Lamentablement el llebrot a la brasa no els fa plaer. Ella busca l’Ànima amb la mirada, però ell li diu que no cal. I que això s’ha d’acabar. Ella diu que li comença a fer por. I ell li respon que no temi mentre ell visqui. I ella es diu que l’estima! Però ara (un cop casada) fóra una baixesa. I aquesta baixesa és del que se sent acusada per la mirada de l’Ànima .

La Mila dubta confusa, però acaba concloent que aquell estimar incomplet i antinatural és el màxim a què pot aspirar. I lloa el pastor del mateix que abans l’acusava: de la quietud de desitjos. Però es repeteix que ell l’estima com a darrera taula de salvació.

De cop, en la pujada, ella s’espanta: el camí carena i tenen caient a un costat. Si no vigilen, cauran.

Quan arriben al capdamunt, no veu d’entrada la Creu. Però sent l’olor de tots els aromes de la muntanya: el cim enter semblava un alipteri. I quan en Gaietà la fa mirar a baix, sent les arreletes dels cabells a través de sa closca. Per la descripció que ens en fa Caterina Albert, comprenem que les referències geogràfiques de la novel·la són fruit de la imaginació de l’autora, elaborades a partir de molt pocs elements de la realitat. I sembla que la Mila veu, allà lluny, per primer cop, la mar! O sigui que la referència de Sant Pere Pescador de fa dos capítols prenia la imatge del poble real (vegeu la foto del capítol Vida enrera), però el context geogràfic en què ens situa l’autora és volgudament irreal. Però versemblant! De fet, ens ha posat el Pirineu al sud! La mar, sí. La mar a llevant.

Demana al pastor per la creu. I la creu no hi és. El pastor n’explica la llegenda. Des d’aleshores, sempre que ha de passar una desgràcia, se sent dringar l’esquellinc.

Parlant d’en Matias, li explica el pastor que ara és jugador de taleia i que l’Ànima se n’aprofita. Tot ve de quan ella no es trobava bé i li va deixar corda. Ell absol la Mila de tota responsabilitat. I comenta com és de dolenta la vida a les viles. Una vegada li van oferir de muntar una carnisseria, però no en va voler saber res. I això que no hi havia tant de vici, fa trenta-cinc anys.

Trenta-cinc anys, dieu? I arribem a l’escena culminant de la novel·la. D’aquí, cap avall. És d’aquells moments literaris que un sempre recorda. Vos en feia una quarantena… Ell és l’únic suport, tot el suport que té. En ell hi confia. En ell es repenja. Pel gener vinent (…), ne fai seixanta-quatre. Podem entendre la magnitd d’un cop així per a una dona? I per a una dona com la Mila i en les circumstàncies de la Mila?

Davant del seu l’astorament, ell pensa que li deu costar de creure i li aporta dates i records. De la impressió que sent, la Mila fa petar els dits tancant els punys. Seixanta-quatre anys! Errada dolorosa, cosa repugnant, la que li havia passat…! I baixant junts, mentre el pastor cova l’odi contra l’Ànima, ella el va analitzant i va comprenent la magnitud del seu error. Aquest vell amb ànima de jove, el contari del seu marit: l’anomalia que la persegueix i li emmetzina la vida!: tot perdut (…) Un negat…! Un vell…! Pensa a saltar daltabaix. Quan ell li dóna la mà, el seu contacte li sembla repugnant. Un negat…! Un vell…!

Quin títol tan escaient per a aquest capítol!

Triga massa el pastor a tancar el bestiar perquè hiverni al mas de Sant Ponç. En Baldiret no pot anar a estudi i els del mas perden l’adob que fan els xais. Sap en Gaietà que, sense ell, ella es marcirà. Fins que l’Ànima diu a la jove del mas que el pastor, sense en Matias que li faci nosa, té moltes coses a fer a l’ermita.

Així és que el pastor se n’ha d’anar. Abans, ella vol que la porti al Cimalt. I es lleven encara de nits un dilluns. Tot pujant, del fred, ella se li arramba. Ell mig somriu, però torna a mirar endavant. La Mila sent una cosa que sent sovint: quan se li acosta, ell sembla absent. Va caminant al darrere i li ve una por irracional. Tanta, que xiscla per l’esgarrapada d’una branca i es precipita cap al pastor. Ell la plany perquè encara la veu poruga. I tornen a caminar de costat, els cossos fregant-se a vegades. El trajecte s’esdevé per un paisatge fantasmagòric. Quan passen pel Clot dels Llamps, li adverteix que si té alguna animeta dolenta per enemiga, que no hi passi, que és molt fàcil fer-li caure una pedra al damunt. És evident que pensa en ell mateix. Però l’expressió amoïnada del pastor fa pensar a la Mila ¿i si fos ell mateix l’animeta dolenta de què parlava i, de repent, es girés contra mi? Tenen tantes dèries els homes! I recorda allà mateix com el desig va fer malbé la seva relació amb l’Arnau. I aviat veu clar que si en Gaietà l’hagués presa entre sos braços,(…) s’hauria deixat prendre mansament, joiosament.

Però el pastor no està per aquestes qüestions, només pensa a caminar. Ella se sap desitjable, saborosa. Els viciosos de l’aplec primer, els caçadors després, la cobejaven. Per què no aquells dos homes- en Matias i el pastor- als quals ella hagués volgut fer do generós de si mateixa? El pastor només és per ella una providència, com per als del mas, per a en Baldiret i per a les bèsties. I, de sobte, aquella providència tocà el braç de la dona, que féu un salt. Sembleu d’argent viu (mercuri), diu ell. Li volia dir que ara ja poden parlar, que ja s’hi veu. Mentre anaven per llocs foscos, prefereix vigilar.

I tots dos tenen ganes d’anar al cel: però una de deixar-s’hi caure, l’altre d’enlairar-s’hi. Segueixen caminant amunt, sense camí amb les mates encara cobertes de gebre.

I recorda la Mila la primera trista pujada amb en Matias, casats de nou. I com se li ha enfonsat tot. Però aquesta pujada és rejovenidora: el que són les bones companyies!

Veuen l’ermita des de dalt. I ella pensa que sovint havia volgut trobar-se sola amb el pastor: i ves, res de res.

En Gaietà està content de veure-la refeta. Es troben un pastor de cabres, que en Gaietà titlla de gandul. La Mila li proposa de baixar per un altre cantó, molt més costerut: no vol tornar a passar pel coll on ha tingut mals pensaments (les dones!).

És el moment en què veiem com el pastor esberla el cap d’una llebre amb una pedra llançada amb una fona. Si ens hi fixem, en el parlar i en les accions del pastor, sempre s’hi barreja la violència i la sang. Com quan li ha dit que la matinada seria fresca com una fulla de daga.

Quan es preparen per coure el llebrot, la Mila sent un impuls irrefrenable de besar. Just es tombava cap al pastor que tots dos miren instintivament amunt i hi veuen una figura humana. Tot el dia havia sabut el pastor que els vigilava, diu el pastor amb l’expressió cruelment resolta del combatent a mort. I esventra la llebre.

La tardor regnava i el temps havia refrescat bona cosa. La Mila s’ha refet i les penes li ronden pel cap sense malícia. L’ermita és ara un refugi i no una presó. El lligam amb en Matias està trencat i des del cim d’una pacífica serenor, se’l mira amb indiferència. Viu en lenta harmonia. I viu enrera, recordant. I conversa amb el pastor. Li ha ensenyat d’anar per la muntanya i li ha fet perdre la por.

I recorda la seva tia, que li era padrina, i que la va recollir en morir la seva mare (filla d’uns pares vius, s’hagué casat amb un home com en Matias? És intuïció de Caterina Albert o coneixement el que li fa presentar un personatge desprotegit a l’abast de la mala decisió d’acceptar en Matias? Oi que veiem la relació amb el matrimoni de la Colometa i en Quimet, orfes tots dos, de La plaça del Diamant?). I descobrim que es diu Camila, com es deia una pubilla rica. I que el seu oncle era barquer. Travessava el riu quan no hi havia el pont. Quin riu? El Fluvià. Quin poble? Sant Pere Pescador (única referència real de moment! I no és de secà, com se’ns deia al primer capítol!)

I la descripció dels seus records d’infantesa és també antològica. Els paisatges, la convivència, les flors… I aprenem que l’oncle carnal era depressiu com ella. I ens assabentem del primer dia que la va veure en Matias: ens hi fa arribar seguint la història de la barca. En Matias era, doncs, un noi de muntanya que havia baixat al pla a treballar en la nova fàbrica que ha esguerrat el paisatge de la Mila.

I quan arriba a pensar en en Matias, calla i s’entristeix. És el moment que el pastor comenci a explicar rondalles. Com la del senyor de Llisquents i les cabiroles. I com en sabia de narrar Caterina Albert!

I la Mila acaba per perdre de vista la seva petitesa humana per a entrar de ple en la vida fantàstica de la muntanya gràcies al conjur de la fantasia del seu amic. Alerta a l’enfocament modernista, o sigui, romàntic): el sentit de lo meravellós es despertà en ella com una nova consciència superior. I, alhora, se li desperta devoció per aquell homenet que l’havia fet remuntar a aquells espais serens..

Amb mirada enamorada li demana com és que sap tantes coses. Jo no fai res per a sebre res, ermitana. I li explica lentament que les rondalles més llargues les inventa ell, inspirat per nostre senyor. I li ho diu amb una innocència tal que ella se sent pols davant l’alçada de l’elegit.

La fletxa indica el massís del Montgrí, on hi ha l’ermita de Santa Caterina.

Podem veure en el mapa també Sant Pere Pescador.

Fluvià, barca i passera a Sant Pere Pescador

L’estiu passa amb les visites dels caçadors de ciutat. Heu vist mai aquests ciclistes de diumenge tan ben equipadets que s’apleguen als bars? Tan boniquets anaven aquests caçadors que s’envegen la roba els uns als altres i que no encerten una peça ni per casualitat.

També hi van d’altres colles. Com aquella en què una mare rica i desesperada de no trobar remeis hi va amb el seu fill escrofulós. En ajudar a rentar-lo i veure’l raquític i ple de bonys, deixant-se fer com una cosa humana asexuada, pensa per primer cop que potser la maternitat no és només una font de ventures, sinó que també pot ser un càstig a terminis per un crim comès en una altra vida.

Passa els dies sola. En Matias va a captar per la plana. Després de la festa de Sant Ponç, no només s’havien trobat arruïnats, sinó que havien aparegut un munt de deutes confessats per en Matias. Tanta és la seva angoixa que… accepta de quedar-se els diners que ell capta en nom del sant. Ell no hi veu mal, ella no suporta la vergonya. I el pastor , en un judici mut, resulta implacable. I ella, que hagués volgut resultar resplendent davant d’aquell home, se sent més envilida als seus ulls que un lladre de camí ral, que almenys es juga la vida.

Esperen un cop de sort. Però cada dia la tenen més lluny i estan més atrapats en la misèria moral. A partir del setembre, gairebé no ve ningú o, qui ho fa, ja es porta el berenar.

I ja veu venir l’hivern a gambades. Amb el rebost buit i la post sense pans. I a ella, se li agreja el caràcter. I comença a estalonar el seu marit i a fer-lo anar a bucar cada cèntim. I ell acaba obeint-la en tot. I s’aprima de bellugar-se i fa un posat menys mandrós, més com el dels altres homes. Ella sap que no serveix de res que capti i se sent mereixedora d’un càstig, però no s’atura. En Matias torna tard i el pastor l’avisa que no volti de nits amb diners. Ella, sentint-ho, deixa d’inquietar tant el seu home.

Un dia no ve i diu que s’ha recollit a casa l’Ànima. El pastor tem que sigui pitjor el remei que la malaltia. I comencen a sovintejar les sortides de dos o tres dies. Ella rondina i ell diu que sí, però acaba fent el que li dóna la gana. I cada dia marxa més d’hora i s’esmuny com una anguila quan ella el vol atrapar. Aviat comprèn que alguna cosa contrària a ella ha entrat en la vida del seu home, que se li escapa encara més que abans.

Sent la Mila un profund despit de bèstia encadenada i mossega de nits el coixí, sola en el seu llit. La sensació que anem tenint els lectors és que un cop prenem una decisió errònia, n’anem encadenant d’altres amb la il·lusió de resoldre la primera i, és clar, obtenim el resultat contrari al que voldríem.

I en Matias torna cada cop més pobre i amb més pressa per marxar. I el pastor li diu que el va veure un dia voltant pel mig de la muntanya amb aquella animeta de penjat, en comptes d’anara a captar.

I a l’ermita, ara ja no hi ha ningú de debò. Passa, a finals d’octubre, els dies sola del tot. L’envaeix la tristor més dolorosa. I plora d’angoixa fins al xisclet histèric. Passa hores al llit o asseguda fugint de la claror.

Fins que el pastor li diu que prou, que vindrà amb ells a pasturar el bestiar. De fet, no s’hi està tan malament com a la forca.

I es revifa.