Hola Col·legues,

L’Educació és quelcom complexa… vaja com la vida mateixa…

M’agradaria explicar-vos una cosa:

 Fa molt de temps, un pare de família molt rica, va portar el seu fill a fer un viatge pel camp, amb la intenció de que el nen veiera amb els seus ulls “lo pobres” que són la gent que viu al camp, i que comprengui el valor de les coses, així com la sort que tenia d’haver nascut amb una família rica.

Es van passar tot el sant dia i la nit també a la granja d’una família pagesa molt humil.

A l’endemà, quan ja tornavem cap a la seva mansió (vil·la dins una urbanització d’alt estanding), el pare li preguntà al seu fill:

• Què t’ha semblat el viatge?
• Molt bonic i interessant papa!
• T’has fixat “lo pobres” que són i la necessitat que passa aquesta gent?
• Sí… !!
• I què has après?
• Doncs que nosaltres tenim un gos a casa, ells en tenen mitja dotzena. Nosaltres tenim una piscina semi-olímpica, ells tenen basses i un riu sense fi. Nosaltrestenim làmpades d’importació al pati, ells tenen un munt d’estrelles. El nostre pati arriba fins la casa i la muralla, ells tenen prats i camps fins a l’horitzó. En particular, he vist com tenen molt de temps per parlar, jugar i conviure en família. Tu i la mama heu de treballar tot el dia i quasi mai us veig.

Quan el nen va acabar el relat, el pare es va quedar mut.

… i el fill va afegir:

• Gràcies, papa, per ensenyar-me “lo rics” que podíem haver arribar a ser… !!

Sembla un conte però potser és una veritat tant real com la mateixa vida.

 Ara seria bo parlar de Creixement personal: Canvis sense crisis…

Les transformacions físiques i vitals que es produeixen al llarg dels anys s’han d’assumir amb naturalitat i sense angoixa.  És ben curiós observar com al llarg de la vida els canvis en la nostra forma de ser es produeixen sense que quasi mai ens n’adonem. Modifiquem el caràcter com una reacció a determinats esdeveniments i no com a resultat d’una planificació voluntària. Es viu, però es revisa poc la vida, potser duts per la creença errònia que la personalitat no canvia. “Un o una és així, i ja està”, se sol dir. Tot i això, es pot canviar per a millorar un mateix i per a millorar les relacions amb els altres. En definitiva, es poden revisar els patrons de conducta i conformar el caràcter més pròxim al gust propi.

A més, ens agradi o no, en el creixement personal propi apareixen necessitats que abans no existien, i això impulsa la persona a efectuar modificacions en la seva manera de viure. Aquesta necessitat es coneix com a crisi, una idea a la qual s’assigna de manera habitual un significat negatiu perquè defineix una fase en què la persona experimenta un nivell d’angoixa més alt del normal… però no ens posem melodramàtics

És el millor moment per a recomanar la lectura d’un llibre poc conegut al món educatiu i molt interessant per la vida…

      o potser vols fer com l’hongarès Nicolas Sarkozy,

ara nacionalitzat francès…   

Us recordo que és obra de Lou Marinoff… és l’apòstol de la filosofia aplicada a la quotidianitat. Un canadenc audaç que proposa tornar als pensadors clàssics per afrontar el viure. Va obrir consulta al campus del City College de Nova York, on ensenyava. I això va irritar.

Li van prohibir exercir de conseller filosòfic portàtil. Però ha venut 500.000 exemplars de Més Plató i menys Prozac i fa poc va publicar “El ABC de la felicidad” (Ediciones B), on recepta Aristòtil, Confuci i Buda contra els extremismes que tant ens afligeixen.

 

I per acabar l’article d’avui una simpàtica imatge del Lou Marinoff… que ja diu molt d’aquest filòsof…

 

Ja veus que cal gastar bon humor com deia SM en carnestoltes XXXè.

vull_ser_lliure.mp3

Un Petó.Net

Llorenç