Acabava de col·locar-se el barret quan sortia per la porta. Seguidament es descordava el primer botó de la camisa i alçava el mentó. Avui feia sol, i mentre ho assimilava baixava el primer esglaó de nou, ni un més, ni un menys.
El plàstic de la sola xisclava en arrossegar-se pel tacte rugós d’un abrupte sòl. Les fenedures eren ofegades i cremades pel fulgor incessant d’un astre remot. Llavors, la seva esquena quedava relaxada intermitentment en un buit flotant. La fusta exclamava el cansament de l’edat i l’esforç diari que comportava aquell pes a cada petit i minuciós espasme que l’aparent cos inert feia per naturalesa. Amb un geni semblant, rugien els passadissos i les galeries que no xuclaven aliment.
Més tard, no podia més. La vida, amb veu aguda, cridava i es recreava amb la ximpleria de creure veure l’eternitat a la vora d’un gronxador onejant. El silenci quedava interromput. Els castells s’erigien amb la facilitat d’un motlle fabricat i la baixa muralla era el límit més gran d’aquells infants.
Ahir a la nit, va morir el sense sostre que dormia en un banc vora la font que es troba al costat del parc, davant de casa. Era un borratxo i feia una pudor vomitiva. Al matí va demanar una llauna de conserva, la mare va dir que no, que sinó, vindria cada dia i en portaria companys com si d’una organització es tractés. No té nom. Tenia. Tan sols queda el seu cartró amorosívol, roí, flairós,
PSEUDÒNIM: Godard
AUTOR: Jordi Sánchez
PRIMER PREMI DE PROSA EN CATALÀ, 1r de Batxillerat.
