Passa la Mila la nit allà asseguda. Espera en Matias. Li havia promès que pujaria: “serà tardet”. Després dels esdeveniments de la vetlla, la frivolitat domèstica d’aquests mots té un so esfereïdor per al lector. Arriba en Matias, segurament pensant com enganyar-la. I amb una sobrietat tràgicament despullada, la dona li contà fil per randa tot quant li havia passat. Ella se’n va. Sense ell. I emprén sola la davallada.

Hem vist, doncs, com en el procés maduratiu de la Mila, hi ha hagut una ascensió, un isolament i un descens, tal com s’esdevé en la realitat.

En aquest darrer capítol, la nit passa indiferent als fets. Com en tota l’obra, com en la novel·la modernista en general, la naturalesa segueix el seu curs amb independència de les actituds i els interessos humans. I, si es creuen, se’ls endú.

Ja per acabar, recordem que Solitud aparegué en forma de novel·la a terminis a la revista “Joventut” del 19 de maig de 1904 al 20 d’abril de 1905. Tingué un èxit esclatant, amb les consegüents edicions successives fins a la del 1909. Això reforça la llargada homogènia dels diferents capítols i la sensació de “desconnexió” entre ells. Els capítols en la novel·la modernista recorden sovint els quadres escènics, i mantenen una certa independència. Són com petites parts completes d’un tot, que és la novel·la.

Espero que l’experiència us hagi fet aprendre alguna cosa de la naturalesa humana i de la força de la narrativa per exposar-la. Gràcies.

Per la festa major petita de Murons, la Mila baixa al poble. Sola i atabalada, s’arrecera sota sota els porxos per mirar les ballades. Les columnes quadrades fan olor d’albelló (claveguera) de les pixades de nens i gossos. Queda encaixonada entre els esquenes de la gent del davant i els que li passen per darrere, empenyent-la i trepitjant-li les faldilles. Marxa a comprar i es creua amb els músics, que van a prendre alguna cosa. El fiscorn la saluda amb picardia i ella s’anima.

En Matias la va a buscar i li diu que ja vindrà… tard. Prefereix passar la nit sola. I va pensant en aquell fiscorn tan simpàtic. Arriba de seguida a casa, recull els ous: tres dotzenes en una setmana! A cinc rals cada una… Baixa a tancar el pati un cop s’ha canviat, tot pensant que l’endemà farà cargols i… veu alguna cosa que es belluga. No és res.. Va cap amunt i, quan es tomba… Engega a córrer i no pot tancar la cuina. No tingueu por, li diu ell. Aneu-se’n de seguida! Però ell li llança als peus una moneda d’or… eh, que sí…?eh…? A l’Empordà no diuen oi. I li llança una segona moneda. Els ulls invisibles li guspiregen sota les celles. I va llançant més monedes. Les voleu totes? Surt esfereïda de la cuina cap a la gran sala fosca. Baixa corrents cap a la capella, la bèstia encalçant-la. Alguna cosa se li travessa i cau sentint que perd la vida. Just abans de perdre la consciència, té temps de sentir caure-li al damunt i enfonsar-se en ses carns la grapa peluda i l’alenada roent de la fera.

Quan es refà i s’aixeca, va al pati: la porta està esbatanada. Se sent encara el grill que sentí en arribar a la casa. Puja cap a la cuina: la llum daurada li recorda el color de l’or que li llançava l’assassí. L’or, se l’ha endut. Té les mans plenes de sang. A la cara hi té un esquinç que va del cap a la barra: devia caure contra el clau que sortia del marc d’un retaule. Li quedaria una bona marca per a tota la vida!

Surt de la casa: brillen les estrelles. Ja no té por: què li pot pasar de més gros. Agraeix el silenci i reflexiona sobre que el pecat més gros és estroncar una vida, fins i tot la d’un grill. Sempre s’ha preocupat pel que és pecat i pel que no ho és. I, ara, se li eixampla el pensament. Ara comprèn moltes coses que no entenia. Ha perdut la innocència. Com és que no havia vist que la mala besti li’n faria alguna? O sigui, com és que el seu coneixement de la vida humana era tan escàs: com és que no sabia llegir en el llibre de la vida. Ei: que ara la Mila parla com el pastor: l’autora ens vol dir que li fa encara companyia, que en recorda els consells, però també i sobretot que n’ha adquirit la saviesa. Com ell, pel camí del dolor. I recorda la frase del pastor: No temeu res mentre jo visqui. Tant ella com l’altre (no esmenta l’Ànima! No ho fa en tot el capítol fins que pensa en la mort del pastor) es van equivocar: el pastor no la volia com a dona. I no la volia, no per l’edat, sinó pel respecte que encara tenia a la seva muller. Ara comprenia que el pastor i la seva dona marxarien aparellats al través dels temps. Sent l’òliba que esquinça l’éter. Quedarà senyal en l’éter com en la seva galta? Torna a relacionar l’autora la vivència humana amb la realitat natural: quants n’hi devia haver de senyals que no es veien a tot arreu…!

Es queda asseguda i quieta com si fos perlàtica (paralítica). Només sent el mal que li fa el genoll on ha clavat el colze i… el botó de foc que li cremava les entranyes.

Sap ara que el pastor va ser empès per darrera: mai s’havia atrevit l’Ànima a mirar-lo de cara. I, ara, la mala bèstia seguiria lliure, fins que trobés un altre pastor i una altra ermitana… El seu nom, el tarannà del personatge, ens el presenten com una fera, com un ésser de la naturalesa. I recorda el prec que va fer a Sant Ponç bevent aigua del Bram: i tem estar embarassada de l’Ànima. Mai l’havia poguda veure, Sant Ponç. I recorda el pastor, que sempre deia que tot allò dels segles passats vivia. I, com ell, percep les figures fantasioses que habiten la muntanya. Les faules parlaven de la supervivència misteriosa de tot el que ha existit. Només eren faules? I la de l’esquella del Cimalt? La lluna mentrestant teixeix sospites de fil de plata sobre la gran mar de les munyanes blaves i verdes, una quietud de les grans solituds que els homes no han de contorbar amb ses ingrates quimere

fiscorn

La Mila se saluda amb un músic de cobla molt simpàtic que toca el fiscorn.

Passada la dolorosa comèdia externa, arriben els dies d’afectació íntima. I la idea de la desaparició del pastor no penetra en la seva consciència. A vegades veu en Matias, però és com estar sola. No ve a veure-la en Baldiret. El rector passa de llarg. Tal és la seva fam de companyia, que baixa al mas un dia. La conversa amb la Maria torna a ser fosca, fins que ella, humiliant-se (Caterina Albert coneix bé la dansa de les relacions humanes), demana a la jove del mas que s’expliqui millor. Tant els del mas com el rector estan dolguts perquè no han vist un ral del pastor. Creuen que els ho ha donat tot a la Mila i en Matias (i, a sobre, s’han estalviat els impostos).

Doncs al pastor no li han trobat res, i no s’ho devia poder endur, diu la jove. Diu aleshors que el pastor devia haver pagat voluntats, i la Mila entén serveis (antigament, voluntat volia dir amor; a l’època de la novel·la ja no, però sí relació amorosa).

La dignitat, aquesta qualitat a què pobre i rics tenim dret, fa dir a la desesperada Mila que ella mai no havia estat la barjaula del pastor. Assereneu-vos, li diu la Marieta. Però, aleshores com és que els deutes els heu pagat de seguida?, d’on els traieu, els quartos? La Mila creu que li esclatarà el cervell (feridura). Per què es girava tot contra ella? La resposta és clara: perquè així ho volia la senyora Albert, que sembla que vol dir-nos que no cal confiar gaire en la sort i que les decisions equivocades s’encadenen amb els mals resultats. Resulta significativa aquesta frase: ¿per què, per què s’havia mort el pastor? ¿Per què, ell que la volia tant, li havia deixat aquell heretatge de penes en comptes del que la gent es creia?

Com la bèstia que se sent malferida i s’encaua per a morir, resolgué de no tornar a baixar de la muntanya (nois, noies: tot per un mal matrimoni!!). Però la cita el senyor rector arran d’haver parlat amb la Maria del mas. Se sent atemorida. Allà descobreix que el pastor tenia molts dinerots, que duia sempre a sobre. Que el pastor sempre havia dit que la meitat dels diners eren per a l’església i l’altra per a en Baldiret. Que en Matias havia anat pagant els deutes. Que callar era pecar contra l’església i contra un innocent. I que parlar era aconseguir el perdó. Ella s’altera, però el rector la tranquil·litza: ell mai parlava pel sol dir de la gent. Ella li explica la dèria del seu home i el rector l’anima a vigilar-lo.

Certament en Matias està estrany perquè ja no pot jugar. La seva companyia se li fa abominable i la vida en comú (…), intolerable. Al llit, li rebutja el contacte. I es lleva aviat i va a vestir-se a la cuina.

Els grans ulls verds li creixen com si volguessin prendre-li tota la cara (em sona tant a Rodoreda, això!).

Ara, a la solitud completa, cal afegir-hi la resignació. Pastor, vailet i Matias absents, va a Murons i passa pel mas. La Mila rep amb torbació el mal paper de l’àvia i de l’Arnau. Que ben descrit aquest sentiment! Per treure’s l’angúnia… passa pel mas dos o tres cops més.

Vol esbrinar què li tenen… Un error freqüent que tots cometem. Aprofita una visita del pastor per preguntar-li-ho. Així sap que l’Arnau ha reprès el compromís. I que l’Ànima ha fet córrer que ella i el pastor s’entenen. No tornaria més al mas!

Un dia en Baldiret la visita! Va a estudi, on venten bufetades al nens que no se saben les taules. Ell està a punt d’omplir planes, amb tes, per exemple. Se li asseca el canó de la ploma.

Ella l’amanyaga, li mira si té polls, li dóna coses…

I comprèn que en Matias està perdut, canviat, abocat al joc.

En la seva absoluta solitud, li entra la fortalesa del qui sap que, havent-ho intentat tot, no li queda res més per perdre.

I un dia hi ha una fenomenal tempesta. Heu viscut mai una tempesta de muntanya? Per recuperar un davantal estès, es trenquen els vidres de la porta del balcó de la sala (aquesta sala i aquest balcó existeixen realment a l’ermita de Sta. Caterina, al Montgrí). I es mulla. I sent aleshores el so d’una esquelleta. Pensa que deu ser del mut de Murons que a vegades la visita. Però no el veu. Trona a sentir l’esquellinc, però com si baixés del cel. Deixa anar la mà i el vent s’emporta el davantal. Baixa a la capella de Sant Ponç i li prega que no li passi res, (…) lleveu-me aquest afront… fa dies que la Mila tem que els civils detinguin el seu marit, encegat pel joc, encegat perquè hi guanya. No dubta que l’esquellinc és el del Cimalt i que li anuncia una desgràcia. Ella prega al sant pel seu marit, per estalviar-se una nova vergonya. Li farà cas el sant, complirà el seu desig i protegirà el seu home? On anirien a parar si els feien fora de l’ermita?

Moment interessant en què l’autora ens presenta la devoció de la Mila com a neta i veritable. Se’n fum del personatge? O de la devoció popular interessada? Crec que no. Caterina Albert se’ns mostra com una magnífica coneixedora de la naturalesa humana, almenys d’aquells aspectes emocionals que condicionen la vida quotidiana. Sap que la vida té molts moments, moments que vivim amb intensitat. En un estat d’alteració emocional com el que sofreix la Mila des de l’inici de la novel·la, potser des de l’inici de la seva vida de nena òrfena, aquests moments intensos poden ser contradictoris. A més, ara fa cent anys, ningú es podia sostreure de la religiositat popular.

Concreta després que acceptaria un càstig en forma de malaltia, però no la vergonya de la detenció.

L’endemà, volent convèncer el seu home de fer una altra vida, pensa d’anar-lo a buscar a ca l’Ànima. Tot està regirat per la tempesta. Passa per davant del mas de Sant Ponç. I pensa dolguda que, en realitat, l’àvia lo que no podia perdonar-li era sa joventut i son poder de plaure encara. I que l’Arnau, vençut pels seus encants, no li perdonava que es donés a un altre (el pastor, segons el ha contat l’Ànima). Roïns!

La Marieta la crida: que vinc! Qui ho havia de dir? Pensàvem que era a l’ermita. (Alça!) Els homes són amb la justícia per portar-lo.

A qui?, diu la Mila. Al pastor, dona! (…) S’ha espenyat a les Lloses. La Mila queda tan atordida (quina descripció!) que la Marieta li venta una bufetada. I li explica com ha anat: Va relliscar i de cap a la clotada… Se l’ha obert tot, pobret… La justícia ha fet pegar un tret al gos, que semblava foll. La Mila pensa en els seus precs al sant. Qui sap si (…) haurien aturat la relliscada.

Troben el grup que ha recollit el cadàver. En el rostre de l’Arnau de St.Ponç hi ha una mitja rialla salvatge.

Sola, se’n torna a casa.

Lamentablement el llebrot a la brasa no els fa plaer. Ella busca l’Ànima amb la mirada, però ell li diu que no cal. I que això s’ha d’acabar. Ella diu que li comença a fer por. I ell li respon que no temi mentre ell visqui. I ella es diu que l’estima! Però ara (un cop casada) fóra una baixesa. I aquesta baixesa és del que se sent acusada per la mirada de l’Ànima .

La Mila dubta confusa, però acaba concloent que aquell estimar incomplet i antinatural és el màxim a què pot aspirar. I lloa el pastor del mateix que abans l’acusava: de la quietud de desitjos. Però es repeteix que ell l’estima com a darrera taula de salvació.

De cop, en la pujada, ella s’espanta: el camí carena i tenen caient a un costat. Si no vigilen, cauran.

Quan arriben al capdamunt, no veu d’entrada la Creu. Però sent l’olor de tots els aromes de la muntanya: el cim enter semblava un alipteri. I quan en Gaietà la fa mirar a baix, sent les arreletes dels cabells a través de sa closca. Per la descripció que ens en fa Caterina Albert, comprenem que les referències geogràfiques de la novel·la són fruit de la imaginació de l’autora, elaborades a partir de molt pocs elements de la realitat. I sembla que la Mila veu, allà lluny, per primer cop, la mar! O sigui que la referència de Sant Pere Pescador de fa dos capítols prenia la imatge del poble real (vegeu la foto del capítol Vida enrera), però el context geogràfic en què ens situa l’autora és volgudament irreal. Però versemblant! De fet, ens ha posat el Pirineu al sud! La mar, sí. La mar a llevant.

Demana al pastor per la creu. I la creu no hi és. El pastor n’explica la llegenda. Des d’aleshores, sempre que ha de passar una desgràcia, se sent dringar l’esquellinc.

Parlant d’en Matias, li explica el pastor que ara és jugador de taleia i que l’Ànima se n’aprofita. Tot ve de quan ella no es trobava bé i li va deixar corda. Ell absol la Mila de tota responsabilitat. I comenta com és de dolenta la vida a les viles. Una vegada li van oferir de muntar una carnisseria, però no en va voler saber res. I això que no hi havia tant de vici, fa trenta-cinc anys.

Trenta-cinc anys, dieu? I arribem a l’escena culminant de la novel·la. D’aquí, cap avall. És d’aquells moments literaris que un sempre recorda. Vos en feia una quarantena… Ell és l’únic suport, tot el suport que té. En ell hi confia. En ell es repenja. Pel gener vinent (…), ne fai seixanta-quatre. Podem entendre la magnitd d’un cop així per a una dona? I per a una dona com la Mila i en les circumstàncies de la Mila?

Davant del seu l’astorament, ell pensa que li deu costar de creure i li aporta dates i records. De la impressió que sent, la Mila fa petar els dits tancant els punys. Seixanta-quatre anys! Errada dolorosa, cosa repugnant, la que li havia passat…! I baixant junts, mentre el pastor cova l’odi contra l’Ànima, ella el va analitzant i va comprenent la magnitud del seu error. Aquest vell amb ànima de jove, el contari del seu marit: l’anomalia que la persegueix i li emmetzina la vida!: tot perdut (…) Un negat…! Un vell…! Pensa a saltar daltabaix. Quan ell li dóna la mà, el seu contacte li sembla repugnant. Un negat…! Un vell…!

Quin títol tan escaient per a aquest capítol!

Triga massa el pastor a tancar el bestiar perquè hiverni al mas de Sant Ponç. En Baldiret no pot anar a estudi i els del mas perden l’adob que fan els xais. Sap en Gaietà que, sense ell, ella es marcirà. Fins que l’Ànima diu a la jove del mas que el pastor, sense en Matias que li faci nosa, té moltes coses a fer a l’ermita.

Així és que el pastor se n’ha d’anar. Abans, ella vol que la porti al Cimalt. I es lleven encara de nits un dilluns. Tot pujant, del fred, ella se li arramba. Ell mig somriu, però torna a mirar endavant. La Mila sent una cosa que sent sovint: quan se li acosta, ell sembla absent. Va caminant al darrere i li ve una por irracional. Tanta, que xiscla per l’esgarrapada d’una branca i es precipita cap al pastor. Ell la plany perquè encara la veu poruga. I tornen a caminar de costat, els cossos fregant-se a vegades. El trajecte s’esdevé per un paisatge fantasmagòric. Quan passen pel Clot dels Llamps, li adverteix que si té alguna animeta dolenta per enemiga, que no hi passi, que és molt fàcil fer-li caure una pedra al damunt. És evident que pensa en ell mateix. Però l’expressió amoïnada del pastor fa pensar a la Mila ¿i si fos ell mateix l’animeta dolenta de què parlava i, de repent, es girés contra mi? Tenen tantes dèries els homes! I recorda allà mateix com el desig va fer malbé la seva relació amb l’Arnau. I aviat veu clar que si en Gaietà l’hagués presa entre sos braços,(…) s’hauria deixat prendre mansament, joiosament.

Però el pastor no està per aquestes qüestions, només pensa a caminar. Ella se sap desitjable, saborosa. Els viciosos de l’aplec primer, els caçadors després, la cobejaven. Per què no aquells dos homes- en Matias i el pastor- als quals ella hagués volgut fer do generós de si mateixa? El pastor només és per ella una providència, com per als del mas, per a en Baldiret i per a les bèsties. I, de sobte, aquella providència tocà el braç de la dona, que féu un salt. Sembleu d’argent viu (mercuri), diu ell. Li volia dir que ara ja poden parlar, que ja s’hi veu. Mentre anaven per llocs foscos, prefereix vigilar.

I tots dos tenen ganes d’anar al cel: però una de deixar-s’hi caure, l’altre d’enlairar-s’hi. Segueixen caminant amunt, sense camí amb les mates encara cobertes de gebre.

I recorda la Mila la primera trista pujada amb en Matias, casats de nou. I com se li ha enfonsat tot. Però aquesta pujada és rejovenidora: el que són les bones companyies!

Veuen l’ermita des de dalt. I ella pensa que sovint havia volgut trobar-se sola amb el pastor: i ves, res de res.

En Gaietà està content de veure-la refeta. Es troben un pastor de cabres, que en Gaietà titlla de gandul. La Mila li proposa de baixar per un altre cantó, molt més costerut: no vol tornar a passar pel coll on ha tingut mals pensaments (les dones!).

És el moment en què veiem com el pastor esberla el cap d’una llebre amb una pedra llançada amb una fona. Si ens hi fixem, en el parlar i en les accions del pastor, sempre s’hi barreja la violència i la sang. Com quan li ha dit que la matinada seria fresca com una fulla de daga.

Quan es preparen per coure el llebrot, la Mila sent un impuls irrefrenable de besar. Just es tombava cap al pastor que tots dos miren instintivament amunt i hi veuen una figura humana. Tot el dia havia sabut el pastor que els vigilava, diu el pastor amb l’expressió cruelment resolta del combatent a mort. I esventra la llebre.

La tardor regnava i el temps havia refrescat bona cosa. La Mila s’ha refet i les penes li ronden pel cap sense malícia. L’ermita és ara un refugi i no una presó. El lligam amb en Matias està trencat i des del cim d’una pacífica serenor, se’l mira amb indiferència. Viu en lenta harmonia. I viu enrera, recordant. I conversa amb el pastor. Li ha ensenyat d’anar per la muntanya i li ha fet perdre la por.

I recorda la seva tia, que li era padrina, i que la va recollir en morir la seva mare (filla d’uns pares vius, s’hagué casat amb un home com en Matias? És intuïció de Caterina Albert o coneixement el que li fa presentar un personatge desprotegit a l’abast de la mala decisió d’acceptar en Matias? Oi que veiem la relació amb el matrimoni de la Colometa i en Quimet, orfes tots dos, de La plaça del Diamant?). I descobrim que es diu Camila, com es deia una pubilla rica. I que el seu oncle era barquer. Travessava el riu quan no hi havia el pont. Quin riu? El Fluvià. Quin poble? Sant Pere Pescador (única referència real de moment! I no és de secà, com se’ns deia al primer capítol!)

I la descripció dels seus records d’infantesa és també antològica. Els paisatges, la convivència, les flors… I aprenem que l’oncle carnal era depressiu com ella. I ens assabentem del primer dia que la va veure en Matias: ens hi fa arribar seguint la història de la barca. En Matias era, doncs, un noi de muntanya que havia baixat al pla a treballar en la nova fàbrica que ha esguerrat el paisatge de la Mila.

I quan arriba a pensar en en Matias, calla i s’entristeix. És el moment que el pastor comenci a explicar rondalles. Com la del senyor de Llisquents i les cabiroles. I com en sabia de narrar Caterina Albert!

I la Mila acaba per perdre de vista la seva petitesa humana per a entrar de ple en la vida fantàstica de la muntanya gràcies al conjur de la fantasia del seu amic. Alerta a l’enfocament modernista, o sigui, romàntic): el sentit de lo meravellós es despertà en ella com una nova consciència superior. I, alhora, se li desperta devoció per aquell homenet que l’havia fet remuntar a aquells espais serens..

Amb mirada enamorada li demana com és que sap tantes coses. Jo no fai res per a sebre res, ermitana. I li explica lentament que les rondalles més llargues les inventa ell, inspirat per nostre senyor. I li ho diu amb una innocència tal que ella se sent pols davant l’alçada de l’elegit.

La fletxa indica el massís del Montgrí, on hi ha l’ermita de Santa Caterina.

Podem veure en el mapa també Sant Pere Pescador.

Fluvià, barca i passera a Sant Pere Pescador

L’estiu passa amb les visites dels caçadors de ciutat. Heu vist mai aquests ciclistes de diumenge tan ben equipadets que s’apleguen als bars? Tan boniquets anaven aquests caçadors que s’envegen la roba els uns als altres i que no encerten una peça ni per casualitat.

També hi van d’altres colles. Com aquella en què una mare rica i desesperada de no trobar remeis hi va amb el seu fill escrofulós. En ajudar a rentar-lo i veure’l raquític i ple de bonys, deixant-se fer com una cosa humana asexuada, pensa per primer cop que potser la maternitat no és només una font de ventures, sinó que també pot ser un càstig a terminis per un crim comès en una altra vida.

Passa els dies sola. En Matias va a captar per la plana. Després de la festa de Sant Ponç, no només s’havien trobat arruïnats, sinó que havien aparegut un munt de deutes confessats per en Matias. Tanta és la seva angoixa que… accepta de quedar-se els diners que ell capta en nom del sant. Ell no hi veu mal, ella no suporta la vergonya. I el pastor , en un judici mut, resulta implacable. I ella, que hagués volgut resultar resplendent davant d’aquell home, se sent més envilida als seus ulls que un lladre de camí ral, que almenys es juga la vida.

Esperen un cop de sort. Però cada dia la tenen més lluny i estan més atrapats en la misèria moral. A partir del setembre, gairebé no ve ningú o, qui ho fa, ja es porta el berenar.

I ja veu venir l’hivern a gambades. Amb el rebost buit i la post sense pans. I a ella, se li agreja el caràcter. I comença a estalonar el seu marit i a fer-lo anar a bucar cada cèntim. I ell acaba obeint-la en tot. I s’aprima de bellugar-se i fa un posat menys mandrós, més com el dels altres homes. Ella sap que no serveix de res que capti i se sent mereixedora d’un càstig, però no s’atura. En Matias torna tard i el pastor l’avisa que no volti de nits amb diners. Ella, sentint-ho, deixa d’inquietar tant el seu home.

Un dia no ve i diu que s’ha recollit a casa l’Ànima. El pastor tem que sigui pitjor el remei que la malaltia. I comencen a sovintejar les sortides de dos o tres dies. Ella rondina i ell diu que sí, però acaba fent el que li dóna la gana. I cada dia marxa més d’hora i s’esmuny com una anguila quan ella el vol atrapar. Aviat comprèn que alguna cosa contrària a ella ha entrat en la vida del seu home, que se li escapa encara més que abans.

Sent la Mila un profund despit de bèstia encadenada i mossega de nits el coixí, sola en el seu llit. La sensació que anem tenint els lectors és que un cop prenem una decisió errònia, n’anem encadenant d’altres amb la il·lusió de resoldre la primera i, és clar, obtenim el resultat contrari al que voldríem.

I en Matias torna cada cop més pobre i amb més pressa per marxar. I el pastor li diu que el va veure un dia voltant pel mig de la muntanya amb aquella animeta de penjat, en comptes d’anara a captar.

I a l’ermita, ara ja no hi ha ningú de debò. Passa, a finals d’octubre, els dies sola del tot. L’envaeix la tristor més dolorosa. I plora d’angoixa fins al xisclet histèric. Passa hores al llit o asseguda fugint de la claror.

Fins que el pastor li diu que prou, que vindrà amb ells a pasturar el bestiar. De fet, no s’hi està tan malament com a la forca.

I es revifa.