Llavors l’home va córrer, perseguit per la por i la foscor. Pujà les escales del número vuit del carrer més antic del barri. Arribà al terrat del bloc de pisos i va observar, extasiat, com la gent anava com boja pel carrer, dominada per l’estrès i el treball. Eren les nou de la nit i la ciutat quedava il·luminada pels fanals i les finestres que encara no tenien les persianes closes. En aquestes, s’hi podia arribar a observar famílies sopant barallant-se per quin canal de televisió haurien de posar.

Ell ja n’estava fart, de tot allò. Era un pobre humà que mostrava les seves idees i que, per aquest fet, no tenia ningú al seu voltant en qui pogués arribar a confiar. ¿Era per això que estava allí dalt? ¿Se sentia sol? No. Simplement no li agradava la societat actual on la gent no pensa en l’avui o el demà, sinó en el benefici propi; o simplement són egoistes de sentiments. N’estava fart que les persones malgastessin la seva vida en barallar-se o estressar-se. Era per aquest motiu que era allí dalt.

Va fer un pas i pujà a l’ampit del terrat. ¿Tenia la intenció d’observar de més a prop? No. Va llançar-se. Mentre queia, tenia la sensació de ser feliç per primera vegada. No se’n penedia, d’allò que feia, quan de sobte, dues ales negres es van desplegar sobre la seva esquena. ¿Que potser Déu no volia que abandonés el món? ¿O potser era ell mateix qui, al final, no ho volia fer? Bé, la qüestió és que volava per sobre de tota aquella gent que l’havia criticat, i això li provocava un plaer enorme. Va estar-se cinc minuts abans no aterrés a terra per tornar a observar les cares d’aquells que sempre li donaven l’esquena. Va aterrar pel simple fet d’acomiadar-se de la seva terra, que era l’única que sempre havia estat fidel a ell. Un cop li va fer un petó a un arbre i va deixar anar un “gràcies… sempre he pogut confiar en tu”, va estendre les ales i s’enlairà cap al Sol deixant al seu voltant un cúmul de gent que s’anava arreplegant per observar el que havia passat. Darrere seu, deixava una estela de felicitat que provenia del seu somriure.

Tothom recorda aquell fet com el fet en què a les nou i tres minuts de la nit va caure un home des d’un terrat i morí amb la cara plena de felicitat.

Roger Babià