Recull d’articles que us poden donar informació sobre els continguts del crèdit.
Els articles que trobeu i es considerin interessants han de portar les dades següents:
. Títol article
– Autors
– Ubicació multimèdia
– Paraules clau
Recull d’articles que us poden donar informació sobre els continguts del crèdit.
Els articles que trobeu i es considerin interessants han de portar les dades següents:
. Títol article
– Autors
– Ubicació multimèdia
– Paraules clau
El paper de l’educador social en la nostra societat
Barcelona, 1999
PRESENTACIÓ1: XAVIER CACHO
Com a moderador d’aquest debat sobre el paper de l’educador social en la nostra societat, em complau donar la benvinguda a tothom i agrair que hàgiu vingut encara que, avui, el temps no acompanya gaire. És una satisfacció que estiguem aquí persones que venim del camp de l’educació social, persones que estan treballant en la formació dels educadors i persones que representen diferents entitats i administracions públiques.
Crec que la variada representació implicarà aconseguir un dels objectius inicials que ens havíem proposat en el debat, que era poder aplegar diferents visions i diferents perspectives sobre l’educador social.
També voldria donar les gràcies al Col· legi d’Educadors Socials de Catalunya i a les Fundacions Jaume Bofill, Serveis de Cultura Popular i Esico, per haver fet possible que avui ens puguem trobar aquí i que puguem dialogar,
reflexionar i debatre al voltant d’un tema del nostre interès.
Si em permeteu us presentaré les persones que estem aquí a la taula: en primer lloc els tres ponents, i ho faré en el mateix ordre en el qual intervindran.
Aquest debat, organitzat conjuntament amb el Col· legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya (CEESC), es va celebrar el dia 3 de
desembre de 1998. La coordinació i moderació del debat va ser portada
a terme per Xavier Cacho Labrador.
Primer ho farà en Jaume Casacuberta, com a educador social en el camp de l’animació sociocultural i que està treballant com a coordinador dels centres cívics de l’Ajuntament de Granollers.
En segon lloc intervindrà Margarida Massot, com a educadora social en el camp de l’educació d’adults. És educadora a l’Escola d’Adults de Sabadell i professora de la Universitat Autònoma de Barcelona ocupant també,
temporalment, el càrrec de vicedegana de la Facultat de
Ciències de l’Educació.
I en tercer lloc parlarà Pere Vicenç Planas, com a
educador social del camp de l’educació especialitzada.
Està treballant com a educador en una comunitat infantil i
és membre del consell assessor de la revista “Educació
social”.
I finalment intervindré jo mateix. Sóc Xavier Cacho,
educador social en un centre residencial d’acció educativa.
Per començar m’agradaria destacar el fet que els ponents
representen el que han estat els tres camps professionals
històrics de l’educació social. Ho hem fet així perquè amb
el debat volem potenciar al màxim la participació dels
assistents, que veniu d’aquests camps. Per aconseguir
aquesta participació serà convenient limitar el temps
destinat a les intervencions dels ponents.
Per tant, el debat tindrà dues parts: la primera amb les
intervencions dels ponents, per a emmarcar el tema; la
segona per a debatre i dialogar entre tots nosaltres.
Voldria insistir que aquesta segona part és la més
important. La finalitat és generar un diàleg i una reflexió
que sigui conjunta i des de diferents perspectives, sobre el
paper que desenvolupa l‘educador social en la nostra
societat.
En conjunt procurarem plantejar el tema des de tres eixos
principals: un primer eix que seria allò que es demana als
educadors socials i un segon eix, allò que fan realment
els educadors socials. A partir d’aquests dos eixos
inicials introduirem un tercer eix que seria allò que
haurien de fer els educadors socials.
Concretant una mica més aquesta primera qüestió, és a
dir, allò que es demana als educadors socials, crec que
s’hauria de tenir present quins són els encàrrecs que es
fan als educadors des de la legislació i des de les
planificacions generals de les administracions públiques, ja
siguin locals, comarcals, provincials o nacionals.
Cal considerar també la importància del context social
actual: la globalització, la multiculturalitat, els canvis
socials i de valors, la complexitat social, etc. Aquestes
característiques suposarien que afloressin noves demandes,
noves problemàtiques; i aquestes noves problemàtiques
i noves necessitats potser no queden totalment
recollides per les polítiques generals.
En definitiva, quan parlem de què es demana als
educadors socials podem pensar per una banda en tot un
seguit de demandes més formalitzades; unes demandes
que alguns autors dirien “legitimades” per la legislació i els
encàrrecs polítics. I, per altra banda, podríem pensar en
unes demandes que sorgirien dels mateixos destinataris i,
en definitiva, de la mateixa societat civil.
El segon eix que plantejava per començar era què fan
realment els educadors socials. Respecte a aquesta
qüestió, entre molts altres elements, jo voldria destacar i
fer referència a quines són les funcions i quines són les
tasques que desenvolupen els educadors. Els educadors
socials porten a terme funcions diverses: assistencials,
socialitzadores, de contenció, resocialitzadores, formatives,
dinamitzadores, etc. Per altra banda, també realitzen
tasques d’observació, planificacions o programacions; fan
intervenció directa; porten a terme reunions, avaluen, fan
supervisió, recerca, etc. Tot aquest ampli ventall tant de
funcions com de tasques estaria sempre molt condicionat i
molt relacionat amb el camp professional en el qual
l’educador està treballant, i també estaria condicionat i
relacionat amb quines són les necessitats sobre les que
treballa l’educador social i les característiques de la població
que s’atén.
Un cop presentats aquests dos primers eixos, –allò que es
demana a l’educador i allò que realment fa l’educador
social– s’hauria d’introduir un tercer element que és, què
hauria de fer l’educador social?
Aquest tercer element, o aquest tercer eix de reflexió que
proposava, ha de considerar les possibles respostes i
solucions. Ja sabem que les solucions màgiques són
difícils, però cal intentar donar respostes a les possibles
incoherències; als possibles dubtes i, fins i tot, a les
possibles contradiccions que existeixen entre allò que es
demana als educadors i allò que realment fan els
educadors.
Bé, en definitiva, allò que hauria de fer l’educador social,
ha de ser una resposta a la pregunta: quin ha de ser el paper de l’educador social en la nostra societat? Dono ara
la paraula a en Jaume Casacuberta per tal que faci la seva
aportació des de la perspectiva de l’animació sociocultural.
Li demanaré que sigui generós amb les idees i rigorós
amb el temps.
JAUME CASACUBERTA
Bé, en primer lloc vull celebrar la iniciativa de generar aquest
debat a l’entorn de l’educació social, proposat per Xavier
Cacho i per les institucions que, potser, són al darrere. Em
sembla que el fet que hi hagi aquests debats ens ajudarà,
de mica en mica, a anar construint un cos professional digne
i, sobretot, professional.
Intentaré fer un esforç per entendre la nostra tasca dins
l’àmbit cultural, i principalment dins l’educació d’adults.
L’educació social té com a finalitat, en primer terme, la
difusió de la cultura. I en aquest sentit té una gran importància
dintre el que són les polítiques culturals, sobretot, pel
que fa al fet de promoure pràctiques i activitats socials que
s’orienten cap a la generació de processos de participació
cultural. Amb això el que vull dir és que l’educador social
que treballa en l’àmbit de l’animació sociocultural ha de tenir
en compte, fonamentalment, la participació.
Això ha consistit, sobretot, en accions de dinamització
adreçades a:
– omplir de forma creativa el temps lliure,
– atenuar el que podria ser un possible desarrelament que
produeixen les grans concentracions urbanes,
– evitar, també, que es faci més profund el tall cultural
existent entre diferents sectors socials,
– afavorir un cert desblocatge en la comunicació social
mitjançant espais de creació. Estem mancats d’equipaments
i l’animació sociocultural s’ha de fonamentar, sobretot,
en la creació d’espais de relació on la gent es pugui
trobar,
– assumir l’educació permanent com a necessitat de tota
persona i, no entendre l’educació permanent com un tema
d’alfabetització de graduat escolar sinó com a resposta a
possibles inquietuds formatives que la gent té i que les fa,
probablement, en el seu temps de lleure,
– estimular la realització d’activitats i projectes que desenvolupin
la creativitat, la iniciativa i, sobretot, la creació.
Intentaré començar a respondre des de la vessant de
l’animació sociocultural, què és el que es demana que
facin els educadors socials.
A mi em sembla que, prèviament, cal tenir molt clar, quan
ens fan un encàrrec, qui ens el fa. És a dir, si és una
administració, si és una empresa de serveis o si és el
moviment associatiu. Em centro en aquests tres àmbits:
l’administració, el moviment associatiu i l’empresa de serveis
perquè probablement són els contractants que
majoritàriament reclamen els serveis dels educadors
socials.
També em sembla que quan ens fan l’encàrrec el que hem
de tenir clar, sigui quina sigui la cultura organitzativa de qui
el fa, és saber quin tarannà ideològic i polític té aquesta
entitat contractant, que pot ser conservadora, progressista
o pot ser transformadora.
Si ens trobem amb una cultura organitzativa que se’ns
mostra com a progressista, hem de tenir clar que del que
estem parlant és de democratització de la cultura; és a dir,
d’afavorir l’accés als béns culturals. I, normalment, quan
ens trobem amb un encàrrec que podríem dir, transformador
–que se’n troben poquíssims però se’n troben–,
estem parlant del que serien polítiques de democràcia
cultural; és a dir, aquí sí que s’entra de ple en el que seria
el fet de la participació.
També, voldria dir que l’administració és el contractant
primer dels educadors socials i que no té gaire clar quin és
el seu paper en matèria socioeducativa. Quan et proposen
un encàrrec aquesta ambigüitat és deguda al fet que no
tenen gens clar què volen fer, ni com fer-ho, ni res de res.
I a partir d’aquí, a vegades, es creen uns processos
surrealistes. És a dir, si l’animació sociocultural és generar
participació, què passa? Doncs, per exemple, l’ajuntament
contracta un animador sociocultural perquè dinamitzi la
població d’un territori; comença a treballar allà, la gent es
comença a organitzar, es creen associacions, comencen a
reivindicar equipaments, comencen a reivindicar espais,
se’n van a la plaça de l’ajuntament fan la manifestació de
torn i, què succeeix? acomiaden l’educador social. No sé
si això és un cas fictici però jo sempre he entès que els
temes d’animació sociocultural són realment conflictius
perquè t’estan demanant una cosa que des de l’administració,
desprès no poden resoldre. En definitiva, el que fa
l’educador social és mobilitzar la gent.
Allò que fan els educadors socials davant aquest encàrrec
tan ambigu és tenir idees. Tenir bones idees per tal de
transformar aquestes bones intencions que tots manifesten
en el que serien projectes operatius eficaços i capaços
de donar resposta al que fos. Podria enumerar diferents
tasques professionals que em sembla que estan fent –si
més no, que algú fa– i que, probablement, responen
també als altres àmbits d’intervenció de l’educador social.
En primer lloc tindríem el que seria l’estudi de l’entorn en
general i de la realitat sociocultural existent en un territori, i
el posterior plantejament de propostes viables. A mi em
sembla que si no es fa això és un greu error, per la qual
cosa jo hi crec moltíssim.
En segon lloc hi hauria la tasca d’elaboració de propostes
pedagògiques per a la difusió de continguts culturals –
també de continguts cívics–, és a dir, el disseny de
programes socioculturals, ja siguin específics o genèrics.
En tercer lloc trobaríem la possible dinamització de la vida
sociocultural en diferents àmbits d’actuació territorial o bé
en equipaments polivalents o singulars.
I, finalment, trobaríem la dinamització de públics però
sempre –com he dit abans– fomentant la participació.
Hi ha temes de dinamització comunitària que utilitzen la
investigació participativa com a metodologia, sobretot pel
que fa a associacions; la direcció i la coordinació d’infraestructures:
equips humans, recursos econòmics; i també
és molt important la possible valoració dels objectius i el
resultat dels programes. Em sembla que tot això es fa, i
des del cos professional hauríem de reivindicar, cada
vegada més, que hi hagués una certa sistemàtica.
De totes maneres, més enllà d’aquestes tasques que
l’educador social està fent en l’àmbit de l’animació, em
sembla molt important –i això sí que no s’ensenya des de
les universitats– és que l’educador social en l’àmbit de
l’animació ha de disposar d’un “savoir faire” especial amb
unes habilitats especials. Amb això vull dir que, en el que
fa, ha de tenir en compte que l’entorn sempre és un
aspecte bàsic per satisfer les necessitats educatives i
culturals.
L’educador social també ha de tenir en compte que les
accions que proposi s’hauran de regir pel respecte a les
llibertats dels individus i dels grups. L’animació sociocultural
s’ha de moure sempre en un espai terriblement
lliure.
També s’ha d’entendre que l’elaboració i superació de
conflictes és també educació social. És a dir, quan es
treballa amb grups i col· lectivitats sempre hi ha conflictes, i
si no n’hi ha, malament rai. Cal entendre que l’elaboració i
la superació d’aquests conflictes també és educació social.
Una cosa que em sembla molt important és que amb
aquest saber fer especial de l’educador social, cal tendir a
generar polítiques actives en contra de les polítiques
passives, és a dir, fonamentades només en la subvenció.
És important que l’educador social sàpiga respondre a les
necessitats no percebudes per part de la població. Sovint
la gent no és conscient de les necessitats culturals ni de
les necessitats de creativitat.
Cal que l’educador social cregui en les possibilitats dels
mateixos individus per crear relacions i desenvolupar les
seves potencialitats envers un benefici social. Si no creiem
en l’individu com a persona “capaç de” no serà possible
treballar en aquest sentit.
De fet, el que cal és que a l’hora de decidir què hauria de
fer l’educador social, fem una anàlisi de quina és la realitat
actual i així podrem fer certes inferències de futur. De fet,
hem de trencar amb les metodologies actuals i hem de ser
més innovadors, més arriscats i fer apostes realment
fortes en les nostres intervencions.
Per exemple, hem de saber que, avui en dia, la societat de
consum i la societat industrial ja és història i que en
l’actualitat estem ja totalment immersos en la societat de la
comunicació i del coneixement. Això ens condiciona. Hem
de saber que els mitjans de comunicació de masses de
caire nacional i supranacional es troben totalment estancats
i que el que està avançant són els mitjans de
comunicació de proximitat; que fruit d’aquest fet apareixen
noves formes d’exclusió social i que això ens orienta cap a
possibles línies de treball; que l’escola ja ha començat a
sortir del seu recinte tancat i comença a contemplar el que
seria l’educació no formal com a part de la seva renovació
pedagògica; i també que la suposada crisi del benestar,
aquesta crisi de què es parla tant, provoca altres preocupacions
polítiques i socials: la necessitat d’una societat
solidària.
Per tant, em sembla que per aquesta línia és cap a on
hauríem d’anar, i per poder-ho fer els educadors socials
hem d’assumir els nous reptes tecnològics i utilitzar-los
com a alternativa a l’immobilisme de les metodologies de
sempre. No ens ha de fer por treballar amb Internet, amb
ràdios, amb televisions, amb diaris, ni amb coses
d’aquestes. Em sembla que hauríem de ser molt més
agosarats i tirar endavant. La tasca de l’educador social
s’ha d’entendre com realitzada en un medi educatiu total:
és a dir, que entre tots ens anem educant. També hem
d’incidir en el desenvolupament de l’autonomia cultural
amb la finalitat de preservar el que seria la identitat cultural
de les minories.
Pel que fa a la vessant de l’art, cal afavorir la llibertat
artística entenent que tots els processos de creació han de
ser independents de l’estat, i que els creadors de cultura
han de tenir total llibertat per a expressar-se segons els
seus propis criteris.
Hem d’aprendre a gestionar de forma creativa els
equipaments i recursos socioculturals. Les àrees de
cultura, les àrees de benestar social, d’educació, sovint
són les més “tocades” en els pressupostos i hem
d’aprendre a gestionar amb creativitat. També interessa
promocionar els moviments socioculturals i moviments
associatius; promocionar-los com a plataformes vàlides
per als educadors o per a l’educació social. En vista de la
nova diplomatura –que ja no és tan nova– i de la creació
del Col· legi d’educadors socials, l’educador social s’està
definint com el tècnic mitjà per excel· lència de serveis
personals. Em sembla que serà un professional estrella,
donada la seva polivalència en els tres àmbits: administració,
empreses de serveis i associacions.
MARGARIDA MASSOT
Agraeixo que s’hagi pensat en l’àmbit de l’educació d’adults
perquè, normalment, es considera només l’ensenyament
reglat. Així es pot donar una visió bastant més integradora
de la que se sol tenir.
Donaré dues idees molt senzilles: una és posar de
manifest la contradicció que existeix entre el que és la
pròpia legislació –que d’alguna manera determina quina és
l’educació de les persones adultes a Catalunya, amb la
Llei de formació d’adults de l’any 1991– i el desplegament
d’aquesta mateixa llei en forma de polítiques educatives
que fa el Departament de Benestar Social, el qual
contradiu no solament l’esperit de la llei sinó també la
lletra. Això és una de les primeres idees que volia
manifestar.
L’altra idea és reconsiderar quina és la concepció que
tenim de formació bàsica. Em sembla que tenim una
concepció de formació bàsica una mica més àmplia, una
mica més integradora i és en aquest sentit que l’educador
social i també altres professionals hi tenen cabuda. Em
centraré, per tant, en aquestes dues idees.
Començaré per la qüestió de les polítiques i les legislacions.
El Departament de Benestar Social, quan desplega la Llei
de formació d’adults té una política absolutament contradictòria.
Pensem, per exemple, que la Llei defineix la formació
d’adults com un conjunt d’activitats de tota mena:
educatives, culturals, cíviques, socials i formatives, determinades
o estructurades en tres àmbits: una bona base de
coneixements –com ara la formació bàsica–; una qualificació
laboral, –formació orientada a la feina– i una formació
orientada a la satisfacció personal o desenvolupament social
com la participació social, el lleure, la cultura, etc. En canvi,
quan això que diu la Llei en el seu article 1 es porta a la
pràctica, va quedant en un model clàssic absolutament
educatiu, és a dir, escolar i, a més a més, compensatori.
Estem en un tipus de societat en el qual el tema de
l’educació compensatòria ja no és operatiu perquè serien
tantes coses les compensatòries, atès que els canvis són
tan ràpids, que és un concepte que ja no es fa servir.
Em sembla que aquesta és una contradicció fonamental, i
demanar a l’administració que canviés la seva manera
d’entendre les coses, és bastant difícil. Però el que
realment se li demana es que apliqui allò que ella mateixa
ha programat.
L’article 2, per exemple, contempla els objectius generals
de la llei, que van des de l’eliminació de l’analfabetisme –
una de les coses més tradicionals– fins a la possibilitat
d’actualitzar dels coneixements relacionats amb exigències
tals com: laborals, socials, culturals, a més d’afavorir
nivells de participació social, hàbits de responsabilitat
cívica, etc.
El que promou a la pràctica és una reducció: una espècie
d’educació permanent, entesa com un dret inalienable que
posi les bases de la participació en una societat
democràtica: social, cultural, etc. Però això és redueix al
que s’anomena formació bàsica, i aquesta formació
bàsica, encara, es redueix al que s’anomena formació
instrumental compensatòria. Llavors, la cosa comença a
ser greu perquè els recursos que es donen per aquesta
formació instrumental, que no es ni bàsica ni permanent,
són recursos molt limitats: uns professionals que només
arribem a ser uns dos-cents i amb prou feines. Actualment
són alguns professors de Secundària, perquè és com si
s’estigués aplicant la Secundària per adults i, en aquest
sentit, a l’educador social no se li demana res perquè,
senzillament, no se’l deixa entrar. Em sembla que aquesta
política de reducció escolaritzada i compensatòria no sols
no porta enlloc sinó que, a més, no beneficia ni el mateix
Departament de Benestar Social.
Penso que està fora de lloc intentar copiar un model
escolar, i no pot tenir molt èxit atesos els nivells de fracàs
escolar: en la Secundària obligatòria d’un 35% més o
menys. Crec que si aquest model no té gaire bon resultat,
copiar-lo en l’àmbit de l’educació d’adults, abandonant les
tradicions d’innovació que hi havia, no té massa sentit. Sí
que té sentit intentar canalitzar tots els joves de fracàs
escolar cap a aquests centres de formació d’adults a fi que
obtinguin la titulació.
Per tant, demano que es reconegui que el fet de voler
copiar un model que no funciona, no solament és absurd
sinó que frena iniciatives que podrien donar alternatives
més interessants. Ens sembla que el que cal és un model
que es basi com a mínim en tres criteris: flexibilització
realitzativa (integració dels coneixement des d’un punt de
vista global i no fraccionat i dividit per matèries tal com es
porta a terme en el centre de Primària i també a
Secundària); organització dels coneixements d’una forma
coherent tal com es donen en la vida i adequació en
l’àmbit de responsabilitat de qui ha de tenir aquestes
competències educatives. Per tant, passaria per tres
criteris: el de flexibilització, el d’adequació i el de
cooperació.
Entendríem, doncs, que l’educació d’adults no ha de ser
compensatòria –de fet sempre s’ha defensat que no ho
fos– sinó que cal aplicar la lletra i l’esperit de la Llei, que
aniria no en l’àmbit escolar i compensatori sinó en un
àmbit una mica més fonamental.
Des d’aquest punt de vist definiríem la formació bàsica
d’adults en un sentit bastant ampli. El definiríem seguint
els àmbits que marca la llei. Dins l’àmbit dels coneixements
es podrien determinar una sèrie de programes que
podrien anar des de programes de formació instrumental,
és a dir, dit d’una forma que la gent ho entengués,
d’alfabetització funcional que podrien anar adreçats a
persones que tinguessin dificultats alfanumèriques, etc.,
programes de formació en Secundària com és el propi
GES (Graduat en Educació Secundària) per a aquelles
persones que necessitessin els coneixements, la formació,
la titulació, tot alhora.
També hi ha programes per a la utilització dels
coneixements (allò que normalment entenem per
reciclatge, actualització i posada al dia), per tal que totes
aquelles persones que necessitin actualitzar les seves
competències de tipus comunicatiu ho puguin fer. Però no
s’hauria d’acabar aquí la formació bàsica. Nosaltres
entenem que caldria que s’afegissin els dos àmbits que la
mateixa Llei esmenta: el desenvolupament personal i
social que afavoreixi la participació social, per tal d’incrementar
la creativitat, l’ajuda per orientar situacions
personals, els canvis en la feina, etc. i també programes
per assumir responsabilitats de tipus ciutadà.
Una altra esfera seria l’àmbit de l’orientació per a la feina
que, d’alguna manera, facilitaria una sèrie de programes
formatius encaminats al desenvolupament i al coneixement
dels àmbits laborals.
Aquesta seria la idea de formació bàsica. És una ampliació
bastant considerable del programa perquè fixeu-vos que
des del punt de vista de la reducció que s’ha fet des de
l’administració, pràcticament només es contemplen els
programes d’alfabetització funcional, i ara els de Secundària.
Nosaltres demanem la formació que caldria en una
societat com la nostra per aquestes persones que d’alguna
manera van necessitant nous programes; a vegades uns a
vegades uns altres. Considerem que, per una banda, no
s’ha de pensar que tota la formació d’adults hagi de ser
reglada i que, per tant, la facin els professors d’instituts, –
només un d’aquests programes acaba amb una titulació
reglada– el que nosaltres demanem es que tot això
s’inclogui en el que nomenaríem un currículum oficial de
formació bàsica i que, per tant, es pugui obtenir una
titulació fent els cursos de tots aquests aspectes formatius
–des del concepte més general de formació permanent
entès com tot allò que aprèn la persona des que neix fins
que mor, en l’àmbit de l’educació d’adults–. Per tant, no
estem dient que volem un currículum de formació bàsica
tan extens que seria equivalent a vint-i-set cursos sinó que
es reconegui com a formació bàsica tot allò que un aprèn
quan fa un curs en el casal, en el centre cívic o en l’ateneu
del poble. El que estem demanant és una espècie de
flexibilitat, d’agilitat i d’integració entre els diferents
sectors, entre el que podríem anomenar els formatius o
reglats, els d’animació, etc.
Em sembla que el que caldria és que tant l’educador social
entès com animador sociocultural o especialitzat, com
l’educador d’adults entès, a vegades, només com a
mestre, abandonéssim les tipologies una mica estereotipades
i penséssim en una nova educació per a una nova
societat.
PERE VICENÇ PLANAS
M’he permès el luxe de trencar l’encàrrec que ens havia fet
el Xavier i donar un to crític a la meva exposició, per una
raó: quan se’m va plantejar aquest tema, vaig trobar un
problema una mica gruixut i és que l’educació especialitzada,
com a tal, ja no existeix. En tot cas, és una
nomenclatura antiga que té una història però que en aquest
moment sabeu tots que ningú no parla d’educador
especialitzat sinó que qui està reconegut és l’educador
social. Aleshores, aquí vaig haver fer un “clic” personal per
aclarir-me.
Per altra banda, el tema de l’educació especialitzada és
molt ampli. A part de l’educació d’adults i, a part de
l’educació sociocultural, podríem parlar:
– dels educadors que treballen amb nens, amb nenes, amb
nens adolescents
– dels educadors que treballen als centres penitenciaris
– dels educadors que treballen amb persones minusvàlides
– dels educadors de carrer, de medi obert, etc.
Davant d’això em vaig plantejar de passar una mica a la
crítica, perquè les funcions de l’educador les trobareu en
qualsevol enciclopèdia o escrit del Col· legi d’Educadors o
a les mateixes universitats, i em sembla que aquest no era
el tema.
Què se’ns demana, als educadors socials? Podria començar
a parlar de la Llei 8/1995, decret 2/1995, etc. És a dir,
de lleis n’hi ha, de decrets n’hi ha. Segur que tots es
poden millorar. Es poden criticar per allà on vulgueu. Ens
podem permetre el que vulguem amb les lleis. Però són
les que són. A partir d’aquesta realitat les hem de
conèixer. No les podem obviar.
Per a mi el que és més interessant del que se’ns demana
és allò que ningú no diu i tothom sap. El que se’ns demana
és que controlem, que els nens, els joves, els adolescents
o les persones adultes que estan a les presons quan surtin
es reinsereixin, es reintegrin. Això per una banda.
Darrere d’això, actualment hi ha tota la qüestió, més que
d’educació, d’assistencialisme. Hi ha un gran pes del
paternalisme, és una constant en tot el nostre camp, tot i
que tothom s’omple la boca d’educació, perquè això de
parlar d’assistencialisme no està prou bé, però la realitat
és aquesta. En tot aquest context el que potser és menys
important és si nosaltres aconseguim educar o no. Diria, a
més, que les lleis estan definides, que poden ser
millorades, però ja no és una qüestió de llei. No és això.
Per a mi el problema rau en l’aplicació d’aquestes lleis, i,
sobretot, en el moment d’aplicar-les, en els recursos que
es posen en marxa perquè aquestes lleis, no solament en
la forma sinó en el contingut, es puguin dur a terme, es
puguin complir. Aquest primer apartat el deixo aquí.
Després la paraula la teniu vosaltres.
L’administració el que vol és controlar les situacions, però
no ho diu. Per altra banda el que l’educador social intenta
és educar o reeducar les situacions de conflicte. Si
l’encàrrec de les institucions és un encàrrec –diuen–
educatiu però, realment d’assistència, xoca amb l’autoencàrrec
del professional que vol principalment educar. És a
dir, jo vull educar per moltes d’aquestes coses que s’han
comentat abans: per la participació, per la democràcia, etc.
Jo faria una altra pregunta que seria: què no fem? No es
fan, per exemple, polítiques de prevenció; és a dir, la
majoria de polítiques actuals se centren en el fet
consumat, en la conseqüència final, no en la causa. No és
res de nou, però és així. I sembla que cada cop més.
També crec que hi ha una gran manca de coordinació
entre el treball social i el treball educatiu.
Hi ha una altra qüestió amb això de “què fem?”, que fa
referència a les funcions i tasques que fa l’educador. Jo
crec que no podem caure en el pur activisme perquè la raó
d’aquest activisme està en la pressió social. És a dir, s’ha
de controlar la societat, s’han de controlar els nens… Jo
penso que el pas que hem de fer és un pas de qualitat,
deixar-nos d’activismes, deixar-nos d’actuar per actuar, fer
menys, però fer-ho ben fet.
Abans s’ha dit que l’educador sociocultural és “un professional
estrella per la seva polivalència”. Penso que ha de
ser estrella per la seva polivalència i també per la seva
qualitat.
Una altra pregunta que em faig és si realment l’educador
té sempre tots els mitjans per dur les seves tasques a
terme. I, aquí hem de partir d’una realitat que és la que
tenim i, no d’una altra. La que tenim és que moltes
vegades aquests mitjans són molt limitats. I, la pregunta
que sorgeix a partir d’aquí és: Com resulta això? Com surt
la feina? Com la feu? Com eduqueu? Com porteu els nens
endavant? Com és que hi ha èxits en l’educació de nens
que ningú no en donava res? Penso que la raó és que el
professional creu en la feina que fa.
Una altra qüestió és la responsabilitat de l’educador. Crec
que ha de proposar alternatives, solucions; denunciar les
situacions de marginació; canalitzar la gran quantitat
d’informació que tenim. I tenim més poder d’informació del
que ens fan creure. El que passa és que, moltes vegades,
aquesta informació queda a mig camí. Nosaltres la
derivem als nostres tècnics, la reben els nostres polítics i,
com que allò no convé i causa rebombori, es queda allà, i
algun dia algú diu: “podríem fer això”. Penso que fer
propostes és una responsabilitat nostra.
I passo a l’altra qüestió: quins són els espais que hauria
d’ocupar l’educador social i en què hauria de millorar
l’acció professional de l’educador?
Pel que fa als espais, hi ha els que podríem anomenar
clàssics: els corresponents a les poblacions en risc, a
situacions conflictives, a situacions problemàtiques, a
persones que estan dins la xarxa de la marginació. Tot i
treballar en aquests àmbits, s’hauria d’obrir també a un
camp més normalitzat; i, quan dic més normalitzat, faig
referència al fet, per exemple, de per què la figura de
l’educador no pot estar present a les escoles d’ESO (l’ESO
no està responent a moltes necessitats de molts dels
nens; perquè no té els recursos econòmics, materials,
humans, etc.). Per què l’educador, per exemple, no pot
estar en aquest context? Hi hauria altres exemples. En
l’atenció primària, per exemple, per què no es contempla
la figura de l’educador en la relació amb el suport de
famílies? Això significaria que hi hauria d’haver una
política de prevenció, cosa que ara no existeix.
Per què l’educador social, pel que fa a l’atenció
especialitzada, no està en àmbits com la salut mental?
N’hi ha alguns, no massa. Per què no estan en equips
especialitzats?
També caldria la participació dels educadors en
l’elaboració de programes de formació permanent, i no cal
dir ja, en el tema de gestió de recursos i d’elaboració de
projectes en la planificació educativa i social. Aquí hi ha un
camp obert en què la figura de l’educador també hi hauria
de ser.
I, acabo amb allò a què feia referència abans, amb els
reptes pel que fa a l’acció professional. Un dels reptes de
l’educació social, actualment, és el tema de les noves
tecnologies. Un dels reptes de l’educació social, és
intentar que les poblacions que tenen dificultats puguin
accedir a les noves tecnologies. Perquè aquesta és la
realitat que els tocarà viure. I, a més a més, les noves
tecnologies –entengui’s informàtica– els pot permetre
accedir a recursos que si no, els estaran vedats. Això
penso que és un gran repte pel que fa a l’acció
professional.
Una altra qüestió seria la relacionada amb el treball
multidisciplinar. Fins ara, quan s’ajunten l’assistent social,
el treballador social, el psicòleg, el pedagog, etc. cadascú
hi diu la seva, aporta els seus conceptes en funció de la
formació que té. No hi ha una conjunció. És a dir, no
agafen un cas i veuen que hi ha un tronc comú de
formació a tots aquests professionals que intervenen en un
cas. Jo penso que això és un repte que tenim. I els
educadors socials també hi tenim quelcom a dir.
Un altre repte que es planteja a l’educador és l’obertura
del tercer sector: la societat d’iniciativa social o, dit d’una
altra manera, el cada cop més ampli sector privat enfront
del públic. L’educador s’ha de preparar perquè sembla
imminent que les noves polítiques neoliberals van en
aquesta direcció. És a dir, crear molts recursos de caire
privat amb control públic. Això és un repte important
perquè és un profund canvi de mentalitat, i això afecta
l’acció molt més del que ens podem pensar.
Hi ha un repte sindical o reivindicatiu o laboral, no sé com
qualificar-ho, que és intentar casar les necessitats
pedagògiques i educatives, i els drets i les necessitats
professionals i laborals.
Ens trobem, actualment, que els sindicats, en aquest cas,
negocien qüestions estrictament laborals –que ja està bé–
però moltes vegades s’obliden que darrere d’aquestes
millores hi ha un perjudici. Però resulta que les empreses
actuals, les públiques, no queden excloses; redueixen
l’horari dels educadors però no afegeixen recursos. És a
dir, aquell horari que tu no fas, el deixes lliure, l’alliberes
pensant que així ets solidari amb tota la gent que no té
feina. Aleshores resulta que després no et substitueixen el
lloc i no posen educadors. Què significa? A qui repercuteix
això? Doncs als menors que no poden ser atesos
adequadament. I aquí s’ha de fer una denúncia.
La implantació de l’ESO està fent augmentar el període
d’adolescència dels nostres nois: allarga la seva entrada al
món adult. Allargar aquest procés significa no donar
resposta a les necessitats específiques de molts dels nens
que tractem. Tingueu present, per exemple, que s’han
tancat moltíssimes aules-taller. Era un recurs perfecte per
a nois i noies que no tenien altres sortides de tipus
acadèmic. I ara ens trobem amb el greu problema dels
nens que han d’estar obligatòriament escolaritzats fins a
setze anys. Hi ha nens que tenen tretze anys i no poden
estar a l’escola, és impossible. I això genera conflictes
constants amb l’escola i al final el nen acaba no anant-hi.
De vegades creen uns conflictes de tal magnitud, que
l’escola es veu obligada a prendre mesures que arriben
fins i tot a l’expulsió. Llavors, què fas amb aquell noi?
Aquest és un altre repte que incideix en l’acció educativa.
Ja ho he dit abans, com a professionals estem obligats a
crear un discurs entorn de les polítiques preventives.
I una altra pregunta que em faria jo seria: què passa amb
la nostra diplomatura? La formació que rebem els nous
educadors està a l’alçada de les necessitats actuals?
Resulta que els educadors que s’han d’enfrontar a
situacions de risc quan un noi els diu qualsevol bajanada
de les més gruixudes que us pugueu imaginar, es queden
desarmats. No són capaços, moltes vegades, d’afrontar
situacions que transcendeixen la pròpia tècnica.
XAVIER CACHO
Després d’aquestes ponències iniciarem el debat.
En principi crec que han sortit moltes idees. S’han llençat
moltes qüestions des de diferents perspectives, des de
diferents visions i punts de vista. Vosaltres teniu la paraula.
XAVIER ÚCAR
La primera cosa que vull comentar és que tots tres
ponents han dit que la professió de l’educador social és
una professió plena de contradiccions. Hi ha contradiccions
entre les lleis i les aplicacions, i hi ha contradiccions
entre les demandes i les realitzacions. Es demana control i
es vol fer una tasca més educativa. En fi, que està plena
de contradiccions perquè jo crec que la mateixa societat
on es desenvolupa la seva acció, està plena de
contradiccions. Jo penso que, fins i tot potser és bo que
sigui així perquè està recollint una mica la realitat que hi
ha, i és una mica la lluita que hem de mantenir: intentar
reduir cada cop més aquestes contradiccions.
Jo crec que una de les raons, també, d’aquesta
problemàtica de la professió és que l’educador social té
una demanda de l’administració, de les associacions o de
les empreses i té una manera de fer pròpiament educativa.
A qui dóna resposta? A la demanda de les administracions:
control? O, dóna resposta al que li demanda la seva
professió: una tasca realment educativa? Sempre és un
traï dor: o traeix l’administració fent una tasca educativa o
traeix la gent amb què treballa, fent una tasca de control.
Per tant, jo crec que aquesta seria una primera idea.
En segon lloc vull dir que s’ha parlat de la polivalència. Jo
recordo les jornades de l’any 1988 quan es deia “l’educador
social no ha de ser Superman”. Doncs bé, resulta que
és Superman. Però no és que l’educador social sigui
Superman, ho és l’educació social perquè té una
constel· lació de professionals que estan fent tasques
extraordinàriament diverses. Jo crec que la riquesa de la
professió és justament aquesta; per tant, és Superman,
però no l’educador sinó tota la professió. La polivalència
que es manifesta en tota la professió es manifesta també,
des del meu punt de vista, en les maneres de fer de
l’educador social. Per això quan parleu de creativitat, jo
penso que, justament, aquesta és una de les característiques
que el defineixen.
Ha sortit també el tema de, sobre què ha de treballar
l’educador social? Jo crec en tota una sèrie de formes de
relacionar-se amb la gent, de comunicar-se. Jo crec que
és un professional de la comunicació. S’ha parlat també
que cal treballar sobre les necessitats no percebudes. A mi
això em sembla francament perillós. Cada vegada penso
més que en comptes de treballar sobre necessitats –que
sempre definim des de fora–; m’agrada més treballar
sobre les demandes i veure l’individu com relaciona la
demanda amb la seva realitat. La necessitat penso que és
sempre una percepció externa.
Respecte a la formació, jo crec que la Universitat no ha
d’ensenyar la formació bàsica de l’educador, no li ha de
donar tot, entre altres coses, perquè no pot. Jo sempre dic
que hi ha coses que la Universitat no podem ensenyar i és
el xoc amb la pràctica. I, dic “xoc” perquè en l’àmbit del
professorat està perfectament recollit el “xoc de la pràctica”.
Potser l’educador també es troba amb aquest “xoc
de la pràctica”. Hi ha coses que només es poden aprendre
experimentant-les. Per exemple, trobar el punt adequat de
relacionar-se d’una forma educativa i d’una forma creativa
o d’una forma dinàmica en un grup. Això no és pot
ensenyar; pots explicar estratègies que ajudin a fer menys
errors, a arribar més ràpidament a la creació d’aquest
clima, però ensenyar-ho, a mi em sembla realment molt
difícil. Potser hi ha algú que ho sap ensenyar, jo me’n
sento incapaç. Aquest “savoir faire” jo crec que vindrà de
la pròpia experiència, que vindrà de les ganes de fer-ho bé
i que vindrà del propi contacte amb la gent.
Vull acabar amb una pregunta perquè m’ha sobtat una
qüestió. Estic plenament d’acord amb el que ha dit la
Margarida. Penso, també, que cal trencar la divisió de
formal i no formal, ha estat molt rica i ens ha vingut molt bé
però, potser, cal buscar altres formes d’interpretar l’univers
educatiu. Però si per una banda demanem flexibilitat, com
és que per una altra demanem reconeixement? No acabo
d’entendre la qüestió.
PERE VICENÇ PLANAS
Em referiré a dues coses que heu comentat: d’una banda al
tema de les contradiccions. Evidentment que hi ha contradiccions
i, fins i tot, un s’hi habitua, en el sentit que ja va bé
perquè si tot fos lineal seria realment avorrit; però, amb
mesura perquè allò que porten sovint aquestes contradiccions
és frustració. I és molt frustrant quan no veus el
producte o el resultat del que estàs fent, i moltes vegades
l’educador social no arriba a veure el producte. Passen anys
fins que, potser, en algun lloc que s’ha treballat o en algun
grup de joves, hi ha alguna reacció.
Després voldria parlar de la pràctica. Jo estic totalment
d’acord que hi ha moltes coses que només s’aprenen a la
pràctica. Estic totalment d’acord que si no és amb l’enfrontament
amb la pràctica hi ha aspectes que ni amb la
tècnica ni amb la teoria pura, amb res s’aprèn, fins i tot ni
amb la participació dins els grups clàssics dels grups
d’aprenentatge. Jo recordo que quan es va fer el disseny
curricular de l’educació social (en el qual vaig participar)
nosaltres proposàvem, des de l’associació d’educadors,
una quantitat de crèdits pràctics. Però les mateixes
universitats, per pròpia dinàmica, no ho poden facilitar.
El que ha dit en Xavier Cacho de respondre a les
necessitats no percebudes em sembla que des de l’educació
social hem de respondre tant a la demanda com a
les necessitats no percebudes. Perquè quan agafem un
nen petit i el portem a l’escola, el nen petit no té la idea de
què va a fer allà. Ell no és conscient d’això.
IGNASI LUPON
Voldria parlar de la diversitat i de la riquesa de la
professió. S’ha dit que ja som professionals perquè hi ha
una titulació. A mi em sembla que la titulació no defineix la
professió. Segurament la història de les professions ve
més per l’exercici i pel que s’ha gestat des de dins de les
professions mateixes.
Què fan els mestres? Treballen en escoles, que són
institucions molt reglades amb una història llarguíssima.
L’educador social, en canvi, treballa amb públic d’edat més
diversa, de procedència cultural més heterogènia, en
àmbits tant físics com conceptuals més variats. Això és
una riquesa. Té aquesta gràcia però potser falta camí per
arribar a una professionalització. No soc gaire partidari de
la professionalització en el sentit d’acotar molt els terrenys
que podrien fer caure en institucionalitzacions excessives.
I, després, un apunt respecte a la formació –que tampoc
sé massa com ha de ser– perquè un noi sortit de la
Universitat es troba amb una situació de conflicte i no sap
respondre, entre altres coses perquè es donen molt pocs
continguts al respecte.
En general les ciències s’han estructurat a partir del que hi
ha. A la Universitat –jo que vaig estudiar exercint la
professió– es dóna planificació, disseny, avaluació, però
de què? Quins són els continguts? Jo crec que estan
escassíssimament definits. I sempre parlem amb termes,
potser, massa conceptuals.
ISABEL SOLÀ
De les intervencions de les persones de la taula i
participants hi ha molts suggeriments interessants, però jo
convido una mica tothom a intentar definir el professional
més enllà dels tres àmbits tradicionals. Perquè penso que
–i amb paraules de les persones que han intervingut– ens
estem adonant, cada vegada més, de noves formes
d’exclusió i vivim un canvi permanent a nivell social que
ens genera noves necessitats. I això dintre el camp de la
intervenció de l’educador social provoca noves línies de
treball. Intentar encabir aquests nous àmbits de treball o
col· lectius en els quals d’alguna forma l’educador social
està fent una tasca important amb una d’aquestes tres
classificacions penso que limita el que pot ser la
classificació de la professió. Jo convidaria a obrir una mica
més el ventall o a intentar desencasellar d’alguna forma
aquest terme. Perquè, fins i tot les característiques de què
s’ha dit que havia de tenir l’animador sociocultural en la
seva intervenció sobre la comunitat jo penso que són trets
d’un professional de qualsevol camp de treball de
l’educador social, no exclusiu de l’animador sociocultural. I
em sembla que aquesta visió una mica més àmplia del
que ha de ser el treball i les característiques d’aquest
professional donaria una visió una mica més àmplia del
que hem de ser i de com hem de treballar. D’alguna
manera m’agradaria poder tenir una visió bastant més
àmplia perquè em sembla que si no ens limitem.
Hi ha hagut una cosa que ha sortit també del tema del
tercer sector i de com el tema de l’educació social i els
camps de treball s’està privatitzant. Això ho lligo bastant
amb les necessitats de treball de l’educador social: Són
noves? Són emergents? Van canviant? La necessitat
social ens empeny més que no pas la definició dels llocs
de treball? Per tant jo penso que hem de donar respostes i
no respostes tardanes sinó respostes al moment en què
es van presentant. I, a vegades, esperem que l’administració,
primer, reconegui aquell lloc de treball i després ens
hi posem a treballar. Jo penso que en aquest sentit el que
històricament s’ha demostrat és que sorgeix la necessitat,
es dóna resposta i és després l’administració la que
reconeix aquell lloc de treball. Des de les estructures més
aviat estàtiques que té l’administració és difícil donar
respostes a aquestes iniciatives, però la necessitat
continua existint.
Recullo amb tota la humilitat que puc aquesta crítica al
tema de la formació. És molt complicat amb tres anys –i jo
estic en una responsabilitat de formació d’educadors
socials– formar un professional tan polivalent que ha de
saber de tot: sociologia, psicologia, pedagogia, tècniques
d’intervenció, auto-coneixement, autocontrol de les emocions.
Jo reconec que seria ideal que aquest educador
sortís amb tota aquesta formació però és extremadament
complicat, i més si tenim en compte que la majoria d’ells
són persones molt joves i que no han tingut experiència
laboral.
D’alguna manera recullo la crítica i penso que estem
obligats a fer reflexió sobre aquest tema, però també
demano des del sector, la comprensió de la realitat.
MIQUEL ÀNGEL LÓPEZ
Una de les coses amb què estic d’acord amb vosaltres és
que l’educador és polivalent i que aquesta polivalència
hauria d’acotar-se una mica. L’educador és moltes coses.
Segurament aquesta acotació hauria de fer-se perquè
moltes vegades arribem a conflictes amb altres professionals;
ens fiquem en camps que no són els nostres.
Una segona part és que estic d’acord amb el que s’ha dit
sobre la diplomatura. Als educadors socials que estan
sortint, alguna cosa els falla. En el centre on treballo han
vingut molts educadors socials i fallen. Fallen perquè no
tornen. A què és degut? No ho sé. La pràctica? Les
tècniques? Caldria mirar-ho. I, potser, nosaltres els que
portem molts anys, també hauríem d’ajudar a veure per
què fallen.
MARIANO HERNANDO
Soy de una Unidad Escolar externa relacionada con la
ESO. Una antigua aula-taller que se ha convertido en
unidad escolar externa. Desde este ámbito de la enseñanza
veo muchas incoherencias. Una de ellas es ¿Por
qué no se puede fusionar la educación social con la
educación formal? ¿Por qué la educación de FP no puede
estar en todos los institutos? ¿O en todos los colegios de
Primaria.? ¿Por qué inversamente la educación formal no
puede estar en proyectos de educación social? ¿Por qué
no puede haber en un instituto una clase que se diga
educación social y pueda plantearse, tanto a chicos i
chicas “normalizados” como a gente que tiene dificultades
sociales? La LOGSE dice que “todas las personas: niños,
niñas adolescentes tienen que estar hasta los dieciseis
años como máximo en la escuela. Algunos chicos tienen
problemas de agresiones con educadores, agresiones con
algunos compañeros y salen del instituto y siguen en la
ESO pero en la escuela externa. ¿Qué pasa con esta
gente? Bueno, yo creo que es importante que estén estas
instituciones porqué eran las antiguas aulas-talleres que
han funcionado durante muchos años y que ahora siguen
funcionando con el mismo estilo de antes, pero ahora
dentro de la enseñanza formal. Con un inspector detrás o
una inspectora que te está controlando todo lo que estás
haciendo y que tipo de medida estás tomando.
Claro, es una incoherencia porqué a la vez que la LOGSE
te pide que los adolescentes estén en la escuela, también
te pide que haya una adaptación curricular para cada
alumno o alumna. Muchas veces cuando un chaval ya ni
siquiera va a la escuela, porqué hay un 10% de asistencia
o un 0% de asistencia, se crea una plataforma con otro
tipo de actividades, más manualidades, el chaval se siente
acogido y funciona con un 80% de asistencia.
Yo vivo en una zona de Nou Barris. Antes estabais
diciendo que los políticos progresistas, por ejemplo, van
diciendo que lo importante es la participación de la gente,
que la gente se mueva, que se monte sus propias
historias. Pero ¿Qué pasa? Que después hay una
demanda de la gente joven, y yo lo estoy viendo en el
barrio, que se està pidiendo un casal de joves y el propio
ayuntamiento dice que la demanda no se puede atender
porqué no hay recursos o porqué no interesa. Los
recursos siempre faltan en los aspectos sociales.
PERE VICENÇ PLANAS
Hi va haver un moment històric que des del Consell
d’Universitats es va oferir la possibilitat de crear la
diplomatura d’Educació Social. En aquell moment allà van
confluir monitors del temps lliure i tot d’una els hi va caure
“som educadors, perfecte!”; animadors socioeconòmics –
recordo aquesta figura perquè, la tinc aquí present,
gravada– quan un senyor es va aixecar i va dir “però què
dieu?, això és una funció no és una professió”, i algú
intentava definir-la com a professió. Sort que es va
imposar el seny. Els animadors socioculturals, els
educadors d’adults, la polèmica que hi va haver en aquell
moment quan hi havia el sector que es definia dins
l’educador de l’ensenyament reglat i els educadors en el
sentit més ampli que coneguis de l’educació integrada. I
després la figura que històricament tenia molt de pes era
la figura de l’educador especialitzat. I, ara, quan diem que
l’educador social és una figura tan polivalent, evidentment,
és que és una conseqüència del procés que vam iniciar.
En aquells moments, potser, estava més parcel· lada la
cosa i hi havia una altra necessitat que era que ens
reconeguessin professionalment, i per definició un professional
és tot aquell que és reconegut socialment, té un títol
i se’l paga com a tal. I ara estem desfent el camí. Hem de
tenir un sentit més ampli i és que ens hem trobat amb això;
ens hem trobat dins d’una diplomatura i han especialitzat
el seu currículum. Se centren molt en el tema del temps
lliure. I ara ens trobem amb això: que és una professió
polivalent.
I després, un altra qüestió: les necessitats sempre van per
davant de l’administració, això està clar. El problema ve
quan qui té la potestat de controlar aquestes institucions
privades o semiprivades no realitza el control: ni laboral, ni
salarial. A mi em fa vergonya sentir el que cobra
l’educador que treballa en el tercer sector. Estan treballant
per sota de mínims. No hi ha un control dels convenis. Es
fan convenis en el tercer sector a la rebaixa. Els educadors,
sigui quin sigui el camp en què treballem, ja sigui el
privat, el tercer sector o el públic, estem obligats a
denunciar aquests fets. No és la meva intenció llençar les
culpes a fora, però jo també faig autocrítica perquè sé
coses i a vegades haig de callar perquè perilla el meu lloc
de treball. I ho dic així de clar.
Hi ha fets que no podem obviar. El tercer sector és una
realitat. I, millor que es diversifiquin els recursos, però hi
ha d’haver un control; un control a tots els nivells; i el que
està passant en aquest moment és una vergonya conseqüència
de les polítiques neoliberals. Això està més que
vist.
XAVIER CACHO
Penso que s’han tractat molts temes i han sortit moltes
qüestions, que és un tema ampli, que és un tema dur i que
amb el temps que tenim no sé si podrem acabar.
Jo voldria destacar la qüestió de les contradiccions. Diuen
que hem de fer coses i en realitat volen dir que n’hem de
fer unes altres i, a la pràctica, encara, diguin el que diguin,
nosaltres en fem unes altres.
I, una altra qüestió ha estat que no podem treballar sols,
que treballem amb pedagogs, amb psicòlegs; s’ha comentat
la idea de crear un medi educatiu total, en el sentit
d’una societat educativa.
ASSISTENTS
Sara Alcaraz Rivero. Educadora social, Centre Juvenil Martí-
Codolar.
Maria Anglas i Mora. Educadora social, Inserció Laboral de
CEK.
Xavier Cacho. Educador social, CRAE Sant Andreu.
Jaume Casacuberta. Coordinador de centres cívics,
Ajuntament de Granollers.
Josep M. Flotats Grau. Educador social, Diputació de
Barcelona.
Montserrat Guasch Garcia. Professora, Universitat Rovira
Virgili.
Mariano Hernando Sarniente. Educador Social, Unitat
Escolar Externa Cruï lla.
Miquel Àngel López. Educador social, CE L’Alzina.
Ignasi Lupon i Bas. Director de l’Escola Taller la Farinera.
Margarida Massot. Professora, Universitat Autònoma de
Barcelona.
Mertxe Pérez. CEESC.
Carmen Ponce. Professora, Universitat Rovira Virgili.
Fidel Prellezo. Centre d’Acolliment Els Llimoners, CEESC.
Jordi Querol. Educador social, Departament de Justícia de la
Generalitat de Catalunya.
Jordi Sànchez, FUS, Grup de Fundacions.
Anna Sarrias Hoyos. Educadora social, Institut Politècnic
Sant Ignasi.
Isabel Solà Albareda. Coordinadora d’Educació Social,
Universitat Ramon Llull.
Josep M. Triadó. Educador social, Associació d’Ajuda als
Toxicòmans.
Xavier Úcar Martínez. Professor, Universitat Autònoma de
Barcelona
Pere Vicenç Planas. Educador social, CRAE Sant Andreu.
Col.lecció DEBATS DE L’AULA PROVENÇA¡ERROR!MARCADOR NO
DEFINIDO.
1. Els mestres, agents del model d’escola. M. Rúbies, P.
Darder, J. Cots. 1989.
2. Ciutat i habitatge: perspectives per als anys 90. L.
Cantallops, J. A. Solans, M. Ribas Piera. 1989.
3. El metge davant l’atenció sanitària. N. Acarín, A.
Segura, A. Salgado. 1989.
4. Els Jocs Olímpics: per què i per a qui? J. M. Huertas
Clavería, J. Cruz, R. Alquézar. 1989.
5. Les televisions privades des de la perspectiva de la
comunicació a Catalunya. J. M. Forn, J. Gifreu, M.
Reixach. 1990.
6. Els treballadors africans a Catalunya, aspectes socials i
culturals. T. Losada, N. Sastre, J. Soler. 1990.
7. És possible una defensa no ofensiva d’Espanya? Es
pot defensar un país pacifista? L. M. de Puig, V. Fisas,
J. Porta. 1990.
8. Sindicats i concertació després de la vaga general. S.
Carrasco, S. Aguilar, J. Roca, F. Pindado. 1990.
9. Enquestes d’opinió: entre la informació i la manipulació.
E. Bonet, J. Estruch, J. Porta. 1991.
10. Alternatives per a un funcionament més eficaç de
l’administració de justícia. J. Roig. J. L. Jori, J. M.
Gasch. 1991.
11. Àudio-visuals arreu. I a l’escola? P. Ribera, A.
Bartolomé, J. Ferrés. 1991.
12. Els reptes de l’associacionisme. M. Ferrés, P. Martínez,
F. Pindado. 1991.
13. Multiculturalitat a les escoles. R. Cañadell, D. Juliano, J.
Pérez, M. Pujol. 1992.
14. Què se’n fa, dels llibres? S. Fàbregues, E. Teixidor, J.
Terribas, M. Reixach. 1992.
15. El descrèdit de la política. S. Cardús, L. Hernández, J.
Subirats, J. Porta. 1992.
16. La Justícia de Menors, una justícia menor? C.
González, J. Funes, L. Ventosa, F. Pindado. 1992.
17. Unió Europea, cultura i cultures a Europa. L. V. Aracil.
1993.
18. El canvi global en el medi ambient des de la dimensió
personal i social. Què cal fer i com? M. Ludevid, P.
Pous. 1993.
19. Mercat de treball, ocupació i competitivitat empresarial.
J. M. Gasch, J. Roca i A. Contijoch. 1993.
20. L’orientació professional inicial: de la LOGSE a la seva
aplicació. M. Inglès, S. Auberni i J. A. Blasco. 1994
21. Cinema i llengua a Catalunya. G. Planella, J.
Romaguera i P. I. Fages. 1994
22. Experiències d’educació en els valors amb adolescents.
R. Grasa, R. Batlle i J. Cela. 1994
23. Èxit i fracàs escolar en temps de reforma. J. Casal, O.
Homs i J. Trilla. 1995.
24. ONG per al Tercer Món. Quina solidaritat? Quina
coordinació? I. de Senillosa, G. Serra i J. Soler. 1995.
25. El futur de la TV pública. J. Ferrús, J.M. Tresserras i I.
Tubella. 1996.
26. Moviment veïnal: reptes de futur. J.M. Huertas, R. de
Cáceres i A. Naya. 1997.
27. Les tendències de l’evolució de la sanitat a Catalunya.
O. Ramis, G. López Casasnovas i Ll. Monset. 1997.
28. Activitat econòmica i normalització lingüística. M.
Reixach, M. Corell, J. Guàrdia i Y. Griley. 1997.
29. Qui determina l’agenda electoral? M. Minobis, J.Gifreu i
F. Pallarès. 1998.
30. Participació ciutadana: la utilitat de la Iniciativa
Legislativa Popular. J.Vintró, J.M. Gasch i J.Moner.
31. El paper de l’educador social en la nostra societat.
Jaume Casacuberta, Margarida Massot, Pere Vicenç
Planas i Xavier Cacho.