1- Fes un resum de la conversa que mantenen Bruno i Maria al segon capítol.
2- Ens quins moments del capítol Bruno dibuixa una “O” amb els llavis?
3- Escriu un text imaginant que un dia mires per la finestra de la teva habitació i fas una “O” amb els llavis. Pensa què pots haver vist i intenta descriure-ho. Coença el text de la següent manera:
El carrer ja començava a estar buit de gent atrafegada. El sol havia marxat darrera del bloc de pisos de la Rosa i les ombres dibuixaven figures abstractes…
Recorda que els textos descriptius tenen molts adjectius… Ànims!
1.-Bruno es queixa a Maria de què no entén el perqué d’haver marxat de Berlín, Maria vigila molt les paraules que escull per contestar a Bruno, Maria sempre defensa el pare de Bruno i li diu que la seva feina és molt important, però Bruno continua sense entendre-ho, i hi ha un moment en què les llàgrimes li estan a punt de sortir dels ulls però ell s’aguanta perquè no vol plorar davant la Maria.
2.-Quan Bruno va veure la casa nova per primera vegada, no es podia creure que es quedessin a viure allí de veritat.
Quan Bruno s’atansa cap a la finestra de la habiatció i hi veu alguna cosa que li produeix una sensació de fred i d’inseguretat.
3.-El carrer ja començava a estar buit de gent atrafegada. El sol havia marxat darrere el bloc de pisos de la Rosa i les ombres dibuixaven figures abstractes per els racons i carrers de la ciutat tan magnífica que havia estat abans.
Poc a poc tot s’havien anat perdent, totes aquelles coses que al principi no els donàvem importància havien desaparegut, les botigues i els carrers plens de gent, les llums de Nadal il.luminant cada racó de la ciutat, tot allò que abans ens agradava i que no ho valoràvem, tot allò, havia desapareut en molt poc temps. Ara tot era trist, molta gent que coneixia de tota la vida feia mesos que no els veia, fins hi tot trobava a a faltar el soroll que feien els veïns del costat quan parlaven a la nit, aquell soroll havia estat substituït per un altre soroll, un soroll monstruós que feia que em tremolessin les cames, unes cames cada vegada més primes a causa de la falta d’aliment, la casa estava cada dia mes plena de pols que feia que se’t tapés el nas i les orelles et pitessin, mai no podria acabar de dir totes les coses que trobo a afaltar i com odio les que tinc ara. La causa de tot això?, la guerra.
3)El carrer ja començava a estar buit de gent atrafegada. El sol havia marxat darrera del bloc de pisos de la Rosa i les ombres dibuixaven figures abstractes… que començaven a desaparéixer tan bon punt quedava cada vegada menys llum : els arbres fent-se prims en la foscor, els mussols xiulant com el vent, i les fulles movent-se ràpid, la gent corrent cap a casa abans de la tempesta, que s´apropava més i més de pressa amb la intensitat d´un tifó, la rapidesa d´un raig i el soroll de mil trons.
3. El carrer ja començava a estar buit de gent atrafegada. El sol havia marxat darrera del bloc de pisos de la Rosa i les ombres dibuixaven figures abstractes…
Encara restava unes hores abans de que la mare preparés el sopar, ja que a l’hivern a les sis de la tarda ja és de nit.
No es veia la lluna, ni els estels, però el carrer s’havia il.luminat gràcies a les faroles llargues i estirades que havia palplantades en tota la vorera.
La Rosa estava perduda en somnis davant de l’escriptori en un intent d’estudi fallit. Estava amb les mans aguantant el cap que quasi tocava a la taula i els ulls poc a poc anaven aclucant-se.
En aquell moment, en què ja no hi havia ni un signe de llum natural al carrer, la Rosa es va aixecar tota convençuda de la cadira i es va ficar prop de la finetra.
El radiador estava calentet i això li donava un bo exepcional, però tot hi així, ara la Rosa, s’havia tornat a quedar embadalida. Aquest cop mirant cap al cel, iluminat per una lluna que ja havia sortit del seu amagatall i uns estels redons que hipnotitzàven a qualsevol que els observés.
No va passar més de dos minuts, que els llums del carrer es van apagar de sobte, deixant l’exterior immers en una gran manta negra, tan sols il.luminada per la feblesa de la llum de la lluna.
La Rosa va despertar en un tancar i obrir d’ulls, no s’hi veia res a fora i tan sols s’admirava el cel d’aquella nit.
Va ser llavors, quan va poder veure la major meravella que podria haver vist en una nit d’hivern.Una pluja d’estels, una sèrie de fines linies lluminoses que ocupaven tota la manta negra i que van fer que la Rosa fes una “O” amb els llavis i quedés meravellada d’aquell aconteixement inoblidable.
3-El carrer ja començava a estar buit de gent atrafegada. El sol havia marxat darrera del bloc de pisos de la Rosa i les ombres dibuixaven figures abstractes, tot semblava molt tranquil, però no sé per què no li agradava mirar carrer avall, es més, li provocava una por terrible que li recorria per tot el cos, formant una unió de tots els seus nervis consecutivament, i així, adonant-se que tenia nervis allí on no pensava que els tenia.
D’aquell carrer, no li agradava res, ni el terra, ni les teulades de les cases baixes del costat, res, no li agradava res.
Però no podia apartar la vista del carrer, era com si l’hipnotitzés. Tot era sinistre, i cada cop més ja que la llum s’anava extingint, segons pasaven els segons.
Quan, de sobte, sent un soroll provinent de l’edifici del costat, i amb desgana veu un home amb una gavardina negra, plena de taques roges, que desesperat surt del portal, i a les cinc passes cau al terra mort, fent saltar la gavardina en munt, i deixant al descobert les múltiples ferides de l’ esquena.
En aquell moment la Rosa va dibuixar una “O” amb la boca que cada cop s’anava obrint més i lentament.
No sàbia què fer, tenia por?, no ho sàvia ni ella, però aquells 4 segons van durar minuts per ella, deixant una gran ferida en els records.
3. El carrer ja començava a estar buit de gent atrafegada. El sol havia marxat darrera del bloc de pisos de la Rosa i les ombres dibuixaven figures abstractes sincerament el carrer feia por i també feia fresca. La veu dels meus pares va sonar i vaig entrar cap dins de casa i em van dir que anés a dormir i així ho vaig fer, no vaig dormir molt bé aquella nit i l’endemà al matí molt vaig obrir la finestra i vaig aixecar la persiana de la meva habitació i no es veia res de res, no es veia ni la barana del balcó, vaig allargar la mà per veure si tocava alguna mena de cosa, una paret o alguna cosa per l’estil i no, el que passava és que hi havia tanta boira que no es veia ni la teva propia mà i vaig obrir la boca i els meus lavis van dibuixar una “O”, estava molt espantada i estranyada perquè no havia vist res igual i vaig cridar:
-Mareeee, pareee!!
Ells no van venir i em vaig espantar encara més i vaig córrer cap a la seva habitació però no hi eren ,vaig buscar-los però tampoc, i em vaig vestir i vaig sortir al balcó i no es veia absolutament res de res, vaig mirar cap a baix i semblava que estiguès flotant al mig del no re i em va agafar una tremolor i vaig tancar i obrir els ulls i em vaig tornar a alçar vaig tornar a obrir la finestra i aixecar la persiana i vaig veure la barana del balcó i vaig sentir dues veus com em cridaven.
3-El carrer ja començava a estar buit de gent atrafegada. El sol havia marxat darrera del bloc de pisos de la Rosa i les ombres dibuixaven figures abstractes…
Estava a la meva finestra, observant el món exterior, com pel carrer hi passejava una boira humida i espessa que deixava gebre pels canelobres que penjaven de les altes i encongides faroles, que feien una llum intensa, encara que la que estava situada just a l’esquerra de la finestra de la Rosa titil·lava al compàs de la música clàssica que escoltava el pare, just al saló de baix.
La Rosa parlava amb mi, però el soroll de la farola mig fosa no em deixava escoltar les seves paraules entrabancades. La farola es va acabar de fondre i, seguidament tota la filera de faroles va parar de fer llum. Després van ser les llums de les cases les que van deixar de funcionar i, finalment van ser les estrelles les que van il·luminar tota la ciutat. Durant un instant vaig pensar que la meva habitació es veia immersa en un món d’obscuritat emmig de les estrelles, enmig d’un univers ple de misteris.
Van ser unes nits magnífiques aquelles en què la llum no funcionava, van ser unes nits en les que estava plasmat a la finestra, dibuxant una gran “O” amb els llavis i observant la magnífica i immensa majestuositat de l’espai en l’univers.
3.-El carrer ja començava a estar buit de gent atrafegada. El sol havia marxat darrera del bloc de pisos de la Rosa i les ombres dibuixaven figures abstractes que et perseguien alla on anava.
Eren dos quarts de vuit i feia molt fred,de cop i volta tot estava d’un altre color,d’un sol color,m’estava tornant daltònica?No,el carrer s’havia enfosquit i no es veia res de res,no hi havia ningu,tenia por del que pugues pasar.
De cop i volta entre les ombres va aparéixer com una mena de fantasma,a mesura que s’atansava s’anava veient de que ere un noi de la meua edat.
En un tres i no res tot va desaparéixer,tot estava de color negre,volia desaparéixer,no volia estar alli,però per més que cridés ningu em sentia,estava sola allà al mig,el temps semblava que s’hagués parat,però on estaba la meva familia, els meus amics,on estava tothom?Aquelles persones que ocupen un lloc al meu cor i em fan sentir estimada no hi eren.
Riing,riing…
El soroll que va fer el telefon em va fer despertar i em va fer adonar de la mala pasada que m’havia fet la meva imaginació al mirar per la finestra.
1-Bruno no acabava de entendre el per que es trobava en aquela casa i no en la que havia passat abans la seva vida. Maria li va voler explicar sense dir res que el pogués influenciar, ella li deia que era a causa del treball del pare, llavors, Bruno es va enfadar i va començar a criticar el treball del pare, i de la ràbia que va expulsar va extreure una sola llàgrima.
2-El gest de dibuixar una (o) amb els llavis la fa dos cops, el primer quan veu la casa per primer cop i se’n dona conte de que no te res a veure amb l’antiga casa, i el segon cop es produeix quan observa a traves de la finestra que es troba a la seva habitació i veu el que es troba a darrera d’aquella casa.
3- El carrer ja començava a estar buit de gent atrafegada. El sol havia marxat darrera del bloc de pisos de la Rosa i les ombres dibuixaven figures abstractes, vaig estar una estona més mirant a través d’aquell vidre, vaig tancar els ulls lentament i al tornar-los a obrir de la mateixa manera que els vaig tancar, em vaig imaginar una ciutat diferent, plena de formes, la gent tenia el cap quadrat, el cos triangular, les mans rodones i els peus ovalats, els edificis eren esferes gegants, els fanals i els semàfors feien forma de (zig-zag), els cotxes volaven i en contes de fum treien bombolles d’aigua, desprès de veure això la meva boca va dibuixar una (o), però tot era mentida nomes era el tipus de ciutat que jo voldria.
3-El carrer ja començava a estar buit de gent atrafegada. El sol havia marxat darrera del bloc de pisos de la Rosa i les ombres dibuixaven figures abstractes, tan abstractes que jo semblava un laberint sense sortida, però mirant l’ horitzó on pensava que el món s’acabava veia una preciosa lluna que s’enfilava lentament cap al cel, en un petit instant vaig tancar els ulls i vaig veure com podria ser un altre món si no hi hagués injustícies… era meravellós. A més, els meus llavis es van quedar com si fos una “O”, les coses que veia allà eren magnífiques, després d’aquell petit instant vaig tornar a obrir els ulls i vaig sentir pena i dolor per tot elque ens passa aquí en aquest petit planeta envoltat d’estel i de coses extraordinàries.
3-El carrer ja començava a estar buit de gent atrafegada. El sol havia marxat darrera del bloc de pisos de la Rosa i les ombres dibuixaven figures abstractes, jo estava mirant per la petita finestra de la cuina, quan de sobte dos persones adultes, d’ estatura petita i una mica grassonets, es van aturar davant la porta de casa meva, vaig anar a buscar a la mare per avisar-la que dos homenets petits trucarien en qualsevol moment.
Al cap d’uns segons el timbre de casa va sonar, la mare es va posar aquella bata que tenia penjada al rebedor per quant trucaven i no anava arreglada.
Va obrir la porta, en uns minuts la mare em va dir que havia de marxar, vaig fer una (o) amb els meus llavis perquè mai havia vist marxar a la mare sense arreglar-se. Tot seguit em va dir que l’esperés per sopar, encara l’espero… Però sé que no tornarà, aquells dos homenets no eren tant agradables com aparentaven.
El carrer ja començava a estar buit de gent atrafegada. El sol havia marxat darrera del bloc de pisos de la Rosa i les ombres dibuixaven figures abstractes.
Jo estava sol a casa observant aquell espectacle d’ombres a través de la meva finestra encara amb una mica de gebre de la nevada d’ahir,tot era molt silenciós, semblava que aquell silenci tan pacífic s’apropés a mi per dir-me alguna cosa, en quan va passar un senyor esglaïat per alguna cosa que havia vist en el pacífic silenci del impacient vespre que només insistia en amagar el sol en el menys temps possible, el senyor corria i corria, semblava que l’empaités un esperit blanc , com aquells que surten a les històries per fer tremolar als xics i als babaus .
Però van passar dos senyors més que el perseguien amb cert aire de delinqüents, aquella escena encara la tinc al cap, i sempre que ho recordo s’em dibuixa una ampla “O” als llavis.
3) El carrer ja començava a estar buit de gent atrafegada. El sol havia marxat darrera del bloc de pisos de la Rosa i les ombres dibuixaven figures abstractes en les parets del llarg carrer. El sol anaba caient desde el seu regne i deixaba pas a la obscuritat de la nit, quan encara érem mitja tarda, són coses que te l’hivern. Estava mirant per la finestra com la gent anava marxant cap a les seves cases, amb fred i pressa per arribar i escalfar-se.
Va haver un moment en què el carrer es va quedar buit, això em va estranyar, no es veia ningú, al cap d’una estona, un home vestit de negre, va sortir de la cantonada, ere un home alt, no se li veia la cara, anava passejnt a poc a poc per el carrer, jo anava seguint amb la mirada l’estranya figura de l’home. Semblava com si portés un mocador a la cara, anava passant per davant dels diversos portals del meu carrer, va passar per darrera d’una columna i la meva sorpresa va ser quan no va sortir per l’altre costat de la columna. Em vaig quedar tan sorprés que el llavis em van fer una “O” de la sorpresa, l’amplada de la columna ere molt petita, era impossible que algú es pogués amagar darrera la columna i no hi havia cap porta a prop, aquell home havia aparegut del no res i havia desaparegut, ràpidament, amb por, vaig tancar la finestra, i quan vaig mirar a la porta de la meva habitació el home era allà, venint cap a mi, pero de sobte vaig sentir una veu familiar, era la meva mare.
Havia tingut un malson.
Avui apareixen tots els comentaris que heu enviat. Us proposo que els aneu llegint amb calma i em digueu quin creieu que és més literari. Argumenteu bé la vostra elecció. La veritat és que n’hi ha uns quants que heu fet una redacció molt treballada, amb l’expressió ben acurada. A veure què us sembla a vosaltres!