MEDIACIÓ COMUNITÀRIA

Código_Deontológico (Federación estatal de asociaciones de profesionales de la mediación)

Deontologia (del grec δέον “degut” + λόγος “tractat”), és un concepte introduït per Bentham —Deontology or the Science of Morality, 1834— que fa referència a la branca de l’Ètica (part de la filosofia que tracta de la moral i de les obligacions de l’home) l’objecte d’estudi del qual són els fonaments del deure i les normes morals. Es refereix a un conjunt ordenat de deures i obligacions morals que tenen els professionals d’una determinada matèria.

La deontologia és coneguda també sota el nom de “Teoria del deure” i juntament amb l’axiologia és una de les dues branques principals de l’Ètica normativa. Pot parlar-se també d’una deontologia aplicada, en aquest cas no s’està ja davant una ètica normativa sinó descriptiva i fins i tot prescriptiva. La deontologia aplicada a l’estudi dels drets i deures, particularment enfocats a l’exercici d’una professió, és el cas de la deontologia professional. Per a la seva aplicació s’elaboren codis deontològics, que reglamenten, de manera estricta o bé a manera d’orientació, les qüestions relatives al “deure”, dels membres d’una determinada professió. La deontologia es nodreix d’una banda del marc jurídic, i per altre del marc moral. El seu concepte bàsic és que obrar “d’acord a l’ètica” es correspon amb obrar d’acord a un codi predefinit.

Un codi ètic o codi deontològic és un recull (quasi sempre en forma de document), d’un conjunt més o menys ampli de criteris, dictats per la deontologia amb normes i valors que formulen i assumeixen aquells que porten a terme correctament una activitat professional. Els codis deontològics s’ocupen dels aspectes ètics de l’exercici de la professió que regulen. Aquests codis cada vegada són més freqüents en tot tipus activitats.

Els codis deontològics potser siguin els mecanismes d’autoregulació més coneguts que es poden posar en marxa en l’àmbit de la comunicació social, la psicologia, la medicina, entre altres professions, però no són l’únic instrument: llibres d’estil, estatuts de redacció, convenis, etc., tots contribueixen al fet que una comunitat professional fixi els seus propis límits, en molts països aquesta regulació és a través de col·legis professionals.