. El dirigia cap a ella: a la sala, semblava que només hi fóssim nosaltres tres. Cada cop tocava amb més intensitat i el matís entre fúria i passió era cada cop més petit. La dona respirava més intensament. La mirada felina i severa de Leopold analitzava la noia amagant-se darrere meu. Jo sonava magnífic, gloriós, i encara dubto si, en la meva llarga vida, he sonat mai tan bé com ho vaig fer aquell dia.

Va acabar l’espectacle. Els aplaudiments retronaven com la pluja de finals d’estiu. La noia va obrir els ulls, com si despertés d’un profund somni.

Els cavallers, acompanyats de les seves esposes, començaven a desallotjar el teatre en una desorganitzada filera de pingüins amb barret de copa. Cada cop, des de l’escenari, es podia veure amb més claredat el vermell del vellut de les butaques. El negre dels enguantats cavallers es difuminava amb el vermell que cada cop prenia més força i, en un moment, la sala era buida, a excepció d’una butaca, on la noia seia encara.

Leopold la va veure i, amb mi encara entre les mans, va començar a tocar. Els dos joves tenien la vista clavada l’un en l’altre, i va ser la meva música, que els va unir.

La peça va acabar. Leopold va deixar-me a l’estoig, els joves eren l’un enfront de l’altre, no van caldre paraules, es van besar.

Va passar el temps, els nois es veien a cada concert, fins que, un dia, Leopold sostingué entre els seus dits una proposició en forma de circumferència d’or i adornada amb un preciós diamant.

“Sí…!”, digué la noia.

Lord i lady De Lioncourt. La boda va celebrar-se a Londres: un dels pocs matrimonis feliços de l’alta societat victoriana. I durant uns anys, el meu so va ser dolç com mai, les meves melodies omplien els teatres de tot Europa. El matrimoni De Lioncourt era feliç.

Però  la tragèdia no va trigar a arribar. L’esposa d’en Leopold va morir. Ja feia mesos que la malaltia apagava el seu rostre, aquell rostre que ni les meves millors notes no van poder tornar a encendre.

Leopold, sol, callat, observava la tomba de la dona que més havia estimat, i em tocava amb ràbia, amb fúria. I quan ja no li quedaven forces, tocava melodies lentes i tristes. Recordant el so que havia captivat la seva esposa, aquell so que l’havia fet tan feliç…; i que ara li suposava una condemna.

I avui miro el meu amo, esperant la mort. I ell em retorna una mirada agònica. I, dement, pronuncia en veu baixa les paraules: “Per què?”

Magdalena Gómez