Arengades

2600636120_0b2f12112f_o

I mira que vivíem tranquil·les les meves germanes i jo, en aquelles aigües fredes i netes de la mar Cantàbrica. Des que vam néixer, tota la nostra feina era nedar com unes bledes, amunt i avall, sense preocupar-nos de res més. Ni tan sols ens calia pensar cap a on anar, només seguíem la que anava davant nostre. De vegades hi havia algun petit ensurt, és cert, quan apareixia algun banc de bonítols amb ganes de gresca, o algun tauró despistat, però érem tantes que encara que alguns d’aquests peixots es mengessin unes quantes germanetes, sempre en quedàvem prou per seguir nedant tranquil·lament. Fins que un dia va passar que la germaneta que anava al davant de tot no estava per la feina i es va ficar de ple en aquella xarxa immensa que era arrossegada per aquell vaixell immens que surava uns quants metres per sobre nostre. Totes nosaltres hi vam entrar allà de la manera més tonta, i quan vam voler escapar ja no trobàrem la sortida. A poc a poc ens van anar pujant, ens van treure de l’aigua i ens van fer caure a sobre de la coberta del vaixell. Després els pescadors ens van posar en unes caixes de fusta, que a mi em van semblar una mena de taüts, i ens van posar gel per sobre. I mira, ara hi som aquí, a la Boqueria, esperant que algú ens compri, se’ns emporti a casa i se’ns mengi per sopar, ben fregidetes i amb un got de Don Simón per acompanyar. Quin futur que ens espera! El que més em preocupa de tot això és que valc 0,70 euros, més de vint duros per una arengada! Això no pot anar bé, mai a la vida.

Pere París

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *