- Bruno és el protagonista d’aquest llibre que encetes. Posa’t a la seva pell i escriu un text en primera persona que sigui un reflex de com se sent davant del canvi de vida que l’espera. Utilitza molts adjectius i comparacions per descriure el seu estat d’ànim.
- Busca en aquest primer capítol dos fragments descriptius i copia’ls.
1) Encara no sé per què, però tot això em fa molta mala espina.
De cop i volta deixem un paradís, un somni de casa i d’ambient per anar a parar a la gola del llop. En un lloc on hi regna la tristesa, on tot és fosc i apagat.
Ara, la mare i la meva germana em menjen el cap, intenten fer-me veure que els dóna igual, qe és una cosa totalment irremediable i que ens hem d’acostumar a la nova vida. Mai fiquen peròs.
Diuen que és cosa del pare, que el Furia té grans projectes i coses que crec que són estupideses, perquè mai he sabut el que fa el meu pare en realitat. En fi. No vaig entendre molt bé per què la situació va anar així, el cas és que un dia estic tot feliç passejant pel gran carrer on està la meva gran mansió plena de escletxes i llocs on poguer rebuscar i explorar i al dia següent arribo a casa i em trobo la Maria regirant-me els calaixos i fent-me la maleta per aquella mateixa nit marxar cap a un indret que no em pertany, un lloc ombrívol.
Em vaig sentir estúpid i ple de ràbia a dins, una ràbia que no vaig poder soltar i que només es va manifestar en una llàgrima traïdora que ningú no va apreciar.
2) La mare va sospirar i va mirar al voltant de l’estança com si potser no l’hagués de veure mai més. Era una casa preciosa i sabia que l’enyoraria de mala manera. Tenia cinc plantes en total, incloent-hi el pis semisoterrani on la Cuinera preparava tots els àpats i Maria i Lars seien a taula discutint entre ells i dient-se coses que se suposava que Bruno no havia de dir. I si més a més hi afegies la planta petita del capdamunt de la casa, on hi havia aquelles finestres inclinades des de les quals Bruno, posant-se de puntetes i agafant-se fort a la base, podia veure tot Berlín.
I és que la barana d’aquesta casa allargava des del pis de dalt de tot (ben bé al davant de la petita estaça des de el qual, posant-se de puntetes podia veure tot Berlín) fins a la planta baixa, davant de les dues portes enormes de roure.[…]
Des del pis de dalt de tot i cap a la planta següent, on hi havia el dormitori de la Mare i el Pare i el bany gran, i on ell no tenia permís per anar en cap cas.
I avall cap a la planta següent, on hi havia el seu dormitori i també el de Gretel, i el bany més petit, el qual se suposava que havia de fer servir més sovint del que en realitat ho feia.
I avall fins a la planta baixa, on acabava sortint volant de la barana i havia d’aterrar sobre els dos peus junts si no volia perdre cinc punts i haver de començar altra vegada des del principi
Molt bé, Helena! Publico la primera participació al bloc, que és la teva. Has sabut captar els sentiments del Bruno i has elaborat un bon text (t’he hagut de corregir alguna falta…), emotiu i creatiu. Molt bé!
També has escollit molt bé els textos, que ens fan adonar dels contrastos entre les dues cases. Quin canvi, oi? Tu ja saps que aquest canvi és l’inici d’un univers nou… aviat coneixerem el noi del pijama ratllat.
1. Crec que avui ha estat un dels pitjors dies de la meva vida, marxem de Berlín, encara no m’ho puc creure: deixaré aquesta casa tan magnífica, gran i majestuosa per anar ves a saber on. En realitat l’única cosa per la qual vull marxar és per explorar si és que el lloc on anem és digne d’explorar perquè la veritat és que encara no he acabat d’entendre el perquè marxem, la veritat es que no entenc res, la primera cosa és qui és aquest tal Fúria que es creu que pot entrar aquí i fer-nos fora de casa, una casa amb racons que no he pogut acabar d’escorcollar del tot. Tampoc m’agrada la idea de deixar els meus tres millors amics de per vida aquí, ells passan-s’ho d’allò més bé i jo amb un altre lloc sense saber per què, això és molt injust i una altra cosa que tampoc trobo gens bé és que em sembla que ni la mare ni la Gretel volen marxar, la mare adora aquesta casa i Gretel també té les seves amigues aquí.
Em sembla que l’únic que està d’acord a marxar és el pare, ja sé que és ell el que mana, però crec que s’haurien de fer votacions i així ens podríem quedar aquí seguríssim, o almenys el pare ens podria preguntar què ens sembla això de marxar de Berlín perquè jo tinc moltes coses en contra. Encara que no sigui gaire gran d’aspecte crec que tinc molt bones idees. En fi crec que m’hauré de resignar i intentar mirar el cantó positiu de les coses com sempre diu la mare quan alguna cosa va malament.
2.Era una casa preciosa i sabia que l’enyoraria de mala manera.Tenia cinc plantes en total, incloent-hi el pis semisoterrani. I si a més a més hi afegies la planta petita del capdamunt de la casa, on hi havia aquelles finestres inclinades des de les quals Bruno, posant-se de puntetes i agafant-se fort a la base, podia veure tot Berlín.
Bruno va fer uns ulls com unes taronges i va dibuixar una O amb els llavis. Sentia que els braços se li estiraven als costats com solia passar quan el sorprenia alguna cosa.
Força bé, Anna, tot i que al final del primer text em sembla que t’has accelerat i has acabat barrejant idees en un sol paràgraf. Quan escrius un text creatiu, no has de córrer, has d’anar aturant-te i deixant que les idees trobin les seves pròpies paraules… La resta, molt bé!
a)Sembla que hagi passat una eternitat des de que som a la casa nova… Les hores se’m passen llargues i avorrides ja que no tinc a ningú amb qui poder jugar, és com si els pares ens volguessin ensenyar alguna cosa o que venir a viure en aquesta casa sigui un càstig per alguna cosa que hem fet dolenta, no els entenc i molt menys entenc a la mare,
ja que l’últim dia que va estar a la casa de Berlín va plorar una mica i va haver d’eixugar-se les llàgrimes amb el mocador que tan apreci li tenia. Aquell mocador que jo recordo li va regalar l’àvia pel seu aniversari de bodes, explicava que era una peça teixida de seda fina, a la vora tenia brodat un preciós marc de color rosat amb petites estrelles daurades. Sempre surto a fora al jardí però per més voltes que dono a la situació, no li puc trobar cap cosa bonica en aquella casa.
Potser és que tinc el cap ple de coses que no hi haurien de ser, i el que hauria de fer és pensar en les coses positives que té la casa nova i no pensar que és lletja, terrorífica, bruta, amb un esperit de soledat, i pensar que aquella casa a mesura que passaré els dies l’aniré trobant com la casa de Berlín, tant lluent i neta que estava cada dia, per poder tornar a baixar per la barana de l’escala.
b)Maria va sacsejar el cap i va assenyalar l’escala darrera d’ell, on acabava d’aparèixer la mare de Bruno. Era una dona alta de cabells rogencs i llargs, enfarcellats dins una mena de xarxa darrere el cap, i es retorçava les mans nerviosament com si hi hagués alguna cosa que no volia dir o que no volia haver de creure.
-Sí, és clar- va dir Bruno, assentint amb el cap, perquè sempre hi havia tantes visites a casa, homes amb uniformes fantàstics, dones amb màquines d’escriure a les quals no podia acostar les seves mans fastigoses, i sempre es mostraven molt educats amb el pari i comentaven entre si que era un home en qui fixar-se i que el Fúria tenia grans projectes pensats per a ell.
1.Estic al carrer amb els meus millors amics de per vida.Tot va molt bé, tal i com tenia planificat, una casa molt gran de cinc pisos i moltes habitacions,on cada dia trobo un lloc on poder amagar-me,trobo nous móns on cada dia trobo alguna cosa interesant,on lluito contra dracs, bruixots malèfics i parets que senten i veuen tot el que fas i dius.
De cop i volta estic en un lloc fred on tot és de color blanc i negre,on sóc? No ho sé,però vull desaparéixer,no m’agrada,tot és trist i no puc compartir les meves aventures i batalles amb aquesta casa.
Els seus ulls em miren per la façana com si em volgués assasinar. Cada vegada que hi entro és com si fos en una cova, aquesta casa és petita i no me l’estimo gens. Tot sembla un malson, em vull despertar i estar a la meva vertadera casa,la casa en la qual podia jugar i si em tapava els ulls amb una vena podia anar a quasevol lloc sense fer-me mal.Vull fer veure que tot això no ha existit.
Només vull ser feliç com abans.
1. Estic trist , he arribat a casa i Maria, la criada, m’estava fent les maletes i m’he mig enfadat perquè a mi no m’agrada que em toquin les meves coses i he baixat a parlar amb la mare , m’ he quedat de pedra quan m’ha dit que marxaríem de Berlín durant una temporada , que aniríem a viure en una altra casa.
Jo he fet preguntes.
Per què hem de marxar de Berlín ?
És una ciutat preciosa amb moltes parades que fan bona olor i després casa , perquè hem de deixar casa amb el gran que és i amb totes les altres coses bones que té. No me’n sé avenir i per què?, doncs perquè el Fúria diu que té molt bons projectes en ment per a ell i per això hem de marxar de casa, doncs no són bons plans per al pare, perquè ,si no, no marxaríem de casa!!
També m’ha dit que vindria el Cas Desesperat i encara m’he enfurismat més, perquè no la soporto ni a ella ni a les seves amigues i també perquè no veuré als meus tres amics de per vida en Karl, en Daniel i en Martin.
I on anirem a viure… i si no m’agrada ?
Jo em vull quedar aquí i no vull marxar de cap de les maneres, jo m’estimo la meva casa , la meva ciutat i els meus amics i allí on anirem a viure no i seran ni la meva casa, ni la meva ciutat, ni els meus amics i ves a saber tu on anirem a viure i si tornaré a veure la meva casa , la meva ciutat i els meus amics i després la mama m’ha dit que els avis no vindran , com que no vindran! I què se’n farà d’ells? Jo tambe me’ls estimo molt i sobretot a l’àvia…i no vindran!! Es tot increïble!!
Jo vull continuar vivint com sempre!
1) Encara no em puc creure el que m’han dit, ens n’anem de Berlín! Això es increïble! Arribo a casa tot content , pujo a la meva habitació i veig la Maria agafant totes les coses i ficant-les a la maleta, em vaig quedar de pedra, estava agafant les meves coses, objectes magnífics que guardava al fons de l’armari i que eren secrets, després la meva mare em diu que marxem a viure a un altre lloc, com si fos el més normal del món! Però a on marxàvem? Per què? Quan?
Segurament no hi havia cap lloc més bonic que la meva casa, la meva mansió, tan gran, amb tots els seus racons sense ser explorats on podien haver-hi grans secrets, amb la seva barana, per la qual sempre baixava lliscant… Estic molt confús, la meva mare no sembla donar-li importància, però estic segur que per dintre tampoc està d’acord amb la idea de marxar, però com m’han dit que és cosa de la feina del pare i el pare és el que mana doncs ens hem de resignar a marxar, però almenys o la meva mare o la meva germana podrien recolzar una mica la meva idea, ja que així potser s’ho repensaria una mica i intentaria convénçer a aquell tal Fúria, que l’únic que sé d’ell és que deu ser un tipus bastant antipàtic i que per culpa d’ell hem de marxar, que ens deixés quedar aquí! Però l’ altre gran problema de tot això són els meus amics, són el meus millors amics, d’aquells que són per tota la vida! No els podia abandonar aquí, havíem viscut massa coses i experiències genials! En fi, que si no és que per un cop de sort recuperin el seny i s’adonin que marxar es una tonteria, no em quedarà altre remei que adaptar-me a la situació, encara que això pugui resultar impossible.
1.-No estava segur del que fèiem, tot era estrany, dic estrany perquè ens n’anàrem de la nit al dia i sense dir res a ningú. La mare feia com si sabés el que passava a la perfecció, però jo veia que estava molt trista i que es lamentava d’alguna cosa que no hauria d’haver fet, la meva germana feia el mateix, elles sabien alguna cosa que jo ni sospitava, em sentia enganyat, com un nen petit que no li volen dir la veritat, però comencem des del principi.
El dia abans de saber el que passaria jo jugava amb els meus amics a futbol al parc i tornava a casa tot content, també vam sopar amb amics del pare, un anomenat Fúria a qui tothom tenia respecte.
Al dia següent al tornar de l’escola, Maria, la nostra criada, em regirava les coses i em preparava una maleta. Jo la vaig cridar, però ella em va contestar que anés a parlar amb la mare que ella m’ho explicaria tot.
Jo vaig baixar al menjador a veure la mare, ella estava molt nerviosa, jo li vaig preguntar el per què, i per què la Maria em regirava l’armari i em preparava una maleta. Ella em va respondre que ens en anàvem, però no em va dir a on. Al cap d’una estona i més trista em va dir que a Berlín. Em vaig quedar de pedra, no tenia paraules, estava commogut, només pensava en els amics i en la resta de família que deixaríem allí i encara que sembli mentida vaig pensar en l’ escola. Tot això va abrivar a una llàgrima i un fort crit de desesperació.
Bé, els qui heu participat ja esteu avaluats, tot i que no tots tindreu penjat el comentari, perquè alguns tenien tantíssimes faltes…!!! A més, hi ha un curs per endavant i segur que hi haurà lloc per a tots.
L’Anna Barco ens ha descrit molt bé un objecte-símbol: el mocador. Us heu adonat que un element descriptiu pot enriquir tot el text? El text original tenia moltes faltes… però valia la pena que el llegíssiu. Força bé!
La Gemma ens ha escrit un text carregat de simbolisme i de contundència. Reflexa molt bé el pensament humà, que va d’una cosa a una altra. Frases curtes, intenses… Molt bé.
Força bé el comentari de l’Anna Buixadé, ben elaborat, tot i que de vegades es torna repetitiu quant al lèxic. Has d’intentar no dir les mateixes coses de la mateixa manera… segur que enriqueixes el text si ets creativa! Força bé!
Molt bé, Kevin, el teu comentari. Es tracta d’un text ben lligat i estructura. L’únic que hi he vist en contra és que al començament barreges temps verbals… has d’anar amb cura! La resta, molt bé.
Robert, has fet un text amb un vocabulari precís i elaborat. Molt bé la manera d’estructurar-lo!
La resta no us penseu que ho heu fet malament. Bé, sí, malament ho han fet els qui no han enviat comentari!!! Però els que l’heu enviat i no està publicat no us desanimeu. Quan acabeu d’escriure els textos, corregiu les faltes d’ortografia i vigileu com puntueu el text (punts, comes, dos punts…). Ànims! Força bé a tots!!
Estic animat, quan marxava de l’escola amb els meus tres millors amics, fent ”l’avioneta”, ens ho estàvem passant molt bé, però tot va cambiar al arribar a la entrada de casa, vaig sentir una mala presència, una presència que em canviaria la vida. Al obrir la porta, estaven tots els majordoms i majordomes recollint plats i traient-los la pols, vaig pujar les escales com un llampec i al entrar a la meva habitació, estava veient,amb els meus propis ulls, que la Maria m’estava arreglant la maleta, ficant la meva roba que tenia al armari amb els meus objectes secrets i personals.
Em vaig quedar bocabadat i alhora pensatiu, li vaig dir:
-Per què m’estÀs fent la maleta?
Ella em va respondre que ho parlÉs amb la Mare i m’ho diria tot. Seguit, quan me la trobà, li vaig preguntar per què m’estava fent la maleta la Maria i perquè ho estaven arreglant tot a casa, aleshores, em va dir que marxÀvem de casa de Berlín, amb uns ulls i un to de veu que em deia que ella tampoc no volia marxar, pero ho amagava. El Pare, llavors, va venir amb el seu vestit de soldat i li vaig dir que estava pasSant, no ho entenia perquè marxàvem de casa, em digué que era pel seu treball, havia d’anar a un altre lloc ,on deia ell, que seria molt més bonic i podria conéixer molts amics, però, trobaré molt a faltar els amics i sobre tot la meva casa, perquè penso que alguna cosa terrorífica i desagradable m’ha de passar.