Citroën

2606716815_09da91c782_o2

Sembla que em retiren. L’altre dia en François em va conduir fins els afores del poble, al polígon industrial, i em va aparcar davant del concessionari de la Citroën. Va entrar i s’hi va estar una bona estona. Jo el veia a través dels grans vitralls, l’atenia una noia molt elegant, amb una carpeta a la mà que anava consultant de tant en tant. Van estar molta estona davant d’una Berlingo blanca, immaculada, nova. Aquesta és la paraula, nova. Sé que no puc competir amb ella. Ja porto un bon grapat d’anys treballant amb el François, des que em van fabricar allà pels anys seixanta en una gran fàbrica de la banlieu de París. I no ha estat una vida fàcil, sempre carregada de peces metàl·liques i mercaderies, amunt i avall. He de dir que en François ha estat un bon amo, m’ha cuidat bé, i mai no m’ha faltat de res, ni gasoil (m’agrada molt el de la BP, el de TOTAL m’embafa de seguida), ni oli ni líquid de frens. Però sóc una eina de treball, no un cotxe per a fardar, per això l’aspecte que tinc no és gaire encisador. Mai no m’ha pintat de nou, i en els darrers anys ja ni m’arreglava els petits bonys que em feia contra els altres cotxes en aparcar de pressa i de qualsevol manera. Ara, mai no l’he deixat tirat, cosa que no es pot dir del seu bonic Mègane. Em fa por el moment que em porti fins al desguàs. Allà em trauran les peces que encara facin servei, i després una màquina em convertirà en ferralla, i diuen que serviré per a fabricar un nou objecte. Mira, potser aprofitaran una part de mi per a fer una nova Berlingo. No es lliurarà de mi tan fàcilment, el François!

Pere París

Arengades

2600636120_0b2f12112f_o

I mira que vivíem tranquil·les les meves germanes i jo, en aquelles aigües fredes i netes de la mar Cantàbrica. Des que vam néixer, tota la nostra feina era nedar com unes bledes, amunt i avall, sense preocupar-nos de res més. Ni tan sols ens calia pensar cap a on anar, només seguíem la que anava davant nostre. De vegades hi havia algun petit ensurt, és cert, quan apareixia algun banc de bonítols amb ganes de gresca, o algun tauró despistat, però érem tantes que encara que alguns d’aquests peixots es mengessin unes quantes germanetes, sempre en quedàvem prou per seguir nedant tranquil·lament. Fins que un dia va passar que la germaneta que anava al davant de tot no estava per la feina i es va ficar de ple en aquella xarxa immensa que era arrossegada per aquell vaixell immens que surava uns quants metres per sobre nostre. Totes nosaltres hi vam entrar allà de la manera més tonta, i quan vam voler escapar ja no trobàrem la sortida. A poc a poc ens van anar pujant, ens van treure de l’aigua i ens van fer caure a sobre de la coberta del vaixell. Després els pescadors ens van posar en unes caixes de fusta, que a mi em van semblar una mena de taüts, i ens van posar gel per sobre. I mira, ara hi som aquí, a la Boqueria, esperant que algú ens compri, se’ns emporti a casa i se’ns mengi per sopar, ben fregidetes i amb un got de Don Simón per acompanyar. Quin futur que ens espera! El que més em preocupa de tot això és que valc 0,70 euros, més de vint duros per una arengada! Això no pot anar bé, mai a la vida.

Pere París