Tractament integrat de les llengües

Els grans de l’escola hem escrit sobre nosaltres mateixos en anglès.

No us perdeu les fotos!

Autobiografies de 6è A

https://drive.google.com/file/d/0B-KlHleF8kggUUpVN0ZwQjZrM2s/view?usp=sharing

Autobiografies de 6è B

https://drive.google.com/file/d/0B-KlHleF8kggU1NZVHVrdFlpWTQ/view?usp=sharing

JOSEP RODRÍGUEZ

Josep Rodríguez fue el único hombre director de la escuela Pau Claris. Nació en la provincia de Zamora, el 20 de mayo en el año 1937. Cuando nació, tenía tres hermanos en la guerra civil española.

Empezó a ser maestro en un pueblo de Igualada y en esa misma clase tenía 60 alumnos. Las clases, en aquella época, eran muy nombrosas.

Fue profesor en la escuela de St. Julià en Andorra, y estuvo del año 1969 hasta 1975.

En nuestra escuela, Pau Claris, estuvo del año 1990 hasta el año 2002.

Según Josep, hace bastantes años, en nuestro colegio había barracones en vez de clases y el comedor también estaba situado en uno esos. Nunca, nadie… quería venir a la escuela Pau Claris. Poco a poco se fue levantando y con la ayuda de todos la escuela creció.

Siempre se sentía mal cuando regañaba a algún niño.

Recuerda una anécdota: tenía un amigo maestro, que se fue de la escuela porque los alumnos le pegaban.

Eran otros tiempos!

Tiene un buen recuerdo como maestro y director. Le encanta venir a la escuela a visitarnos.

ROSER SAÑA

Roser Saña, nació el 16 de Mayo de 1955, en el santuario de Bastanís en el pie del Cadí, en el Alt Urgell, Cataluña.

Vivían doce personas, en una sola casa. De payés, apartada de los pueblos. Vivían de las vacas, los conejos, las gallinas y de los cerdos.

Bajaban al pueblo a comprar pasta, bacalao y arroz. Vivió en esa casa tres años. Después fueron a vivir a Travesseres.

Una anécdota que tiene es que, un día fue a jugar con una amiga, estaban pintando unos zapatos, y una niña que pasaba por allí les tiró el bote de pintura, y sus hermanas pegaron a esa niña.

De allí se fueron a Prats i Sampsor. Entonces empezó a ir a la escuela. La escuela era muy antigua, todo lo hacían es castellano, y ella no conocía la lengua. Usaban tinta y pluma. Fuera de la escuela había un lavadero dónde jugaban dentro.

Luego en Prats abrieron una tienda, que hacía la función de bar y otras cosas.

Después se fueron a vivir a Santa Eugenia, dónde ahora está Ridolaina.

En la escuela, cada año, tenían un profesor diferente. Para ir a la escuela tardaban una hora andando. Cuando ella tenía doce años, pusieron un autobús para ir a la escuela.

A los catorce años acabó el colegio, y decidió ir a estudiar al Instituto Joan Brudieu, en la Seu d’ Urgell. Para poder estudiar, servía cenas, en el Hotel Avenida.

En sexto de bachillerato fue a Italia. Lo que más le gustó fueron las carreteras y los campos de claveles que había allí. De la Seu  se fue a Lleida a estudiar Magisterio, tres años. Cuando volvió de Lleida empezó a trabajar en las monjas. En 1996 esta escuela cerró, y se fue a trabajar a la Salle. Más tarde se fue a Pobla de Segur en el colegio Sagrada Familia. En el 2000 la escuela también cerró, y empezó a estudiar oposiciones. Más tarde, se fue a Puigcerda y tenía a los niños más pequeños. Después de Puigcerda vino a trabajar ocho años a nuestra escuela, el Pau Claris. Después se jubiló y ahora se dedica a viajar por el mundo. Hace poco que fue a Canadá.

Hola em dic Aridane Casals. Vaig marxar del col·legi Pau Claris fa dos anys. Sóc un ex alumne. L’altre dia , el dijous, Vaig venir a parlar d’algunes anècdotes que tenia del col·legi.

En primer lloc els vaig explicar que recordava que amb un partit de futbol, em vaig trencar el braç. També vaig explicar als nens de sisè, petites coses de l’institut, com per exemple, que és molt diferent de l’escola, que t’has d’espavilar molt més que aquí.

A més a més, me’n recordo dels avisos de la meva tutora,  la Maria José, perquè treballés més. També de les baralles que tenia amb el Jordi Viñals i el Raúl, dos amics meus de la meva classe de sisè. La millor assignatura va ser medi, era l’assignatura en la que treia més bona nota, i m’agradava molt.

A més a més, me’n recordo que la Mar, la meva professora de religió, m’aprovava sempre sense fer res.

M’agradava molt educació física, que em feia l’actual directora del Pau Claris, l’Esther.

Finalment els vaig comentar que podrien millorar el menjar que hi havia a la meva antiga escola Pau Claris.

Més tard em van preguntar qui era la  professora que em queia pitjor. Els vaig dir que era una professora que ara no esta al centre, perquè semblava que em tenia mania, i la professora que més m’agradava era l’ Ester.

L’Elisabet Fochs va estudiar a l’ escola Pau Claris. A l’ hora del pati sempre jugava amb els seus companys, a futbol, a bàsquet i a la xarranca.

El seu curs preferit va ser primer, quan tenia a la Teresa. També li agradava molt fer obres de teatre i festivals de Nadal.

A les hores del pati, quan plovia, sempre jugaven al “  Monopoli”. Es barallaven i començaven a cridar molt fort. La MªJosé els va haver de castigar una temporada sense el “Monopoli” perquè es calmessin durant un temps.

A final de curs els hi van posar un video on hi havia imatges d’ ells des de P3 fins a sisè. Els va emocionar molt aquelles imatges perquè els hi va fer donar compte de que per a ells ja s’ havia acabat la primària.

Hola em dic Lourdes Porta i jo també vaig ser mestra a l’escola Pau Claris. Quan vaig arribar al 1990 només hi havia la part de color groc de l’edifici i només hi havia aules. Llavors feia classes a infantil. Una de les anècdotes que més recordo és quan un nen a classe de P-5 va dir que a Galícia un vaixell s’havia enfonsat i havia deixat molt petroli al mar. Els nens anaven dient: “pobres peixos!” i una nena que havia anat a Galícia el mateix dia i havia anat a l’aquari va dir:  els peixos estan tots a l’aquari i no els ha passat res. La nena es pensava que tots els peixos del mar estaven a l’aquari.

Abans no hi havia pati dels petits i el compartien amb els grans. Al 1992 van fer el menjador. No hi havia monitors i els mestres ens quedàvem voluntàriament. Ens portaven el menjar de l’escola Claror. Abans que jo arribés l’escola Pau Claris, ja hi era la Rosa Mari. És la mestra que porta més anys al col·legi.

L’any 1992 vam crear l’AMPA. Era nova i no tenia gaires diners. A final de curs vam fer un sopar. Només hi vam ser vint persones, perquè era el primer sopar que fèiem però ens ho vam muntar molt bé. Tothom estava molt il·lusionat encara que hi havia molta poca gent.

La primera vegada que vaig entrar a vuitè estava molt nerviosa perquè havia estat molts anys amb infants petits i vuitè era un altre món. També vaig estar quinze anys de directora. M’agradava més ser mestra que directora. A casa feia molta feina de l’escola i quan portava molt temps fent classes i alhora fent de directora, vaig haver de deixar de fer classes perquè tenia molta feina.

També en els caps de setmana ens entraven a robar a l’escola. A vegades robaven “ radiocassets” fotocopiaven papers, agafaven guixos… Ho feien cada cap de setmana, perquè no hi havia alarma. Un cap de setmana, uns lladres van entrar a robar. Van trencar vidres i van fotocopiar un bitllet de mil pessetes, també van robar “radiocassets”. El dilluns al matí, quan vam anar a fer fotocòpies, ens vam adonar que s’havien  deixat el bitllet de mil pessetes real a la fotocopiadora!

A mi m’ha agradat molt aquesta escola perquè en tinc molt bons records amb els alumnes, els pares i els mestres.

He estat molts anys compartint històries que m’han agradat molt.

Em dic Nil Calvet. Aquesta és una foto de sisè de la meva classe. Sóc el de la dessuadora vermella i els pantalons curts  de color verds

He estat des de P3 fins a 6è a l’escola Pau Claris, i ara us explicaré el meu pas per l’escola.

La meva mare em va explicar que el primer dia vaig plorar molt, perquè no volia venir a l’escola.

No sempre he vist una escola igual; Al començament no hi havia ni el gimnàs, ni el menjador.

Sempre he anat amb el Dani, el Joan, el Llorenç, el Edgar i el Tristan. El millor  record va ser l’últim dia perquè va ser molt emotiu, tot i que també, m’agradava molt anar de colònies, sobretot quan feia tercer i vam anar a Castellar de Nuc. Em va agradar perquè la casa de colònies era com un castell, també va estar bé l’obra de teatre de Grease.

La meva assignatura preferida era educació física, la que menys m’ agradava era matemàtiques.

Quan érem més petits, a l’ hora del pati ens agradava jugar a futbol. Uns anys mes tard jugàvem a basquet, i finalment xerràvem tota l’ hora del pati.

Una anècdota que tinc és que un dia quan fèiem educació física , jugant a l’ aranya peluda, amb un fil ferro, se’ m va aixecar la pell de l’ orella i se’ m va trencar un tendó.

I també a les últimes colònies uns nens de Girona  es van dedicar a espantar-nos, disfressant-se de fantasmes, pintats amb sang de mentida com si estiguessin morts. I un altre nen que es va espantar molt, va marxar al bosc de la casa de colònies.

Vaig tenir a la Sandra, la Pepita Pedascoll, la Maria Jose, la Pepita Jordana, i l’ Adela.

M’ha agradat estar en aquesta escola, la trobaré molt a faltar.

Hola!!! Som els nens i nenes de sisè de Primària. Aquest trimestre hem estat treballant les memòries dins el projecte: El Tractament Integrat de les Llengües.

Aquí podreu llegir els nostres records d’infància…

Al nostre grup hi ha: el Gerard, el Marc V., L’Anna, la Sara, el Jordi i el Denís.

EL MEU PRIMER DIA D’ESCOLA

Quan tenia 3 anys vaig anar a l’ escola Pau Claris. Estava content perquè era el meu primer dia d’ escola, i nerviós perquè era i sóc molt tímid i aquesta situació em provocava nervis.

Només coneixia a dos nens que anaven amb mi a la guarderia, aquests eren l’Arnau i el Cèsar. Estava amb ells tot el dia però quan va passar poc temps ja coneixia a tothom. A l’hora del pati jugava amb els nens que més coneixia i jugàvem a futbol perquè m’agradava molt. Però també jugàvem a altres jocs i amb altres joguines. També recordo que sovint jugàvem amb plastilina i en aquella època era la meva joguina preferida.

Aquell primer dia d’escola, quan vaig tornar cap a casa, els meus pares em van preguntar com m’havia anat el dia i els hi vaig dir que molt bé.

Gerard