Triga massa el pastor a tancar el bestiar perquè hiverni al mas de Sant Ponç. En Baldiret no pot anar a estudi i els del mas perden l’adob que fan els xais. Sap en Gaietà que, sense ell, ella es marcirà. Fins que l’Ànima diu a la jove del mas que el pastor, sense en Matias que li faci nosa, té moltes coses a fer a l’ermita.

Així és que el pastor se n’ha d’anar. Abans, ella vol que la porti al Cimalt. I es lleven encara de nits un dilluns. Tot pujant, del fred, ella se li arramba. Ell mig somriu, però torna a mirar endavant. La Mila sent una cosa que sent sovint: quan se li acosta, ell sembla absent. Va caminant al darrere i li ve una por irracional. Tanta, que xiscla per l’esgarrapada d’una branca i es precipita cap al pastor. Ell la plany perquè encara la veu poruga. I tornen a caminar de costat, els cossos fregant-se a vegades. El trajecte s’esdevé per un paisatge fantasmagòric. Quan passen pel Clot dels Llamps, li adverteix que si té alguna animeta dolenta per enemiga, que no hi passi, que és molt fàcil fer-li caure una pedra al damunt. És evident que pensa en ell mateix. Però l’expressió amoïnada del pastor fa pensar a la Mila ¿i si fos ell mateix l’animeta dolenta de què parlava i, de repent, es girés contra mi? Tenen tantes dèries els homes! I recorda allà mateix com el desig va fer malbé la seva relació amb l’Arnau. I aviat veu clar que si en Gaietà l’hagués presa entre sos braços,(…) s’hauria deixat prendre mansament, joiosament.

Però el pastor no està per aquestes qüestions, només pensa a caminar. Ella se sap desitjable, saborosa. Els viciosos de l’aplec primer, els caçadors després, la cobejaven. Per què no aquells dos homes- en Matias i el pastor- als quals ella hagués volgut fer do generós de si mateixa? El pastor només és per ella una providència, com per als del mas, per a en Baldiret i per a les bèsties. I, de sobte, aquella providència tocà el braç de la dona, que féu un salt. Sembleu d’argent viu (mercuri), diu ell. Li volia dir que ara ja poden parlar, que ja s’hi veu. Mentre anaven per llocs foscos, prefereix vigilar.

I tots dos tenen ganes d’anar al cel: però una de deixar-s’hi caure, l’altre d’enlairar-s’hi. Segueixen caminant amunt, sense camí amb les mates encara cobertes de gebre.

I recorda la Mila la primera trista pujada amb en Matias, casats de nou. I com se li ha enfonsat tot. Però aquesta pujada és rejovenidora: el que són les bones companyies!

Veuen l’ermita des de dalt. I ella pensa que sovint havia volgut trobar-se sola amb el pastor: i ves, res de res.

En Gaietà està content de veure-la refeta. Es troben un pastor de cabres, que en Gaietà titlla de gandul. La Mila li proposa de baixar per un altre cantó, molt més costerut: no vol tornar a passar pel coll on ha tingut mals pensaments (les dones!).

És el moment en què veiem com el pastor esberla el cap d’una llebre amb una pedra llançada amb una fona. Si ens hi fixem, en el parlar i en les accions del pastor, sempre s’hi barreja la violència i la sang. Com quan li ha dit que la matinada seria fresca com una fulla de daga.

Quan es preparen per coure el llebrot, la Mila sent un impuls irrefrenable de besar. Just es tombava cap al pastor que tots dos miren instintivament amunt i hi veuen una figura humana. Tot el dia havia sabut el pastor que els vigilava, diu el pastor amb l’expressió cruelment resolta del combatent a mort. I esventra la llebre.