Comença per fi aquest tercer capítol amb una mica de llum! La Mila ha pujat del pla a la muntanya i la seva vida també comença, tot just comença, a anar cap amunt també. És clar que primer s’haurà d’adaptar al seu entorn, com ens passaria a nosaltres. Sort que tindrà un guia excel·lent.

Fa fred aquest primer matí, un vent gelat (griso). Aquest primer matí mira la vista i es decep. La vista és grisa i de mitja muntanya avall tot és ple de boira. L’estat de l’ermita és lamentable. Pensa de tornar a dins amb por de rentar-se la cara amb llàgrimes.

Sent un ressò i veu el nen, en Baldiret, abocat al pou i cridant. El pastor se sorprèn de veure-la llevada: sou un manat de nervis, li diu. I la compara amb el caràcter tranquil del seu marit, que encara dorm. L’anima a esmorzar i a no fer penitència (els rossellonesos, com els mallorquins, es mengen l’última vocal de les paraules esdrúixoles acabades en ia: penitència → penitenci). Com que no hi ha caliu per coure res, el pastor li dóna una escudella de llet d’ovella. Al bol, hi ha begut algú més i la llet fa pudor de xai, però ella venç la seva repugnància per no fer un desaire.

El pastor encara no vol engegar el ramat, vol esperar la mica de sol que farà a partir de les deu. Li explica com li agrada la boira, com a vegades hi sent veus i creu que les goges, o dones d’aigua, l’espien. Mig preparen l’esmorzar i surten a fora.

Se’ns descriu l’entorn de l’ermita. El pastor li explica que ha preparat un tros de terra perquè els faci d’hort. Allà enmig hi ha un muntinyol, una elevació de terreny que el pastor diu que és l’orifany, o sigui l’elefant. Parla en català medieval! I li diu que de petit n’havia vist uns. Ella, que no l’entén de res, pensa si és un ximple com en Matias.

I li explica la història de la seva viduïtat. Es va casar amb una criada del mas de Sant Ponç, que es deia Llúcia. Va morir als vuit mesos de casats. Esclafada entre l’eix d’un carro i el marc de la porta. Continua explicant-ho lentament. El van anar a buscar i, quan va arribar, després que ho fes el metge, la sentia udolar. Ella estava embarassada i va perdre el fillet de l’accident. L’hi van ensenyar l’angelet, cabia a les mans. Hauria estat una rosa de debò. Encara en sent els crits i té l’angelet davant els ulls. No s’ha tornat a casar.

No, no és com en Matias. Encara que li sembli molt poc possible, pensa que la història dels elefants deu ser certa, perquè ho diu ell.

Perdoneu la digressió, però és fantàstic com els personatges actuen seguint els camins de la gent de debò. Així, fixem-nos ara, encara que fent-ho matem la màgia de la literatura, com la Mila va deixant entrar el pastor dins seu, com la va guanyant la confiança. Ep, que està casada i som al 1905! Com ho devien veure llavors? Mais, c’est la vie!

Van cap al Bram, el salt d’aigua que se sent des de la casa. El pastor diu trageri per tragèdia! La aigua del Bram i Sant Ponç, que és un sant valent, el salvaren del tropell, o sigui del mal moral que sofria. Van baixant per un corriol ple de giragonses, envoltats de soroll i de les corredisses del gos. De sobte, en Baldiret, amb cara de faune, i quasi al revés perquè ve pel camí damunt d’ella, se la queda mirant. Ella també. Tots dos s’enrojolen. Ella és una noia jove i ell un noiet. Que no ho sabeu que no s’ha de mirar mai ningú als ulls calladament!! Què sent ell? Ella, el que sent, és l’afany maternal. I de pas, què fa una dona sola voltant amb dos desconeguts pel mig de la muntanya? Has viscut poc encara, Mila. La teva emotivitat anirà creixent a poc a poc.

Veuen el raig d’aigua que surt de dins de la muntanya, espectacular. Hi ha una petita bassa a sota, el Bací. Millor no beure-hi, perquè s’hi remullen persones i animals. El pastor s’ha fet un canalet per poder beure tranquil. És una aigua que cura les tares: és aigua de Sant Ponç! (perquè neix a sota l’ermita: connexió entre les creences precristianes i la religió). Sant Ponç fa miracles! I ella s’aboca al raig i fa un gran prec: el prec de tenir un fill. Per cert, les Llufes són encantades. Ja sentirem un altre dia la rondalla.

El nen torna corrents: sembla talment un roc de fona. És del mas de Sant Ponç, i molt bon minyó, com una anyell. El solet sembla que farà una ulladeta.

En Matias encara dorm.

Aprofiten per anar a veure el campanar. L’escala està corcada. Veuen el paisatge fragmentadament per les espitlleres, com si fos un tutti li mundi. El pastor repica i li diu que és per rebre-la i perquè s’ha d’acostumar al soroll que hi haurà el dia de la festa. Aquest pastor, permeteu-me el comentari, més que un homenet de muntanya sorrut i sorneguer, sembla l’home ideal per a una dona: enjogassat i tot. La vista, que des de dalt és completa, és de muntanyes i més muntanyes amb boira. La Mila sent un estrany tremolor.

Ànim, dona, ja veureu que bonic amb el sol, li diu el pastor. I enllà del Coll hi ha la vila de Murons. I més ençà hi ha el torrent de Mala-sang, que sempre té l’aigua vermella. Per cert, és vermella perquè el rei dels moros es feia portar al castell noies de quinze a vint anys. I a les que no li agradaven, els tallava el coll i llençava el cap al torrent. És per això. I per Nadal, al pont del torrent se senten els xiscles dels caps que van rebotent per les parets (diu cuixes) del torrent.

El pastor li diu que ella sempre mira enlaire, com els cecs, que miri què hi ha a baix. Hi ha una plaça, com una era, davant de l’ermita. Llavors veu una taca blava. Si voleu saber què era, heu de veure el comentari de la Carla a l’article del dia 13 d’abril.

Vols saber quines referències geogràfiques tenia l’autora per ambientar la novel·la?

tutti li mundi