Maria Baquero

Aquesta novel·la està escrita amb les característiques pròpies de la novel·la modernista. L’element temàtic que apareix a gairebé totes les obres modernistes és: l’enfrontament entre l’artista i la societat; el protagonista, que encarna l’artista modernista, intenta fer canviar la societat, que no l’entén i el rebutja.

Caterina Albert utilitza un vocabulari molt ric i complex per expressar tot allò que vol descriure i demostrar, així, que és una persona culta. Per això, utilitza la llengua d’una manera increïble que fa realment imaginar-te els paisatges i els personatges tal i com els estiguessis veient, com si cobressin vida. D’aquesta manera, la novel·la guanya molta força, ja que és un dels aspectes més importants de l’obra. Però també, cal dir que no presenta tots els trets dels personatges, sinó que els has d’anar descobrint de mica en mica durant el desenvolupament de la novel·la.

El llenguatge que utilitza a la forma del narrador és també molt culte però, quan fa parlar els personatges ho fa d’una manera més col·loquial i, a més a més, com de poble. Però, el personatge que fa realment parlar d’una manera ben diferent és el pastor, amb una barreja de maneres diferents de parlar a Catalunya i una mena de llenguatge inventat, amb paraules també inventades.

Solitud tracta de la maduració personal d’una dona, de la superació i desgràcia de tots els problemes que li ocorren durant tota aquesta fantàstica novel·la.

Alma Mateo

En aquest llibre es presenta la naturalesa com una força superior i indomable. La gent pot unir-s’hi molt i pot ser part d’ ella, però tot i això mai triomfa sobre la naturalesa més pura. En Gaietà és un humà molt unit a la natura però acaba morint a mans de l’Ànima, que representa una naturalesa més pura, indomable, salvatge. Sant Ponç, que és la muntanya, finalment es decanta per l’Ànima, fet que venci al pastor.

El corrent modernista creu que l’humà mai podrà guanyar la natura. Després de la mort del pastor, les plantes segueixen igual que ahir i que demà, els animals, les muntanyes, les estrelles tenen el mateix lloc, el dia no canvia la llargada per la gent morta i la nit arriba a l’hora que li tocava. Mai es venç la natura, res no canvia i, si t’hi enfrontes, mai la guanyaràs. Tot i que et passin moltes coses dolentes, ella segueix com sempre.

La muntanya al final guanya la Mila: es veu forçada a marxar i abandonar en Matias, ja que la muntanya l’ha canviat molt i les filtracions de la solitud havien cristal·litzat amargament en son destí.

A la muntanya, la Mila experimenta un procés de canvi i d’aprenentatge. Durant la seva estància a la muntanya la Mila canvia molt. Quan ella arriba a la muntanya és una noia una mica ingènua, força jove, de fet, que mai s’ha vist en situacions tan difícils com les que viurà a dalt. Però, quan baixa, aprèn de la muntanya com ho feia el pastor.

Jordi Antoja

La novel·la es caracteritza sobretot per quatre fets fonamentals. En primer lloc, l’estructura és més semblant a la d’un poema amb divuit estrofes que no pas a la d’una novel·la qualsevol: cada capítol té una relativa independència de la resta, i destaquen sobretot els fragments del final de cada capítol, que solen ser fets de caràcter simbòlic. Per exemple, el capítol 9 s’acaba quan, després de la festa major, el pastor encén les closques de cargol que han enganxat a la porta de l’ermita. Aquesta característica de l’estructura va probablement lligada amb el fet que l’obra es va publicar inicialment per parts en una revista, i amb l’èxit que això va tenir.

 

Una altra característica de la novel·la és l’ús que es fa repetidament de l’anàlisi psicològica, de les reflexions interiors de la Mila, dels dubtes i preguntes que li vénen al cap a causa de la insatisfacció que, en termes d’amor, li provoca el seu marit, en Matias. El punt en què això és més evident és dalt del Cimalt, quan a la Mila li sembla que el món que hi ha als seus peus envia amunt el seu alè més pur i es queda avall les penes i els dolors, i també quan observa, allà mateix, la mar, i “una onada de desil·lusió l’enfredoreix de cap a peus”.

 

També cal destacar la simbolització que Caterina Albert fa de totes les coses. La muntanya simbolitza una vida difícil, on és complicat establir relacions amb gaire gent. El pastor representa la bondat, la saviesa dels anys, un personatge religiós però a la vegada pràctic. L’Ànima, per contra, reflecteix la cara fosca de la natura, indòmita, venjativa, sense remordiments, més bèstia que home. Després, hi ha els personatges secundaris, que tenen una significació menys profunda: en Matias, gandul i tranquil, en Baldiret i la gent del mas de Sant Ponç i el Rector.

 

Ja per acabar, només volia comentar un altre fet que a mi em sembla propi de Solitud i és que representa el creixement personal de la Mila, dividit en  fases, del començament al final: entre la pujada i la festa de Sant Ponç és una dona esperançada, que té una visió encisada de la vida a l’ermita. Però després, i fins que el pastor l’ajuda a recuperar-se, es troba amb un marit que no la satisfà, pràcticament aïllada al mig del no-res, només amb alguna visita ocasional del pastor. Després de l’ascensió amb el pastor al Cimalt, i la terrible revelació sobre l’edat d’aquest, la Mila passa a observar-ho tot d’una manera diferent. En adonar-se’n de com n’estava d’equivocada, amb el pastor, passa a pensar que en la vida tot són mentides i res és veritat, adopta una posició més pragmàtica. Ja al final, amb la mort del pastor i els esdeveniments de l’última nit, la Mila s’adona de com n’eren de transitòries, efímeres, les seves esperances inicials.

Maria Baquero

Realment, aquesta és una novel·la que, com al personatge principal, la Mila, et fa seguir  un camí que contínuament et fa adonar de coses que t’ajuden a créixer com a persona i a comprendre millor alguns aspectes de la vida.

 

El que primer s’aprèn, i és el que fa a la Mila viure aquesta aventura tan confusa, és que no t’has de casar amb la primera persona que t’apareix al davant, encara que sigui perquè t’has quedat sola de fa poc i necessites algú que estigui al teu costat. Perquè, per aquesta raó, la Mila es gasta l’herència dels seus tiets per emprendre un viatge cap a la muntanya, a viure en una ermita, cosa a què no està acostumada. S’ha de dir que, tant la Mila com qualsevol altra persona, se sentiria desgraciada i sola, perduda a la muntanya, amb la seva immensa solitud després d’haver estat sempre, més o menys rodejada per la gent d’un poble i a més, després de descobrir que, amb qui t’has casat, no n’estàs enamorada ni molt menys i que, a sobre, és un gandul que no t’ajuda en res i que, si estàs en una edat de maduresa com la Mila, és normal que, com a qualsevol dona, et faci il·lusió engendrar un fill.

 

Una altra cosa molt important és la de conèixer algú, com el pastor, una persona que ha après de la vida i que et faci obrir els ulls, ensenyar-te tot el que sap perquè no cometis els errors que va cometre aquella persona. Que t’inspiri confiança, que et pugui animar i aconsellar-te quan estàs passant una mala ratxa i que et pugui protegir de qualsevol mal exterior. Però també, el que passa a la novel·la és que, tanta confiança entre dues persones i a més a més, entre una dona i un home, pot acabar amb què algun dels dos pugui confondre els seus sentiments d’amistat i respecte pel desig de l’amor; un problema si hi ha tanta diferència d’edat i cadascú té una manera de viure i veure la vida.

 

També, has d’aprendre a no confiar en tothom, que hi ha persones que no són bones.  Encara sabent-ho, penses innocentment que què et poden fer a tu fins que te’n passa alguna, com la violació de la Mila per part de l’Ànima, encara que aquest mal pot ser de mil maneres, tan físic com psicològic. 

 

Una altra cosa que et qüestiones és si realment ho has de deixar tot per començar una relació amb una persona que t’atrau més per un desig sexual i passional que per l’amor en sí i que, no saps si realment t’omplirà aquests buits que s’han produït mentre anaves sortejant les diferents complicacions d’un laberint que sembla que no tingui sortida. Això es constata amb la relació entre l’Arnau i la Mila: l’Arnau decidit a deixar la seva promesa per anar amb la Mila i ella, diu que aquella relació no tenia futur i que el que havia de fer era tornar amb la seva promesa, encara que per dins el desitjava com ningú encara que només fos una atracció física.

 

I finalment, la seguretat amb què has d’acabar prenent unes decisions que et marcaran la vida, la seguretat de saber que ets una persona lliure i que tens dret a començar una nova vida allà on vulguis intentant oblidar i canviar les coses que has fet malament al passat i que t’han fet passar malament. Comparació amb la decisió final de la Mila d’abandonar la muntanya i baixar a la plana pensant en el futur, sense res a perdre perquè, ja tot el que tenies ho ha perdut.

Jordi Antoja

En primer lloc, crec que resulta especialment impactant l’enorme quantitat de desgràcies que li passen a la Mila, des del sofriment de la caminada del principi fins a la “trobada” amb l’Ànima del final. Però, si hi parem més atenció, ens adonem que no es tracta només d’un grup de problemes, sinó d’una concatenació d’esdeveniments que vénen propiciats per un fet bàsic: que la Mila, al morir el seu oncle, s’aferra el primer home que troba, en aquest cas en Matias. Això és sens dubte el desencadenant de tot el que ve després, però ve acompanyat d’un altre factor: la propensió de la Mila a prendre decisions precipitades per tal de solucionar alguns dels seus problemes. Així que, probablement, la primera lliçó de vida que he après a Solitud és que, quan es vol solucionar qualsevol situació, primer s’ha d’analitzar amb fredor, observar-la des de diferents punts de vista, no prendre la decisió que, des del nostre, sembla més encertada. D’aquesta manera, si la Mila hagués reflexionat abans de la festa de Sant Ponç, potser hauria constatat que l’ermita era massa petita i que amb tanta gent segur que hi hauria alguna baralla, i que eren massa pocs per mantenir l’ordre. Llavors hauria cobrat a la gent per avançat i no s’haurien vist immersos en la dèria pel joc d’en Matias.

Penso que una lliçó no menys interessant que transmet el llibre és que, amb l’ajuda d’altres persones (persones de confiança, s’entén) es poden superar les situacions més difícils. Em refereixo, òbviament, a l’ajuda que el pastor ofereix a la Mila quan l’ajuda a recuperar-se de la profunda depressió que li causa la solitud de l’ermita. Això em sembla molt rellevant perquè connecta sobretot amb el primer paràgraf. M’explicaré. Si amb l’ajuda d’altra gent podem superar les situacions més difícils, també podem prendre les decisions més difícils, ja que ens poden donar arguments que abans no havíem tingut en compte i, en general, enfoquen cada situació d’una manera diferent. Això pot ser, en la meva opinió, una gran ajuda.

Deixant això de banda, crec que una altra lliçó, potser la més irrellevant, que he après, és que, enmig de la naturalesa salvatge, s’ha d’estar preparat per a qualsevol cosa. Em refereixo que, vivint a dos quilòmetres de la casa més propera, queda clar que no es pot demanar ajut a ningú si apareix alguna urgència. Per tant, crec que el que la Mila hauria hagut de fer des del primer dia és obligar en Matias que tornés a casa abans que en marxés el pastor, perquè sempre hi haguessin almenys dues persones a casa. Això hauria evitat, probablement, que l’Ànima hi hagués pogut campar a voluntat cap al final de la història.

Alma Mateo

La primera cosa que a mi m’ha ensenyat Solitud és que mai et precipitis amb la gent. És importat conèixer les persones abans de poder-hi confiar del tot. Per exemple: ella, quan veu que s’està quedant sola, ja que el seu tiet mor, i a més ella s’està fent gran, es casa amb en Maties, quan encara no el coneixia prou bé. Potser si no s’hagués precipitat i hagués esperant dues setmanes, hauria vist que no li convenia. De fet, li ha passat una mica amb tots els personatges, ja que a poc a poc gairebé tots han anat fent-li alguna.

També t’ensenya que la vida no és bona ni dolenta, simplement va passant i que a vegades va millor que d’altres. Però sempre s’ha de tirar endavant. Després d’una tragèdia, no et pots quedar compadint-te ni pots tirar endavant com si res. S’ha de aprendre de tot el que passa. Els més savis són aquells que tenen més experiència i ella a l’acabar la novel·la està abatuda, però ha après molt de la vida i de la gent. Moltes  vegades s’aprèn més d’un mal moment que d’un de bo. Ella aprèn a cops de pal, potser no fa falta passar-ho tan malament, però sí equivocar-se una mica.

Malauradament, també m’ha demostrat que la gent es mou per diners. Els diners, en aquesta historia, juguen un paper molt important. Ja des del principi, se’ns mostra que la Mila es casa perquè el tiet es mor i sense ell passarà gana. Més tard, després de la Festa, es queden sense diners i en Maties ha de anar a captar en nom del Sant per aconseguir diners i pagar deutes i per això cau al joc. Els del Mas, tot i que havien tingut una bona relació amb la Mila, s’enfaden perquè creuen que han robat els diners del pastor. Tot això mostra com la gent és molt interessada i que els diners mouen el món. No donen la felicitat però si que la compren.

M’ha ensenyat que la religió pot arribar a ser molt important, per alguna gent. Pot ser un bon refugi per la gent que viu més aïllada de la societat o aquella que ha patit molt o totes les persones que han de trobar un motiu. També m’ha semblat una manera d’inculcar valors a la gent. El pastor és una persona molt creient i té valors, creu que hi ha coses dolentes i coses bones. De fet, fins a cert punt, això és el que el distingeix d’algú com l’Ànima. Tot i això és difícil apreciar la religió si no et ve de dins. La Mila ho va intentar i mai va aconseguir estimar el Sant.

La davallada

Passa la Mila la nit allà asseguda. Espera en Matias. Li havia promès que pujaria: “serà tardet”. Després dels esdeveniments de la vetlla, la frivolitat domèstica d’aquests mots té un so esfereïdor per al lector. Arriba en Matias, segurament pensant com enganyar-la. I amb una sobrietat tràgicament despullada, la dona li contà fil per randa tot quant li havia passat. Ella se’n va. Sense ell. I emprén sola la davallada.

Hem vist, doncs, com en el procés maduratiu de la Mila, hi ha hagut una ascensió, un isolament i un descens, tal com s’esdevé en la realitat.

En aquest darrer capítol, la nit passa indiferent als fets. Com en tota l’obra, com en la novel·la modernista en general, la naturalesa segueix el seu curs amb independència de les actituds i els interessos humans. I, si es creuen, se’ls endú.

Ja per acabar, recordem que Solitud aparegué en forma de novel·la a terminis a la revista “Joventut” del 19 de maig de 1904 al 20 d’abril de 1905. Tingué un èxit esclatant, amb les consegüents edicions successives fins a la del 1909. Això reforça la llargada homogènia dels diferents capítols i la sensació de “desconnexió” entre ells. Els capítols en la novel·la modernista recorden sovint els quadres escènics, i mantenen una certa independència. Són com petites parts completes d’un tot, que és la novel·la.

Espero que l’experiència us hagi fet aprendre alguna cosa de la naturalesa humana i de la força de la narrativa per exposar-la. Gràcies.

La nit aquella

Per la festa major petita de Murons, la Mila baixa al poble. Sola i atabalada, s’arrecera sota sota els porxos per mirar les ballades. Les columnes quadrades fan olor d’albelló (claveguera) de les pixades de nens i gossos. Queda encaixonada entre els esquenes de la gent del davant i els que li passen per darrere, empenyent-la i trepitjant-li les faldilles. Marxa a comprar i es creua amb els músics, que van a prendre alguna cosa. El fiscorn la saluda amb picardia i ella s’anima.

En Matias la va a buscar i li diu que ja vindrà… tard. Prefereix passar la nit sola. I va pensant en aquell fiscorn tan simpàtic. Arriba de seguida a casa, recull els ous: tres dotzenes en una setmana! A cinc rals cada una… Baixa a tancar el pati un cop s’ha canviat, tot pensant que l’endemà farà cargols i… veu alguna cosa que es belluga. No és res.. Va cap amunt i, quan es tomba… Engega a córrer i no pot tancar la cuina. No tingueu por, li diu ell. Aneu-se’n de seguida! Però ell li llança als peus una moneda d’or… eh, que sí…?eh…? A l’Empordà no diuen oi. I li llança una segona moneda. Els ulls invisibles li guspiregen sota les celles. I va llançant més monedes. Les voleu totes? Surt esfereïda de la cuina cap a la gran sala fosca. Baixa corrents cap a la capella, la bèstia encalçant-la. Alguna cosa se li travessa i cau sentint que perd la vida. Just abans de perdre la consciència, té temps de sentir caure-li al damunt i enfonsar-se en ses carns la grapa peluda i l’alenada roent de la fera.

Quan es refà i s’aixeca, va al pati: la porta està esbatanada. Se sent encara el grill que sentí en arribar a la casa. Puja cap a la cuina: la llum daurada li recorda el color de l’or que li llançava l’assassí. L’or, se l’ha endut. Té les mans plenes de sang. A la cara hi té un esquinç que va del cap a la barra: devia caure contra el clau que sortia del marc d’un retaule. Li quedaria una bona marca per a tota la vida!

Surt de la casa: brillen les estrelles. Ja no té por: què li pot pasar de més gros. Agraeix el silenci i reflexiona sobre que el pecat més gros és estroncar una vida, fins i tot la d’un grill. Sempre s’ha preocupat pel que és pecat i pel que no ho és. I, ara, se li eixampla el pensament. Ara comprèn moltes coses que no entenia. Ha perdut la innocència. Com és que no havia vist que la mala besti li’n faria alguna? O sigui, com és que el seu coneixement de la vida humana era tan escàs: com és que no sabia llegir en el llibre de la vida. Ei: que ara la Mila parla com el pastor: l’autora ens vol dir que li fa encara companyia, que en recorda els consells, però també i sobretot que n’ha adquirit la saviesa. Com ell, pel camí del dolor. I recorda la frase del pastor: No temeu res mentre jo visqui. Tant ella com l’altre (no esmenta l’Ànima! No ho fa en tot el capítol fins que pensa en la mort del pastor) es van equivocar: el pastor no la volia com a dona. I no la volia, no per l’edat, sinó pel respecte que encara tenia a la seva muller. Ara comprenia que el pastor i la seva dona marxarien aparellats al través dels temps. Sent l’òliba que esquinça l’éter. Quedarà senyal en l’éter com en la seva galta? Torna a relacionar l’autora la vivència humana amb la realitat natural: quants n’hi devia haver de senyals que no es veien a tot arreu…!

Es queda asseguda i quieta com si fos perlàtica (paralítica). Només sent el mal que li fa el genoll on ha clavat el colze i… el botó de foc que li cremava les entranyes.

Sap ara que el pastor va ser empès per darrera: mai s’havia atrevit l’Ànima a mirar-lo de cara. I, ara, la mala bèstia seguiria lliure, fins que trobés un altre pastor i una altra ermitana… El seu nom, el tarannà del personatge, ens el presenten com una fera, com un ésser de la naturalesa. I recorda el prec que va fer a Sant Ponç bevent aigua del Bram: i tem estar embarassada de l’Ànima. Mai l’havia poguda veure, Sant Ponç. I recorda el pastor, que sempre deia que tot allò dels segles passats vivia. I, com ell, percep les figures fantasioses que habiten la muntanya. Les faules parlaven de la supervivència misteriosa de tot el que ha existit. Només eren faules? I la de l’esquella del Cimalt? La lluna mentrestant teixeix sospites de fil de plata sobre la gran mar de les munyanes blaves i verdes, una quietud de les grans solituds que els homes no han de contorbar amb ses ingrates quimere

contorbar: alterar
quimera: idea fixa, mania, preocupació o desig intens

fiscorn

fiscorn

La Mila se saluda amb un músic de cobla molt simpàtic que toca el fiscorn.

Sospites

Passada la dolorosa comèdia externa, arriben els dies d’afectació íntima. I la idea de la desaparició del pastor no penetra en la seva consciència. A vegades veu en Matias, però és com estar sola. No ve a veure-la en Baldiret. El rector passa de llarg. Tal és la seva fam de companyia, que baixa al mas un dia. La conversa amb la Maria torna a ser fosca, fins que ella, humiliant-se (Caterina Albert coneix bé la dansa de les relacions humanes), demana a la jove del mas que s’expliqui millor. Tant els del mas com el rector estan dolguts perquè no han vist un ral del pastor. Creuen que els ho ha donat tot a la Mila i en Matias (i, a sobre, s’han estalviat els impostos).

Doncs al pastor no li han trobat res, i no s’ho devia poder endur, diu la jove. Diu aleshors que el pastor devia haver pagat voluntats, i la Mila entén serveis (antigament, voluntat volia dir amor; a l’època de la novel·la ja no, però sí relació amorosa).

La dignitat, aquesta qualitat a què pobre i rics tenim dret, fa dir a la desesperada Mila que ella mai no havia estat la barjaula del pastor. Assereneu-vos, li diu la Marieta. Però, aleshores com és que els deutes els heu pagat de seguida?, d’on els traieu, els quartos? La Mila creu que li esclatarà el cervell (feridura). Per què es girava tot contra ella? La resposta és clara: perquè així ho volia la senyora Albert, que sembla que vol dir-nos que no cal confiar gaire en la sort i que les decisions equivocades s’encadenen amb els mals resultats. Resulta significativa aquesta frase: ¿per què, per què s’havia mort el pastor? ¿Per què, ell que la volia tant, li havia deixat aquell heretatge de penes en comptes del que la gent es creia?

Com la bèstia que se sent malferida i s’encaua per a morir, resolgué de no tornar a baixar de la muntanya (nois, noies: tot per un mal matrimoni!!). Però la cita el senyor rector arran d’haver parlat amb la Maria del mas. Se sent atemorida. Allà descobreix que el pastor tenia molts dinerots, que duia sempre a sobre. Que el pastor sempre havia dit que la meitat dels diners eren per a l’església i l’altra per a en Baldiret. Que en Matias havia anat pagant els deutes. Que callar era pecar contra l’església i contra un innocent. I que parlar era aconseguir el perdó. Ella s’altera, però el rector la tranquil·litza: ell mai parlava pel sol dir de la gent. Ella li explica la dèria del seu home i el rector l’anima a vigilar-lo.

Certament en Matias està estrany perquè ja no pot jugar. La seva companyia se li fa abominable i la vida en comú (…), intolerable. Al llit, li rebutja el contacte. I es lleva aviat i va a vestir-se a la cuina.

Els grans ulls verds li creixen com si volguessin prendre-li tota la cara (em sona tant a Rodoreda, això!).

La relliscada

Ara, a la solitud completa, cal afegir-hi la resignació. Pastor, vailet i Matias absents, va a Murons i passa pel mas. La Mila rep amb torbació el mal paper de l’àvia i de l’Arnau. Que ben descrit aquest sentiment! Per treure’s l’angúnia… passa pel mas dos o tres cops més.

Vol esbrinar què li tenen… Un error freqüent que tots cometem. Aprofita una visita del pastor per preguntar-li-ho. Així sap que l’Arnau ha reprès el compromís. I que l’Ànima ha fet córrer que ella i el pastor s’entenen. No tornaria més al mas!

Un dia en Baldiret la visita! Va a estudi, on venten bufetades al nens que no se saben les taules. Ell està a punt d’omplir planes, amb tes, per exemple. Se li asseca el canó de la ploma.

Ella l’amanyaga, li mira si té polls, li dóna coses…

I comprèn que en Matias està perdut, canviat, abocat al joc.

En la seva absoluta solitud, li entra la fortalesa del qui sap que, havent-ho intentat tot, no li queda res més per perdre.

I un dia hi ha una fenomenal tempesta. Heu viscut mai una tempesta de muntanya? Per recuperar un davantal estès, es trenquen els vidres de la porta del balcó de la sala (aquesta sala i aquest balcó existeixen realment a l’ermita de Sta. Caterina, al Montgrí). I es mulla. I sent aleshores el so d’una esquelleta. Pensa que deu ser del mut de Murons que a vegades la visita. Però no el veu. Trona a sentir l’esquellinc, però com si baixés del cel. Deixa anar la mà i el vent s’emporta el davantal. Baixa a la capella de Sant Ponç i li prega que no li passi res, (…) lleveu-me aquest afront… fa dies que la Mila tem que els civils detinguin el seu marit, encegat pel joc, encegat perquè hi guanya. No dubta que l’esquellinc és el del Cimalt i que li anuncia una desgràcia. Ella prega al sant pel seu marit, per estalviar-se una nova vergonya. Li farà cas el sant, complirà el seu desig i protegirà el seu home? On anirien a parar si els feien fora de l’ermita?

Moment interessant en què l’autora ens presenta la devoció de la Mila com a neta i veritable. Se’n fum del personatge? O de la devoció popular interessada? Crec que no. Caterina Albert se’ns mostra com una magnífica coneixedora de la naturalesa humana, almenys d’aquells aspectes emocionals que condicionen la vida quotidiana. Sap que la vida té molts moments, moments que vivim amb intensitat. En un estat d’alteració emocional com el que sofreix la Mila des de l’inici de la novel·la, potser des de l’inici de la seva vida de nena òrfena, aquests moments intensos poden ser contradictoris. A més, ara fa cent anys, ningú es podia sostreure de la religiositat popular.

Concreta després que acceptaria un càstig en forma de malaltia, però no la vergonya de la detenció.

L’endemà, volent convèncer el seu home de fer una altra vida, pensa d’anar-lo a buscar a ca l’Ànima. Tot està regirat per la tempesta. Passa per davant del mas de Sant Ponç. I pensa dolguda que, en realitat, l’àvia lo que no podia perdonar-li era sa joventut i son poder de plaure encara. I que l’Arnau, vençut pels seus encants, no li perdonava que es donés a un altre (el pastor, segons el ha contat l’Ànima). Roïns!

La Marieta la crida: que vinc! Qui ho havia de dir? Pensàvem que era a l’ermita. (Alça!) Els homes són amb la justícia per portar-lo.

A qui?, diu la Mila. Al pastor, dona! (…) S’ha espenyat a les Lloses. La Mila queda tan atordida (quina descripció!) que la Marieta li venta una bufetada. I li explica com ha anat: Va relliscar i de cap a la clotada… Se l’ha obert tot, pobret… La justícia ha fet pegar un tret al gos, que semblava foll. La Mila pensa en els seus precs al sant. Qui sap si (…) haurien aturat la relliscada.

Troben el grup que ha recollit el cadàver. En el rostre de l’Arnau de St.Ponç hi ha una mitja rialla salvatge.

Sola, se’n torna a casa.