M’estic en una habitació davant d’una gran finestra des d’on puc observar gran part de la ciutat. Dins de la meva presó, puc veure la gent passejar, els cotxes, els núvols… Al cel hi ha ocells volant lliures. Un gran estol d’orenetes mou les ales ràpidament. Ja s’apropa la primavera i tornen als nostres paratges càlids i secs.

Em passo els dies contemplant el paisatge que hi ha darrere del vidre. La senyora que em porta el menjar acaba d’arribar. Sense obrir el meu calabós, em fica el menjar en el meu petit plat. A vegades, intento recordar la meva mare de veritat, la que m’havia alimentat quan era petit, però no aconsegueixo projectar cap record seu en el meu petit cervell. Només la seva cara. On deu ser ara? Deu ser viva? Deu ser feliç? La tenen presonera com a mi?

En acabar de menjar, m’imagino lliure, sentint com el vent fresc em colpeja la cara. Aquest és el meu gran somni. Un somni que mai es complirà. Sento tanta tristor que em sembla que el cor se’m fa cada vegada més petit. Per què són tan cruels amb mi i em tenen tancat? L’única que em comprèn és una noia, la germana del monstre que em va parar una trampa i em va empresonar.

A poc a poc el sol s’amaga. Ja no veig ocells sobrevolant el cel. Miro els estels i la lluna. M’adormo en la meva presó. Somio que estic sobrevolant els núvols. Jugo amb els ocells. Quina meravella! Em desperto sobtadament per la llum del sol. Estic tan content que començo a cantar. De sobte, el monstre comença a cridar, enfadat. Dóna una puntada de peu a la meva presó. Estic mort de por. La noia entra a l’habitació i, amb paraules, el calma. Quina sort! Veig que ella torna al seu dormitori i el monstre s’estira al llit. Al cap d’unes hores, el noi s’aixeca, surt de l’habitació i la tanca.

És de dia. Em fixo constantment en les bandades d’ocells sobrevolant el cel. Una cotorra aterra molt a prop meu. Porta un tros de pa. L’aguanta amb la pota i se’l menja. El meu estómac es queixa. Tinc gana, però fins al vespre no menjo. Sento que s’apropa algú. Entra a l’habitació una figura alta amb els cabells castanys. És la noia!

-Si et deixo lliure, em matarà, però no suporto veure’t així -em diu.

No entenc el que vol dir. Però, què fa? Està obrint la porta del meu calabós! No pot ser cert. És una broma? D’un salt em poso davant de la sortida del meu sofriment. No m’atreveixo a fer un pas més. La noia s’apropa a la finestra i l’obre. Em deixa lliure!

Salto fora de la gàbia amb tota la valentia de la meva ànima. Per fi, després de tant de temps, desplego les meves ales, faig una volta a la noia agraint-li la meva llibertat. Moc les ales ràpidament i em llenço cap al cel.

Anna del Castillo