L’estiu passa amb les visites dels caçadors de ciutat. Heu vist mai aquests ciclistes de diumenge tan ben equipadets que s’apleguen als bars? Tan boniquets anaven aquests caçadors que s’envegen la roba els uns als altres i que no encerten una peça ni per casualitat.

També hi van d’altres colles. Com aquella en què una mare rica i desesperada de no trobar remeis hi va amb el seu fill escrofulós. En ajudar a rentar-lo i veure’l raquític i ple de bonys, deixant-se fer com una cosa humana asexuada, pensa per primer cop que potser la maternitat no és només una font de ventures, sinó que també pot ser un càstig a terminis per un crim comès en una altra vida.

Passa els dies sola. En Matias va a captar per la plana. Després de la festa de Sant Ponç, no només s’havien trobat arruïnats, sinó que havien aparegut un munt de deutes confessats per en Matias. Tanta és la seva angoixa que… accepta de quedar-se els diners que ell capta en nom del sant. Ell no hi veu mal, ella no suporta la vergonya. I el pastor , en un judici mut, resulta implacable. I ella, que hagués volgut resultar resplendent davant d’aquell home, se sent més envilida als seus ulls que un lladre de camí ral, que almenys es juga la vida.

Esperen un cop de sort. Però cada dia la tenen més lluny i estan més atrapats en la misèria moral. A partir del setembre, gairebé no ve ningú o, qui ho fa, ja es porta el berenar.

I ja veu venir l’hivern a gambades. Amb el rebost buit i la post sense pans. I a ella, se li agreja el caràcter. I comença a estalonar el seu marit i a fer-lo anar a bucar cada cèntim. I ell acaba obeint-la en tot. I s’aprima de bellugar-se i fa un posat menys mandrós, més com el dels altres homes. Ella sap que no serveix de res que capti i se sent mereixedora d’un càstig, però no s’atura. En Matias torna tard i el pastor l’avisa que no volti de nits amb diners. Ella, sentint-ho, deixa d’inquietar tant el seu home.

Un dia no ve i diu que s’ha recollit a casa l’Ànima. El pastor tem que sigui pitjor el remei que la malaltia. I comencen a sovintejar les sortides de dos o tres dies. Ella rondina i ell diu que sí, però acaba fent el que li dóna la gana. I cada dia marxa més d’hora i s’esmuny com una anguila quan ella el vol atrapar. Aviat comprèn que alguna cosa contrària a ella ha entrat en la vida del seu home, que se li escapa encara més que abans.

Sent la Mila un profund despit de bèstia encadenada i mossega de nits el coixí, sola en el seu llit. La sensació que anem tenint els lectors és que un cop prenem una decisió errònia, n’anem encadenant d’altres amb la il·lusió de resoldre la primera i, és clar, obtenim el resultat contrari al que voldríem.

I en Matias torna cada cop més pobre i amb més pressa per marxar. I el pastor li diu que el va veure un dia voltant pel mig de la muntanya amb aquella animeta de penjat, en comptes d’anara a captar.

I a l’ermita, ara ja no hi ha ningú de debò. Passa, a finals d’octubre, els dies sola del tot. L’envaeix la tristor més dolorosa. I plora d’angoixa fins al xisclet histèric. Passa hores al llit o asseguda fugint de la claror.

Fins que el pastor li diu que prou, que vindrà amb ells a pasturar el bestiar. De fet, no s’hi està tan malament com a la forca.

I es revifa.