Dibuix d’una neurona fet per Ramón i Cajal , on es representa clarament l’estructura en xarxa d’aquestes cèl·lules. He triat aquesta imatge per sumar-me a celebració de la “Setmana Mundial del Cervell” impulsada per la Fundació Dana. La Brain Awareness Week compleix enguany la desena edició a nivell internacional i s’ha celebrat del 13 al 19 de març a més de 60 països, sota el lema “Connecta’t!”.

A Barcelona, la Setmana Mundial del Cervell, compleix la tercera edició consecutiva. És promoguda per la Societat Espanyola de Neurociència, en col·laboració amb el Centre de Regulació Genòmica i l’Institut Municipal de Cultura de Barcelona. Durant aquests dies, s’han organitzat, a la nostra ciutat, diverses activitats adreçades a escoles, conferències divulgatives per al públic general i una Neurofesta el proper 24 de març, per promoure el coneixement del cervell i les neurociències. Les conferències han estat a càrrec de destacats neurocientífics del món universitari. També ha col·laborat el professor de batxillerat José Antonio Marina conegut, entre altres aportacions, per les seves reflexions sobre la intel·ligència creativa.

He estat cercant referències als portals educatius i a la blogosfera hispana sobre la “Setmana mundial del cervell” i els resultats han estat desconcertants: sols he trobat un blog, en castellà, rellevant sobre l’esdeveniment neurocom-baw. Podem els educadors, dels diferents nivells educatius, estar al marge dels progressos de la neurociència?

Si tota tecnologia precisa recolzar-se en unes sòlides bases científiques, tal com entenc les Tecnologies de l’Aprenentatge i del Coneixement (TAC), haurien de fonamentar-se, a més de les disciplines psicopedagògiques, en la neurociència. Hi estaríeu d’acord?

Espero continuar aquesta conversa amb els vostres comentaris. Mentrestant per als que llegiu anglès us recomano dues fonts de recursos didàctics sobre el cervell: The Dana Sourcebook of Brain Science i la web BrainConnection.

Us presento l’escenari d’aprenentatge “La Volta al món en 80 minuts“, (també hi ha la versió castellana) inspirat en el model Earthquest i que vaig exposar a les primeres Jornades sobre Webquest, celebrades els passats dies 10 i 11 de març a la seu del ICE de la UAB.

La proposta està dirigida a l’alumnat del primer i segon cicles de l’ESO. Requereix per a la seva realització la instal·lació del programa gratuït Google Earth. Els principals objectius que es proposa aquest escenari són:

• Promoure la lectura i interpretació d’imatges satèl·lit
• Aprendre els conceptes de coordenades geogràfiques de manera significativa
• Realitzar mesures i càlculs sobre imatges satèl·lit, amb eines interactives
• Estimular les competències de recerca d’informació textual i gràfica.

La “Volta al món en 80 minuts”, consta d’unes quaranta activitats agrupades en dues tipologies:

1. Activitats tancades: consisteixen en preguntes que s’han de respondre mitjançant un formulari amb correcció automàtica;
2. Activitats obertes: on cal crear un Àlbum gràfic del viatge amb un programa de presentacions, per al qual es proporciona una plantilla bàsica.

Com el seu nom indica, la durada prevista per a la realització de totes les activitats és de 80 minuts. Aquest és, aproximadament, el temps que triga l’Estació Espacial Internacional (ISS) a completar una òrbita al voltant de la Terra.

Prèviament al desenvolupament de les activitats, és molt convenient la lectura de la novel·la de Jules Verne o el visionat de la pel·lícula “La volta al món en 80 dies”.

Si us animeu a utilitzar aquest escenari, feu-me arribar els vostres comentaris i suggeriments, a través del Bloc o per correu per poder incorporar-los en properes versions.

Gravat de principis del segle XVI, que representa el triomf dels algorismes sobre els àbacs.
Els Algoristes, emprant les 9 xifres i el zero, s’imposen als abaquistes, doncs són capaços de fer més ràpidament les operacions aritmètiques. En segon pla, la dama Aritmètica, amb un vestit guarnit de xifres, mostra amb la mirada quines són les seves preferències.

El temps transcorregut per la nova tecnologia de càlcul fins assolir el reconeixement que mostra la figura, va durar uns vuit segles. Des de la India, on es va inventar cap al segle VII-VIII fins arribar al continent europeu a través Al-Andalús. A més de les limitacions per la circulació de les idees en un món sense impremta, una altra barrera a la difusió d’aquesta innovació, varen ser els interessos corporatius dels abaquistes, que veien perillar els seus prestigiats llocs de treball.

Actualment estem assistint a un procés invers: una nova tecnologia de càlcul – les calculadores i els ordinadors – permet substituir força avantatjosament, determinats algorismes de càlcul mecànic (no em refereixo al càlcul mental). Però aquesta innovació topa, a l’escola, amb mites i pràctiques que en dificulten la seva implantació.
Recordo una frase que vaig llegir al llibre de matemàtiques recreatives “En el reino del ingenio” de E.I. Ignatiev (1908) editat en castellà per l’editorial MIR l’any 1986 on l’autor deia:

“No us esforceu a ensenyar als infants i joves l’estudi de les diferents taules de sumar, restar, multiplicar; la memorització mecànica de diferents “regles” i fórmules, sinó que, abans de tot, acostumeu- los a pensar amb plaer i consciència. La resta vindrà amb el temps. No molesteu a ningú amb càlculs i exercicis mecànics molt llargs i avorrits. Quan a algú li siguin necessaris a la vida, els farà per si mateix. A més, ara per fer aquests càlculs disposem de diferents màquines calculadores, taules i altres dispositius.”

Això ho escrivia un pedagog rus ara fa prop de 100 anys, i la discussió de si fer servir o no calculadores a l’educació primària encara és viva. El temps dedicat, durant l’educació primària, a l’aprenentatge i exercitació dels algorismes de la suma, resta, multiplicació i divisió és important (jo l’estimo en unes 300 hores lectives). Amb l’ús de calculadores, aquest temps penso que es podria reduir com a mínim a un terç. El temps restant permetria reforçar altres habilitats matemàtiques ara poc treballades (el càlcul mental, per exemple).

Aquest és per a mi un altre exemple d’efecte QWERTY i d’un ús TAC de les TIC. Què en penseu?

Generació D (de digital), generació del mil·leni, generació Nintendo, “Screenagers”…
Educadors, sociòlegs, periodistes, han proposat diverses etiquetes per definir la generació de joves que considera la televisió, l’ordinador, la videoconsola, el telèfon mòbil i el reproductor MP3 com electrodomèstics habituals. El jovent mai anomena els esmentats dispositius “Noves Tecnologies”, aquesta denominació ens delata als qui formem part d’una generació més adulta, per a la qual les TIC han estat un element sobrevingut.

La imatge que avui presento, la vaig localitzar l’any 2001 a una web que tenia per nom: screenager.org. Avui el contingut d’aquesta web ha canviat d’orientació, però encara podeu veure la imatge original a Internet Archive (mireu els anys 2001-2002).

L’autoretrat d’aquest jove integrat en un circuit d’ordinador, és per a mi el paradigma d’aquesta generació que tendeixo a anomenar “Screenager” en atenció al nom de la web on el vaig trobar.
Si l’Helena que ens presenta en Ferran Ruiz s’avorreix a classe, com s’ho deu passar aquest noi immers en el ciberespai?

L’ecosistema digital ha canviat la naturalesa, la intensitat i la quantitat dels estímuls que impacten les nostres neurones. En saben encara molt poc dels efectes sobre les capacitats cognitives de les TIC, però cada cop més autors són de l’opinió que estem assistint a l’emergència de noves formes d’aprendre. Alguns investigadors, fins i tot han formulat una nova teoria de l’aprenentatge basada en la interacció a la xarxa: el Connectivisme.

Personalment, per moure’m en aquest marc d’incertesa i complexitat, sols tinc unes poques conviccions: res no tornarà a ser com abans, hem d’aprendre cada dia a adoptar els usos TAC i a identificar els mals usos de les TIC. Refugiar-nos en la nostàlgia i en la rutina no ens aportarà cap llum.

Acabaré citant unes paraules de Douglas Rushkoff, que resumeixen el que he volgut expressar: “Els joves són nadius del ciberespai. Els adults sols som immigrants” (Playing the Future: What We Can Learn from Digital Kids, 1999).

Amb les sis lletres de la primera fila dels actuals teclats d’ordinador, es pot llegir QWERTY. La disposició de les tecles en aquest ordre no obeeix a cap raó cognitiva o d’ordre lògic. Té una explicació tecnològica: a les primeres màquines d’escriure, els seus dissenyadors varen decidir allunyar les tecles de les lletres més freqüents, per evitar que les palanques s’encavalquessin quan es teclejava a una certa velocitat (els qui heu escrit a màquina, recordareu el que vull dir).

Quan van aparèixer les màquines d’escriure elèctriques, l’encavalcament ja no era possible (recordeu les “boles” o les “margarites”), però la disposició del teclat va continuar immutable, degut a la gran quantitat de persones que havien après a escriure amb aquella disposició. Posteriorment els microordinadors varen mantenir el teclat com a principal dispositiu d’interacció, fet que ha mantingut el format QWERTY, malgrat haver-se inventat altres models de teclats més ergonòmics.

A aquesta inèrcia tecnològica, Seymour Papert l’anomena fenomen QWERTY. El pare del LOGO, en el seu llibre “Desafio a la mente. Computadoras y Educación” (1981), pàgines 48-49, constata que existeix una tendència a que el primer producte utilitzable d’una nova tecnologia, tot i ser rudimentari, es consolidi i acabi sent un fre a la innovació posterior. Aquest fenomen no és exclusiu dels teclats, es poden identificar relíquies similars en altres dispositius tecnològics, models organitzatius i sistemes educatius.

Em venen un munt d’exemples al cap d’efectes QWERTY, però deixeu-me que us proposi un exercici col·lectiu: animo als lectors a contribuir per fer una llista de casos que posin de manifest el fenomen QWERTY en diferents àmbits. Afegiu les vostres aportacions als comentaris d’aquesta nota.

Dies enrera us parlava de diverses eines que pretenen donar forma al concepte d’Entorn Personal d’Estudi o potser més ben dit d’Aprenentatge. Aquesta setmana, Jeremy Hiebert, al seu blog HeadPacej ha presentat un model força complet d’aquest concepte. La figura que encapçala aquesta nota, és una versió adaptada del model d’Entorn Personal d’Aprenentatge (EPA) de Hiebert (cliqueu la figura per ampliar-la).

Penso que aquesta formalització del concepte d’espai virtual personal, és un pas important per avançar en el desenvolupament / integració d’aquestes noves eines /serveis, que seran probablement una peça important, d’això que comença a definir-se com elearning 2.0 i que jo, modestament, proposo que batejem com a TAC 2.0.

La tecnologia de la impremta, atribuïda a Gutenberg a finals del segle XV, va impulsar la primera gran revolució informacional basada en el paper imprès. El Renaixement i la Il·lustració són difícils d’imaginar, sense la disponibilitat d’una tecnologia que facilités la ràpida circulació de les idees i els sabers.

Johannes Amos Comenius, pedagog i teòleg d’origen txec, va aprofitar aquella tecnologia per crear un nou tipus de contingut: el primer llibre il·lustrat per a infants “Orbis Sensualium Pictus” (El Món sensible en imatges), publicat l’any 1658.

Les dues grans innovacions d’aquest llibre, van ser les il·lustracions i l’estudi del llatí a partir de la pròpia llengua. Originalment, l’obra es va publicar en llatí i alemany. Ràpidament es va convertir en el llibre de text de referència de les escoles alemanyes i d’altres països europeus: la primera edició anglesa data de 1659, el 1666 es va publicar una edició en quatre llengües (llatí, alemany, italià i francès). La primera traducció coneguda al castellà data de 1993, possiblement el fet que Comenius fos protestant pot aportar alguna explicació a aquest retard.

Si voleu aprofundir en les característiques del Orbis Pictus, us recomano Aguirre, Ma. E. (2001) “Enseñar con textos e imágenes, una de las aportaciones de Juan Amós Comenio” (Revista Electrónica de Investigación Educativa). És particularment interessant, des del punt de vista TAC, l’apartat sobre l’estudi com a pràctica derivada de la cultura escrita.

Per aquestes aportacions, Comenius pot ser considerat com un dels precursors de les tecnologies de l’aprenentatge i el coneixement.

Albert Robida, fou un dibuixant i novel·lista francès (1848-1926). Va ser contemporani de Juli Verne, amb el qual va rivalitzar en capacitat visionaria.

La seva extensa obra gràfica inclou més de 60.000 dibuixos de diversos gèneres, entre els quals destaquen nombroses il·lustracions del que avui anomenaríem Ciència Ficció.

Una de les seves aportacions més anticipatòries, va ser el “Téléphonoscope”, descrit al seu llibre “La vie electrique“(Paris 1892). Aquest instrument, consistia en una pantalla plana per projectar-hi notícies, obres de teatre i cursos a distància. Tot això ho imaginava Robida 15 anys després que s’iniciessin a França les primeres experiències de formació a distància, amb cursos per correspondència, i quan encara no s’havia inventat la Radio! El somni del telefonoscopi s’ha fet realitat. Ara en diem videoconferència i s’ha banalitzat tant, que es pot fer amb un telèfon mòbil.

Què hem de fer per recuperar l’esperit innovador d’en Robida i d’aquells pedagogs contemporanis seus que varen crear l’Escola Nova? Podriem començar per imaginar amb els nostres alumnes, nous escenaris i situacions d’aprenentatge que fins ara eren impensables?

Aquí em teniu de mestre amb els meus alumnes, a l’aula d’ordinadors que varem muntar el curs 1985-86 a l’Escola de Pràctiques 1 de Barcelona.

L’aula d’Informàtica, va ser fruit d’un projecte anterior realitzat pels compays Enric Esteve (autor de la foto i malauradament traspassat fa 6 anys) i Jordi Quintana. Finalment aquella iniciativa pionera, es va poder materialitzar ara fa 20 anys, gràcies a un ajut del Departament d’Ensenyament a projectes d’innovació.

Aquesta magnífica aula, comptava amb 16 ordinadors BBC micro de 8 bits connectats en xarxa local. El programari disponible, incloïa des del llenguatge LOGO (traduït al català), aplicacions ofimàtiques bàsiques (processadors de textos, full de càlcul i base de dades) i una amplia col·lecció de programes d’Ensenyament Assistit per Ordinador (EAOs) comprats a Anglaterra o repicats de revistes i llibres, i que poc a poc varem anar traduint al català. La traducció venia facilitada pel fet que els programes eren en llenguatge BASIC i de codi obert (com veieu el “Open Source” no és nou d’ara).

Als qui us agradi l’arqueologia TIC, trobareu una petita crònica de les activitats d’Informàtica Educativa que hi feiem, al Butlletí dels mestres, número 213.

L’experiència adquirida al llarg de dos intensos cursos en aquesta aula, ha marcat la meva trajectòria professional.

Un amic em fa arribar la noticia de l’inici d’una campanya, per aconseguir la rebaixa de l’IVA aplicat a Internet. A la web http://www.internetal7ya.com/ han iniciat la recollida de “signatures” per aconseguir que l’IVA que s’aplica a la connexió a Internet sigui del 7% i no del 16%, atès que l’accès a Internet hauria d’homologar-se a la resta de productes culturals i d’informació.
Es curiòs com a http://www.internetal7ya.com/libro.asp?lib=5 destaquen que la compra
de taquilla de cinema d’adults té un 7% d’IVA i no el 16%.
Ara que està de moda la recollida de signatures per Internet, aprofitem-ho per a finalitats que impulsin la Societat del Coneixement!