Benvingut/da a XTECBlocs. Aquest és el teu primer article. Edita’l o esborra’l i comença a fer ús del bloc!
Emulant en Carner
El poema “El raig de sol”, en què el jo poètic enyora l’estimada que no hi és, ens ha cridat l’atenció. És el raig de sol que busca la noia i, en no trobar-la, marxa desencantat.
EL RAIG DE SOL
Hi havia cada dia
un raig de sol que t’esperava aquí,
i em feia companyia
amb un dolç aire de venir per mi;
dava un reflex al sostre
com un aiguatge de mil ulls movents;
en un joc de cristall s’emmirallava;
tots els seus grans de pols eren contents.
Durava encar, encar… De ta cadira
al peu, ja començava de dubtar;
a pleret cada porta resseguia,
dissimulant que s’estirés enllà.
Era tan viu, que em creia de sentir-hi
el borinot que brum;
mos ulls deixaven aviat el llibre:
em coïen de llum.
Lent, decebut, el raig de sol partia,
i jo tombat, li endevinava ullcluc,
aquella cara tota seriosa
que fa als enterraments, greu i feixuc.
De cua d’ull -¿era amb despit o amb pena?-,
diagonal, em contemplava el raig;
i feia un salt enfora
abans de dir: -Me’n vaig.
JOSEP CARNER, El cor quiet.
Descripció d’ambient
Durant la lectura de Solitud de Caterina Albert, hem fet diverses aturades per parar atenció en detalls, descripcions… La següent descripció dels venedors ambulants durant l’aplec de Sant Ponç ens ha inspirat per fer la descripció del mercat de Lloret dels dimarts al matí.
«[…] Enmig del bullici i aprofitant les febleses que el contentament del menjar porta als homes, serpejaven amb destresa els petits marxants; un guerxo foraster amb la capseta plena de cadenetes de rellotge, de botonadures barates, d’elàstics de goma, de llapis i carteretes; la dona de les avellanes torrades, amb sa carona vermelleta i arrugada com una poma pansida i son cos torçat cap al pesant cistell de canya, ple dels cascavellets saborosos; el que duia les paperines dels anissos de frare i els caramels, mig fosos en sos quadradets de paper picats de mosques; el taronjaire, aixecant un braç i fent mirotejar en sa mà colrada un petit món d’or al crit vibrant de: “Dolces i regalades, noies!”; el cafeter de Murons, amb ses ampolles d’aixarops i gasoses… Tots llestos, escotorits, insinuants, rics de paraules meloses i d’insistències temptadores que feien néixer les ganes de comprar a tot arreu, com una pruïja encomanadissa.[…]», Solitud, p.196 (Educaula 62, 2014).
EL MERCAT DE LLORET DE MAR, per Iulia Bora
Vaig avançar entre la multitud fins a situar-me davant el carrer 
ample on cada dimarts tenia lloc el mercat del poble. El mercat estava just al bell mig, entre una petita riera a mà esquerra i una escola a l’altra banda. Percebia amb intensitat l’enrenou dels cotxes atès que els tenia a uns pocs metres de distància. En endinsar-me al mercat, una aroma penetrant que semblava de pollastre rostit em va envair ràpidament les fosses nasals. Efectivament, uns metres més enllà va aparèixer davant meu una parada on feien pollastres a l’ast. Els pollastres, col·locats en fila un al costat de l’altre, giraven a un mateix temps i desprenien un fum que s’escampava arreu del aire. Semblava que no era una hora gaire concorreguda atès que es podia passejar tranquil·lament sense topar amb ningú. Hi havia una gran diversitat de parades, i cada una tenia una essència pròpia que la feia diferent de les altres. A mesura que anava avançant, trobava a mà dreta una parada on amb un gran cartell anunciaven 2 per 1 en calces, una altra a mà esquerra on venien productes artesans, una de música del folklore espanyol. Mentre caminava per aquell passeig que semblava no tenir fi, sentia les converses entretallades de la senyora que preguntava el preu del producte, el senyor que demanava un pollastre per a emportar-se’l, els pocs segons d’una cançó de la parada de música o els sorolls irritants de les joguines exposades a la vista. Tot d’una, un estrident crit va trencar l’ambient plàcid en què em trobava submergida: una singular dona anunciava la gran oferta de calces i mitjons. Em vaig fixar més detalladament en la senyora que segons enrere havia fet aquell gran crit. Era una gitana de rostre rialler, ulls ametllats, i celles fosques que contrastaven amb la seva cabellera rossa, recollida en un monyo. Era d’una complexió robusta i vestia un folgat vestit marró. Devia tenir uns cinquanta anys. Es mostrava afable amb els clients i ho feia tot amb tanta desimboltura que semblava que portés tota la vida dedicant-se a vendre al mercat. Vaig seguir caminant i 
just en aquell tram del camí, una olor intensa d’enciam es va fer notar. Aquesta es barrejava amb l’aroma de les fruites de la parada del costat i formaven una combinació un xic desagradable.
Deixant de banda això, la visita al mercat havia estat agradable. Havia vist que aquell espai era un lloc de retrobament amb aquells vells amics i coneguts, un lloc únic per comprar coses al seu torn úniques, un lloc on poder admirar la diversitat cultural molt present avui dia… Amb el sol d’acompanyant i un dolç sabor de boca, vaig marxar per on havia vingut.
Passejant per Barcelona
Una miniruta pel centre de Barcelona ens ha estat útil per situar-nos a la ciutat on es va desenvolupar l’arquitectura modernista més característica d’Europa. Hem baixat per Passeig de Gràcia fins al Portal de l’Àngel i després hem anat fins al Palau de la Música. Tot seguit hem travessat la Via Laietana, passat per davant de la Catedral i hem fet la ruta fins a la plaça del Pi i el carrer Petritxol. Finalment hem acabat fent un cafè a Els Quatre Gats.
Jornades d’introducció a la poesia a la UPF
La Universitat Pompeu Fabra va oferir unes Jornades d’Introducció a la Poesia als estudiants de secundària el 19 d’abril passat. Per als que no hi van poder assistir per raons d’espai, se’ls va facilitar una connexió en directe. Nosaltres no vam poder-hi assistir, però tampoc ens hi vam connectar. Per això ara, aprofitem que ens han enviat l’enllaç de les conferències per si algú vol ampliar el coneixement sobre algunes de les lectures que hem fet aquest curs.
La primera part està dedicada a analitzar El poema de la rosa als llavis de Salvat Papasseit. Després de la primera hora, la sessió continua amb l’anàlisi de Vent d’aram a càrrec de Jordi Llavina.
La fruita inspiradora
Qualsevol matèria pot ser font d’inspiració i evocar-nos emocions, records, històries… Comencem observant una peça de fruita i qui sap com acabarem?
El gust d’un record, per Oleksandra Bravo
L’olor és el primer que et ve, tan dolç i específic que sense veure la 
maduixa ja saps que és allà.
Després se’t llença als ulls el color tan vermell que encara que no hi hagi més colors al refrigerador, aquest sembla ple de vida.
Sempre arriba aquell moment que només queda una maduixa al plat, aquella que no et vols menjar perquè no t’agrada l’aspecte; un vermell mig borgonya que t’indica, a part d’algun que altre bony, que el temps de vida de la maduixa s’acaba, després serà una fruita passada.
Les fulles que l’acompanyen són d’un verd fosc i encara que el verd sigui el color de la vida, la maduixa no sembla tenir-ne gaire.
El color que se’ns pinta sota les fulles deixa, per uns segons, el vermell per mostrar-nos una fusió de taronja i groc, una posta de sol d’aquelles que dius “haig de fer una foto” però t’adones que no hi ha comparació que valgui entre la realitat i la fotografia. És llavors quan li fas una mossegada a l’última maduixa del plat.
El primer que et ve al cap és l’explosió de diferents sabors a la boca, el segon és el dubte de com tot pot estar dins d’una maduixa tan petita i mig passada, i per tercer et ve una conclusió. La maduixa és com una fotografia, no coneixes la realitat fins que la veus per tu mateix, fins que no li fas una mossegada.
El que va començar com una maduixa petita, mig tova i sense gaire vida, va acabar com una maduixa que amb cada mossegada et regalava el gust d’un record.
Poma, per Masha Sieiz
Aquesta fruita diamantina, tan saborosa com un postre celestial és de color verd clar com l’esperança, però per dins tan blanca com la neu. Té un cos de temptació ple de corbes exquisides i ni tan sol Adam ha pogut abstenir-se de tanta seducció. És un fruit prohibit. Si la toques, la trobaràs dura i ferma de tal manera que semblarà indomable. La seva aparença és tan cristal·lina que a vegades es pot percebre la llum del sol reflectida. Sembla una fruita màgica. I si la toques, notaràs un sabor suculent que amb la seva forma pentagonal et permet gaudir d’un paladar dolç i lleugerament àcid.
Quan veig aquesta fruita m’agafen ganes de tornar a la meva infància. A la primavera, a l’hort de la meva àvia quan tenia onze anys. Sempre volia sortir per poder aconseguir una fruita del pomer vell. Aquell pomer gran i a vegades indefens cobert de fulles verdes que cauen. Aquest color saborós i olor cristal·lí que tenien les seves pomes, no em deixaven indiferent.
Poma, m’escalfa amb la seva aparença i el seu gust
La realitat darrere una poma, per Cristina Cristiano
Una fruita amb un passat fosc, ple d’aventures i sobretot de derrotes… Aquesta pobra fruita, plena de cicatrius per la seva caiguda d’un pomer al centre d’un jardí, està sola a prop de les arrels de l’arbre. Ha perdut la seva branca que la unia amb la seva mare, el pomer, però va arribar el moment de deixar el niu i començar un nou trajecte. La caiguda va ser seca. No va rodolar pel jardí, la base va quedar clavada a terra, com un acròbata del circ quan del cel baixa de peus a terra.
El sol picava fort en el jardí, aquesta poma d’un color verd dèbil causat de les derrotes que va patir durant la seva vida. El seu degradat de verds la fa diferenciar de la resta de les fruites, la fa ser especial, especial en tots els sentits.
És aspra, durant la seva vida les traïcions i les decepcions van fer que es tornès seca, sense sabor, sense sentiments. Apropant-te al cor de la fruita, el centre on tot va començar, cada mossegada et porta a un sabor més àcid.
Tots sabem que el temps ho cura tot i que d’aquesta poma madurant, l’amarg desapareixerà i apareixerà l’alegria, perquè com sempre s’ha dit, arribarà un moment en què seràs feliç, aquell moment en què et giraràs i veuràs el teu passat. Paral·lelament examinaràs les escombraries que has deixat darrere teu i entendràs que vas tenir coratge de poder superar-ho tot.
El sabor de la felicitat, per Natalia García
Era el primer dimarts de primavera com cada dimarts vaig anar al mercat. Passejava entre la multitud a la secció de la fruita, sense saber quina triar per les postres del dia. Aleshores vaig veure una jove tastant una maduixa i va ser quan sens dubte vaig descartar totes les altres fruites. La maduixa sempre m’havia inspirat sensualitat i als llavis d’aquella dona el vermell de la fruita semblava encara més el color de la passió, a demés combinava perfectament amb amb els seus llavis carmesins. La fruita en forma de gota i pigues grogues sobre la seva vestimenta vermella, aquell dia portava les fulles més glamuroses de tot el mercat. Es tractava d’unes fulles joves joves no gaire grans, proporcionades a la mitjana de la maduixa. Eren d’un color verd fosc per la part de sota i amb una tonalitat més pàl·lida a la part de superior. Pel que feia al contorn era llis. Després d’observar la maduixa en uns llavis aliens, el desig em va fer caure en la avis aliens, el desig em va fer caure en la temptació de tastar-la. En la temptació de tastar-la. En agafar-la, una fredor em va recórrer les puntes dels dits, però es tractava d’una sensació agradable ja que anava acompanyada d’un tacte suau. Em vaig adonar també, que desprenia un aroma a frescor, a aquelles tardes on el sol es dona per vençut i deixa pas a una brisa renovadora . Després que tots els detalls de la maduixa passegessin pel meu pensament, ella va caure en els meus llavis i amb la primera mossegada em vaig traslladar al paradís. En la meva boca es va produir una dolçor que em va recordar la meva infància i en aquell moment va ser quan vaig tenir la certesa que si la felicitat tingués sabor, seria el de la maduixa.
Escriptor a la vista: Jaume Copons
1r de batxillerat ha aprofitat la visita que Jaume Copons feia als alumnes de 3r d’ESO per llegir el seu llibre i conèixer de primera mà un autor que ens podia parlar sobre els seus llibres i el procés d’escriptura. Tot el grup va llegir La closca pelada dels cretins que l’escriptor va publicar el 2003, una novel·la que ha tingut molt d’èxit entre el públic juvenil i ja porta 12 edicions. Aquí teniu algunes de les cròniques de la trobada:
La crònica de Marta Quellos, 1r de batxillerat
Jaume Copons és un escriptor català nascut l’any 1966 que és famós per haver escrit diversos llibres i per haver fet de guionista de la famosa sèrie infantil de televisió Barri Sèsam. El passat dimecres 25 d’abril vam tenir la sort de que vingués a l’institut a fer-nos una xerrada sobre la novel·la seva que havíem llegit, La closca pelada dels cretins, encara que al final no va ser com ens esperàvem.
D’entrada el que em va sobtar va ser el seu aspecte: cabell gris llarg i panxa prominent. No m’havia fet una imatge exacta clara al cap, però si me n’hagués fet una no hagués sigut aquesta. I no només em va sorprendre la seva aparença, quan va obrir la boca no va deixar de fer-ho fins al final.
Va començar dient que primer es presentaria una mica i que després passaríem a les preguntes, i efectivament això va fer, encara que la seva presentació va distar lleugerament del que teníem en ment. Ens va començar a parlar de la seva vida personal (de fet, no només la seva) sempre impregnant-ho tot d’humor. Començant per que va ser professor abans de dedicar-se totalment a l’escriptura, explicant moltes anècdotes. Per exemple, ens va parlar de que va començar a ser guionista gràcies a colar-se en un càsting privat, entre altres fets entre espectaculars i curiosos que li van acabar de treure del tot la poca serietat que algú li podria haver atribuït en un principi. No va ser el que ens esperàvem; malgrat això, em va agradar conèixer els draps bruts que tenen les editorials i alguns escriptors entre mans i, sobretot, la seva manera d’explicar-ho tot de manera còmica i lleugera. Definitivament em va caure millor del que m’agrada com escriu, cosa que no m’esperava en absolut.
Un altre punt que ens esperàvem és que ens expliqués era el procés creatiu de la novel·la i que ens resolgués dubtes, però en feia tants d’anys que el senyor no en tenia gaire idea. Va començar la ronda de preguntes dient, “pregunteu-me el que vulgueu. Ho sé tot, i el que no, m’ho invento.”. Tot i això, sí que vam arribar a conèixer algun fet curiós, com per exemple que està inspirada en dues seves experiències: una en què quasi li va trencar el cap a un company de classe amb una cadira, encara que no li va fer res i la va encastar a la paret; i l’altra és que va anar a un mas on hi havia una dona que anava tot el dia amb els pits enlaire; o que l’accident d’en Marcel està basat en un de propi que quasi li va causar la pèrdua de mobilitat del braç dret i la incapacitat de poder tocar la guitarra; o que les referències a Solitud són totalment inconscients.
Sincerament, jo esperava trobar-me un senyor diplomàtic que fa veure que sap i entén més del que realment sap i entén, però per a sorpresa ben grata vaig trobar-me amb tot el contrari: un senyor molt espontani que no fa veure que sap el que realment desconeix i que té un domini de l’expressió oral en públic del tot envejable. Encara que em segueixi desagradant el Jaume Copons escriptor, el Jaume Copons persona em va causar molt bona impressió.
La crònica de León Rud, 1r de batxillerat
Dijous passat, el dia 26 d’abril més concretament, vam tenir l’ocasió de conèixer Jaume Copons, l’autor del llibre la closca pelada dels cretins. Tota la xerrada es va dur a terme en el recinte de la sala polivalent de l’institut del Coll i Rodés de Lloret de Mar a tercera hora després del pati.
Els primers 5 minuts de la seva xerrada van tenir una funció més introductòria que altre cosa. Ens va explicar breument la seva vida a Barcelona, la seva infantesa, els moments més significatius de la seva etapa com a escriptor i guionista i el quan i per què de la decisió de treballar com a escriptor de llibres. De tota la seva introducció, el que més em va sorprendre va ser el fet que, abans de ser escriptor, va treballar com a guionista del programa de televisió Barrio Sesamo i que després de tant de temps en el programa, va descobrir la seva vocació per escriure històries.
També ens va explicar anècdotes de la seva vida i de com es va obsessionar per la música quan va ser jove. Entre alguna divertida dada personal seva i la forma d’expressar-se, Jaume Copons es va guanyar amb facilitata el públic que hi havia present a la sala.
La part que va precedir la xerrada, constava de moltes preguntes que qualsevol del públic podia preguntar a l’escriptor per descobrir i aprofundir sobre el tema. La seva forma d’obrir el torn de preguntes va ser la més original, va començac amb un: Si sé la resposta us respondre amb molt de gust i si no doncs m’invento alguna cosa. Després de la petita broma de l’autor, vam començar el torn de preguntes. Les qüestions que tenia la gent eren les més típiques sobre com s’havia inspirat per escriure el llibre o si està satisfet amb el resultat…etc. Són les preguntes posteriors les que per mi van ser mé interessants: El teu llibre és una crítica a la corrupció social? Si poguessis escollir un llibre, quin recomanaries per llegir?
El més interessant d’aquelles preguntes van ser les respostes de l’escriptor.
Va respondre que la seva intenció no era la de fer servir el seu llibre com a crítica social però va confessar que sí que va tenir problemes amb la gent corrupta i que la corrupció és una cosa que no tolera ni tolerarà mai.
En la segona pregunta, va dir que no podia escollir un sol llibre, però que sí que podia citar les obres clàssiques gregco-llatines i llibres com Moby Dick o El amante bilingüe i molts més llibres que valien la pena.
Finalment, l’event va concloure amb un discurs no gaire llarg i improvisat sobre la importància de llegir llibres i sobre com n’hauríem de llegir com a mínim un per setmana i conèixer més sobre l’herència clàssica que ens han deixat els grecs i els llatins. Acabat tot allò, va acabar la xerrada.
LEÓN RUD
Ball robat, de Joan Oliver
Ball robat és una obra de teatre que Joan Oliver va publicar l’any 1958. Presenta la relació de tres matrimonis d’amics pertanyents a la classe benestant que han arribat a la maduresa desencantats de les respectives parelles. L’acció se centra en els dies previs a la celebració del desè aniversari de casament de tots tres matrimonis.
Una introducció per preparar una lectura ben teatralitzada:
L’assenyament
El conjunt de poemes de El cor quiet de Josep Carner, dividit en 5 parts, acaba amb “L’assenyament”.
Són un conjunt d’11 poemes en els quals mostra l’arribada a l’edat adulta (al seny) del Jo poètic.
A Interval el jo poètic mostra l’estat de consciència entre dos sons. S’ha despertat massa d’hora, veu la pau de l’entorn i torna a adormir-se. Els crítics l’han relacionat amb el tema del viure incert i que es projecta cap a la idea de la mort. Interval seria així la metàfora de la vida. Nosaltres hi hem notat un cert aire del poema de Joan Salvat Papasseit Tot l’enyor de demà.
Una casa tancada evoca un temps en què era plena de vida. Els crítics l’han relacionat amb el poema de Joan Maragall Una casa nova.
Llegiu el poema més avall:
- Tot l’enyor de demà
- En una casa nova
Enllaç a la pàgina sobre Josep Carner.
Aquí podeu llegir:
TOT L’ENYOR DE DEMÀ, de Salvat Papasseit
Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
-Demà m’aixecaré potser,
i heus aquí el que m’espera:
Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una rialla fresca.
I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa
tot corrent.
I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m’angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.
I també l’aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d’un terrat.
I les dones del barri
matineres
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d’un altre cireres vermelles.
I després l’adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l’esfera que ell volta.
I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirá a l’escola.
I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.
I el vi que de tants dies no he begut.
I el pa,
posat a taula.
I l’escudella rossa,
fumejant.
I vosaltres
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.
Tot això bé m’espera
si m’aixeco
demà.
Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m’espera:
-Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.
EN UNA CASA NOVA, de Joan Maragall
Alçant aquestes parets heu pres entre sos caires
lo que era abans de tots: l’espai, l’ambient, la llum:
mai més lliure un aucell travessarà aquests aires
ni una llar errabonda hi aixecarà ‘l seu fum.
Ja es teu, amo, això. Sia! I per molts anys l’esposa
hi regni coronada del riure d’un infant,
i es tanqui aquesta porta deixant la pau inclosa,
i s’obri com uns braços als tristos que hi vindràn.
I vosaltres, fillada, teniu ja un niu ben vostre.
Si anèu pel món un dia, sabrèu lo que això val:
recordarèu el batre la pluja en aquest sostre
i com es dolça l’ombra del porxo paternal.
Juny 1910
Anna Perera presenta M. Àngels Anglada
Dilluns 8 de maig, Anna Perera ha presentat l’obra de Maria Àngels Anglada El violí d’Auschwitz. El llibre va ser escrit l’any 1994, quan Europa encara estava impactada per la guerra de Bòsnia (1992
-1995) i les barbaritats i horrors que es tornaven a viure en sòl europeu. La narració d’Anglada és un cant a la humanitat i a la dignitat de les persones.
La xerrada ha estat organitzada per la Universitat de Girona i la Càtedra Maria Àngels Anglada i Fages de Climent.