La tardor regnava i el temps havia refrescat bona cosa. La Mila s’ha refet i les penes li ronden pel cap sense malícia. L’ermita és ara un refugi i no una presó. El lligam amb en Matias està trencat i des del cim d’una pacífica serenor, se’l mira amb indiferència. Viu en lenta harmonia. I viu enrera, recordant. I conversa amb el pastor. Li ha ensenyat d’anar per la muntanya i li ha fet perdre la por.

I recorda la seva tia, que li era padrina, i que la va recollir en morir la seva mare (filla d’uns pares vius, s’hagué casat amb un home com en Matias? És intuïció de Caterina Albert o coneixement el que li fa presentar un personatge desprotegit a l’abast de la mala decisió d’acceptar en Matias? Oi que veiem la relació amb el matrimoni de la Colometa i en Quimet, orfes tots dos, de La plaça del Diamant?). I descobrim que es diu Camila, com es deia una pubilla rica. I que el seu oncle era barquer. Travessava el riu quan no hi havia el pont. Quin riu? El Fluvià. Quin poble? Sant Pere Pescador (única referència real de moment! I no és de secà, com se’ns deia al primer capítol!)

I la descripció dels seus records d’infantesa és també antològica. Els paisatges, la convivència, les flors… I aprenem que l’oncle carnal era depressiu com ella. I ens assabentem del primer dia que la va veure en Matias: ens hi fa arribar seguint la història de la barca. En Matias era, doncs, un noi de muntanya que havia baixat al pla a treballar en la nova fàbrica que ha esguerrat el paisatge de la Mila.

I quan arriba a pensar en en Matias, calla i s’entristeix. És el moment que el pastor comenci a explicar rondalles. Com la del senyor de Llisquents i les cabiroles. I com en sabia de narrar Caterina Albert!

I la Mila acaba per perdre de vista la seva petitesa humana per a entrar de ple en la vida fantàstica de la muntanya gràcies al conjur de la fantasia del seu amic. Alerta a l’enfocament modernista, o sigui, romàntic): el sentit de lo meravellós es despertà en ella com una nova consciència superior. I, alhora, se li desperta devoció per aquell homenet que l’havia fet remuntar a aquells espais serens..

Amb mirada enamorada li demana com és que sap tantes coses. Jo no fai res per a sebre res, ermitana. I li explica lentament que les rondalles més llargues les inventa ell, inspirat per nostre senyor. I li ho diu amb una innocència tal que ella se sent pols davant l’alçada de l’elegit.

La fletxa indica el massís del Montgrí, on hi ha l’ermita de Santa Caterina.

Podem veure en el mapa també Sant Pere Pescador.

Fluvià, barca i passera a Sant Pere Pescador