Guanyadors del concurs literari Sant Jordi 2015

Premi de poesia de Primer curs

Marta Morales Miró, 1rC

 

UN RONYÓ NOU

 

Una nit va sonar un estrepitós soroll,

una veu bastant greu preguntava el cognom.

La meva mare s’hi va posar, mentre feia el sopar,

de cop el foc es va apagar i de camí a l’hospital.

 

Hores esperant, què li estaran fent al meu germà?

Una agulla per aquí una bena per allà,

i tot això? Quan s’acabarà?

 

Anem a l’ascensor,

estarà passant dolor?

Arribem a la menys dos

i hem de caminar poc tros

per arribar al temorós lloc.

 

Últim cop que li dono la mà,

últim cop que veig els seus ulls,

últim cop que escoltaré

les seves paraules. Dic adéu.

 

Jo tinc més por que ell,

tot sortirà bé?

Què li estan fent al meu germà?

Algú em pot dir quelcom ja?

 

 

Un cafè calent a la mà,

amb la mirada els minuts comptant.

En aquella sala infernal jo em pregunto:

què li estaran fent al meu germà?

 

La megafonia anuncia l’esperat final.

Està bé alegrar-se’n?

O potser no tant?

 

Un pas aquí i un pas allà,

una llàgrima cau.

No puc veure el meu

germà.

 

Faig silenci, he de marxar.

Deu hores esperant:

necessito clapar?

 

Ara està a caseta

una mica infladet,

i d’alleujament respiro

quan sé que està bé.

 

Una nova etapa comença.

Fàcil no serà ,

però mentre la seva veu escolti,

lluitaré fins al final.

 

Pseudònim: ATRAM

 

 

Premi Poesia 2n curs

Elena Pérez Rojas, 2n A

 

 

DESITJOS

 

M’agradaria ser un ocell

per poder sentir i cantar,

i volar contracorrent,

i després tornar a aterrar.

 

M’agradaria ser un peix

amb escates de metall,

i com fletxa platejada,

nedar per cada oceà.

 

M’agradaria ser una pedra

per no tenir sentiments,

i que així tota la gent

mai més em pogués fer mal.

 

M’agradaria ser aire

per ocupar cada racó,

que els meus amics em respirin

i passejar pel seu interior.

 

M’agradaria ser un mag

per ser una pedra que vola,

per ser un ocell que neda,

i allò que és impossible

que per mi sigui normal.

 

Pseudònim: Tímida

 

Premi poesia de tercer curs

Aina Gustamante Clavell, 3r A

 

LA NO INSPIRACIÓ

 

A escriure un poema s’ha dit!

Espera… de què l’escric?

 

La ment en blanc, no tinc inspiració,

estic ben buida, em falta imaginació.

 

– El més típic és l’amor…

– Jo no li dono pas tant de valor.

 

– Potser sobre el passat…

– Buf! Això ja ho he intentat.

 

– I sobre el mar o el cel?

– Sí, i si et sembla escric sobre l’oncle Manel.

 

– Mmm… i els animals?

– És massa infantil i em fa “pal”.

 

– Poemes sobre la llibertat?

– Interessant, però poc rebuscat.

 

– Potser sobre un somni.

– Quin? Aquell en què m’abduïa un ovni?

 

– Escriu sobre la teva persona.

– “Sóc guapa, llesta i bufona”.

 

– Sobre un tema científic.

– Escriuré sobre les amebes. Magnífic!

 

– Estaria bé que escrivissis de menjar.

– On vas a parar!

 

– I si parles del Nadal?

– No és l’època, no seria gaire normal…

 

– Un poema sobre Sant Jordi i les roses!

– No m’interessen aquestes coses.

 

– I què me’n dius, de la diversitat?

– Creus que no hi havia pensat?

 

– Mira, n’estic fart. Escriu sobre la inspiració que no trobes.

– Ostres! Que ben pensat! Sempre estàs aportant idees noves!

 

Pseudònim: Klaine

 

 

Premi poesia Primer de Batxillerat

Pau Parra Graupera, I B

 

LA MÚSICA

 

Quan estiguis trist i et sentis sol

i creguis que no et pots aixecar,

quan res et pugui treure del teu dol

tranquil, la música hi serà.

 

Quan tot el món et caigui al damunt

i cap resposta puguis trobar,

quan els problemes vinguin tots junts

tranquil, la música hi serà.

 

Quan et notis furiós i enfadat

i la ràbia no puguis dominar,

quan la calma hagis abandonat

tranquil, la música hi serà.

 

Quan siguis lluny d’allà on véns

i la teva terra trobis a faltar,

quan vulguis tornar a casa corrents

tranquil, la música hi serà.

 

 

Quan en la gent trobis amistat

i el teu temps amb ells vulguis passar,

quan tinguis a qui vols al teu costat

tranquil, la música hi serà.

 

Quan et sentis feliç i content

i l’univers sencer et vulguis menjar,

quan et notis alegre en tot moment

tranquil, la música hi serà.

 

Quan et vegis jove i rebel

i en contra de tots creguis estar,

quan la llibertat sigui el teu anhel

tranquil, la música hi serà.

 

Quan l’amor aparegui sense voler

i la teva vida faci canviar,

quan estimis sense saber per què

tranquil, la música hi serà.

 

Quan la mort et vingui a trobar

i l’únic que vulguis és descansar,

quan et separis dels que vas estimar

tranquil, la música hi serà.

 

Pseudònim: Heisenberg.

 

Premi poesia Segon de Batxillerat

Maria Cadefau Fabregat, II B

 

STROMBOLI, RUGIT DE FOC

 

Stromboli, volcà de foc,

muntanya grisa de cendra.

Ascendeixo a poc a poc

pel teu tarannà comprendre,

Stromboli, volcà de foc.

 

Stromboli, illa eòlia,

la més petita de totes,

entre el pi i la magnòlia

les barques trenquen les ones,

Stromboli, illa eòlia.

 

Stromboli, llengua rogent,

que amb el teu rugit de foc,

de lava incandescent

ho omples tot a poc a poc,

Stromboli, llengua rogent.

 

Stromboli, poble tranquil,

cases blanques com l’estepa

que floreixes a l’abril

i l’alegria em supera

Stromboli, poble tranquil.

 

Stromboli, muntanya viva,

que rugeixes amb fervor

de celebració festiva

enmig de cada erupció

Stromboli, muntanya viva.

 

Pseudònim: Selva

 

 

 

1r premi prosa Primer curs

Òscar Ramos Núñez , 1r A

 

EL NEN QUE NO SOMRIU

 

En Jordi és un noi desafortunat. És alt per a la seva edat, té el cabell negre i llis, i els ulls de color blau. Quan tenia tres anys els seus pares van morir en un accident de cotxe, i només li va quedar en Pit, un golden retriever de dos mesos, del color de la canyella.

Ara té cinc anys i el seu gos en té dos, però no tenen ningú més. Viuen en un orfenat, perquè quan van morir els seus pares no li va quedar família.

És un noi molt tímid, tant que només parla amb el seu gos. Durant tot el temps que porta a l’orfenat, moltes parelles s’han interessat per ell i l’han volgut conèixer, però ell no aixeca el cap del terra, no mira a ningú als ulls i, sobretot, no vol parlar.

El director de l’orfenat és el senyor Stevens. És un home de 45 anys, alt, ros, amb els ulls verds i un gran somriure a la cara, perquè pensa que si ell somriu, aconseguirà que els nens que viuen a l’orfenat siguin més feliços.

Porta més de deu anys com a director del centre, i durant aquest temps ha aconseguit que molts nens i nenes tinguin una bona família que els cuida i els estima, però no ha aconseguit que ningú vulgui adoptar en Jordi.

El nen es passa el dia al pati, jugant amb el seu gos, tirant-li pals que el gos agafa i li torna, però no juga amb els altres nens, i sempre té una mirada de tristesa. Mira cap a les muntanyes, perquè l’orfenat està a la faldilla del Mont Pelat, que tot i el seu nom té una gran quantitat d’arbres, i al costat hi ha el Llac Negre, on quan arriba l’estiu els nens van a nedar i a jugar.

En Jordi pensa que li agradaria ser un ocell, per poder sortir volant d’aquell lloc, o potser un altre gos com el Pit i així poder estar tot el dia jugant sense pensar en res més.

Un dia, quan estava jugant al pati com sempre, va aparèixer un gos nou, un labrador que es va posar a jugar amb el Pit. En Jordi es va sorprendre molt, perquè mai havien deixat un altre gos a l’orfenat. Va mirar al voltant a veure si veia els amos, però no hi havia ningú, només els altres nens.

Però no va veure que des d’una finestra, el senyor Stevens parlava amb un matrimoni, i se’l miraven fixament . Els tres van veure com el Jordi jugava amb el gos nou, li llançava una pilota i no parava de parlar-li i de somriure-li.

El senyor Stevens havia tingut una idea. Havia pensat que potser un animal podia treure tot el que en Jordi tenia dins, que potser portant-li un altre gos podria fer noves amistats, i havia trucat a un matrimoni que portava temps volent adoptar un noi, però que tenien un gos que també s’estimaven molt i quan havien intentat conèixer algun nen en altres orfenats, aquests sempre s’havien espantat del gos, perquè tot i que era molt simpàtic, era un gos molt gran i juganer i sempre es tirava a sobre de la gent.

Quan el matrimoni va sortir al pati, es van acostar al nen, i li van dir que el gos era seu. En Jordi, per primera vegada, va parlar amb algú, i els va preguntar com es deia. Li van dir que el gos era en Sam.

Quan van haver de marxar, en Jordi, amb una veu molt baixeta, se’ls va acostar i els va dir si tornarien a portar en Sam un altre dia perquè jugués amb ell i amb el Pit, i li van dir que sí.

Així, durant un mes, en Joan i la Marta, acompanyats del seu gos Sam, van visitar en Jordi i en Pit sempre que podien.

El senyor Stevens estava molt content, perquè per primera vegada en Jordi somreia, i començava a jugar amb els altres nens, i fins i tot alguna vegada l’havia sentit molt baixet com li deia “Hola, senyor Stevens”.

Quan va passar aquest temps, el senyor Stevens es va atrevir a preguntar directament a en Jordi què li semblaven en Joan, la Marta i el Sam, perquè ells el volien conèixer millor, i si tot anava bé volien que anés a viure amb ells.

En Jordi es va quedar molt callat i mirant al terra, però amb la seva veu baixeta i amb un petit somriure li va dir que també li agradaven.

Així que el senyor Stevens els va trucar i van pactar que en Jordi passés amb ells un cap de setmana a casa seva per veure si tothom hi estava d’acord.

Quan el van a passar a buscar, en Jordi no volia marxar sense el seu gos, però el Joan i la Marta li van dir que, per descomptat, el Pit havia de venir amb ells per jugar amb el Sam.

El van portar a una casa gran, a tocar de la platja, on van jugar amb els gossos i fins i tot es van banyar. La seva habitació també era molt gran, amb una gran finestra des d’on podia veure un jardí i les casetes dels gossos.

Després del cap de setmana, el van tornar a l’orfenat, i en Jordi es va quedar molt trist, sense parlar amb ningú i fins i tot sense jugar amb el Pit, perquè es pensava que no el volien i que no tornarien.

Però el divendres al matí, el senyor Stevens el va cridar al despatx, i allà va veure el Joan i la Marta. Havien tornat per ell! No havien pogut tornar abans perquè s’havien de fer moltes gestions, i un jutge havia d’aprovar l’adopció, però li van dir que si volia, se’n podia anar amb ells per sempre.

En Jordi, per primera vegada en dos anys, es va abraçar a algú. Primer a la Marta, i després al Joan, mentre el senyor Stevens feia el somriure més gran que havia fet en molt de temps.

Pseudònim: LOPARC

 

2n premi prosa Primer curs

Andrea Marín Puig , 1r D

 

EN BUSCA DE LA SURICATA

La Sabanah era una nena que vivia a l’Àfrica, en una tribu amb un petit nombre de membres. Ara bé, la Sabanah vivia en una població al bell mig del mateix paisatge africà que li va donar el seu nom. Sovint vivia allà, a diferents indrets, ja que era una territori bastant extens. Ella nasqué allà mateix, per això els seus pares la varen anomenar amb aquest bonic nom.

Una terra escassa en vegetació, i un radiant sol que cada dia escalfava, assecava i esquerdava el terra d’aquell meravellós paradís animal. Cada matí era un fantàstic espectacle per a la petita Sabanah; aquell color rogenc del sol que tenia el cel a l’albada, els estols d’ocells que l’omplien de taques negres brillants, els ramats de zebres que ja de bon matí recorrien aquella terra quasi d’un extrem a l’altre esquitxant les rosses i esveltes herbes del voltant. La Sabanah tenia el grandíssim privilegi de poder contemplar aquella majestuosa obra d’art, plena d’exòtics colors i formes cada matí.

La petita tenia un tresor, el duia allà on anava o, més aviat, “la” duia: era una nina que es deia Suricata. Aquest nom se li va acudir mentre observava el paisatge; va veure un petit animaló de to marronós i li va semblar molt curiós. Va preguntar el nom d’aquest al savi de la tribu i li va dir que era un suricata. La nina era feta amb un vestit de pell, ben polit i amb quatre vetes d’herba seca al cap, ben cosides.

Se l’estimava molt i no la volia compartir amb ningú, sempre que algun nen de la tribu la hi demanava per jugar s’emportaven un “no” per resposta; la volia tota per a ella. Des de llavors ningú volia ser el seu amic o amiga.

Un bon dia, la Sabanah es llevà i notà que no tenia aquell tacte aspre de pell entre els seus dits. La buscà per tots els voltants de la tribu, pels petits amagatalls on solia anar a jugar, però ningú no en sabia res, o tothom ho feia veure. Fins que, ja sense saber on cercar, li ho demanà al savi de la tribu. La nena li explicà que l’havia perduda i li preguntà si l’havia vista. Aquest li explicà:

-Oh! Això és un càstig dels déus! I estic ben d’acord amb aquesta penyora… T’han tret una cosa que t’importa i no te la tornaran fins que no canviïs. Has de canviar –comentà el savi.

-Qui? Qui m’ha tret la meva nina? Han estat els déus? Vull que me la tornin ara! –exclamà la petita Sabanah, amb els ulls mig plorosos.

El savi respongué, evidentment amb sàvies paraules:

-L’egoisme, sí! L’egoisme no només t’ha tret una simple joguina sinó també la possible amistat amb moltes i molts dels infants d’aquesta pobra tribu. Que n’ets, d’inconscient… No te n’adones? Has mirat més per on pot estar o per qui te l’ha treta, i no has parat atenció a tu mateixa. –I prosseguí:

– Ets tu, i només tu qui pot trobar-la, per això i solament per això hauràs de canviar la teva manera de ser… No et canviïs a tu mateixa, no podràs; però sí pots modificar aquesta part de tu que no agrada als altres. No ets perfecta. Mai ho seràs, no obstant això, pots millorar aquest aspecte teu, si realment t’importa aquesta nina, és clar….

L’home continuà el seu parlament dirigit a la petita Sabanah:

-Bé doncs, ara si no et fa res, vaig a prendre una mica el sol, necessito sortir una estona d’aquesta barraca… Ah, i recorda, només tu pots trobar-la, però hauràs de canviar…

La Sabanah es quedà embadalida i, sobretot, pensativa després de les belles paraules d’aquell savi.

Quan el cel es tenyí de negre i uns quants estels s’encengueren com centenars de llumetes penjades d’un sostre; es féu l’hora de sopar i la nena estava més dispersa que algunes de les poques roques que hi havia a la sabana. Aquell dia no tenia ni ganes de fer un sol mos, rumiava amb profunditat els proferiments d’aquell avi, fins que, ja per fi prengué una decisió important, molt important; gairebé la més rellevant que hagués pres en tota la seva vida: havia decidit canviar.

L’endemà es llevà amb l’extraordinària idea d’ensenyar a la resta de nens i nenes de la tribu com havia estat el seu canvi. La Sabanah veié uns infants jugant amb quatre pedres en un petit sorral i s’hi acostà:

-Hola!             Que puc jugar amb vosaltres? –Els nens la miraren i un d’ells li digué amb una actitud fatxenda:

-Sí, és clar, i què més! Nosaltres sempre et demanem per jugar amb tu!

En fi, que el primer intent de la Sabanah no li sortí gaire bé, però no es rendí. Veié una nena i decidí tornar-ho a provar amb paraules diferents:

-Hola, vols jugar amb mi? –I la nena contestà:

-Sí, però escolta, que no ets la nena a qui vaig demanar per jugar fa dos dies i em va dir que no? –I la Sabanah li respongué:

-Sí, la mateixa.

-Que estrany –digué la nena-, no t’ofenguis eh, no et recordava tan… amable.

La Sabanah sentí el que li digué i li contestà tota decidida:

-Oh! Sí, ja ho sé, és que… he decidit canviar. Vols jugar amb mi o no?

-És clar que sí! –afirmà la nena.

Llavors la Sabanah pronuncià:

-Quan juguem una estona, més tard m’ajudaràs a buscar la Suricata?

La nena es quedà una mica sorpresa en sentir aquell nom…

-És el nom de la meva nina, és una història molt llarga…

Dit i fet, jugaren una estona i quan se’n cansaren, buscaren la nina i curiosament, veieren que la tenia un suricata femella. La Sabanah aconseguí una amiga i, en efecte, recuperà la seva estimadíssima nina.

I, sobretot, no canviïs qui ets, no podràs, però sí podràs canviar una part de qui ets…

Pseudònim: Turquesa

 

 

1r premi prosa Segon curs

Eduard Vallmitjana Fauro 2C

 

E N   B L A N C   I   N E G R E

 

Fa uns deu anys, quan jo només en tenia vuit, vaig anar un parell de dies a casa de la meva cosina. La veritat és que fins llavors no ens havíem vist mai i jo no en sabia res d’ella, tret que li agradava molt dibuixar.

Era estiu però no feia gaire calor. No va ser fins que vam pujar al tren que la meva mare va començar a explicar-me a on anàvem i què faríem. La família de la meva cosina era bastant normal, no eren rics ni posseïen una gran casa, però en tenien una al costat d’un llac, era on anàvem. Quan vam baixar del tren no hi havia ningú més a l’estació i la casa estava bastant allunyada del poble on havíem baixat, així que vam haver de caminar una bona estona per un caminet de sorra. Finalment, després d’uns deu minuts que se’m van fer eterns, vam arribar a una caseta de fusta no gaire gran que, segons la meva primera impressió, semblava treta del conte de Hansel i Gretel.

–Hola! –va dir-nos una dona apropant-se– Us estàvem esperant-. De la seva esquena va sortir una noia que devia tenir la mateixa edat que jo, era la meva cosina.

–Gràcies per convidar-nos, espero que la Marta i el Marc es portin bé l’un amb l’altre, perquè em sembla que encara no s’havien vist mai!

Després de dir aquestes paraules, la mare em va fer un gest perquè agafés la meva maleta i ens vam dirigir a la caseta per deixar el nostre equipatge. La caseta era bastant acollidora, una mica petita i humida, però s’hi estava bé. Em va sorprendre, sobretot, el fet que estava completament plena de dibuixos, per tot arreu. Crec que no hi havia ni una sola habitació sense un dibuix, per petit que fos. Sabia que a la Marta li agradava dibuixar, però tant? Quan vam acabar de desar la roba a l’armari em vaig adonar de la situació: estava en una caseta remota, al costat d’un llac, sense connexió a internet! Quina desgràcia! Contràriament, la meva mare semblava més plena de vida:

–Ja has conegut ta cosina? Tots els dibuixos que hi ha per la casa els ha dibuixat ella, no et sembla increïble? A tu no t’agrada una mica dibuixar? Vés a parlar amb ella de llapis o aquarel·les, segur que us fareu grans amics!

Tampoc no tenia cap altra cosa millor a fer. Vaig buscar-la per tota la casa, però no la vaig trobar. Caminant per la casa em vaig adonar d’una cosa, tots els dibuixos eren a llapis, com a molt pintats amb pintura negra. «Quin ambient més pessimista» vaig pensar, «sense cap color». En aquell moment la Marta va passar darrere meu, va obrir un calaix i en va agafar un paper i un pot de pintura negra.

–Hola –li vaig dir movent la mà d’un costat a un altre lleugerament.

–Ho-ola –va contestar-me tartamudejant.

–Com és que no fas servir colors per pintar els teus dibuixos? –vaig mirar el calaix i estava ple de témperes i llapis de tots els colors. –Escolta! –No em va respondre.

Li vaig agafar el braç, però ella va fer un gest amb el colze i em va tacar la samarreta de pintura negra i se’n va anar ràpidament.

–Quins fums! Què fas, llençant-me pintura a sobre?!

Vaig veure com obria una espècie de porta, en un passadís que tenia al costat, però quan vaig arribar al davant no hi havia cap porta. M’hi vaig fixar i vaig veure que era una espècie de porta secreta. «Es pot saber què fa aquí dins?», volia dir-li un parell de coses a la Marta, però aquella porta em barrava el pas. Després de buscar una petita estona vaig trobar un petit pom que sobresortia i el vaig estirar. La porta es va obrir fàcilment i vaig passar a l’habitació. La Marta era allà, dibuixant en un escriptori. Tot i que vaig avançar i em vaig plantar al seu costat, ella ni es va immutar. Semblava que la meva presència no signifiqués res.

–Cal repetir la pregunta? A què ha vingut allò?!

–Fora. –Aquella resposta va ser l’encenedor de la meva ira.

–Però tu què et creus? Es pot saber què fots fent-me una taca a la samarreta per una simple pregunta?! –vaig cridar tot enfadat.

–S-si us plau. –va intentar solucionar-ho, però estava massa enfadat per escoltar-la i vaig seguir cridant.

–N’ets incapaç? Ningú em taca i se’n va tan feliç, m’escoltes?, NINGÚ!

–Només és una taqueta.

Més aviat un esquitx, sobre una samarreta vermella que, la veritat, no m’agradava gens i estava a punt de llençar.

–Només?! -Aquella esbroncada era cada vegada més estúpida.

–No entens que això no té cap sentit? Només és una gota de pintura sobre una samarreta grisa! –donava la impressió que ella també s’estava enfadant, per culpa de la meva idiotesa. –No et posis així, només per això!

–Doncs per què no has respost? I per què no fas servir colors? Que potser ets daltònica?!

–Idiota! –tan bon punt va dir això va marxar fora de l’habitació.

Poc després em vaig adonar que el que havia fet estava molt malament, però llavors estava massa enfadat per pensar amb claredat. Tot i això, la meva curiositat em va portar a mirar el dibuix que, fins feia poca estona, la Marta estava dibuixant. Era un paisatge molt bonic, amb un gran sol i unes muntanyes, però les muntanyes eren de color rosa i el sol verd, semblava que hagués pintat el dibuix sense tenir en compte el color de les coses. Vaig seguir pensant una estona més i em van ressonar les seves paraules: «…una gota de pintura sobre una samarreta grisa!», però la meva samarreta era vermella! Una altra vegada la vaig buscar, però ja no estava enfadat, sinó una mica trist. Estava a la vora del llac, asseguda en un banc de fusta.

–Saps de quin color és l’aigua? – li vaig preguntar, asseient-me al seu costat.

–Blau, tot i que no sé què significa aquesta paraula.

–Ja no estic enfadat, he entès què et passa. Com els veus, els colors?

–No els distingeixo, és monocromatisme, sempre els he vist en blanc i negre. Només distingeixo la llum i la foscor. Per mi, els colors només són una gamma de grisos.

Després d’això vam passar la resta de dies sense cap altre problema semblant a aquest; de fet, ens vam fer molt bons amics. Vaig ser un idiota per haver-me posat així. Ara, amb divuit anys, intento evitar-ho, però, a vegades, m’hi torno a posar per coses sense importància. Aquella experiència em va fer adonar que algunes coses, per petites que siguin, en poden desvetllar una de molt més gran.

Pseudònim: Ocre

 

 

2n premi prosa Segon curs

Albert Ripoll Hernández, 2n D

 

EL PILOT SOLITARI

 

Jo era un simple pilot d’avió que transportava subministres a poblacions molt apartades de la civilització. Concretament, jo era un pilot nord-americà de 22 anys que operava a Alaska. En aquelles terres tan dures havia après a treballar sol durant llargues jornades a bord de la meva avioneta i a poc a poc vaig anar adquirint un gran coneixement sobre el pilotatge dels avions.

Era tan extrema aquella terra que vaig haver de treballar sempre sol i sols depenent de mi mateix. Però no corrien bons temps llavors, quan jo era jove a l’altra banda del món s’estava duent a terme la més cruenta de les guerres que fins llavors hom havia vist, la segona guerra mundial.

Jo mai havia sentit cap fervor per la meva pàtria i els meus ideals més aviat no estaven relacionats amb la pàtria. De fet, jo sempre havia pensat que cadascú hauria de fer i treballar en les seves coses i no molestar els altres i que, fent pel nostre compte, érem més productius; almenys allò era el que m’havia ensenyat l’experiència. Però el govern no pensava així i el 27 de desembre de 1943 vaig rebre una carta que esperava amb temor i angoixa des de ja feia un any: em reclutaven com a pilot per anar a lluitar contra els nazis a França.

L’1 de gener de   1944, indignat, vaig pujar al portaavions R2-477 que em portaria a enfrontar-me i involucrar-me en aquella guerra fatal. La majoria dels homes hi anaven il·lusionats i innocents esperant trobar a l’altra banda de l’Atlàntic el que no havien trobat a Amèrica i esperaven tornar a casa fets uns herois. Però jo romania sol i, ensopit en la lectura del manual d’instruccions del meu nou avió, pensava a fer la meva feina i marxar a casa. Però un pensament no em deixava concentrar-me en la lectura, la mort. Feia dies que aquella idea rondava pel meu cap. Sabia que molt pocs pilots tornaven a casa sans i estalvis, sabia que hauria de combatre en una esquadra i aquella idea no m’agradava. De fet, no estava disposat a deixar la meva vida en les mans d’un altre. Si aquesta persona feia un error o no sabia pilotar bé, jo moriria per culpa seva. Mentre pensava això, el coronel Mac Artur se’m va acostar i em va dir amb un gran somriure a la cara:

-Pilot Mark Smith, veritat? Tinc grans esperances en vostè i la seva esquadra. Crec que tots sou uns magnífics pilots i que se’ns dubte ens sereu molt útils a Normandia

-Això espero senyor. -Vaig contestar sense amagar el meu rostre de decepció-. L’única cosa que dubto, coronel, és la capacitat dels altres pilots. Com comprendrà, no m’agradaria deixar la meva vida en mans d’un inútil. Jo he treballat en climes molt extrems però aquí hi ha pilots que no sabrien pilotar un avió a la mínima de canvi.

El coronel Mac Arthur em va mirar amb un rostre seriós i enfadat i em va dir:

-Senyor Smith, em sap molt de greu que no confiï en els seus companys, però és una falta intolerable que dubti de la capacitat del seu país per triar els pilots. Així que el convido que es retiri a la seva llitera i que no aparegui fins demà.

Irat, vaig haver de saludar-lo i abandonar la coberta per anar a descansar a les lliteres . L’endemà es va despertar inestable i amb la mar agitada. Les ones trencaven contra el vaixell   i l’aroma salada de l’oceà romania en la meva boca permanentment. A mig matí vaig rebre ordres de provar les aeronaus juntament amb els altres quatre pilots de la formació, en Johnson, en Paul, en John i en Rick. Ràpidament em vaig enlairar amb aquella aeronau aerodinàmica i lleugera que navegava entre els núvols suaument . Anaven els quatre en una formació de forma de fletxa quan vàrem entrar en una zona de turbulències i una veu distorsionada i poc entenedora a causa del fort vent ens va anunciar per ràdio:

Atenció, mantingueu la formació sota qualsevol concepte!

En aquell moment em va envair un sentiment de desconfiança i por que em va dominar per complert i vaig començar a tenir unes estranyes figuracions en què el meu company de darrere xocava contra mi. De fet cada vegada me l’imaginava més proper a mi. Les meves fabulacions em van vèncer i en un intent per defugir aquella situació on clarament depenia d’en John, vaig abandonar la formació. Mentre descendia vaig veure molt clara una cosa, no podia esperar tornar a casa viu amb aquells pilots a les meves espatlles. A Normandia abandonaria la formació i atacaria els meus objectius pel meu compte.

Quan vaig aterrar vaig veure com el coronel Mac Artur avançava fet una fúria cap a la meva posició i es dirigia cap a mi amb el rostre desfigurat de la ràbia:

-Pilot Mark Smith, és que no sap acatar ordres

-Sí senyor, però clarament el que ens havia ordenat, mantenir la formació, era un gran error, allà d’alt no es podia controlar bé l’avió i d’un moment a l’altre podríem haver xocat -vaig contestar indignat pel que m’havia dit el coronel.

-Bé, sàpiga, que una altra errada així i el passarem a infanteria. Si no sap rebre ordres lluiti amb la seva metralladora a terra, i si vol, dispari sol contra els alemanys si a vostè li sembla! Vostè sabrà! -Va afegir clarament irritat pel meu comportament.

Els dies següents van transcórrer eterns. L’Atlàntic seguia implacable i el mar semblava que ens volgués donar un presagi del que ens trobaríem a Europa. L’agitació a l’ambient era ja molt palpable, sabíem que el nostre dia s’apropava, sabíem que molts moriríem i que els que tornéssim a casa tornaríem amb l’ànima perduda i oblidada en la guerra.

Cada nit tenia més malsons, concretament cada nit tenia el mateix malson, era un malson terrible en què un pilot de la formació era abatut pel foc antiaeri i, per culpa seva, el meu avió estava envoltat en un mar de flames.

El dia que vàrem anomenar el dia D s’apropava; de fet, sols quedava un dia. El coronel Mac Arthur ens va reunir a tots i ens va dir tractant d’esvair els dubtes que es dibuixaven en els nostres rostres.

-Soldats, demà fareu història. Vosaltres representeu l’esperança pel món. Hi ha gent que necessita la vostra ajuda i demà farem el primer pas per deslliurar Europa del terrible domini dels alemanys. Però sobretot demà ,quan les bales xiulin, recordeu que lluiteu amb els vostres germans braç a braç i que us heu de defensar a mort.

Com sempre a mi em van semblar paraules buides i vaig ignorar el discurs patriòtic del coronel Mac Arthur. Creia que així mai guanyaríem la guerra, de fet creia que l’endemà hi hauria una massacre i no anava mal encaminat. Les nostres ordres eren senzilles: havíem de destruir per complet tots els enclaus defensius a la costa francesa des d’Omaha Bay fins a Utah Bay.

El dia D es va despertar irònicament calmat i assolellat, com si aquell oceà es volgués riure del que passaria aquell dia. A les 5 de la matinada, mentre el sol apareixia reposat per l’horitzó, em vaig vestir amb el meu uniforme i vaig pujar a l’avió. Tot estava a punt i mentre el motor s’escalfava i emetia els estranys sorolls als quals jo ja estava acostumat, van començar a desfilar pel meu davant centenars d’homes que es dirigien a les barques. Els soldats desfilaven nerviosos, però amb un rostre que mostrava aparent tranquil·litat, fins i tot semblava que creien que els seus companys els salvarien.

Jo no podia creure el mateix dels meus companys i apartant en Rick li vaig dir amb serenitat:

-Mira Rick, no et vull ser deslleial ni et vull mentir, per això t’ho dic. Quan arribem a Omaha Bay jo abandonaré la formació i actuaré pel meu compte. Si tot va bé, que ho dubto molt amb el plantejament que tenen els nostres caps, ens trobarem al punt d’encontre. Et desitjo sort.

-Smith, no m’esperava això de vostè. Em sorprèn molt que un pilot de les seves prestacions hagi decidit això, però respecto la seva decisió -va dir en Rick deixant entreveure un rostre de preocupació.

Tot seguit vaig pujar a l’avioneta i em vaig enlairar en el que probablement seria en vol més transcendent de la meva vida. Des de dalt de l’avió vaig poder observar les grans platges de Normandia i més enllà prats verds que s’estenien fins a l’horitzó, sols tallats pel fum i el foc de llunyanes explosions .Cada vegada veia Omaha Bay més proper i llavors un gran sentiment de por i angoixa va recórrer el meu cos. Em vaig començar a plantejar si sobreviuria pel meu compte, si ho aconseguiria. En cinc minuts vàrem arribar a Omaha Bay. La meva mirada instintivament es va posar el superfície humida que suposava la sorra de la platja. No vaig poder evitar veure l’espectacle més terrible de la meva vida, l’aigua havia desaparegut per donar lloc a una marea de sang, veia milers d’homes avançant colze a colze i morint foradats per les bales alemanyes un per un.

Immediatament vaig recordar el meu particular pla i em vaig obligar a oblidar aquell espectacle tan dantesc. Ara més que mai tenia clar que no s’havia de treballar en equip. La infanteria estava morint per aquella absurditat. Decidit, vaig apagar l’emissora i em vaig desviar cap a un enclavament alemany que havia observat. Jo creia que en anar sol seria més sigil·lós i letal, però aviat vaig comprovar que de fet era tot el contrari.

Al passar pel poble vaig llençar una bomba que va esclatar a la plaça principal. Una sensació terrible, que semblava haver estat alliberada pel dimoni, va travessar el meu cos, aquella era la primera vegada que matava algú. De cop i volt em vaig veure immers en un mar d’horror ple de bales, sentia com les bales passaven a prop, sabia que anava a morir. De cop vaig sentir l’impacte d’ una bala a la turbina i el meu avió va caure en un immens núvol de flames.

Sortosament vaig obrir el paracaigudes i en l’última instància em vaig salvar i els aliats em van trobar. Llavors em vaig adonar del meu major defecte: no sabia treballar en equip. Aquella guerra em va ensenyar que aquells homes que morien colze a colze com germans sota el foc enemic van arribar a Berlín i van guanyar la guerra.

Pseudònim: P.B.A

 

 

 

1r premi prosa Tercer curs

Neus Creixell Maeso, 3r B      

  

UNA MIRADA

 

La Lena s’arreglava per marxar. Feia mesos que no es veien i estava molt emocionada.

Cada cop que tancava els ulls, un pessigolleig lleuger li recorria tot el cos, ansiosa per aquell esperat moment, on per fi es retrobarien cara a cara i es podrien abraçar. Ell estava a l’altra punta de l’oceà, però finalment, aquella distància seria superada.

En Martín no podia estar més feliç. D’aquí menys de 24 hores podrà veure aquella persona que trobava tant a faltar, aquella amb qui pensava les nits d’insomni, aquella amb qui es passava hores parlant per telèfon. Ella vivia a l’altra banda de l’Atlàntic i, per fi, el vindria a veure.

La Lena es va mirar per últim cop al mirall del lavabo de casa seva. Duia el seu cabell negre carbó recollit en una cua de cavall que li ressaltava la seva cara rodoneta. S’havia pintat una mica els ulls maragda amb un color negre, perquè li ressaltessin, i els llavis en un to rosa clar. Estava llesta per marxar.

En Martín intentava pentinar-se els cabells bronze. S’havia dutxat, afaitat i raspallat les dents. Intentava aparentar el millor aspecte per a ella. S’havia posat una mica de colònia i desodorant. També duia les lents de contacte sobre els seus grans ulls blau turquesa. Feia l’impossible per no semblar nerviós per la seva arribada, però no ho podia evitar. Davant del mirall assajava una vegada i una altra com i què li diria, com aniria vestit… Tot el cos li tremolava.

La Lena va agafar la maleta, va tancar la casa amb clau i va baixar a la jungla del carrer de Nova York a buscar un taxi que la pogués dur a l’aeroport.

En Martín va intentar arreglar el seu pis de solter, ordenant, recollint i llençant. Va netejar i va treure la pols. Definitivament, semblava un altre pis.

La Lena va pujar al taxi i li va donar les indicacions al taxista. Tenia una mica de pressa, així que li va preguntar si podia accelerar una mica.

En Martín va sortir de casa a acabar de comprar algunes coses abans que ella vingués. El seu menjar preferit, entreteniments, etc.

La Lena va arribar a l’aeroport just a temps per embarcar i pujar a l’avió. De molt poc que no hi arriba, però a la fi ho aconsegueix. No havia pensat fins ara què li diria, o com es

sentiria després de veure’l, però cada cop els nervis del viatge donaven pas als nervis per poder tenir-lo davant.

En Martín ja no pot aguantar més. Ja no queda res més a fer a casa seva. I les quatre parets cada cop li resulten més petites i claustrofòbiques, així que agafa la seva moto i va a l’aeroport a esperar-la.

La Lena segueix les indicacions de l’hostessa i es corda el cinturó. Per fi aterren, després de més de 12 hores de volar. Més ansiosa de veure’l no pot estar. La Lena és la primera a sortir de l’avió. En té unes ganes que ja no ho aguanta. Vol abraçar-lo, vol fer-li petons, vol, vol, vol…

En Martín sent pels megàfons que el seu avió ha arribat i corre a rebre-la. La primera persona que veu és una noia mitjaneta molt sexy. Amb uns cabells negres carbó, uns ulls verds increïbles i un cos d’escàndol. No pot apartar la seva mirada d’ella. Ella ho nota i li somriu tímidament. Està a punt d’apropar-se a parlar amb ella quan de cop sent el seu nom.

La Lena nota que l’estan mirant i es gira. Veu aquell noi d’edat semblant a la seva, tan bell i de bona aparença. Té uns ulls magnífics, un cabell sedós que fa venir ganes de passar-hi els dits i un somriure que et talla la respiració. Li somriu tímidament. Veu que està a punt d’apropar-se a parlar amb ella quan se sent algú que la crida.

Tots dos caminen cap a qui esperaven.

La Lena saluda el seu pare, que té càncer, amb una gran abraçada i un petonàs enorme.

En Martín comença a donar voltes a la seva germana petita, que ha patit molt bullying a l’institut fins al punt de voler-se suïcidar.

Tots dos es miren per última vegada.

Tots dos agafen camins diferents.

Cap del dos no pot oblidar la mirada de l’altre.

 

Pseudònim: La loca de los Andares

 

 

Segon premi prosa Tercer curs

Laura Minguella Ayuso, 3r C

 

VOLTA AL MÓN A L’ATZAR

 

Observar… Sempre m’ha agradat observar-ho tot, per entendre el que m’envolta, anar més enllà o, simplement, per pura curiositat. Observant he après i descobert moltes coses (algunes més importants que d’ altres, òbviament) que crec que m’han fet desenvolupar el meu criteri, la meva visió del món i entendre com funcionen algunes coses.

Però, últimament, el mar em té embruixat, i em passo els dies observant-lo: les ones que, en un dia tranquil, vénen i se’n van suaument, i fan que les barquetes es balancegin lentament, però en un dia de pluja i vent, s’alcen, com si volguessin arribar fins al cel, i fan ballar les petites barques bruscament, fent-les pujar i baixar i fent-les anar d’un costat a l’altre; el color que caracteritza el mar, el blau, que canvia de to segons el dia, anant del blau més maco que pots arribar a imaginar, cristal·lí si te’l mires de prop, fins al blau grisenc d’un mal dia, on juntament amb el cel i els núvols, el pronòstic meteorològic només pot ser un: pluja i més pluja, acompanyada de vent, és clar; i l’horitzó, la barrera entre el mar i el cel, frontera de dos mons, i com a l’obra d’Àngel Guimerà, equivalent de l’amor impossible entre el Saïd i la Blanca, tan propers però, alhora, tan llunyans, ja que encara que vulguin estar junts, mai ho aconseguiran.

Moltes nits m’assec a la terrassa amb una copeta de rom i observo el mar i, a vegades, el pinto. M’agradaria poder pintar la remor del mar que, rítmicament omple les nits i tant em relaxa, i també poder plasmar la brillantor dels estels i la tènue llum de la lluna, cosa que podria fer si realment sabés pintar, però només sóc un aficionat que disfruta de la mar. Gaudir del mar, de la seva tranquil·litat, de les sensacions que em transmet i poder pintar-lo són una de les coses per les quals, de moment, aquest sistema no fa pagar. Ells no ho entenen, per a ells només existeixen els diners, els diners, els diners i… què més ? Ah, sí! Els diners. En aquest món consumista la felicitat equival a tenir diners; no en tens? doncs no ets feliç i mai aconseguiràs ser-ho. Segons el meu parer, la felicitat no depèn dels diners que tinguis, i no hi ha una fórmula per a ser-ne. Cada persona pot trobar la felicitat en un lloc, en una activitat, en un moment, en una paraula, en un dia…
Aquell vespre, mentre em trobava assegut còmodament a la terrassa observant el mar, se’m va passar pel cap el següent: i si fes una volta al món? Però no el típic viatge de visitar les grans capitals mundialment conegudes, no. Jo faria una volta al món diferent, visitant les ciutats i els pobles que han quedat oblidats a causa de l’afluència turística d’una o dues ciutats. Perquè volia fer-ho d’ aquesta manera? Perquè crec que així es coneix la veritable essència d’un indret; és a dir, visitant les grans ciutats, aquelles que tothom coneix, no captes el que realment passa a la ciutat o al país, “no són reals”, i quan més conegudes siguin i més renom tinguin menys reals són, ja que només aprendràs el que ells vulguin que aprenguis. Però, qui són “ells”? Doncs els que remenen les cireres. A aquests individus no els interessa que coneguem tot el que passa a les ciutats, només el que pugui donar fama (bona, és clar, ningú vol tenir mala fama, ni tan sols les ciutats) per atreure turistes i fer diners i més diners. Ja hi som un altre cop, amb els diners. Els diners són un altre factor pel qual volia que el meu viatge fos d’aquesta manera.
Al dia següent vaig començar a planificar-ho tot per poder emprendre el meu viatge, que tindria lloc d’aquí a un mes i mig. Vaig pensar que no duria gaires diners, ja que no volia anar d’hotels ni fer turisme, sinó que buscaria una habitació d’aquelles de pis compartit o una pensió barateta i aniria coneixent l’indret, la cultura, la gent… és a dir, observaria el que m’ envoltaria per poder aprendre més coses d’altres cultures i veure el món des d’una altra perspectiva. El que seria més difícil seria trobar un transport econòmic, ja que en molts casos, caldria fer vols transatlàntics o amb escales.

Un mes després ja ho tenia tot planejat: disposava dels tiquets per a la majoria d’avions, trens i autobusos i havia traçat una ruta que em duria des de Cadaqués (el meu poble), fins a Irlanda, a Grècia, al Nepal, a Nova Zelanda, a l’Argentina i a Guatemala i, finalment, al Canadà, el meu últim destí abans de tornar a casa.

El dia del viatge vaig aixecar-me aviat, vaig dutxar-me i vaig agafar el cotxe fins l’aeroport de Barcelona. Vaig pujar a l’avió i vaig concentrar-me a mirar per la minúscula finestra fins que vam enlairar-nos rumb a Irlanda, el primer destí d’aquest tan esperat viatge. L’ aventura que acabava de començar seria, sens dubte, molt especial, i encara que aleshores no ho sabés, canviaria la meva vida d’una manera que no m’imaginava.

Quan l’ avió va aterrar a la immensa pista de l’aeroport, vaig començar a sentir un lleuger pessigolleig a la panxa, segurament degut a l’emoció del viatge, o potser al mareig que em provoquen els viatges llargs. L’aeroport de Cork no era gaire gran: tenia un sostre alt que s’aguantava gràcies a unes immenses columnes blanques que acabaven en unes bigues de fusta; les parets eren grises i blanques, i hi havien moltes finestres, cosa que permetia veure els aterratges i enlairaments dels avions a pista, i hi havia una planta sencera dedicada a les botigues, és clar, abans d’ entrar a un avió hem de consumir!

Vaig arribar a la ciutat amb un autobús que em va deixar en una plaça gran, amb una font i uns quants arbres amb les fulles de tons rogencs, típics de l’època de l’any que ens trobàvem. Segons el mapa que tenia, havia de caminar cap a la dreta i travessar dos carrers fins arribar a l’Hostal Corcaigh, que és on estaria durant la meva estada a la ciutat. L’hostal era una casa antiga amb poca llum, però a mi ja m’estava bé, així que vaig deixar la motxilla (sí, motxilla; no m’agraden les maletes, per a mi són molt més còmodes les motxilles) i vaig sortir al carrer.

La primera cosa que em va cridar l’atenció va ser que hi havia tot de cases antigues, baixetes, amb moltes finestres i amb la façana, en molts casos, de colors: blaves, taronges, vermelles, verdes…quina ciutat més alegre! Després d’estar una estona observant els carrers, les construccions i l’ambient de la ciutat, vaig decidir entrar en un pub. Al pub no hi havia ningú, tret de la cambrera, una dona grassoneta d’uns 60 anys, amb la pell plena de pigues, els cabells blancs i curts i la cara amable i rodanxona. Vaig seure a la barra sota la seva atenta mirada i vaig demanar una cervesa. Quan la dona va servir-me la beguda, va començar a parlar amb mi molt engrescada i d’aquesta manera vaig descobrir que es deia Eithne i tenia 54 anys. La dona m’oferia un ampli somriure mentre em servia una altra cervesa, i una estona després em va explicar l’origen del seu nom, que provenia d’una antiga deessa celta. Vaig sortir del pub cap a les nou de la nit i vaig anar cap a l’hostal tot fent un passeig pel costat del riu Lee, que travessa la ciutat, ja que demà m’esperava un dia llarg.

L’ endemà vaig llevar-me aviat, vaig esmorzar, vaig penjar-me la motxilla a l’esquena i vaig anar tranquil·lament cap al port. El port era extens: tenia una zona on hi havia les barquetes dels pescadors i les llanxes i els bots de la gent aficionada a sortir a navegar, i on també hi havia la llotja; hi havia un espai on els vaixells turístics i els petits creuers amarraven, i també hi havia un espai per als vaixells mercants. Jo vaig estar per la zona de les petites barquetes i la llotja, que era bastant tranquil·la. Vaig seure a prop d’una barca de fusta, blanca i amb una ratlla groga, amb un pal bastant alt i una vela de color blanc. La barqueta tenia nom, es deia Lynch. La Lynch era bonica. Cap al migdia vaig tornar a la ciutat, ja que s’acostava l’hora de fer un mos i havia d’anar cap a l’aeroport novament, perquè a la tarda agafaria un vol fins a Budapest, a Hongria, ja que des d’allà hi havia un tren que em portaria directament a Grècia.

Un cop vaig haver arribat a Budapest vaig buscar l’ estació de tren, que no era gaire lluny d’ allà. Quan per fi vaig ser al tren, camí de Grècia, vaig aprofitar per sopar, ja que el vol havia durat cinc hores i estava famolenc i esgotat. Com que el viatge durava nou hores, vaig aprofitar-lo per dormir, i quan em vaig llevar ja era de dia un altre cop. Encara quedava una estona de viatge, així que vaig decidir anar al vagó-bar a esmorzar una mica. Vaig seure a una taula al costat de la finestra i vaig demanar un cafè i una ensaïmada amb molt de sucre. Em trobava perdut en els meus pensaments quan, de sobte ,vaig notar una lleugera pressió a l’espatlla dreta i una veu que em resultava familiar deia:

-Arnau? De veritat ets tu?! -Vaig girar la cara i vaig trobar-me amb una dona bastant atractiva, de cara rodanxona i ulls verds, cabells llargs i castanys i un somriure amigable. Aquella cara, però, em sonava… és clar! Era l’Agnès, la veïna de dalt. Què hi feia ella, aquí? -Què hi fas, en aquest tren? –Això mateix em pregunto jo, maca! -Espera un moment, li he dit maca? Ella va seure al meu costat i va demanar un cafè descafeïnat i torrades amb melmelada. Mentre esmorzàvem m’ho va explicar tot: com havia arribat fins aquí i per què. Es veu que havia hagut d’anar a Budapest per motius de feina, i que havia aprofitat per visitar Grècia, ja que feia temps que volia visitar-la. Jo vaig aprofitar i també vaig explicar-li el meu viatge i els motius pels quals el feia, i ella va quedar molt sorpresa. Després d’una estona de silenci, però no un silenci incòmode, sinó un silenci més aviat relaxant, em va demanar si em podia acompanyar en el meu viatge, i jo vaig acceptar: una mica de companyia no m’aniria malament.

El tren no va trigar gaire a arribar al seu destí, i nosaltres vam decidir aprofitar el matí i anar a fer un tomb per la ciutat. Junts vam passejar pel centre, vam poder observar els carrerons, la gent, alguns monuments i l’Agnès em va agafar la mà. Vam decidir que cap al vespre cadascú aniria al pis o a l’hostal on tenia previst dormir, i quan ens vam desitjar bona nit ella em va fer un petó, un dolç petó a la galta. Al dia següent vam visitar el barri antic de Kavala, la ciutat grega on ens trobàvem, que era preciós i molt pintoresc. Al barri antic vam conèixer el senyor Eugene: un home vell molt agraït, a la vida i a la gent, ja que deia que la seva vida era un regal, que havia sigut molt bonica i l’havia pogut disfrutar i viure tal i com ell havia volgut. L’home també deia que el seu nom significava “noble” i que per això ell era així amb la gent, noble i educat. Em va semblar un bon home, un pèl extravagant potser, però, com ell mateix es descrivia, una persona noble i sincera. Em va agradar la filosofia de vida d’aquell home. Cap al vespre vam haver d’acomiadar-nos de Grècia, ja que havíem d’agafar un altre avió cap al Nepal.

Un cop a l’aeroport, vam acostar-nos al lloc on es poden comprar bitllets i vam demarnar-ne dos per anar al Nepal. El noi que ens va atendre teclejava a l’ordinador molt ràpidament i, uns quants segons  més tard, ens va dir que aquella setmana només hi havia un avió que anés al Nepal, i només quedava una plaça lliure. Ostres, no! En aquell moment, al meu cap hi havia un debat: anar al Nepal sol i deixar l’ Agnès a Grècia o no anar al Nepal i seguir viatjant amb ella, però canviant de destí. Per una banda, em moria de ganes d’anar al Nepal, i la meva part més egoista em demanava que hi anés tant si com no; però per l’altra, no podia deixar l’ Agnès aquí, abandonar-la d’ aquesta manera, ara que teníem tanta confiança; i és aquí on la meva part altruista apareix, dient-me que no la deixi aquí, que el Nepal pot esperar i que si sento alguna cosa per aquesta noia no puc defraudar-la d’aquesta manera. Mentre el meu subconscient es debatia entre Nepal sí on Nepal no, vaig demanar al noi, que em mirava atentament a través d’unes gruixudes ulleres de pasta blava, que em donés cinc minuts per pensa-ho, i vaig seure en un banc. L’Agnès va seure amb mi, em va agafar la mà i em va dir que no passava res si me’n anava al Nepal, que ella agafaria el primer vol que trobés i tornaria a Barcelona, i tot seguit em va fer un petó a la galta. Aquell petó va ser diferent del d’abans: era dolç, sí, però em va semblar que estava ple d’amor… allò va fer que em decidís. El Nepal no es mouria de lloc, i amb aquell petó vaig entendre que ella també sentia alguna cosa per mi, i vaig llançar-me a la piscina. La vaig besar, però aquest cop als llavis. Va ser un petó curt i intens i, quan ens vam separar, ella em va tornar el petó i em va abraçar ben fort. Va ser un moment màgic.

Com que no aniríem al Nepal i encara era de nit, vam decidir anar a un hotel prop de l’aeroport a passar la nit, i l’endemà ja decidiríem què fer: continuar el viatge canviant algun destí o sense canviar-ne cap, o bé tornar a Barcelona.

Al dia següent vam decidir que continuaríem el viatge, però que en comptes d’anar al Nepal passaríem més dies a Nova Zelanda, i que a Guatemala només hi estaríem de pas, ja que és un lloc força perillós. Vam tornar a l’aeroport i vam comprar dos tiquets per anar a Nova Zelanda. Com que el vol seria molt i molt llarg vam decidir agafar l’opció de fer escales,     i d’aquesta manera passaríem la nit i una part del matí a l’Índia, i després d’un munt d’ hores de viatge, arribaríem a Nova Zelanda. El vol fins a l’Índia duraria unes vuit hores, encara sort que els seients eren amplis i molt còmodes. Com que l’Agnès i jo sèiem junts, la majoria d’hores les vam passar parlant, coneixent-nos millor, fent-nos algun petonet, explicant-nos anècdotes i fent tot tipus de passatemps.

Vam arribar a l’Índia al vespre. Estàvem esgotats i vam decidir anar directament a l’hotel que la companyia aèria ens havia proporcionat. El dia següent va ploure, i com l’aeroport estava força lluny de la ciutat, vam decidir anar a fer un tomb i tornar a l’aeroport, que estava ple de gom a gom. No m’agraden les aglomeracions de gent, ni quan hi ha massa soroll, ja que em poso nerviós. A l’aeroport de l’Índia hi havia molt soroll i molta gent, i jo m’estava posant una mica nerviós, encara que intentava dissimular-ho somrient. Mentre esperàvem que arribés l’hora d’enlairar-nos, l’Agnès va reposar el cap a la meva espatlla i es va quedar adormida. Jo vaig acariciar-li el cap lentament, i els seus cabells marrons i fins com la seda, que li arribaven fins a la meitat de la columna, se m’escapaven entre els dits. A poc a poc, els nervis van desaparèixer i vaig començar a relaxar-me.

Un cop a l’avió, les hostesses van explicar les normes de seguretat i, uns minuts després, vam enlairar-nos. A l’Agnès se la veia contenta, emocionada i una mica nerviosa, potser no ha viatjat gaire en avió, segurament sigui això. Vaig dormir cinc de les nou hores i mitja que durava el vol, i la resta de temps el vaig passar parlant amb la meva companya i mirant per la finestra. Mai m’havia fixat en els núvols tan detalladament: n’hi ha de tots tipus, esponjosos, densos, mig transparents, blancs, blancs grisosos, blancs marronosos… I abans que me n’adonés, ja érem a Nova Zelanda.

Nova Zelanda era un lloc molt maco. Hi ha unes platges precioses, amb sorra blanca i un munt de petxines de tons marronosos. Vam passar quatre dies a Nova Zelanda, a la població de Dunedin. Tots els dies vam anar a la platja al matí, i a la tarda anàvem a fer alguna excursió o fèiem llargues passejades per la vora de la platja, amb els peus en remull i agafats de la mà. Aquells dos dies van ser dels millors de la meva vida: vaig poder relaxar-me a la vora del mar, prendre el sol amb tranquil·litat i conèixer el lloc que, segons diuen, està a l’altra punta del món comparant-ho amb Catalunya. Sobretot vaig gaudir de la companyia de la persona que estimo, de l’Agnès. Hi estàvem tan bé, a Dunedin…

El dia abans de marxar ens vam posar una mica tristos, ja que no volíem marxar d’aquell indret paradisíac. Vam estar parlant i vam decidir que ens quedaríem una setmana més a Nova Zelanda en comptes de continuar el viatge per l’Argentina i el Canadà. Ho vam passar de meravella.

Sempre he sigut una persona a qui m’agrada tenir-ho tot molt planejat i fer les coses sense sortir del previst. Aquest viatge tenia tota la pinta d’anar d’aquesta manera: seguint una ruta prèviament planejada, sense fer res fora del que havia previst i fent coses. Però aquest viatge ha anat a l’inrevés de com ho havia calculat, ja que al principi seguia la ruta que havia traçat, però a partir d’haver-me trobat l’Agnès tot va canviar: vam deixar de seguir la ruta que havia preparat, allargant les estades, canviant o eliminant algun destí o simplement, compartint aquest viatge que, en principi, estava planejat per fer en solitari però que, al final, ha acabat sent cosa de dos.

En aquest viatge he après una nova manera de viure la vida: crec que la vida no s’ha de planejar massa, és a dir, un cert ordre és bo, però la improvisació és millor, ja que et dóna una certa llibertat. Crec que cal fer com la senyora del pub irlandès, l’Eithne, que es prenia la vida amb alegria i oferia un gran somriure a tothom, i com l’Eugene, un home agraït i noble que havia viscut la seva vida tal i com ell havia volgut. Jo en aquest viatge he descobert molts llocs bonics, únics i especials i també he descobert una meravellosa persona que de ben segur m’acompanyarà molts anys més.

Així que recorda, benvolgut lector: no et preocupis per tenir-ho sempre tot planejat a la teva vida, sigues amable i agraït, però sobretot feliç; i tingues clar el teu camí, però deixa que l’atzar i el destí decideixin per tu, ja que poden tenir algunes sorpreses que de ben segur no t’esperes i que, potser, et faran aprendre alguna cosa nova o conèixer algú que serà important.

Pseudònim: Kizcur

 

Primer premi prosa 4t curs

Clàudia Widmer Asensio, 4t A

 

EN BLANC

 

Pestanyeja reiteradament, com l’aleteig incansable d’una papallona. Com si volgués omplir els seus ulls de llàgrimes, oxigenar-los de nou després de tota una nit en vetlla. S’ha llevat a l’alba, per contemplar la sortida del sol i impregnar-se de l’energia que aquest li transmet, amb la intenció que els seus rajos penetrin lliurement dins seu, i un cop superat l’obstacle de la pell, arribin als òrgans i encara més enllà, que facin fluir les seves idees, florir les seves emocions i que socarrimin les pors, les inquietuds, les inseguretats. Però el dia s’ha llevat encapotat i l’escalfor del sol no ha arribat al seu petit balcó. Ho ha entès com un senyal que no podia portar res de bo, fins i tot ha pensat en tornar al llit, hibernar fins al pròxim raig de sol.

Però no podia pas fer-ho, el dia d’entrega ja estava marcat i subratllat des de feia mesos al calendari. Aleshores han tornat a suar-li les mans, brillants sota la llum blanca i potent del fluorescent. Després d’estar uns deu minuts llargs immòbil davant la porta, incapaç de reaccionar, pensant si sortir o no al carrer, apropa tremolant la mà cap al pom, el fa girar lentament i l’aire fresc que corre pel barri li acarona la cara. Camina pausadament, a càmera lenta, mesurant cada pas que fa, amb la mirada fixa a la puntera de les sabates. Tomba el primer carrer a l’esquerra i entra dubtosa al forn de la cantonada. Darrere el mostrador, una senyora amb la mirada fosca i cara de pocs amics li pregunta secament què vol, com escopint les paraules. Ella s’espanta i fa un pas enrere. No sap si agafar una barra de pa integral, pa de motlle o un pa de nous especial del dia que fa molt de goig exposat al mostrador i molt bona olor. Quin escull? Ha de decidir-se i ràpid. La dependenta comença a impacientar-se tot enviant-li mirades carregades d’odi. Petites gotes de suor comencen a relliscar-li pel front, li aixafen el serrell contra la pàl·lida pell de la seva testa i els seus pòmuls enrogeixen com si es tractessin de dues cireres acabades de collir. La tensió és tan gran que acaba optant per girar cua i abandona corrents el forn davant la incrèdula mirada de la dependenta.

Arriba a casa esbufegant i s’estira un breu instant al llit per recuperar forces i calmar-se. Quan la vermellor de les galtes disminueix, s’asseu tremolant a l’ortopèdica cadira de plàstic. Davant seu, a la taula, es troba el seu maldecap més gros, el seu pitjor malson. Un full en blanc. Només pensar que l’ha d’omplir de paraules i que aquestes han de tenir un sentit, han de seguir unes pautes ja fixades… No es tracta d’això només, ha de crear literatura, una peça d’art. Es penedeix profundament d’aquell primer dia de tardor, quan a dos quarts de nou va comprometre’s a entregar la novel·la a finals de l’estació, és a dir demà.

I tot el que té és aquest miserable i temerari full en blanc. El full en blanc… Altre cop aquella sensació de nàusees. Agafa l’ampolla d’aigua com si volgués escanyar-la i fa uns glops tan descomunals que sembla que porti mesos sense tastar-la. La fresca substància baixa rodolant per la gola i sembla que la calma una mica. Ho ha provat tot, i no aconsegueix inspirar-se, no és capaç d’omplir l’immaculat full en blanc. Va sentir en un programa de ràdio que una bona dutxa relaxant era un bon lloc on trobar la inspiració, però va dutxar-se dos cops al dia durant una setmana i res de res, només aconseguia que els seus dits acabessin més arrugats que una pansa. També va provar d’escriure de nit, per no veure el full, per no veure’l buit. Però res de res, les idees no fluïen i de tant forçar la vista va acabar amb un maldecap terrible.

Finalment es dóna per vençuda. Mai podrà ser una bona escriptora. Té la sensació que té moltes coses a dir, però no és capaç d’expressar-les, de plasmar-les al full. Mai aconseguirà el seu somni.

Pseudònim: Literauta

 

 

2n premi prosa Quart curs

Maria Casanovas Royo, 4t A

 

MASSA TARD

 

M’agradava pensar que tot seguia com sempre i que cap contratemps canviaria la meva vida. Que tot seguiria perfecte fins a l’eternitat.

Any rere any anava a la Cavalcada de Reis i observava amb molta nostàlgia tots els nens i les nenes que hi anaven, mentre me’n recordava de mi, collint del terra mil i un caramels; esperant la típica frase dels meus pares <<Però si després no te’ls menges i se’ns podreixen al calaix!>>.

Solia pentinar-me com quan anava a l’escola: dues trenes ben rosses, una a cada costat del cap (la del costat esquerre un xic més amunt que l’altra) i per rematar-ho, una diadema d’un rosa ben llampant sempre a l’aguait per trobar una ocasió per tirar-se massa endavant i tapar-me els ulls.

Tarda rere tarda anava al parc al qual des de ben petita havia anat amb el meu avi. Allà m’asseia prop del llac i esperava, veient córrer el rellotge. Esperava… que aparegués ell? Pot ser. <<Sempre estarem junts, oi avi? Cada any ens acomiadarem i rebrem les orenetes junts. I veurem créixer el nostre pi, oi?>>. Ell m’abraçava, sempre m’abraçava com a resposta a aquelles preguntes. Fins i tot aquelles abraçades sentia jo, aquelles tardes veient córrer el temps.

Cada diumenge veia una pel·lícula. La pel·lícula. Aquella que tantes vegades havia vist amb en Peter. Era la nostra preferida. Després de veure-la perseguíem la nostra entremaliada ombra fins al país de Mai Més… Em va trair, en Peter em va trair, va créixer. I es va casar, i va tenir un fill.

Va ser aquell dia quan me’l va venir a presentar, després de quinze anys sense veure’ns, que vaig notar una sensació estranya, que em va deixar feta pols… Em va preguntar si el volia agafar en braços. Jo no volia, no, de cap manera. De fet no el volia ni mirar, a aquell nen. Per què? Doncs aleshores no ho sabia. Ara ho tinc clar.

Aquell nadó m’ha fet entendre que el temps no es pot parar: que els anys passen, que les persones se’n van, que al final tots els caramels s’acaben podrint, que les orenetes després d’un any ja no se’n recorden de tu i que tard o d’hora tots els pins moren.

Però està clar que m’he adonat tard de tot plegat. Ara ja no hi puc fer res. Vaig ser covarda, quan vaig conèixer aquell infant, molt covarda. No ho vaig voler entendre a temps, no em vaig voler arriscar, no vaig voler viure el present i… em vaig tancar a casa, i no n’havia tornat a sortir mai més, fins avui.

La nit és gèlida, si més no, ho és més que l’ última vegada que el meu cos va sentir la fredor d’una nit a l’exterior. I fosca, molt fosca. Ja no recordava la forma dels enormes arbres, ni la dels bancs de fusta. Ja no recordava aquest silenci extern que es pot trencar en qualsevol moment pel motor d’una motocicleta que arriba massa tard de treballar, o pels crits d’una parella d’adolescents que torna a aquestes hores d’una festa que de cap manera es podien perdre. Ja no recordava aquest silenci trencadís, només recordava el silenci de casa meva, solitari, el meu silenci.

Se m’està fent tard, m’agradaria quedar-me i observar el barri, on sempre he viscut, però que feia tant que no veia… Però no puc, m’estan donant pressa.

-Tranquil·la, ja vinc, sé que és l’hora. L’hora de marxar. Se m’ha acabat el temps… i no l’he aprofitat.

 

Pseudònim: Frenesí

 

 

 

1r premi prosa Primer Batxillerat

Saray Fernández Aznar, 1r Batxillerat A

 

TINTA NEGRA

 

Inevitablement, la seva ànima la turmentava de nou amb cruels visions del passat. Recordava aquella mà aspra que recorria la seva galta amb fredor mentre els seus llavis dictaven un inconsistent t’estimo. Rememorava amb ira la seva pròpia innocència davant del món, la submissió davant d’aquella bufetada donada per la mateixa mà que un dia l’acariciava com si no hi hagués infinit.

Recordà el devastador soroll d’uns ossos fracturant-se amb el contacte amb el terra, i el dolor que l’envaïa, però mai deia adéu. L’Aisha com a dona, trencant-se juntament amb els seus ossos. La seva identitat esborrada a cada cop, el seu rostre ocult entre les teles empresonadores del seu burka, i el temor apoderant-se dels seus ulls resignats. L’Aisha semblava haver assolit ja la rutina d’aquestes accions, però a vegades li agradava mantenir l’esperança que trobarien una fi.

I allà es refugiava cada vespre, en aquella habitació abandonada que li afluixava les cadenes presoneres de la seva ànima per uns minuts. Els seus fràgils dits subjectaven amb cura un paperet brut i antic, on escrivia profundes cartes que mai arribarien al seu destí. No ho farien. A vegades simplement els seus crits interiors s’adormien quan els seus dits, bruts d’una espessa tinta negra dibuixaven aquells rínxols negres que un dia havia deixat enrere, a vegades li semblava sentir dèbilment la seva olor, i somreia en recordar que mai havia pogut descriure aquesta olor que li traspassava la pell. Tan sols buscava una sèrie de sentiments enyorats que només podia recordar quan escrivia, sorgien entre les paraules escrites sempre amb tinta negra, visiblement desgastada. Potser simplement tot allò era l’únic nexe que suposava la confirmació que encara continuava sent un ésser humà.

Però la llibertat que li donava l’escriptura mai arribaria a omplir l’immens buit que es trobava endins seu. Massa a l’interior. No li calmaven la set de viure aquells somnis que cridaven per no ser escoltats. I va voler fugir amb totes les seves forces, fer volar les seves cames impulsades pel vent de nou. Les mans d’Aisha lliscaven apressadament sobre el tros de paper visiblement desgastat que havia aconseguit portar amagat rere la seva túnica. Cada paraula era una manifestació de la pròpia esclavitud interior, que desitjava ser alliberada. No podia determinar els mesos que havia optat per romandre inexistent cap a la resta del món, aquell temps que evidenciaven unes ferides que desapareixien i tornaven al seu cos, però que sempre havien habitat en el seu pensament. Convivia amb la nostàlgia d’una vida passada irrealitzable en el present, d’uns desitjos que ballaven inquiets en el seu cor, però que eren assassinats per la realitat.

L’Aisha pensava sovint en aquells éssers importants que havien format part d’ella. Veia aquells ulls grans, observant-la fixament en aquelles nits de primavera, quan els seus diminuts dits dibuixaven vanes il·lusions que la seva condició de dona oprimia. Sovint, quan l’essència d’aquests íntims records habitava la seva memòria, agafava el costum de dibuixar allà on podia els infinits rínxols de les nenes, que a ella sempre li havien semblat les cordes d’una arpa d’or. A vegades, fins i tot, la seva memòria viatjava més enrere en el temps, quan sota la viva llum de la lluna el seu cos ballava mogut pel vent. L’Aisha tancava els ulls mentre escoltava el so d’aquells cascavells de plata, que formaven melodies imprecises però a la vegada innovadores. Llavors sentia l’impuls d’alliberar el seu cos de nou, però el dolor de les ferides, d’aquelles marques producte de la crueltat humana, era massa gran i es va tornar a resignar a mantenir els seus ulls aterrits al pany de la porta, desitjant que no tornés. Tan sols desitjant córrer entre la frondosa vegetació mentre deixava que el seu cor entonés els més profunds versos, i recordava l’aroma de la vida que començava a bategar de nou en un cos envellit, no pel temps, sinó per les llàgrimes evocades. Llavors no va dubtar, les seves cames fràgils es van aixecar i es van moure amb agilitat, en una barreja entre el temor de ser aturades i l’ardor que produïa la il·lusió del descobriment de sensacions que havien romàs enterrades en l’oblit. L’Aisha llavors es va portar la mà al pit amb la força immensa que dóna la joventut, i va tancar els seus ulls… però de nou, va sentir la seva mà presonera d’una altra, els somnis trencats, el pensament abocat a un abisme, mentre queia, lentament, de nou cap a la mort en vida.

-Que tu ets meva! –escoltava -. Jo decideixo la teva vida i la teva mort!

Un crac.

Un soroll i els vius ulls de grans pupil·les es posen a dormir. Un crit de dolor que es va quedar a mig camí de sortir. Un coll en una postura incòmoda i adéu. I el somriure s’apaga i el cos s’esvaeix com si estigués cansat. I la gespa l’abraça. I la brisa juga amb els seus rínxols en l’últim segon. L’Aisha respira fort, obrint el seus llavis vermellosos, i el món deixa de sostenir la seva existència. El seu cos encara calent es desplaça entre la gespa per l’acció d’aquelles mans aspres, que l’estiren pels seus turmells cansats.

 

Pseudònim: SKYLOVER

 

 

2n premi prosa Primer de Batxillerat

Gerard Gil Candelario, I A

 

REPETICIÓ D’UNA ESPERA ANUNCIADA

 

Espero, de moment, només espero. L’estació de França sempre m’ha semblat un lloc fastuós per a un retrobament. Segur que els vigilants i revisors diversos ja n’estan més que farts, però jo, no, ja que per a mi és el primer. No hi havia estat mai, en aquesta estació, l’única cosa que ha fet que no m’hi perdés en entrar ha estat la brillant descripció que en feia el meu avi i que ha arribat a mi gràcies al meu pare. Va morir fa molts anys, l’avi. L’àvia sempre m’explicava, de petit, la manera com es va assabentar de l’absència del seu marit. La pantalla que indica les properes arribades em fa tornar dels pensaments. L’andana set serà l’encarregada de portar amb mi la persona que estimo. Fa tres anys que no la veig… fa tres anys que no veu la seva… El tren sembla que arribarà amb un retard de mitja hora i jo començo a neguitejar-me per les andanes de terres rugosos. De sobte, veig algú molt inquiet, més que jo inclús. M’hi acosto i li pregunto si es troba bé. Ella es manté callada, no hi ha cap resposta. M’allunyo del seu costat. Les meves palpitacions haurien d’accelerar-se, però no ho noto pas. Torno a caminar pels terres rugosos. Ja només queden vint minuts, quan veig un diari a terra. L’agafo. Començo a fullejar-lo. Arribo a la secció d’esports, en mirar el rellotge m’adono que queden deu minuts. Ara sí que noto les palpitacions; de fet, el ritme del meu cor comença a esdevenir molest. La veu, sempre tètrica de la megafonia, anuncia que el tren és a punt d’entrar a l’estació. Torno a guaitar, sense voler, aquella persona inquieta, l’analitzo amb una major profunditat i el seu vestuari sembla anacrònic. Entra el tren i em transporto al present.

Avui arribo per fi a casa. Fa tres anys que no… fa tres anys que no veig la meva ciutat avançant en el temps. Tot per una crisi econòmica que ens va convidar a marxar a molts. Fa deu minuts algun passatger s’ha trobat malament i han parat el tren per atendre’l segons dicta el protocol, cosa que ha provocat que anem amb retard. M’ha molestat força aquest fet perquè tinc ganes de baixar i caminar pel parc de la Ciutadella, passejar pel Portal de l’Àngel, trescar per les andanes del suburbà, avançar pel terra sorrenc de les platges i gaudir d’un paisatge esplèndid des de la Carretera de les Aigües. El noi que m’espera m’ha ensenyat a estimar el medi on visc sigui quin sigui; segons ell, qui no entén l’entorn on viu no té futur. Una de les hostesses del tren em fa retornar al present anunciant la imminent arribada. M’aixeco per recollir el meu bagatge. Estem entrant.

Veig el tren, però desconec el vagó on viatja la Kathleen. Decideixo esperar en el lloc on s’aturarà el segon vagó, ja que el primer és el de la primera classe. El tren s’atura, amb el típic xiscle de frens oxidats pel pas del temps. En fer un cop d’ull al vagó, no la veig, així que decideixo avançar fins al següent.

No el veig. Imagino que recorda que viatjo al vagó quatre. En un intent per ajudar el meu estimat en la seva recerca, em quedo astorada quan veig una dona molt inquieta i amb un vestit al més estil vintage des de la porta del vagó. Al seu darrere, hi veig una altra persona inquieta i de segur que amb palpitacions al cor, el Joan.

Els nostres cossos es fonen en un durant uns instants, quan ja no sabia on buscar-la. Davant, guaitem la dona inquieta; abans de marxar necessito ajudar-la, sigui com sigui, a solucionar el que li passi. Li preguntem si necessita quelcom o si sap on viatja la persona que busca. Ella, que ni gesticula, es manté callada. Només s’aparta el mantell de la cara, en el qual ni m’havia fixat.

Ràpidament, tant la Kathleen com jo, reconeixem que aquella dona és la meva àvia. Em llanço als seus braços per abraçar-la, però la figura desapareix. Llavors, vaig recordar el final d’una història que sempre escoltava de petit:

-Jo sempre l’estaré esperant –diu la seva àvia, amb tristor.

 

Pseudònim: AIRE

 

 

 

1r premi prosa Segon Batxillerat

Maria Cadefau Fabregat, II B

 

 

EL GAT DE LA MARGARIDA FERRER

 

L’aigua queia freda sobre el seu cos pàl·lid, fràgil i petit. Encara no es podia creure que finalment hagués estat capaç de fer-ho, i encara menys les conseqüències que n’havien esdevingut. A sobre la taula del menjador havia deixat els papers, l’única prova material que la situava en aquella casa en el moment del crim.

L’aigua continuava corrent mentre la Marina xerrava amb la veïna, la Margarida Ferrer, que li havia demanat ajuda en aquell assumpte tan delicat. La Marina, però, ja feia estona que no se l’escoltava. Per què s’havia hagut d’embolicar amb tot aquest maldecap? És que ni per una sola vegada podria dir que no? No, ella sempre a ajudar els altres! La Marina Seguí era així.

Però i si algú l’havia vist? La Carlota continuava sota l’aigua gèlida de la dutxa, amb una mirada absent, però no podia deixar de pensar-hi. Tractant-se de la Margarida, segur que tot el poble ja se n’havia assabentat. Massa aviat. Tothom ho sabria.

La Margarida Ferrer esperava expectant la resposta de la Marina. Havia vist el seu gat? Però la seva veïna semblava que no li estava fent gaire cas, estava absorta en el seu pensament. Per què ningú es molestava a escoltar-la? Ni tan sols la Marina Seguí, que se suposava que ajudava a tothom. I aquell maleït so d’aigua caient! Que a ningú se li havia acudit tancar l’aixeta?

No ho hagués hagut de fer. No ho hagués hagut de fer. No deixava de repetir-s’ho. La pell ja començava a arrugar-se sota l’efecte de la llarga dutxa. S’havia deixat influenciar massa fàcilment pel manipulador d’en Toni, i ara veia que era un error. Mai hagués hagut d’entrar en aquella casa.

En Toni Sala estava inquiet. A cada minut que passava es posava més nerviós. Ja feia estona que l’esperava, però no apareixia. Potser alguna cosa havia anat malament. Havia sentit uns veïns que comentaven alguna cosa d’un gat. La Margarida tenia un gat. Mirava l’aigua baixant pel riu per intentar distreure’s, però li semblava impossible. Segur que la Carlota no havia tingut el valor de robar els papers i ara li feia por trobar-se amb ell. O potser tot havia anat del revés. Per què havia confiat en ella?

Finalment s’havia atrevit a sortir de la dutxa. Ara es mirava els papers. Encara no entenia per què eren tan importants, però el Toni, aquell antic nòvio de l’institut, havia insistit molt en la seva elevada importància. Se suposava que ara s’havien de trobar a la vora del riu per entregar-li els papers, però no es veia amb cor de sortir al carrer i notar la mirada del poble clavada al clatell. El problema no eren els papers, d’això sempre podia culpar el Toni, el problema era el que havia passat en sortir de la casa de la Margarida Ferrer.

Un gat? Què deia la Margarida d’un gat? Es veu que no el trobava i estava molt preocupada, quina novetat. Intentà consolar-la i dir-li que el trobarien aviat. Però ella continuava insistint que aquesta vegada era diferent, tenia una mala sensació que li envaïa el cos, quina bestiesa. La Marina començava a perdre els nervis amb aquella dona. Si tan neguitosa estava, que anés a buscar-lo pel carrer i no s’estigués a casa seva fent petar la xerrada. A més, a hores d’ara tot el poble ja ho sabia, que s’havia perdut el gat de la Margarida Ferrer, que estrany. Amablement aconsellà a la Margarida que anés a buscar el gat, segur que ara el trobava. Un soroll de fons la molestava, que s’havia deixat l’aixeta de la cuina oberta?

Havia d’actuar, i ràpid. S’havia de desfer dels papers. I del gat. Tremolosa, es vestí, posà el gat i els papers en una bossa de les escombraries i sortí al carrer.

Estava al carrer. De moment ningú la mirava, tot i que segur que només era perquè encara no l’havien vist. La Carlota tenia la certesa que amb el mínim moviment ja es delataria, si és que encara no l’havien descobert. Enmig del neguit, decidí anar pel carreró que comunicava amb la petita plaça i desembocava al riu, per allà mai no hi passava ningú i sabia que hi havia uns contenidors. De fons podia sentir l’aigua córrer pel riu. I si ho llençava tot al riu i confiava que l’aigua s’ho emportaria tot sense deixar rastre?

Quina maleducada! pensà la Margarida en sortir de casa la Marina. Tot just l’acabava de fer fora de mala manera. Era indignant! Quina classe de veïna et fa fora en uns moments així? Deixant de banda la seva fúria, la Margarida començà a buscar el seu pobre gatet. Primer miraria per aquell carreró que comunicava amb la petita plaça a la vora del riu, mai no hi passava ningú i segur que encara ningú havia comprovat que el seu gat hi fos. Així doncs, amb un pas decidit, la Margarida Ferrer s’encaminà cap el carreró.

Ja hi era. Després de comprovar que no passés ningú, la Carlota es dirigí cap el carreró i començà a treure les coses de la bossa. El que no havia previst, però, era que la vella Margarida apareixeria pel carreró, tot just per poder veure com el seu gat esclafat era llençat riu avall. La pobra dona caigué desmaiada de l’ensurt. La Carlota, que tot just s’acabava de girar se la quedà mirant, atònita, sense saber què fer. Com havia arribat a aquella complicada situació? Com podia haver sabut la Carlota, que en el precís instant que sortia de la casa de la Margarida Ferrer i tancava la porta amb un cop sec i fort, el seu gat estaria entrant i quedaria mortalment esclafat? Al final del carreró una ombra s’esmunyí. En Toni Sala no hi volia estar implicat. Només volia córrer ben lluny. Ara només quedava el so de l’aigua baixant estrepitosament riu avall.

 

Pseudònim: Desert

 

 

2n premi de prosa de Segon de Batxillerat

Emma Rodríguez Prat, II B

 

CARTA A LA MEVA ESTIMADA

 

Va ser fa poc quan et vaig veure per primera vegada. Deu fer ja dues o tres setmanes, però des de llavors que no he pogut parar de pensar en tu. Fas que tot al meu voltant es paralitzi i sembla que només estiguem tu i jo. Cada cop que et veig, se’m para la respiració i no puc reaccionar.

Va ser aquell 12 d’abril quan vas aparèixer davant meu i em vas mirar amb aquells ulls negres com la nit que em demanaven que anés amb tu. Tot i que aquell dia no venies a visitar-me a mi, ni cap altre dels dies que ens hem tornat a veure; per això t’escric. Vull que vinguis a veure’m, encara que això porti greus conseqüències. Sé que tu sents el mateix per mi, ho veig en la teva manera de moure’t. Sé que ho fas perquè t’agrada que em distregui, et treu feina a tu, t’aprofites de mi, però no m’importa. Per veure’t, faria el que calgués.

Els companys de feina últimament m’ho diuen, que estic distret a les operacions, que un cirurgià no es pot distreure en el quiròfan. Em pregunten si m’he enamorat d’alguna infermera; òbviament, els dic que no. Mai podria confessar el que sento per tu, em prendrien per boig i em farien fora del programa. De moment actuo amb compte i intento que no s’adonin del que faig per poder veure’t… Avui ho tornaré a fer, però, si segueixo així, em faran fora de la feina. Per això, et demano que em vinguis a buscar avui, a casa, a les nou de la nit. Estaré preparat i fugirem.

A la primera operació a la qual vas venir, el pacient va morir a causa d’una gran pèrdua de sang. El segon va morir perquè el seu cor no va aguantar una operació tan llarga i tu també vas venir i te’l vas endur. La tercera mort la vaig provocar jo: no vaig tenir en compte que el pacient tenia tendència a formar coàguls i tu també vas venir. La quarta mort la vaig provocar jo, expressament per poder veure’t. Ja porto nou morts des que ens vam conèixer. No t’adones què ho faig per veure’t?

Qui ho diria, un cirurgià, una persona que salva vides, matant per poder veure la seva estimada. Però sempre que véns no ho fas per mi, sinó pels meus pacients… Mort, em faries tan feliç si vinguessis avui per mi…

 

Pseudònim: Gertrudis

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Premis dels Jocs Florals Valldemossa 2014

nivell

premi

títol

nom

curs

1r ESO

1r premi narrativa

El bosc dels camins vivents

Albert Ripoll Hernández 

1D

2n premi narrativa

No sé què em porto entre mans

Marcel Ginestet Lecha   

1D

1r premi poesia

Temps de dracs i princeses sense prínceps

Andrea Hernández Valdés  

1C

2n premi poesia

Entre la boira espessa hi ha un xic d’esperança

Núria Mediavilla Martínez   

1D

2n ESO

1r premi narrativa

Un ser de peròs i desitjos

Quique Molina Barberà  

2A

2n premi narrativa

Indrets meravellosos

Pablo Serrano Martín    

2B

1r premi poesia

El que sento, el que dic, el que penso

Neus Creixell Maeso  

2C

2n premi poesia

La fi del món

Gerard Sans Rugama    

2C

3r ESO

1r premi narrativa

A la foscor del bosc

Juan Garrido Moreno 

3C

2n premi narrativa

La foscor de mitjanit

Maria Casanovas Royo 

3A

1r premi poesia

Tros de cel

Clàudia Widmer Asensio 

3A

4t ESO

 

 

1r premi narrativa

El sol ja no llueix al mig de la platja

Gerard Gil Candelario  

4C

2n premi narrativa

Demà serà un mal dia

Maria Pàmies Harder   

4C

1r premi poesia

Tu no; sí la pluja

Maria González Olea  

4A

2n premi poesia

Joves i combatives

Júlia Serrasolsas Moreno,

4C

Accèssit poesia

Senyor President

Pau Parra i Graupera    

4A

I BTX

1r premi narrativa

Memòries d’hospital

Maria Cadefau Fabregat

IB

2n premi narrativa

L’últim escrit

Sirlyn Aredo Peláez 

IB

II BTX

1r premi narrativa

Carta al senyor lladre

Judit Mensa Poblet 

IIB

2n premi narrativa

L’insòlit enterrament del senyor Armengol

Núria Elias Martínez

IIB

Accèssit narrativa

Vida d’objecte

Jaume Gil Pujol

 

IIA

1r premi poesia

Mar blava, bella i clara

Núria Elias Martínez

IIB

 

 

NO SÉ QUÈ EM PORTO ENTRE MANS

Marcel Ginestet Lecha    1rD    Segon Premi Narrativa

 

Bé. Abans de començar volia advertir-vos que no em faig responsable del que pugui escriure. Si trobeu algun comentari fora de lloc o altres coses, no us alarmeu.

L’inici del dia va ser ben normal: em vaig aixecar, vaig posar-me les sabatilles, vaig baixar a baix i vaig seure per esmorzar. Deuria ser la son, perquè enlloc de menjar cereals amb llet i cullera, me’ls estava menjant amb un suc de taronja i un ganivet:

-Però, què fas, fillet? -va preguntar el meu pare amb certa preocupació.

Vaig enrogir, vaig acabar-me l’esmorzar i vaig agafar la maleta per anar a l’escola:

– Un moment… La maleta!? -vaig exclamar alarmat.

Vaig deixar la maleta tirada al rebedor, vaig agafar la motxilla, vaig dir adéu als meus pares i, tot seguit, em vaig dirigir cap a l’escola.

Un cop allà vaig anar cap a la meva colla d’amics:

– Ei ! Com anem? -em va preguntar en Pere mentre m’estenia la mà perquè hi xoqués.

Enlloc d’això li vaig clavar una bufetada que el va deixar sorprès:

– Què nassos estàs fent? -va dir emprenyat.

-Ai perdó -vaig excusar-me.

Vam entrar a les classes i ens vam asseure cadascú al seu lloc corresponent i el professor Fortuny, el professor més rondinaire i estirat, va entrar a classe:

-Molt bé, petits xiquets -va començar.

La veritat és que la seva forma d’expressar-se és molt… és… particular, si es pot dir així. El cas és que ens fa molta gràcia i ell se sent molest.

– Obriu el vostre meravellós llibre de coneixement i saviesa per la pàgina 143 -va dir.

Se’ns escapen rialles:

-A veure, petits aprenents, tranquil·litzeu-vos que no vull començar a castigar a ningú -va dir amb un to tan calmat com amenaçador a la vegada.

-Qui sap la resposta d’aquest exercici? -va preguntar.

Molt poca gent aixeca la mà a classe, només la Carla Montfull (la rata sàvia de la classe, i en Pep Castelldevila (l’altre saberut). Estranyament, altra gent aixecava la mà, però en aquesta ocasió, per una casualitat enorme, em sabia la resposta, així que, emocionat, vaig aixecar la mà amb orgull:

– Senyoret Valltallada! -va exclamar amb un gran crit que va fer saltar tota l’aula de la cadira i va fer volar els coloms del pati-. Vagi-se’n fora ara mateix! I sàpiga que trucaré a casa!- Tothom tremolava.

Jo, encara assegut i amb la mà alçada, estava confús. Vaig mirar el braç i, horroritzat, vaig veure com enlloc de tenir el dit estirat, la meva mà estava saludant amb certa gràcia i amb energia. El professor es deu haver pensat que estava fent el pallasso. No valia la pena discutir ni replicar, aconseguiria més problemes, així que em vaig dirigir cap al passadís.

La següent classe, matemàtiques, va començar normalment, però a l’hora d’agafar el llapis, la meva mà va tirar tot el que tenia sobre la taula, llibres i tot. No podia escriure, ni aguantar el llapis. La meva mà no responia, com si tingués un cervell propi, un cervell molt actiu. No parava de tremolar i de moure’s inquieta. Vaig intentar-ho amb l’altra mà, però feia el mateix. La resta de classes van passar igual, no vaig poder escriure i tirava moltes coses a terra, però intentava ser discret i que no es notés que a les meves mans els passava alguna cosa.

Al final del dia, em vaig tornar a reunir amb els meus amics per anar al parc del Sabater. Allò era el centre de tots els nens del barri. Com cada dijous, vam anar a comprar llaminadures a la botiga d’en Sebastià i ens dirigíem al parc amb els patinets i la pilota. Un cop allà vam seure al nostre banc mentre alguns de nosaltres feien salts i cabrioles amb el patinet. Jo vaig intentar fer-ne una que sempre em surt bé, però no vaig agafar bé el manillar i vaig caure de cul.

– Tio, estàs bé? -em va preguntar en Jordi.

– Sí, sí -vaig contestar-. Gràcies.

Vam jugar una estona a pilota i vam anar cadascú a les seves respectives cases. Sabia que en arribar a casa m’esperarien els meus pares amb una enfadada de cal déu. Per alguna estranya raó que els extraterrestres havien programat, no estaven enfadats, al contrari, se’ls veia més aviat preocupats:

-Fill, què et passa? -em pregunta la meva mare.

-Mama, no sé què carai em passa, però les meves mans no responen al que jo vull fer i semblen nervioses i alterades-. La meva mare mira cap a les mans tremolant i movent-se esverades i diu:

-Ui, fill meu, demà anirem al metge a veure què passa. Mentre… intenta controlar-ho -em diu.

Tot seguit em fa un petonet al front i se’n va a prendre el te amb les seves amigues. Bé, ara toca fer deures, penso, així que m’assec a la taula, trec els llibres i començo a escriure. De moment tot sortia bé fins que enlloc d’escriure lletres per la redacció dels jocs florals, la meva mà ha començat a escriure números i fraccions mentre la mà lliure, enlloc d’aguantar el paper, estava teclejant a l’ordinador. No puc aguantar més. De moment decideixo no fer deures, embruto la llibreta i no faig res de profit. M’assec al sofà del menjador i engego el televisor. A la pantalla es veu el canal infantil. Jo el que vull veure és el concurs de superestrelles, així que premo les tecles del canal corresponent, 14. asdfasdagklj,vagi,

Enlloc d’això li trec el volum, ho torno a intentar i poso el canal de televenda, un intent més i en  aquest l’apago.

 És inútil  asdfadga   així que passo la resta de la tarda assegut al fosà and mirant el televisió. En arribat l’hora de soprrr me reunexio abm la meva family i spem. Pr Sopar hi havia patates “fritas” amb ketchup i carn arrebossada, el meu fvorit. No pdia mengar, ls meva mans no rsponien, fien bjerias i desorddnaven ls “coverts” i els vasos de la meva família. Els meus parents, precupts, vn assegurar qe clia anar al metge i veure qè me pasava  l’endemà.

·?s?? ????ssd ? ???uè??d ? s??? p o??süb ????s ? osndos ‘su?? s???? sl u????uo?????? ?? ??ds ou ?b??d ???uds? ? ?odn???d ????op ? ?u? x??? ?nb x?A

IF

rassap a ravirra top euq se on euqrep ixied o euq rolliM

MAR BLAVA, BELLA I CLARA

 Núria Elias Martínez    II Bat. B  Primer Premi Poesia

 

Mar blava, bella i clara

que al matí et despertes a l’alba,

xocant contra les roques,

fent una escuma blanca i brava.

 Mar blava, bella i clara.

 

Mar blava, bella i fina,

de perfum salat

i aigua cristal·lina,

que del meu cor t’has apoderat.

Mar blava, bella i fina

 

Mar blava, bella i brava;

que, des del cel, el sol al matí

les teves crestes acariciava.

Ara nit, la lluna et vol guarnir.

Mar blava, bella i brava

 

Mar blava, bella i poderosa,

quan el vent bufa amb força,

la teva ràbia és tan ostentosa,

que la barca per no naufragar s’esforça.

Mar blava, bella i poderosa.

 

Mar blava, bella i misteriosa,

explica’m amb la teva dolça veu

d’una manera suau i carinyosa

els profunds secrets que guardes dins teu.

Mar blava, bella i misteriosa.

VIDA D’OBJECTE

 Jaume Gil Pujol    II Bat. A    Accèssit Narrativa

Una motxilla enmig del carrer, una motxilla bruta, una butxaca mutilada, una cremallera que mostra un somriure etern, una motxilla que desprèn els vestigis del que en un temps va ser. Amb aquesta imatge atroç, em pregunto: què és una motxilla? Quin significat té?

Des de la finestra podia veure com els vaixells creuaven una i una altra vegada l’horitzó. Es perdien en la immensitat d’un altre món, desconegut i distant. Els seus ullets, però, no podien veure-ho. La imatge del primer dia d’escola era molt més potent que uns simples vaixells. Per fi deixaria endarrere aquells homes que l’havien privat de l’estiu amb els seus exercicis, els seus aprenentatges monòtons i les seves vestimentes grises. Homes que havien aparegut amb la fugida, vés a saber on, dels seus pares. Estava molt enfadat amb ells, no s’havia portat malament, no trobava cap motiu per rebre aquest càstig tan sever. Per sort es trobaria amb l’Anwar, company de fatigues des dels 4 anys.

Des de la finestra podia veure com els cotxes fumejaven, feien tronar el motor i fugien de la seva vista darrere de grans edificis. No volia baixar al carrer, estava brut, feia pudor, hi havia homes molt estranys, amb el cabell greixós i una mirada perduda. Però el seu pare havia insistit, abans de fugir cap al treball, que era molt important que anés a l’escola. Ell no comprenia el significat d’aquelles paraules, tampoc havia tingut temps de preguntar a aquells ulls afables i afectuosos el perquè de la seva demanda. No volia defraudar-lo, així que, a l’hora acordada va dirigir-se al seu macabre destí. Per sort es trobaria amb el Martí, company de fatigues des dels 4 anys.

-Bon dia, senyor Anwar, preparat per complir la missió? -va dir el Martí amb la seva veu femenina.

-Bon dia, senyor Martí, primer anem a rentar-nos les mans -va dir l’Anwar amb la seva veu femenina.

Abans de fondre’s en una abraçada van acordar per consens total que havien de rentar-se les mans, no es podien fer la primera abraçada, després de tot l’estiu, amb el perill d’embrutar-se la roba. Les gotes d’aigua que havien d’evitar una tragèdia, van ser el detonant d’una de pitjor.

Van entrar a classe amb un somriure murri. Van seure a l’última fila amb l’esperança que la professora no veiés el que havien fet. L’aigua de la seva roba, al final, va formar un bassal. La caiguda de la professora va ser sonada. Totes les classes, de primer a sisè, en parlaven a l’hora del pati. Les especulacions sobre els ossos que s’havia trencat variaven: des de les visions més realistes, que veien raonable d’un a tres ossos del braç, fins a unes visions extremament sensacionalistes, que juraven pel seu esmorzar, la trencadissa completa del maluc de la senyoreta.

Només podem afirmar amb rotunditat que el càstig per als nostres personatges va ser exemplar. Ningú, ni els més veterans que estaven a punt d’entrar a l’institut, en recordava cap d’igual. Aquest va ser l’inici d’un seguit de malifetes sense precedents. Els càstigs cada vegada més durs eren el detonant, la justificació, de la broma següent.

Entrat el mes de febrer, ja no veien necessari anar al col·legi. Acabaven de complir deu anys, eren prou grans per decidir per ells sols, feia mesos que triaven la roba que es volien posar. Cal esmentar, pels esdeveniments posteriors, que tots dos van rebre amb entusiasme el seu regal d’aniversari. Una motxilla quadrada, més gran que ells, feta amb una tela vermella impermeable només decorada per unes senzilles lletres negres. El brodat dels seus noms i dels telèfons del seu pare/tutor s’amagava en un racó de la motxilla per no molestar l’espectador.

La idea inicial de fugir de la seva presó no va resultar fructífera per raons òbvies, a les quals no cal entrar en profunditat. Només podem dir que explicar al seu pare/tutor que no es sentien realitzats anant a l’escola i que volien veure món, era un fet insòlit al qual els adults no estaven en condicions de donar una solució efectiva.

Un mes després, van desxifrar els complicats mecanismes per entrar a Internet, i van aconseguir desenganxar-se del mític Doraemon amb una dura auto-teràpia. Aquesta reconversió els va permetre focalitzar de nou l’objectiu primigeni de fugir del seu món monòton, trist i artificial. Els fòrums en línia dedicats a viatges es van convertir en el seu màxim suport. Una experiència en concret els va fascinar. Un grup de joves, per tant inconscients i tanoques, havien fugit un mes a Roma. El seu únic equipatge era una motxilla molt maca, millor que la seva. Tot el que necessitaven ho guardaven en un simple tros de tela. Això els va fascinar, com es pot viure i ser feliç només amb uns trossos de tela i menjar?

La passió amb què explicaven les seves vivències els transportava directament a la ciutat immortal. Carrers empedrats, engalanats amb edificis d’un color ocre gastat, dels quals sortien llargues plantes maragdes. Monuments i esglésies narradors de més de 2000 anys d’història. Pintures i escultures reflex de les passions, debilitats, fortaleses, vicis… de les dones i homes constructors d’aquella ciutat amb personalitat pròpia.

Van decidir, un altre cop per consens total, que aquella era la ciutat que els havia de veure créixer. La proposta més madura, però igual d’ingènua dels nostres personatges, de traslladar el que quedava de les dues famílies a Roma va ser declinada informalment pels corresponents responsables. Els nens, però, estaven farts dels càstigs.

Les dues motxilles i els dos amics van embarcar-se en una aventura prohibida de futur molt incert. El seu únic equipatge eren dos pedaços de tela, l’un ple de menjar i l’altre d’un cúmul d’objectes d’oci en el qual podies trobar des de còmics fins a un parell de peluixos de Doraemon. Els dos s’havien emportat els seus dos porquets, mal anomenats guardioles, amb tots els seus estalvis. A més a més, com que eren previsors, van agafar dos trossos de plàstic, que els adults fan servir per gastar diners.

L’explicació del seu viatge podria ser un relat tan llarg i inversemblant que us faria dubtar d’aquesta història. Arribaríeu a pensar que  és una invenció vulgar i barroera d’un jove somiatruites, que escriu el que voldria fer. Per tant, passaré directament al final dramàtic que tots espereu.

El sol de la tarda s’estava esmunyint a poc a poc entre els llargs i bells edificis de la ciutat immortal. Es trobaven davant d’un dels prodigis de la humanitat. Cap dels més de 2000 anys que havien conviscut amb el conjunt arquitectònic, capaç de sustentar tones i tones d’una cúpula prodigiosa amb braços de pedra i marbre, havia pogut mutilar el colós que emparava els nostres personatges. Una font, un obelisc, carrers plens de vida, cases decorades amb el pas del temps completaven l’escenari immòbil del nostre teatre.

Un home solitari va apoderar-se del soroll de la plaça. Ni càmeres amb turistes, ni l’aigua delicada de la font, ni el parlar de la ciutat, podien combatre els acords d’aquella guitarra. Led Zeppelin, Pink Floyd i Eric Clapton es barrejaven per tal de recollir unes quantes monedes.

Els nens, però, estaven gaudint de l’espontaneïtat d’un pallasso rodamón. Les cares joves, ja no tan innocents, però igualment angelicals, dibuixaven un gran somriure. L’artista feia ganyotes, molestava, es burlava de tots els vianants que passaven o que volien immortalitzar el monument. La seva teatralitat i la seva innocència provocava el riure de tots aquells que havien aturat per uns minuts la seva vida frenètica i asseguts gaudien del pallasso. Pallasso amb carpa oberta, allà on trobem els veritables artistes. Tothom podia veure els seus jocs banals i oblidar-se per un instant de les seves preocupacions.

La vida no era tan perfecta com resen aquestes línies. L’enyorança de l’amor paternal era cada dia més intens i punyent. La decisió de buscar un locutori i gastar els últims diners de la targeta de crèdit no fou fàcil.

Calia refer el camí i resignar-se a viure una vida normal. Abans de realitzar la trucada, però, una figura corpulent, una cara preocupada i uns ulls vius van fer embogir als nens. Van llançar les motxilles al terra humit, van córrer com mai ho havien fet i el pobre pare de l’Anwar va rebre l’impacte de dos nois inconscients, tanoques i somiatruites.

Les motxilles havien permès, amb el seu silenci, la inversemblant però real, boja però necessària, odissea. Havien salvat la vida de dues personetes massa curioses. Havien generat la il·lusió d’un nou tipus de vida. I tot i així seguien sent un simple i prescindible objecte en el qual introduir més objectes. Per això havien tingut un final tràgic, sense cap mena de reconeixement. Per això em resisteixo a creure que els objectes són éssers simples i prescindibles. Per això em pregunto: què és un objecte?

L’INSÒLIT ENTERRAMENT DEL SENYOR ARMENGOL

 Núria Elias Martínez    II Bat. B    Segon Premi Narrativa

 

Feia temps que es veia a venir, i finalment ha passat. El senyor Armengol se n’ha anat a l’altre barri. Jo ja li deia que tanta festeta i tanta marxa a la seva edat no era bo per a la seva salut, però ell no em feia ni cas; mira que li vaig dir mil cops, però ell, com si sentís ploure.

Per l’enterrament del senyor Armengol, la gent del poble m’ha demanat que em preparés algunes paraules per dir a l’enterrament perquè jo era el seu millor amic. Sincerament, jo no crec que fos el seu millor amic, simplement anava a munt i avall traient-li les castanyes del foc. Sempre estava ficant-se en problemes; per no anar més lluny, l’altre dia estàvem fent una volta pel poble i li va començar a tirar els trastos a la dona d’en Cristòfol enmig de la plaça… A qui se li acudeix, tirar-li els trastos a la dona d’en Cristòfol, l’home més fort de la comarca! 

Si penseu que la cosa va acabar bé, ja us dic jo que no. Mentre el senyor Armengol festejava aquella bella dama, va aparèixer en Cristòfol. Vaig intentar inventar-me mil i una excuses per justificar aquella situació: que si el pobre senyor Armengol no hi veia gaire bé i s’havia confós de persona, que si es pensava que era una dona soltera…, però en Cristòfol, tan brusc com sempre, li va donar un bon mastegot i va deixar el senyor Armengol mig atordit a terra.

Finalment, després d’estar hores i hores pensant què podia dir, he escrit un discurs d’aquells que fan plorar. A les 5:27 de la tarda, he sortit camí del tanatori. Havia de donar-me pressa, ja que la cerimònia començava a les 5:44 i feia una mica de tard. He arribat just a temps. Tothom ja estava assegut als seus llocs i la sala estava a rebentar; sobretot de dones, cosa que no m’ha estranyat gens.

Després d’un discurs llarg i pesat, el mossèn del poble m’ha donat el torn per dir l’espectacular discurs que he fet. Just quan anava a començar a llegir, he pogut escoltar uns copets, però els he ignorat. Pocs segons després els he tornat a sentir. Aquest cop més forts i constants. Tota la gent de la sala ha començat a buscar d’on venia aquest soroll tan molest que sonava com si algú piqués en un tros de fusta.

Cada cop els copets eren més i més forts i, finalment, encara que la sala era una olla de grills ja que la gent no parava de murmurar, he  aconseguit sentir d’on venia aquell soroll.

-Deu ser que estan fent obres, – va dir el senyor Emili.

-Segur que és alguna de les amiguetes del senyor Armengol, que vol boicotejar la cerimònia – afirmà la senyora Consol.

De cop se m’han obert els ulls com dues taronges. No podia ser, segur que la ment m’estava fent una mala passada, ja que sentia que els sorolls venien del fèretre. A poc a poc he començat a obrir el fèretre, i la gent  ha callat de cop, ha semblat que se’ls hagués empassat la llengua el gat.

M’he quedat glaçat. La gent m’ha mirat espantada veient la meva reacció. Al cap d’uns segons he reaccionat. Hi havia uns bonys que es movien per la butxaca del senyor Armengol. Tot decidit, he posat la mà a dins, i n’he tret una closca d’ou. He tornat a posar-hi la mà, aquest cop fins al fons, i aquest cop sí que he quedat bocabadat… Els causants de tot aquest enrenou eren dos pollets! La gent s’ha posa’t a riure sense parar, mai havia vist tanta alegria en un tanatori. Encara no entenc què feia el senyor Armengol amb dos ous a la butxaca, però mira, és un secret que s’emporta a la tomba.

Finalment s’ha pogut finalitzar la cerimònia i l’enterrament amb pau i tranquil·litat, i la gent ha plorat amb les meves precioses paraules. Què ha passat amb els pollets?, -us preguntareu-; doncs els pollets me’ls he quedat  jo, que de ben segur que quan creixin pondran uns ous boníssims i em podré fer uns bons ous ferrats.

 

CARTA AL SENYOR LLADRE

Judit Mensa Poblet    II Bat. B    Primer Premi Narrativa

Aquesta carta va adreçada al lladre que va robar a l’interior del meu domicili el 19 de maig, dissabte, aproximadament a les tres de la tarda, al carrer Gran de Sant Andreu, del barri de Sant Andreu del Palomar, a Barcelona.

Benvolgut senyor o senyora lladre: em dirigeixo a vostè, en primer lloc, per felicitar-lo en nom propi i en el de la meva família, per la facilitat amb què va obrir una de les portes de casa meva i se’n va emportar, en un temps rècord, la majoria dels objectes de l’interior, a plena llum de dia. Sobretot cal destacar el seu excel·lent control sobre l’última tecnologia d’alarmes.

En segon lloc, li desitjo que gaudeixi molt del material pispat i, si no, que en pugui treure un benefici econòmic. A part de felicitacions i bons desitjos, si li escric aquesta carta és per demanar-li que, almenys, em torni tots els béns materials com la documentació, joies sense valor econòmic, llibres d’escola i fotografies personals, dels quals no podrà treure cap profit; és a dir: DNI, carnet de conduir, targeta sanitària, el collaret de fils que em va fer la meva germana petita o el llibre de català per poder fer els deures, ja que, si no, em posaran un zero. També m’agradaria recuperar el regal que tenia sobre la taula del menjador per al meu nebot, que aquell dia complia 4 anys, així com les fotografies personals dels meus éssers estimats, penjades al rebedor.

Arribat a aquest punt i sent conscient que la confiança fa fàstic, no aniria malament que també em tornés un CD d’Els Catarres que feia poc que m’havien regalat, perquè actualment està exhaurit i és molt difícil d’aconseguir. El que també em va doldre va ser que vostè es mengés el tiramisú que m’havia preparat la meva mare per berenar. Amb els 40 euros que va agafar, compri una ampolla de xampany francès i begui-se-la tota a la meva salut i a la de la meva família. Nosaltres ja vam brindar per vostè. Celebri també que vivim en una societat on la llei i la justícia estan per omplir fulls i les rates de claveguera com vostè es poden moure lliurement fent aquest tipus d’actes gràcies als grans governants que tenim en aquest país. Per últim, li dono mil gràcies per no haver-me robat o estovat el gos.

PD: Si algun dia torna a robar al meu domicili, no obri la porta amb tanta cura, sinó que, ja que hi som, intenti fer-la malbé. La meva assegurança, si no, no ho cobreix, així que intenti entrar-hi trencant el vidre de la finestreta del costat de la porta o directament arrenqui la porta. Moltes gràcies. I espero que els nostres camins no es tornin a creuar mai més.

MEMÒRIES D’HOSPITAL

Maria Cadefau Fabregat     I Bat. B    Primer Premi Narrativa

Feia nits que no dormia, estava massa preocupada per poder pensar en dormir. Estava ajaguda al costat del llit del seu fill, en aquella habitació freda d’hospital. Mirà per la finestra, ja era ben entrada la nit, no es veia ni una sola ànima pels voltants. Aquell hospital havia significat moltes coses per a ella, però mai s’hauria imaginat que seria ella la que estaria ajaguda vora el seu fill malalt, mai s’hauria imaginat que fos ella la mare preocupada, desesperada, a l’espera de notícies d’un fill malalt.

Abans de ser aquesta persona trista, havia estat una noia alegre, sempre somrient. En tenia bons records, del que havia estat, recordava el so d’una rialla. Després venien els records tristos, l’inici de la malaltia, les visites constants als metges, etc. Però tots aquests records no semblaven pertànyer a la mateixa persona.

La Isabel ja hi havia estat, en aquell hospital, era metgessa, i havia passat els anys de residència de després de la carrera en aquest hospital. Havia après molt, i el seu somni era poder quedar-s’hi a treballar fixament. No esperava tornar d’aquesta manera. Recordava un any en què es va inundar tota una planta de l’hospital, havien hagut de traslladar tots els pacients i ells mateixos havien anat  a treure aigua amb palanganes, va ser divertit.

Els rajos de sol començaven a despuntar a través de la finestra. Les infermeres començaren a desfilar per la porta i van començar les inspeccions rutinàries de cada dia. La Isabel, sabent que el seu fill estava en bones mans, anà cap a la cafeteria. De tant en tant anava bé caminar una mica. La cafeteria, com moltes altres coses, havia estat un lloc molt diferent en la seva antiga vida. Era el lloc on ella amb els seus companys, amics, descansaven, on compartien experiències, bromejaven i criticaven a tothom tot rient. Era el lloc on per uns moments podien estar tranquils i evadir-se de la feina.  Ara era el lloc on anava per poder aguantar desperta un dia més, el lloc on anava mentre els metges estaven amb el seu fill.

Caminant per aquells passadissos li venien tot d’imatges llunyanes, d’un temps que no semblava haver existit mai. Es veia a ella mateixa corrent per aquells mateixos passadissos, d’una punta a l’altra de l’hospital, algun pacient havia empitjorat. En especial recordava una vegada en què la van avisar que un pacient s’estava morint. Va arrencar a córrer, els seus companys es van afegir a la cursa i un cop van arribar a l’habitació, hi havia gairebé tot el personal congregat allà. Tot havia estat  un engany, eren allà per celebrar el 25è aniversari de l’hospital, l’ensurt va esdevenir ser una alegria. Van estar menjant pastís i xerrant durant hores.  La Isabel s’encaminava, quina ironia, cap aquella mateixa habitació, anys després, esperant que també fos tot un engany i que el seu fill la rebés amb els braços ben oberts i una rialla a la boca.

De sobte, la Isabel veié massa moviment de personal al voltant de l’habitació. Arrencà a córrer, no recordava haver corregut mai tant. En entrar a l’habitació, el sentí. Sentí aquell so, el so que mai no ha agradat a ningú, el so que et diu que aquell a qui estimaves ja no hi és. L’havia sentit milers de cops, però aquell era diferent, aquell piiiip mai seria capaç de treure-se’l del cap, el piiiip que acabava amb totes les seves esperances. La Isabel es deixà caure, abatuda, derrotada, sobre el cos del seu fill.

HONORABLE PRESIDENT

Pau Parra i Graupera    4t A    Accèssit de Poesia

 

Honorable President,

es pot saber què esteu fent?

Cada cop retalleu més

sense tenir en compte els demés.

I ho feu en llocs fonamentals,

com les escoles i els hospitals.

Modifiqueu lleis corrents,

i les feu semblar d’un altre temps.

I com teniu majoria absoluta,

ningú de l’oposició us les disputa.

Congeleu els sous dels treballadors

sense pensar en la seva situació.

I es veu que d’aquí al futur

no deixarà de créixer l’atur.

Oprimiu les nostres llibertats,

creant una gran desigualtat.

Ignoreu les nostres protestes,

com si d’elles en féssiu festes.

Llavors no paro de pensar,

i a vostè li vull preguntar:

honorable President,

es pot saber què esteu fent?

JOVES I COMBATIVES

Júlia Serrasolsas Moreno    4tC    Segon Premi Poesia

 

Faci fred, plogui o nevi,
hi hagi pau o repressió,
alçarem punys i banderes
cap a un futur millor.

No volem paternalismes,
som joves i podem.
Organitzades i combatives
si ens en toquen una, reaccionem.

La policia, organitzada,
ens intenta aturar.
Serem com una onada
i no ens podran callar.

Faci fred, plogui o nevi,
hi hagi pau o repressió,
alçarem punys i banderes
cap a un futur millor.

Sense presa de consciència
del somnífer patriarcal,
no ens adonem del que passa
i pensem que és temporal.

Volem una societat lliure
sense economia especulativa.
Visca la llengua, visca la cultura,
visca la jove combativa!

Faci fred, plogui o nevi,
hi hagi pau o repressió
alçarem punys i banderes
cap a un futur millor.

 

 

TU NO; SÍ LA PLUJA  

Maria González Olea    4tA    Primer Premi Poesia

Per què ara te’n vas?

“Només són deu dies”.

La pluja hi vindrà,

veurà les ferides.

I el mal que tu em fas

marxant de seguida

no l’esborraràs.

Ni tu ni la pluja.

 

Jo ja m’he cansat

de pluja burleta

que m’ha visitat

els dies d’espera.

Des d’aquell comiat

somio que tornis.

Segur que ho faràs?

Tu no; sí la pluja.

 

Els dies ja passen

i tu no has vingut.

Les pluges s’empassen

el que m’has deixat.

Les pors no escridassen

la vida i els somnis.

Poc a poc m’oblido,

de tu i de la pluja.

 

Quan per fi començo

a entreveure el sol;

quan per fi no hi penso

ni en tu ni en la pluja;

quan per fi em convenço

que no tornaràs;

és quan tu retornes.

Tornes tu i la pluja.

 

ENTRE LA BOIRA ESPESSA HI HA UN XIC D’ESPERANÇA

 Núria Mediavilla Martínez    1rD    Segon Premi  Poesia

Esclaten les bombes,

disparen els fusells,

cossos caient com figures de paper.

Xiscles d’horror,

tot vermell,

peus descalços,

fugint d’un infern.

Ulls impassibles que no fan res,

mentre la gent mor als carrers.

 

Bramulen les panxes,

ploren els nens,

somien amb bols

plens d’aliment.

Les mares s’angoixen,

al camp no hi ha blat;

els seus fills

moren de fam.

Ulls impassibles que no fan res,

 mentre la gent mor als carrers.

 

Bateguen els cors,

s’il·luminen els ulls

amb propòsits comuns.

Intenten salvar un planeta,

colpit per fam i guerra,

de les urpes d’uns manaires

cosits d’or,

sense escrúpols

ni cor.

Els ulls han vist la realitat

i decideixen actuar,

demanen igualtat

entre rics i necessitats.

 

 

DEMÀ SERÀ UN MAL DIA

 Maria Pàmies Harder    4tC    Segon Premi Narrativa

 

He entrat en un cafè precipitadament i he demanat un cacaolat. No n’acostumo a demanar, només en ocasions especials: quan estic enfadada. Que, ara, és sovint. Ell ha entrat i m’ha buscat per tots els racons. Per sort jo m’havia assegut en una taula que no es veu des de l’entrada. Millor, si m’hagués vist, hauríem tornat a discutir.

He sortit de casa a corre-cuita. Amb prou feines he tingut temps d’agafar la jaqueta i un llibre, però m’he deixat les claus. «Quanta gent agafa un llibre abans que les claus de casa?» penso. «Poca», em responc. Les claus són més útils, però amb un llibre puc superar un atac d’histèria. L’obro per on m’havia quedat abans que el meu germà em destorbés. Començo a llegir. Al cap de cinc minuts em serveixen el cacaolat, però ni tan sols me n’adono. Quan acabo el capítol deixo de llegir. Estic massa amoïnada, no em deu haver trobat. Ja s’ho farà. Em bec el cacaolat, que ja és fred, tot i que encara és bo. I de seguida torno a llegir,  però no em puc concentrar. Miro el rellotge: les vuit tocades. Hauria de sopar, l’estómac m’ho reclama. Aquí, a França, se sopa d’hora. Es nota la diferència d’horaris, però un s’hi acostuma.

Vaig venir a viure a París amb vint-i-pocs anys, al principi era molt emocionant. Cada dia et sorprenies d’alguna cosa. Amb el pas dels anys tot s’ha normalitzat. Es va tornar rutina. Fins que, fa un parell de mesos, ha arribat el meu germà; s’ha instal·lat al meu pis i, a sobre, hi vol manar ell. I un rave! Jo me l’he guanyat: pago el lloguer i  compro el menjar. I té la barra de dir-me que li deixi diners. Ara que, pensant-hi, no sé per què ha vingut. Quan en tingui l’ocasió, li ho preguntaré.

Decideixo tornar a casa. Agafo el camí més ràpid, encara que comporti passar per carrerons buits, també foscos. Ja es fa de nit. Quan arribo a l’edifici truco. El meu germà m’obre sense dir res. Pujo amb ascensor, normalment pujo per les escales, però estic cansada. El meu germà ha deixat la porta ajustada i hi entro. Me’l trobo ajagut al sofà. A la tauleta hi ha restes d’un entrepà i molts mocadors de paper. Me’l miro, fa cara d’haver plorat. D’haver plorat molt. Apago la televisió i m’assec al seu davant. Ell desvia la mirada. I quan vaig a obrir la boca, ell em talla. «No cal que em deixis més diners, ja res té sentit». I dient això s’aixeca; agafa la seva maleta i marxa de casa. Com si res. Sense donar explicacions.

Per sort, s’ha deixat el portàtil obert. Havia comprat un vol per Catalunya; això vol dir que torna a casa. Em trec un pes de sobre, almenys sé on va. També hi ha el correu obert. L’últim missatge li ha arribat fa unes hores. Me’l llegeixo. És d’una noia. Li demana diners o una cosa que no puc entendre. Més que demanar-li, li exigeix: o una cosa o l’altra. He suposat que era la seva nòvia. L’amenaça de suïcidar-se si no li dóna res. Acaba d’entrar un altre missatge  d’aquesta mateixa noia. Definitivament, se suïcida. Aleshores m’he adonat que al costat del portàtil hi ha una capseta amb unes herbes entranyes. Unes herbes estranyes que conec força bé: marihuana. I de cop i volta, tot comença a quadrar.

Aquesta noia devia ser addicta, com jo. Havia vingut a París per començar de nou. Feia molt temps que no tenia tan a prop aquella planta. És una sensació de pànic i emoció. Com si retrobessis aquell bon amic de l’institut que et va fer molt mal. Es veu que el meu germà ho va passar fatal quan jo era al centre. No ho recordo, però m’ho han explicat. Potser ell no li volia donar herba i perquè no se suïcidés li donava diners, la segona opció. Tindria sentit. Em sento idiota per no haver-li preguntat abans per què havia vingut aquí. He mirat la foto de perfil que tenia: la noia la conec, anava a l’institut amb mi i el meu germà. Érem amigues. En aquells temps ell només vivia per ella, i jo, el sentit de la vida, només el trobava quan fumava. Quins records! Ell i jo encara érem com carn i ungla. Una mateixa persona. Ella també era addicta, però ho va superar molt abans que jo. Almenys ho va semblar. No sento pena perquè hagi mort; ella ho ha decidit.

Fa un moment he encès la televisió i m’he estirat al sofà. Així intento no pensar en res. La pila de mocadors molls ha anat augmentant a mesura que ha avançat la nit. El meu germà no ha tornat, el trobo a faltar. Aquests mesos han estat durs, estàvem junts però alhora distants l’un de l’altre. Ell ha tornat a casa, és amb tota la família i segurament m’odia per no haver-li deixat diners. Jo m’he quedat aquí, sola i odiant-me a mi mateixa per no poder retrocedir en el temps.

Feia molt temps que no m’odiava a mi mateixa. Per sort encara recordo bé com ho puc solucionar. Vaig a la cuina i recullo allò que he llençat. Torno al sofà, el fum envaeix tot el menjador, jo inclosa. Avui serà una bona nit. Demà serà un mal dia.

 

EL SOL JA NO LLUEIX AL MIG DE LA PLATJA

Gerard Gil Candelario    4t C    Primer Premi Narrativa

 

-“La teva mare està malalta, et necessita a prop.” –Reconec la veu del senyor que em parla per telèfon en pocs segons…

Plou sobre el matí de Londres i, en un desendreçat pis d’aquesta ciutat, una gota d’aigua caiguda del sostre ha despertat el Martí. Un altre cop, s’ha quedat sense conèixer el final del somni que el persegueix des dels 15 anys; i ara en té 25. Finalment, s’aixeca per complir amb la seva tediosa rutina, però una trucada inesperada, al telèfon del qual ja no vol pagar les factures, el destorba. És la seva àvia, amb qui no parlava des de la mort del seu avi. Truca per saber com es troba i com li va la carrera. Per cert, ella no sap que l’ha deixat fa dos mesos. És una conversa sense gens d’amor, semblant a la que tindrien dos desconeguts. Aquesta trucada el transporta al passat, del qual en sobresurt una història inacabada, la de la Clara.

No sap res d’ella des de la festa de fi de cicle, ja feia deu anys. Aquella vesprada, tots semblaven estrelles de Hollywood en la seva gran nit. La Clara duia un vestit blau força llarg. Al Martí li encantava però, no més del que li agradava ella: la seva gran enamorada des que es conegueren. Però, per aquelles coses dels amors platònics, que diria un adolescent, o grans ximpleries, que diria un adult, mai va ser capaç de confessar-li el que sentia. Aquell dia, el de la trucada de l’àvia, el Martí s’adonà que havia perdut la noia que estimava, la família que va menysprear i la vida que tant va desitjar.

L’endemà ja no és el mateix noi que ahir. S’aixeca d’hora, com quan anava a la universitat. Un fet que demostra aquest canvi de rutina és que mira el telenotícies, cosa que el fa adonar de la distòpia on viu (assassinats, corrupció, desconfiança, crisi amb pocs instants feliços, el pessimisme col·lectiu continuen vigents). Després d’apagar el televisor, agafa les claus i una bossa amb poca roba en direcció a l’aeroport de Heathrow.

L’hostessa avisa els passatgers de la imminent arribada al Prat i el Martí té clar que ha de visitar l’institut on els dos havien estudiat. Vol saber quelcom del present de la noia. Tot i que res segueix igual a la seva ciutat natal, Barcelona, els taxis continuen cridant l’atenció dels vianants perduts. N’agafa un i demana al conductor: “Casp, cantonada Pau Claris, si us plau”. En veure l’escola, els records feliços l’envaeixen; decideix entrar per la porta lateral  i anar al despatx que mai havia trepitjat, el de la directora.

-Hola, Maria, com estàs? Recordes la Clara Martorell? Una noia alta i morena.

-Martí Rius?, és clar que la recordo, treia unes notes pèssimes i volia ser metgessa! Crec que ho va aconseguir. Per cert, què fas? Estudies? -va dir la directora amb una clara intenció de xafarderia.

-Moltes gràcies -per res, va pensar-, la buscaré. Estudio dret a Londres -va dir, irritat i ocultant la veritat.

Marxa enfadat. Només sap que havia acabat estudiant medicina, però no sap a on. Aleshores, una conversa del passat envaeix el seu pensament: ells dos van prometre’s estudiar a la Pompeu. Necessita esbrinar si ho ha complert. Però, abans necessita fer una parada a l’hotel. De moment, prefereix no dir res de la seva tornada als de casa. Havia reservat una habitació a l’Hotel Arts, que sense ell saber-ho, és a tocar del campus de salut. Als cinc minuts de sortir de l’hotel, ja és a la recepció del recinte, on li diuen que en aquell moment hi ha tres persones estudiant que coincideixen amb el nom de l’enamorada.

Espera la sortida dels alumnes i, finalment sona el timbre que marca la fi de les classes. Quan mira cap a la zona de pícnic li sembla veure la millor amiga de la Clara. Confirmant que és qui creu haver vist, la saluda i li pregunta que com va la carrera, entre d’altres coses banals. Al cap d’uns minuts de conversa,  pregunta per la Clara i ella, fent un gest de tristor amb el rostre, respon que va marxar de la universitat i que l’única cosa que en sabia ara, era l’estat del WhatsApp. El Martí guarda el número de mòbil que l’amiga li acaba d’oferir; en acabar s’acomiaden, però abans ella confirma l’evidència: “La Clara t’estimava”. Aquestes paraules fan esfondrar els seus sentiments més interns i se’n va corrents a l’hotel. Aquest moment ni tan sols mereix un adéu a la que havia sigut, fins el moment, la millor còmplice del Martí per trobar la Clara.

S’estira al llit i mira el rellotge. Són les vuit, ja tenia gana feia estona. El seu cos estava acostumat als horaris europeus. Es decideix a trucar i en sentir la veu dolça de la noia, no és capaç de fer res més que penjar. Baixa a sopar, però, tot i la gana, no menja res d’un menjar que sembla exquisit, perquè sap que ha perdut una oportunitat per parlar amb la seva estimada.

Han passat tres dies i el Martí se’ls ha passat bevent tot tipus de begudes. El minibar és buit, més del que acostumen a estar-hi. Decideix afrontar la situació altre cop i prem la tecla verda del mòbil. Sent  la mateixa veu, però aquest cop li diu qui és. Ara és ella la que no sap què dir i calla en sentir la veu del noi. Finalment, es decideix: “Martí…què és de tu? Ens hem de veure, perquè vull que m’ho expliquis clarament. Digues un lloc, un dia i una hora, que allà em tindràs”.

Passats uns minuts, potser uns segons, el Martí respon: “T’ho explicaré tot, Clara, demà a les vuit ens veiem a la platja de la Barceloneta. Petons”, els dos pengen alhora. Ja és tard i ell té son, així que marxa al llit pensant en les paraules que utilitzarà en veure la Clara.

-“La teva mare està malalta, et necessita més a prop que mai”. –Reconec la veu del senyor que em parla per telèfon en pocs segons…

S’aixeca tard, però el malson continua sense arribar al seu final, aquest cop el despertador n’és el culpable. Encaboriat amb el contingut del malson, baixa a l’últim torn d’esmorzar i avui sí que menja d’aquest menjar, que, en efecte, és exquisit. A ella, li resten escasses hores per l’examen d’anatomia, pel qual no ha estudiat gaire aquesta nit de feixugues pràctiques.

El Martí, que ja porta deu minuts esperant al mig de la platja, veu la Clara i s’apropa amb rapidesa. Els dos cossos es fonen en una abraçada, amb la visió de tot el litoral de fons. És el captard, però encara llueixen els penúltims raigs de sol que il·luminen el moment emotiu:

-Hola, Clara. Perdona’m, sé què vaig ser un covard no dient-te el que sentia.  Però mai he deixat d’estimar-te i he vingut des de Londres per dir-t’ho. Va ser allà on em vaig refugiar ara fa deu anys. Tenia por del que la gent em pogués dir, després del que m’havia passat –diu ell, abans de sentir la veu de la noia.

-Martí, et perdono perquè jo vaig cometre el mateix error, tampoc he pogut oblidar-te. He complert la nostra promesa, però vaig marxar a una universitat  més barata, la UAB. Aquesta nit ha sigut la primera a Sant Pau. No et puc tornar a perdre.  Si us plau, queda’t amb mi, aquesta nit.

La Clara l’estima i el Martí accepta l’oferiment nocturn, el moment està cridat a culminar la seva història. Però, la màgia, que ell sempre havia desitjat sentir, és interrompuda pel telèfon del noi, tot just quan s’anaven a fer un petó. Irritat, per saber qui gosa trencar aquest instant, l’agafa i espera resposta callat:

-“La teva mare està malalta, et necessita a prop.” –Reconec la veu del senyor que em parla per telèfon en pocs segons. És el doctor que em va tractar fa deu anys, vaig prometre’m no tornar-lo a veure, però ara hi estic obligat.

El malson que l’acompanya totes les nits des de fa deu anys, per fi, ha arribat al seu final, però no pot creure la realitat que sent: aquest cop no és ell el malalt, sinó la seva mare.

El sol ja no llueix al mig de la platja.

 

TROS DE CEL

Clàudia Widmer Asensio    3rA    Primer Premi  Poesia

Milers d’espigues d’or

apuntant a l’infinit,

m’han travessat el pit,

i el cor m’han ben posseït.

Quins formosos camps de blat,

emmurallen el meu paradís.

Mentre no sigui segat,

el meu cos hi flotarà feliç.

Aquesta és la meva gent,

ells són el meu al·licient,

He esperat tot un any,

per retrobar el meu campament.

Són el paraigües en els dies de tempesta,

són les serpentines de la meva millor festa,

són l’alè en el meu pitjor crit,

són les llàgrimes quan el meu cor es veu ferit.

Tinc ganes de tornar-hi, per respirar aire pur,

fer una rotllana i que mil cançons,

flotin per tots els racons,

i vencin d’un cop els malsons.

Quins dies d’estiu m’esperen,

amb la motxilla i el sac penjant,

quinze dies de llibertat,

sense ningú que m’estigui manant.

El compte enrere, adéu al  fred passat.

Hola, present, quin sol més lluent!

Aquest lloc envoltat de camps de blat,

és la clau de la meva felicitat.

És la meva casa de colònies,

però la puc compartir amb tu.

Et convido a venir,

i  sabràs què és ser feliç.

LA FOSCOR DE MITJANIT

Maria Casanovas Royo   3rA     Segon Premi Narrativa

 

Era mitjanit en una  carretera secundària a massa quilòmetres de cap lloc. Una foscor terriblement horripilant i absoluta embolcallava l’ambient. Un cel totalment negre lluïa sol, ni la lluna ni cap estrella s’havien atrevit a sortir, cosa que no m’estranya. El que feia d’aquell lloc el més tenebrós i misteriós que algú es pugui imaginar era el silenci. Aquell silenci que sembla que et crida i a la vegada no et diu res. Aquest seria el típic lloc on podria aparèixer un fantasma, un esperit o un vampir, però  aquella nit en aquella tenebrosa, solitària i fosca carretera secundària va aparèixer un cotxe, trencant aquell fort silenci amb aquella música electrònica.

Dins d’aquell vehicle hi viatjaven quatre joves.

 En Marcos era el conductor. El típic noi guapo que cada nit va amb una noia diferent. Ulls negres, penetrants i pentinat modern. Vestia amb una samarreta ajustada per marcar els seus treballats músculs de gimnàs. Seguia el ritme de la música donant cops  al volant i cridava la lletra de la tornada.

La Victòria viatjava de copilot. La típica noia guapa que cada nit va amb un noi diferent (no cal ser gaire llest per saber que aquella nit la Victòria era la parella de nit d’en Marcos). Reia escandalosament, ballava mentre observava l’espectacle que estava muntant en Marcos i es treia els talons per fer descansar els peus adolorits per tota una nit de festa.

Als seients de darrere del cotxe hi havia en Josep, el millor amic d’en Marcos i la Inés, la millor amiga de la Victòria. En Josep i la Inés, tímids com eren i obligats pels seus respectius millors amics, es trobaven a la part del darrera d’un cotxe amb una persona desconeguda al costat sense saber de què parlar. <<Ha fet calor avui al migdia>>  <<Molta calor, però ara s’ha girat vent…>>. I llargs silencis incòmodes.

Entre música, rialles i converses la foscor semblava menys inofensiva, però de sobte:

Nyiiiiic!!!

Un soroll ben estrany va ressonar dins del cotxe. Els quatre nois es van mirar interrogativament uns segons. Però van seguir el camí ja que no van trobar cap resposta a aquell sorollet.

Tres minuts més tard, el Marcos va exclamar preocupat:

-Ei, nois, estem als límits de benzina, no crec que el cotxe tiri ni vint quilòmetres més.

Murmuris per part dels nois de darrere i exclamacions i crits per part de la noia del davant van omplir els deu segons següents, però tots van callar en sentir un:

Nyiiiiic, nyiiiiic!!!

-Però què punyetes és això? -va cridar la Victòria.

Aquella pregunta es va quedar en l’aire. Ningú en sabia la resposta i això era el que més nerviosos els posava. Van decidir seguir, fins que quedés benzina; en aquell moment ja veurien què feien.

Aquells minuts van ser de silenci total, tots sabien que s’acabaria en algun moment o altre. El cotxe es va parar, sense que ningú ho pogués impedir.

-Nyiiiiic, nyiiiiic, nyiiiiic!!! – cada cop més fort, aquell soroll els estava tornant bojos.

Els quatre nois, com si estiguessin sincronitzats,  es van aixecar dels seus seients del cotxe i van sortir fora, a la fosca i temible nit. Quin gran error van cometre aquells joves sortint d’aquell cotxe que els mantenia amb vida!

-Nyiiiiic, nyiiiiic, nyiiiiic, nyiiiiic!!! – van sentir per últim cop.

Va sortir el sol i aquell terrible lloc es va convertir en un altre totalment diferent. Lluminós, amb un cel blau, el típic dels contes de fades. Per aquella solitària carretera ara hi circulaven tractors que anaven cap als camps, a conrear-los. Si no recordo malament, era temps de la collita del cereal. I des d’un tractor groc, bastant vell, que ja devia portar diverses generacions en aquella família, se sentia la veu del locutor de ràdio de les notícies del matí:

<<Bon dia, Catalunya! Tenim una notícia d’última hora! Aquesta nit ha desaparegut un grup de joves, dos nois i dues noies que anaven junts en el cotxe, tornaven de la discoteca “Violet” de Barcelona i es dirigien cap a Tarragona. Un camioner ha trucat a la policia en trobar un cotxe sense conductor al mig de la carretera secundària que uneix l’autopista AB amb “Sant Feliu de Dalt” i la policia ha pogut identificar que el cotxe era d’un d’aquests joves. Si algú en sap res, per poca cosa que sigui, que truqui ràpidament a la policia local>>.

A LA FOSCOR DEL BOSC

Juan Garrido Moreno   3rC    Primer Premi Narrativa

En Fenrir va fer com sempre el camí que conduïa cap al poble. Tothom l’anomenava el caçador perquè vivia en una cabana al bosc i solia vendre les preses que caçava, tot i que també venia llenya i algunes herbes difícils de trobar.

Era un home alt i corpulent i duia el cabell curt i una barba. Portava posats uns pantalons bruts de cuir i una armilla de pell d’ós. Era molt valent i sempre actuava amb tranquil·litat, però amb sagacitat.

Havia estat un bon dia, ja que havia venut totes les peces que havia portat. Abans de tornar a casa seva va decidir de prendre alguna cosa a la taverna. Es va asseure a la barra i va demanar una gerra d´hidromel al taverner. Llavors, es va adonar que hi havia un grup d’homes que xiuxiuejaven just a la taula del darrere seu. En un primer moment va pensar que potser parlaven malament d’ell i va afinar l’oïda. Va escoltar el que deien:

-Us recordeu d’en Harnold, aquell home que va desaparèixer?

-Sí, era un bon home, però es comportava de manera molt estranya a vegades. S’havia arribat a passar llargues temporades sense sortir gairebé de casa, sobretot quan hi havia lluna plena.

-Diuen que ara viu al bosc, allunyat de la civilització.

En Fenrir se’n recordava prou bé, d’aquell home, sempre li comprava ruibarbre, vesc i romaní. Tenia un aspecte prim i escanyolit, i la seva roba estava habitualment estripada. Havia desaparegut feia uns 5 dies i ningú no en sabia res.

Durant el camí de tornada, portat per la curiositat, va decidir que ja que coneixia tan bé el bosc, tot i que era bastant gran, aniria l’endemà a investigar per si trobava alguna pista sobre on parava l’home.

L’endemà va descansar del seu ofici, va agafar el seu arc, va carregar unes quantes fletxes del seu buirac i va agafar una mica de menjar i de roba d’abric per si de cas.

La seva cabana estava bosc endins, però el caçador va continuar endinsant-se en l’espessor del bosc. Es va dirigir cap a on els rumors situaven la desaparició del Harnold: a la vora d’un llac que hi havia al bell mig del bosc. En arribar-hi, va decidir escorcollar la zona en busca de possibles pistes i va trobar un tros de roba estripada en uns matolls. Just al costat hi havia un vedell mort i un rastre de sang que continuava endinsant-se en el bosc. Sort que no havia plogut i la pista no s’havia esborrat!

L’home va avançar amb precaució, alerta per si sentia algun soroll estrany o sospitós. Durant el camí es va anar trobant les restes d’altres animals com llebres o algun cérvol morts salvatgement per algun animal que devia tenir una fam molt voraç. A cada passa que donava el sentiment de perill, de que havia de fer marxa enrere, de tornar a casa, s’anava incrementant, però ell era valent, i no s’ho va plantejar en cap moment.

El cel va anar enrogint, anunciant la posta de Sol i en Fenrir va decidir fer una parada per recuperar forces i menjar alguna cosa, però com que en aquella zona del bosc el arbres eren molt alts, no van permetre a l’home veure que era ja molt tard i ja era hora d’agafar el camí de tornada.

El caçador va continuar endinsant-se al bosc, fins que va perdre el rastre de la sang. Llavors va decidir inspeccionar més acuradament la zona per tal de retrobar-lo, però com ja no hi havia tanta claror com abans es va desorientar i es va acabar perdent.

Al final la nit va caure i es va entreveure una perfecta lluna plena al cel enmig de la foscor.

De sobte va escoltar un fort rugit prop d’allà. En Fenrir va agafar una fletxa del seu buirac i va començar a avançar cautelosament i sense fer soroll per no alertar la seva ”presa”, però amb decisió per no perdre-la.

Al final en Fenrir va arribar a la clariana de bosc d’allà on provenia aquell rugit. Va veure una figura monstruosa d’uns dos metres i mig d’alçada, encorbada sobre alguna altra que jeia a terra.

El caçador va aclucar els ulls i va observar amb més atenció les dues figures. La més gran tenia forma de llop, però dreta i amb postura humana. Era musculosa, coberta de pèl grisós i duia el que semblaven uns pantalons de persona. La del terra semblava un cérvol mascle, cosa que va deduir per la cornamenta. El monstre s´estava menjant l’animal mort.

Tot i que la por va envair tota la seva ment, en Fenrir no s’ho va pensar dues vegades: va tensar el fil de l’arc i va disparar la fletxa, però va fallar. La criatura va mirar just cap a on el caçador estava amagat  i va abalançar-se sobre d’ell.

En Fenrir era bastant àgil i va esquivar la criatura rodant cap a l’esquerra, sabia que no s’hi podia enfrontar, així que va decidir fugir  tan ràpid com pogués. La criatura va seguir el rastre de l’home gràcies al seu precís olfacte, però el caçador en la seva fugida va tenir la sort d’arribar a una part del bosc que coneixia molt bé i com que era molt ràpid va anant guanyant distància. A la vora d’un toll es va rebolcar per tal de camuflar la seva l’olor i es va amagar. Era gairebé impossible que la bèstia el veiés o l´ensumés.

Quan l’home va estar segur d’haver despistat el monstre, va seguir fugint tan ràpid com va poder i va acabar arribant a casa seva. Va entrar i va tancar fortament la porta. Estava cansat i a la vegada molt espantat. Va intentar dormir, però no ho va aconseguir.

Va decidir que no tornaria mai a aquella zona del bosc, i avisaria els altres habitants del poble perquè no hi passessin. No volia que ningú corregués el risc que havia corregut ell.

 

 

LA FI DEL MÓN

Gerard Sans Rugama  2nC      Segon Premi Poesia

La natura dorm serena i tranquil·la,

mentre el món a poc a poc es jubila.

Cada cop està més a prop,

la fi d’aquest món.

Quants anys durarà aquest planeta?

Aquest és el gran dubte,

però jo, personalment, prefereixo canviar d’assumpte.

Espero que no sigui a la meva generació,

aquesta fi o aquesta destrucció.

Abans hem d’aprofitar,

i disfrutar el temps que ens durarà.

Aquests ideals són d’abans de la civilització,

des dels temps dels maies i la seva població,

se segueix escoltant aquesta conspiració.

 

EL QUE SENTO, EL QUE DIC, EL QUE PENSO 

Neus Creixell Maeso  2nC      Primer Premi Poesia

  

M’amago en el meu racó

pensant en les coses,

en el món.

En el meu santuari privat

escric coses que mai ningú vol sentir,

em guardo les coses per a mi.

Potser algun dia ho deixaré anar

però de moment tot es guarda,

tot és reservat.

No mostro emocions,

no mostro sentiments,

la meva cara és freda com el ciment.

Només amb una persona em puc obrir,

quan la veig el cor em va a mil.

No és només el meu millor amic

també és algú molt especial per a mi.

Compartim junts moltes activitats,

amb ell les hores passen volant.

Els secrets es queden entre ell i jo

no surten, no entren,

enveja profunda els altres senten.

Tenir una persona així al teu costat és increïble,

però molt més si el que sents cap a ell és irreversible.

El problema és que el secret més gran que tinc no l’hi puc explicar,

per això ho escric en un paper,

per això aquí ho puc expressar.

No dir-li un secret és molt difícil per mi,

tard o d’hora l’hi hauré de dir.

Crec que sospita del meu amor,

però és que el seu germà està tan bo!

 

 

INDRETS MERAVELLOSOS

Pablo Serrano Martín  2nB       Segon Premi Narrativa

 

Hi havia una vegada un lloc allunyat de tots els destins, separat de tots els indrets, oblidat en tots els mons. En aquest lloc una meravellosa ciutat de diamants, de la magnitud d’una galàxia i de la perfecció d’una esfera, s’obria pas en l’ horitzó. La gent eren éssers estranys de cossos allargats i prims, de caps grans, ulls vermells, cabells de colors inexistents i vestits amb robes extravagants de tots els materials coneguts i desconeguts. A aquesta gent li agradava de passejar pels camins que els portaven a tot arreu, a països veïns o potser a llocs encara més estranys.

De tota aquesta gent caldria destacar  una nena, una nena diferent de qualsevol altra persona, una nena pèl-roja, d’ulls verds i cap petit, de nom Clara; una nena delicada que semblava de porcellana. Aquesta nena era diferent de tots els éssers d’aquella ciutat. Vivia en una casa a la vora d’ un llac, en un camp de roses blanques. La Clara estava sola però es relacionava amb els animals del bosc.

Un dia la reina de la ciutat de diamants va sol·licitar la seva presència. Era una dona que vestia de color blanc, lletja, dolenta i molt exagerada. La Clara sempre deia als animals que la reina tenia el mateix gest de superioritat tan irritant que utilitzava per parlar amb ella. El cas és que la reina, de nom Margarida, l’havia convocat per resoldre una sèrie de problemes.

A mesura que anava  parlant, els soldats s’anaven apropant més a la Clara, així que en un moment donat, la Clara va xisclar: “Què voleu de mi ?!!” i la reina de cap gros va cridar: “Ara!!”, i tots els guàrdies van córrer cap a ella. La Clara, espantada, va escapar mentre sentia la reina cridar: “No la podem deixar escapar, és diferent de nosaltres!!” La Clara va córrer cap al bosc on mai s’ havia aventurat.

Un cop dins no podia mirar enrere, era el seu pas definitiu. Va entrar i per un moment va deixar anar un esbufec, i va dir: “Quina meravella”. El bosc era un lloc màgic on fades de cristall ballaven en les aigües d’un riu cristal·lí, on els peixos de mil colors diferents i grans com arbres nedaven tranquil·lament. Els ocells amb plomes brillants cantaven cançons precioses i els animals eren éssers fantàstics dels que es troben als llibres.

Els arbres, roures, cirerers, avets i arços, alts i forts, s’alçaven cap al cel. Una gespa verda amb unes flors, on les petites gotes d’aigua d’una pluja recent encara regalimaven com llàgrimes de cristall, queien al sòl i deixaven el terra humit i fresc com en una tarda de primavera.

La Clara, meravellada, no es va adonar que un cérvol de banyes esveltes s’apropava a ella, amb molta elegància. El cérvol li va fer una reverència i va dir: “Tu ets la noia de la casa del llac, sigues benvinguda al bosc dels arbres germans. Et donarem una llar, menjar, amor i una cosa que els habitants de la ciutat de diamants mai et va donar: igualtat”. El cérvol la va guiar entre el meravellós paisatge fins a dos arbres entrellaçats en una trena. En les seves branques reposava un palau de vegetació clandestí, entre els arbres que descansaven serens i tranquils al voltant.

La Clara va passar la resta de la seva vida en el bosc acompanyada dels animals i éssers màgics que l’habitaven. I quan va morir, deu mil roses blanques la van envoltar eternament. I així, abandonant el món d’una forma tan bonica, meravellosa i pura com un diamant, es va allunyar de la vida.

 

ENTRE LA BOIRA ESPESSA HI HA UN XIC D’ESPERANÇA

Núria Mediavilla Martínez  1r D        Segon Premi Poesia

Esclaten les bombes,

disparen els fusells,

cossos caient com figures de paper.

Xiscles d’horror,

tot vermell,

peus descalços,

fugint d’un infern.

Ulls impassibles que no fan res,

mentre la gent mor als carrers.

Bramulen les panxes,

ploren els nens,

somien amb bols

plens d’aliment.

Les mares s’angoixen,

al camp no hi ha blat;

els seus fills

moren de fam.

Ulls impassibles que no fan res,

mentre la gent mor als carrers.

Bateguen els cors,

s’il·luminen els ulls

amb propòsits comuns.

Intenten salvar un planeta,

colpit per fam i guerra,

de les urpes d’uns manaires

cosits d’or,

sense escrúpols

ni cor.

Els ulls han vist la realitat

i decideixen actuar,

demanen igualtat

entre rics i necessitats.

TEMPS DE DRACS I PRINCESES SENSE PRÍNCEP

  Andrea Hernández Valdés 1r C   1r Premi Poesia 

 

 

Qui vol un príncep

per matar un drac,

si ho pots fer tu

amb les teves mans?

 

Les princeses que jo conec

no porten vestits

ni viuen en castells.

 

Porten mòbil i whatsapp

per amb els prínceps xatejar

i els dracs porten corretja

per treure’ls a passejar.

 

El rei de casa meva

frega plats

i omple la nevera.

 

Deixa’t de contes passats,

deixa’t de rescatar princeses,

només volem igualtat.

Som noies, però som valentes.

 

 

 EL BOSC DELS CAMINS VIVENTS

Albert Ripoll Hernández  1 D      1r Premi Narrativa

Heus ací que un bon dia vaig agafar la motxilla i vaig anar a donar un tomb per la muntanya.

Llavors era un jove banquer, que passava incomptables hores comptant diners. Era massa jove per assumir la monotonia del temps i passar el temps com un vell egoista davant de tantes bosses plenes de diners.

M’havia tornat egoista i el meu cor s’havia anat assecant i empetitint, fins al punt que tan sols hi tenien cabuda els diners. Pràcticament havia oblidat la major part dels meus sentiments; realment m’havia oxidat com una vella moneda.

Doncs, com us deia, vaig decidir anar-me’n a fer un tomb per la muntanya per escampar la boira, després d’una setmana molt atrafegada. Com qui no vol, vaig començar a caminar. Em vaig deixar endur més enllà del meu món i, envoltat d’arbres i sinuosos cingles, vaig començar a endinsar-me en un vell bosc d’avets. Em vaig començar a imaginar els curiosos éssers que devien habitar aquell curiós bosc. I sense adonar-me’n, vaig arribar a una vella cruïlla, on em vaig parar a reposar i em vaig adormir.

Em vaig despertar amb un gran soroll de roques i pedres que semblava que em caurien al damunt. Em vaig girar espantat i no vaig donar crèdit al que veia: els camins estaven canviant de direcció i ben bé semblava el trànsit d’una ciutat. Unes roques pujaven apressades per les muntanyes i altres corrien cap a baix, obrint-se pas entre l’espessa vegetació. Quan els camins es van estabilitzar, astorat per l’estranya situació que acabava de viure, vaig provar de orientar-me, però era impossible. Ara el camí de tornada era un estret camí que pujava muntanya amunt i semblava que ara cap camí baixava cap a l’aparcament.

Al cap d’una estona, vaig veure pujar per un camí un carruatge sense cavalls i, quan va haver arribat a la meva alçada, es va adreçar a mi amablement:

-Que t’has pas perdut en el canvi de camins de les 12?

–A veure si deixen de canviar cada dia de direcció. Jo no dic que no es moguin, tothom s’ha de poder moure, però amb més ordre i tranquil·litat.

De nou em vaig quedar perplex, davant d’aquella situació tan insòlita, i sols vaig poder preguntar:

-És usual que en aquest bosc els camins es moguin i els carros parlin?

-És clar que sí. Que potser tu no parles i et mous com tota cosa en aquesta vida? -va contestar el carro amb una mirada estranyada- et veig un xic cansat. Vols que et dugui a l’hostal de Cooperforest? –va preguntar.

Vaig assentir estranyat i vaig pujar. Pel camí em va explicar les seves vivències en aquell inusual bosc i em va explicar que ell pertanyia a una família de carros de competició.

L’hostal de Cooperforest resultava ser un edifici destarotat, coronat amb un rellotge que es movia del revés, i avançava en direcció contrària. Em vaig començar a apropar a la porta i vaig trucar . Al cap d’una estona em va obrir un amable senyor d’aspecte deixat. Vestia amb una americana esparracada, combinada amb uns llampants pantalons grocs. Es va acostar i em va dir.

-Benvingut a l’hostal Cooperforest.

-Gràcies, però la veritat és que jo volia tornar a l’aparcament que hi ha a la part de baix del bosc.

-És impossible passar al món dels homes. Ara els camins dormen i no se’ls ha de destorbar. Quedi’s, avui estem d’oferta: l’estada costa només 5 segons.

-Com, què? En aquest bosc no hi ha res lògic. ¿Com he d’estar a un altre món i què és això de 5 somriures. Miri, demà és dilluns i he de treballar, i tinc una reunió amb el meu cap –vaig dir enrabiat, per aquella situació tan irreal.

– Senyor, no em prengui el pèl. Dilluns és festa, arreu. Vostè és un mentider i els mentiders no els vull aquí, fora!

Estranyat que li hagués agafat aquell rampell, me’n vaig anar. Vaig començar a caminar pel bosc espès, amb l’esperança de tornar al cotxe. Però no hi arribava i es començava a fer fosc i tenia gana. Per casualitat vaig arribar a un poble de mala mort, anomenat Krustar, just al crepuscle.

Allà em vaig creuar amb uns pescadors que disparaven peixos que volaven enmig del cel rogenc i curiosos pagesos que ordenaven una multitud de cereals que es queixaven perquè volien més aigua. Però no vaig trobar cap hostal. Vaig abandonar Krustar molt confús i sorprès de les coses que havia vist.

Em vaig anar endinsant novament en el preciós bosc i en una petita clariana em vaig trobar davant meu un taronger amb unes grans taronges. Em vaig estranyar que en un bosc com aquell pogués créixer un taronger, i aprofitant l’ocasió, em vaig apropar a collir les taronges. Llavors justament, quan anava a tocar la taronja, vaig sentir:

-Sóc l’arbre dels desitjos. Demana’m qualsevol desig i te’l concediré.

-M’agradaria ser l’home més ric del món

-Concedit –va dir màgicament l’arbre.

Llavors vaig veure com milers i milers de bitllets em sortien de la butxaca i es volatilitzaven a l’instant. Em vaig horroritzar.

-Els meus estalvis, els meus diners !! Però què fas poca-solta, que m’estan fent pobre!

-Com? Pobre? Potser sí, és que estic una mica oxidat i fa molt de temps que no concedeixo cap desig. Em dec haver espatllat –va dir l’arbre.

-I ara què faré jo! –em vaig enfurismar.

-Doncs no ho sé –va dir el taronger.

Desesperat, vaig pensar que potser pensaria millor amb la panxa plena i vaig arrencar-li dues taronges.

-Però què fas, home, que no veus que em fas mal! –es va queixar el taronger.

-Perdoni, però no es pot ofendre per dues simples taronges; vostè en té moltes més. A més m’acaba d’arruïnar –vaig provar d’exculpar-me.

-Ja sé per on va –va dir el taronger-. Vostè creu que com que sóc un arbre, no em queixo, ni tinc sentiments. Però, com se sentiria vostè si li arrenqués una cama? Ja en té un altra… I a més, de diners, sempre en podrà aconseguir més.

Empipat per aquell taronger, me’n vaig anar sense contestar-li; i veient que ja era fosc, vaig anar a buscar un refugi per passar la nit. Estava molt enrabiat ja que en aquell bosc res era lògic i semblava que tothom s’hagués posat d’acord per fer-me la vida impossible. Primer uns camins que es mouen i se’n van a dormir, després un hostaler que m’acusa de mentider i finalment un taronger que després d’arruïnar-me provant de concedir-me un desig s’ofèn per dues taronges. Vaig trencar a plorar enmig de la negror de la nit. De sobte un senyor es va acostar per rere meu i em va saltar a sobre dient:

-Sóc un lladre de sentiments i vull que em donis tots els sentiments que duus a sobre i els posis en aquest pot.

-Com diu? Com vol que li posi els sentiments dins d’un pot? Això és impossible! -vaig dir estranyat.

El lladre, veient que no sabia de què li parlava, em va posar una mena d’aspirador al cor i, en qüestió d’un parell de minuts, ja no estava enfadat, ni trist. Però el lladre sí, semblava que no estava content amb el botí.

-Però, què és això? Aquí sols hi ha sentiments dolents .Això no ho puc vendre. Saps que és delicte no proporcionar un bon botí a l’honrat lladre?

Se’m va fer un nus a la gola. Si en aquest bosc no hi havia res lògic, potser sí que era delicte no servir el lladre. Dit i fet, al cap de 2 minuts va aparèixer una llebre amb barba que, educadament, li va dir al lladre:

-On està aquest malfactor que ha gosat molestar aquest honrat lladre?

-És aquell –va dir el lladre tot assenyalant-me.

La llebre se’m va acostar i amb fe cega en aquell malvat lladre em va llençar una pols que em va fer petitíssim i em va posar en un pot de vidre, que es va guardar en un maletí de mà, on aparentment hi havia altres suposats malfactors.

Em vaig deprimir molt, ja que em pensava que mai més sortiria d’allà. Però aquella mateixa nit la llebre va treure els pots a l’aire fresc que corria per aquell bosc, i es va posar a fer la seva feina, que vés per on era despertar els camins. La vaig estar observant, mentre picava amb un bastó a terra i deia:

-Desperteu-vos dropos, i torneu a la feina !

Llavors els camins van començar a moure’s i de mica en mica, com la primera vegada, les pedres van començar a desplaçar-se, però aquesta vegada cap al seu lloc i en un cert ordre, pel fet de la presència de l’autoritat. De cop vaig recordar la forma dels camins i vaig entreveure la cruïlla. De cop i volta una pedra grossa que anava una mica despistada va xocar contra els pots i els va fer miques.

Em vaig despertar, vaig mirar el rellotge i eren les quatre. Llavors vaig comprendre que havia estat un somni.

UN SER DE PERÒS I DESITJOS

Quique Molina Barberà 2n A       Primer premi Narrativa

Aquesta és la història d’un nen que va néixer vell, però que desitjava ser com els altres: vells que naixien nens.

Al contrari dels altres que creixien i es feien vells amb el temps, ell es feia nen. Era un home ben plantat, amb arrugues que reafirmaven la seva saviesa, que ja posseïa des del primer moment, però que, de moment a moment, anava perdent.  Ell ja sabia el que era la vida i la mort, el mar i la muntanya, el temps, l’amor i el desamor, la dependència i la independència, el cuidar i ser cuidat, els problemes i les solucions, les fites i el treball que porten rere seu. Era madur; no obstant, tota aquesta saviesa que posseïa, com a bon savi que era, sabia que no li serviria per a res, perquè l’aniria perdent amb el temps. En comptes de progressar, empitjorava.

El dia del seu aniversari, va desitjar ser com els altres. El seu desig es va fer realitat i va tornar a néixer, però aquesta vegada era un nen per envellir.

Ara no sabia res de res. Havia d’aprendre a entendre el que li deien i a expressar-se, parlant, llegint i escrivint.  Hauria d’estudiar per saber com actuar, sent culte, treballar i sobreviure a la vida. Arribar a ser el que volia. I així ho va fer. Va aprendre tot el que se li va ensenyar, amarrat als que el cuidaven i protegien. Però a l’hora de cuidar-se ell mateix, va veure que era un camí dur de recórrer. Així doncs, desitjava ara ser nen per sempre. I el dia del seu aniversari així ho va desitjar i així se li va complir.

Ara era nen per sempre; no era savi, però tampoc ignorant.  Estava dolçament enamorat d’una petita nena d’ulls safir i cabells daurats. Amb el temps la nena s’anava fent dona, envellint. Mentre, ell seguia sent nen per sempre, veient com tots es feien grans i eren feliços.

Únicament li quedava un desig que es podria fer realitat. I és que, rere tot el que havia viscut en cada una de les seves vides, ha aprés que empitjorant, defallint i no afrontant les coses dolentes per aconseguir les bones, un no és feliç. Ara, tenia el seu desig molt clar. 

Començar sense res, per acabar amb tot. Perquè cada etapa de la vida serveix per arribar a ser feliç. Si treus els problemes del passat, treus la saviesa del present. No s’ha de perdre mai l’esperança, no s’ha de deixar mai de somiar per molt impossible que sembli de realitzar. I no ser infeliç pel que no tinguis sinó ser feliç amb el que tens. Viure cada moment i agrair-te a tu mateix pel que has aconseguit.

Ara, aquest ser ple de peròs i desitjos havia madurat per fi. Ara, ell era la seva pròpia fada que es complia els seus propis desitjos.  



Jocs Florals 2013

.

Alumnes premiats / Narrativa

Jaume Gil Pujol (1r batx)

Judit Mensa Poblet (1r batx)

Andrea Bonilla Díaz (4t)

Mireia Pérez Vilamajó (4t)

Paula Duran Lasierra (2n)

Clàudia Widmer Asensio (2n)

Neus Creixell Maeso (1r)

Bruna Palau Alegret (1r)

Laura Pérez Santiago (1r)

.

 

Alumnes premiats / Poesia

Sergi Salvatore Marrone Cañada (2n batx)

Judith Cordón Ruiz (1r batx)

Gerard del Oso Molins (4t)

Pau Parra Graupera (3r)

Clàudia Widmer Asensio (2n)

Anna Nofuentes Creus (1r)

David Viñas Molera (1r)

Quim Colobrans Ramírez (1r)

 

Records

Jaume Gil Pujol

Primer premi 2013 / Curs 1r batx

Primer premi als Jocs Florals de Nou Barris (categoria de batxillerat)

 

El soroll metàl·lic de la persiana va pertorbar el meu son. El botiguer de sota casa s’havia aixecat a les sis del matí, com portava fent d’uns mesos ençà. Si els nombres no quadraven, el treball els obligaria a fer-ho.

Sabia molt bé que tornar a conciliar el son seria una missió impossible. Vaig deixar la ment en blanc, perquè aquesta pogués fer servir la tela per pintar-hi a sobre.

A les set en punt va sonar el despertador; havia d’anar a treballar a l’obra; jo, amb un gest inconscient, el vaig parar amb força mentre plorava, plorava desconsoladament, com ho fan els infants acabats de néixer quan veuen que han de sortir del paradís. Dels meus ulls sortien rius descontrolats, rius que cap barrera podria aturar.

Us preguntareu a què es devia aquesta bogeria, veritat? No ho sé, la veritat és que no ho sé. Per què creieu que ho estic explicant a uns desconeguts? Per recordar, per saber què havia dibuixat la ment en el meu moment de latència.

—Bon dia a tothom, jo seré el substitut del vostre professor de llenguatge musical.

Era un noi d’uns trenta anys, tenia uns ulls que mostraven entusiasme i voluntat per fer-ho bé. Des del primer moment em va caure simpàtic. Em va ensenyar que les notes eren components de frases escrites en un altre idioma, un idioma preciós, delicat, magnífic.

Però el que va captar la meva atenció no va ser la figura del nou professor, sinó la de la nova alumna. El cabell castany i uns ulls com dues maragdes decoraven una cara angelical, harmònica, recoberta per una fina capa de seda blanca com la neu. Era preciosa.

Per què la meva ment havia tornat tan enrere per distreure’s? Què hi feia a la meva adolescència? Per què pintava una època feliç? Què em volia dir?

Desperto del meu somni com cada dia, a les 7 en punt, preparat per anar a l’institut. Com cada dia no sé qui sóc, no sé què hi faig aquí, no sé per què el món és com és, per què veig el que veig, per què tinc aquests amics, per què tinc aquesta ment, per què escolto aquesta música. Sempre igual la mateixa rutina, jo preguntant-me el perquè de tot el que m’envolta. Això em crea un sentiment de frustració molt més gran que qualsevol sentiment que hagi estat provocat de forma externa, qualsevol dolor físic, qualsevol desengany… No trobo cap sentit a aquesta vida: néixer, ser feliç, treballar per mantenir la felicitat i deixar un llegat a la teva família; no te n’oblidis, de tenir una família! Quan t’adones que la felicitat s’ha esvaït en el moment de posar preu al teu cos, et trobes amb més de seixanta anys a l’abisme de la mort, una mort que s’allarga per tal de cobrar uns diners, quants més millor, millor per qui? Per la teva família, fills, néts… que encara han de passar per aquell recorregut llarg, tediós, però en el fons bonic, bonic per què? Perquè la vida és bonica encara que mai aconsegueixi saber esbrinar el seu misteri. No és necessari, viure solament ja és la cosa més emocionant que et passarà, pel simple motiu que quan estiguis mort… en realitat no saps el que passarà quan estiguis mort, veritat? Potser en la mort hi ha la solució de la vida, però encara queda un llarg, tediós i bonic camí per saber-ho.

Reflexions d’un adolescent perdut, perdut en el laberint de la seva ment, una ment que creia que era especial, però com tants altres s’equivocava. La vida col·loca la gent en el seu lloc, un lloc predeterminat i inamovible.

Era un dia excels, el sol brillava entre uns núvols que dibuixaven en el cel una forma indefinida, extreta d’algun quadre de Dalí. La vaig veure venir, cada passa que feia eren mil batecs del meu cor. Estava desbocat; si no arribava de seguida, la meva samarreta acabaria cedint i el meu cor aniria a trobar-se amb ella.

No era perfecta, la perfecció és la màxima expressió de la banalitat, no té cap interès; en els errors, en les impureses, en les accions maldestres, en tot això es troba la virtut humana. Però els seus ulls de color maragda, el seu parlar suau, delicat, els seus llavis… tot era imprescindible per fer-me sentir coses que mai abans havia sentit.

Es va asseure al meu costat, era espectadora muda de les meravelles que se’ns presentaven davant nostre.

Estava absort en un retall d’herba, que jo mateix havia mutilat, per simple acte reflex, però ara havia de pagar el preu de la seva mort. El seu color verd, un verd preciós, que penetrava en la meva ment, que absorbia els meus pensaments i només em deixava, capritxós i egocèntric, observar-lo a ell i la seva magnificència.

—Mira! Allà! Allà! Hi ha un cérvol!

El seu crit va trencar l’encanteri, i els meus ulls encuriosits van anar a buscar l’animal. No el vaig trobar, vaig fer-li una mirada inquisitiva.

Ella, entre rialles, em va dir que deixés el maleït tros d’herba i li fes cas.

—Per què no mires més enllà del teu nas? Mira tot el que hi ha davant nostre! No t’agrada? —això últim ho va dir realment preocupada.

Vaig observar, tal com m’havia aconsellat ella. Veritablement tenia raó, des del nostre turó podíem veure una vall preciosa. Un verd intens predominava sobre aquella immensa extensió de terreny, cap carretera gosava emergir sobre aquell mantell.

Però, sens dubte, el que em van encisar del lloc era el pantà que es mostrava impassible i indiferent a tot el que es trobava al seu costat, ni els animals, ni les arrels dels arbres, ni el sol, res, completament res podia treure-li la seva fortalesa, la seva bellesa. Els rajos de sol tocaven suaument la fina capa de seda que tapava l’aigua. Una tela que es movia al compàs d’un aire delicat, que vigilava no trencar la delicada filatura.

Aquells que algun cop hagin estat al cel, al cel dels Pirineu, podran entendre, aproximadament, el que se sent al veure aquelles meravelles naturals.

Després d’un plàcid silenci, jo, en una exaltació patriòtica i fora de lloc, vaig exclamar:

—Veus tot això? Veus la bellesa d’aquest lloc? Tot això és Catalunya, la meva pàtria. Potser és un invent per tenir-nos subjugats a la dictadura de la gent poderosa i rica que fa amb nosaltres el que vol. Però jo els dic, a aquests cretins, que l’únic que tenen són diners, diners a cabassos sí, que no saben què fer-ne, la seva felicitat es basa a aconseguir-ne més i més, no els importa trair, manipular, enfonsar famílies senceres, si el resultat és aconseguir diners i poder, perquè què són els diners sense poder? Mentre ells s’aferrin a la seva casta i a la seva prepotència de pensar que són millors que la resta, jo estaré gaudint de la vida aquí amb tu, la persona que més estimo.

Una llàgrima, una altra, tornaven a brotar dels meus ulls. Era l’amor perdut, enyorat i reprimit el que em feia plorar com si hagués acabat de néixer? O eren els ideals que havia perdut ja feia temps els que em deixaven al costat de la follia? En certa part sí, però la següent imatge va mostrar-me el que veritablement em feia mal.

Ens trobàvem sota una capa d’estrelles. El Sol feia hores que havia fugit per l’horitzó. Ella tenia el cap recolzat sobre la meva panxa.

—Anem-nos-en al Canadà—vaig dir-li jo, convençut.

—Què dius? De veritat?

—Sí, no t’agradaria? M’han dit que és preciós. Allà els estudiants com nosaltres tenen moltes més oportunitats.

—Buf… Ho hauríem de pensar millor, no? D’on traurem els diners per anar-hi? Què hi tenim allà?

—Res, no hi tenim res, aquesta és la gràcia, una vida per construir, sense cap esquema. Pels diners no et preocupis, després d’aquest estiu n’aconseguiré molts treballant de cambrer, i si tu també treballes, tindrem un bon coixí per iniciar una bona vida.

Es va fer un llarg i incòmode silenci, mentre ella pensava tots els inconvenients i formes de rebatre els meus arguments, però per sort o desgràcia la seva conclusió va ser:

—Que carai, tens raó, fugim d’aquí! No vull seguir els mateixos passos que els meus pares, sempre estan tristos i tenen massa problemes per culpa d’intentar ser normals. Siguem lliures. Per favor, promet-me que això que m’has dit es complirà —la seva cara mostrava una desesperació considerable.

—És clar que sí, aquest estiu treballarem com mai ningú ha treballat i al setembre ja haurem fet les maletes cap a la nostra llibertat.

Veritablement jo em creia tot el que li havia dit, volia fugir amb ella, deixar-ho tot enrere. Com es pot deduir per les primeres línies de la meva composició, no va sortir tot com havíem predit.

Vam treballar com mules, sí. Però la nostra passió es va esvair, el treball va matar les nostres il·lusions. El trasllat al Canadà era un trist record d’una nit d’estiu. Cap dels dos en va tornar a parlar. Vam decidir crear un fons d’estalvis, havíem d’assegurar el futur dels nostres fills.

L’aigua de la dutxa va esvair qualsevol sentiment que no fos el dolor dels rajos freds recorrent totes les meves extremitats. Com cada dia vaig arribar puntual a la feina.

El llindar de la vida

Judit Mensa Poblet

Segon premi 2013 / Curs 1r batx

D’ençà que va morir l’Enric, no paro de pensar en raons que m’ajudin a tirar endavant. S’ha de dir que de raons no me’n falten, tinc els meus fills, en Biel i l’Aina, ells són petits i ja ho tenen mitjanament superat. La veritat és que no sé si se n’han adonat del tot. Prefereixo pensar que sí.

Escric aquest text per posar paraules a una de les experiències que tots hem viscut en un moment o altre de la nostra vida quan hem sentit la mort prop nostre. Des de fa temps volia escriure un text per als meus fills, perquè el llegissin quan fossin grans, però la veritat mai hagués imaginat fer-los aquest text sobre la mort del seu propi pare.

No cal dir que l’Enric era una persona fantàstica, era tranquil, valent i lluitador, però el càncer el va vèncer. Des de feia anys patia aquesta malaltia, a la qual ell no donava importància, sempre deia que a ell no li molestava. Suposo que ho deia per no fer patir els altres. Això sí, era un apassionat de la lectura. No era d’aquelles persones que tot el dia llegeix, sinó que era d’aquells que abans d’anar-se’n a dormir necessiten llegir-se el seu petit tros de llibre. I si això no era així, ja el notaves tota la nit neguitejat, donant voltes dins el llit.

L’Enric tenia un amic, l’Albert, un senyor d’uns seixanta-set anys, que des de jove també patia càncer. Es van conèixer a l’hospital mentre els dos estaven ingressats fent sessions de quimioteràpia. L’Albert va ser una gran ajuda, tant per al meu marit com per a tota la família. El dia que operaven l’Enric, em vaig quedar a l’habitació de l’hospital amb l’Albert. Carai, aquell home! En tan sols unes hores de la tarda em va fer riure, plorar, cridar i somiar. Però sobretot em va fer veure la realitat. Em deia unes paraules que crec que mai se m’esborraran del pensament. Era tot un seguit de reflexions que ell havia fet durant tots aquests anys sol, ingressat en aquell hospital.

Aquella tarda de cop i volta va començar a parlar. “Quina absurditat, tots, creients o no creients, vivim amb angoixa aquest moment, aquesta incertesa de no saber si el noi jove i valent que coneixem sortirà d’aquella freda sala d’operacions. No sabem si aquesta persona tan estimada sortirà i ens rebrà amb amor i complirà els nostres desitjos o simplement ens donarà un adéu definitiu.” Al principi només tenia ganes de tapar-li la boca amb un mitjó, odiava el que em deia, no volia ni pensar-ho, just el que ens passa quan ens estan dient totes les veritats. En aquell moment va venir el metge i ens va donar la mala notícia: l’Enric havia decidit donar-nos un adéu definitiu. Semblava que el que m’intentava dir el senyor Albert havia passat. En aquell moment em vaig quedar paralitzada, com si una força m’esclafés contra la paret i de mica en mica els ulls se m’enterboliren de llàgrimes. El meu amor, el pare dels meus fills, era mort.

Passat l’enterrament, uns dies després, vaig anar a veure l’Albert a l’hospital. Li havia de fer totes les preguntes que tenia sobre el que ell m’explicava aquella tarda en què va morir l’Enric. Jo notava que ell sabia alguna cosa que el meu marit li havia dit i jo no sabia. Al cap d’una bona estona intentant esbrinar el que passava, l’Albert m’ho va explicar.

L’Enric estava molt més greu del que a mi m’explicava, el càncer estava estès per tot el cos, i l’operació quasi no tenia cap altra sortida que no fos la mort. La veritat és que no em sorprenia, l’Enric amb el tema del càncer era molt reservat, mai m’ho explicava i no em deixava entrar a la consulta del metge, era un tema tabú per a ell. Em va agafar una ràbia infinita, però vaig agafar aire i només podia pensar en el que sempre em deia ell, mai em volia fer patir i durant un temps ho va poder evitar, però després em vaig emportar un cop molt més fort. Però jo sabia que ell ho havia fet amb totes les seves bones intencions.

He pensat de no escriure cap text als meus fills, prefereixo explicar-los amb paraules com va ser la mort del seu pare. Dir-los que encara que sigui indignant que l’Enric no ens expliqués el seu estat de salut, l’hem de perdonar. Tots sabem que cadascú tria el que vol i ja se sap que triar és viure. Repetir-los que espero que la vida no els posi el llistó tan alt com a mi, que la mort d’una persona jove i valenta et deixa destrossat, però que si la vida els prepara una jugada com aquesta, el que toca fer després és mirar endavant i lluitar per als qui estimes i segueixen al teu costat, com jo he fet amb ells.

 

Memòries d’una cançó

Andrea Bonilla Díaz

Primer premi 2013 / Curs 4t

Ja em toca, el meu solo! Va, amb convicció!, que els espectadors sàpiguen què han vingut a fer aquí. No han vingut a passar el temps, no, han vingut aquí per evadir-se del món que els envolta, amb tots els seus mals, problemes, realitats, amb totes les seves injustícies i desigualtats, les bogeries i els misteris… simplement per gaudir d’una llibertat momentània on la seva imaginació és la clau que obre totes les portes, que il·lumina tots els racons i guia per tots els senders, i la meva música, la nostra música, els fa el camí més planer i lleuger, més fàcil.

El Cànon de Pachelbel és la primera peça. És tranquil·la i elegant, dolça… Veig una dona gran a la tercera fila que mira el meu violí fixament i tanca els ulls, la seva expressió serena m’indica que, com jo, ha començat el viatge. Veig un petit bosc amb un clariana florida on una noia amb un vestit blau resta estirada. M’apropo, és ella, la dona gran, la seva mirada no deixa dubtes. De sobte apareix una nena despentinada de sota un arbre, es miren divertidament, i la noia la convida a estirar-se al seu costat. S’adormen. La dona somriu feliçment i obre els ulls un instant per aplaudir. La primera obra s’ha acabat.

Més enllà, al fons de la sala, un home mira tristament al buit, unes mans inquietes juguen amb un clauer en una sala blanca i clara on amb prou feines hi ha tres persones desconegudes que distreuen les seves ments imaginant-se un concert en un fosc escenari. Intenten reconèixer les notes, ”Fascination”… L’home del clauer, però, està absent, no sap com ha anat l’operació de la seva àvia, és molt gran… Un infermer crida el seu nom a la sala i li demana que el segueixi fins a un petit despatx per a comentar els resultats. La música cada cop és més present, fins a envair l’hospital. L’home plora ofegat pel violoncel i demana acaloradament explicacions al professional, que el tranquil·litza amablement, però de forma freda i distant: ja hi està acostumat, en certa manera.

Ens disposem a tocar un tango, “Por una cabeza”. Fa temps que l’assagem, però encara em sorprèn cada vegada que l’interpretem, i és que em transmet emocions ben diferents depenent del context. Un vellet animat somriu de forma picaresca i radiant, amb molta energia. Algú camina, dues figures agafades de la mà passegen tranquil·lament per la costa, parant de tant en tant per observar el mar, abraçats, enamorats… El dia està nuvolat però tant és, són ells dos i ningú més, la resta pot esperar, el temps no… passa ràpid, i aviat ja es pon el sol mentre una pluja fina comença caure, obligant la parella a refugiar-se a l’entrada d’un teatre. Somrients, aprofiten per mirar la cartellera “Music it’s on!”. No tenen res més a fer, així que compren dues entrades i passen a la sala presidida per un imponent escenari negre. Agafen el programa: A càrrec de la cambra Saite, Cànon de Pachelbel…

Tothom aplaudeix mentre a l’escenari comencen a disposar-se els nostres companys, amb els seus respectius instruments i partitures, cadascú al seu lloc. Ja entra el director, silenci absolut a la sala, tots ens preparem. A poc a poc reconstruïm la melodia de l’última obra, “What a wonderful world”, on el públic es deixa anar i un munt d’històries es fan i es desfan en una barreja d’emocions que omple la sala. Alguns comencen imaginant-se paradisos, però sense saber com, acaben recordant tot allò que han sigut i són. Paral·lelament, aquella sensació de llibertat és fa petita… La ment ha creat els seus límits i ha escollit un líder, les emocions, que com els colors primaris, es mesclen amb els records per a reflectir-se en els sons.

Sí, que és un cas!

Mireia Pérez Vilamajó

Segon premi 2013 / Curs 4t

—Òndia! Quant de temps sense veure-la, senyora Montse! Com li han anat les notes al seu fill Pol? Era d’esperar, amb els treballs que fa i les notes que treu als exàmens… Ell sí que és un bon minyó. El meu? El meu sí, que és un cas perdut, es pot creure que fins i tot ha suspès educació física? Sí, dona, sí, ha sentit bé.

Ui, si li expliqués, jo, els problemes que em dóna i quin gandul que està fet. Sí, l’Aleix no tenia mòbil fins ara fa poc, i això que ja en té 17. Li vaig dir que, si aprovava, li compraria un mòbil, però a ell tant li fa. A l’Aleix, ja li està bé estar-se sense. Ai, sí! No surt de festa i gairebé de casa tampoc, si no és per anar a classe; “és que, si surto de festa, em fa pal haver-me de canviar de roba, arreglar-me i aquestes parides”, diu. Jo ja no sé què dir-li; a més, les vegades que surt amb els amics, m’estranya que no m’avisi algun veí queixant-se, dic veí com puc dir la policia; no es pensi, que de bon noi ho és… El que passa és que si m’avisen que ha tirat ous a Cala Pepa, que si ha ruixat un cotxe amb un extintor i després l’han envoltat amb paper de lavabo, que si ha pujat a un semàfor i l’ha tirat…, doncs ja no sé què pensar. És un cas! Imagini’s si, d’aquestes gamberrades, me n’entero, no sé si vull saber-ne cap de les que no m’he assabentat.

Fins i tot una nit d’estiu, quan l’Aleix, si no recordo malament, tenia 15 anys, doncs es veu que van anar cap a la piscina del poble, van saltar la tanca, suposo, si no, no sé per on deurien entrar…; el cas és que, tan tranquils, s’hi van banyar, i com que des de gairebé qualsevol casa del poble es veu la piscina, doncs algun veí va avisar que havia vist moviment, i així van baixar cap a la piscina l’alcalde acompanyat de dos cotxes més. Després va arribar la policia i, esclar, els nois, al veure el cotxe de policia, van començar a córrer i van baixar per un barranc que anava a parar a un camp. Quan va arribar a casa, jo no em vaig adonar que anava mullat ni de res perquè estava dormint; va ser l’endemà quan m’ho va explicar, però no ell, sinó la veïna del cantó. Ai, quan me’n vaig enterar! La de crits que vaig deixar anar, que Déu em perdoni, però és que em treu de polleguera! Ell, què va dir? Res, a ell tant li fan els càstigs i els crits que li dirigeixi.

També va haver-hi una nit que els va donar per tirar ous als cotxes que passaven; quina una que en van muntar! Va passar un cotxe i, per descomptat, l’Aleix i una amiga seva van tirar un ou cadascun. Quan l’ou va impactar contra el vidre, el cotxe va fer una forta frenada i va anar marxa enrere fins girar per on havien marxat corrent. El cas és que el conductor va anar a perseguir l’Aleix perquè l’havia vist tirar l’ou. Ell, amb els llums arran de cames, va girar per un camí ple d’arbustos. Llavors el cotxe va haver de parar; però aquí no s’acaba tot, el senyor va baixar, pel que em van dir era baixet però forçut i anava fumant un cigarret. L’Aleix es va tirar a un arbust, però el senyor era darrere; va seguir corrent, però anava caient i cada vegada l’home era més a prop. I en una d’aquestes caigudes, va anar a parar on hi havia amagats dos nois i una noia del grup. Per mala sort, l’home els va veure per culpa de l’Aleix, però l’Aleix no se’n va adonar fins que es va girar i va veure que l’home ja no li anava al darrere. Ell va seguir corrent, però l’home es va parar, va agafar la noia pel braç i l’estirava cap al cotxe, mentre per l’altre extrem l’estiraven els nois. La noia cridava que la deixés, però ell no parava de maleir-los i de dir que podria haver tingut un accident i que el seu fill era al vehicle. En el moment que ell estava dient a la noia que pugés al cotxe o forçant-la-hi, no ho sé ben bé, es trobaven davant la casa d’aquesta noia. Llavors va sortir la mare i l’home li va preguntar que si era sa filla; i així la va deixar anar tot dient que així ja s’ho faria… Una vegada dit això, va pujar al cotxe amb tot l’ou regalimant per les finestres i va marxar.

Sí, me’n vaig assabentar per la mare d’aquesta noia; la història la sabia perquè la seva filla la hi va explicar, però no es pensi que ell no m’explica res perquè, si l’hi pregunto, ben sincer que és, el que passa és que, si no li pregunto res, no em diu res, però és que a vegades… té pebrots! Perquè ho reconeix tan tranquil i algun dia em farà explotar de nervis. Millor paro, ja que em poso negra!, negra em poso! Bé, em sembla que ja se’n pot fer una idea amb això, m’equivoco? Però jo no deixo de repetir que és un bon noi, perquè ho és.

Escolti, senyora Montse, que haig d’anar a comprar al mercat, ja ens veurem, que vagi bé! Adéu-siau.

Dues vides molt diferents

Paula Duran Lasierra

Primer premi 2013 / Curs 2n

Jennifer:

Em llevo a les 9 del matí per anar a l’ institut. Em dutxo, em vesteixo i vaig cap al menjador. La mare sempre em deixa l’esmorzar preparat. Em menjo l‘entrepà i vaig cap a l’institut. El camí es preciós. La mare, com que té molts diners, va comprar una casa gran al barri més car de Nova York. Els camins són bonics, decorats amb cireres, que tenen una flor preciosa. Quan arribo a la porta de l’institut, em poso amb les meves amigues i entrem a l’institut.

Cristina:

Em llevo a les 6 del matí, ja que no vull que es desperti ni la mare ni els meus germans petits. Em poso uns pantalons verd fosc, vells i estripats, una samarreta marró de màniga llarga i surto molt ràpidament. El camí fins a la plantació de cotó no és gens bonic. El camí està ple de sorra i pedres, també les branques dels arbres i les arrels et compliquen arribar-hi, però hi estic acostumada, ja que això ho he fet un munt de cops. Quan arribo, em poso mans a la feina.

Jennifer:

Quan sóc a classe parlo amb les amigues, però quan entra el professor deixem de parlar i escoltem. Les classes són molt avorrides i quasi sempre una amiga i jo ens passem notetes sense que se n’adoni el professor. Ho hem fet un munt de cops i no ens ha passat res, si ens pillen solament ens castiguen sense pati. Quan arriba l’hora del pati, les meves amigues i jo traiem el segon esmorzar, mengem i parlem. Quan sona el timbre tornem a pujar a classe.

Cristina:

Em porten a una zona de la plantació de cotó i em deixen una cistella per posar-hi el cotó. Vaig amb molta cura de no punxar-me, ja que, si no ho faig, em podria punxar i em faria sang. Mai he agafat cap flor de cotó, ja que un dia va passar una cosa terrible. Van agafar un noi de la mateixa edat que jo, li van lligar les mans a un arbre gran, el guàrdia es va treure el cinturó dels pantalons i li va començar a donar fuetades amb el cinturó. El noi es va recuperar. Quan arriben els deu minuts de descans, tots anem al pou més proper, bevem i tornem al treball.

Jennifer:

Quan acabo l’institut xerro amb les meves amigues una estona a fora. Però he de marxar ja que li vaig prometre a la mare que aniria a comprar amb ella. La mare i jo anem al supermercat i comprem un munt de coses. Paguem el menjar, que pel meu gust està una mica alt de preu, i tornem cap a casa. Són les 8 i el camí de tornada és molt bonic, encara que sigui fosc, ja que els fanals dels carrers il·luminen el pas. Arribem a casa i jo me’n vaig a la dutxa, després de dutxar-me em poso el pijama i la mare em crida per anar a sopar.

Cristina:

Quan acabo de treure el cotó de la zona que m’han assignat, li dono al guàrdia el cistell, ell se’l guarda i em dóna dues monedes de 20 cèntims. Em guardo els diners, ja que amb això no puc comprar res. Vaig cap al bosc i trec d’un tronc el meu ganivet. He de portar alguna cosa a casa per menjar o, si no, els meus germans i la meva mare es moriran de gana. Trigo unes tres hores a capturar tres rates, però per avui és tot el que podré portar a casa. Ja s’ha fet fosc i el camí de tornada a casa és molt perillós de nit. Però arribo a casa i dono les tres rates a la mare. Ella m’abraça ben fort, sap que algun dia em podria passar alguna cosa, per això sempre surto quan ella està dormint.

Jennifer:

La mare i jo sopem a la taula, no parlem gaire. Jo em limito a veure la televisió i ella a fullejar revistes de moda i de política. Quan acabo de sopar, apago el televisor i me’n vaig a la meva habitació. Quan sóc a la meva habitació, m’estiro al llit i agafo un llibre que m’havia regalat la meva àvia per Nadal. No trigo gaire a avorrir-me i agafo el mòbil i parlo amb les meves amigues. Els explico tot el que m’ha passat avui, i elles m’expliquen el que els ha passat. Finalment els dic bona nit i me’n vaig al llit. No trigo gens a adormir-me.

Cristina:

Quan la mare té preparat el sopar, tots ens asseiem al terra i mengem les rates. La mare i jo no mengem gaire, ja que els meus germans són petits i necessiten alimentar-se. Quan acabem, porto els meus germanets al llit. Quan s’estiren, com cada nit, els explico una història. Ells l’escolten molt atentament, però com sempre deixo el final sense explicar, perquè ells se’l puguin imaginar i donar-li un final com déu mana. Quan em fico el llit, sento com els meus germans es barallen pel final que ha de tenir la història, però més tard s’adormen. Quan estic al llit i miro els meus germanets com dormen, solament penso que podrien rebre una vida millor, no aquesta. Mentre m’imagino una vida millor, em quedo adormida.

 

Un hoste peculiar

Clàudia Widmer Asensio

Segon premi 2013 / Curs 2n

Havia anat a passar uns dies a un hostal de Transilvània, una mica vell per fora, però molt acollidor a l’interior. Encara que haig de reconèixer que aquells llargs i freds passadissos de pedra, il·luminats escassament per canelobres, feien una mica de por.

La meva habitació era la número 113, i estava al tercer pis. Era una habitació bastant àmplia, amb un llit molt còmode i un petit televisor. El que no m’acabava de fer el pes era el lavabo, perquè l’aigua calenta no sempre funcionava i estàvem a ple hivern, ja m’enteneu.

Al primer pis, hi havia una sala comuna, amb molts sofàs i butaques. També hi havia dues llars de foc que feien l’estada més agradable. Les parets estaven plenes de prestatgeries a vessar de llibres de tota mena, i també hi havia un gran nombre de quadres i retrats. Al costat, una altra sala que feia de menjador.

Deixant de banda la pintoresca decoració de l’hostal, a mi m’inquietava més l’hoste de l’habitació del costat. Només l’havia vist en algunes ocasions, o havíem coincidit algun cop a la sala comuna (cosa molt estranya, ja que quasi no es deixava veure el pèl). Era un home de mitjana edat, que vestia sempre de negre, i estava bastant pàl·lid. Jo tenia els meus dubtes de si sabia parlar, perquè sempre estava rondinant i murmurant coses. Les meves sospites que aquell home no era normal van ser confirmades un dia que vàrem coincidir a l’ascensor: després de contemplar-lo una bona estona, vaig desviar la mirada cap al mirall de l’ascensor, i gairebé caic de cul quan vaig comprovar que només s’hi reflectia el meu rostre!

També vàrem coincidir un segon cop: jo estava dinant tranquil·lament un bistec amb julivert i alls, m’encanten els alls! La sala que feia de menjador estava gairebé buida, ja que aquell dia m’havia entretingut fent turisme per la ciutat i havia arribat al final del segon torn, fins i tot em va costar de convèncer la cuinera (que tenia molt mala bava) que em servís el dinar. Doncs bé, estava jo menjant tranquil·lament quan ell va aparèixer a la sala. Duia una capa negra i vermella, i el cabell molt engominat. Com que la seva habitació era al costat de la meva, la taula per dinar també la tenia al meu costat. Tenia els llavis molt vermells, i ressaltaven molt enmig de la seva cara blanca com el paper. El vaig estar observant de cua d’ull, però ell no es va fixar en mi. Simplement es va limitar a llegir el diari. Ara que hi penso, mai l’havia vist menjar res, era molt estrany tot plegat.

De sobte, va plegar el diari de cop, i es va posar a olorar com un gos. Va ser aleshores que va clavar els ulls en mi. Us juro que aquella mirada freda i plena d’odi va ser pitjor que cinquanta bufetades! Després d’uns segons molt incòmodes, els seus ulls es van desviar al meu plat, i jo seguia sense moure ni un múscul. La seva expressió de superioritat i odi va canviar radicalment quan va veure els alls del meu plat. De sobte, aquell llop ferotge es va transformar en una ovelleta morta de por. Es va aixecar tan ràpid que la cadira va caure a terra. Jo seguia sense moure ni un múscul. Va clavar les ungles a la taula i va deixar una marca (no m’estranya, amb aquelles ungles de concurs que tenia!), em va dirigir unes paraules en un idioma estrany, però segurament no devia ser res amable. I se’n va anar corrents, tapant-se amb la capa. Jo seguia sense moure ni un múscul.

La curiositat em va vèncer, i un dia, abans del segon torn del sopar, vaig deixar-me caure a la taula de la recepcionista, i li vaig preguntar què en sabia de l’hoste de l’habitació 115.

—És diu Frank Wilson, i és de per aquí a prop, em sembla que del barri del costat -va dir la senyora.

—Però, és… una persona normal, oi? Vull dir que l’he estat observant i… -vaig començar a dir jo.

—Si el que vostè vol saber és si en Frank és humà, la resposta és no. En Frank Wilson és un vampir.

A mi em va caure el món a sobre. Un vampir! Aquella senyora necessitava un psicòleg! Els vampirs eren éssers imaginaris, només existien en les novel·les, aquella senyora patia d’al·lucinacions!

—Oh no, senyor, són molt comuns en aquesta zona. Però vostè no es preocupi i mantingui’s allunyat d’ell. I si no, ja li tornarem els diners!

Jo estava al·lucinant, la recepcionista m’acabava de dir que els vampirs eren molt comuns en aquella zona, i que si no quedava satisfet em tornaven els diners? I el que em va sorprendre més de la conversa va ser que ho va dir sense inquietar-se ni espantar-se! Potser us preguntareu si no he llegit mai cap novel·la de vampirs ambientada a Transilvània. I és clar que n’he llegit! Fins i tot el meu tiet en va escriure una fa pocs mesos! Però tot això són novel·les de ficció! Irreals! De cop m’havia posat més pàl·lid que el mateix Frank Wilson.

 

El record de ballet

Neus Creixell Maeso

Primer premi 2013 / Curs 1r

Primer premi als Jocs Florals de Nou Barris (categoria de 1r i 2n d’ESO)

 

Tot va començar el dia en què van dir que era el moment, estava a punt i preparada per fer ballet. Estava nerviosa sabent que allà hi hauria moltes persones, objectes nous i desconeguts, però sobretot noves experiències. Em disposava a entrar a la classe a preparar-me i posar-me a escalfar. Tot era fàcil al principi, però després els exercicis s’intensificaven més i més, tot em feia molt mal. Per sort només tenia classe un cop per setmana de les tres que hi havia.

Cada cop em feia menys mal a causa de la pràctica, però sempre me’n feia una mica. Anaven passant els dies, els mesos… Jo seguia practicant i esforçant-me, donava el 100 % sempre, o això és el que intentava. M’agradava anar-hi, no servia per res més, ja que estava totalment feta a mida per aquesta activitat.

Una tarda, després de classe, m’agafaren i em tancaren en una sala negra. No sabia què passava, però de cop vaig sentir unes veus:

—Mira, una altra desterrada i sense utilitat —deia una.

—Ningú la deu voler —deia l’altra.

Jo callava, no volia dir res, tenia por tant de les companyes que m’envoltaven com de no poder tornar a veure la claror. La sala sempre era fosca, les meves companyes també esperaven, en silenci. Passaven els dies. Només veia negror, res més.

Al cap de 15 anys (crec) van obrir la sala i vaig veure la llum de l’exterior. Em van agafar i de seguida i em van posar a practicar. Per la falta d’entrenament, vaig perdre bastant de teoria i tàctica, però no em va costar gaire tornar a agafar el ritme. Em feia una mica de mal, però després de tanta negror i por, una mica de dolor m’era absolutament igual.

Tot va passar molt de pressa, de cop em van donar la millor notícia del món: podria participar al festival de l’estiu!!! Sí!!!. El nostre ball era preciós, mai l’havíem assajat, però a la primera vegada ja ens va sortir bé. Al final, vaig acabar assistint a classes els tres dies corresponents, i practicant molt per si al proper any també em feien servir a l’escenari.

El dia del festival tot rutllava molt bé, les companyes estaven preparades i molt emocionades. El públic aclamava les ballarines amb impaciència. Jo no hi cabia de glòria, no m’ho podia creure, havia arribat tan lluny… De sobte vaig sentir una conversa:

—No, mama, no em vull endur les puntes velles, prefereixo les més noves —deia la meva ballarina.

—Però filla, no es pot ballar al festival amb puntes noves —li explicava la mare, la qual també m’havia fet servir.

—M’és igual, jo vull les noves —respongué— i fi de la conversa.

Era impossible intentar raonar amb ella, mai atenia explicacions. Em vaig entristir, sabedora que no hi podria fer res, no aniria al festival. Preferia unes puntes noves i boniques, que unes puntes velles amb molts records. Per si no queda clar, les puntes velles era jo. Portava més de 20 anys fent aquest ofici i esperava seguir-lo fent.

Però em van tornar a guardar a la sala negra, on aquest cop em vaig adonar que era el lloc on col•locaven les sabates velles que volien guardar. Sempre passava el mateix: em treien de la sala, m’utilitzaven, i em tornaven a guardar fins al cap d’uns anys. Vaig durar més de 4 dècades, fins que em va arribar el dia de dir adéu.

Em guardaren en una caixa com a record. Sé que moltes famílies prefereixen guardar joies, però la meva era totalment diferent: duien el ball clàssic a les venes. M’anaven passant de generació en generació, em cuidaven i em netejaven, intentaven que estigués lluny dels nous infants descuidats (perquè s’ha d’entendre que era molt fràgil), però no em tornaren a utilitzar mai més.

Carta per al Marc

Bruna Palau Alegret

Segon premi 2013 / Curs 1r

 

Barcelona, 17 de setembre de 2012

Estimat Marc,

T’escric aquesta carta perquè sé que d’aquí poc se m’acabarà la tinta i em moriré. No vull que et preocupis per mi. Jo de moment estic bé, encara em queda una mica de tinta, però poca. Sé que estàs trist, però a tots ens arriba aquest moment, fins i tot a la gent més jove: es farà gran i s’acabarà morint. De veritat que ho sento, però la vida ha de seguir i has d’aprendre a viure sense una persona estimada.

Em vénen molts records bons al cap quan penso en tu. No vull que et deprimeixis quan jo ja no sigui aquí perquè tens molts amics que et poden ajudar a superar-ho. Mai no canviïs, perquè tots aquests anys al teu costat han estat els millors. Hem estat junts des que vas començar sisè de primària i ara ja vas a segon de l’ESO.

Encara me’n recordo quan em vas comprar a la papereria del senyor Gonzàlez. No sabies quin bolígraf comprar, si el de color negre o a mi, el de color blau. El senyor Gonzàlez et va dir que compressis el bolígraf de color negre perquè segurament duraria més i el faries servir més, però per sort no li vas fer cas i em vas comprar a mi. Gràcies a això hem estat junts molts anys i ens hem fet molt amics, ens ho hem passat molt bé i això em fa feliç.

També recordo quan li vam gastar aquella broma al professor de matemàtiques. Em vas llençar cap a ell i li vaig donar un cop. Es va girar i ell no sabia qui li havia llençat aquell bolígraf i es va enfadar molt. Quan va acabar la classe, ens vam haver d’estar allà dins mitja hora més perquè, com que no sabia qui havia estat, va castigar tot el grup. Aquesta broma la vas fer al principi, quan encara no em coneixies del tot.

Quan vas descobrir que jo podia parlar i moure’m, va ser quan m’estaves a punt de llençar a la paperera perquè ja no funcionava bé. En aquell moment et vaig cridar i et vaig explicar que jo podia parlar, moure’m i que tenia sentiments. La raó per la qual no funcionava era perquè em deixaves amb el tap obert durant molta estona perquè et pensaves que no passaria res. Però des que et vaig dir que no ho fessis, ja vaig funcionar perfectament durant molts anys, fins ara. Més tard, quan ja havies descobert que jo podia parlar, vam estar parlant durant tota una classe de francès. Després el professor em va agafar i et va portar al despatx del director per haver parlat durant la classe i no estar atent, i per tenir massa imaginació i parlar amb un objecte inanimat. Em vaig estar tancat durant una setmana en un estoig estret amb molts més bolígrafs, llapis i gomes que el professor havia agafat de nens innocents. La part bona d’estar allà va ser que vaig conèixer una goma. La goma era petita però molt encantadora, era de color rosa i al damunt hi posava: “Milan”. Des que la vaig veure, me’n vaig enamorar. Va ser amor a primera vista. M’hi vaig apropar i li vaig demanar sortir i ella em va respondre que sí. Ens passàvem les nits parlant dels nostres propietaris. Una nit jo li vaig explicar que et deies Marc i també li vaig explicar com eres. Ella em va explicar que la seva propietària era una nena que es deia Carla, que era molt mona i que sempre anava ben vestida, que era una mimada però que era molt divertida i simpàtica. Una altra nit vam parlar dels nostres gustos i les nostres aficions. Quan ja portàvem quatre dies d’enamorats i estava a punt de demanar-li matrimoni, em vas venir a buscar i, des d’aquell moment, no l’he tornat a veure. No et posis trist perquè jo no vaig poder estar amb la meva estimada, m’ho vaig passar molt bé amb tu. Quan em vas portar al teu estoig ben gran i ben ample, em vaig sentir molt estrany perquè ja m’havia acostumat a viure en aquell estoig tan estret, però al cap del temps ja em vaig sentir molt millor. Des d’aquell moment ens vam fer molt amics i no vam parar de parlar en totes les classes, no sé com els professors no et van castigar cap cop, perquè no paràvem de fer entremaliadures.

El primer cop que vas dir als teus amics que jo podia parlar i moure’m, no et van creure i et van deixar de parlar perquè estaven molt enfadats perquè els havies mentit. Fa poc la vostra classe va anar d’excursió al Montseny i em vas portar a mi també. Això va significar molt per a mi. Va ser molt divertit, perquè a l’autocar em vas anar llençant de seient en seient i vaig poder conèixer tota la teva classe. En aquell moment em vaig sentir molt feliç perquè vaig notar que tots els alumnes de la teva classe em començaven a estimar. Aquell dia, quan em vas llençar per l’autocar de seient en seient, vaig poder saludar tots els teus companys, em vaig fer amic d’ells i, per fi, els teus amics et van creure i et van tornar a parlar.

He passat uns moments inoblidables al teu costat, espero que mai t’oblidis de mi i que em portis al teu cor durant molts i molts anys. Bé, et deixo que ja se m’està acabant la tinta. Si us plau, no ploris; si plores serà pitjor.

Adéu, no t’oblidis de mi.

El secret de la llibreta

Laura Pérez Santiago

Tercer premi 2013 / Curs 1r

 

Hi havia una vegada una llibreta que, a primera vista, semblava normal, però amagava un gran secret: aquesta llibreta tenia sentiments i podia pensar, i tot el que s’escrivia als seus fulls ella ho narrava en forma d’història, expressant les seves opinions i idees.

Era 5 de desembre de 1974 quan un nen anomenat Pau entrà a una papereria en busca de material escolar, ja que el curs estava a punt de començar. A l’entrar, va demanar al dependent que li donés dos bolígrafs blaus, uns quants llibres, una goma i una llibreta. Aleshores el dependent li donà la llibreta màgica.

Quan el nen arribà a casa, decidí posar el nom a tots els llibres i a la nova llibreta. Pensà que era molt bonica, amb els colors de l’Arc de Sant Martí i unes lletres vermelles que posava Papirus.

L’endemà preparà la motxilla, i anà cap a l’escola. A l’arribar a classe, la professora demanà a tots els nens i nenes que posessin a la primera pàgina de la llibreta el seu nom formant una frase, i en Pau escriví: “El meu nom és Pau Ortiz Casals”. Just en aquell moment, de la portada de la llibreta, en sortí una boca i començà a parlar:

“Bon dia a tots, sóc un reporter del News Times de Londres i he d’aconseguir una bona notícia perquè, si no, em quedaré sense feina. El meu nom és Pau Ortiz Casals. L’altre dia van robar a una joieria molt important i m’agradaria fer un bon reportatge, així que aniré a la joieria a fer preguntes a l’amo i després demanaré a l’inspector que porta el cas que faci unes declaracions a la premsa. Un cop fet tot això, escriuré un reportatge per al diari. Li hauré de trobar un bon títol.”

Tots els nens de la classe estaven amb la boca oberta i un dels seus millors amics li digué que per què no escrivia alguna frase. En Pau escriví: “Sóc un militar retirat que m’he quedat sense mans”. De cop aparegué un altre cop la boca i tornà a parlar:

“Aquesta vegada us explicaré una història de com vaig perdre les mans. Era durant la Segona Guerra Mundial, anàvem guanyant, però un dels companys ens traí i ens començà a disparar. Un dels trets em travessà el canell i, en disparar un altre cop, em donà a l’altre canell. Aleshores les infermeres van estar obligades a treure’m les mans per por que no se m’infectés cap altre part del braç i em col·locaren una pròtesi que encara avui porto. Ara, en aquests moments, sóc un militar retirat.”

Tant els va agradar als nens i les nenes d’aquella classe la llibreta màgica que, al cap de dues setmanes, van gastar totes les pàgines. Els nens pensaren dues maneres de solucionar el problema: esborrar tot el que havien escrit o agafar la portada i la contraportada i posar-ho en una altra llibreta. La majoria va pensar que la més lògica era la segona, però van decidir provar la primera primer. Agafaren gomes i començaren a esborrar, però quan ho van haver esborrat tot, per art de màgia van tornar a aparèixer les frases escrites pels nens. Decidiren provar la segona idea i funcionà.

Per això cada cop que acabaven una llibreta en començaven una altra. Els nens utilitzaven la llibreta per divertir-se escoltant històries molt diferents.

El sistema que es declara

Sergi Salvatore Marrone Cañada

Primer premi 2013 / Curs 2n batx


Viu, foc viu, riu,

el niu crema dins la cova,

feu, com sabeu,

ara ni l’aigua l’estova.

.

Fred i neu són complaents

al sistema que es declara,

diu que viu, omnipotent

mort latent, més que aigua clara.

.

Ara ja la mar el para

límit és, com ja pensava,

l’hivern gel ja res no para

any enrere, nova tara.

.

Clara bala ara clava

mala cara, no aclamava

tot i que la lila malva

amb dolor la disparava.

.

Crema, gelada,

paladar no disgustava,

flama, apagada,

al sistema que es declara.

El planeta que vull

Pau Parra Graupera

Primer premi 2013 / Curs 3r

Primer premi als Jocs Florals de Nou Barris (categoria de 3r i 4t d’ESO)



El planeta que vull,

és un lloc ben màgic,

no té cap aldarull

ni cap conflicte tràgic.

.

És un lloc ple de pau,

i de gent contenta,

on no hi ha cap babau

ni cap persona dolenta.

.

La llibertat hi domina,

com una reina solemne

i no hi ha cap doctrina,

tothom està indemne.

.

La contaminació ni s’hi acosta

tot és ben sa i bo,

però si truca a la porta

hem de trobar una solució.

.

Els amics es troben,

parlant de tot i res

i després, si volen,

riuen en excés.

.

Si un mal dia fa,

no t’has de preocupar,

només has d’esperar

i ja veuràs que amainarà.

.

No volem cap guerra,

aquí hi domina la calma;

siguis de dreta o d’esquerra

no hi haurà drama.

.

El planeta que vull,

és un lloc ben màgic,

no té cap aldarull

ni cap conflicte tràgic.


Somnis d’un món millor

Clàudia Widmer Asensio

Primer premi 2013 / Curs 2n

 

Si jo fos un bon caçador,

caçaria la pobresa,

la guardaria en un sarró,

perquè no ens fes cap malesa.

.

Si jo fos un bon pescador,

pescaria tota la fam,

no em caldria cap arpó,

l’atraparia amb un sol ham.

.

Si jo fos un bon pagès,

conrearia tota la pau,

i em faria mercader,

per repartir-la al món sencer.

.

Si jo fos un bon mariner,

tripularia la violència,

i en una illa deserta,

l’enterraria per sempre.

.

Si jo fos un bon soldat,

pararia la batalla,

proclamaria la llibertat,

i alimentaria la canalla.

.

Somnis d’un món millor…

Quina bonica cançó!


La lletra H

Anna Nofuentes Creus

Primer premi 2013 / Curs 1r

 

Sóc muda i silenciosa,

i poc habitual,

però quan aparec

sóc molt important!

.

Sovint al principi

em col·loco,

o bé al mig

m’acoblo!

.

M’agrada l’herba

i la humitat,

no vaig amb l’única

però tinc habilitats.

.

A vegades un article

se m’enganxa,

o bé no m’estima

i se’m separa!

.

Sovint se’m mengen,

quin horror!

i no se n’adonen,

això és pitjor!

.

Les paraules estrangeres

em fan sentir important,

perquè em pronuncien

amb un to elegant.

.

Per què sóc tan ignorant?

Que potser no sóc especial?

Sabeu qui sóc?

Jo sóc com un mag!

Sóc la lletra… H !!!

 

La vida

David Viñas Molera

Segon premi 2013 / Curs 1r


La vida ben petita s’ha iniciat

i a la panxa de la mare s’ha instal·lat.

.

Li queden molts mesos per endavant

amb el temps s’anirà fent més gran.

.

Aviat la seva hora arribarà

i el seu cap petit sortirà.

.

Amb el temps el nadó gran es farà

i en un nen molt maco es convertirà.

.

De nen a adolescent es transformarà

i maldecaps i alegries als pares donarà.

.

Aquell adolescent s’ha enamorat

i a la noia s’ha declarat.

.

Ara en matrimoni s’han convertit

i la vida han compartit.

.

Ells també en pares es volen convertir

una nova vida comença a florir.

.

El cicle de la vida va avançant

i tot continua endavant.

.

Aquella parella en avis s’han convertit

donant a la seva vida un altre sentit.

.

Ara la llum es va apagant

i el cicle s’està acabant.

.

Finalment el cicle s’ha tancat

i la vida s’ha acabat.

.

Però en un altre lloc, sense parar,

una nova vida torna a començar.


Aquell mar

Quim Colobrans Ramírez

Tercer premi 2013 / Curs 1r


Algunes persones l’adoren,

però amb residus tòxics el mar decoren.

Vaixells enfonsat,

problema d’economia,

també de biologia.

Petrolers foradats,

taca negra en mar profund.

Platges boniques,

faunes destruïdes.

Aliment per a la gent,

mort al peix vivent.

Cru, al forn, a la planxa,

tot cap a la panxa.

Desfets humanitaris,

abocats per milionaris.

El mar ja no és el nostre mar,

és aquell mar.

Jocs Florals del districte de Nou Barris 2012

Premis literaris del districte de Nou Barris 2012

Han obtingut premi als Jocs Florals del districte de Nou Barris els treballs següents:

Categoria Títol Autor/a
F Poesia 

1r premi

 

En llengua de lluna

 

Anna Vaqué

F Narrativa 

1r premi

 

Recorda de no recordar-te’n

 

Irene Vivó i Sellart

E Narrativa 

1r premi

 

L’últim silenci

 

Jaume Gil

E Poesia 

1r premi

 

L’oceà Pacífic

 

Gerard del Oso

D Poesia 

1r premi

 

El que veig

 

Daniel Ardèvol

 

Jocs Florals 2012

Premis literaris en llengua catalana

Sant Jordi 2012

 

Categoria Títol Autor/a
Poesia II batx En llengua de lluna Anna Vaqué
Prosa II batx 1r premi 

2n premi

Recorda de no recordar-te’n 

L’espera

Irene Vivó i Sellart* 

Ferran Wesselo

Poesia I batx Sang de dracs Sebastian Andras
Prosa I batx Dues realitats separades per una porta i uns quants esglaons Martí Ferrer Argemí
Poesia 4t Èpoques Marina Alonso
Prosa 4t 1r premi 

2n premi

L’últim silenci 

Un final feliç

Jaume Gil* 

Anna Alonso Leal

Poesia 3r L’oceà Pacífic Gerard del Oso*
Prosa 3r 1r premi 

2n premi

Imatges traïdores 

La locomotora

Andrea Bonilla 

Maria Cadefau

Poesia 2n La pluja Irene Vives
Prosa 2n 1r premi 

2n premi

Una conversa molt sospitosa 

Això és un segrest?

Carla Aresté* 

M. Carmen Torres

Poesia 1r 1r premi 

2n premi

3r premi

El que veig 

Els llibres

La vida

Daniel Ardèvol* 

Juan Garrido

Paula Morales

Prosa 1r 1r premi 

2n premi

3r premi

4t premi

Inesperat 

Em transformo

La meravellosa transformació en gos

La ninoteta de neu i el gorro

Gerard Aguilar 

Marc Fernández

Irena Luszcak

Sara Codina

Poesia USSE La rosa Àlex Utrilla

 

Recorda de no recordar-te’n

Primer premi de narració dels Jocs Florals del districte de Nou Barris / categoria F

Irene Vivó i Sellart

Primer premi de narrativa de 2n de batxillerat

Vingueren dies de fred. D’aquell que glaça la mínima gota i congela la tristor. A la Llum, però, no l’afectà per res aquell temps. Ella desprenia més vivacitat que mai, i ridiculitzava l’estació amb els grans esclafits de riure que feia al terrat de casa mentre estenia la roba. La Rosa notava l’engrescament i la felicitat en els fets i les paraules que sortien de la boca de la seva amiga. Ella, expectant, no gosava interrompre aquella emoció personificada i escoltava amb una certa enveja aquella descripció de desig i sentiments:

—Un cop es va haver enfilat l’últim dels castells, vaig sentir la seva mà a l’espatlla i, finalment, va fer-me aquell bes ple de plenitud, com si em volgués transmetre la felicitat i l’esforç d’aquell castell i el nostre amor a la vegada. Va ser tan dolç, Rosa… i tan apassionant… És un home de cap a peus, alt com un Sant Pau i amb unes pigues a la cara que li donen un toc diferent. Vesteix sempre d’allò més elegant i utilitza un perfum ideal per a ell, fresc i intens però alhora dolç i suau. Demà diu que em portarà al Parc de la Ciutadella i m’ha promès anar a molts llocs de Barcelona. Crec que serà el meu home, Rosa, crec que l’he trobat! Vol que vagi a viure a casa seva i m’ha preparat un magnífic regal…

La seva amiga havia deixat d’escoltar-la tan bon punt va haver anomenat el perfum. Aquells dies, per a ella, eren els més llargs i tristos de l’any. Sentia la buidor i la manca de felicitat que l’havia fet estar brillant durant tots els mesos excepte els darrers. S’enganyava pensant que tot ho tenia solucionat i, fins i tot, que havia pogut oblidar l’amor de la seva vida. Realment, s’alegrava molt per la Llum, però la tristor dels records li anaven menjant l’alegria i anaven deixant, de mica en mica, pas a l’enveja. El recordava massa, i això li estava fent mal.

La Rosa va tornar a casa seva i va començar a posar ordre al pis. El ritme de la pluja la feia alentir i es convertia en un inconvenient que no l’ajudava a reaccionar davant les imatges persistents que li proporcionaven alguns dels objectes. “Un sac de petons i una bona confitura” era el llibre que tenia entre les mans. Tenia la segona part del títol escrita a mà, era la lletra d’ell. L’hi va regalar un dia qualsevol, sense motius, sense necessitat que hi hagués cap celebració. Més d’un cop va explicar-li l’encant que havia trobat en aquell títol, que va modificar perquè l’única cosa que li faltava era mostrar de qui volia aquells petons. Ell li repetia constantment “al pot petit hi ha la bona confitura”, i d’aquí va crear aquella nova imatge i aquell nou títol del “Petit tresor fet de paraules”.

Records. Tot eren records. La Rosa intentava alliberar-se’n definitivament, però a cada nova troballa hi havia una història lligada. Finalment, però, deixant-se portar pel desig de passar pàgina, va guardar aquells petits gestos d’amor en una caixa i els hi va enviar, a ell, tal com havien acordat. Era un gest de contacte entre els dos des de feia molt de temps, i estava clar que seria el definitiu perquè ella marxava. Tenia previst anar a viure a Vic i abandonar durant un temps la gran ciutat. Havia avisat a tothom de la seva decisió, però a la Llum ho va fer per carta. Eren molt amigues i sabia que es veurien al cap d’uns mesos, així que va voler evitar plors en va.

Al poc temps d’instal•lar-se, la resposta de la Llum va arribar com un bufec d’aire fred i dolorós. Li explicava l’enyor i remarcava les diferents solucions objectives per a poder-la ajudar. Realment, la Rosa mai no va explicar-li el perquè de la seva marxa, però les ànsies per part de la Llum de voler tornar a veure la seva amiga li feien donar consells que ni ella sabia controlar. Tot i això, no va ser fins l’última part de la carta quan la Rosa va defallir com una planta sense sol, sense vida.

“No puc evitar explicar com van les coses per aquí. Finalment, el meu amor ha vingut a viure a casa meva i, creu-me, és meravellós. Continua sent tan romàntic com sempre i el que més em sorprèn són els petits detalls del dia a dia. ¿Pots comptar que l’altre dia em va fer el regal més bonic que m’han fet mai? És més dolç… Ara mateix me’l tornaré a mirar! És una petita novel•la que segurament t’agradarà molt; si vols, ja te la deixaré, es diu: “Un sac de petons i una bona confitura”. És únic perquè té modificacions fetes per ell mateix fins i tot en la portada. Tinc una mà plena d’esperança i el començo a estimar com mai ho he fet. Un dia vull que el coneguis; quan baixis, avisa’m. T’estimo, flor.”

L’espera

Ferran Wesselo

Segon premi de narrativa de 2n de batxillerat

Tot era silenci: no se sentia res més que els xiulets de l’anar i venir de les seves sabates tronades caminant cap enlloc. Fins i tot les fulles que crispaven embogides semblaven haver estat silenciades per les seves passes erràtiques i indecises.

L’home, que devia rondar la setantena, portava una camisa arnada, de tons groguencs per la suor, posada de qualsevol manera sobre el seu cos, petit i fràgil. Els seus cabells escassos i despentinats queien precipitadament sobre la cara, un rostre desconcertat, xuclat, neguitós, fora de si.

La resta del recinte era buit a excepció d’una vella que jeia a un banc situat a la cantonada. El seu aspecte exterior no era gaire millor que el de l’home: també vestia amb robes velles i fetes malbé, però d’alguna manera feia respirar pau… o tendresa… o… Portava uns guants color blanc trencat que li tapaven només la part del palmell deixant-li al descobert la zona dels dits amb els quals acaronava amb pausa un llibre. Tenia els llavis secs, tallats, una mica endinsats a la boca; i els ulls, els seus ulls diminuts, s’ocultaven sota unes parpelles flonges, devorant les línies del seu petit tresor mentre gesticulava, embriagada per la música del text.

—Perdoni’m, no em podria pas dir hora? —va preguntar l’home intentant no semblar massa exaltat. La dona va treure la vista del llibre i va mirar-lo estranyada:

—L’hora dius? No, no la sé.

—Doncs, no sabràs pas si ja ha passat el tren de mig quart de nou? Estic esperant el meu germà que ha estat vivint a França, exiliat. Hi ha estat tant de temps que no sé si el podré reconèixer. Ara té una dona i dues princeses: un nadó i una nena de tres anys —va parar un moment al no poder retenir les llàgrimes—. Jo ara estic sol al món, saps? La meva dona va morir, millor dit, va voler morir… Des de llavors el meu fill no vol saber res de mi, m’assenyala com a culpable i, en part, té raó. La vaig anar deixant sola, amb el pes de fer pujar el nen, sense ni un duro, ni suport, ni… Estava tan capficat a voler canviar les coses… —l’home es va repenjar al banc, mig marejat. Encara estava més nerviós i pàl•lid que abans, com si les paraules el debilitessin. La dona, amb cura, va agafar-li la mà estrenyent-la-hi dolçament i es van quedar mirant perplexos. —Ja només em queda ell, només ell –va continuar amb un fil de veu.

La vella va deixar el llibre al seu costat i es va aixecar com va poder per acaronar-li la cara. L’home va agafar la mà de consol amb certa cautela, com amb por de trencar-la. Estranyament es miraven com si es coneguessin: les mans li eren amigues… la seva olor… aquells ulls… Qui era? Com més la mirava més li era familiar: reconeixia des del seus braços pigats fins als clotets del seu somriure, li recordava petons salats i fragàncies de pomes dolces… Qui…?

Se sentia nerviós, d’una manera que no havia sentit mai abans: el cor semblava haver-se tornat boig, la boca seca… Es notava immòbil davant d’una Bellesa que no acabava d’entendre, però que li era familiar: “Aquells ulls d’oliva clara…”

Ella s’hi va apropar i el va besar, amb els ulls closos, deixant-li sentir la calidesa de la mel dels seus llavis mentre amb els dits li acariciava la pell marcida. I ell, que se sentia cada cop més cansat, anava tancant les parpelles lentament, hipnotitzat per sensacions que notava recordar: com la seva pau, la seva pau calenta que li ballava al pit; aquella calma, eterna i coneguda; el seu somriure, els seus ulls, les seves mans, el seu perfum… Era ella, el seu amor, la seva llum, la seva espera.

Dues realitats separades per una porta i uns quants esglaons

Martí Ferrer Argemí

Primer premi de narrativa de 1r de batxillerat

Ho tenia tan clar, havia de fugir, escampar la boira i tocar el dos d’aquell lloc que, segon rere segon, m’incapacitava i em transformava en un ninot inanimat i desdibuixat. No podia suportar haver d’observar com m’estava convertint en un ésser inert. El desgast que em produïa estar envoltat per tota aquella colla d’individus que jeien a prop meu sense cap raó ni sentit, em feia parar boig. Tot semblava fosc en aquella realitat, que per a mi no era real, tot em semblava poc o res, negre o gris i, fins i tot, veure somriures no em semblava una raó per la qual aquí es pogués ser feliç.

Fruit de la meva desesperació, intentava explicar el perquè de tota aquella realitat fictícia a alguns dels ninots del meu voltant, però ells em contestaven amb un so buit i silenciós. Aquell soroll encara em feia sentir més sol, era la persona més incompresa que hi podia haver en aquesta realitat tan aparentment falsa per a mi i tan absolutament real per a tothom. Perquè… ¿no hi havia ningú capaç de viure aquesta realitat amb la mateixa tristor i amb el mateix malviure que ho feia jo? ¿No hi havia ningú que volgués acompanyar-me lluny d’aquí, en una altre realitat?

És cert que en aquesta situació hauria de trobar-me prop de l’abisme, però jo no volia que la meva història s’escrivís tan a prop d’un precipici. Dins meu tenia clar que encara m’hi quedaven somnis, somnis complicats però genials. Tenia un munt de plans preparats, d’històries fantàstiques per a explicar i per a viure. Aquestes, per sort, i més tard, en descobrir la segona realitat, vaig poder assolir-les. En aquesta segona realitat, no hi podia anar sol, algú m’havia d’acompanyar per fer de tot això un camí més plaent. Necessitava un company amb qui afrontar pors i dubtes que podrien sorgir durant el viatge, i et vaig trobar a tu. Em comprenies, pensaves com jo, tenies la continuació dels meus somnis i el final dels meus plans. A vegades vaig arribar a creure si tot allò que havia sentit a classe de filosofia relacionat amb el nostre origen era cert. Potser jo era l’altra meitat d’aquella persona i ho acabava de descobrir, potser ens acabàvem de retrobar després de néixer units. Mai n’havia arribat a estar segur, però ja no dubtava que ara era on volia ser.

En aquesta nova realitat vam poder crear un paisatge fet a mida per a tu i per a mi, muntanyes amb formes impossibles, però que, malgrat tot seguien sent muntanyes per a nosaltres, camins que a l’altra realitat no ho eren però aquí sí. Vam crear coses i les vam anomenar éssers vius, i amb tot això vam fer una forta força, una gran màgia, un èxtasi de perfecció.

Realment tot això hauria estat la perfecció suprema si en aquesta realitat m’hi hagués pogut quedar a viure per sempre més. Però la realitat amarga que empeny i enfonsa la realitat que nosaltres havíem creat no ho va fer possible, l’amargor que cobria la realitat real deixava en segon terme la nostra.

Calia separar, com moltes altres vegades hem de fer a la vida, trobar el moment idoni per obrir la porta i pujar les escaletes que em duien a la segona realitat que tant m’envaïa amb totes aquelles coses que temia, i que no m’agradaven. I és que ara ja m’havia trobat i t’havia trobat, ja no estava desorientat ni sol i, per tant, podia fer un canvi de rumb. Arreglar aquella desastrosa i fosca realitat seria el principi per, algun dia, amb paciència i esforç, poder obrir definitivament la porta i pujar les escales a poc a poc, sabent que mai més n’hauria de baixar un sol esglaó.

Perfecció per a tots alhora no n’hi ha, però cadascú pot trobar-se perfecte si se sap trobar. Al cap i a la fi, cada perfecció sempre va feta a mida i tu seràs qui li posi tots aquells matisos que la faran el que ha de ser: perfecta.

Èpoques

Marina Alonso Serrasolsas

Primer premi de poesia de 4t

Em diuen que tot són èpoques,

de tristesa o alegria,

de mancança i malenconia.

Em diuen que tot són èpoques.

Èpoques que em destrueixen per dins

i, amb un fals somriure,

m’enfonso mar endins.

No hi ha més camins.

Jo només vull oblidar,

dormir i no tornar a despertar,

deixar de seguir aquest camí,

perquè no em paro de preguntar:

i jo, què hi faig, aquí?

Sé que no me’n puc sortir.

L’últim silenci

Primer premi de narració dels Jocs Florals del districte de Nou Barris / categoria E

Jaume Gil

Primer premi de narrativa de 4t

Havia perdut la noció del temps. Els dies, les setmanes, els mesos i fins i tot els anys passaven sense pena ni glòria i jo seguia tancat en aquell estoig claustrofòbic amb l’esperança ja diluïda que algun dia els meus acords, les meves melodies, els meus poemes tornessin a fer vibrar algú.

L’última vegada que havia creat alguna sensació pròxima al plaer quedava ja molt lluny. Era un dia d’hivern. El meu propietari, ja sense nom, se sentia sol en la immensitat de casa seva. Cap dels seus estrafolaris mobles, cap de les seves trenta-sis habitacions, cap de les hectàrees del seu jardí, cap d’aquestes coses podia omplir el buit que havia deixat la llum de la seva ànima. Només jo, un simple tros de fusta no més gran que una tauleta de nit, amb una forma ben estranya, vaig poder arribar a la seva pena i fer-la desaparèixer.

Va ser el millor concert que havíem fet mai sols, ell i jo. Cada nota pagava la pena d’escoltar, cada acord tenia una funció dins de la immensitat de la música. Potser l’estona que vam estar dictant als àngels va ser menys d’un minut, però la intensitat del moment va fer que el temps s’aturés, que el món dediqués un segon de vida a la nostra melodia celestial i que res, absolutament res, ens fes ombra.

Al nostre voltant tot ballava: les taules, les cadires, els prestatges; en resum, totes les seves andròmines havien cobrat vida. Aquests objectes de fusta tan complexos es rendien a la senzillesa i a la vegada magnificència de les meves cordes. Cap d’ells va restar quiet mentre nosaltres fèiem plorar l’esperit sant.

Ja estava, el so encara repercutia entre totes les foteses, però la música havia finalitzat. Ell em deixà sobre de l’estoig, féu un crit al cel i caigué pel seu pes. Aquell minut era l’instant pel qual havia viscut, tota una vida resumida en uns simples segons.

La llum em va deixar cec, penetrà a la cova de tal manera que em va costar més de cinc minuts poder observar qui havia obert la meva presó. En un primer moment només vaig poder sentir com unes manetes m’agafaven amb força. Després, quan el mantell blanc es va esfumar, davant meu vaig trobar-me un rostre infantil; tenia uns ullets verd maragda, un nas petitet, una careta més suau que la seda i unes orelletes diminutes.

—Mama! Mira què he trobat.

Del final del passadís va sortir un rostre que m’era familiar, encara que a la vegada desconegut. Tenia les faccions de qui una vegada fou el meu propietari, però els cabells llargs, els ulls fets de perles i les seves dents perfectes, em van desconcertar. On era? Què havia passat després d’aquell dia?

La resposta d’aquelles preguntes seria digna d’una novel•la del mateix Ruiz Zafón, i com podeu haver comprovat, jo ni m’hi aproximo, així que seguim amb la història que ens ocupa.

Per fi la llarga estada a la penombra havia finalitzat. Tot tornava a començar. Una mà jove, enèrgica, amb caràcter, m’estava empunyant. Un nou aprenentatge, una nova manera de veure la música, unes noves sensacions m’estaven esperant al costat d’aquell angelet. Potser algun dia aconseguiria millorar la magnificència del seu predecessor, encara que temps al temps.

Em sentia ple d’energia. Em vaig adonar que els anys no havien passat en va, que aquella falta de llibertat m’havia permès apreciar cada moment fora l’estoig, on jo era el centre, on tenia via lliure per crea, on…

—Ui!, mama, ho sento.

—Mira què has fet! L’avi s’enfadarà molt.

Una vida dedicada a una sola vocació. Una vida viscuda plenament. Una vida esmicolada per fora però eterna per dins.

Un final feliç

Anna Alonso Leal

Segon premi de narrativa de 4t

S’acostava el final, ho pressentia. El meu amo anava massa ràpid, ell ho sabia però no li importava. Mentre les gotes d’aigua em refrescaven les ferides i m’ajudaven a seguir endavant, vaig repassar tota la meva vida; aquell últim viatge, l’últim per tots dos.

El dia que vaig néixer tothom deia que era tot una obra d’art, però jo em veia igual que les meves germanes: érem competents però tampoc tan destacables. Però bé, tampoc m’importava que m’afalaguessin. Vam sortir a les botigues, a la meva en particular hi era jo amb tres de les meves germanes. Tot i que a primer com d’ull semblàvem totes iguals, cadascuna tenia un esperit diferent, i funcionava millor segons el seu esperit. A mi, sempre m’havien dit que era una lluitadora, que estava feta per córrer i no parar. Això m’agradava, i crec que tenien raó perquè encara ara miro enrere i retrobo la sensació de voler sortir, de tallar el vent, cada cop més ràpid… I en aquest mateix moment, tot i que sabia que el final era molt a prop, era feliç pensant que moriria amb el meu amo i complint el meu propòsit.

Vaig seguir pensant en el passat… En el moment que el que seria el meu amo va entrar a la botiga. Des del primer moment vaig saber que seria seva: la seva moto. Tal i com havia previst, vaig marxar amb ell. Aquella va ser la meva primera sortida. La sensació de poder, de saber que en aquell moment no et pot fer mal res, només pots concentrar-te en la conducció i gaudir del moment.

Des d’aquell dia, cada cap de setmana sortíem. Els llocs que més m’agradaven eren i són les carreteres del Garraf. Per l’antiga carretera, només se sentia el meu soroll, intentant donar-li tot el que tenia al meu amo, i el so del mar. M’encantava quan decidia parar a la part alta d’alguna de les muntanyes. La vista és impressionant, és capaç de transmetre a la vegada la bellesa i el perill de la natura en una única mirada.

Tot això era la meva vida, la raó de la meva existència. Passava els dies de la setmana esperant que arribés el cap de setmana per poder sortir i fer moure el meu interior. El meu amo i jo tenim una relació especial, m’encanta la manera en què ens compenetrem, la sensació que, en el moment que puja a sobre meu, ens convertim en un de sol.

També vaig recordar els mals moments, totes aquelles vegades que havíem esquivat cops d’altra gent, o totes aquelles en què no havíem tingut temps i jo havia resultat ferida. M’agradava la manera en què es preocupava per mi quan em veia estesa a terra, com em revisava de dalt a baix i em curava totes les ferides que m’haguessin fet. I va venir-me a la memòria el pitjor moment. Aquell en què el meu amo m’havia canviat per una dona. Primer eren alguns cops en què ella venia amb nosaltres, però ja no érem el mateix. Ell anava molt més lent, mai volia posar-la en perill. Després, cada cop vam sortir menys caps de setmana. Al principi no es notava tant, però al final només venia amb mi quan els sentia cridar. Llavors acudia a mi, i sortíem a córrer com poques vegades ho havíem fet. Després d’això, però, ella tornava a venir amb nosaltres i tot tornava a començar.

Ella ho havia espatllat tot. Per culpa seva érem aquí, i per culpa seva tot estava a punt d’acabar. Vaig pensar en aquell mateix matí. Mai els havia sentit cridar tant. Ell estava molt disgustat per alguna cosa que ella havia fet, i va agafar el casc i la jaqueta i vam marxar. Portàvem tot el dia a una cala del Garraf, aquella cala especial on només em portava quan necessitava pensar. De cop, es va aixecar, i vam seguir endavant per la carretera de la costa. M’encantava passar per allà, però aquell dia no volia passar-hi. Era massa perillós, la pluja feia que no em pogués agafar bé a l’asfalt, la boira no em deixava veure ni la corba següent, i la gran velocitat ho dificultava tot molt més. Seguia accelerant, tot es feia més borrós, érem ell i jo sols entre la muntanya i el mar.

No podia més, el meu cos estava ferit per dins i per fora. Cada corba em destrossava més la pell i cada cop que hi havia una recta, l’acceleració em feia més mal a dins. Volia sortir d’allí, per primer cop en la meva vida sentia la necessitat de tornar a casa i descansar. No ho aconseguirem, ho sé. Començo a patinar, no puc més amb mi mateixa. Al meu amo res no li importa ara mateix, no sé en què pensa, però està clar que no li importa el final que s’acosta. Cada cop em costa més mantenir l’equilibri, i s’acosta aquella corba. Aquella que en un altre moment havia estat la meva preferida, i que ara estava segura que seria la meva sentència de mort. Coneixia aquell tram perfectament. Allò em va fer agafar forces per poder afrontar aquell revolt que sabia que havia estat la tomba de molta gent com jo en el passat. Ha arribat. Ens inclinem tot el possible a la dreta, el meu amo està sagnant del frec amb l’asfalt. Queda només la segona meitat… Però no és possible. No aguanto i patino, els dos rellisquem en direcció al mar. Els dos junts. Deixem de sentir l’asfalt a sota nostre, i ens separem en l’aire abans de tocar l’aigua mentre penso: “Bé, sempre em quedarà el consol d’haver mort al mar, fent el que m’agrada i amb el meu amo.”

L’oceà Pacífic

Primer premi de poesia dels Jocs Florals del districte de Nou Barris / categoria E

Gerard del Oso Molins

Primer premi de poesia de 3r

Oh, dolça melodia,

el so de l’aigua en esquitxar,

feia temps que jo volia,

sentir les aigües retronar.

Per fora pot semblar dur,

inhòspit i oblidat,

però per dins tot és vida,

verd, vermell, també daurat.

Els peixos ballen i m’hipnotitzen,

els coralls badallen i m’adormen,

muntanyes noves que sorgeixen,

illes antigues que s’enfonsen.

Volcans que entren en erupció,

inunden l’aigua de color de foc,

el fons marí comença a brillar,

engolint les ombres de l’oceà.

És una ínfima part de les meravelles,

que el gran Pacífic pot amagar,

té tresors, no d’or ni de plata,

sinó de diversitat de colors i animals.

És aquest el secret de la vida?

Allò que ens fa meravellar?

Tant si vols com si no vols,

aquest oceà t’encantarà.

Imatges, traïdores?

Andrea Bonilla

Primer premi de narració de 3r

Et despertes disposada a passar un gran dia. Saps prou bé que potser el teu estat d’ànim no és el que voldries, però tot i així t’aixeques del llit amb un somriure; ja saps el que diuen: “al mal temps, bona cara”. Et mires al mirall. Per uns instants t’arribes a creure que aquell somriure, que si fos per tu és convertiria en llàgrimes, és veritable.

Ho fas per ell, pel teu germà petit de 5 anys, que no sap ben bé el que passa i a qui ningú no li ho vol explicar, ja que no s’atreveixen: no saben com reaccionarà. A més creuen que no ho entendrà; “injustícia”, penses que té dret a conèixer la veritat, a saber on és la seva mare… potser d’aquí un any, en veure que triga massa d’aquell viatge, se n’adonarà, però llavors encara serà pitjor, tu ho saps, però tampoc ets capaç d’ explicar-li-ho.

Per damunt de tot, però, ho fas per al teu pare. Per a ell tot és diferent, a ell no se l’enganya, ningú li ha dit que la dona és de viatge, no, a ell no. Els adults han après, amb els anys, a encaixar millor els cops baixos, tot i que a la llarga, els efectes siguin els mateixos. És per això que se’ls mostra la crua realitat, sigui la que sigui, que després, d’amagat , negaran, cridaran i rebutjaran fins que no pugui més, igual que els més petits: els sentiments són els mateixos per a tothom, però cadascú els dóna forma a la seva manera. I en aquest cas, l’enorme tristesa que es respira a casa és, en efecte, idèntica. Ja fa temps que no hi és, ben bé sis mesos, però el dolor continua sent el del primer dia sense ella, que de tant en tant recordes, i que t’empeny a viure la vida amb més intensitat, per ella.

En un cop de fatiga et tornes a estirar al llit mentre penses, absent de la teva realitat. De sobte, la vista et recau sobre el teu escriptori. Un objecte en especial t’ha fet tocar de peus a terra. Un objecte que els teus pares et van regalar quan vas fer nou anys. Ara ja en tens quinze, però el segueixes utilitzant sempre que pots: la càmera fotogràfica. L’agafes, l’obres i passes les fotografies lentament fins a trobar aquella que buscaves; sí, la fotografia que ens vàrem fer tots quatre per l’aniversari de la mare, la mare…

No pots evitar aquella humitat que t’omple els ulls, així que per fer-la desaparèixer apagues la càmera de cop i surts cap al menjador, on el pare i en Martí miren la televisió, o ho intenten. Els fas un petó, i els ensenyes la càmera mentre els proposes de fer-vos una foto. Has donat el mateix argument de sempre: “als avis els agradarà tenir una fotografia de tots tres”. Així que han acceptat, has preparat la càmera i tot seguit us heu col•locat en posició, sempre deixant un espai per a una quarta persona que tothom té esperances que torni.

Es dispara el flaix, i mig enlluernada esperes que s’acabi de fer la fotografia per tancar-te a l’habitació, mirar-te-la i, en veure aquell buit, posar-te a plorar, però un càlid somriure, dels de veritat, es dibuixa en el teu rostre quan en recuperar la foto trobes una mare que, en el seu lloc habitual, et mira feliçment orgullosa.

La locomotora

Maria Cadefau

Segon premi de narrativa de 3r

La gent em mira, tothom fa cara d’admiració en veure’m, se m’acosten, em fan fotografies i continuen la seva visita pel museu. De vegades m’agradaria arrencar a córrer, fer com en els vells temps, llargues distàncies, de poble a poble, de ciutat a ciutat, recorrent tot el país, però no puc, ja sóc vella i ja no funciono bé, a més els del museu m’han lligat a terra. Miro el cartell que m’identifica, diu que vaig ser la primera locomotora en tot el món que es va posar en funcionament i que vaig significar un gran avenç tecnològic. El que ells no saben és el que va significar de veritat per a tota aquella gent i per a mi.

Ens traslladem pels volts de l’any 1825, a Anglaterra. Jo encara no estic en funcionament, però estic a punt. Em volen donar moviment, es pensen que fent-ho és com si em donessin vida; el que no saben és que jo ja tinc sentiments. Es veu que algun cop algú ja havia fet una locomotora, però només era per a les mines de carbó i no va funcionar bé, així que segueixo sent la primera que va de ciutat en ciutat.

Per fi va arribar el moment de fer-me funcionar. Em van lligar tot de vagons a darrere, plens de menjar. El meu primer trajecte va ser de Darlington a Stockton. Primer em va ser molt difícil arrencar, mai ho havia provat, però em van ajudar i finalment ho vaig aconseguir. De mica en mica anava adquirint velocitat, cada vegada més. Quan vaig arribar al meu destí, hi havia tota una munió de gent esperant-me per donar-me la benvinguda, tothom semblava content.

Al cap d’un temps, no recordo quant exactament, vaig començar a fer nous recorreguts i a portar gent a sobre. Recordo el primer viatge amb gent com si fos ahir. Jo els esperava a l’estació, pacient, que acabessin de pujar tots. Tots s’acomiadaven dels seus familiars, amb llàgrimes caient-los galta avall, jo no ho entenia, no era un adéu per sempre, però ves, mai acabaré d’entendre els humans. Un cop van haver pujat tots, vaig arrencar. Tothom sortia per les finestres, era fascinant. Alguns miraven amb cares llargues, però la majoria estava feliç, i veure això, em va fer sentir molt millor i vaig començar a agafar velocitat. Les meves sensacions eren diferents de quan portava menjar, les persones es movien, anaven d’un lloc a l’altre, corrien i saltaven. Em feien pessigolles, però vaig saber aguantar. Era la locomotora més important del país, i segurament també de tot el món, si més no de tot Europa.

El problema va ser que, gràcies a mi, es van agafar idees, i es van començar a construir noves locomotores, més eficaces que jo, i aviat vaig quedar inútil. Només em feien servir molt de tant en tant, quan se’ls n’havia espatllat alguna altra, sempre com a segona opció. Fins que un dia em van deixar al magatzem de l’estació.

Al cap d’uns quants anys, un home va considerar que jo era una locomotora molt important per a la història del ferrocarril, i em va treure d’aquella foscor. Quan em van veure, es van espantar una mica, o això em va semblar; vaig pensar que era natural, portava molts anys allà tancada, sense veure la llum del dia, sense poder parlar amb ningú ni moure’m i segur que tenia un aspecte horrible, tenia com a mínim un pam de pols i devia fer molt mala cara. Aquells homes portaven una mena d’artefacte que mai havia vist. El van col•locar davant meu. De sobte allò va emetre una llum, m’havien fet una fotografia, o això em va semblar entendre. Però un cop van acabar, em van tornar a tancar en aquell lloc inhòspit.

No va ser fins ben bé al cap de cinc anys que em van treure d’allà, i d’allà vaig anar a parar directament al museu de Ciències de Londres, on em vaig quedar fins ara.

I ja torno a ser aquí, un altre cop envoltat de gent, però aquest cop no són a sobre meu, sinó que m’observen des de fora, i també observen aquella fotografia que em van fer ara ja fa tants anys. Sento que no aguantaré gaire temps més així, tot ha canviat molt, la manera de vestir de la gent, per exemple. Els guàrdies de nit porten una cosa que anomenen llanterna, una cosa que emet llum només prement un botó. La manera de parlar ta

La pluja

Irene Vives

Primer premi de poesia de 2n

M’agrada veure com cauen les gotes d’aigua,

i el soroll que fan quan arriben a les teulades.

M’agrada quedar-me sota la pluja,

asseguda en un banc de fusta mullat.

M’agrada el seu efecte sobre mi,

de relaxació i puresa.

La pluja fa la sensació de tristesa,

de vegades et fa sentir malenconiós,

d’altres et treu un gran somriure.

La pluja té un agradable perfum,

de vegades recorda el fred,

d’altres la calor intensa.

La pluja recorda dues coses importants:

de vegades l’amor, amb la seva puresa i la seva passió,

i d’altres la mort, amb la seva tristesa i el seu dolor.

La pluja atreu les llàgrimes,

de vegades et fa reflexionar, i d’altres, recordar,

però sempre et farà sentir en pau.

Una conversa molt sospitosa

Carla Aresté

Primer premi de narrativa de 2n

Hola, sóc una estàtua. No em puc presentar del tot, ja que no us puc dir el meu nom perquè el cas és que no el sé de ben segur. Algunes persones sento que em diuen la dama solitària i d’altres, la dama de la placeta quadrada, ja que el meu creador em va posar en una petita plaça solitària del centre de Barcelona. Per aquesta petita placeta quasi no hi passa ningú, excepte tres o quatre velletes que viuen en les casetes velles dels voltants de la petita placeta quadrada. De tant en tant, a la nit, s’hi reuneixen alguns joves. A mi això em diverteix, perquè puc escoltar les seves conversacions sense que ells se n’adonin.

Però una nit d’estiu vaig observar que uns nous veïns s’havien instal•lat a la placeta. Era gent una mica estranya, parlaven de baixet perquè no els sentís ningú. A vegades sortien de casa a altes hores de la nit, a vegades portaven paquets molt grans embolicats i també es sentien sorolls bastant forts, però no li vaig fer gaire cas, a l’assumpte. Fins que un dia vaig una sentir una conversa prou interessant per preocupar-se.

—Hola, gavina, com va el túnel? —va dir un home alt i prim.

—Molt bé, estem avançant molt, però hi ha una cosa que em preocupa… —contestà la dona suposadament dita gavina.

—Què et preocupa, àliga?

—D’aquí poc ens trobarem amb una canonada d’aigua molt gran, si la toquem amb la perforadora la trencarem i ja ens podrem acomiadar del nostre pla…

—Haurem d’anar cada vegada més en compte, perquè crec que les velletes ja comencen a sospitar que tramem alguna cosa —va dir de baixet.

—D’acord, demà a les set ve el senyor pardal a buscar les restes de sorra amb el camió, el trucaré i li demanaré la màxima discreció.

Després de sentir aquella conversa tan i tan estranya, el meu cap hi va estar donant voltes tota l’estona, però no va deduir quasi res… Vaig decidir que l’endemà estaria més atenta a tots els esdeveniments que poguessin succeir durant tot el dia.

L’endemà tot continuava igual fins que van arribar dos homes diferents dels del dia anterior que mantenien una conversa. L’única cosa que vaig sentir va ser que el pla anava sobre la marxa i que, al cap de dos dies, ja haurien arribat a la joieria. Aquella petita frase em va servir per lligar caps.

El que vaig poder deduir va ser que aquella gent estava fent un túnel al terra per arribar a una joieria i així poder robar totes les joies i els diners. Jo estava molt nerviosa perquè sabia el que aquella gent tramava, però com que era una estàtua, només podia pensar, escoltar i veure, però no podia parlar ni moure’m; per tant, no trobava cap manera d’avisar ningú i explicar-li el que havia sentit.

A les dotze de la nit vaig notar que m’estava mullant, una massa d’aigua gegant inundava la placeta molt ràpidament. Al cap d’una estona, una velleta va sortir al carrer demanant auxili, ja que l’aigua havia entrat a casa seva i tots els mobles estaven flotant. De cop, un gran rebombori va sorgir enmig de la placeta, moltíssims cotxes de policia i de bombers estaven intentant solucionar aquell problema. De sobte, un home va sortir del pis dels delinqüents demanant ajuda i dient que ho havia comès ell, perquè els seus amos li havien donat ordres d’excavar un túnel per robar a la joieria. Els policies van emmanillar-lo i el van fer entrar a dins del cotxe. Al cap d’una hora, tot ja tornava a la normalitat.

No vaig saber res dels altres integrants d’aquella banda de delinqüents, no els vaig tornar a veure, segurament havien fugit a algun país llunyà amagant-se del seu crim, però potser en el futur me’ls podria tornar a trobar, qui ho sap?

Això és un segrest?

M. Carmen Torres

Segon premi de narrativa de 2n

Hola, sóc l’estàtua que hi ha al pati d’un palau abandonat; em diuen l’estàtua feliç, ja que l’escultor que em va crear em va fer amb un gran somriure. Sóc bastant gran, tinc els cabells llargs, encara que no em puc pentinar perquè, com és evident, sóc de pedra. M’agradaria poder parlar, córrer i saltar com la gent de carn i ossos.

Ara ja és estiu i l’ajuntament ha decidit obrir les tanques del pati del palau per tal que els turistes puguin visitar els magnífics jardins que l’envolten. Per culpa d’això, uns joves m’han pintat el nas com si fos un pallasso i m’han pintat algun grafit. Uns homes m’han posat una càmera de videovigilància. Però no és això el que us vull explicar.

Tot va començar quan una nit, mentre la gent prenia un refresc a la paradeta que han posat al pati interior del palau, un nen petit que devia tenir uns 5 anys va venir a jugar davant meu al sorral. Tot anava molt bé fins que… van venir dos homes grans que semblaven interessar-se per saber on eren els pares del nen i, en realitat, van aprofitar per segrestar el nen. Van sortir a pas lleuger amb el nen a l’esquena i ràpidament el van ficar en un cotxe vermell. Tot seguit, van sortir a tota pastilla.

Com que tot va anar tan ràpid i com que jo sóc una estàtua, no vaig poder fer-hi res. Jo tenia la càmera de videovigilància, però en cap moment ningú se’n va adonar. Jo estava pensant alguna cosa que pogués fer per ajudar, però era tan complicat que no se’m va ocórrer res.

Uns dies més tard vaig escoltar el que deien uns homes, uns fotògrafs, que estaven buscant el lloc ideal per fer unes fotos. Parlaven de fer unes fotos allà on s’havia gravat la pel•lícula. L’endemà van tornar acompanyats d’un grup de gent, entre la qual hi havia els dos senyors i el nen petit. Ara ho entenia tot, la càmera no era una càmera de videovigilància, sinó que era per gravar aquesta escena de la pel•lícula. I el segrest era part de la pel•lícula.

El que veig

Primer premi de poesia dels Jocs Florals del districte de Nou Barris / categoria D

Daniel Ardèvol

Primer premi de poesia de 1r

Jo veig la gent passar

a qualsevol hora del dia.

Quan fa fred la gent camina

amb la ment ben preparada:

el silenci els domina

i els dóna soledat.

Jo veig la gent passar

amb somriures a la cara:

els records que mantenien

els il•lustren la mirada.

Jo veig la gent passar

caminant cap al futur:

esquiven els obstacles

que encara no han vingut.

El que veig no és res més

que l’expressió de la vida

reflectida en el carrer.

Els llibres

Juan Garrido

Segon premi de poesia de 1r

Manuscrits de fa milers d’anys,

que han perdurat en el temps.

Records i vivències del passat,

encara viuen, però en el present.

Pergamins de segles i segles d’antiguitat,

que han arribat fins a l’actualitat.

Experiències i sentiments del passat

que ens han servit per progressar.

Amb els llibres pots viure aventures

i sensacions que mai viuràs.

Viatjar per selves amazòniques

o pels àrids deserts africans.

Com un pirata solcar els set mars

o anar a la lluna amb un coet espacial.

Com un cavaller, princeses salvar

o ser un detectiu que investiga un assassinat.

Amb els llibres podem viure altres temps:

passat, futur i present.

Des de l’època dels romans

a l’època dels cavallers.

Amb els llibres, records deixem escrits

perquè a altres persones

els siguin de profit.

I només em queda dir,

que es disfruta molt llegint.

Inesperat

Gerard Aguilar

Primer premi de narrativa de 1r

Era de nit i estava llegint un llibre al llit. Ja era un quart d’onze i vaig tancar el llibre i el vaig deixar sobre el prestatge.

Vaig agafar el got d’aigua que hi havia a la taula i me’l vaig beure, però per culpa de l’aigua que regalimava pels costats, em va relliscar de les mans i va caure al terra i es va trencar en tres trossos. Em vaig ajupir per agafar el vidres, però de sobte vaig sentir un calfred per tot el cos. En un petit instant vaig notar un potent mal de cap, ja no recordo res més.

Quan vaig despertar, em sentia cansat. Vaig mirar el rellotge (6:50).Tot es veia d’una manera diferent, semblava com si m’hagués encongit, estava sorprès i preocupat. Em vaig mirar tot el cos amb detall. Era com si… com si…, era un bacteri!!!

No m´ho podia creure, fins i tot tenia un flagel, tal com ens havia explicat el professor de naturals, però no em vaig impressionar tant com s’haurien impressionat altres persones, perquè era budista i creia en la reencarnació. Però no podia haver-me portat tan malament com per acabar sent un bacteri.

—Maleït Karma!

Vaig intentar desplaçar-me, em podia moure àgilment. Semblava que hagués caigut sobre l’aigua del got trencat. La meva mare va entrar per la porta, havia de despertar-me per anar a l’Institut (a les 7:00h). La persiana estava abaixada, així que no veia res. Va relliscar i va caure sobre l’aigua i els vidres. Com que l’aigua s’estava refredant, vaig córrer cap un lloc càlid: el cos de la meva mare. La pobra s’havia fet sang amb un vidre al caure. Vaig entrar per la ferida. La primera llum del dia penetrava per aquella pell fina i translúcida.

Feia molta calor, perquè la sang de tots els mamífers és calenta i també gràcies als raigs de sol. Així vaig decidir apartar-me del rajos de sol (que cada cop eren més calents) i endinsar-me en aquell laberint. Vaig desembocar en un vena més gran. Havia d’anar amb compte, per allà rondaven glòbuls blancs. Hi havia una gran diversitat d’organismes.

Era com un fugitiu enmig d’una ciutat, però em sentia sol; hi havia milions de bacteris, protozous i virus que lluitaven contra la llei. La meva mare va agafar un pot que deia PENICIL•LINA, va agafar una pastilla i se la prendre.

Estava tranquil•lament passejant per aquelles col•lapsades i actives venes, quan vaig sentir un corrent en la sang cada cop més fort. Vaig veure un líquid espès i tèrbol que avançava amb força. Reconeixia el perill i vaig córrer tant com vaig poder. I ja no vaig recordar res més.

Em vaig despertar al terra i…, doncs no, no faré com altres històries, que diuen que tot ha estat un somni. Perquè jo sabia que era veritat!

Em transformo

Marc Fernández Dolz

Segon premi de narrativa de 1r

Era de nit i jo estava arrupit al llit. S’hi estava calentó. Se sentia el vent. De sobte, vaig notar fred a les mans. Després a les cames. Per no tenir tant fred, em vaig fregar les cames i… en tenia quatre! Eren peludes i acabaven en peülles en lloc de peus! Vaig notar una altra vegada el fred. Vaig encendre el llum. Em vaig mirar al mirall i… no m’ho creia ni jo! M’havia transformat en un centaure!

Com ja he dit abans, tenia quatre potes peludes i acabades en peülles. Tenia una cua negra i llarga. Tenia tot el cos com el d’un cavall, menys a partir del que seria el coll. On començava el coll del cavall començava el meu cos. El meu cos era de l’abdomen al cap. Com que era centaure, tenia pèl al pit. També els braços eren peluts. Tenia més cabell del normal i barba. Tenia el nas el doble de gran. Les orelles les tenia punxegudes i llargues. La boca era més carnosa i els ulls, a diferència de les altres parts del cos, els tenia petits. Tenia unes celles poblades. Les mans eren grosses. Tenia els dits llargs i prims. Al final, tenia ungles afilades. Jo ja sabia per què m’havia transformat. Jo tinc un llibre sobre la màgia dels centaures i, en una pàgina, hi surten les paraules màgiques per transformar-s’hi. Aquell dia vaig pronunciar les paraules màgiques. Em vaig escapar de casa durant unes quantes hores.

Tot el que he escrit fins ara us deu semblar una petita aventura, però l’aventura de veritat estava a punt de començar. Quan vaig sortir de casa tot era fosc. Gairebé no m’hi veia. Vaig endinsar-me bosc endins i, quan era ben lluny de casa, vaig sentir unes veus. Vaig mirar amb cautela i… eren camells! Però no camells dels que trafiquen, sinó els animals! I parlaven! Em vaig ajuntar amb ells. Al veure’m, ja sabien què m’havia passat, perquè els centaures no existeixen. Però també ho sabien perquè a ells els havia passat el mateix. Somiaven tant en camells que s’hi van transformar. Ens vam fer amics. Vam passejar els quatre pel bosc.

Abans he dit que ara començava l’aventura de veritat, però el cert és que no va passar res interessant perquè fos una aventura. Només vam parlar, riure i fer-nos mal al caure perquè no hi estàvem acostumats. Allò ho he dit per posar un punt d’interès. Tot i que sí que va passar una cosa paranormal. Vam arribar a un castell en ruïnes i les parets que faltaven, de cop, van aparèixer transparents, com si fossin parets fantasmes, però eren sòlides. L’explicació era que al ser animals i no persones, teníem diferents visions, sobretot jo que era un animal mitològic. Total, a part d’allò, només vam passejar. Vaig tornar a casa i vaig mirar-me el llibre de la màgia dels centaures i vaig fer el que deia: “per tornar a ser humà, pronuncia les paraules màgiques al revés”. Ho vaig fer. A l’acabar, vaig notar el contrari d’abans: vaig notar calor.

La meravellosa transformació en gos

Irena Luszcak

Tercer premi de narrativa de 1r

—Estic farta de tu! —li vaig dir al meu germà Sergi—. Sempre em fas igual!

—Perquè ets una pringada…

Així va començar el matí a casa meva, quan el meu germà em va posar el despertador un dissabte a les set del matí. Li vaig tancar la porta als morros i em vaig estirar al llit. No podia dormir. Vaig començar a pensar que m’agradaria més tenir un gos que no un germà així d’inútil.

—I tant que m’agradaria tenir un gos! I no tenir germans! Ni un! —vaig dir en veu alta—. Desitjaria, per un temps, tenir un gos en comptes d’un germà!

Ell cridava, s’estirava, s’encongia… feia de tot. Es va passar cinc minuts així, fins que es va convertir en un gosset ben petitó i maco. Va venir corrents i em va parlar:

—Què coi m’has fet?!

—Res! Només m’he enfadat amb tu, i he desitjat tenir un gos en comptes d’un germà…

—Aaah! Estupend! Gràcies, generosa! —deia fent ironia.

—De res…

Sincerament, jo devia estar com un tomàquet.

—He sentit un dolor terrible, saps? Primer he notat com se m’estirava la columna, em feia mal el cap, les orelles les tenia tapades i… de cop i volta, ja era un gos!

—Ho sento… Espera…, a veure si funciona —vaig dir amb l’esperança que funcionés—. No vull tenir un gos, ja n’estic farta, del gos! Es pixa per tot arreu! Vull tenir un germà com el que tenia!

Però no va passar res.

—És veritat! —va dir el meu germà, sense gaires preocupacions—. Em puc pixar on vulgui!

—Per què parlo? —em penedia d’haver-ho dir…—. Sergi! Podem fer una cosa! Mira, veig que t’agrada molt ser un gosset, veritat?

—Sí, molt!

—Doncs, el que podem fer és que tu et quedis així per sempre, però que no em molestis més! I et fas els passeigs tu sol. Acceptes?

—Accepto, però amb la condició que tu no em molestaràs a mi, que quan vulgui jugar em tiraràs la pilota i tindré menjar tot el dia… Però no pinso!, sinó menjar del de casa!

—Fet!

Així va quedar tot. Jo estava contenta de tenir un gosset i el meu germà estava content de ser-ho. Des del dia que es va transformar en gos, ens avenim millor, ja no em molesta ni jo el molesto a ell.

La ninoteta de neu i el gorro

Sara Codina

Quart premi de narrativa de 1r

Amb l’hivern va arribar una forta nevada i no gaire lluny d’aquí, en un institut de Nou Barris, un nen anomenat Arnau, que tenia 12 anys, va sortir al pati amb el seu amic Albert.

Tots dos junts van començar a fer una enorme bola de neu per fer una ninoteta i, després, una altra de més petita per fer-li el cap. Van agafar un barret de llana rosat i una bufanda de conjunt de la secció d’objectes perduts i els hi van posar. A continuació l’Albert va agafar la pastanaga que l’Arnau portava per esmorzar i la va fer servir de nas.

L’Arnau, una mica enfadat perquè tenia gana, sense pensar-s’ho, va arrencar dos botons de la jaqueta de l’Albert i els va col•locar a la ninoteta com si fossin dos ulls. Per últim, amb dues branques que hi havia a terra, van fer els braços. Per fi!!! La ninoteta de neu ja estava acabada, però, encara faltava posar-li el nom. Després de molt discutir, van decidir posar-li Aral (ja que era la combinació del seus dos noms).

De seguida va tocar el timbre i van tornar a entrar a l’aula; encara els quedaven dues hores. A l’entrar tothom, com per art de màgia, la ninoteta va cobrar vida. L’única persona, o més ben dit, l’únic objecte que ho va veure va ser un gorro que hi havia en un costat del pati.

El gorro, impressionat pel que havia vist, li va preguntar com ho havia fet. L’Aral li va respondre que, quan un objecte és tractat amb respecte i amor, cobra VIDA!!!

El gorro, en sentir aquella veu tan dolça, es va enamorar bojament de la ninoteta, i li va preguntar:

—Preciosa ninoteta de neu, voldries ser la meva amiga?

—Oi tant que sí! —va dir ella—. Em dic Aral, i tu?

—Dani –va dir el gorro.

Després de molt parlar i coneixe’s, la ninoteta de neu va dir mig plorant:

—Tinc por.

—De què? —va dir el gorro.

—Tinc por que vingui l’estiu, que la calor em desfaci i no pugui tornar a veure ni l’Albert, ni l’Arnau, ni a tu.

—No tinguis por, jo et protegiré.

En Dani no ho va dir gaire convençut, ja que no sabia com parar l’estiu.

Al cap de dues hores, va tocar el timbre i l’Albert i l’Arnau van sortir per tornar a casa. L’Albert va agafar en Dani (ja que resultava que era el seu gorro) i, junts amb l’Arnau, se’n van anar.

Van passar els dies i l’Aral i en Dani cada cop es coneixien millor, però clar, cada cop s’apropava més l’estiu. Un dia en Dani va decidir declarar-se:

—Preciosa ninoteta de neu, voldries sortir amb mi?

—Ai, no ho sé, Dani, què faràs quan m’hagi desfet? No vull que m’enyoris —va dir ella.

—Et prometo que no t’enyoraré, t’estimaré més encara, però, sisplau, surt amb mi —va dir en Dani.

—D’acord, accepto sortir amb tu.

Dit això, el gorro va donar un salt cap a la ninoteta i li va fer un petó.

Van passar els mesos, l’estiu va arribar i també les vacances i, clar, la ninoteta de neu es va haver d’acomiadar d’en Dani, ja que se n’havia d’anar amb l’Albert.

Quan va passar l’estiu, en Dani, amb tota la il•lusió del món, aferrat al cap de l’Albert, estava desitjant tornar a veure l’Aral.

En arribar en Dani, no va trobar l’Aral enlloc i per un moment va sentir com si el món es parés i va sentir una tristesa que li va envair el cor.

Després de molt plorar, va veure al bell mig del pati un tros de paper mig moll que deia:

Estimat Dani:

Quan llegeixis això, ja m’hauré desfet, però no vull que estiguis trista, jo estaré bé, t’ho asseguro. Sigui on sigui, et prometo que t’estimaré i t’enyoraré cada segon de la meva vida.

Aral

En llegir això, va recuperar una mica d’alegria, ja que va entendre que ella mai l’oblidaria.

Van passar dos anys i, just en ple hivern, va tornar a haver-hi una forta nevada. I dos nens (dels quals no us sabria dir els noms) van tornar a fer una ninoteta de neu. Des d’una finestra que donava a la secció d’objectes perduts, un vell gorro ho va veure tot. Quan tothom va tornar a l’aula, el gorro va veure com la ninoteta de neu cobrava vida i deia:

—Dani, ets per aquí?

En sentir la veu, la va reconèixer ràpidamente, era l’Aral. Va saltar del prestatge, va baixar les escales i va obrir la porta del pati mentre anava corrents cap a ella.

L’Aral li va explicar tot el que havia viscut, que havia estat al mar, en un llac, en un núvol… I que havia tornat per estar amb ella.

Així va ser com cada dos anys l’Aral i en Dani es tornaven a veure. Així que vigila, perquè pot ser que, en el teu propi pati de l’escola, algú faci una ninoteta de neu i faci tornar l’amor entre dos objectes.

Jocs Florals del Districte de Nou Barris 2011

Han obtingut premi als Jocs Florals del Districte de Nou Barris els textos següents:

– El poema “Verdor marina” d’Anna Vaqué (primer premi de poesia en la categoria de batxillerat)

– La narració “Mariona” d’Irene Vivó (primer premi de narrativa en la categoria de batxillerat)

– El poema “Fora guerra” de Júlia Perera (segon premi de poesia en la categoria de 3r i 4t de Secundària Obligatòria)



Verdor marina

Primer premi de poesia de 1r de batxillerat / Sant Jordi 2011

Anna Vaqué

Primer premi de poesia als Jocs Florals del Districte de Nou Barris 2011


Són, els teus ulls,

dos espills amarats d’aigua marina,

que vessen de secrets i murmulls,

de brisa suau

i de pluja fina.

creient imaginar la seva veu

en la dansa de les ones…

Pres vas quedar,

com un fantasma en l’esguard d’una nina,

de la nit quieta i ales per a volar,

i avui, obsès

d’una verdor marina.

creient imaginar la seva veu

en la dansa de les ones…

Seran, els meus ulls tardorencs,

dos fars sense llum, corpresos dels teus horitzons blaus i verds de cel i de mar.


Mariona

Primer premi de narrativa de 1r de batxillerat / Sant Jordi 2011
Irene Vivó

Primer premi de narrativa als Jocs Florals del Districte de Nou Barris 2011

En homenatge a Salvador Espriu,
autor del conte “Tereseta-que-baixava-les-escales”

Capítol 1
Òndia, que bufona! Sort que el conjunt que li he comprat és de color groc perquè, si li arribo a comprar blau… I dius que s’assembla més al pare, Maria? No ho crec pas! Té la fesomia de la seva mare i, a més, té característiques de la família materna: ulls blaus, rossa i amb un nas d’allò més bonic. A la padrina Mariona, se li nota d’una hora lluny que està enamorada de la seva nova néta, va cantant als quatre vents que li han posat el seu nom, al nou angelet de la casa. Mira, mira, Maria! Quina carona acaba de posar! Segur que serà molt entremaliada. Quan dintre de dos dies comenci a caminar, ja veuràs com no pararà! No siguis tossuda, Maria, que et dic que serà així. No veus com està? Té els malucs típics d’un nadó, però la carona, primeta. Ja ho veuràs, quan tingui més primaveres, serà més espavilada que tu i jo juntes! Au, tira! Que només fem que molestar a la seva mare. Anem corrents a la plaça Major a explicar la notícia als del casal! Som-hi, afanya’t, que encara farem tard!

Capítol 2
Mariona, no tens per què estar trista. Potser estan a una estrella o són els rajos del sol que t’acaricien cada matí, vés a saber. Però segur, que siguin on siguin continuaran pensant en tu. Confia en mi, estaran bé. Clar que sí! Per què t’hauria de mentir jo? Si et porto estimant des que estaves a la panxa de la mare! Eres tan bufona… I saps qui va ser la que se’n va alegrar, de veure’t per primer cop!? Sí, estava tan contenta! Ho anava escampant a tot el poble, que li havien posat el seu nom. Veus com t’estimava molt. I segur que ho continua fent, com el padrí. Així, doncs, eixuga’t aquestes llàgrimes i anem a fer una volta d’aquelles que t’agraden tant a tu, amb bicicleta! Però m’has de prometre que m’ho explicaràs tot, del noi aquell que t’agrada tant. No t’escapis ara! Explica-m’ho o et tiro dins la font de la plaça Major! Riu, riu, que quan t’enxampi… Què faria sense tu, germaneta? Segur que el teu amor, Carles es deia, oi? Doncs segur que el Carles em té enveja per estar al teu costat i veure aquest somriure que tens!

Capítol 3
No puc parar de plorar… Estàs preciosa, Mariona! Qui ho hauria de dir, com passa el temps! Fa dos dies et tenia entre els meus braços i ara… No, no! Tu no et moguis d’aquí, que, si no, en comptes d’anar amb un vestit blanc, aniràs de color gris. Ja m’agafo jo el mocador, tranquil·la. Té, Mariona, una cosa vella: la medalla de la padrina; una cosa nova: la teva forqueta; una cosa prestada: l’anell de la teva germana, i alguna cosa blava: la lliga. Ja veuràs com tot anirà bé, però no estiguis nerviosa. Tu intenta no plorar, perquè, si no, la pintura dels ulls s’escamparà per tota la cara. No, estaré al teu costat durant tot el dia amb el teu pare, d’acord? No pateixis. Ara, anem corrents al cotxe, que el pare ens està esperant per anar a l’església. Una cosa és arribar tard per tradició i l’altra passar-nos! Recorda filla, després de la missa, anem al banquet que, per sort, al final es fa on tu volies: a la plaça Major. Agafa’t fort del braç del teu pare i vinga, sortim! Que els invitats ja ens esperen i el Carles està molt impacient a l’altar. Ànims, preciosa, n’estic molt orgullosa, de tu. Aprofita el teu dia. Tots estem pendents de tu, bufona.

Capítol 4
Mireu-la quin canvi ha fet… Rega les plantes com si tot seguís igual. Que la deixi? Però si jo només dic el que tots penseu, o tu hauries fet el mateix que ella? Veus?, doncs ja està! No, no! Es va comprar la casa aquí, a la plaça Major, amb els diners de l’herència de la seva mare i també la casa del seu costat, la de color groc, la veus? Doncs la va regalar a la seva germana per controlar-la millor. Segur que està embolicada amb el món de les drogues i totes aquestes tonteries! Que no em creus!? Mira, no ho he vist, però la meva intuïció mai falla. Xafardera, jo? Sí? Doncs au, me’n vaig a fer el dinar per la meva néta, que m’esteu inflant el cap dient que m’ho invento tot! Ja veureu, ja… D’aquí dos dies tot canviarà! Què has dit? Que la seva germana només vol estar allí pels records de la infantesa? Potser si…

Fora guerra

Primer premi de poesia 3r i 4t / Sant Jordi 2011

Júlia Perera Gracia

Segon premi de poesia als Jocs Florals del Districte de Nou Barris 2011


Tranquil·la, preciosa, tranquil·la,

no deixis mai de buscar

la pau eterna i sincera,

que et vetlla i et ve a trobar.

Trenca, trenca lligams i fronteres,

no miris muralles de fang,

dóna força als éssers més febles,

sempre, sempre evitant la sang.

Sempre amb temor inevitable

dels valents i dels no tant,

sempre entorn vides valuoses

que lluitin al teu costat.

Fuig-ne, de la mala covardia,

fuig de la manca de fe.

Sempre burlant, burlant la dictadura.

Sempre, sempre evitant el no fer res.

Fora crits, fora força,

fora discriminació:

que tot ésser que té vida,

es mereix un xic d’amor.


El camí del cantaire

Segon premi de poesia de 2n de batxillerat / Sant Jordi 2011

Anna Celda

Blau, groc, verd, vermell…
I unes galtes ben rosades
que, sobre una carrossa vella,
s’asseuen mirant el paisatge
de pins i d’aigües clares.

El cant, la seva veu i l’harmonia
del camí ens demostren la valentia
d’aquell que creix, viu i somia
en l’arribada d’un nou despertar.

Xiscla, balla i salta,
que els cascavells seran la música
dels teus dies i la claror de la lluna,
l’arribada de les teves nits.

Digue’m: com ànima solitària,
de les rialles, en farà màscares eternes
i de les romances, records d’infants?
Jo tan sols sóc i sento.

Per aguantar-me dempeus, les estrelles
fan el camí que em condueix cap
un nou destí, només per un instant…

Jo vull viure del so d’una ràfega
d’aire que m’impulsi a seguir endavant,
deixant enrere la dolçor de les muntanyes
i la mirada tènue d’un infant.

I quan el gèlid hivern arriba,
cuques de llum sobre el seu cos.
I tanca els ulls i somia
en la primavera, enlluernat.

L’amor inexistent

Primer premi de poesia de 2n de batxillerat / Sant Jordi 2011

Berta Ginestet i Lecha


Com gotes de pluja que llisquen damunt la pell,
les meves llàgrimes et són amigues.
Com l’àgil cant d’un bell estornell,
la teva dolça veu em captiva a les fosques.

Les fulles seques que cauen

són el respir de la meva vida,
els records són els que emmarquen
les nostres immersions de bogeria.

Ara que ja no hi ets, ploro.

Quan no et puc sentir, ploro.
Al mirar-me al mirall, ploro.

Sortir-ne, córrer i morir.

Com puc estimar-te,
com puc enyorar-te
si potser ni vas existir.


Reflex d’allò que no es veu

Primer premi de narrativa de 2n de batxillerat / Sant Jordi 2011

Patricia Torres


La mare ha mort. Ha sigut aquesta tarda. Suposo que deus estar fent un dels teus concerts per Europa, però et demanaria que, quan escoltessis aquest missatge, et posessis en contacte amb mi per informar-te del funeral. Ja saps que vull que hi vinguis.

Ell mai no apaga el mòbil, però, després d’escoltar aquest missatge, ho fa. Està molt cansat i vol dormir tranquil.

L’endemà al matí, després de llevar-se, es dutxa. Nota l’aigua caient sobre seu amb violència. Surt de la dutxa i es prepara per afaitar-se. Agafa la fulla de l’armari. El mirall ha quedat entelat, així que hi passa una tovallola i hi descobreix la imatge d’un home. És prim, amb alguns brots blancs entre la seva esponjosa cabellera negra, cosa que el fa atractiu. Uns fins llavis rosats es dibuixen sobre blanc. Sembla portar una bona vida i, fins i tot, acabat de dutxar, aparenta tenir classe. Però els ulls clars semblen dir una altra cosa. Té una mirada que va més enllà del reflex material. Semblen els ulls d’algú altre. Aquells ulls són els mateixos del noi que va rebre de la seva mare la primera classe de violoncel. Els mateixos de qui va gaudir del primer aplaudiment a la sala gran del Conservatori. Els que veien la mare somriure mentre l’escoltava amb amor. D’aquell qui somiava a arribar a ser un gran concertista i compartir l’èxit amb els que estimava. Els ulls d’un amic, d’un germà i d’un fill. Sí, és ell. I està buit des que sembla que té tot allò que havia desitjat. Tantes vegades s’havia plantat davant el mirall i totes equivocadament. Mai no s’havia mirat als ulls. I per què ara? Potser perquè li feia recordar temps passats.

Tranquil, fill meu. A vegades passen coses que ens poden semblar injustes, però hem de pensar que tot té una raó.

-Però mare, per què ara? Mai no em perdonaré no haver estat al seu costat en l’últim moment. Saps què? Et prometo que d’aquí a tants anys com sigui possible, el meu cello serà l’últim que sentis. Per molt lluny que estigui mai, no et deixaré, mare. T’ho ben asseguro.

Són els mateixos ulls però tenen una llum diferent. Per què? Potser perquè és veritat que són el reflex d’allò que no es veu en un mirall, l’ànima, i és això el que més li havia canviat.

Intenta esvair aquests pensaments i engega la ràdio. Agafa el gel i se l’escampa per la part de la cara coberta per una barba d’un parell de dies. Agafa la fulla, es mira al mirall i comença.

Sona el primer acord i un rampell li puja esquena amunt. Ho reconeix a l’instant; Preludi de la Suite num.5 de Bach. Tantes vegades l’havia tocat la mare… Era com el seu leimotiv. Un senyal?

Li cau la fulla dins la pica. S’havia equivocat i ara se n’adonava. Per realitzar els seus somnis havia deixat enrere allò que sempre havia tingut i que fins ara no sabia que, per a ell, era necessari.  Ara no té res.

Mare -pensa-, t’he fallat, us he fallat… m’he fallat. Que l’últim que senti sigui molt teu.

Agafa la fulla, es mira al mirall i acaba amb tot.

La petita rambla del Poble Sec

Segon premi de narrativa de 2n de batxillerat / Sant Jordi 2011

Joan Arribas Armengol


Entràvem amb el dos cavalls color groc llampant (el cotxe que ens portava de barri en barri) pel carrer de Blesa apropant-nos a poc a poc cap al carrer de Blai i tots començàveu a escalfar la veu cantant aquella cançó de la gallineta. Jo, ben acompanyada al maleter, em movia picant amb les parets al pas del cotxe per cada sotrac del carrer.

-Feu tard! Vaja, com sempre. Descarregueu els instruments aquí, que ens deixaran muntar i afinar al bar de la cantonada. Va, de pressa -deia el nostre representant, tot nerviós per començar a comptar diners.

-Jo, guitarres! -cridaves mentre algú et passava les dues guitarres i el banjo del maleter.

-I a mi, vents -afegia en Manel, tot agafant amb pressa la trompeta i el trombó.

Al carrer hi havia bon ambient, llums de festa de tots colors, com als pobles, il·luminaven aquell carrer que semblava que tímidament s’anava omplint amb les primeres Moritz.

-Ja són aquí, mamà, prepara la càmara que em vull fer una foto amb ell -insistia una nena a la seua mare des que havíem baixat del cotxe.

-Pinces i faristols, nois -repartia la companya d’en Pep a cadascú.

-Jo encara no em sé la cançó que vam fer l’altre dia -no parava de repetir en Jan, el germà petit d’en Pep, que era el nou del grup-. Algú ha portat les carpetes de partitures?

-Ho he dit, mireu que ho he dit abans de sortir! -criticava la Clara, que em portava a tot arreu sempre amb una necessitat de preparar-ho tot molt bé i que es posava nerviosa en aquells instants que passen volant just abans de començar a tocar.

-Sí, sí, ja et dic, l’altre dia els vaig escoltar a Manlleu i em van deixar al·lucinat -comentava un jove a la noia del costat, que feien cara d’estar enamorats pel llarg viatge que havien fet travessant Barcelona per arribar a aquella petita rambla on tanta festa s’havien promès-. Toquen de tot, des de temes clàssics, d’aquells dels nostres pares, fins a rumbes d’ara.

Trompeta i trombó afinats, l’altra guitarra, i jo preparant ja la primera cançó, banjo estirant la tercera corda i l’acordió repassant les partitures que han aparegut entre caixes. A fora, el públic, sobretot nens, ja que encara està caient el sol; deuen ser les set, ja comencen a saltar i ballar amb la música d’un bar que prova d’aconseguir els últims clients abans que no comenci aquell gran acte que acull cada any més públic i que s’estira cada any un carrer més.

-Tots preparats? Hem de sortir -el representant ha parlat amb l’organització que ja està llesta per fer-ho començar tot.

-Ep, nois! -crida la Clara mentre em posa bé a sobre seu-. Tornem com cada any a un dels millors espectacles que fem, una rambleta per a nosaltres sols, nens ballant, joves, adults, gent gran asseguda i admirant, i ara toca donar la talla. Poseu-vos els instruments que toquem alguna cosa abans de sortir.

-Podem començar amb la meva, si us plau? -ja demanava en Jan-. És el primer dia que toco amb vosaltres, és per saber el ritme que porteu al carrer i tot això.

La gent, esperant al carrer i encetant la segona llauna, escolta com a dins del bar el grup d’amics ja han començat la festa amb una petita rumba que els apujarà els ànims abans de començar. Acaben i comencen a obrir la persiana estreta per on el públic espera veure’ls sortir.

Però, aquí estic, sense cordes, anys després veient com algunes de semblants a mi fan cercaviles de dues hores al llarg de petites rambles de poble o de barris com el Poble Sec i acaben tocant les últimes cançons, aquelles que tothom coneix, aquelles que parlen de la nit i, finalment, aquelles que canten sobre l’amor, donant així un nou motiu per als dos joves que, des de bon principi, no saben si agafar-se de les mans o no.

Bossetes màgiques

Primer premi de narrativa 3r i 4t

Anna Alcarraz García


La platja, meravellós lloc per caminar, gaudir, deixar els teus sentiments volar, ser lliures, encara que sigui per un instant, desfer-te dels problemes. Respirar fort i omplir els pulmons d’alegria, tranquil·litat i energia. Passejar per la vora de la costa mentre les ones vénen i van. Mirar-te els peus i endinsar els dits dins la sorra i treure’ls a poc a poc, notant com les pedretes llisquen i fan pessigolles. Trobar una petxina petita, tan innocent. Agafar-la i posar-te a buscar-ne més. Recórrer tota la platja sencera buscant aquella petita alegria i no parar de trobar-ne. Omplir una bossa de petxines i moure-la per escoltar el relaxant soroll que fan quan xoquen entre elles.

Agafar la bossa un dia avorrit, tancada a casa i amb ganes d’alliberar-te. Moure-la suaument i escoltar el so de la platja. Omplir-te d’alegria i voler omplir d’alegria tota la gent. Agafar les petxines i omplir-ne petites bosses i lligar-les amb un llaç delicat.

Regalar a cada persona especial en la teva vida una de les bossetes amb un gran somriure a la cara. Dir-li que cada cop que mogui la bossa, el món es pararà per un moment i els errors que s’han comès s’arreglaran. Veure’ls sacsejar la bossa i escoltar-la, i imaginar-te veure volar tots els problemes i veure’ls escapar pel cel.

Gaudir del màgic moment de tornar a la platja i omplir bosses i bosses de bons desitjos i amor. Regalar més bosses a la gent i veure-la feliç. Feliç per aquell regal inesperat. Feliç per haver pensat en ells. Feliç per tot.

Veure apropar-se a la gent emocionada i que t’expliquin com de genial els va la vida gràcies al teu regal. Sentir-te bé per donar il·lusió a persones que, potser, l’havien perduda tota.

Continuar regalant vida a la gent i caminar ple de bossetes plenes de petxines fins al capdamunt. A cada pas escoltar el xoc de les petxines i cada cop trepitjar més fort perquè se sentin més alt i acabar donant salts pel carrer.

Regalar una bosseta als veïns, i veure la veïna més vella omplir-se de felicitat. Veure com els ulls se li omplen de llàgrimes i com no pot evitar que n’hi regalimi una per la galta suau. Abraçar-la ben fort i sacseja la bossa davant seu, recordant-li que aquell petit regal omplirà de joia la seva vida.

Que tot allò amb què pensaves, que tot el que havia fet feliç a tantíssimes persones acabi sent un no res. Veure les delicades flors deixades a la porta de la veïna i deixar caure unes llàgrimes quan la recordes.

Passar-te un dia tancat a casa, pensant en tot. Veure la bossa de petxines i llençar-la al terra, donant un cop sorollós. Deixar totes les petxines escampades pel terra, pensar que ja res no té sentit.

Rebre, pocs dies després, una carta de la veïna. Llegir els seus últims pensaments. Descobrir que aquella bosseta, al contrari del que pensaves, li havia donat forces per trucar al seu fill, amb el qual no parlava des de feia temps. Descobrir que aquella bosseta era el millor regal que li havien donat mai, i somriure.



Amagant les diferències

Segon premi de narrativa 3r i 4t / Sant Jordi 2011

Júlia Perera Garcia


Sona el despertador. Un dia més, m’he de llevar i fingir. He de fer creure, als altres i a mi mateix, coses que no són. Estic cansat d’enganyar-me i d’enganyar els altres. Jo sóc com sóc, i no he de tenir por, ni sentir-me’n avergonyit. Avui ho diré, avui seré valent. Ho he decidit. Però només pensar en els prepotents que no saben què fer amb la seva vida i es dediquen a ensorrar-te la teva, aquells mitjamerda que només gaudeixen quan ho passes malament, tot el meu orgull, tota la força de voluntat que sento dins, em deixa sol i marginat. Desapareix i m’abandona. Segur que em faran la vida impossible. No em deixaran ni respirar tranquil. Viuré acovardit. Hauré de passar la resta del curs amagat. Millor esperar. Total, només queda un trimestre i mig per acabar quart. Després marxaré a un altre institut i faré vida nova. Ben mirat, encara que em quedés, segur que no els veuria. Dubto molt que arribin a fer batxillerat, o que passin de 4t. Així que ara toca vestir-se i resar perquè aquest dia sigui tan normal com fins ara han estat els altres.

Surto de casa, i em torna la sensació de viure en un món a part. De sentir-me desfasat. Una sensació que m’ha anat acompanyant mesos i mesos. Em sento com un peix fora de l’aigua, però ja m’hi estic acostumant.

Durant tot el dia, no paro de pensar com solucionar el meu problema. Em sento culpable per ser així. Desitjo canviar, però no hi puc fer res. A tothora estic en una muntanya russa d’emocions i sentiments. Tant puc pensar que sóc culpable, com que és el més normal del món. Jo no vaig escollir això. És la vida, o el destí, qui em preparava aquest futur convertit en present? Potser he estat jo qui, a base de fets, he creat aquesta personalitat dins meu. Sigui com sigui, sóc i seré jo, qui pateixi o gaudeixi d’aquesta oportunitat tan diferent. El que he de tenir clar és que no puc escollir. La meva decisió la va anul·lar el destí ja fa temps. O ho accepto, o m’enganyo i intento viure una vida que no és la meva. No puc abandonar els meus pensaments, visc en un altre planeta. Físicament sóc a l’aula, però el meu cervell està desconnectat, massa ocupat fent i desfent somnis i malsons. L’única cosa que em torna a la vida real és el timbre de final de classe. Fort i insistent, em recorda el meu paper en aquesta vida.

A l’arribar a casa em trobo amb la meva germana. Està a la cuina preparant un parell de sandvitxos i taral·lejant aquella cançó que va escoltar per la televisió, de la qual no aconsegueix recordar el nom. Jo m’hi acosto a poc a poc i en silenci, amb tota la intenció d’espantar-la, però, just quan vaig a saltar-li a sobre, dóna mitja volta i, amb una mà a la cintura, em diu: “Què et pensaves, que no t’havia sentit?” Ho diu amb molta serietat, li deu haver passat alguna cosa, perquè ella mai és així. Ja començo a preocupar-me quan ella borra aquella expressió seriosa que no fa gens per ella, i la canvia per un somriure. Em rodeja el coll amb el braç i em despentina els cabells, com sempre. Ara sí que és la de sempre. Mentre em pentino els cabells, li pregunto per què està fent dos sandvitxos i ella em respon que en Marc és a la seva habitació. “Vés a saludar-lo, fa dies que no et veu”, diu. En Marc? Déu meu quina vergonya…

En Marc és el xicot de la meva germana, o això opinem la mare i jo. Sempre està per casa, i jo n’estic encantat. És un noi guapo, intel·ligent i afectuós. No és com els altres nois. És educat i discret. Quan és a casa, gairebé ni es nota. No sé si és per tan tímid com és o perquè ja estem acostumats a tenir-lo a casa. “És molt bon jan”, diu ma mare sempre que se’n va cap a casa seva. “Estic molt contenta que hagis trobat un xicot així”, i somriu. I la meva germana sempre respon el mateix: “T’he dit mil cops que no és el meu xicot, només som bons amics.”

Mentre em dirigeixo cap a l’habitació de la Marta, noto que la cara em bull. Les galtes se’m van posant vermelles i les mans em comencen a suar. La porta està entreoberta i la veu d’en Marc se sent des del final del passadís. Em vaig acostant a poc a poc per poder escoltar millor el que diu. Sé que no s’ha de fer, però paro l’orella. Em pica la curiositat de saber què és el que posa tan nerviós en Marc.

“Mare, t’he dit que em deixis de buscar nòvies. Sé que et costarà acceptar-ho, però sóc així. No m’agraden les noies, sóc homosexual. Entén-ho. Parlem a la nit, un petó.”

Sento que el cor se’m para de cop, i al cap d’un segon se’m dispara. Ho he entès bé? Homosexual? En Marc? Fins ara m’havia sentit sol en aquest món, però, esclar, no hi havia pensat que hi ha més gent diferent, com jo. Ell no ho amaga, tot al contrari. Fins i tot els seus pares ho saben. Jo seria incapaç d’explicar-ho a la mare. I la Marta, ho deu saber? Per uns moments em quedo petrificat, sense saber ben bé què fer. Quan reacciono corro cap a la cuina a buscar la meva germana, però després recapacito; i si no ho sap? No he de ser pas jo qui li digui que el seu amic és homosexual. Ja estic a punt de fer mitja volta quan apareix la imatge de la meva germana. Suposo que em deu veure la cara desencaixada, perquè, només mirar-me, em pregunta si em passa alguna cosa. No tinc paraules per reaccionar. Em quedo en blanc i sense res a dir. Vull explicar-li-ho, no puc aguantar més temps sent el protagonista d’aquesta pel·lícula de terror. Necessito parlar amb algú, i crec que ella és l’única que m’escoltarà amb respecte i intentarà entendre’m. “Tu… En Marc…” “Què passa amb en Marc?” Tinc la sensació que intenta llegir-me el pensament. Respiro fondo. Em fa la sensació que porto hores sense inspirar aire. “Acabo de sentir parlar en Marc amb la seva mare i li ha dit que…” “Que què?!” “Que li agraden els nois…” “Ah! Quin ensurt m’havies donat.” Ja ho devia saber, perquè sembla molt relaxada. “Doncs com a tu, no?” Ara sí que m’ha deixat sense paraules… Com ho sap? Ara sí que sembla que m’acabi de llegir el pensament perquè, abans que jo pregunti res, ella ja respon: “Sóc la teva germana, i el meu millor amic és homosexual. Crec que tinc bastants punts a favor com per saber si tu també ho ets o no.” Té tota la raó. No em surt res més que fer-li una abraçada. Quina germana! 18 anys i encara té temps per fixar-se en el seu germà petit.

Ja sóc a la meva habitació. M’he passat la tarda amb la Marta i en Marc. Xerrant com si res. Explicant-nos de tot i parlant sense parar. Aquesta tarda m’ha ensenyat molt. He de seguir amb la meva vida i amb el meu camí. Lluitant i aprenent. Sé que a poc a poc el món cada vegada admetrà més diferències. I això és inevitable i completament necessari. La tolerància i el respecte mai no poden faltar en la societat. I per aconseguir el respecte dels altres, has de començar respectant-te a tu mateix.


El coma

Tercer premi de narrativa 3r i 4t / Sant Jordi 2011

Míriam Matheu


Tot era fosc. Només al final d’aquell túnel s’hi veia una claror, una claror que mai havia vist. Em trobava en una situació en la qual mai m’havia trobat. Tot era com un joc, no sabia quin, però era perillós i era d’aquells en què només pots guanyar o perdre, no hi ha un entremig, com un empat, estava ben desconcertada. De sobte, vaig sentir un soroll estrany, com un xiulet, i vaig obrir els ulls. M’envoltaven els braços de la meva mare, que semblava molt preocupada i també hi havien metges que semblaven al·lucinats amb allò que estaven veient. La mare se’m va acostar més, i quasi a cau d’orella em xiuxiuejà: “No passa res, estigues tranquil·la que tot anirà bé.” Tot semblava estant-me passant a mi, tot i que jo no m’estigués adonant de res. Cada vegada es van anar acumulant més metges i gent estranya al meu voltant.

Van passar mesos, jo encara seguia allà, al lloc de les parets blanques, que ja m’havien dit que era un hospital. M’avorria només de pensar que encara hi hauria de passar molts mesos més, allà, i que no tindria cap company ni companya d’habitació perquè em convertís aquelles hores tan avorrides i eternes en hores agradables i divertides.

A la tarda, la Gemma, la meva doctora, em portava una notícia. Pel que semblava, no deuria ser gaire dolenta, perquè venia tota alegre. “Míriam, em va dir, demà ve un noi que ha tingut un accident de cotxe i sembla estar molt deprimit pel que li ha passat i a sobre la seva noia sembla que l’ha deixat sense cap explicació. Vull que intentis parlar amb ell i que us feu amics si pot ser, perquè així el puguis ajudar, perquè es veu que també és una mica tímid.” I així la Gemma, tal com va aparèixer, va desaparèixer.

Estava intrigada pel que podia passar l’endemà, com podria ser el noi, si seria simpàtic o antipàtic, si seria lleig o guapo… Va arribar el dia, i el noi, a les 11 del matí ja estava instal·lant-se a l’habitació. Pel que semblava, sí que es veia una mica tímid, el noi, i jo volia coneixe’l, volia parlar amb ell i fer-nos amics. “Hola”, li vaig dir. “Hola”, va dir, i en aquell matí no ens vam dir gairebé més paraules que aquelles. A la tarda vam arribar a jugar a l’uno i tot de tant que ens avorríem, i també vam arribar a parlar sobre els nostres gustos. Al cap d’uns dies que ja ens coneixíem més i jo ja em trobava millor, ens van deixar de permís durant un cap de setmana i vam decidir anar a algun lloc junts. Ara que hi pensava, no sabia encara el seu nom i l’hi vaig preguntar. Es deia Daniel. “Jo em dic Míriam”, li vaig dir. Vam anar cap a la platja, la veritat és que feia bastanta calor, així que no ens va costar gaire arribar-hi i ens vam ficar a l’aigua. Semblàvem dos dofins nedant enmig d’una gran platja solitària. Aquell cap de setmana va ser inoblidable, però aviat va passar i vam haver de tornar a l’hospital. Vam anar cap a l’habitació a pensar com matar el temps mentre no venia la doctora.

Ja feia unes setmanes des que havia conegut aquell noi tan simpàtic i a la vegada tímid. Sentia coses molt estranyes per ell que encara no sabia què eren, m’ho passava molt bé quan estàvem junts i amb ell mai m’avorria. De sobte va desaparèixer i, al cap de cinc minuts, va tornar amb una rosa a la mà. Com és que em portava una rosa? Quin dia era? “Feliç Sant Jordi”, em va dir. “Ostres, és veritat”, vaig dir, “avui és Sant Jordi, ja no me’n recordava.” Tant temps aquí tancada a l’hospital que ja se m’havia oblidat completament. “Moltes gràcies per fer-me’n recordar”, vaig dir jo. Va haver-hi un minut de silenci i després em besà.

Va ser un petó intens, com d’enyorança, tendre i suau. Mai n’havia viscut un com aquell. Aquell noi besava molt bé, vaig pensar. Semblava molt bon noi i ara ja no es veia tan tímid com al principi, fins i tot jo podia arribar a ser més tímida que ell, tot i que no m’ho proposava. Per mi va ser llarguíssim, aquell petó, semblava que hagués passat una eternitat, però quan vaig mirar el rellotge només havien passat dos minuts i a mi ja me n’havien semblat cinc. Ens vam quedar amb la mirada fixa un en l’altre i vam aguantar la mirada en silenci durant cinc minuts. Després ell em va dir: “Perdona’m, no era la meva intenció ser tan sobtat, però és que mai havia besat d’aquesta manera una noia tan maca com tu”, em va dir. “M’ha agradat molt”, li vaig dir, “no t’has de disculpar de res. M’agrades”, li vaig dir. “T’estimo, t’estimo molt”, em va dir, i ens vam passar quasi tot el dia així. A nosaltres se’ns va fer curt perquè, quan ens en vam adonar, ja era fosc una altra vegada.

Vam sortir al jardí de l’hospital, quasi no ens hi vèiem. Vam mirar la lluna plena que flotava al mig del cel estrellat. Ens vam besar una altra vegada, encara més intensament que la primera vegada, ens vam abraçar, vam passar moltes hores abraçats fins que una doctora de l’hospital ens va veure fora a les 12 de la nit i ens va fer entrar ràpidament. Aquella nit de lluna plena la vam passar abraçats, qui sabia si aquella seria l’última nit a l’hospital.


Somnis de llibertat

Primer premi de narrativa de 2n / Sant Jordi 2011

Andrea Bonilla

La meva vida sempre ha estat diferent de com me la vaig imaginar l’instant en què, per primer cop, vaig veure la llum: somiava desperta un món ple d’emocions, colors, bellesa i, sobretot, llibertat… Em dic Liz Yaguh, tinc 17 anys i sóc afganesa. Aquesta és la meva història:

Vaig néixer l’any  1993 en un regió d’Afganistan anomenada B?dg?s. Ja només néixer i veure el rostre de la meva mare tapat completament per una feixuga tela blau cel, em vaig adonar que la “llum” que reflectia aquell lloc no era precisament l’anhel de llibertat que havia somiat, llibertat que aviat m’arravatarien…

Un cop, quan tenia 6 anys, vaig preguntar-li, a l’única dona que havia conegut fins aquell moment, el perquè d’aquell tros de tela, i ella em va respondre:

-Estimada filleta, això que tu anomenes tros de tela és tota la meva vida, la meva història i la meva identitat. Aviat serà també la teva: aquest any és l’últim que no el portes…

-La meva? -vaig preguntar-; jo no en vull dur, de burca. A mi m’agraden més les túniques que duc ara; a més a més, tampoc no entenc com a tu et poden agradar, si no se’t veu la cara!

-Vols que et digui la veritat? -va dir-me a cau d’orella com si es tractés d’un del secrets més ben guardats-. A mi tampoc m’agrada, és molt incòmoda: no et deixa veure bé, ni caminar ràpidament, ni tan sols puc respirar bé!… Tot i això, l’he de portar per obligació: les dones el duem per “protecció” i perquè la nostra bellesa sigui oculta als altres homes, és a dir, oculta a tots, tret del marit…

-Sí, però jo no n’estic, de casada; per això no comprenc per què hauré de portar-lo l’any que ve!

-El teu pare ja està negociant per casar-te amb el fill de l’Ojmar -va respondre’m secament i per sorpresa meva.

Després d’aquesta resposta, el rostre de la mare va convertir-se, en pocs segons, en un mar de llàgrimes; i no va ser fins anys després  que vaig comprendre per què havia reaccionat així, i és que ella sabia, per experiència pròpia, que aquells breus instants de conversa, m’acabaven d’allunyar de la meva infància, infància que mai més recuperaria… i així va ser. Durant els mesos següents vaig comportar-me de forma estranya, impròpia de mi: els meus sentiments es barrejaven dins el meu cap sense cap possibilitat de separar-los; em comunicava més amb mi mateixa que amb els meus coneguts i familiars… I pel que feia als nois, cada cop que al sortir a jugar al parc me’n trobava un, intentava per tots els mitjans, evitar-lo.

Va passar el temps fins que va arriba el dia que tant temia: em van anunciar que havien tancat les negociacions per casar-me amb el fill, de 20 anys, de L’Ojmar, amic i soci del meu pare. A canvi, havien acordat que nosaltres -més ben dit, el meu pare- rebéssim la suma total de 1050€, o el que era el mateix, un any sencer de sou. Finalment, i per acabar la conversa, van afegir que el casament seria el 13 de juny: faltaven només dos mesos! La meva sorpresa va ser tan pobra com la il·lusió que em feia, així que vaig fer un crit ben fort de protesta i, tot seguit, em vaig tancar a la meva cambra on, estirada al llit, vaig començar a plorar i a pensar en alguna escapatòria, alguna manera de sortir del laberint, però… em vaig quedar adormida, un cop més, somiant ser lliure…

Va arribar el dia del casament, i a casa només hi érem la mare, jo i els preparatius, ja que el pare havia marxat a buscar el regal de casament, i els convidats estaven encara de camí.

Tancades a la meva habitació, la mare acabava de fer els últims retocs a la meva túnica de seda vermella, quan de sobte es va aturar en sec, va mirar al seu voltant, i quan va estar segura que estàvem soles, em va dir:

-Sé com et sents -va fer una pausa i després va continuar-. Jo també he passat per això. Quan tenia 5 anys em van casar amb el teu pare…

-Però tu l’estimes, el pare? -vaig deixar-li anar.

-Amb el temps he après a conviure amb ell… -va dir gairebé de forma imperceptible-. Saps qui el va triar?… La meva mare, amb el consentiment del meu pare…

-Llavors, l’àvia era partidària d’aquests tipus de casaments?

-Sí, però jo no. No vull que tinguis la vida desgraciada que trobaràs si et quedes aquí…

-Saps una cosa? Cada nit somio que sóc lliure, lliure d’obligacions i prohibicions… -vaig anunciar-li.

-Ja ho sé. És per això que t’he preparat… -va obrir l’amari i va rebuscar sota un munt de roba- aquesta petita maleta. Té, agafa-la i escapa’t.

-Però… mare, i tu? -vaig respondre sorpresa.

-Tranquil·la, vés-te’n. I només quan estiguis segura que ja no corres perill, lluita per nosaltres, les dones afganeses -em va fer un petó, i mentre m’abraçava, amb la veu tallada pels singlots del plor, va continuar-. Perquè el nostre destí sigui elegit per nosaltres, perquè tinguem els mateixos drets que els homes…

Després d’això, em va donar diners per al taxi que em portaria a l’aeroport i un bitllet d’avió, d’aquells que era impossible aconseguir sent dona, amb destí a Espanya.

El mar

Segon premi de poesia de 3r i 4t / Sant Jordi 2011

Núria Elias


Recolzada a l’ombra d’un arbre,

observo admirada aquella mar blava.

La brisa marina els meus cabells despentina,

mentre les gavines aixequen el vol.

Les ones esclaten amb bravura,

contra els límits rocosos de la mar,

i els seus esquitxos blanquinosos

semblen que vulguin volar.

Un cel ben blau es barreja amb el mar, a l’ horitzó,

mentre hi naveguen uns grans vaixells de cotó.

I el Sol il·lumina  amb energia

aquella escena plena d’alegria.

No hi ha preocupacions ni neguits que valguin la pena,

tot el meu jo s’omple d’aquella escena.

Sembla que el temps s’hagi aturat,

mentre jo ho contemplo tot de bon grat.


Poema al camp

Tercer premi de poesia de 3r i 4t / Sant Jordi 2011

Miguel García Dalmau


El camp, la meva terra,

on la foresta canta

alhora que verdeja,

i la cançó se sent

a sota la figuera.

El camp, la meva terra,

on tots els atmellers

un dia ja floreixen

i reneixen rosats

quan l’hivern ja desperta.

El camp, la meva terra,

on els rius fan salts d’aigua

amb les roques i pedres

i sento des de casa,

tranquil, la seva fressa.

El camp, la meva terra,

on els carrers del poble,

farcits de gent foren

veient mercats i torres,

mirant la seva església.

No vull mar ni muntanya

amb ones i marees,

amb fred, neus i glaçades.

Ja estic bé on bé estic,

al camp, la meva terra.


La lluna de Saturn

Primer premi de poesia de 2n / Sant Jordi 2011

Arnau Alió Parull


En homenatge a Joan Maragall

Saps on és la lluna de Saturn?

Si vas pels volts d’Urà, mirant amunt,

trobaràs un satèl·lit  petit i lluent

amb cràters d’or i núvols d’argent,

un argent com de mirall profund,

l’argent de la lluna de Saturn.

El navegant, quan arriba a aquest lloc,

s’hi apropa molt a poc a poc;

salta al cràter en la immensitat:

cau malament i el peu s’ha trencat.

Ningú l’ajuda, malgrat cridar al vent,

i es queda immòbil, sense moviment.

Li falta oxigen i està moribund,

morirà a la lluna de Saturn.

Malgrat tot, ell està content.

Morirà entre or i argent!



Després de l’amor

Segon premi de poesia de 2n / Sant Jordi 2011

Andrea Bonilla


Plou sobre el terrat.

Em sento sol i trist

d’ençà que no ens hem vist,

ni tan sols d’amagat.

Sé que és sempre dur;

no ho has superat,

per això dic: -Deixa’t endur

pel so d’aquest terrat -;

que jo en llit estant,

sentiré silenci,

del teu cor malalt

que, dolç i bategant,

fa que hom recordi

l’inici del final.


La fantàstica història d’una moneda

Primer premi de narrativa de 1r / Sant Jordi 2011

Carla Aresté Monteagudo


Vaig sortir d’un banc un matí assolellat de juliol, quan un home em va recollir d’allà. L’home tenia un moneder molt ample i amb moltes altres monedes que rebotaven contra mi cada moment que movia el moneder. Va anar a una botiga a comprar roba i es va comprar un jersei, després ja no sé què va passar, perquè em va agafar una caixera i em va col·locar a la seva caixa amb moltes companyes més.

Al cap de poca estona, vaig sortir d’allà i vaig anar a parar a  la butxaca d’una senyora que havia comprat uns pantalons. Anava amb la seva filla, ho sé perquè, encara que sóc cega i no puc veure res, puc sentir aquells crits estridents d’aquella petita personeta que no parava de plorar perquè volia una llaminadura. La mare, al final, li va comprar la llaminadura i em va deixar en aquella botiga. La dependenta tenia les mans brutes i les ungles molt llargues, ho sé pel tacte que tenien les seves mans rugoses quan m’agafaven. De cop, unes mans més brutes encara em van arreplegar i em van posar a la butxaca, però la butxaca estava foradada i vaig caure a una claveguera. Vaig estar molt temps sola sense que ningú m’agafés i notant com el meu cos, a poc a poc, s’anava rovellant. També sentia el xiuxiueig que feien les rates quan passaven pel meu costat, fins que una gran riuada em va arrossegar lentament cap al mar.

Allà era feliç, sentia les onades del mar i els crits dels nens passant-ho d’allò més bé. Un bon dia, però, aquella resplendor que feia el meu cos va atraure una gavina que emigrava cap a un altre país. Se’m va menjar i, sense adonar-se’n, em  va portar cap a un país desconegut. Aquell clima era càlid i les aigües eren calentes tot l’any, sovint notava el soroll de les palmeres movent-se lentament al ritme del vent. Allà no tenia cap valor i ningú em volia, perquè no podien comprar res. De sobte, em van agafar unes mans joves i aquelles mans em van posar a una petita caixeta; amb el temps, vaig anar descobrint que jo era el petit tresor d’aquell nen que no tenia res més. Em vaig posar molt contenta de tenir un amo que, per fi, m’apreciava de veritat.

A poc a poc el nen es va anar fent més gran fins que ja no em feia cas. Em va deixar al fons d’un calaix acompanyat d’altres tresors de la seva infància, com pedres, petxines i alguna joia que suposo que era de la seva mare. El meu amo era pescador perquè, quan venia de treballar, sentia aquella olor de peix i de mar que em feia recordar temps passats.

De sobte, vaig notar que s’obria el calaix i que m’agafaven unes mans desconegudes, estic segur que eren d’una noia. Al mateix temps, sentia la veu del meu amo que li explicava les  històries de la seva infància.

Vaig passar un altre temps a la foscor sentint plors i rialles d’un nen desconegut. Un bon dia vaig  passar a pertànyer a aquest nen, que era el fill del meu antic amo, i des de llavors torno a ser molt apreciada i sempre em porta amb ell a tots els llocs d’aquesta illa a on vaig anar a parar ja fa molts anys. Això veritablement és el que em fa ser feliç.


El secret de la Isabel

Segon premi de narrativa de 1r / Sant Jordi 2011

Fátima Fellahi


Hola, em dic Isabel. Tinc 13 anys i visc en un poble anomenat Vall dels Àngels. Avui us explicaré una història que em va passar fa uns mesos.

Jo anava a l’escola, tranquil·la, un dia serè i assolellat, i llavors vaig ensopegar amb una pedra i vaig caure a terra. Em va semblar que tenia una ferida al genoll, vaig mirar-m’ho, però no hi tenia res. Vaig sentir un breu alleujament, però tot d’una, em vaig adonar que, al terra de ciment, hi havia sang. Em vaig quedar parada, ja que semblava que la sang acabava de caure allà, però el meu genoll estava bé, així que vaig decidir d’oblidar-me’n.

Poc després va tornar a passar una cosa inusual. Un diumenge de bon matí, em vaig despertar i vaig anar a buscar una poma per menjar-me-la. Tots a casa estaven dormint. Eren el meu germà, el Matt, la meva mare i el Jimmy, el nòvio de la meva mare. Quan vaig agafar la poma per tallar-la, en fer el tall, també em vaig tallar el dit. Era un tall profund i, és clar, em feia molt de mal. Vaig ordenar-li al meu dit; “Cura’t! Au, va, cura’t!” Vaig anar a corre-cuita a buscar un tovalló, quan em vaig adonar que el tall havia desaparegut. Al meu dit, ara només hi havia pell llisa i suau. Però era estrany, perquè la meva sang encara era a la poma. Vaig anar-me’n una altra vegada a dormir, pensant que potser tenia febre o estava marejada.

L’endemà, el meu germà Matt va arribar a casa amb el colze ferit. Vaig anar a veure com tenia la ferida i, quan la hi vaig tocar, va desaparèixer. Ell, com que en aquell moment no mirava, no se’n va adonar. Però jo vaig arribar a la conclusió que tenia poders màgics. Em vaig posar molt contenta; tanta eufòria en mi no era normal.

Amb el temps vaig aprendre a dominar els meus poders, i ara, amb ells, ajudo a l’altra gent.


La ginesta

Primer premi de poesia de 1r / Sant Jordi 2011

Martí Gustamante


En homenatge a Joan Maragall

La ginesta altra vegada,

la ginesta amb tanta olor

és la meva enamorada

que ve el temps de la calor.


Caminant per la muntanya

amb el sol cremant al cel

la seva grogor perfumada

he mirat amb recel.

De la ginesta tinc enveja

puig que ella no em correspon

el meu amor la mareja

des que el sol surt fins que es pon.

Al final, amb el cor trencat,

n’he agafat una llavor.

Al meu jardí l’he plantat:

cuidar-la serà bo.

Quan hagi crescut la planta,

i hi hagi sortit una flor,

espero que em perfumi

a l’estiu abrasador.


L’amor

Segon premi de poesia de 1r / Sant Jordi 2011

Alícia Franco


L’amor és digne d’admiració.

Aquest sentiment surt del cor.

Cada vegada que veus aquell noi que t’agrada,

et quedes parada.

L’amor és sentir,

l’amor és estimar

l’amor és sospirar,

l’amor és cantar,

l’amor és un sentiment molt especial.

El cor et queda paralitzat

com si fos de metall oxidat.

L’amor és el millor que et pot passar.

Quan el noi que sempre et mira

és perquè t’estima,

tu has de somriure

com si fos l’única cosa que has de fer a la vida.

Has de se feliç,

has d’estimar,

has de sentir

que aquell noi és el teu destí.

És el que et fa llevar al matí,

el que et fa somriure sense motiu,

el que et fa ser alegre per sempre.

L’amor és bonic,

l’amor és preciós,

l’amor ho és tot a la vida.

Sense ell, no viuries.

L’amor és l’amor.


Jocs Florals de Barcelona 2010

La Magda Gómez ha obtingut el primer premi dels Jocs Florals de la ciutat de Barcelona (categoria de segon cicle d’Ensenyament Secundari Obligatori) amb la narració “Stradivarius”.

El premi es va lliurar el dia 1 de juny al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona.

Premis als Jocs Florals de Nou Barris

Quatre alumnes de l’Institut han aconseguit premi als Jocs Florals de Nou Barris 2010:

Roger Babià: 1r premi de poesia de la categoria F (batxillerat)

Berta Ginestet: 2n premi de prosa de la categoria F (batxillerat)

Magdalena Gómez: 1r premi de prosa de la categoria E (3r i 4t ESO)

Andrea Bonilla: 1r premi de prosa de la categoria D (1r i 2n ESO

Els primers premis concursen als Jocs Florals de Barcelona Ciutat.

El Mar

Jocs Florals 2010
Categoria: Prosa / 1r de secundària
2n premi

El vent aixeca el mar formant les onades

que trenquen a la vora i neixen a l’horitzó.

Els dofins neden plàcidament dins el mar escarlata,

on suren i ballen llunes de plata.

El mar, que encara busca el consol

de la lluna i el sol.

A la platja el frasser

dansa i balla ben content.

Un banc d’allisada

neda entre el grapallà,

a la casa del peix espasa.

Venus, l’estel del matí,

es queda penjat al cel tota la nit,

mentre observa la gent,

amb el seu vestit de nit.

L’estel d’aigua amb les seves cinc potes,

es va posant les botes.

Amb l’espectacle de la posta de Sol,

les sirenes surten a cantar el seu “sol”.

Clàudia Oller

Somriure enllagrimat

Jocs Florals 2010
Categoria: Prosa / 1r de secundària
1r premi

Per ràbia, per tristesa,

per alegria, per dolor…

Sempre de la llàgrima presa

i amb el cor sentint la calor.

La primera gota cristal·lina

mai pot ser l’última,

la més platina,

sempre ha de seguir l’ànima.

Amb els ulls, amb els llavis,

que difícil és somriure

envaït de tristesa,

és la llei dels més savis.

Tampoc és real el que somriu a la riquesa.

Un somriure comença una rialla,

una riallada fa el cor feliç,

el cor feliç dóna pas a una llàgrima que es rovella,

la llàgrima rovellada s’acaba fonent.

Cor que riu, llàgrima que cau.

Cor entristit, somriure apagat.

Mireia Pérez

Si pogués triar…

Jocs Florals 2010

Primer premi al Districte de Nou Barris

Categoria: Prosa / 1r de secundària
1r premi

Si pogués triar, em convertiria en vent per volar lliure i errant pel cel infinit, blau o tempestuós. De seguida faria fora els núvols, ben lluny, per tenir un cel clar i  poder fruir de l’alegria del sol. Gronxaria els arbres, que, agraïts, ballarien la dansa més preciosa…; crearia marees movent les ones, guiant-les cap a la costa, on banyarien la sorra platejada i la farien brillar; jugaria amb el blat creant muntanyes que van i vénen en els camps d’or…

Em podria convertir en un vent càlid i fer fora l’hivern, donant pas a la primavera, quan tot és verd, els ametllers floreixen i els ocells canten; o bé en un vent fred i refrescar les zones càlides, vèncer la calor per donar pas a un temps en què les fulles marrons cauen i els nens petits hi juguen… Bonic de veure, oi?

Podria transportar partícules de sorra del desert més calorós al desert més fred, i també vapor d’aigua. Elevar globus de mil colors, fer volar per primera vegada un ocell ajudant-lo a planejar i fruir del meravellós paisatge que ens ofereix la natura, i viatjar amb ell i els seus companys per tot el món sobrevolant ciutats, països, continents, oceans…; veient, així, la bellesa i la lletjor d’aquest planeta, i la desigualtat que hi ha.

Tindria el poder destructor per castigar els dolents, també el benefactor per premiar la bona gent. D’una sola bufada, fins una casa podria tirar; d’una sola bufada, separaria la palla del blat, per poder ajudar aquells que ho necessiten.

Podria ser testimoni dels canvis fonamentals: l’evolució de la vida fins a la destrucció del planeta, amb la qual arribaria la meva fi; però només en cert sentit, perquè sempre viuria en el record del no-res. Això és el que em faria ser immortal, i viure  per sempre.

Seria una vida tranquil·la, la meva. Un somni fet realitat.

Andrea Bonilla

A la vora de la mar

Jocs Florals 2010
Categoria: Prosa / 1r de secundària
2n premi

Havia nascut a la vora de la mar i en tota la meva vida no havia vist altra cosa que les onades festejant la platja amb garlandes de randa i el sol envermellint i empal·lidint…

Aquell dia vaig decidir marxar d’aquell lloc. Sempre havia estat allà i volia conèixer món. Se’m va fer molt difícil marxar d’aquell paradís, però ho tenia decidit. I si trobava un lloc encara millor? Ho volia descobrir. Em vaig acomiadar de tothom i me’n vaig anar cap a les llunyanes muntanyes.

Vaig caminar durant setmanes, potser mesos, i no vaig trobar ningú. Em vaig desesperar una mica, però vaig continuar el viatge. Al cap d’uns dies vaig trobar un petit poblet i m’hi vaig acostar. La gent era  molt simpàtica i amable. Em va acollir una família que em va veure pel carrer. Era un matrimoni que tenia dues filles petites molt carinyoses. Vaig comprar provisions per al viatge i una moto per anar més ràpid si ho necessitava. Al cap d’una setmana me’n vaig anar d’aquell poblet tan bufó.

M’anava apropant a les altes muntanyes, que s’alçaven damunt meu com les dents d’una serra que volen tallar el cel. El paisatge era preciós, tot verd, amb plantes i flors, passaven tot de rierols. El sol lluïa cada matí. Aquest paisatge no el podia trobar al la platja. A les muntanyes més altes hi havia una mica de neu i vaig decidir anar a tocar-la.

Mentre pujava, vaig trobar un altre poble, on vaig comprar més provisions. Allà la gent no era tan amable, però ho vaig deixar córrer, ningú no és perfecte!

Vaig arribar a la neu al cap de dues setmanes: allà quasi no hi havia vegetació ni animals. Em va fer molta il·lusió perquè havia vist la neu. Al meu poble, molt poca gent l’havia trepitjada. Vaig seguir el meu llarg viatge. A vegades em sentia sola, però al cap de l’estona ja se’m passava.

Va passar una altra setmana, i el paisatge va canviar, era a la plana, amb un gran riu que la travessava. Semblava una serp gegant, amb els seus meandres. Vaig anar seguint el riu, fins a la seva desembocadura. Em tornava a trobar a la vora del mar!

Al final d’un llarg camí, vaig trobar una ciutat turística. Vaig descobrir que era una ciutat que quedava molt a prop del meu poble, i vaig decidir arribar fins allà per poder explicar la meva gran aventura. Hi vaig anar amb la moto per anar el més ràpid possible. Com que ja em coneixia la costa…

Per fi tornava a ser a casa. Tots em van rebre amb gran excitació, volien que els expliqués tot el meu viatge aquella mateixa nit! Els vaig dir que estava molt cansada, i que ja els l’explicaria l’endemà. Allà, a la vora de la mar s’hi estava molt bé, potser millor que a les muntanyes, sí… allà s’hi estava molt bé…

Ho tinc decidit: em quedaré aquí, a la vora de la mar. Ha estat una experiència inoblidable, però aquí s’hi està millor, amb les onades festejant la platja amb garlandes de randa i el sol envermellint i empal·lidint…

Maria Cadefau

La rosa negra

Jocs Florals 2010
Categoria: Prosa / 2n de secundària
1r premi

Hola, em dic Maria. Us explicaré una història. No és la meva història, és la història de la Margarida. No la sé sencera, però el que sé és pel que ella em va explicar i també el que les cartes del seu bagul m’expliquen…  Ella ja no hi és, va morir. D’herència, no només em va deixar el seu pis, les seves cartes…; no, hi ha vegades que crec que sóc la persona amb més experiència, amb més saviesa del món, i només gràcies al que ella em va explicar.

Ella va néixer al 1935, si no m’equivoco. La germana petita, Soledat, va néixer al 1937. Al 1936 va començar la guerra civil. El pare, Manuel, va morir d’un tret a l’esquena a l’any 1938. Isabel, la mare, va haver de cuidar les seves filles amb només l’ajut de la seva germana gran. Després d’uns sis anys, la tieta de la Marga (com li agradava que jo l’anomenés) se les va emportar, a ella i a la seva germana, a Barcelona, mentre que la mare es va quedar en aquell poble (el nom del qual no aconsegueixo recordar) de  Madrid.

Amb dotze anys va trobar feina, la seva tieta treballava en un bar i ella, a les nits, el netejava. Els dilluns, dimecres i divendres la Marga i la Sole anaven al matí a la parròquia, on tres monges les educaven gratuïtament, a elles i a uns divuit nens més. Tres mesos més tard, una mala notícia va arribar a través d’una carta (la tinc a la mà, us la llegiré): “Marga, Soledad, sóc el pare, Oscar. La vostra mare m’ha demanat que escrigui aquesta carta. La Isabel està malalta i, com a conseqüència, l’han acomiadat de la granja, i ara no té feina. La seva vida penja d’un fil. Demà passat haurà arribat a Barcelona en un tren. Resaré perquè la vostra mare millori. De part de la vostra mare, us estima.”

La mare va arribar dos dies després, però la remor del mar de las desgràcies va tornar a fregar la vida de la Marga; la mare va morir…

Amb setze anys la Marga treballava en una fabrica tèxtil, la tieta al bar i la Sole ocupava  l’antiga feina de la Marga. Un dia la Marga, la Sole i les seves amigues van anar a un espectacle de les festes del barri. Hi havia  cantants, malabaristes, còmics; però el que més li va agradar va ser un jove mag de divuit anys que la va fer pujar a l’escenari. El noi va treure una rosa vermella, tan vermella com el pintallavis que lluïa ella aquell dia. De sobte, el noi va fer desaparèixer la rosa, va treure un mocador vermell i a dins hi havia la rosa, però ja no era vermella, era negra. Llavors  va demanar a la Marga que la cremés ella mateixa amb un llumí. Ella ho va fer. Després d’un truc de cartes, va demanar un altre cop la col·laboració de la Marga; el mag la va fer mirar dins la seva bossa i allà hi havia la rosa. El mag la hi va regalar.

Ella i la Sole van anar a comprar a una paradeta i, de sobte, van topar amb el mag. La Sole va anar-se’n fent-li l’ullet, el mag es va presentar com a Juanito López. La Marga es va presentar, però Juanito la va tallar i li va explicar que era el fill de Juan López, el director de “Tèxtils López”, i que ja la coneixia, que li havien parlat d’ella i que el poc que sabia d’ella i el poc que l’havia vist era prou per estimar-la. Ella no va poder resistir-se a sentir atracció per aquell noi, així que van quedar per al cap de pocs dies. Mesos més tard, la tieta i la família de Juanito van acceptar el matrimoni de la parella. Amb divuit anys ella, i amb vint ell; es van casar.

Al cap de 20 anys Juanito va morir. El dia del seu enterrament es va descobrir que Juanito tenia dues vides, la de Juanito López i la d’Hèctor López. En la d’Hèctor havia tingut una filla, jo. Jo, orfe de mare, i ara també de pare, vaig veure’m obligada a viure des dels 9 anys fins ara amb la Marga. Crec que va ser el millor que em podia passar. Ella, des del dia en què em va acollir fins… que va morir, em va cuidar, em va explicar i transmetre els dolors, les alegries, els desamors, els amors i les belleses de la vida.

Es fa de nit i estic cansada, me’n vaig a dormir (en tancar el bagul, ha caigut una carta): Espero que siguis feliç amb mi, sé que algun dia trobaràs la carta i sé que la guardaràs, com jo les he guardat totes, les dolentes i les bones.

A la carta hi ha un pètal negre, i un altre de vermell…

Marina Arcas

Bon any?

Jocs Florals 2010
Categoria: Prosa / 2n de secundària
2n premi

Dong! Primera campanada.

El ministre de defensa, a casa seva, amb tots els luxes, com un rei. S’ho passa d’allò més bé amb la seva dona i els seus fills.

Dong! Segona campanada.

Un soldat al campament base, a la seva tenda, parlant de les seves famílies amb els seus companys.

Dong! Tercera campanada.

Hora de sopar, els criats porten el menjar, amb plats caríssims, caviar, angula fresca, marisc, i per postres torrons de pastisseria, tot acabat de fer.

Dong! Quarta campanada.

Toca la trompeta, hora de sopar, el menjador està guarnit amb llums de Nadal, algunes bombetes estan foses. El menjar és millor que d’altres dies, sopa calenta i carn arrebossada, per postres fruita.

Dong! Cinquena campanada.

Acaben de sopar, parlen una mica sobre què demanaran per reis. Es posen a jugar a la vídeo-consola amb jocs exclusius d’Estats Units.

Dong! Sisena campanada.

Acaben de sopar, el coronel els parla de l’atac que faran demà. En finalitzar les instruccions, se’n van a jugar amb unes cartes velles, mig estripades.

Dong! Setena campanada.

El ministre truca al seu fill gran, que fa d’ambaixador d’Espanya a Brussel·les. Es feliciten mútuament l’any nou, parlen de treball.

Dong! Vuitena campanada.

El soldat truca a la seva nòvia que avui fa festa a l’estació de servei on treballa. Ell li diu que d’aquí dos mesos podrà estar amb ella, ella està a punt de parlar, però de cop es talla la comunicació.

Dong! Novena campanada.

Acaba de parlar amb el seu fill. Acompanya les seves filles petites a dormir. Quan estan adormides, se’n va a la festa del seu creuer.

Dong! Desena campanada.

El soldat ha de fer guàrdia, puja per unes escales brutes fins a la torre de guaita. La nit és freda, hi ha boira, no és veu res més enllà de la porta de la base, només unes ombres a la llunyania, res d’especial.

Dong! Onzena campanada.

La festa és fantàstica, cambrers de luxe, tots els convidats amb vestits de marca, plens de joies per fer valer la seva riquesa. De fons se sent un televisor a punt d’indicar l’any nou.

Dong! Dotzena campanada.

Es tornen a veure les ombres, ara amb més precisió, sembla que portin alguna cosa a les mans. Està a punt d’avisar el seu oficial quan… BANG!… se sent enmig de la nit, el soldat cau al terra fred com el gel, mort, immòbil. En una ràdio se sent de fons: feliç 2010.

Jaume Gil

Records que viatgen

Jocs Florals 2010
Categoria: Poesia / 2n de secundària
1r premi


Avui m’he llevat
pensant en el passat.
En aquells moments que tots,
algun cop, hem recordat.

He pensat
que les coses canvien,
que nosaltres creixem
i que els amors viatgen.

He recordat
els moments amb la família,
moments que ni jo canviaria.
Els moments amb els amics
des de setembre fins a l’abril.

Però m’he adonat
que els moments passen,
i que només et queda això…
Records que agafen un tren i marxen.

Sara Duarte

Les meravelles del Montseny

Jocs Florals 2010
Categoria: Poesia / 2n de secundària
2n premi

Passejant pel Montseny

amb un llarg raig de Sol,

vaig veure com brillava

l’aigua que rajava

d’un blau i estret rierol.

Aquella llum em va sorprendre

i al rierol jo vaig preguntar:

“Com és que brilles així, de sobte?”

I el rierol em contestà:

“Gràcies al Sol, aquest que em mira,

gràcies al nen que es banya en mi,

gràcies a Déu que em cuida

gràcies a tu que estàs aquí.”

En sentir aquelles paraules,

jo em vaig emocionar.

I encara avui recordo

l’alegria que aquell dia

la Natura em va donar.

David Martínez Herrera

Tic-tac

Jocs Florals 2010
Categoria: Prosa / 3r de secundària
1r premi

TIC

L’home es passeja pel carrer, vaga sense rumb. Arrossega un carro de la compra, on  guarda els ferros i les peces que d’altres han llençat a les escombraries. Al carrer no hi ha ningú, només la gent que el mira amb menyspreu i evita apropar-s’hi.

TAC

L’home està assegut a la butaca, es relaxa. Es col·loca bé la nova corbata i procura anar ben empolainat. A la casa hi ha els fills i la dona que expliquen contes a la llar de foc.

TIC

L’home s’atura davant d’un contenidor i s’hi aboca, tot buscant uns cartrons que puguin ser la seva manta aquesta nit. Ara ha trobat una bossa amb restes del dinar, l’obre i en selecciona els plats per al seu sopar.

TAC

L’home es mira al mirall i busca les imperfeccions al seu rostre. No en té, els cirurgians se’n van ocupar. Entra a la cuina, la criada prepara el menjar. Ell tasta els plats i exigeix millores al menú.

TIC

L’home busca un lloc per dormir. Camina per un camí fosc. Uns joves el veuen passar. Fan un cercle al seu voltant, l’insulten, l’amenacen i li escupen. L’home corre cap a la sortida i s’amaga en un caixer automàtic.

TAC

L’home espera els convidats. Truquen a la porta. Amics i familiars són ben rebuts. S’abracen, es fan petons i riuen. Es reuneixen tots al menjador i esperen el sopar.

TIC

L’home sopa al caixer. De primer plat peix podrit i algunes espines, de segon menja unes restes de pollastre que s’han barrejat amb el líquid d’un iogurt. No menja postres,  encara té gana. Ja no hi ha més menjar. Construeix un llit improvisat en una cantonada i intenta dormir.

TAC

L’home sopa amb els seus amics. De primer, rap fresc amb unes espècies, de segon, pit de pollastre amb salsa de bolets i per postres un pastís i uns bombons. Ja no té més gana, ha quedat ben tip. Abans que els convidats marxin, s’asseuen al sofà i es relaxen mentre prenen cava.

TIC

L’home es desperta. Els joves d’abans l’observen i riuen. Un diu que li donarà una pallissa i els altres ho aproven. El carrer és buit, no hi ha testimonis. L’home crida mentre els punys i els peus dels joves s’enfonsen a la seva panxa. L’home no ho suporta més. Es desmaia.

TAC

L’home s’acomiada dels amics. Està cansat. Llegeix un conte als seus fills i es retira al llit. Mira la televisió per adormir-se. Fan una comèdia. L’home passa estones rient fins que la son pot amb ell. L’home s’adorm.

TIC

És de dia. La gent que entra el caixer observa l’home ajagut a terra. L’esquiven mentre treuen ràpidament els diners i marxen sense donar-hi importància. No hi ha sang, però l’home ha patit danys interns. Ningú no hi dóna importància, però, l’home és mort.

TAC

És de dia. L’home es lleva i es vesteix. La dona i els fills el saluden. Agafa el cotxe i va cap a la feina. És ben rebut i tothom l’admira, té molta importància. L’home és feliç i ho transmet als altres. L’home llegeix el diari. Passa de pàgina, la notícia no li interessa. El titular: un captaire mor apallissat.

Arnau Gallén Millán

La corredissa de la infància efímera

Jocs Florals 2010
Categoria: Prosa / 3r de secundària
2n premi

Caminava. A un ritme regular i pas rere pas. Ho notava. La ciutat em cridava perquè m’endinsés en el laberint de carrers desconeguts que s’estenien sota els meus peus. Tot feia pudor. De les clavegueres sortia una pudor d’orina de rata que em feia arrufar el nas. Les botigues tancaven. El soroll grinyolant de les persianes en baixar i en caure a terra despertava els veïns. Em vaig tocar el cabell. Un líquid m’havia caigut des d’un balcó, esperava que fos aigua. La meva sandàlia es trencava. La tira que anava des del dit gros fins al costat dret s’estava descosint. La sandàlia em fregava el peu, me la vaig treure i la vaig llençar. Coixejava. Vaig passar pel costat d’uns contenidors i vaig veure unes converse blaves velles, me les vaig posar, estava més còmoda, però vés a saber qui se les havia posat. Vibrava. El meu telèfon mòbil sense saldo tremolava a la meva butxaca. L’agafava. El senyal de missatge feia pampallugues a la pantalla. L’obria, merda, publicitat. Em cridaven:

-Preciosa!

L’ignorava. Sabia el que podia passar si li seguia el rotllo. Exaltada. El meu ritme cardíac s’havia accelerat amb l’ensurt. Corria. Involuntàriament, les meves cames es movien al compàs de la música que sortia del meu cor. Parlava. El borratxo estava tenint una conversa seriosa amb un nen que s’amagava d’ell.

-Sé que m’estàs escoltant, i espero que hagis après la lliçó, perquè no t’ho tornaré a repetir… Oh! Ja pots córrer perquè t’acabo de veure! -va xisclar l’home quan es treia una navalla de la butxaca dels pantalons.

L’empaitaven. El pobre nen corria amb cara d’espant quan va passar pel meu davant. El seguia. M’havia posat a córrer darrere del noi descalç. Em girava, ara el tio furiós ens perseguia a tots dos. Queia. Feia temps que no menjava i les meves forces flaquejaven. M’agafava. El noiet descalç m’aixecava de terra i em feia continuar corrents agafats de la mà. S’aturaven. Les passes que ens seguien semblava que s’havien silenciat, però seguíem corrents. Després de córrer durant uns quants metres, vam parar un moment per respirar. Quan ens vam mirar, em va sorgir de forma immediata una pregunta al cap: Qui és aquesta persona i què hi faig jo aquí?

Pensava. D’aquell nen només sabia que l’empaitava un borratxo amb una navalla, i que m’havia agafat quan havia caigut. Em sorprenia. Gairebé se m’havia oblidat com havia anat a parar a aquell barri… Es presentava:

-Em dic Adel, tinc dotze anys -va dir en àrab quan sospirava per recuperar forces.

-Geelah -vaig respondre en el mateix idioma oferint-li una encaixada de mans-. Tinc catorze anys.

-Qui era el senyor que et perseguia? -vaig preguntar amb vergonya i innocència.

-No ho sé, m’ha començat a perseguir perquè diu que l’he mirat malament -va explicar.

-Ah! -vaig quedar-me pensativa.

-En vols? -va preguntar quan m’ensenyava un tros de pa que havia tret de la butxaca dels pantalons bruts que duia posats.

-Sí! -en vaig pessigar un tros i me’l vaig empassar sense mastegar-. Feia temps que no menjava, saps? -vaig dir.

-Vols venir a casa meva a berenar? La meva germana és pastissera i fa uns pastissets àrabs boníssims! -va proposar-me.

-És que… -vaig dir dubtosa.

-Vine -em va agafar la mà una altra vegada, i em va conduir fins a un edifici antic.

Entràvem. La porta del portal estava oberta i el picaporta trencat. Pujàvem. Les escales es cargolaven, i em marejaven de tal manera que m’havia d’agafar ben fort a la barana. M’explicava:

-Vam venir a viure aquí quan la meva mare va morir, i la meva germana va deixar d’estudiar per pagar-nos aquest pis…

Estava meravellada. La meva sorpresa, en veure que s’amagava darrera de la porta que ara s’obria, em va deixar amb la boca oberta.

Laura Romero Gómez

El pecat

Jocs Florals 2010
Categoria: Poesia / 3r de secundària
1r premi

Com un genet sense corser, erro ebri sense rumb,

Avanço, entresuat, fins albirar una tènue llum.

Orgullós, cofoi, somio en l’eixida d’aquell dèdal,

i avanço segur d’haver trobat la meta.

La destral encara plora, plora sang d’aquella dona.

M’és inútil, em delata; l’abandono a la vora.

Sóc a punt de trobar la llum, a tocar de la innocència.

Miro enrere, encara hi és, víctima de la meva demència.

L’he occit, ho confesso. M’hi ha portat la meva ira.

He pecat, ho sé, el meu mòbil, tan sols una mentida.

Anava begut, ja ho he dit, era al bosc a mitjanit,

ella s’escau rere l’arbre, li pregunto què li ocorre,

s’espanta, gemega, comença a córrer.

Dominat per l’alcohol, la segueixo fins a atrapar-la.

Ella sanglota, no li vull mal, no vull matar-la.

Es confon, em pren per assassí,

en aquell estat, ho semblava, potser sí.

Li pregunto com es diu, ella no contesta.

La meva ira augmenta, començo a embogir, perdo la testa.

Agafo la destral, l’aixeco fent un crit,

i en qüestió de segons li enfonso dins el pit.

Què he fet?, em pregunto; l’he morta a sang freda.

Les copes del bar m’havien fet tornar d’aquella manera.

Així va ser el moment fatal.

Ara fujo, em recobro, torno a la persona normal.

Em penedeixo, em vull morir.

La imatge de la noia, del meu cap no vol sortir.

Continuo, fins a la llum.

Els meus peus em guien, marquen el meu rumb.

Les puntes dels peus floten, sota el barranc infinit,

no suporto el pes del crim, no penso, em llanço al buit.

Ningú plora la meva mort: el buidaampolles, el pidolaire…, l’assassí.

Busquen la dissortada noia, això sí.

La troben, per fi, entre contenidors, putrescent.

I unes passes més enllà, el captaire; l’alcohol el va obligar a matar aquella adolescent.

Arnau Gallén

El soldadet

Jocs Florals 2010
Categoria: Poesia / 4t de secundària
1r premi

(Inspirat en la cançó “L’home del carrer”, de Francesc Pi de la Serra)

Aquest soldat ras, que obeeix molt bé,

que sempre compleix, que sempre compleix,

aquest soldat ras que ha d’obeir,

des d’ara en direm, el soldadet.

Es lleva el primer, es vesteix molt bé

-fusell a l’espatlla, fusell a l’espatlla-,

corre a formar, es posa tot dret,

mireu si obeeix, el soldadet.

Parla amb un amic, ai no, que no en té,

la guerra els ha mort, la guerra els ha mort,

no queda ningú, només queda ell,

que poc viuràs, soldadet.

Agafa munició, ai no, que no en té,

va al magatzem, va al magatzem,

a l’entrada de la tenda troba el sergent,

saluda tot ferm, el soldadet.

La xicota l’enyora, ai no, que no en té,

ara ho recordo, ara ho recordo,

ella el va deixar, quan s’allistà

això és desgràcia, soldadet.

Agafa les racions, ai no, que no en té,

no té menjar, no té menjar,

només li faltava morir de fam.

Ja veus quina feina, soldadet.

Toca combatre, de guerra sí en té

ell no vol matar, ell no vol matar,

si no hi ha victòria, no hi ha tornada…

Ho tens molt fumut, soldadet.

L’ànim li dol, ai no, que no en té,

abans en tenia, abans en tenia,

la guerra se l’endú i ja no hi pot fer res.

Ho has perdut tot, soldadet.

Edgar Codina

La nina d’entre somnis

Jocs Florals 2010
Categoria: Poesia / 4t de secundària
2n premi

Oh, nineta somiadora que em recordes el cel blau,

i que explores amb recança un món que no existeix,

però amb somnis i il·lusions tu el podràs recrear

si l’imagines amb força, allí ens podrem trobar.

Quan es faci fosc i es llevin estrelles,

dormirem plegades fins que el Sol surti de nou.

Llavors et faria corona de roses

perquè fossis reina del meu cor.

Oh, si igual que tu, nineta, aquest món pogués jo imaginar,

estendria ales roges solcant el mantell blau.

O m’embarcaria lluny, enllà fins l’horitzó,

de la mirada de la nina en aquella maror.

Quan es faci fosc i es llevin estrelles,

dormirem plegades fins que el Sol surti de nou.

Llavors et faria corona de roses

perquè fossis reina del meu cor.

Anna Vaqué

Stradivarius

Jocs Florals 2010

Primer premi al Districte de Nou Barris (maig 2010)

Primer premi a la Ciutat de Barcelona (juny 2010)

Categoria: Prosa / 4t de secundària
1r premi

Exhaust, pronuncio unes notes que espero que siguin les últimes. Sons perfectes, melodies líriques que, el dia que vaig néixer, esperava que fessin feliç a qui les sentís, però, il·lús, com que era en la innocent i tendra infància, no sabia que la meva tonada semidivina conduiria el meu amo a la bogeria. Avui, en aquest ambient de desesperança, entre els gemecs del meu taciturn propietari, recordo la història, els moments en què vaig ser crucial.

Va ser a Viena, on l’arquet, en mans de lord Leopold De Lioncourt, el meu amo, refregava amb malenconia les meves cordes, on cada nota, més profunda que l’anterior, ressonava fent tremolar les plomes dels barrets de les dames. Aquell teatre no necessitava l’or de la barroca decoració per brillar. Em tenia a mi.

Observava des de l’escenari, amb una pueril però merescuda supèrbia, els rostres dels fascinats espectadors: Oh! A lord Cornèlius li ha caigut el monocle en obrir els ulls com taronges; i aquella que aplaudeix entre actes, no és lady Hildegard? Mortals, que impressionables que són!

Però, en aquella sala, hi havia una noia els ulls de la qual no eren oberts com taronges, ni plats, ni tan sols com nous. Els tenia tancats, plorava. La seva respiració semblava dolorosa. Leopold la va veure, i sé que en aquell moment se’n va enamorar. Agafava l’arquet amb força, m’oprimia les cordes amb nerviosisme. Va accelerar el compàs, va perdre el ritme; però, misteriosament, el meu so va ser més dolç que mai. El dirigia cap a ella: a la sala, semblava que només hi fóssim nosaltres tres. Cada cop tocava amb més intensitat i el matís entre fúria i passió era cada cop més petit. La dona respirava més intensament. La mirada felina i severa de Leopold analitzava la noia amagant-se darrere meu. Jo sonava magnífic, gloriós, i encara dubto si, en la meva llarga vida, he sonat mai tan bé com ho vaig fer aquell dia.

Va acabar l’espectacle. Els aplaudiments retronaven com la pluja de finals d’estiu. La noia va obrir els ulls, com si despertés d’un profund somni.

Els cavallers, acompanyats de les seves esposes, començaven a desallotjar el teatre en una desorganitzada filera de pingüins amb barret de copa. Cada cop, des de l’escenari, es podia veure amb més claredat el vermell del vellut de les butaques. El negre dels enguantats cavallers es difuminava amb el vermell que cada cop prenia més força i, en un moment, la sala era buida, a excepció d’una butaca, on la noia seia encara.

Leopold la va veure i, amb mi encara entre les mans, va començar a tocar. Els dos joves tenien la vista clavada l’un en l’altre, i va ser la meva música, que els va unir.

La peça va acabar. Leopold va deixar-me a l’estoig, els joves eren l’un enfront de l’altre, no van caldre paraules, es van besar.

Va passar el temps, els nois es veien a cada concert, fins que, un dia, Leopold sostingué entre els seus dits una proposició en forma de circumferència d’or i adornada amb un preciós diamant.

“Sí…!”, digué la noia.

Lord i lady De Lioncourt. La boda va celebrar-se a Londres: un dels pocs matrimonis feliços de l’alta societat victoriana. I durant uns anys, el meu so va ser dolç com mai, les meves melodies omplien els teatres de tot Europa. El matrimoni De Lioncourt era feliç.

Però  la tragèdia no va trigar a arribar. L’esposa d’en Leopold va morir. Ja feia mesos que la malaltia apagava el seu rostre, aquell rostre que ni les meves millors notes no van poder tornar a encendre.

Leopold, sol, callat, observava la tomba de la dona que més havia estimat, i em tocava amb ràbia, amb fúria. I quan ja no li quedaven forces, tocava melodies lentes i tristes. Recordant el so que havia captivat la seva esposa, aquell so que l’havia fet tan feliç…; i que ara li suposava una condemna.

I avui miro el meu amo, esperant la mort. I ell em retorna una mirada agònica. I, dement, pronuncia en veu baixa les paraules: “Per què?”

Magdalena Gómez

Des de la finestra

Jocs Florals 2010
Categoria: Prosa / 4t de secundària
2n premi

M’estic en una habitació davant d’una gran finestra des d’on puc observar gran part de la ciutat. Dins de la meva presó, puc veure la gent passejar, els cotxes, els núvols… Al cel hi ha ocells volant lliures. Un gran estol d’orenetes mou les ales ràpidament. Ja s’apropa la primavera i tornen als nostres paratges càlids i secs.

Em passo els dies contemplant el paisatge que hi ha darrere del vidre. La senyora que em porta el menjar acaba d’arribar. Sense obrir el meu calabós, em fica el menjar en el meu petit plat. A vegades, intento recordar la meva mare de veritat, la que m’havia alimentat quan era petit, però no aconsegueixo projectar cap record seu en el meu petit cervell. Només la seva cara. On deu ser ara? Deu ser viva? Deu ser feliç? La tenen presonera com a mi?

En acabar de menjar, m’imagino lliure, sentint com el vent fresc em colpeja la cara. Aquest és el meu gran somni. Un somni que mai es complirà. Sento tanta tristor que em sembla que el cor se’m fa cada vegada més petit. Per què són tan cruels amb mi i em tenen tancat? L’única que em comprèn és una noia, la germana del monstre que em va parar una trampa i em va empresonar.

A poc a poc el sol s’amaga. Ja no veig ocells sobrevolant el cel. Miro els estels i la lluna. M’adormo en la meva presó. Somio que estic sobrevolant els núvols. Jugo amb els ocells. Quina meravella! Em desperto sobtadament per la llum del sol. Estic tan content que començo a cantar. De sobte, el monstre comença a cridar, enfadat. Dóna una puntada de peu a la meva presó. Estic mort de por. La noia entra a l’habitació i, amb paraules, el calma. Quina sort! Veig que ella torna al seu dormitori i el monstre s’estira al llit. Al cap d’unes hores, el noi s’aixeca, surt de l’habitació i la tanca.

És de dia. Em fixo constantment en les bandades d’ocells sobrevolant el cel. Una cotorra aterra molt a prop meu. Porta un tros de pa. L’aguanta amb la pota i se’l menja. El meu estómac es queixa. Tinc gana, però fins al vespre no menjo. Sento que s’apropa algú. Entra a l’habitació una figura alta amb els cabells castanys. És la noia!

-Si et deixo lliure, em matarà, però no suporto veure’t així -em diu.

No entenc el que vol dir. Però, què fa? Està obrint la porta del meu calabós! No pot ser cert. És una broma? D’un salt em poso davant de la sortida del meu sofriment. No m’atreveixo a fer un pas més. La noia s’apropa a la finestra i l’obre. Em deixa lliure!

Salto fora de la gàbia amb tota la valentia de la meva ànima. Per fi, després de tant de temps, desplego les meves ales, faig una volta a la noia agraint-li la meva llibertat. Moc les ales ràpidament i em llenço cap al cel.

Anna del Castillo

Volar per morir

Jocs Florals 2010
Categoria: Prosa / 2n de batxillerat
1r premi

Llavors l’home va córrer, perseguit per la por i la foscor. Pujà les escales del número vuit del carrer més antic del barri. Arribà al terrat del bloc de pisos i va observar, extasiat, com la gent anava com boja pel carrer, dominada per l’estrès i el treball. Eren les nou de la nit i la ciutat quedava il·luminada pels fanals i les finestres que encara no tenien les persianes closes. En aquestes, s’hi podia arribar a observar famílies sopant barallant-se per quin canal de televisió haurien de posar.

Ell ja n’estava fart, de tot allò. Era un pobre humà que mostrava les seves idees i que, per aquest fet, no tenia ningú al seu voltant en qui pogués arribar a confiar. ¿Era per això que estava allí dalt? ¿Se sentia sol? No. Simplement no li agradava la societat actual on la gent no pensa en l’avui o el demà, sinó en el benefici propi; o simplement són egoistes de sentiments. N’estava fart que les persones malgastessin la seva vida en barallar-se o estressar-se. Era per aquest motiu que era allí dalt.

Va fer un pas i pujà a l’ampit del terrat. ¿Tenia la intenció d’observar de més a prop? No. Va llançar-se. Mentre queia, tenia la sensació de ser feliç per primera vegada. No se’n penedia, d’allò que feia, quan de sobte, dues ales negres es van desplegar sobre la seva esquena. ¿Que potser Déu no volia que abandonés el món? ¿O potser era ell mateix qui, al final, no ho volia fer? Bé, la qüestió és que volava per sobre de tota aquella gent que l’havia criticat, i això li provocava un plaer enorme. Va estar-se cinc minuts abans no aterrés a terra per tornar a observar les cares d’aquells que sempre li donaven l’esquena. Va aterrar pel simple fet d’acomiadar-se de la seva terra, que era l’única que sempre havia estat fidel a ell. Un cop li va fer un petó a un arbre i va deixar anar un “gràcies… sempre he pogut confiar en tu”, va estendre les ales i s’enlairà cap al Sol deixant al seu voltant un cúmul de gent que s’anava arreplegant per observar el que havia passat. Darrere seu, deixava una estela de felicitat que provenia del seu somriure.

Tothom recorda aquell fet com el fet en què a les nou i tres minuts de la nit va caure un home des d’un terrat i morí amb la cara plena de felicitat.

Roger Babià

Ella

Jocs Florals 2010

Primer premi al Districte de Nou Barris

Categoria: Poesia / 2n de batxillerat
1r premi

Dolça, brillant, vermella.

Així és com és ella:

com una petita cirera,

dolça, brillant, vermella…

Vestit blanc, molt lleuger,

com un núvol passatger

que es desfà en un cel rogenc.

Vestit blanc, molt lleuger…

Ulls foscos, quasi negres,

que empresonen les tristeses

transformant-les en somriures.

Ulls foscos, quasi negres…

Llavis tendres i plaents;

llengua que juga entre les dents.

Petons de somni, petons d’argent;

llavis tendres i plaents…

Roger Babià