L’Educació no és una mercaderia

El passat 16 de novembre, el Conseller d’Educació Ernest Maragall va presentar el Document de Bases de la Llei d’Educació Catalana, unes bases que obren l’ensenyament públic a la privatització.

per Ramón Oña [1]

No podem oblidar el context global en què es produeix aquesta proposta. Tant l’educació com la resta de serveis públics han entrat en el comerç internacional de la mà de l’Organització Mundial del Comerç i de l’Acord General del Comerç de Serveis (AGCS).

Hem pogut veure, també, com s’ha anat desenvolupant l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior, en evident relació tant amb el AGCS (com a forma d’aplicació gradual que coincideix amb el termini previst del 2010) com amb els objectius marcats pel Consell Europeu de Lisboa 2000, reflectits en allò que es coneix com a procés de Bolonya.

Assistim, doncs, a un pas més de l’aplicació al sistema educatiu de preceptes neoliberals recollits per la Unió Europea al Tractat de Lisboa i a la Directiva Bolkestein. Bo i fent servir una lectura esbiaixada dels últims resultats de l’Informe PISA, ens volen fer creure la idoneïtat de la privatització de l’escola pública sota la premissa d’equiparar excel·lència educativa i escola concertada, tal com ha defensat públicament el Conseller.

Aquestes Bases assenyalen com a principals responsables d’un rendiment insatisfactori del sistema educatiu el professorat, el currículum i, sobretot, una gestió ineficaç del sistema públic d’ensenyament. A partir d’aquí, justifiquen i proposen criteris d’organització i gestió dels centres prenent com a model els nous sistemes de gestió i organització industrials.

Però aplicar aquests mètodes als serveis públics serveix al doble objectiu de desregular les condicions laborals dels treballadors i treballadores, i al mateix temps, fornir la coartada ideològica per a la seva privatització i, per tant, la supeditació dels objectius pedagògics i socials als resultats econòmics.

Fomenta la competitivitat entre els centres a la recerca dels millors resultats escolars, obrint així la possibilitat de la creació d’un rànquing de centres, determinant a l’hora de rebre dotació de recursos i estimulant a la vegada l’autofinançament dels centres públics, fet que afavoreix la desigualtat.

Amenaces perilloses

Elimina la gestió democràtica dels centres, creant la figura professional de la direcció amb responsabilitats mes pròpies d’un empresari, i jerarquitza les funcions i càrrecs pedagògics.

Consolida l’externalització de serveis escolars, i com no podia ser d’una altra manera, reordena la funció pública docent, introduint figures docents alternatives al funcionariat públic, en una clara aposta per a la liberalització laboral del sector.

De la mateixa manera, en cap moment no es parla d’un augment de la inversió pública en educació, de la supressió de concerts, de la reducció de ràtios als grups classe ni de l’increment de professionals per atendre les necessitats actuals a les aules.

Amb tot plegat, ens trobem davant d’una llei que va en contra de l’ensenyament públic, en contra de la igualtat d’oportunitats, en contra d’un model d’escola defensat durant la transició democràtica -públic, únic, laic, català, democràtic, participatiu, coeducatiu- pel qual la comunitat educativa progressista del nostre país va lluitar, i ara el nostre govern tripartit “catalanista i d’esquerres”, dit ara “de l’entesa”, vol liquidar.

Per això fa falta una important mobilització social que digui prou a les agressions neoliberals als serveis públics. Està en joc no solament un sistema educatiu, sinó tot un model social.

Notes

[1] Publicat a la revista de Revolta Global nº41, febrer 2008

dimecres 6 de febrer de 2008

One thought on “L’Educació no és una mercaderia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà